El Sí i Sí i el No

Ja tenim doble pregunta, o “pregunta encadenada” que diu l'autoexclòs Pere Navarro, el timoner d'un PSC fracturat i sense rumb. Naveguem cap a Ítaca per les aigües de l'etapa prèvia del “no referèndum”, la consulta que només convocarà el president Mas si l'estat espanyol dóna permís, cosa que és molt, moltíssim, suposar, per no dir pura ciència ficció.

Rajoy no vol ni sentir a parlar del dret a decidir dels catalans per allò que a la pell de brau (zona hispana) han mamat des de petits i la constitució postfranquista consagra -“la indisoluble unidad de la patria”- però encara que es revestís de valor, de britànic home d'estat del segle XXI, i fes un pas endavant democràtic, el seu entorn , el polític, l'econòmic, el social i, sobretot, el mediàtic, trossejaria al gallec i se'l menjaria amb patates malgrat que el plat resultant fos del tot insubstanciós i sense gust a res. El menú no tindria cap importància. Tothom s'asseuria a la taula i felicitaria al xef.

I una cosa similar li passa a Rubalcaba, líder en hores baixíssimes a qui li fan el llit des de dins mentre a fora espera veure desfilar el seu cadàver Rosa Díez, que amb els anys ha passat de festejar amb els nacionalistes del PNB intervenint en les tasques del govern basc a ser la gran dama de l'espanyolisme, admirada fins i tot pels falangistes.

Així doncs, desprès de mesos i mesos amb el món polític i periodístic català donant  interminables i repetitives voltes dins la roda del hàmster, ja tenim doble pregunta prou inclusiva i salomònica per fer feliç a quasi tothom:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Si / No
En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest Estat sigui independent? Si / No

Per a tant, hi haurà l'opció Si i Si, l'opció Si i No i l'opció No. Qui no es conforma és perquè no vol...o és gran admirador de Sánchez-Camacho, Navarro o Rivera.

Fins i tot, tenim data pel referèndum: 9 de novembre del 2014, aniversari de la caiguda del mur de Berlín i festa de l'Almudena a la Villa y Corte, una coincidència, la de l'Almudena, que ha indignat d'allò més a l'ABC i que demostra sense cap mena de dubte l'absoluta malignitat dels separatistes. En el rotatiu madrileny, tan constitucionalista ara i que tant va fer pel cop d'estat del 1936, s'estiren els cabells sense tenir en compte que unes quantes generacions de catalans han estat influenciades pel NO-DO i pels seus missatges sobre “la laboriosidad del pueblo catalán”. Ells faran festa i nosaltres, suposant que ens deixin, farem l'esforç d'anar a votar.

Amb l'anunci d'ahir ja s'ha complert una part del camí protocol·lari, aquell que diu que, abans de tirar pel dret amb unes eleccions plebiscitàries i amb una declaració unilateral d'independència, s'han d'esgotar les vies legals per més que aquestes estiguin tancades a pany i forrellat. És qüestió d'aplegar les màximes voluntats, de preservar la imatge cap a l'exterior i d'intentar fer amics a fora demostrant que entre els arguments evidents per justifiquen la independència hi ha també el comportament no democràtic de l'estat espanyol.

El guió preveu que el següent pas sigui demanar a l'estat que traspassi a la Generalitat la competència per organitzar referèndums d'acord amb el que preveu l'article 150.2 de la Constitució o que no posi impediments a l'aplicació de la llei catalana de consultes, que ara està en fase de tramitació, dues opcions que toparan amb la negativa absoluta del govern del PP.

Mentrestant la federació de Convergència i Unió ha guanyat oxigen per no trencar a curt termini el seu matrimoni polític, per tirar endavant l'aprovació dels pressupostos amb els republicans i per aturar la davallada de les expectatives de vot; ICV-EUIA podrà acabar de desfullar la margarita sobre la relació de Catalunya amb l'estat espanyol; ERC i la CUP celebraran una mica més que la paraula “independència” aparegui a la pregunta d'un referèndum sobre la independència (la política té moltes paradoxes); i el PSC, PP i Ciutadans continuaran gesticularan des de fora contra el pacte de la doble pregunta reproduint, encara que aquesta vegada sigui virtualment, la foto que es van fer plegats el Dia de la Constitució amb la virreina Maria de los Llanos de Luna.

En aquest context d'una certa teatralitat històrica, on cada força política mira de reüll a les altres i escenifica allò que esperen d'ella els seus electors, només faltaria que TV3 programés els propers dies “Sissí emperadriu”. Com es posaria en Marhuenda pensant amb el doble Si i Si de la independència!. Ja imagino el titular de portada de La Razón: “Los separadores manipulan a Romy Schneider con el dinero de todos”.

