dijous, 29 de març del 2007

Els homenets i les donetes dels semàfors

La lluita per la igualtat de sexes va arribar als semàfors alemanys el 2004 quan a Zwickau, una ciutat de l'est del país, van decidir substituir les tradicionals figuretes masculines per unes altres de femenines, ben mones elles amb faldilla, el cabell recollit en trenes i adoptant diferents postures segons el semàfor estigués en vermell o en verd.


Recentment, coincidint amb el Dia de la Dona, la ciutat de Lugo ha fet el mateix i ha col·locat en una cinquantena de semàfors la silueta femenina, també amb faldilles (com si elles no portessin mai pantalons) però sense caure en el tòpic de les cuetes (que tant d'èxit tenen, tot sigui dit, quan les actrius del porno es disfressen de col·legiales ingènues).

El disseny l'ha fet l'artista d'origen uruguaià Luz Darriba, que ja va agafar un cert renom l'any 2000 quan va cometre l'excentricitat d'envoltar la muralla romana de Lugo amb centenars de llibres i el 2005 quan va instal·lar milers de guants negres i blancs en una plaça de la ciutat i va canviar la denominació de 56 carrers del casc antic posant-los noms de dones oblidades per la història.

Em sembla raonable que expulsant els mascles de l'interior dels semàfors es vulgui denunciar l'"absència de representació femenina en els carrers" (tanques publicitàries al marge) i el predomini abusiu de la imatge masculina com a "símbol d'universalitat".

El que ja no tinc tant clar, sobretot després de veure el següent vídeo, és com reaccionaran davant la mesura feminista els homenets verds i vermells de Lugo després de perdre el seu lloc de treball que ha estat tants anys al servei dels vianants.

També estic intrigat en saber com hauran batejat les autoritats de Zwickau les figuretes semafòriques femenines. Si fins l'històric 2004, els homenets eren coneguts, com a la resta d'Alemanya, amb el nom d'"ampelmann" (home del semàfor), com es deuen dir ara les donetes?

Ampelfrau?

O si en lloc de dones fetes i formades, són senyoretes (recordem que porten cues), no s'haurien de dir "ampelfräulein"?

En fi. No cal donar-hi més voltes. Deixem-ho en mans dels savis de la llengua i que tot sigui per bé. Ah, i que els homenets verds i vermells de Lugo s'ho agafin amb calma perquè, ves per on, encara que a l'atur, podran lligar amb les noves ampelfräulein gallegues.


dimarts, 27 de març del 2007

Aznar i les negociacions

L'ambaixador dels Estats Units a Iraq, Zalmay Khalilzad ha confirmat que s'estan portant a terme negociacions amb grups insurgents sunnites, "no relacionats amb Al-Qaida", per intentar incorporar-los a un futur procés de reconciliació nacional. Segons Khalilzad, en aquestes converses hi participen, per un costat, el Govern iraquià i les forces nord-americanes i , per l'altre, els insurgents sunnites i representants d'aquesta creença minoritària.

Com que a l'infern d'Iraq, les diferencies metodològiques entre la insurrecció, la contrainsurrecció i el terrorisme són tirant a mínimes, seria interessant saber si José Maria Aznar és favorable a aquestes negociacions o si, més papista que Bush i que Blair, continua mantenint que ni aquí, ni allà, ni més enllà s'ha de negociar amb els terroristes, una convicció, d'altra banda, propera a la fe dels conversos tenint en compte que en èpoques passades el seu govern va compartir taula negociadora i algun que altre dinar de treball amb els dirigents etarres.

Com que fa pocs dies, coincidint amb el quart aniversari de la invasió d'Iraq, l'expresident encara insistia en justificar aquesta guerra com una part de la lluita global contra el terrorisme i subratllava que és impossible dialogar amb els terroristes, seria lògic pensar que amb en Bush negociant a Iraq i amb en Blair satisfet amb el diàleg i amb la pau a Irlanda del Nord, Aznar s'ha quedat definitivament sol en el marc incomparable de les Açores.

Una foto històrica, la dels guerrers esmolant les eines a l'arxipèlag portuguès, que, per cert, no li ha servit a Aznar per ser gaire conegut quan viatge a les antípodes. Al menys això és el que desprèn de l'anècdota que ha tingut lloc durant el recent gran premi d'Austràlia de Fórmula1. En aquest vídeo es pot veure com, en el paddock del circuït, el magnat de la Fórmula 1 , Bernie Ecclestone s'apropa a un periodista de la televisió britànica ITV i li indica que entrevisti al "primer ministre", referint-se a Aznar. El reporter, acompanyat del càmera, es dirigeix cap al grup i pregunta "amb qui he de parlar?". Després de la sorpresa inicial, Aznar se'l mira rient i assenyala cap a una altra persona, mentre que el periodista li diu a Ecclestone: “Bernie m'has portat a aquí i em deixes tirat. Amb qui estic parlant?”. El propietari del gran circ de les carreres li indica quin dels presents és “el primer ministre” i finalment el periodista li dona la ma a Aznar dient-li:

- Encantat de coneixe'l. Crec que ha estat una presentació molt poc formal.

Aznar li respon en anglès:

- Estic molt feliç de ser aquí i felicito a Bernnie Eclestone per l'organització que és fantàstica.

Sí, molt bona organització”, contesta el periodista girant cua ràpidament mentre maleeix en silenci els ossos d'Eclestone per haver-lo fet parlar amb un, per ell, encara perfecte desconegut.




Acudit: Eneko /20 Minutos

divendres, 23 de març del 2007

Com crear un líder de masses

Ara que molts d'aquells que no es manifestaven mai durant la dictadura i la transició han descobert el plaer de sortir contínuament al carrer amb banderes i pancartes, seria un bon moment per posar a prova a ciutats com Madrid aquesta divertida broma portada a terme per un programa de càmera oculta. Només cal cercar ciutadans disposats a donar un cop de ma a uns tècnics topogràfics i segur que hi descobrirem - prietas las filas,recias, marciales- els futurs líders del moviment de masses cap a la Moncloa.



The Hole - video powered by Metacafe

dijous, 22 de març del 2007

L'estàtua dels dos caps

Jérôme Murat, un mim francès de l'escola de Marcel Marceau, és el protagonista d'aquest meravellós vídeo en el qual presenta el número de l'estàtua dels dos caps.

Murat va començar la seva carrera treballant al carrer per poder-se pagar els seus estudis de mim amb el professor Ivan Bacciochi. Allà, a tocar de la gent, és on va quedar fascinat per la immobilitat i el misteri dels homes estàtua.

Després va aprendre l'art de les marionetes seguint els passos de Philippe Genty i de tot plegat, barrejat amb uns polsims de màgia, en va sorgir l'actual Jérome Murat, una estrella que podria encaixar en el firmament visual del Circ du Soleil però que brilla amb llum pròpia a tots els shows televisius i festivals en els que participa.

No us perdeu per rés del món aquest vídeo i si, una vegada vist dues, tres o quatre vegades, no heu descobert encara els trucs del número, podeu donar un cop d'ull a aquesta plana on algú els intenta explicar de dalt a baix.

Abans però, apagueu les llums de l'habitació, pugueu el volum del so i deixeu-vos portar per la fantasia amb les imatges que veureu a la pantalla.

