dissabte, 29 d’octubre del 2005

Alta tensió al Parlament

“Tenir el cor més fort per aguantar tot el que vingui”. Amb la mirada posada a la setmana vinent quan l’Estatut passarà pel Congrés i amb un punt irònic, aquesta és la valoració que ha fet el president del Parlament, Ernest Benach de la jornada de prevenció del risc cardiovascular portada a terme dijous a la cambra catalana. Diputats, periodistes i funcionaris s’han sotmès voluntàriament al control de la pressió arterial, el pes, la talla, la concentració de glucosa, el colesterol i el perímetre de la cintura, altrament dit “michelins” o obesitat intraabdominal, que, segons asseguren els metges, és un factor de risc important i poc conegut.

La conclusió és que les senyories, els pixatinters i la premsa canallesca tenen tensió alta i sobrepès, o sigui més o menys el que pateixen tots els mortals.

Josep Lluís Carod-Rovira ha admès que té la tensió alta per la mala vida que porta, mentre que l’"indultat" conseller de Medi Ambient, Salvador Milà i el portaveu adjunt del PPC, Daniel Sirera reconeixen que s’han d’aprimar.

Per la seva part, Artur Mas, pletòric de forces per l’instint autoassassí del tripartit, assegura que els seus resultats estan “dins de la normalitat” o sigui que pot cantar Els Segadors sense ofegar-se.

No es sap si el socarrimat president de la Generalitat Pasqual Maragall ha passar les proves, però tenint en compte el que ha patit els darrers dies, em temo que el tensiòmetre pot haver fet pufff. I la salut física i mental dels seus assessors també és un misteri. Malament si no van aconseguir que Maragall els fes cas i pitjor si el van aconsellar que passés de tot, inclòs el seu partit, i tirés endavant la frustrada renovació del Govern. Ara tenim un president cremat i desautoritzat pel propi partit i pels altres dos socis i un executiu ple d’indultats.

En aquest context, tot són rumors. Hi ha qui diu que ERC treballa de cara a unes eleccions anticipades per dintre d’un any i que la consigna és potenciar la figura del conseller primer Josep Bargalló. Altres asseguren que ICV vol marcar distàncies amb el PSC remarcant davant els electors la seva imatge d’esquerres. La possibilitat d’expropiar pisos buits anunciada públicament per Milà sense haver-ho pactat abans amb els altres socis del tripartit, n’és un indici. I en el PSC segueixen les ganivetades. Veus “innocents” expliquen que hi ha el temor de que la darrera maragallada consisteixi en tocar el dos (com ja va fer en Pasqual fa uns anys “exiliant-se” a Roma). I trobar un nou candidat o candidata no és fàcil. Sona el nom de Manuela de Madre, però tot depèn de l’evolució de la seva malaltia...

Mentrestant, Mas i Piqué es freguen les mans i el Parlament ha aprovat una partida extraordinària per a obres que inclou la construcció d’un nou bar-restaurant de 600 metres quadrats a la planta baixa, a les antigues dependències del Museu d’Art Modern. O sigui que de por a la tensió alta i al sobrepès res de res.

I per si no teníem el galliner prou esvalotat, aquesta setmana ha entrat en escena un outsider, l’activista i exsenador Lluís Maria Xirinacs. L’home estava en recerca i captura des del març de l’any passat quan l’Audiència Nacional el va condemnar a dos anys de presó per haver-se declarat, l’Onze de Setembre del 2002, “amic d’ETA”. Durant tot aquest temps ningú l’havia molestat fins que aquesta setmana va anar a renovar el DNI i va acabar engarjolat. Però dijous al vespre, quan ja s’havien mobilitzat els sectors independentistes, l’Audiència Nacional va ordenar la seva posta en llibertat, una decisió llampec que demostra més que res que els jutges se l’han volgut treure de sobre el més aviat possible.

El fet que no l’haguessin detingut en tots aquest mesos posa en evidència que no hi havia cap interès en fer-ho. I el fet que Xirinacs s’hagués posat voluntàriament a la boca del llop em fa pensar més que en ingenuïtat en provocació.

Ja no estem en el Franquisme ni en la Transició i el Sistema, té fins i tot els mecanismes per seleccionar a qui accepta com a provocador.

divendres, 28 d’octubre del 2005

Rajoy fa les paus amb els senyors Codorniu i Freixenet

El president del Partit Popular, Mariano Rajoy va fer ahir una crida des de Sant Sadurní d'Anoia contra el boicot que estan patint els productes catalans, especialment el cava, en motiu de la polèmica de l'Estatut. S'acosta l'orgia consumista nadalenca i Rajoy va voler tranquil·litzar als senyors Codorniu i Freixenet, però també indirectament a Josep Piqué, a qui en un nou període electoral (que tal vegada és més proper del que imaginem) podrien no acabar-li de sortir els números a Catalunya si persisteix la imatge d'un Partit Popular contrari als interessos catalans. En Jiménez Losantos pot permetre's el luxe de passar-se a la sidra i els patrons de la COPE (els bisbes) poden dedicar-se bàsicament al vi de missa, però el PP ha de tenir cura de la patronal i continuar brindant amb les bombolles nostrades. Poques bromes amb el calaix.

Segons Rajoy, tant el cava com la resta de productes que es fan a Catalunya "són tan espanyols" com el pernil de jabugo, el vi de Rioja o el torró d'Alacant. No ho va dir però potser també pensava amb la Carmen Sevilla i el caspós "Cine de barrio" i amb els gols d'en Raúl a la selecció espanyola.

El senyor Freixenet (Josep Lluís Bonet) li va donar la raó subratllant que el cava "és tan català com espanyol, com jo mateix".

Mireu si és espanyol el cava que fins i tot l'empresa Montesquius, fins fa poc propietat de Ruiz Mateos, ha tret al mercat ampolles etiquetades amb la imatge de la Guardia Civil!.

O sigui que amb la visita de Rajoy tothom ha quedat content . Els d'aquí i els d'allà, entre els quals hi ha els fabricants espanyols d'ampolles de vidre, els subministradors del suro extremeny i els murcians que aporten el filferro. És l'economia intercomunicada.

Les que potser no hauran quedat tan satisfetes amb Rajoy són les empreses cavistes de València i Aragó, que van fer l'agost el Nadal passat amb el boicot contra el cava català provocat per les declaracions de Carod-Rovira sobre la candidatura olímpica de Madrid.

Clar que els aragonesos ja diuen que tenen tota la producció venuda abans de l'inici de la campanya nadalenca, o sigui que Rajoy pot haver fet tard en aquesta excursió al Penedès, on el piròman (un d'ells) ha volgut exercir de bomber apagant amb cava els focs que el PP encén per les Espanyes.