Foto: Mas amb els líders dels partits anunciant la data i la pregunta. Juanma Ramos / El Punt Avui 

Papers i falsedats

 M'ha cridat l'atenció una frase de la intervenció de Mariano Rajoy dissabte davant el comitè executiu del PP negant que hagués cobrat un sobresou en negre com apunten les anotacions atribuïdes a l'extresorer, Luis Bárcenas, publicades en El País:

"Són uns papers que no es sap d'on surten ni qui els ha posat en circulació, però que donen peu a tota classe de falsedats, i que inflamen el fariseisme més descarat per part dels que pensen que guanyaran alguna cosa amb aquest embolic".

Exactament això mateix podia haver dit Artur Mas en relació als papers publicats per El Mundo durant les eleccions catalanes, però, mira per on, ho diu  i es lamenta el líder d'un partit de l'interior del qual van sortir més veus que, aprofitant la jugada de Pedro J i de ves a saber quines clavegueres de l'Estat, van estendre mil dubtes sobre l'honorabilitat del president de la Generalitat...

Imatge: Un fragment de les anotacions publicades per El País.

25-N: Equip d'investigació

Em fan gràcia alguns dels col·legues periodistes quan es pengen l'etiqueta de membres de l' "equip d'investigació". En la majoria dels casos i salvant honroses excepcions, darrera aquesta grandiloqüent descripció no s'hi amaguen res més que uns receptors de filtracions interessades, de mitges veritats o, directament, de mentides.

Algú de ves a saber quin fosc estament els passa un esborrany que mai no arribarà a ser paper oficial i el diari de sempre el publica sense aportar cap prova i sense esbrinar abans què hi ha de cert en el que s'hi diu.  El director, famós per exercir més de polític sense urnes que de periodista, aplica el primer manament de la premsa groga: “No deixis que la realitat faci malbé una bona noticia”. L'objectiu és ben clar: intentar canviar la intenció de vot en una campanya electoral.

Mentrestant, a l'estament oficial es fan l'orni i diuen que han obert una "investigació interna" (una altra descripció grandiloqüent) per esbrinar, probablement sense cap resultat, coses que tal vegada ja saben: si l'esborrany existeix i qui l'ha filtrat.

Al mateix temps, comença a circular un rumor maliciós: el document ple d'acusacions va ser redactat quan manava un altre partit i, per a tant, quan l'actual cap de l'oposició era ministre de l'Interior. L'origen de la filtració pot venir, doncs, d'un altre costat...

I enmig de l'embolic, les víctimes de tot plegat presenten contra el diari querelles per injuries i calumnies que dormiran un llarg temps en algun calaix de ves a saber quin jutjat. Quan arribi la sentència, ja ningú recordarà els danys causats per aquell suposat "equip d'investigació". I, segurament, l'aparell judicial encara no haurà aclarit la qüestió de fons: què hi ha o no del cert sobre suposats comptes a paradisos fiscals i sobre presumptes finançaments il·legals dels partits.

Així es va fent política, justícia...i periodisme.

El maniquí del PSC

Mariano Rajoy tenia la seva nena de ficció (on deu haver anat a parar la criatura?) i ara José Zaragoza té el seu maniquí. Vist i no vist. El polèmic vídeo contra les retallades aplicades pel govern Mas ja ha estat retirat per ordre de Chacón. 

Utilitzar la mort d'un pacient convertint a un metge en un maniquí era munició d'alt calibre per una campanya, com pràcticament totes,  més que avorrida. En afers electorals, si no es vol sortir del terreny políticament correcte hi ha poc camp a córrer per la creativitat i quan algú comet l'atreviment passa el que passa. 

Ho reconec. La proximitat de qualsevol maniquí sempre m'ha semblat inquietant, però també ho són d'inquietants i poc tranquil·litzadores les retallades sanitàries  del conseller Boi Ruiz, el nostre particular Eduard Mans de Tisores...

Les idees ocultes del senyor Duran

Ahir, en una conferència a Esade, el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida va assegurar que l'actual estat del benestar és “insostenible” i que les administracions hauran de prendre decisions encara més “doloroses” per posar-hi remei. Referint-se a la sanitat, es va mostrar partidari d'una “col·laboració més gran entre el sector públic i el privat”, però en resposta a una pregunta del públic no va voler entrar en més detalls: “No seré més concret. No és que no tingui idees; és que si les explico perdré les eleccions”.

Així doncs, Duran demana als electors que el votin sense saber què voten o, dit d'altra manera, que facin un exercici de fe cega, que li concedeixin novament l'escó i que , un cop retornades les perilloses urnes al magatzem de la democràcia, esperin el moment oportú perquè el senyor diputat tingui a bé explicar les seves idees ocultes sobre la reforma de l'estat del benestar.

Totes les enquestes indiquen la poca confiança amb què la ciutadania veu la política i els polítics. En aquest context, els programes electorals acostumen a ser artefactes poc dignes de crèdit i el coneixement que en tenen part dels electors quan dipositen el seu vot és més aviat migrat per no dir nul. Però d'aquí a fardar d'idees contundents davant un auditori, el dels negocis, procliu a exigir-les, resulta, com a mínim, impúdic.