Comença l'espectacle!

dimecres, 21 de març del 2007

El fittipaldi vol cobrar


Constantino García Suárez és un conductor asturià de 42 anys al qual li agrada fer milles a tota pastilla. La Guàrdia Civil el va enganxar el febrer del 2006 circulant, amb un Audi A8 que algú li havia deixat, a 260 per hora per l'autovia A-231 de León a Burgos i un jutjat d'afers penals d'aquesta darrera ciutat el va condemnar a sis mesos de presó i dos anys de retirada del carnet per conducció temerària.

L'advocat del conductor va presentar recurs i la setmana passada es va saber que l'Audiència de Burgos ha revocat la decisió del jutjat penal i ha absolt a Constantino García. La nova sentencia reconeix que conduir a 260 per hora, més del doble de la velocitat permesa en aquella autovia, redueix “notòriament” la capacitat de reacció i comporta “un evident perill per la circulació”. Tot i això afirma que no es pot considerar com un delicte de conducció temerària perquè com que aquell dia hi havia bona visibilitat i poc trànsit, “no es va produir cap circumstancia de perill concret, com podria ser obligar a altres conductors a fer maniobres evasives o que els agents de tràfic s'haguessin d'apartar per evitar ser atropellats”.

La sentencia apunta, això si, que malgrat haver quedat tancada la via penal, l'afer pot continuar per la via administrativa amb l'expedient sancionador de la Prefectura de Trànsit.

No cal dir que la decisió de l'Audiència de Burgos ha estat molt mal rebuda per les autoritats de trànsit en considerar que transmet una sensació d'impunitat als conductors temeraris. “A una velocitat de 260 quilòmetres per hora es necessiten tres camps de futbol per aturar el cotxe”, ha dit Pere Navarro, director general de Trànsit, subratllant que tot plegat demostra la necessitat de tirar endavant la prevista reforma del Codi Penal que convertirà en delicte circular a 100 per hora per vies urbanes i a 190 a autovies.

Mentrestant, el famós devora milles diu que se li va “escapar el peu com li hauria succeït a qualsevol persona conduint en una recta un cotxe potent i caríssim com l'Audi A8 i que hi ha menys risc circulant a tota pastilla amb un cotxe bo que amb un de dolent. Es mostra penedit però també dolgut per haver estat tractat “com si fos un criminal”. “Si no agrada la llei, que la canviïn”, diu Constantino Garcia. I com que assegura haver patit “problemes personals, familiars i de salut”, ja ha donat instruccions al seu advocat perquè reclami una indemnització al ministeri de Justícia per haver estat tretze mesos sense carnet, el mateix carnet, per cert, que no portava quan el va aturar la Guàrdia Civil.

Posats a demanar, el nostre personatge pot exigir al ministre Mariano Fernández Bermejo que li regali un Porche, un Ferrari o el McLaren de Fernando Alonso, que també és asturià i li agrada córrer tant com a ell. Amb la mala hòstia que diuen que gasta el nou responsable de Justícia, no m'estranyaria que passés directament la factura als jutges autors de la singular sentencia absolutòria... o a l'anterior ministre, el canari Juan Fernando López Aguilar, per no haver pitjat més l'accelerador en la reforma del Codi Penal.


Foto 1: Imatge obtinguda pel radar de la Guàrdia Civil del cotxe conduit per Mariano Fernández.

Foto 2: El conductor asturià protagonista d'aquest afer. / ABC

dimarts, 20 de març del 2007

L'11M o la perduda "convicció moral" de Rajoy



En una entrevista publicada al Diari de Girona, Mariano Rajoy assegura que en el PP no hi ha ningú que digui que els atemptats de l'11-M van ser obra d'ETA.

El fragment és el següent:

Pregunta: -El debilitament que diu vostè d´ETA és contradictori amb els que sostenen que va participar en els atemptats de l´11-M.

Resposta: -L´última vegada que ETA va matar, abans del 30 de desembre passat, va ser l´abril de 2003. Jo no sé si algú sosté que ETA va participar en els atemptats de l´any 2004. Jo no en tinc la més remota idea. Això hauran de dir-ho els tribunals.

P: -Vostè no ho sosté?

R: -No, no. Jo no sostinc res. Fins aquí podíem arribar.

P: -Hi ha gent del seu partit que ho ha insinuat.

R: -No, no. En el meu partit no hi ha ningú que digui que ETA va fer això. I si algú ho diu, jo li exigiré que ho provi. I si no ho prova, li diré que no ho pot dir. Aquí, sostinc el que diguin els tribunals, que és el que he sostingut sempre.

Ara que el judici de l'11M està desmuntant totes i cada una de les peces de la teoria de la conspiració, el PP, amb Rajoy al capdavant, xiula cap a un altre costat i on deien una cosa n'afirmen una altra. Succeeix, però, que les hemeroteques i les videoteques, són tan tossudes com la realitat i només cal veure, per exemple, la famosa entrevista concedida l'estiu passat per Aznar a la BBC en la qual es mostrava partidari que l'OTAN bombardegés el Líban.

Referint-se als atemptats de Madrid, l'expresident del govern espanyol deia el següent:

Precisament les proves aparegudes el darrer mes, aquests dies, indiquen la més que possible participació d'ETA, el grup terrorista, en aquest atac

Si Rajoy encara considera que Aznar forma part del PP, que imagino que sí, hauria de ser doncs conseqüent i exigir-li que demostri la implicació etarra als atemptats contra els trens. Que ho faci o que calli per sempre més.

I la mateix exigència l'hauria d'aplicar el líder popular a les constants insinuacions del diputat Jaime Ignacio del Burgo, que encara que és membre de la Unión del Pueblo Navarro (UPN-PP), està integrat dins el grup Popular del Congrés i forma part del comitè nacional del PP. És el mateix diputat que ha escrit un llibre sobre l'11M amb el descriptiu títol de “Demasiadas preguntas sin respuesta” i el que acaba de reconèixer que Aznar es va “equivocar” donant suport a la guerra d'Iraq i fent-se la foto de les Açores.

Clar que tal vegada tot plegat seria esperar massa de Rajoy quan ell mateix, el 13 de març del 2004, un dia abans de les eleccions generals, afirmava tenir “la convicció moral de que l'autora dels atemptats a Madrid va ser ETA.

Vídeo: Entrevista d'Aznar a la BBC

dilluns, 19 de març del 2007

Les mosques d'ase i Nebrera

Tots els partits tenen mosques d'ase, que venen a ser, si fa o no fa, allò que en castellà en diuen “moscas cojoneras”. Apart dels militants rebels, sempre predisposats a crear una corrent interna abans que a esparracar el carnet, n'hi ha de dos tipus més: els membres de les organitzacions juvenils i els independents. En alguns joves militants, l'esclat hormonal propi de l'edat fa pols el sentit de la disciplina que els intenten imbuir els carrosses de la direcció i, al final, acaben anant a la seva bola desbordant límits ideològics i verbals.

Pel que fa als independents, aquests personatges acostumen a ser unes mosques d'ase molt particulars. Els agrada navegar entre dues aigües, aprofitant l'empenta de la maquinària política però portant ben ferm el timó del seu vaixell. Els dirigents truquen a la seva porta perquè aporten un capital singular de coneixements i de projecció pública i els presenten com a fitxatges de luxe. De fet, tot partit que vulgui fardar d'estar obert a la societat i de ser una força plural ha de comptar amb algun independent. El problema és que la seva arribada sempre es produeix poc abans d'unes eleccions i, a l'hora d'elaborar les llistes, el nou fitxatge acaba passant al davant dels militants de tota la vida com aquell “cantamanyanes” que es cola a la cua del pa. Només d'arribar, l'independent ja té doncs enemics interns disposats a prendre nota de qualsevol error, per petit que sigui.