Però si a Sant Sadurní la jornada va ser molt pacífica, en el Parlament els d'ICV i del PP es van llançar el cava pel damunt en un gest poc alegre que mai no aprovaria el senyor Freixenet. Durant la sessió de control, el debat es va traslladar a l'informe de la FAES (la caverna ideològica de l'Aznar) segons el qual l'Estatut promourà, entre molts altres mals, ni més ni menys que la poligàmia. Davant aquesta sorprenent aportació sociològica del pensament pepero, el portaveu d'ICV, Joan Boada es va mostrar convençut que "el senyor Piqué ens ho explicarà o el mateix Rajoy, que avui és a la nostra nació bevent cava, suposo que amb moderació".

I la rèplica de Piqué no va tardar en arribar: "Jo també demanaria al senyor Boada que quan vingui a fer una sessió de control al Parlament, si ha de beure cava, ho faci amb moderació".

Ben segur que la consellera Tura està d’acord amb tots dos. Moderació germans, moderació.

dijous, 27 d’octubre del 2005

Lara i la "pedagogia"


José Manuel Lara, president del grup Planeta i del Cercle d'Economia s'ha manifestat avui preocupat per la "crispació" i el "distanciament" que està provocant entre Espanya i Catalunya la polèmica de l'Estatut. Segons Lara cal realitzar els màxims esforços per rebaixar aquesta crispació i convé fer "pedagogia" per ajudar a retallar les distancies. "És veritat que costa que a Madrid s'estengui el que s'està demanant, però s'ha de fer l'esforç. No només els polítics. També els mitjans de comunicació".

Doncs bé, senyor Lara Bosch, president del grup al qual pertanyen el diari La Razón i Antena 3: comenci a escombrar per casa!.

El cinisme d'alguns empresaris catalans és impressionant.

dimecres, 26 d’octubre del 2005

El PP ha "perdut" la memòria


El portaveu del govern valencià, Esteban González Pons criticant l'acte del Camp Nou. Foto: As/M. Á. Vara Posted by Picasa

Darrerament, el PP està utilitzant les paraules "nazisme", "nacionalsocialisme" o "feixisme" per criticar amb duresa qüestions relacionades amb la política catalana. Ho va fer la setmana passada el portaveu popular en el Senat, Pío García-Escudero, quan, referint-se al terme "comunitat nacional" que el PSOE proposa utilitzar a l'estatut de Catalunya, va dir que li recorda conceptes del nacionalsocialisme, del feixisme i del Xile de Pinochet.

Diumenge, li va tocar el torn al portaveu del govern valencià, Esteban González Pons, que va criticar l'"apologia" dels Països Catalans feta en el Camp Nou en motiu del Correllengua. Durant aquell acte, que, es suposa, no va organitzar el ja ex-directiu i cunyadíssim Alejandro Echevarría, l'actor Joel Joan va sortir-se del guió cridant "Visca els Països Catalans lliures". Segons González Pons, "l'esport no pot utilitzar-se per ofendre els sentiments de cap poble ni per fer propaganda política del catalanisme feixista".

Independentment dels dubtes que cada ú pugui tenir respecte a la vigència o validesa política, que no cultural, de conceptes com el de "Països Catalans", em crida l'atenció que sigui precisament el Partit Popular qui acusi de feixistes als contrincants polítics.

Obliden que són ells mateixos, amb poques excepcions com Piqué, els qui, amb l'excusa de "no trencar l'esperit de la Transició, mai no han volgut condemnar la dictadura franquista ni donar suport als actes de desgreuge a les víctimes?

Obliden que el president fundador del PP, Manuel Fraga Iribarne va ocupar càrrecs públics en el regim franquista des del 1951 i que com a ministre d'Informació va justificar públicament l'execució d'opositors al règim com Julián Grimau?

En el Partit Popular acostumen a tenir poca memòria històrica no només quan es parla del franquisme sinó també de la Transició. Ara mateix s'estan gastant 500.000 euros en una campanya publicitària en premsa, ràdio i internet, en la qual, sense esmentar l'Estatut, venen a reclamar que la reforma sigui sotmesa a referèndum perquè , segons ells, comporta una modificació encoberta de la Constitució. A l'anunci es veu la imatge d'una parella feliç. "El otoño en que nació la Constitución - diu la propaganda del PP- nos conocimos y votamos. Si nos la quieren cambiar, tenemos derecho a volver a decidir". I a continuació, l'anunci fa un gran panegíric de la Constitució.

La parella feliç de l'anunci tal vegada va votar favorablement el text constitucional, però l' Aliança Popular, la base del futur Partit Popular, es va abstenir a la votació al Congrés considerant, segons Fraga, que el projecte posava en risc la unitat d'Espanya i atemptava contra "la moral pública", que es suposa que era la "moral" del franquisme.

I en el referèndum, després de molts dubtes, Fraga va acabar demanant el "Si" amb la boca petita mentre una part de l'Aliança Popular més franquista abandonava la coalició.

Era aquella una època en que un jove lector de l'obra complerta de José Antonio escrivia el següent, el 9 de maig del 1979, en el diari La Nueva Rioja:

"Vientos de revancha son los que parecen traer algunos de los ayuntamientos recientemente constituidos. El de Guernica aprueba por unanimidad retirar la medalla de la villa, así como todos los honores concedidos al anterior Jefe del Estado -que aunque moleste a muchos gobernó durante 40 años y se llamaba Francisco Franco. Como aún les parecía poco deciden asimismo exigir responsabilidades al Gobierno alemán por el bombardeo de la ciudad ocurrido en 1.937. Hace 42 años. Por el contrario no especifican a cual de las dos Alemanias exigen las citadas responsabilidades, porque es bien sabido que por aquel entonces no había más que una. En Coslada (Madrid) las calles dedicadas a Franco y José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución. En Valencia la Plaza del Caudillo pasará a llamarse del "País Valenciá". Y no hemos hecho mas que comenzar. Parece que pueden pasar los años, pero que las costumbres no varían. En vez de dedicarse a la mejora de sus Municipios, se dedican a borrar la Historia. ¿Para qué hacer nuevas calles y plazas? Se les cambia de nombre y como si fueran nuevas, y en las próximas elecciones, a repetir".

Un anys abans, l'1 de juliol del 1969, el mateix personatge havia enviat una carta a la revista SP presentant-se com a "falangista independent".