En el diccionari, la paraula “contundent” apareix amb dos significats:

1 adj Que produeix contusió. Ferida feta per un instrument contundent. 
 
2 fig Que produeix tal impressió en l'ànim, que resulta convincent. Arguments contundents.

A un candidat se li hauria d'exigir que fos clar i convincent amb els seus arguments i que no tingués cap programa ocult. No sigui que les idees ara amagades per no perdre vots acabin causant alguna ferida post-electoral a la delicada supervivència de l'estat del benestar.

Foto: El candidat de CiU en un moment de la conferència d'ahir a Esade. / Oriol Duran

Felip Puig i el bat de beisbol

Imagino l'escena: l'exconseller Joan Saura estirat com un rei en el sofà davant el televisor i seguint aquesta tarda, amb un somriure sorneguer,  la roda de premsa de Felip Puig. La idea mare de l'actual responsable d'Interior, la que recolliran tots els mitjans de comunicació, és clara: “El dispositiu policial ha actuat amb seny, cautela, prudència i només contundència quan ha calgut”. "Que bé que es viu sense ser responsable de l'exercici legal de la violència!”, deu haver pensat Saura.

Gairebé com un gag de Polònia, com un d'aquells que les darreres setmanes mostren al conseller Felip Puig esgrimint un bat de beisbol davant les putes o com aquell altre en el que acaben cantant allò d'en Bob Dylan de que “els temps estan canviant”.

O com, a la vida real,  l'episodi protagonitzat la passada campanya electoral pel Felip Puig autèntic  quan a Vic uns membres de la Joventut Nacionalista d'Osona van fer la gràcia de regalar-li un bat de beisbol, un estri que serveix tant per la pràctica de l'esport com del tunda-tunda.

Els temps, efectivament, estan canviant i Felip Puig avui ha demostrat amb l'operació neteja contra l'acampada dels “indignats” a la plaça de Catalunya de Barcelona que és així. Tunda-tunda-tunda encara que la concentració hagi estat d'allò més pacífica durant tots aquests dies. Un centenar llarg de ferits és el balanç d'un operatiu que ha estat criticat fins i tot pels sindicats policials i que s'ha fet amb l'excusa de garantir la “higiene” d'aquell espai públic i d'evitar incidents si demà el Barça triomfa a Wembley i la culerada surt a celebrar-ho.

Una exhibició de força que té un inconvenient important: quan Felip Puig feia la roda de premsa, els “indignats” ja havien tornat a ocupar la plaça i a refer l'acampada. Com si res no hagués passat, però amb més indignació i amb més capacitat, com a víctimes, d'atraure major nombre de gent. L'efecte crida ha funcionat.

Tot plegat, aquesta manera contundent de passar el drap amb el suport de l'alcalde socialista abatut pels vots a les urnes (per cert, galdós paper el del socialista Joan Ferran criticant l’operació sense recordar que Hereu hi havia enviat la guàrdia urbana), només haurà servit per demostrar  el que el Govern Mas volia exhibir des del primer moment: que la gent d'ordre ha arribat al palau de la Generalitat i que les tan criticades maneres de fer de Saura i del tripartit no es tornaran a repetir. El conseller Puig ha tret el bat de beisbol a passejar desprès d'una colla de dies amb ganes de fer-ho. Vist l'objectiu polític i propagandístic de l'operació s'ha de reconèixer que és un home prou pacient. Jo m'esperava veure arribar els mossos el primer dia de l'acampada, però nois, segons què no es pot fer en plena campanya electoral...

Vídeo: Els incidents d'avui a plaça Catalunya.

Foto: Felip Puig a Vic amb un bat de beisbol com el de Polònia de TV3.  / Laura Busquets/ACN.

Les inauguracions que vindran

Com era d'esperar, ahir el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal no va fer vaga. Ans al contrari, va aprofitar la jornada per portar a terme una visita als treballs de desdoblament de la part  gironina de l'eix transversal.

En el viaducte de Sant Sadurní d'Osormort, Nadal va anunciar que el govern ha adjudicat dos trams més de les obres, a la part de Lleida i de la Catalunya Central: el tram entre Cervera i Aguilar de Segarra i el que va d'Aguilar a Manresa.

A més, com que estem en precampanya i toca disparar contra els governs de l'època Pujol, el conseller es va mostrar taxatiu en una qüestió:

“No farem quinze inauguracions com en l'eix originari. Tot estarà en marxa el 2013”.

Si hem de fer cas al que pronostiquen les enquestes, ben segur que serà així. Nadal no participarà en cap inauguració del desdoblament de l'eix perquè, si un tercer tripartit no ho evita, s'encarregaran de fer-ho els convergents que, en això de les inauguracions parcials i totals hi tenen històricament la ma trencada.