I la patinada hi serà tard o d'hora perquè el nouvingut ni coneix ni vol conèixer les mecàniques de la vida partidista ni té ganes de sentir-se encotillat per cap disciplina. De fet, l'independent acostuma a tenir l'autoestima a l'alçada d'un campanar i un ego tan gros com un fetge cirròtic.

Quan les seves amistats li parlen malament del partit, ell o ella sap perfectament el que ha de dir:

- “El secretari general, pobre, hi posa bona voluntat però allò és una olla de grills per culpa de mengano i zutano. Jo ja ho sabia i per això no he volgut agafar el carnet. Des del primer moment he tingut clar que puc aportar molt més des de fora que des de dins.”

El nostre protagonista sap que la seva independència és el seu capital i que, a més de defensar-la amb ungles i dents, l'ha de treure a l'aparador i saber vendre's davant l'electorat com una marca diferent i al mateix temps associada a les sigles del partit.

Però no hi ha cap dirigent de formació política a qui li agradi que li muntin la paradeta sense demanar permís i quan això succeeix, acaba produint-se la tempesta. És el que ha passat aquest darrers dies en el PP català amb Montserrat Nebrera, la catedràtica de dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya (centre vinculat a l'Opus) que, en quatre mesos, ha passat de professora i tertuliana a diputada independent del Partit Popular.

Amb una potencia intel·lectual tan indiscutible com la seva fotogènia, Nebrera va ser presentada com el fitxatge d'or de Piqué, aterrant com a número dos de la llista per Barcelona a les darreres eleccions catalanes, el lloc ocupat anteriorment per Francesc Vendrell. Des d'aleshores, el seu afany de protagonisme ha sigut més fort que la prudència i la diputada no s'ha estat de dir en veu alta algunes coses que han irritat a la direcció del partit. El mes passat, per exemple, va reconèixer que la recusació del magistrat progressista del Tribunal Constitucional, Pablo Pérez Tremps, era “l'esquerda política que necessitava [el PP] per aconseguir el seu objectiu polític”. Dit d'altra manera, que la manca d'intencionalitat política en el cas, tesi defensada per Rajoy i companyia, era falsa. Poc després, Nebrera tocava el delicat tema de Guantánamo, considerant que si es demostrava una relació entre el Govern d'Aznar i el buit legal d'aquesta presó nord-americana, caldria “condemnar-la”.

Però la gota que ha fet vessar el vas ha estat la creació per part de Nebrera d'un fòrum de debat i d'una plana web sense haver-ho sotmès abans al vist i plau de la cúpula dirigent del PPC. El seu discurs dimarts passat davant 400 persones assistents a un sopar-col·loqui a l'hotel Majestic de Barcelona, escenari emblemàtic dels pactes entre CiU i el PP, va servir a Nebrera per reafirmar-se en la seva independència ja que segons ella, els partits estan “podrits” i plens de “cacics sense model de país, projectes ni, en molts casos, experiència política prèvia” i el PP hauria de fer autocrítica. Pel que fa a les temàtiques socials, el discurs de Nebrera va desbordar per la dreta el “centrisme” de Piqué, situant-se clarament a l'òrbita del vidal-quadrisme. La diputada va reivindicar l'Europa cristiana, va criticar tot allò que vagi més enllà de la “família tradicional” (és a dir el matrimoni homosexual) i va arribar a afirmar que la segregació entre autòctons i persones immigrades “no sempre és dolenta” ( a Sud-àfrica en deien aparheid).

Aquesta vegada, la irritació a la cúpula dels populars catalans ha estat notòria i el portaveu parlamentari i número dos del PPC, Francesc Vendrell l'ha resumit públicament acusant Nebrera de tenir una manca de “cultura de partit”. Després de ser amonestada telefònicament per Josep Piqué, la diputada s'ha compromès a no tornar a actuar d'esquenes a la direcció.

La paradoxa de tot plegat és que Piqué ha hagut de tocar el crostó a Nebrera , quan ell, més d'una vegada, ha anat a la seva, com la diputada, fent indignar a la direcció “nacional” del partit. No queda, per exemple, tan lluny el dia en que el líder del PPC va apostar per la renovació dient que Acebes y Zaplana eran "el passat".

La diferencia entre Piqué i Nebrera és que el primer, fent la puta i la ramoneta, juga de tant en tant en els límits de la indisciplina guardant el carnet a la butxaca i la segona ho fa des de la seva independència.

En tot cas, és dubtós que Montserrat Nebrera accepti quedar-se quieta tota la legislatura en el seu escó del Parlament, una cambra que, segons ella, és una “carcassa” inútil i allunyada dels ciutadans.

El gran interrogant ja no és si trencarà o no la corda, sinó en quin moment ho farà seguint l'exemple d'altres independents il·lustres com el jutge Garzón.

Foto: Montserrat Nebrera. /ComRàdio

divendres, 16 de març del 2007

Un guepard dins el mòbil


Francisco Román, conseller delegat de Vodafone a Espanya, repeteix en una entrevista publicada a El País, els mateix discurs que han vingut fent els darrers dies totes les operadores de telefonia mòbil: que l'augment del cost que han aplicat la majoria d'elles en el preu d'establiment de trucada tindrà un "efecte neutre" en la butxaca dels clients ja que aquests es beneficiaran de l'obligació que tenen a partir d'ara les companyes de cobrar per segons i no per blocs de minut. En resum, que ningú hi sortirà perdent.

Román, però, introdueix un element comparatiu digne de ser comentat. Ve a dir que les operadores no estafaven als usuaris quan, al tarifar per minuts, els cobraven per un temps que no havien gastat. I posa com a exemple la publicitat als diaris:

Pregunta: Las asociaciones insisten en que las operadoras se embolsaban ilegalmente cientos de millones de euros por el redondeo y que lo quieren seguir haciéndolo sin redondeo.

Resposta: Voy a utilizar una analogía. Nosotros nos anunciamos en los periódicos y, salvo en la sección de anuncios por palabras, en el resto te debes anunciar por módulos. Supongamos que mañana sale una ley que obliga a los periódicos a aceptar publicidad en cualquier página reduciendo las dimensiones del módulo mínimo. No tendría sentido decir que a los anunciantes nos han estado saqueando todos estos años. El cobro del servicio se había estructurado de determinada forma. Con el tiempo, probablemente se ha convertido en una exigencia reducir la unidad de discriminación de minutos a segundos, pero eso no quiere decir que cuando se aplicaban bloques de duración superior (un minuto o medios minutos) se estuviese incurriendo en algo injusto o ilegal.

A l'hora de fer analogies, el conseller de Vodafone utilitza les arts del trampós perquè sap perfectament que quan un anunciant compra x mòduls d'una plana d'un diari, el seu anunci aprofitarà de dalt a baix tots els mòduls, cosa que fins ara no li passava a un usuari de telefonia mòbil: trucava durant 3 minuts i 5 segons i la companyia del senyor Román li cobrava 55 segons de més fins a arrodonir els 4 minuts. Eren 55 segons no utilitzats pel client que passaven a engruixir el compte de beneficis de Vodafone, Orange, Telefónica etc. etc.