L'autor dels dos escrits es deia José Maria Aznar, el futur pal de paller d'un partit que ara s'atreveix a acusar a les altres forces polítiques de "feixistes" i que considera intocable la Constitució com si fossin els Principios Fundamentales del Movimiento.

divendres, 21 d’octubre del 2005

El pollastre d'en Siurana

Avui, el conseller d’Agricultura Antoni Siurana ha volgut rememorar Fraga i el seu famós bany a Palomares, anant a comprar un pollastre en una carnisseria de Mollerusa. “Estiguin tranquils i mengin pollastre, que a més de ser barat és molt bo”, ha dit Siurana intentant sortir al pas dels temors del sector avícola de que la psicosi per la grip aviària acabi convertint als consumidors en vegetarians.

El famós virus és va apropant com una onada maleïda i la darrera víctima ha estat un lloro procedent de Sud-america que estava en quarantena a Gran Bretanya. La seva mort controlada ha servit a les autoritats sanitàries britàniques per fardar una vegada més del sistema d’aïllament que apliquen a tots els animals que hom pretén entrar al país. Ja es sap que els anglesos tenen fe en les fronteres i una autoestima tan alta que quan el temporal impedeix als vaixell britànics sortir a navegar, són capaços de dir que el continent ha quedat aïllat.

Però la grip aviària, segons la OMS, no es podrà aïllar tan fàcilment i és probable que el lloro i 12 signes morts a Croàcia, siguin només els prolegomens de fets més luctuosos. I als riscs sanitaris s’hi afegeixen els econòmics. CCOO ja ha advertit que alguns escorxadors catalans estan reduint el sacrifici d’aus preveient una davallada en el consum. Al mateix temps, les farmàcies estan esgotant les vacunes contra la grip comuna.

Tot plegat indica que existeix una gran desinformació entre l’opinió pública. Els experts asseguren que aquest tractament no serveix per res davant la grip aviària, un virus que de moment no té vacuna. Així mateix indiquen que la malaltia només es transmet per via respiratòria, que pot afectar únicament a les persones que estan en contacte amb els pollastres malalts i que en el cas hipotètic que pogués afectar als humans per via digestiva, únicament ho faria si mengéssim l’au crua, ja que el virus queda destruït a una temperatura de cocció de 70 graus.

Com que dubto que al conseller Siurana li agradi menjar pollastre cru, estic convençut que com li va passar a Fraga, no perilla la seva salut física per haver entrat a la carnisseria de Mollerusa. Una altra cosa és la seva salut política com a conseller, però això ja depèn de com es desperti qualsevol dia d’aquest el president Maragall i dels seus estira i arronsa amb el tripartit.

dimecres, 19 d’octubre del 2005

Els noms de la criatura borbònica

L’excol·lega Letizia i el petit príncep/princesa (que encara no han comunicat si és mascle o femella) van passar ahir a la matinada tres hores a la clínica Ruber de Madrid per ser sotmesos a un control mèdic. Les contraccions reials, a un mes vista del naixement del nou Borbó, han fet aconsellable monitoritzar la princesa d’Astúries, per allò de prevenir sortides abans d’hora. Després, en Felip li ha fet de xòfer per tornar-la a la Zarzuela i un portaveu de la Casa Reial ha dit que la princesa està “fantástica”, cosa que ningú ho dubta.

En el programa El Club de TV3 han fet conya sobre la data de naixement de la criatura borbònica i algú ha suggerit que si és el 20-N li possin Paco, per allò del dia de la mort del dictador. Paco de Borbó, si senyor, seria un bon nom per passar a la història com un rei proper al poble, un monarca quasi republicà.

Clar que si és el 20-N també el podrien batejar com a Lleó, Lleó de Borbó, que donaria força i empenta a la monarquia i seria un bon homenatge a Lleó Tolstoi, que va morir el 20 de novembre del 1910.

O Jordi, Jordi de Borbó, que tindria un no sé què britànic i ens faria pensar amb el naixement de Jorge Negrete el 20-N del 1911. Amb aquest precedent, el petit príncep podria anar directament a Operación Triumfo.

I posats a divagar, si fos femella li podrien dir Diana, Diana de Borbó per recordar el 20-N del 1995 quan Diana de Gal·les va admetre per TV que havia comès adulteri, que no sé si aquestes coses coses s’han de conmemorar quan potser portarien mal rotllo a la Casa del Rei.

dilluns, 17 d’octubre del 2005

La muralla i els drets humans


Dibuix d'Antoni Poch publicat en El Punt Posted by Picasa


Ahir. Matí de concentracions a diverses ciutats en denúncia dels fets de Ceuta i Melilla i de les deportacions de centenars d'immigrants emmanillats cap al desert, una "operació escombra" que vulnera clarament els Drets Humans. A Girona ens hem trobat uns centenars de persones, moltes cares conegudes, a la plaça Constitució. És aquest un espai ciutadà un pèl inhòspit dedicat precisament a la mare de totes les normes, aquella que tant s'esgrimeix ara contra la reforma de l'estatut i que en el seu títol 1 article 10 parla de la dignitat de la persona i dels drets inviolables, vinculant-los directament a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Convertir a un estat com el Marroc en gendarme de les fronteres de l'Europa rica, no és precisament, com els fets han demostrat, una correcta aplicació de les garanties previstes per la Constitució.

Durant l'acte, s'ha llegit un manifest, aprovat per la quarantena d'entitats convocants, en el qual es reclama al govern Zapatero que "resisteixi amb fermesa i convicció els intents de manipular el fenomen de la immigració tot provocant alarma social i encenent focs xenòfobs".

Aquesta és una de les especialitats del PP i de la seva òrbita mediàtica: encendre focs per intentar captar vots a determinats barris.

També s'insisteix en un punt clau:

"Cal prendre consciència que no ens estem enfrontant a cap "efecte crida", sinó a un veritable "efecte expulsió" dels països del Sud que viuen en situacions d'extrema violència o empobriment, sense que els governs del Nord hagin assumit la seva responsabilitat en les últimes cimeres internacionals del G-8 o de Nacions Unides."

Darrerament s'està parlant de la necessitat de tirar endavant des d'Europa una mena de pla Marshall per Àfrica. Si mai s'intenta fer, caldrà molta voluntat política per impulsar-ho. A hores d'ara, els fons disponibles a la Unió Europea per ajut al desenvolupament són limitats. De fet, els esforços, gairebé inútils, s'han centrat en negociar acords de readmissió en països d'origen o de pas d'immigrants sense papers, en l'ajuda financera a aquests dos grups de països i en reforçar les fronteres europees. Moltes coses a fer amb pocs calers: 83 milions d'euros destinats aquest any a immigració i asil, 355 milions a control de fronteres (invertits bàsicament en els nous països de la UE) i 2 milions per intentat aturar la immigració irregular al Mediterrani.