Un cop d'ull a l'hemeroteca confirma que entre la primera inauguració parcial de l'eix -el 22 de maig del 1993 en el tram Santa Coloma-Brunyola- i la inauguració darrera, el 12 de desembre del 1997 entre Santa Maria d'Oló i Vic, van passar més de quatre anys i hi va haver dotze inauguracions parcials amb les corresponents desfilades d'autoritats i periodistes, entre ells qui això signa. Tota una marató d'actes que, insisteixo si les enquestes no ens enganyen, l'encara conseller Nadal es podrà perfectament estalviar...a menys que acabi jugant algun paper en una hipotètica sociovergència. Portes enfora, ni socialistes ni convergents en volen sentir a parlar d'aquesta abraçada dels dos grans però ja se sap que l'aritmètica electoral pot convertir en companys d'inauguracions als polítics més irreconciliables...


Foto: Un moment de la visita de Nadal a les onres de l'eix. / Oriol Mas / El Punt

L'alcohol i els porros de Mas

En les seves polèmiques declaracions al butlletí de Convergència, Pasqual Maragall dóna per guanyador dels propers comicis a Artur Mas i li troba, fins i tot, el seu costat humà:

“Crec que guanyarà perquè toca. Artur Mas, que és un home intel·ligent i preparat, tenia abans un problema de gest, que es diu. Ara s’ha amorosit, penso que sap somriure més i això l’afavorirà probablement. I després, el gran avantatge que té és que ara toca perquè ja fa molt temps que els altres governen. I espero que ho faci bé.”

La pregunta del milió:

¿Els anys de travessia del desert han “amorosit” realment el caràcter i la imatge al líder convergent?

Si hem de creure a ulls clucs el que explica Mas en un entrevista en el darrer número de l'edició espanyola de la revista Vanity Fair -on comparteix portada amb Tita Cervera i amb Julián Muñoz- hauríem de dir que sí:

“M'he divertit molt, tinc sentit de l'humor. Encara que no ho sembli he viatjat com a turista de motxilla, i fins i tot m'he emborratxat diverses vegades i vaig fumar algun porro en l'època de la universitat”

Però si retornem a la realitat i pensem que qui ens parla és un polític, podríem també arribar a la conclusió que, com ja han fet altres col·legues de la seva professió, Artur Mas intenta cultivar ara la imatge d'enrotllat per seduir, amb alcohol i maria, a un sector jove de votants que sempre l'han vist com a repentinat.

“Jo -ve a dir- també he trencat algun plat”.

El líder d'aquells que temps enrere feien córrer rumors insidiosos sobre les presumptes copes de més de Pasqual Maragall, ara, a part d'intentar pescar entre l'audiència milionària de “La Noria”,  reconeix un passat amb alguna nit de borratxera i de porros.

¿L'hem de creure o Artur Mas segueix el guió dels assessors de campanya i s'inventa pecats venials com fèiem els infants quan,  per poder combregar, havíem de passar pel confessionari i explicar algun no res al mossèn de torn? 

¿Es mereix que els socis democratacristians li facin resar alguna avemaria de penitència?

Chi lo sa.

Assassinats polítics

Darrerament, la política va de sang i fetge:

• El president valencià Francisco Camps dirigint-se ahir al portaveu socialista Ángel Luna durant la sessió de control parlamentari:

“Ha traït el plantejament de la democràcia i de la política. I li diré més, senyor Luna, a vostè li encantaria agafar una camioneta, venir de matinada a la meua casa i al matí que apareguera jo de bocaterrosa en una cuneta.”

• El portaveu adjunt de CiU en el Congrés Josep Sánchez Llibre dirigint-se ahir als diputats del PSC, ERC i ICV favorables a la reforma de la Llei Orgànica de Finançament Autonòmica (LOFCA):

“Els diputats que votin aquesta llei estan assassinant políticament amb premeditació d'Estatut de Catalunya.”

Que no pateixi ni Camps ni Sánchez Llibre. Si algú li fes un “passeig” al president valencià (que ningú miri a Rajoy ni a Zaplana), els electors valencians del PP, que no volen sentir a parlar de bigotis ni de vestits marca Gürtel, el tornarien a ressuscitar. Encara que fos amb el boca a boca.

Pel que fa al pobre Estatut, ja va ser mig assassinat per Alfonso Guerra i el seu ribot i ben aviat, si no canvien molt les coses, ho serà del tot pel Tribunal Constitucional, on els membres conservadors i algun dels etiquetats com a progressistes estan frisant, com Guerra, per aprimar-lo encara més passant-li la ferramenta política centralista.

O sigui que ni el president Camps ni el diputat Sánchez Llibre s'han de preocupar fent més comèdia de la necessària ni exagerats escarafalls de saloon de pel·lícula de l'oest.

• El País: La mayoría del Constitucional se opone a la ponencia que avala el Estatuto
  

Foto 1: El president Camps ahir a les Corts Valencianes. / EFE

Foto 2: Josep Sánchez Llibre en el Congrés.