Un cobrament per servei no prestat que la Llei de Millora de Protecció dels Consumidors elimina obligant a cobrar per segons i no per minut, però les operadores ja han trobat la manera de perpetuar els beneficis fent la trampa legal d'augmentar un 25 per cent el preu per establiment de trucada.

Cada vegada que marquem un número estem doncs pagant un “arrodoniment encobert” gràcies a aquest “efecte neutral” que manté les coses com estaven.

Com deia un dels personatges d'El Guepard, l'extraordinària novel·la del príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa, "cal que canviï alguna cosa, per tal que no canviï res".

Aquesta estratègia, del tot vàlida els segles passats per aquells nobles que havien de fer front a un canvi d'època sense deixar-s'hi la pell ni la fortuna, segueix essent vigent ara per les grans multinacionals quan trampegen sense cap problema les decisions del govern de torn.



Foto 1
: Francisco Román, conseller delegat de Vodafone España. / Bernardo Pérez-El País

Foto 2: Cartell de la pel·lícula "El Guepard" de Luchino Visconti, basada en l'obra de Lampedusa.

dijous, 15 de març del 2007

La intel·ligència de Bush i... la nostra


Dilluns a la mitjanit va arribar a totes les redaccions una notícia d'Efe datada a Washington amb el següent títol:

Bush es el presidente de EEUU con menor coeficiente intel·lectual en 60 años

A aquella hora jo era al peu del canó junt amb l'equip de tancament d'El Punt i vaig llegir aquesta llaminera història de dalt a baix. La notícia feia referència a un estudi publicat a la seva plana web per l'Institut Lovenstein d'Scranton, Pensilvania, segon el qual una comparativa dels coeficients intel·lectuals dels inquilins de la Casa Blanca des del demòcrata Franklin Roosevelt (1933-1945), situava a George W. Bush a la cua de tots ells amb tan sols 91 punts, quan la mitjana dels presidents republicans era de 115,5 i la dels demòcrates de 156. Segons l'estudi, el fet que l'actual president hagués obtingut una nota tan baixa era degut a les seves dificultats a l'hora de parlar en públic i a un limitat ús del vocabulari calculat en unes 6.500 paraules, front a les 11.000 dels seus antecessors. L'institut Lovenstein també subratllava la manca de formació acadèmica de Bush i el fet que no hagués publicat mai cap treball d'investigació.

Aquests arguments em van semblar raonables, però va cridar-me l'atenció que en sis dècades, el mandatari dels Estats Units amb el coeficient intel·lectual més alt fos Bill Clinton (156 punts). Vaig pensar que els investigadors no havien inclòs com a factor negatiu en la valoració de les neurones presidencials el fet que el polític d'Arkansas hagués posat en perill la seva carrera política tocant amb una ma el saxòfon i amb l'altra la geografia carnosa i inacabable d'una becària...

En tot cas ja era molt tard per les edicions en paper i la notícia només va aparèixer a les webs dels mitjans que tenen servei 24 hores com ara El País, ABC, 20 Minutos, la SER i La Razón.

Confesso que jo també la vaig penjar aquella matinada a L'Absurd Diari.

A l'endemà al matí, algú poc amic del Grupo Prisa va enviar un comentari a Meneame titulat així:

El País publica un Hoax como si de una noticia real se tratase

La cruzada de El País contra Bush – escribia l'autor- no conoce límites. La última ha sido la publicación de un hoax que recorre internet desde 2001. La noticia es practicamente una traducción literal del email original que se puede ver en Museumofhoaxes.com. Con lo fácil que resulta comprobar este tipo de datos gracias a Google...

Cap al migdia, Efe reconeixia l'error enviant als seus abonats un avís d'anulació de la notícia i advertint que l'informe de l'Institut Lovenstein “és fals”. Unes hores més tard, la mateixa agència reconduïa el tema explicant amb pèls i senyals el cas:

Como resucitó la “leyenda urbana” sobre el bajo coeficiente intel·lectual de Bush

La cosa té la seva gràcia perquè a l'origen d'aquesta resurrecció hi ha el president veneçolà Hugo Chavez, qui divendres passat en un acte públic a Buenos Aires va dir que Fidel Castro li acabava d'enviar una notícia “curiosa” sobre el baix coeficient intel·lectual de Bush. Alguns mitjans sud-americans se'n van fer ressò citant l'informe i dilluns Efe va transmetre també el tema sense donar-se compte que era una llegenda urbana i que el “prestigiós” Institut Lovenstein és un centre inexistent que només compta amb una web de broma.

L'afer ens permet arribar a algunes conclusions:

a) Que els periodistes tenim encara moltes coses per aprendre sobre les trampes que s'amaguen en el racons i raconets d'internet.

b) Que confiem, tal vegada excessivament, en la fiabilitat de les grans agències internacionals de notícies

c) Que tenim poca memòria tota vegada que l'any 2001, quan aquest "estudi" va ser penjat a la xarxa , ja van picar a l'ham mitjans com el britànic The Guardian, l'alemany Bild, el rus Pravda i alguns petits diaris dels Estats Units.

d) Que la imatge de Bush és tan pèssima a nivell internacional que permet fer creïble, fins i tot als professionals de la informació, llegendes urbanes com la que s'ha fet famosa aquests darrers dies.

dimarts, 13 de març del 2007

"El mirador de Vera"

El president José Luis Rodríguez Zapatero i la seva dona Sonsoles Espinosa han comprat un xalet de segona ma a la costa d'Almeria. Es tracta d'una casa d'una sola planta que fins ara era propietat d'un ciutadà estranger i que ha estat posada a nom de la Sonsoles. Els ha costat uns 440.000 euros (73 milions de pessetes) i l'operació s'ha portat a terme mitjançant un crèdit hipotecari del Banco de Santander, amb la qual cosa l'Emilio Botín ha guanyat uns clients il·lustres.

Fins aquí tot ben normal. La llàstima és que la urbanització escollida pel matrimoni Zapatero-Espinosa (prop de la qual hi estiuegen altres dirigents socialistes com Manuel Marín, Joaquín Almunia, Diego López Garrido i Javier Solana) porta per nom ni més ni menys que “El mirador de Vera”.

No seria estrany que en l'actual clima de crispació política, hi hagi algú que intenti fer acudits malèvols lligant la inversió immobiliària de Zapatero amb l'exsecretari d'estat per a la Seguretat Rafael Vera, un dels principals implicats en el cas GAL, el torpede que va impactar en la línia de flotació del govern de Felipe González.

El 1998, Vera va ser condemnat pel Tribunal Suprem a 10 anys de presó pel seu paper en el segrest de Segundo Marey pels GAL, però poc després el govern d'Aznar li va concedir un indult parcial, reduint la pena a tres anys i quatre mesos de presó. El 2004, el mateix tribunal va condemnar Rafael Vera a set anys de presó per un delicte continuat de malversació de cabdals públics en l'anomenat cas dels fons reservats. Tot i això, l'Estat acostuma a ser generós amb els seus servidors i després d'entrar i sortir diverses vegades de presó, l'any passat va obtenir el tercer grau penitenciari.

Ara encara li queda un altre afer obert relacionat amb els GAL, el del presumpte pagament de diners a les dones dels expolicies Amedo i Dominguez per comprar el seu silenci. El judici es va iniciar ahir a l'Audiència de Madrid i la següent sessió no serà fins el dia 29.