La fam, la pobresa i la violència en el tercer món, origen de les onades migratòries, són un problema tan greu que supera l'àmbit europeu i requereix solucions d'abast mundial. Cal lluitar contra les plagues, la sequera, el sida, la malària, eliminar el deute extern, facilitar el comerç agrícola, millorar les infrastructures, impulsar la democratització dels governs...

En un món perfecte, el motor d'aquest procés hauria de ser Nacions Unides, però el boicot sistemàtic contra aquest organisme que practica l'Administració Bush l'ha deixat pràcticament sense gasolina. L'actual ambaixador dels Estats Units a l'ONU, John Bolton encara deu fregar-se les mans de satisfacció pel fracàs de la darrera cimera mundial celebrada el setembre.

A ell se li atribueixen dues frases antològiques sobre Nacions Unides:

- "L'edifici de la secretaria a Nova York té 38 pisos. Però si en perdés 19 res canviaria".

- " Nacions Unides no existeixen. Només existeix la comunitat internacional, que ha de ser dirigida per l'única superpotencia que queda, que són els Estats Units".

El darrer dia de la cimera, van coincidir a l'entrada de l'edifici de Nacions Unides George Bush, John Bolton i Kofi Annan. El president nord-americà, assenyalant a Bolton, li va preguntar al secretari general: "Com ho està fent l'ambaixador? Ha fet volar aquest lloc a trossos?"
.
Una broma, la de Bush, que és prou il·lustrativa de l'estat de les coses.

Mentrestant, l'Àfrica subsahariana intenta sobreviure seguint el camí cap al nord, ofegant-se a les pasteres o deixant-se la pell en el desert i a la muralla que estem alçant a la porta de la vella, ufana i democràtica Europa.

Marsé i el show del Planeta


Maria de la Pau Janer amb el premi dissabte al vespre. Foto: El Punt/Juanma Ramos Posted by Picasa

El show literari del cap de setmana l’ha protagonitzat l’escriptor Juan Marsé, membre del jurat del premi Planeta de novel·la, dotat amb 601.000 euros, una autèntica pasta gansa que atrau a tota mena d’autors.

Marsé ha fet pública davant la premsa i, més tard, davant la guanyadora del premi, l’escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer, la seva queixa pel baix nivell, “quasi soterrani”, de les obres presentades.

Tothom sap que el premi Planeta és bàsicament una operació comercial. Si Marsé no està d’acord amb l’orientació que de tota la vida ha tingut aquest premi, s’obren immediatament dos interrogants:

Què hi feia el 1978 presentant-se i guanyant el Planeta amb “La muchacha de las bragas de oro”, una novel·la que els crítics no situen precisament en el millor lloc de l’excel·lent l’obra de Marsé?

I que hi fa des del 2004 acceptant en dues edicions seguides ser-ne membre del jurat?

Ara diu que es planteja plegar del jurat. Arriba tard però seria, sens dubte, el més lògic per podria fer l'autor de "Últimas tardes con Teresa".

diumenge, 16 d’octubre del 2005

L'or de la marina


Vista actual de macrocomplex Marina d'Or. Posted by Picasa

Dies d’aigua a dojo. Una llevantada de cal déu i quatre morts i destrosses a les comarques gironines. La consellera Tura ha estat ocupada controlant que els dispositius de seguretat funcionin i que els imprudents no facin bajanades. El conseller Milà avisa que els pantans encara estan baixos i que la sequera “no s’arregla com un partit de futbol marcant a l’últim minut”. A la Generalitat hi ha una doble preocupació: pels danys humans i materials que ha causat la tempesta i pel risc que els ciutadans, enganyats per la visió d’un país xop, abandonin els hàbits d’estalvi.

Segons les dades de l’Agencia Catalana de l’Aigua, els pantans de les conques internes de Catalunya han assolit aquests darrers dies el 30,79 per cent de la seva capacitat (2,5 punts més respecte a l’inici de les pluges). Dit d’altra manera, han guanyat 17, 8 hectòmetres cúbics, una quantitat només suficient per ajornar un parell de setmanes les restriccions d’aigua que havien de començar a principi de novembre.

Rellegeixo el balanç difós pel Ministeri de Medi Ambient sobre el recent finalitzat any hidrològic (que va de l’1 d’octubre al 30 de setembre). El rius de l’estat espanyol porten un 56,8 per cent menys d’aigua que fa un any, els embassaments estan a un 39,4 per cent de la seva capacitat, les precipitacions dels darrers dotze mesos són les més baixes dels darrers quinze anys i la sequera, segons els responsables del ministeri, és “inèdita” per la seva intensitat i cruesa.

Obsessionat per aquestes dades certament preocupants, veig per la televisió el repetitiu anunci de “Marina d’Or, ciudad de vacaciones”, la macrourbanització situada a la Plana Alta, a Castelló. El seu promotor, Jesús Ger acaba d’aconseguir, amb els vots del PP i del PSPV-PSOE, el vist i plau dels ajuntaments de Cabanes i Orpesa per la construcció del pastís immobiliari més desitjat de la província: la futura Marina d’Or Golf, un complex de vacances, a l’entorn del previst parc temàtic Mundo Visión, que ocuparà 19 milions de metres quadrats i comportarà una inversió de 6.000 milions d’euros. El projecte inclou tres camps de golf, cinc hotels temàtics i horteres (en un d’ells inspirat en Venècia es podrà navegar per uns canals amb gòndoles i en un altre, inspirat en París, hi haurà reproduccions de la Torre Eiffel, l’Arc de Triomf i els Jardins de Versalles), un balneari amb més de 600 habitacions i dotze piscines, una pista d’esquí artificial d’un quilòmetre de llargada (si, ho heu llegit bé, una pista d’esquí a tocar mar), un parc aquàtic, un aquari amb 12.000 peixos, un casino, una zona nocturna d’oci amb 34 locals, dos quilòmetres de platges “tropicals”, un parc dedicat a les antigues civilitzacions que van poblar Castelló (celtes, ibers, romans i àrabs) i 12.000 places d’aparcament privades.

Serà la major ciutat de vacances i oci d’Europa i podrà acollir més de 130.000 persones, quasi els mateixos habitants de la veïna Castelló de la Plana. Un volum de gent i d’obra que deixarà en no res el paisatge i els 7.000 habitants que sumen actualment Cabanes i Orpesa.

Diuen que Jesús Ger, un empresari d’origen català, obtindrà amb l’urbanització de la zona uns beneficis de 54 milions d’euros, una quantitat que creixerà si també li donen permís per tirar endavant el projecte Torre la Sal, a la costa nord i tocant el paratge protegit Prat de Cabanes-Torreblanca.