Euronit

A Europa i a Espanya guanyen els conservadors i a Catalunya els socialistes. Nit electoral que compleix el tòpic de sempre: ningú es sent perdedor, tothom troba arguments per parlar d'èxit. A Madrid, en el carrer Génova, la claca del PP aprofita la connexió en directe de les televisions per cridar “Zapatero dimisión”. Ha triomfat la dreta més cavernícola, els enemics interns de l'actual direcció del partit, però Rajoy treu pit, infla els pulmons amb el mateix aire de carlinada que respira Jaime Mayor Oreja i engega un discurs triomfalista interromput pels crits de “Presidente, presidente”. L'abstenció ha estat considerable, però ell veu consolidat el seu lideratge, torna a somniar amb la Moncloa i fins i tot s'atreveix a dir que el resultat obtingut per Mayor Oreja, Vidal-Quadras i companyia – dos escons més que els socialistes- és fruit de la nova estratègia sorgida en el congrés de València... Aquell País Valencià que, com la Comunidad de Madrid, continua essent la granja de vots del PP sense que bona part de l'electorat passi factura per la presumpta corrupció ben vestida.

Mentrestant a la seu del PSOE, fan mans i mànigues per treure ferro a la segona derrota consecutiva després de les eleccions gallegues. Aquí no hi ha cap indici de canvi de cicle, sinó un impacte electoral previsible de la crisi econòmica a la línia de flotació dels partits que governen. Leire Pajín diu que, malgrat tot, el PSOE ha obtingut el millor resultat dels partits socialistes europeus i que no hi ha hagut cap triomf “contundent” del PP. En definitiva, s'han salvat els mobles de cara a les eleccions generals del 2012, oè, oè, oè.

A TV3 entrevisten en directe Miquel Iceta i li pregunten si a la pèrdua de set punts en relació als comicis del 2004 pot ser deguda als incompliments de Zapatero amb Catalunya. El viceprimer secretari fuig d'estudi i parla de la crisi econòmica com a únic factor d'una davallada de vots que més tard qualificarà com “un resultat magnífic que destaca en el panorama europeu”.

Mentrestant, CiU ha quedat per darrera dels socialistes però per davant del PP, una segona posició que permet a Artur Mas veure els primers brots verds a la seva particular travessa del desert. La federació manté l'escó d'eurodiputat, ara per Ramon Tremosa, i creix en vots mentre les tres forces del tripartit en perden. Tot plegat els fa mirar amb optimisme cap a les eleccions catalanes de l'any vinent.

A ERC han perdut 71.000 vots i dos punts respecte a les europees del 2004, però també toca posar bona cara. Han salvat l'escó que ocuparà Oriol Junqueras i, com diu Joan Puigcercós, és “un punt de partida” en temps difícils i “hi ha camp per córrer”.

Els ecosocialistes també han assolit la fita de mantenir l'escó per Raül Romeva, que perillava malgrat figurar a la llista dels eurodiputats més treballadors. ICV ha perdut 1,1 punts, però segons Romeva, ha resistit la polarització de la campanya. Qui no es conforma és perquè no vol.

Pareu màquines. Per la petita pantalla surt ara Alejo Vidal-Quadras i assegura textualment que treballarà molt per Catalunya. Tanco el televisor després d'haver escoltat el que és, sens dubte, el millor acudit-promesa de la nit.
Foto: Rajoy i Mayor Oreja en el balcó de la seu del PP a Madrid. / EFE

Acudit: JAP / El Punt

Artur "Sòcrates" Mas

La Vanguardia és un gran diari i una bona font de coneixements, fins el punt que Sòcrates s'ha colat a l'edició digital amb el seu “Només sé que no sé res”. La famosa frase que el filòsof grec emprava davant els seus interlocutors per fingir ignorància i agafar-los així amb la guàrdia baixada fent-los obrir els ulls davant els seus errors, encara apareix inclosa entre les propostes d'Artur Mas per fer front a la crisi econòmica.

En tot cas, ni el líder convergent és Sòcrates ni tampoc es tracta d'una broma interna de La Vanguardia. Anant a la plana 12 de l'edició en paper d'avui es pot veure que aquest “Sólo sé que no sé nada” és el títol d'un article d'opinió d'Alfred Rexach que acompanya la notícia sobre l'acte públic protagonitzat per Artur Mas i que, per aquells misteris de la informàtica, al fer el traspàs a l'edició digital, ha acabat formant part del pla màgic convergent per sortir de la crisi en un tres i no res.

El fotut del cas és que aquest “Només sé que no sé res” és segurament la conclusió a la que han arribat molts economistes i polítics a l'hora d'analitzar l'actual terrabastall econòmic i trobar-ne les possibles sortides. Un full en blanc sense respostes que no té cap semblança amb la ironia i el fingiment socràtic.