Enmig d'aquest embolic judicial, Rafael Vera ha tingut temps d'escriure un llibre autobiogràfic titulat “Las 19 puertas”, que són les que separaven la seva cel·la del carrer. A l'acte de presentació, celebrat dijous passat a Madrid, hi van assistir, entre altres, Felipe González, José Barrionuevo i José Luis Corcuera. És a dir, el vell PSOE.

Ni rastre de cap representant del nou PSOE de Zapatero, el que pretén distanciar-se de tot allò que soni als fantasmes del passat que el 1996 van obrir les portes de La Moncloa a Aznar. En el PP saben el malestar que provoca a Ferraz remoure el tema del terrorisme d'estat i per aquesta raó avui mateix en el Congrés dels Diputats, Eduardo Zaplana ja ha tornat a treure a passejar la història dels GAL i els vincles amb el PSOE.

Zapatero no hi va tenir res a veure, però posats a triar podia haver escollit una altra urbanització amb un nom que no li recordi aquells foscos episodis impulsats des de les clavegueres de l'Estat.

En tot cas, si comencen a circular acudits sobre ZP i “El mirador de Vera”, el PSOE sempre pot respondre amb altres gracietes que facin referència a l'àtic d'Aznar i Ana Botella a Marbella, situat en un edifici que, mira per on, forma part del llargíssim llistat de construccions il·legals del municipi, aquella Sodoma i Gomorra emblemàtica dels escàndols immobiliaris.


Foto: Vista exterior del xalet de Zapatero a Almeria. /ABC

diumenge, 11 de març del 2007

Pancartes, gols i marxisme


Matí plàcid de diumenge després d'un dissabte marcat per la política i els gols. El PP va treure ahir a passejar banderes i pancartes contra Zapatero, vestint de “rojo y gualda” el centre de Madrid. Gràcies a ETA es senten més a prop de La Moncloa, però, com és habitual, a l'hora de fer números alguna calculadora torna a fallar. La d'Esperanza Aguirre diu que hi havia 2.125.000 manifestants, la del Govern socialista assegura que la dreta pancartera va aplegar 342.000 persones i la d'El País manté que eren només 337.000. Els d'El Mundo s'estimen més no comptar.

Com sempre, les discrepàncies es centren en l'espai ocupat per la manifestació i en el nombre d'individus per metre quadrat. Els entesos en la matèria – una especialitat com qualsevol altra- asseguren que quan una manifestació no pot avançar és perquè hi ha quatre persones concentrades per metre quadrat. Però 2 més 2 no són 4. Força vegades una mani s'atura cada dos per tres perquè els que porten la pancarta principal saben que a la política qui es mou més del compte no surt a la foto. I són molts els que hi volen sortir.

Mentre els del PP tornen a casa desfogats per una estona, coincideixo en un sopar amb un amic que feia temps que no veia. És, amb majúscules i sense cap mena de dubte, l'amic-marxista-leninista. Per ell no ha caigut ni el teló d'acer, ni el mur de Berlín, ni l'aureola de Castro. Es manté ferm en les seves conviccions revolucionaries i no em costaria creure que durant cada episodi de plaer acompanyés l'orgasme, puny enlaire, cantant La Internacional.

Ha tingut, això sí, èpoques de tot. Va passar pel PSC, pel PSUC, pel Partit dels Comunistes de Catalunya i ara em diu que acaba de participar en la refundació del Partit Comunista d'Espanya (Marxista-Leninista).

El seu és un itinerari cap a la militància grupuscular, però s'ha de reconèixer que ho fa amb cor i ànima i, per damunt de tot, amb disciplina. En una de les seves visites a Cuba, es va quadrar davant Fidel i li va dir: “¡A sus ordenes, mi Comandante!”. L'heroi de Sierra Maestra encara es deu estar preguntant quin cony era aquell català tant disciplinat...

Ell, que és d'origen indiscutiblement burgés, és també l'arquetip del marxista cabrejat i al llarg del sopar despotrica contra la democràcia formal, contra els partits de l'esquerra burgesa, contra els sindicats desmobilitzadors, contra la premsa neoliberal, contra els moviments assemblearis, contra els anarquistes, contra Trotsky, contra les ONG que fan la feina als governs i contra els obrers que han perdut l'orgull proletari i l'esperit de lluita de classe d'altres èpoques.

Escoltant-lo, penso que actualment el que desitgen els treballadors no és llegir El capital sinó tenir-lo a la butxaca per pagar la hipoteca. És la trampa i la gràcia del capitalisme.

L'amic marxista leninista inclou en el seu discurs dos conceptes que fins ara no li havia sentit a dir:

a) Que en la merda de món actual, tenir fills és un exercici d'egoisme (ho diu ell que en té quatre).

b) Que quan juguen el Barça i el Madrid, el millor resultat és un empat perquè d'aquesta manera es desgasten mútuament els poderosos.

També assegura que no hi ha cap motiu per riure, però observo que durant el sopar somriu diverses vegades com si fos conscient d'estar reinterpretant, una vegada més, el paper del bon revolucionari. Es posa, això si, seriós quan algú li recorda que en el Tercer món, malgrat la misèria, es fan bons tips de riure.

En mig d'una conversa que té molt de monòleg, l'amic marxista-leninista té temps de fotre de tant en tant un cop d'ull a la tele muda del menjador on, per gentilesa de La Sexta, els jugadors blancs i els blaugranes suen la cansalada donant un espectacle francament divertit. La cosa acaba amb empat a 3 gols gràcies al hat trick del gran Messi i el nostre entranyable revolucionari plega veles amb la satisfacció d'haver contemplat el desgast de dos clubs megacapitalistes.

Li desitjo salut, em diu que sí, que molta salut, i afegeix, amb cara de pomes agres, que ja sap que a l'època actual és molt difícil trobar adeptes per fer la revolució. Tot i això afegeix que per provar-ho que no quedi. Em reservo una resposta fastigosament burgesa per no incitar un nou debat, però estic convençut que el veí de casa, que ha de fer dues feines per arribar a final de mes, no seguiria el camí del Che ni encara que li oferissin un 4x4 amb GPS.


Ens diem apa siau mentre algú ha posat TV3 on s'han de conformar amb oferir a la seva audiència un resum del Barça-Madrid. Per una vegada, “La nostra” no tenia els drets del partit i durant les dues hores han emès una pel·lícula titulada “Els blancs no la saben ficar”. Sentit de l'humor no els manca als programadors de TV3. Llàstima que Van Nistelrooy i Sergio Ramos hagin demostrat que contra el Barça no han perdut la punteria.

Com diria l'amic marxista-leninista, l'opi del poble és així.


Dibuix
: Davila / El Faro de Vigo

dijous, 8 de març del 2007

Espinàs, la velocitat feta escriptura


Josep Maria Espinàs va complir ahir 80 anys i ho va celebrar presentant un nou llibre amb retrats literaris i anècdotes de sis escriptors -sis patums- que ell ha conegut: Salvador Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep Maria de Sagarra. L'obra, editada naturalment per La Campana, porta per títol "Relacions particulars" i tots aquells que ja han tingut ocasió de llegir-la asseguren que és un dels millors treballs d'Espinàs.