La promotora preveu cobrir el gegantí consum d’aigua del complex amb els aqüífers de la zona, desalinitzant aigua marina i depurant les aigües residuals pel reg.

Tot i això costa de creure que amb l’evident sequera que pateix tot el litoral mediterrani, s’autoritzi la construcció d’un projecte faraònic com aquest. O no costa tant. Llegeixo a l’Avui una informació segons la qual, Jesús Ger és íntim amic del president de la Diputació i president del PP provincial Carlos Fabra i ha estat vinculat empresarialment amb la seva dona, Amparo Fernández. I com tothom sap, qui remena les cireres a Castelló és Carlos Fabra, imputat en diversos delictes, entre ells el de tràfic d’influències.

dijous, 13 d’octubre del 2005

Athos, una herència enverinada

La Generalitat ha pagat 240.000 euros, gairebé 40 milions de pessetes, per fer oblidar als integristes ortodoxes grecs les massacres comeses el segle XIV pels almogàvers catalans. Una delegació encapçalada pel portaveu del govern i conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal ha visitat el monestir de Vatopedi, a la comunitat monacal d’Athos, per inaugurar la restauració de la Torre del Tresor d’aquest històric edifici, unes obres el cost de les quals ha estat cobert en un 80 per cent per la Generalitat.

A partir d’ara, els catalans ja podran entrar al Mont Athos sense haver d’amagar la seva identitat. Precisament el tema es va iniciar fa catorze anys quan el cantant Josep Tero, que visitava el monestir d’Ivíron per escoltar els cants litúrgics, va ser expulsat de la península d’Athos en saber-se que era català, és a dir un descendent dels “pirates” que a principi del segle XIV van assolar els monestirs grecs com a revenja per l’assassinat de Roger de Flor.

Tero es va posar en contacte amb la Generalitat convergent per intentar portar a terme algun acte de reconciliació amb els ortodoxes. En un primer moment, el conseller de Cultura Joan Guitart no li va fer cas però més tard el secretari general del Departament de Presidència, Carles Duarte va assumir la iniciativa que es va concretar amb el compromís de la Generalitat de tirar endavant la restauració de la Torre del Tresor de Vatopedi.

El tripartit, doncs, li ha pertocat acabar de fer efectiva una herència enverinada del govern Pujol. I dic enverinada perquè l’acte de desgreuge té dos aspectes més que qüestionables. En primer lloc, des del punt de vista històric, és dubtós que la Generalitat s’hagi de fustigar per uns fets protagonitzats a l’edat mitjana per uns militars que en aquell moment ja actuaven com a mercenaris, és a dir al servei del millor postor, i sense estar, per a tant, sota les ordres dels reis catalans. Precisament, l’any 1308, Jaume II va condemnar els fets i va reclamar als almogàvers de la Companyia Catalana, que deixessin d’atacar els monestirs. És a dir, que ara s’ha demanar perdó per uns episodis bàrbars que fa 700 anys ja van merèixer les crítiques del rei català.

En segon lloc, l’acte de desgreuge ha tingut com a beneficiaria una comunitat ultrareligiosa que vulnera els drets humans aplicant unes normes de l’any 1045 que impedeixen l’accés de les dones i de les nenes a la península d’Athos, un tabú que s’exten a tots els animals domèstics de sexe femení, excepte a les gallines (per allò de que els monjos puguin disposar d’ous frescos).

Amb aquesta normativa, cap de les quatre conselleres de l’actual govern de la Generalitat (Montserrat Tura, Marina Geli, Anna Simó i Caterina Mieras) podrien haver acompanyat a Nadal en el seu viatge de reconciliació a terres gregues. És més, són les eurodiputades socialistes Maria Izquierdo i Joke Sweibel, és a dir correligionaries polítiques de Maragall i de Nadal, les qui des del Parlament Europeu han presentat diversos informes denunciant que aquestes prohibicions medievals violen la igualtat de sexes i les disposicions comunitàries sobre la lliure circulació de les persones a tot el territori de la UE.

El govern grec ha fet cas omís a les denúncies en considerar que l’eurocambra no té competències respecte a l’estatut d’autogovern d’Athos. Tot i això, els vint monestirs de la península han continuat reben ajuts de la Unió Europea per la restauració i adequació dels edificis. En definitiva, el mateix que ha fet la Generalitat “comprant” pels mascles catalans el dret a passejar-se amb barretina per Athos. Una “compra” feta amb 240.000 euros que han sortit de la butxaca dels ciutadans i, recordem-ho, també de les ciutadanes. Una herència, com dèiem, enverinada, que li ha tocat administrar a un govern d’esquerres.

dimecres, 12 d’octubre del 2005

ZP multifórmula

Dia de la Hispanitat. Maragall assisteix a la festa a Madrid per allò d’intentar recuperar amics en temps difícils i Zapatero rep una escridassada d’un centenar de persones al final de la desfilada militar. Tot i això, el president espanyol treu la seva cara positiva (diu textualment que “és difícil ser més optimista del que soc jo”) i assegura dues coses:

- Que l’estatut català sortirà del tràmit de les Corts “net com una patena” de suposades inconstitucionalitats.

- I el que és més important i sorprenent. Que té “fins a vuit fórmules” per satisfer tant els espanyols “que senten que la única nació és Espanya” com els catalans que “senten Catalunya com a nació”.

És a dir, que a força de diccionari i de fer treballar la imaginació, Zapatero ha descobert la pedra filosofal per fer anar del braçet als nacionalistes de pátria gran i als de pátria petita. Però si ell té vuit formules per sortir del pas i polir-se amb elegància i simpatia el demonitzat 1.1, allò de que “Catalunya és una nació”, no vull ni imaginar-me la quantitat de mots que té el PP i la seva brigada mediàtica per definir no tan sols als catalans sinó, sobretot, als socialistes d’aquí i d’allà.

Això si, Bono, Vázquez i Rodríguez Ibarra, tan explosius davant la galeria i tan útils a la dreta, queden fora de la diana del PP. Faltaria més.

Foto: Desfilada militar d'avui a Madrid. Efe.

diumenge, 9 d’octubre del 2005

El "ciberbotellón" i la ciber-ignorància


El Magazine de La Vanguardia, el dominical que es distribueix conjuntament amb una vintena de diaris, dedica avui un reportatge a l'impacte de l'era digital a l'àmbit familiar i, sobretot, a la fractura que separa a pares i a fills. Els experts consultats per la publicació aconsellen que els pares facin un esforç per posar-se al dia i per controlar d'aprop les activitats de la generació digital. Els adults, ve a dir el reportatge, han de parlar clar amb els fills i fer-los saber que a la xarxa hi ha nois dolents com al carrer.