Sanuy "antisistema"

Estripada considerable de l'exconseller de Comerç Francesc Sanuy a VilaWeb TV contra bancs i caixes, immobiliàries, partits i sindicats:


“En aquesta crisi, la banca ha actuat de manera avariciosa i desvergonyida” (vídeo)


Ja se sap que el Sanuy dels darrers anys, investit d'opinador, és un advocat de paraules clares, un personatge que no acostuma a mossegar-se la llengua. En realitat, la seva verborrea contundent i prenyada d'un cert sentit de l'humor li ve d'abans, quan el 1998 va abandonar Convergència després de dotze anys de militància, afirmant que ho feia per aconseguir “un petit grau suplementari de llibertat d'expressió”. No va entrar en detalls, però els rumors de l'època apuntaven que estava fart que des de la direcció convergent li piquessin el crostó pels seus comentaris públics i , sobretot, per les seves crítiques contra la política antiincendis de la Generalitat.


De tota manera, no deixa de sorprendre que un personatge que ha estat home proper a Lluís Prenafeta, membre de la direcció del Cercle d'Economia, parlamentari de CiU, conseller de Comerç, Consum i Turisme, delegat de la Generalitat a Madrid i director de la Fira Internacional de Barcelona i de la Fira de Madrid, aparegui ara com un antisistema de loquacitat desbordada.


Arribats a aquest punt i per arrodonir la seva evolució des dels salons daurats del poder fins a la crítica contundent, només li mancaria a Francesc Sanuy apuntar-se a la “insubmissió a la Banca” i seguir els passos d'Enric Duran , l'activista que assegura haver “expropiat” 492.000 euros a 39 entitats bancaries.


Però, francament, no m'imagino a l'exconseller de Pujol “robant als que més ens roben” i fugint a l'estranger per no caure en mans de la Justícia i patir les represàlies d'aquells amb els que anys enrere segur que va compartir més d'un àpat gloriós.

• “He robat 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat” (article d'Enric Duran a "Crisi")

• Vídeo d'Enric Duran:

Foto 1: Francesc Sanuy en el vídeo de VilaWeb TV.

Foto 2: Portada de la publicació Crisi, en la qual Enric Duran explica com va "expropiar" 492.000 euros als bancs.

Artur Mas a la Meca

El cap de l'oposició Artur Mas ha viatjat a Finlàndia, la meca de la telefonia mòbil però també de l'excel·lència educativa, per conèixer de primera ma com funciona el seu sistema d'ensenyament.

El líder convergent ha visitat a Hèlsinki l'escola d'educació secundaria Kulosaari, un centre privat amb els estudis subvencionats al cent per cent per fons públics, en el qual els alumnes no s'agrupen per edats sinó per la seva capacitat acadèmica. Allà, els nois i noies aprenen tres llengües (finés, anglès i una tercera escollir) i entre les assignatures hi ha la d'economia domèstica, que inclou amb caràcter obligatori per a tothom les tasques feixugues de la llar i l'art de la costura.

Després de visitar també la universitat de Hèlsinki i d'entrevistar-se amb la ministra d'Administracions Públiques, Mari Kivieniemi, Artur Mas ha apostat per importar cap a Catalunya algunes de les fórmules que, segons l'informe Pisa, situen el sistema educatiu finlandès en el primer lloc del món: una formació del professorat més exigent (Mas proposa convertir la diplomatura de Magisteri que ara s'obté en tres anys en una llicenciatura de quatre); donar més autonomia als centres (a Finlàndia cada col·legi decideix quantes hores vol dedicar a cada assignatura); promoure en els alumnes la cultura de l'esforç i de la responsabilitat; i situar l'educació com un objectiu prioritari del país...

El líder de CiU n'ha sortit t'han satisfet que fins i tot ha proposat al PSC pactar la renovació del model educatiu al marge dels socis de govern si ERC i ICV-EUiA s'hi foten de cul, com succeeix ara amb la iniciativa d'Ernest Maragall de crear aules exclusives per als immigrants recent arribats.

Però a Finlàndia no tot són flors i violes. Si Artur Mas hagués assistit a un concert del Helsingin Valituskuoro (veieu el vídeo de sota) hauria descobert que allà també existeix la figura del ciutadà emprenyat: el que pensa que mai no es farà ric treballant, el que es queixa perquè desapareixen boscos sencers per fabricar paper higiènic...i mai hi ha paper en el vàter, el que remuga per la mala gestió de la sauna, el que s'indigna per la construcció d'horribles centres comercials al mig de la ciutat, el que no suporta la febre consumista i que el Nadal arribi cada any més aviat, el que lamenta que els llocs de treball se'n vagin a Xina i que Suècia guanyi Finlàndia en el hoquei i a l'Eurovisió, que les dones segueixin cobrant un sou més baix que els homes, que el metro faci pudor de pixats, que als gilipolles els vagi massa bé la vida, que la llista d'espera del dentista sigui de sis mesos, que la gent no dediqui temps a comprar productes de comerç just i en canvi perdi el cul per anar a fer turisme als països on els produeixen, que els diaris siguin massa gruixuts o que cardar sigui un miracle...