El treball és precisament un dels conceptes que causen vertigen quan es resumeix amb números la producció d'aquest senyor de Barcelona, de qui, un jove escriptor explica a cau d'orella que només li falta el salakof per semblar un oficial anglès a l'Índia : 80 llibres (un per any, suposant que hagués començat a escriure al mateix moment de treure el caparró al món) i un article diari a la premsa des de fa ni més ni menys que 31 anys, primer a l'Avui i després a El Periódico. Tot plegat, no cal dir-ho, escrit amb la Olivetti, que per alguna cosa la veterania és un grau i la informàtica una vulgaritat.

Deixant a banda les novel·les, els llibres de viatge i les obres de divulgació, són tantes les columnes periodístiques posades una darrera l'altre, que el propi autor ha calculat que se'n podrien editar 170 volums de 220 planes cada un.

L'obra complerta de Josep Pla consta de quasi mig centenar de llibres, per la qual cosa, comparativament, en el cas d'Espinàs podem dir que estem davant un dels autors més prolífics i més llegits en llengua catalana.

Però és que a més de tot això, l'home encara ha tingut temps de participar en la fundació d'Els Setze Jutges cantant i gravant peces d'en Brassens, d'escriure l'himne del Barça, de supervisar originals a La Campana ma a ma amb les germanes Martí, de fer viatges a peu per aquests mons de Déu i de compartir àpats amb els talents de la seva editorial regalant-los improvisats poemes escrits entre els postres i el mig whisky en el menjador de can Lázaro, al carrer Muntaner, prop de l'editorial.

A la seva crònica publicada en El Punt, l'amic i col·lega Manuel Cuyàs explica que en el darrer llibre d'Espinàs, que descriu com “el gran regal d'aniversari d'un clàssic”, apareix aquesta cita de Josep Pla:

Per arribar a escriure alguna cosa que tingui un cert sentit cal haver escrit moltíssim

Tal vegada, l'homenot de Palafrugell tenia raó, però pels que ens dediquem amb modèstia a trenar paraules intentant vestir un discurs mínimament coherent, ens manquen hores o trampes de l'ofici per seguir el rastre deixat per Pla i Espinàs, dos autèntics -si se'm permet l'expressió- velocistes de l'escriptura.

Postdata: En el seu llibre, Espinàs recorda les visites a casa de J.V. Foix. El poeta tenia per costum oferir bombons, però ho feia d'una manera “reglamentada”. Dos per l'Espinàs i un per l'editora Isabel Martí. En canvi, amb una mica de sort, en Jaume Vallcorba, fundador de Quaderns Crema , aconseguia explotar la generositat de Foix rebent tres bombons i un whisky.

Parlant de la xocolata, gent que coneix a l'autor de “Relacions particulars” em comenta que Espinàs té un concepte peculiar de la cultura gastronòmica. Per ell, la xocolata “civilitzada” és només la que porta llet, mentre que aquelles delicioses barres amb el 70, 80 o 90 per cent de cacau no són rés més que un producte natural que un bon dia va travessar l'Atlàntic i va entrar al supermercat.



Foto 1: Josep Maria Espinàs a la presentació del nou llibre. J. Ramos / El Punt

Foto 2: Espinàs a coll de Camilo José Cela en un moment divertit del seu viatge pel Pirineu Lleidatà.

dimecres, 7 de març del 2007

El Mundo i les vagues de fam

Recupero (via Escolar.net) aquesta portada d'El Mundo del dijous 31 de maig del 1990. El diari de Pedro J. reprodueix una foto terrible del membre dels GRAPO Fernando Fernández, que aleshores feia vaga de fam junt amb altres presos d'aquest grup per exigir al govern de Felipe González el fi de la política de dispersió dels terroristes per diferents centres penitenciaris, així com l'amnistia.

El peu de la foto diu el següent:

En España, en 1990


Esta imagen no procede de los archivos de los horrores del nazismo ni de ningún campo de refugiados del Tercer Mundo. Esta fotografía ha sido tomada hace muy pocos días en un hospital español y corresponde al "grapo" Fernando Fernández. Las bandas que unen sus esqueléticas extremidades a la cama son las ligaduras que le mantienen atado al lecho, para impedir que se desprenda de la alimentación forzosa. El Mundo considera que esta es una forma de tortura y que ningún ser humano merece tan indigno trato cualesquiera sean sus delitos. Según fuentes próximas a sus defensores, otros 17 reclusos se encuentran en un estado similar.


En el seu blog Apuntes del natural, el periodista Javier Ortiz, en aquell moment cap de redacció d'El Mundo i autor d'aquell peu de foto, explica que unes hores abans de ser publicada la portada, el text que acompanyava la imatge va provocar una certa discussió:


No fue una decisión unánime. Tampoco sencilla. Varios miembros de la Redacción, en particular de la sección de Nacional, se indignaron con nosotros. La discusión más dura no fue sobre la publicación de la foto, sino sobre el pie que la acompañaba.


Finalment, tant la fotografia proporcionada per l'advocada Paca Villalba (una imatge que, per cert, fa pensar molt amb la d'Iñaki De Juana publicada a The Times) com el peu de foto van rebre el vist i plau del director Pedro J. per ser publicades.


Aquell mateix dia, El Mundo va fer el següent editorial:


Una forma de tortura


La doliente imagen del grapo Fernando Fernández, convertido ya en despojo humano, apurando las últimas semanas, tal vez los últimos días de su vida, ocupa hoy un sitio destacado en la portada de El Mundo. Un horror que vale más que mil palabras y que aspira ser un aldabonazo en la sensibilidad de una sociedad indiferente al dolor ajeno, a veces demasiado pendiente de la condición política de estos seres humanos. Pero la imagen pretende ser, sobre todo, un toque de atención a la conciencia del Gobierno, pasivo ante el tremendo problema y esquivo a la hora de asumir responsabilidades. Porque le concierte, y mucho, lo que muestra descarnadamente la foto, por más que el ministro de Justicia Enrique Múgica se empeñe en decir que el Ejecutivo no tiene nada que ver con la muerte de los grapos en huelga de hambre. Al Estado, en última instancia, le interesa fijar en su retina el lastimoso estado del preso y reparar, sobre todo, en las gruesas correas con las que está atado de pies y manos a la cama. Una forma de tortura que no merece ni Fernando Fernández –un terrorista con un siniestro historial delictivo a sus espaldas– ni ninguna otra persona, independientemente de los delitos que haya podido cometer.»


Tres dies més tard, el diumenge 3 de juny del 1990, Pedro J. Ramírez va publicar una article titulat Prohibido suicidarse en primavera, en el qual reclamava al govern socialista “una sortida humanitaria” a la situació de Fernando Fernández.


Espero que la espantosa imagen, propia de una mazmorra medieval, que divulgamos el jueves golpee la conciencia del gobierno o al menos despierte de su bien cebado letargo a nuestra clase intelectual. Es moralmente inaceptable que en nuestro país, en la España democrática, civilizada y desarrollada del fin del milenio, se pueda tratar a un ser humano de la forma en que denuncia esa fotografía de un hombre consumido hasta los huesos a quien se mantiene atado de pies y manos al lecho con el fin de prolongar por decreto su agonía. (...)