S'apunten casos extrems de tecnopatologies, com la de la criatura que enviava mil missatges diaris des del seu mòbil i que va haver de rebre un tractament especial en el departament de pediatria social de l'hospital infantil Nen Jesús de Madrid.

Ludopaties, conductes compulsives, síndromes d'abstinència, ansietat, nerviosisme i altres patologies donen lloc al que els experts d'aquest centre han batejat com a "ciberbotellón", és a dir un mal ús i abús d'internet, videojocs i mòbils.

Estem d'acord en que els pares han de deixar de ser ciber-ignorants i que han d'exercir un control responsable de les activitats dels menors, evitant "aparcar" els nens davant l'ordinador.

De fet, només un bon coneixement del món digital els permetrà evitar caure en l'error de la periodista que signa el reportatge i que, tal vegada, influïda per un cert to catastrofista dels experts escriu el següent:

"Les estamos robando la infancia", señalaba al respecto Hillary Clinton en relación con el último escándalo por unos videojuegos infantiles con versiones ocultas de alto contenido violento y pornográfico.

Aquest darrer "escàndol" promogut per la senadora per Nova York, exprimera dama i possible candidata demòcrata a la Casa Blanca, fa referència al videojoc "Grand Theft Auto: San Andreas", un gran èxit de vendes que es pot qualificar de tot menys de ser un joc "infantil". I això es sap no només amb una mica de cibercultura sinó també mirant la caixa del videojoc abans de comprar-lo.

dissabte, 8 d’octubre del 2005

Els bisbes catalans i la COPE

Els bisbes catalans han anunciat que faran gestions davant els responsables de la COPE per “corregir” el to d’alguns programes radiofònics d’aquesta emissora de la Conferència Episcopal Espanyola.

Segons una nota difosa per la Conferència Episcopal Tarraconense, en la qual no es cita el nom de la COPE sinó que es fa referència a “una cadena de titularitat catòlica”, els bisbes consideren que aquests canvis són necessaris per “afavorir el clima mediàtic de convivència i de respecte mutu entre tots els espanyols”. També afirmen que han decidit actuar per “les moltes queixes rebudes” davant “els comentaris ofensius i desqualificadors d’alguns programes radiofònics”.

En el mateix comunicat, els prelats defensen la reforma de l’Estatut i demanen que es faci “sense esperit d'exclusió, responent a les necessitats reals de la societat i amb solidaritat i respecte mutu entre tots els espanyols”.

Què els ha passat als bisbes catalans per decidir-se finalment a criticar, amb prudència però de manera pública, a la COPE desprès d’anys i panys de silencis vergonyosos?

Hi ha tingut alguna cosa a veure Unió Democràtica i els canvis de darrera hora introduïts a l’Estatut sobre l’escola laica?

Hi juga algun paper la picabaralla entre el bisbat de Lleida i la diòcesi aragonesa de Barbastre-Monzón per les 113 obres d’art sacre que la Congregació de Bisbes de Roma ha ordenat que retornin a Aragó?

Hi ha influït el fet que en un termini de tres mesos el departament de Cultura de la Generalitat ha d’autoritzar o desestimar aquest trasllat?

Són preguntes que queden a l’aire mentre llegeixo en El Punt una carta d’un lector que té prou força neuronal per escoltar la COPE. (hi ha gent que assegura que ho fa per riure, com aquell que llegeix el TBO). En el seu escrit, el lector informa que en el programa dels matins de la COPE, el de Jiménez Losantos, s’hi anuncia el Barça, i que en el de la tarda ho fa la Generalitat amb una campanya sobre seguretat laboral.

Ara que tenim els bisbes catalans aparenment convençuts, resulta que a les institucions més nostrades no les ofèn el tuf d’aquesta emissora. D’acord que la Generalitat tal vegada ho ha de fer ( amb el nas tapat) per allò de mantenir l’equitat publicitària entre tots els mitjans, però i el Barça?

Un darrer detall. Ara resulta que la COPE censura als bisbes catalans. He buscat a la web de l’emissora catòlica la notícia sobre el comunicat de la Conferència Episcopal Tarraconense i només recull la part de la nota que parla de l’Estatut. Res de res sobre les gestions que pensen fer els prelats davant la direcció de l’emissora. Tal vegada els directius de la COPE estan convençuts que els bisbes catalans no hi tenen res a pelar...o potser els bisbes han destinat el tema de l’emissora al consum intern i només han enviat a Madrid una altra nota en la qual únicament es parla de l’Estatut.

divendres, 7 d’octubre del 2005

Si us plau. Vol contestar aquesta enquesta?

Aquesta setmana han sortit tres enquestes sobre l’Estatut. La primera, el Pulsómetro de la SER, indica que el 49 per cent dels espanyols enquestats estan en contra del projecte aprovat pel Parlament i un 46,8 per cent opinen que no s’ajusta a la Constitució.

D’altra banda, també s’ha fet pública l’enquesta semestral que la Generalitat encarrega a l’empresa Opinòmetre. Segons aquest sondeig, el 63 per cent dels catalans considera necessari un nou Estatut i el 77,8 per cent creu imprescindible un nou sistema de finançament.

M’encanta el coneixement que els d’aquí i els de més enllà tenim sobre la lletra menuda de l’Estatut (el vell i el retallable), dels ets i els uts de la Constitució i dels números negres i vermells de la caixa catalana. Estic convençut que tots els enquestats han baixat d’internet el text estatutari, l’han llegit de dalt a baix i han contestat amb el rigor que es suposa totes les preguntes dels enquestadors.

També tinc ben clar que en les opinions expressades no hi han tingut res a veure els tambors polítics i mediàtics que ressonen d’un i l’altre costat.

És més, posaria les mans al foc que els lectors de l’ABC han fet un esforç per entendre la història i la realitat catalana fins a l’extrem de considerar, un 91,9 per cent d’ells (145.859 vots) front al 8,1 per cent (12.859 vots), que Catalunya és una nació. El resultat no planteja dubtes: està ben clar que són lectors del diari madrileny els que han donat una resposta afirmativa a la pregunta: ¿Crees que Cataluña debe denominarse nación?

Ho dubta algú?