El Helsingin Valituskuoro (Coral de Queixes de Hèlsinki) és una iniciativa de dos artistes - Tellervo Kalleinen i Oliver Kochta-Kalleinen- que un bon dia van decidir que podien convertir en música la indignació ciutadana. L'invent consisteix en recollir el màxim de queixes i fer-ne una cançó que serà interpretada per la coral. La que es pot escoltar en el vídeo és obra del compositor Esko Grundström.

Actualment existeix una xarxa de corals de queixes que s'estén per diferents ciutats del món, entre elles Birmingham (aquesta va ser la primera), Hamburg, Sant Petersburg, Melbourne, Jerusalem, Budapest i fins i tot a la bonica població de Juneau, a Alaska.

La peça interpretada per la Helsingin Valituskuoro no inclou cap queixa que faci referència a l'educació. Per a tant, Artur Mas sembla que va per bon camí intentant exportar a Catalunya el sistema educatiu finlandès. I posats a fer podria també proposar al tripartit o, si ho prefereix, només al PSC, la creació d'una coral de queixes catalana. El mític català emprenyat s'hi podria desfogar a gust cantant a la plaça de Sant Jaume, a l'estació de Sants, en el marc incomparable del Camp Nou, a la Sagrada Família o el proper 9 de març en els col·legis electorals.

Seria aquesta una teràpia similar a la que practiquen alguns treballadors japonesos quan es tanquen en una dependència de l'empresa per fotre nesples una i altra vegada a un ninot amb la cara del director. Perquè com diuen els psiquiatres, el malestar no es pot quedar a dins. I fer-ho cantant amb aquesta nova versió del tradicional gènere de la cançó protesta, no deixa de ser una opció saludable d'exterioritzar l'emprenyamenta col·lectiva.

Clar que ben mirat, si CiU ha de fer una proposta com aquesta al PSC de la Catalunya optimista i perfumada, no hi ha rés a pelar. Ni coral ni cançó. Ni falta que en fa.





Foto: Mas, durant la visita a l'escola Kulosaari d'Hèlsinki. / Fermí Esteve / El Punt

Les bombolletes Mas i Duran

Divendres, coincidint amb el Dia Internacional de la Pau, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida van pactar una treva en el territori neutral d'un hotel de Barcelona i sense necessitat que l'ONU fes cap desplegament de cascs blaus. L'enèsima crisi entre CDC i UDC s'ha tancat sense compareixença conjunta dels dos líders i amb un fred comunicat en el qual queda clar que CiU ha de mantenir la “centralitat”-concepte allunyat d'aventures sobiranistes- , que Duran serà el cap de llista a les generals i que els democratacristians “respecten” -que no vol que acceptin- la proposta de “refundació del catalanisme” formulada per Mas.

La fredor de la posta en escena d'aquest acord, un comunicat enviat als mitjans de comunicació pels departaments de premsa dels dos partits, posa en evidència que la cosa s'agafa en pinces i que més que una pau definitiva és una treva per intentar arribar, sense més trencadisses, a les eleccions de març.

Com que en el mig d'aquesta recta final hi la les festes nadalenques, uns i altres s'hauran de menjar els torrons junts representant el paper de família contenta i feliç, que és el que s'espera de gent centrada.

Ara que Freixenet ha prescindit de Leopoldo Pomés i ha fitxat Martin Scorsese per rodar l'esperat espot de Nadal, seria un bon moment per no renunciar al concepte de les bombolles (al cap i a la fi el cava va lligat a la tradició) i fer debutar Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida en el marc incomparable de la Carta Nevada. La música, el brindis i l'alegria servirien per tapar les penes i per amagar les ganivetades traperes que, tard o d'hora, tornaran a brollar abans o després de la cita amb les urnes.

Fotomuntatge: “El Club” de TV3

Duran assegura que no es toca els pebrots

A cinc mesos de les eleccions generals, CiU disputa a McLaren-Mercedes el primer lloc en el Campionat Mundial de la Família Més Malavinguda del Món. La setmana passada, Josep Antoni Duran Lleida va decidir marcar paquet posant-se el casc damunt la seva elegant calvície d'aspirant a ministre i va prémer a fons l'accelerador d'Unió Democràtica, anunciant que no acceptarà pilotar la màquina de CiU en el Gran Premi de les Generals fins que els enginyers i mecànics convergents no li expliquin quin tipus de motor i de pneumàtics pretenen muntar al vehicle.

L'arrancada del pilot Duran va ser tan sobtada que una mica més i s'emporta per davant a Artur Mas, distret com estava, palplantat a la recta del circuït i venent amb un altre nom -refundació del catalanisme- el vell pal de paller d'en Pujol.

Al llarg del cap de setmana, el líder d'Unió ha continuat donant voltes al circuït insistint que a les “seves eleccions” no vol sentir a parlar de vel·leïtats sobiranistes, ni d'independència, ni de pactes amb ERC, ni de front comú a Madrid amb el PNV i BNG. No hi ha temps ni ganes per fer volar coloms. Els objectius són a curt termini -el proper mes de març- i Duran Lleida no està lògicament interessat, al final de la cursa, en trucar a la porta de La Moncloa i donar la ma a Zapatero o a Rajoy vestint l'uniforme poc conciliador que li pretén dissenyar Artur Mas.