Es irrelevante, pues, a estos efectos, que el hombre de la foto, Fernando Fernández, pertenezca a una banda fanatizada como el GRAPO, capaz de cometer horrendos crímenes -lo que en justicia le ha deparado ya una severa pena de privación de libertad-, y el que su huelga de hambre sea un instrumento de presión, si se quiere de chantaje, para forzar al Gobierno a cambiar una política de dispersión carcelaria tan discutible como legítima. Todo eso es accidental. Nunca, en ningún caso, bajo ninguna excusa, pretexto o circunstancia, puede un ser humano violentar la dignidad de otro hasta el extremo de amarrar lo que ya es poco más que un esqueleto a un somier para mantenerle artificialmente vivo.


Es posible que lleve razón el jefe de Gobierno en su desahogo de la noche del miércoles, y que en política no sea conveniente expresar los sentimientos -de ahí que, en buena lógica, haya cada día más ciudadanos que la consideren una actividad ruin y desalmada-, pero una cosa es no expresarlos y otra carecer de ellos. Si este equipo ministerial, nominalmente de izquierdas, es capaz de sentir aún un mínimo de compasión ante el drama de quien camina hacia la muerte como última protesta al servicio de su causa perdida, debe pasar cuanto antes a la acción. No se trata de ceder a las pretensiones de los grapo, sino de buscar una salida humanitaria que reemplace a esas terribles ligaduras. (...)”


Com succeeix a les pel·lícules amb transfons històric, aquest és el desenllaç dels personatges protagonistes de la trama:


  • El grapo Fernando Fernández va sobreviure la vaga de fam i va sortir en llibertat el 1993 després de 13 anys de reclusió.

  • El govern de Felipe González va mantenir la política de dispersió i l'alimentació forçada dels presos fins que el febrer del 1991 la direcció del PCE (r) va ordenar als detinguts del seu braç armat que abandonessin l'estratègia de la vaga de fam, al considerar que no havia permès assolir cap dels objectius previstos.

  • Com a resultat de les successives vagues portades a terme des de l'època del govern de la UCD, alguns presos dels GRAPO van patir greus problemes de salut, fins arribar en algun cas, com el de José Manuel Sevillano, a la mort.

  • El 27 de març del 1990, el grup terrorista va assassinar al metge de l'Hospital Miguel Servet de Saragossa, José Ramón Muñoz Fernández, al considerar-lo com un dels responsables de l'alimentació forçada dels presos.

  • El Govern Aznar va obrir un procés de negociació amb els GRAPO, però va fracassar.

  • El 6 de febrer del 2006, l'organització terrorista va intentar segrestar a Saragossa a l'empresari Francisco Colell. En el tiroteig, va resultar morta la seva muller Ana Isabel Herrero i ell en va sortir greument ferit.

  • Pío Moa, antic membre fundador dels GRAPO ha fet un viatge des de l'extrema esquerra fins a l'extrema dreta i ara és un escriptor revisionista de la Guerra Civil Espanyola i un dels personatges destacats de la Brunete Mediàtica amb el seus escrits a Libertad Digital.

  • Pedro J. , que abans reclamava una solució humanitària pels terroristes en vaga de fam, ara ja no es mostra tan preocupat pels drets humans. En el seu article de diumenge a El Mundo sobre la concessió de presó atenuada a De Juana Chaos, el periodista acusava a Zapatero d'haver “picado como un pardillo en el anzuelo de este caníbal inmisericorde”, i en un editorial, el diari sostenia que el govern socialista ha “cedit davant un xantatgista”.

dimarts, 6 de març del 2007

Les marques blanques del PP

En el comentari de diumenge, em referia a l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i al Fòrum d'Ermua com a “marques blanques” del PP. Aquest concepte segur que no agrada ni a uns ni als altres, però és el que es pot deduir com a simple observador de l'actualitat. La COPE i El Mundo marquen estratègies i fan d'altaveus, les dues organitzacions “independents” convoquen les manifestacions i el Partit Popular intenta apropiar-se el carrer rememorant els temps passats de “la calle es mia” de Fraga Iribarne.

Aquesta simbiosi, aquesta divisió del treball per assolir un objectiu desitjat per tots ells (el retorn dels conservadors a La Moncloa) és tan evident que ja ni ho amaguen els màxims càrrecs. El secretari general del PP d'Àlaba, Iñaki Oyarzábal acaba d'anunciar que a les properes eleccions municipals, el president del Fòrum d'Ermua, Mikel Buesa ocuparà un lloc simbòlic a la llista del Partit Popular a l'ajuntament de Vitòria. Segons Oyarzábal, Buesa “tenia interès en donar suport a la candidatura d'Alfonso Alonso”, mentre que el candidat a la reelecció com a alcalde de Vitòria “ha volgut comptar amb ell perquè és una persona simbòlica pel que representa”. El secretari general del PP Àlaba ha assegurat que Buesa , catedràtic de Ciència Econòmica a la Universitat Complutense de Madrid, “entén que la millor manera de defensar la llibertat és fer-ho mitjançant les candidatures del Partit Popular”.

No sé com valoraria el seu germà, Fernando Buesa, aquesta via dretana per salvaguardar la llibertat. Fernando, assassinat per ETA el 22 de febrer del 2000, era un dels homes forts del socialisme basc i, entre altres càrrecs, va ser vice-lehendakari i conseller d'Educació del govern de coalició integrat pel PSE-PSOE i el PNB. Una de les seves tasques va ser impulsar la integració de les ikastoles en el sistema educatiu públic i concertat basc, uns centre d'ensenyament en llengua basca que mai no han estat ben vistos pel PP. D'altra banda, la Fundació Fernando Buesa, presidida per la vídua del dirigent socialista, va criticar durament al govern Aznar quan a les eleccions del març del 2004, TVE i Telemadrid van programar, per sorpresa, durant la jornada de reflexió, el documental “Asesinato en febrero”, que comença amb l'atemptat en el que van morir Buesa i el seu escorta.

No podem admetre, ni acceptar, que la memòria de dues víctimes del terrorisme etarra s'utilitzi de manera sectària (...) amb l'objectiu de desviar l'atenció davant la reivindicació pel terrorisme islàmic dels gravíssims atemptats patits a Madrid dijous passat”, deia un comunicat difós per la Fundació.

Un ús sectari que des d'aleshores ha estat eina habitual en la manera de fer política del partit que tant admira Mikel Buesa.


Foto: En primer terme el president de l'AVT, Francisco José Alcaraz i al darrera Mikel Buesa, durant una concentració feta a Madrid contra la presó atenuada concedida a De Juana Chaos. /EFE

diumenge, 4 de març del 2007

Cas De Juana: la flama al carrer

Es deia dues vegades Esteban:

Esteban Esteban Nieto.

Era un etarra i va matar a 21 persones. Va ser detingut el 1987 i el van condemnar a 3.150 anys de presó, una sentencia que va portar afegida un drama familiar. El seu germà Leo Esteban va morir a conseqüència de les greus ferides patides en un accident de tràfic quan tornava de visitar-lo al centre penitenciari de Puerto de Santa María. Vint-i-una intervencions quirúrgiques no van ser suficients per salvar-li la vida. Un dany colateral més de la política de dispersió.

El 7 d'abril del 1999, la Direcció General d'Institucions Penitenciaries va decidir treure de la presó a aquest membre del Comando Madrid i deixar-lo tornar a casa. Patia una greu malaltia que el va portar a la mort el 26 de setembre d'aquell mateix.