Nota al marge: estic ben tip de rebre correus electrònics incitant els meus baixos instints per votar a l’enquesta de l’ABC. Si us plau, no me n’envieu més. Gràcies.

dijous, 6 d’octubre del 2005

La conspiració i els escarabats blancs i piloters

Collons quina setmana!. Dilluns, el diari esportiu As titula a portada “Goleada a la
conspiración” i demà divendres l’ABC ofereix als seus lectors un pack amb la pel·lícula Apocalipse now i la gens tranquil·litzant novel·la El corazón de las tinieblas d’en Conrad. Per acabar-ho d’adobar, el cap de l’Estat Major de la Defensa, general Félix Sanz diu que la unitat d’Espanya és “una preocupació” pels militars i l’Alfonso Ussía a La Razón considera – rememorant al nostrat Boadella- que els tancs haurien d’entrar no tan sols a Barcelona, sinó també a Girona, Tarragona i Lleida.

Però centrem-nos en la portada de l’As. Confesso que, vist l’actual clima polític convulsionat per les tamborinades del PP, això de “Goleada a la conspiración” em va fer pensar que es referien al contuberni català-estatutari. Doncs resulta que no. Que el tema anava dels suposats tractes de favor dels arbitres al Barça i dels quatre gols que va marcar el Real Madrid al Mallorca. Mira per on, resulta que els arbitres afavoreixen als jugadors blau-grana, que semblen haver-se convertit es especialistes en empats, mentre que els blancs, ara segons diuen, sense l’històric suport arbitral, van guanyant partits. Vistos els resultats, jo d’en Laporta trencaria el “conveni” amb les institucions arbitrals...

Conyes al marge, crec que l’arbitratge és una feina terrible per la pressió que reben els seus protagonistes i per la manera antediluviana en la que l’han d’exercir. La vista i el xiulet són armes passades de moda, pròpies d’una època romàntica en què el futbol era només un esport. Ara és un gran negoci que mou milers de milions d’euros i no té cap sentit que, en plena revolució tecnològica, els arbitres saltin al camp tan terriblement desarmats. Quasi, diria jo, en pilotes.

I mentre la premsa, els clubs i els afeccionats discuteixen sobre les cagades arbitrals i sobre l’afer Messi (que Déu ni do quin embolic), els jugadors brasilers del Real Madrid (Ronaldo, Roberto Carlos, Baptista i Robinho) perden el sentit del ridícul recreant amb les seves vistoses celebracions dels gols un particular i pintoresc zoològic blanc. Van començar panxa enlaire representant, segons els diaris, “la cucaracha” i han continuat amb “la granota”, “el cangur” i “el poltre”. Tota aquesta comèdia ofèn als equips rivals (l’excèntric propietari de l’Alabès Dimitri Piterman els va qualificar de “pallassos”, que no sé si ell és una persona gaire autoritzada per donar patents de tonteria), però també causa malestar a la premsa madrilenya i a l’afecció blanca. Són ja unes quantes veus les que s’han queixat que, amb les seves postes en escena, els brasilers deixen al marge a la resta de l’equip trencant la unitat del grup i posant en qüestió el “señorio” dels hereus de don Santiago Bernabeu.

Fa uns dies a la redacció d’El Punt i d’El 9 Esportiu el tema va provocar un debat sobre el nom d’una de les bèsties del zoològic blanc. Un col·lega seguidor del Madrid (rara avis en un entorn fanàticament culè) assegurava que l’animal que van imitar els brasilers a Mendizorroza era “la cucaracha”. Altres companys apostaven per l’escarabat i fins i tot hi havia qui assegurava que “la cucaracha” i l’escarabat són el mateix animaló. Doncs bé, desprès d’haver portat a terme una intensíssima investigació, puc assegurar que es tracte de dues bèsties diferents. Les dues són coleòpters, però “la cucaracha” (en català, escarabat de cuina) té una mancança: és incapaç de volar.

I com que haviem quedat que els jugadors del Real Madrid són galàctics com en Sisa, per força han de poder volar. Per a tant res de “cucarachas”. Són escarabats blancs. Escarabats de la patata, banyut, boller, de la col, de l’Ave Maria, de les flors, del cuir, de rossinyol, de Sant Joan, escopeter, enterrador, goliat, hèrcules, rinoceront, pelut, petador, sagrat, pudent, lluent, de nit, de sang o, si voleu, piloter. Escarabats blancs i piloters. Si senyor.

Ens han tancat can Peris

Avui han tancat el bar Peris. Ja no hi haurà més carajillos per en Francisco, ni suïssos per en Narcís, ni escridassades i peticions d'augment de sou d'en Rafa. Com a la vida real, el bar passa a mans d'un especulador i "El cor de la ciutat" es trasllada definitivament de Sant Andreu a Sants. La gent del barri ja no serà la mateixa.

Pels que portem cinc temporades enganxats a la telenovel·la líder de les sobretaules a Catalunya, el capítol 1.033 ha estat nostàlgic i dur. Han desfilat per la petita pantalla moments "viscuts" durant mitja dècada de la nostra vida. Llàgrima fàcil. La televisió és així i els guionistes són uns entranyables cabrons.

dimarts, 4 d’octubre del 2005

L'Absurd Diari, "quasi tan divertit com La Razón"



El blog portuguès Um bolíndri na tarrafa dedica avui un curiós comentari a L’Absurd Diari. El seu autor assegura que L’Absurd és "quasi tan divertit com La Razón" i afegeix que "sempre hi trobem coses d’agradable lectura". Amb el crit legionari de Millan Astray "Muera la inteligencia", el blog inclou un link que porta a una notícia recollida per L’Absurd i publicada en el diari argentí Infobae : "Las frases más tontas de misses, cantantes y actrices". Sembla que els ha agradat als portuguesos alguna de les perles que inclou l’article, com ara la que va dir la candidata a Miss Chile 2001, Carolina Zuniga, quan li varen preguntar a qui triaria per preservar i multiplicar l’espècie humana si hi hagués un holocaust nuclear. I ella va contestar: "Al Papa i a la mare Teresa de Calcuta".

S’agraeix l’elogi a L’Absurd, però dir que és "quasi tan divertit com La Razón" no fa honor al diari cavernari-humorístic del Grupo Planeta. Avui mateix, a la contra, "entrevisten" al periodista ultra Jaime Campmany... que va morir fa quasi sis mesos!!. El "ressuscitat" assegura que "Vivimos la zapatiesta de Zapatero", que ja és dir quan estàs ben mort i enterrat.
Mentrestant, a les planes d’opinió, Alfonso Ussía confessa literalment que "soy un facha", i en Tomás Cuesta pronostica, donant-li la volta a les paraules del filòsof Francesc Pujols, que "puede llegar un dia que los catalanes que lleguen a Barajas no querrán decir de donde son, y no por modestia, sino para no tener que avergonzarse". Per la seva part l’insubstituïble i entranyable José María Carrascal assegura que "El estatuto es en realidad un torpedo no ya a la Nación, sino al Estado español" i es pregunta "si Zapatero es un ingenuo o un atravesado, un ignorante o un avieso". I que dir de la "Canela fina" del mestre del periodisme hispànic Luis María Anson?. "Yo te vi, también negro desangrado, con las vísceras esparcidas sobre la hierba joven, en la guerra del Congo", escriu amb pluma poètica el gran Anson en un al·legat "A favor de los negros de Ceuta y Melilla" (si, ho heu llegit bé), en el qual fins i tot hi fa sortir un poema de Neruda (qui li havia de dir al poeta esquerranòs xilè que acabaria apareguent a La Razón...).