Per la seva part, el líder convergent es nega en rodó a haver de contemplar l'any vinent i des de la distància, hipotètiques escenes de llit entre Zapatero i el soci Duran Lleida, mentre ell segueix fent, a pa i aigua i com a cap de l'oposició, la seva particular travessia del desert per culpa, precisament, dels socialistes catalans.

La cosa, doncs, a la coalició està entretinguda i promet espectacle, malgrat que en un comunicat difós ahir per CDC s'acusés als socis d'estar fent avorrir fins i tot als cargols posats a dejunar.

“Reclamem a la direcció d’UDC d’anar per feina i d’entendre que les discrepàncies públiques entre CDC i UDC acaben avorrint el poble de Catalunya i només serveixen per acontentar els nostres adversaris polítics.”

La resposta de Duran avui a TVE ha tingut la seva gràcia:

"M'estalvio comentaris respecte a això. S'hauria de parlar d'educació, i prefereixo no fer-ho, perquè realment que un partit soci li demani a l'altre que es posi a treballar, com si ens estiguéssim tocant els pebrots, em fa la sensació que és una falta de respecte tremenda, perquè aquí es treballa i molt, i des de fa temps".

El que dèiem: aquí hi haurà molt d'espectacle i a la seu convergent del carrer Còrsega poden estar ben tranquils: els espectadors no ens hi avorrirem gens ni mica.


Acudit 1: KAP (La Vanguardia)

Acudit 2: X. Torrent (El Punt)

Marta Ferrusola mossegant-se la llengua

Marta Ferrusola va ser entrevistada divendres en el programa “El Club” de TV3. La conversa amb l'Albert Om va tenir un to amable i cordial i fins i tot es van produir escenes divertides com el “sopar intim” entre l'exprimera dama i l'imitador Pep Plaza en el seu paper de “Jordi Pujol”.

Hi ha haver, això sí, dos temes en els quals la dona de Pujol va exterioritzar una certa incomoditat: el Tripartit i l'origen andalús de l'actual president de la Generalitat.

Aquest va ser el diàleg quan l'Albert Om li va preguntar per la seva opinió sobre tripartit:

Om: “Segurament una xifra que no la deixa dormir és el 3”.

Ferrusola: “Per què?...Jajaja. És dolent, ehhh”.

O: “El 3 és un número màgic, diuen...”.

F: “Sí, però hi ha tresos estupendos com son El Tricicle, el Teatre de Guerrilla...i prou. No en conec cap més de terceto fantàstic”.

O: “La Trinca”

F: “Ah, això, La Trinca. L'altre dia vaig veure les reposicions i tots tres han canviat molt”.

O: “El Tripartit”.

F: “El Tripartit per mi no existeix. Bé, existeix per fer la murga...”.

O: “Però què vol dir que no existeix? És el govern de Catalunya...”.

F. “Conez pas, conez pas com deia en Tarradellas”.

A continuació, el presentador d'”El Club” li va plantejar la davallada que està patint CiU:

O: “Convergència s'està quedant pràcticament sense poder...”.

F: “Clar. Ens el prenen tot!. No parlem de coses desagradables”.

En un altre moment de l'entrevista, Albert Om va preguntar a Marta Ferrusola si manté la mateixa opinió expressada el 2001 a Girona quan va advertir que la immigració acabaria desnaturalitzant Catalunya. L'esposa de Pujol va reconèixer que manté els seus temors i l'entrevistador va acabar parlant de José Montilla:

O: “El mateix president de la Generalitat José Montilla és fruit de l'emigració. Va venir aquí amb quinze anys, en una d'aquestes onades migratòries...”.

F: “Si, si. És fort, eh, que a Catalunya governi un que no hi ha nascut...”.

O: “No li agrada?”.

F: “Dic que és fort i prou”.

O: “Però vol dir que no li agrada?”.

F: “No, no. Dic que és fort. Et deixa mut”.

O: “Però això, diu a favor de Catalunya o diu en contra?”.

F: “Home, diu que hi ha hagut una integració bona. I ja està”

O: “Quins silencis, eh. Sembla que té ganes de dir alguna cosa més”

F: “No, no, no. No tinc ganes de dir rés més”

A TV3 van subtitular part de l'entrevista amb la frase “Marta Ferrusola sense pèls a la llengua”, però estic convençut que la llengua se la va mossegar més d'una vegada. D'alguna manera, seguint o no els consells d'algú, l'esposa de Pujol ha fet extensiu a les exprimeres dames aquella prudència que Felipe González ha reclamat tantes vegades als expresidents amb la seva ja famosa frase dels gerro xinès:

“Un ex presidente es como un jarrón chino enorme en un apartamento chiquitito. Como se supone que es valioso, nadie se atreve a romperlo, pero estorba en todas partes”

Vídeo de l'entrevista a Marta Ferrusola