El cas d'Esteban Esteban Nieto no és únic. Hi ha una vintena més d'etarres que han estat posats en llibertat a Espanya i a França durant els darrers quinze anys per greus problemes de salut.
I encara que el PP no en vulgui ni sentir a parlar, una desena d'ells van ser expresonats pel govern de José María Aznar, entre 1997 i 1999, sense que a cap partit de l'oposició ni a les víctimes del terrorisme se'ls acudís convocar una manifestació de protesta.

Quina diferència hi ha amb el cas d'Iñaki de Juana Chaos?

Tres de clares:

- De Juana ja ha complert la seva pena de presó per actes terroristes i ara només estava entre reixes per un delicte d'amenaces “genèriques” i “no terroristes” comés amb la publicació a la premsa de dos articles d'opinió (tres anys de presó, segons recent sentencia del Tribunal Suprem, dels quals només li queda un per complir).

- A De Juana, el govern Zapatero no l'ha posat en llibertat en aplicació del tercer grau per raons mèdiques (com feia amb altres etarres el govern del PP), sinó que ha estat classificat com a pres de segon grau i haurà d'estar sotmès a un règim de presó atenuada (a l'hospital del País Basc, on ha estat traslladat, o a casa seva) fins que acabi de complir l'any que li resta de pena.

- L'aplicació a De Juana de l'article 100.2 del Reglament Penitenciari no és cap fet excepcional a les presons espanyoles. La singularitat és que mai fins ara s'havia aplicat a un pres en vaga de fam.

El PP i les seves marques blanques (l'AVT i el Foro Ermua) han aprofitar aquest fet inèdit per atacar al govern del PSOE acusant-lo, entre moltes altres coses, de feblesa per haver cedit al xantatge d'un terrorista.

Analitzant-ho fredament, no hi ha cap dubte que la decisió adoptada aquesta setmana ha estat política i que a l'hora de triar entre dues opcions dolentes, l'executiu socialista ha preferit concedir al món abertzale un heroi en lloc d'un màrtir.

Però també ha de quedar clar que els que ara convoquen manifestacions al carrer pel nou règim concedit a Iñaki De Juana són els mateixos que anys enrere no dubtaven a posar en llibertat per raons humanitàries a etarres tant o més sanguinaris que ell. I igualment convé tenir en compte que la primera fase de la vaga de fam -el detonant d'aquest cas- va començar quan, per les pressions de determinats sectors de l'opinió pública i de l'oposició, l'Estat va decidir “construir una nova imputació” contra De Juana quan , d'acord amb l'antic Codi Penal, aquest ja havia complert la seva pena per 25 assassinats.

L'etarra, condemnat a uns milers d'anys de presó, n'havia acabat complint 18, beneficiant-se de redencions per treball aplicades, algunes d'elles, sota administració del PP, com ara una de ben singular per haver escrit entre reixes una novel·la en la qual atacava el sistema penitenciari espanyol.

Quan l'etarra havia de sortir en llibertat, el govern socialista va decidir moure els fils de la fiscalia per cercar, encara que fos a la secció d'opinió d'un diari, qualsevol excusa per no obrir-li les portes de la presó. I d'aquesta mena de frau de llei -que ha provocat posicionaments contradictoris entre diverses instàncies judicials- en va sortir la vaga de fam i l'embolic polític, en el qual, per voluntat pròpia, hi ha quedat enfangat fins a mitja cama Zapatero.

L'agenda dels conservadors no la marca la lleialtat amb el govern en la lluita antiterrorista sinó el calendari polític. L'error inicial dels socialistes de voler allargar com fos una pena ja complerta està donant ara municions a Rajoy just quan som a la cantonada d'unes eleccions autonòmiques i locals que el PP pretén convertir en un plebiscit contra el govern del PSOE.

Convé estar al cas. S'està jugant amb material altament sensible, i tant Rajoy com Zapatero ho saben. Per això, alguns, des de fa temps, estan posant la flama al carrer. És la política del tot s'hi val per un grapat ben gros de vots.


Foto: Concentració a Madrid en protesta per la decisió del govern de concedir la presó atenuada a De Juana. / EFE

dijous, 1 de març del 2007

Apaga el mòbil


Organitzacions de consumidors i sindicats han convocat per avui el Dia sense Mòbils, una jornada de protesta que es fa coincidir amb l'augment de tarifes portat a terme per les principals operadores. La Llei de Millora de Protecció dels Consumidors, aplicable des d'aquesta mitjanit en temes de telefonia mòbil, prohibeix l'arrodoniment a l'alça i obliga a les companyies telefòniques a facturar per segons i a cobrar als usuaris el temps exacte de trucada.

Però feta la llei, feta la trampa. La majoria d'operadores han reaccionat incrementant en un 25 % el cost d'establiment de trucada, amb la qual cosa no tan sols compensaran les possibles pèrdues provocades per la facturació per segons, sinó que a més podran augmentar els seus beneficis.

La indignació dels usuaris és més que justificada, com també ho és la sospita de que s'ha produït un pacte per augmentar els preus que vulneraria el principi de la lliure competència.

No sé si servirà de gaire rés el Dia sense Mòbils, però és possible que, com a mínim, la protesta faci obrir els ulls a alguns usuaris sobre l'excessiu ús que se'n fa d'aquests artilugis.

Particularment, sempre he estat partidari d'utilitzar ben poc el mòbil perquè estic convençut que les companyies ens prenen literalment el pèl. Qui em coneix ja sap com localitzar-me en un o altre telèfon fitxe o en alguna adreça d'internet.

A la tecnologia se li ha de donar la benvinguda, però sempre sabent guardar la necessària distància. Un informàtic amic meu m'explicava fa temps que ell mai utilitza la última novetat tecnològica. "Val més anar just un pas endarrere, perquè sinó et faran servir de conillet d'índies", em deia.

Molta revolució amb els telèfons mòbils (que si rebre-hi directament la televisió, internet etc. etc.), però les factures són cada vegada més altes i les tarifes estan fetes expressament amb un nivell de complexitat tant elevat que fa impossible que el consumidor pugui comparar amb certesa l'oferta de preus entre les companyies.

En aquest ram, com en el dels carburants, la lliure competència, que teòricament ha d'afavorir als usuaris, és un engany. El que fan aquestes grans multinacionals és, senzillament, repartir-se el pastís amb el vist i plau de les autoritats.

Es gasten, això si, considerables pressupostos en grans campanyes publicitàries que els serveixen per crear en els usuaris un reguitzell de necessitats artificials:

- l'absurd orgull d'haver adquirit el darrer model de telefonia mòbil, un artefacte amb mil funcions que, amb sort per la butxaca, seran en bona part inútils.

- l'obligació inconscient d'autojustificar l'adquisició fent trucades prescindibles o "tastant" els nous serveis de vídeo o d'internet a preus de pecat. Si tens el televisor de mil polsades penjat a la sala d'estar i l'ordinador connectat permanentment a la xarxa, per què carai has de pagar més emprant la ínfima pantalleta del mòbil?

Excepte en els cas d'usuaris que porten una vida laboral del tot itinerant, les necessitats artificials creades per les companyies de telefonia mòbil no tenen cap justificació pràctica.

L'explicació del seu exitós negoci només es pot trobar gratant en el laberint de la psicologia humana, just en aquells racons on l'ús de la raó ha estat escombrada per l'enginy creatiu de determinades campanyes publicitàries. En aquest paradís recondit de la inconsciència s'hi couen un mes darrera l'altre les xifres de les nostres factures telefòniques.

Il·lustració: acudit d'en JAP publicat en El Punt