Reconec que tot plegat requereix una mica de masoquisme per part del lector, però com podeu veure, La Razón és més divertida que L’Absurd Diari. I en tot cas, segur que posats en el mateix dilema que la Miss Chile, Campmany (en versió etèria), Ussía, Cuesta, Carrascal i Anson també escollirien al Papa i a la mare Teresa de Calcuta com a parella per multiplicar l’espècie humana.

dilluns, 3 d’octubre del 2005

El lladre ben pixat


Crònica de successos. Un lladre ha robat a l’alcalde de Barcelona Joan Clos l’ordinador portàtil. Fins aquí la notícia.

El problema no és el valor de l’objecte pispat, ni el contingut del disc dur, ni que l'afer posi en qüestió la seguretat ciutadana a BCN.

El tema que ens hauria de preocupar a tots és si el pispa ha sortit de casa ben pixat i ben cagat.

dissabte, 1 d’octubre del 2005

El crit contra l'Estatut

Ahir al migdia, mentre els parlamentaris catalans s'abraçaven com teletubbies per celebrar l'aprovació de l'Estatut (120 vots a favor per 15 del PP en contra), a Madrid es sentia cada vegada a més volum el crit sobre un presumpte intent de desintegració d'Espanya. A les veus del PP i de la Brunete mediàtica (que aprofiten per carregar amb duresa contra Zapatero) s'hi han afegit també les d'un sector del PSOE (que complicarà la vida a Zapatero)

Aquí en teniu una mostra:

Mariano Rajoy (líder del PP)

"Estamos cargándonos la Transición española"

"Espero el buen sentido de muchos diputados del PSOE para que eviten que una cosa letal para Catalunya y España pueda culminarse en el futuro en las Cortes Generales"


Federico Jiménez Losantos (periodista de la COPE i de Libertad Digital)

“Ni en los peores tiempos de Felipe González, ni en los de mayor debilidad de Adolfo Suárez llegó la democracia española a extremos de humillación institucional tan repugnantes como los que está padeciendo con Zapatero”

“Que Zapatero esté dispuesto a cargarse el régimen constitucional para respaldar a Maragall linda con la alta traición, si semejante traición no discurriera al nivel de las alcantarillas”

“Zapatero está apuñalando por la espalda la soberanía nacional. Zapatero, con tal de llevar a ese desgraciado Congreso de los Diputados donde una partida de separatistas catalanes le otorgan la más raquítica mayoría de los últimos veinticinco años, un Estatuto de Autonomía catalán, el que sea, está dispuesto a pagar lo que sea. Lo que sea y algo más”


Editorial d’ABC (30 de setembre)

“Tras el acuerdo entre nacionalistas y socialistas, y a expensas de que el PSOE se avenga a descarrilar el disparate estatutario en las Cortes, la reforma aprobada ayer en el Parlament pone en grave riesgo el concepto mismo de España, su razón de ser, presentando como «moderno y bonancible» un texto de tintes casi neoconstituyentes que sienta las bases de la jibarización insoportable del Estado español y su práctica
subordinación a Cataluña”


Editorial La Razón (30 de setembre)

“Un Estatut inasumible en fondo y forma”

“El tripartito i CiU fuerzan un acuerdo sobre financiación que deberá ser rechazado en Madrid”


Gabriel Albiac (La Razón)

“Abolir la Constitución desde el arbitrio de una instancia local es un golpe de Estado”


Pilar Cernuda (ABC)

“Cambia España si Cataluña se convierte en una nación, porqué no hay más nación que España, se pongan como se pongan los nacionalistas”


Editorial d'El Mundo (30 de setembre)

“Estatut catalán: la pesadilla se convierte en realidad”

“Zapatero es el gran responsable político de este engendro, que pretende convertir a Cataluña en una nación sin Estado, pero con casi todos sus atributos”


Juan Carlos Rodríguez Ibarra (president d'Extremadura)

"El Presidente del Gobierno jamás va a aceptar que Catalunya sea una nación, jamás"


Victorino Mayoral (diputat del PSOE per Cáceres)

“Nosotros no somos ni nacionalistas, ni foralistas, ni carlistas. Y lo que se dice en ese texto tiene mucho que ver con todo esto. El problema es que, quizá, quien se hace llamar socialista ya no lo es”


José Luis Galache (diputat del PSOE per Badajoz)

“Yo tampoco lo votaré. Lo digo hoy, pero lo mantendré hasta el día que ese texto llegue al Pleno de esta Cámara. Y somos mayoría los que en el Grupo Socialista pensamos así”


Rosa Díez (eurodiputada del PSOE)

"Es igual de la ideología en nombre de la que hablen, pero lo que han hecho me parece una irresponsabilidad gravísima que nos afecta a todos los españoles, y estoy realmente muy preocupada"


Rafael Simancas (secretari general del Partit Socialista de Madrid)

"Vulnera los principios constitucionales de solidaridad, cohesión e igualdad entre los españoles y abre la senda del separatismo"


Manuel Chaves (president del PSOE i de la Junta d’Andalusia)

"Como presidente de la Junta de Andalucía no estoy de acuerdo con el nuevo Estatuto”


Alfonso Guerra (president de la Comissió Constitucional del Congrés)

“Hay varios aspectos que son muy problemáticos y que el Congreso deberá observar y, probablemente modificar"


-----------------------------------------------------------------------------------------


Vist l’ambient que s’ha creat, tal vegada tenen raó Felip Puig, Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Huguet en encomanar-se a Santa Rita. Jo no hi tinc cap fe, però veurem si els ciris i les estampetes a la patrona dels impossibles fan el miracle.

De moment sembla que els personatges celestials no estan massa interessats en el tema. Abans de la votació de l’Estatut, el ministre de Defensa José Bono va confessar que cada nit resava a la patrona del seu poble, la Virgen de Cortes (trobada en el lloc on més tard, el 1265, es van reunir les Corts de Castella) perquè “si llega el Estatuto, que llegue bien, y si llega mal, mejor que no llegue”.

Doncs ja ha arribat. Ara veurem que passa.