divendres, 30 d’abril del 2010

La cervesa de la Villa y Corte


Per Madrid circulen intensos rumors segons els quals José Mourinho ja té signat un precontracte per substituir la propera temporada a Pellegrini. A Florentino li agrada el portuguès per la seva forta personalitat, esperit guanyador, control de les estrelles... i, vull pensar, per l'odi que provoca entre la culerada. Al senyor del gran poder, l'operació li costaria, diuen, un mínim de 20 milions d'euros, 8 per pagar la clàusula de rescissió amb l'Inter, el club al qual Mourinho està lligat fins el 2013, i 12 més que són els que cobra per temporada. Veurem si Jorge Valdano  i el públic del Bernabéu es conformarà amb el catenaccio resultarista amb el que l'Inter de Mou -un equip que paradoxalment juga a la italiana sense italians- ha eliminat el Barça.

De moment però, com dèiem, els rumors són tan insistents que fins i tot la cervesa Mahou, la més madrilenya de totes les cerveses que es beuen a Villa y Corte, comença a canviar de nom...  

dimecres, 28 d’abril del 2010

Un culer sense partit

Avui al vespre, amb tota la culerada pendent del Barça-Inter, hi haurà un barcelonista famós que, sense remei, no podrà veure el partit: Joan Manuel Serrat. A aquella hora, el cantautor presentarà a l'Auditori de Girona, ple a vessar, el seu darrer disc  Hijo de la luz y de la sombra, dedicat al poeta Miguel Hernández. L'estrena a Catalunya d'aquest treball s'havia de fer el passat 9 d'abril, però es va haver d'ajornar fins avui degut a l'operació quirúrgica a la qual va ser sotmès el cantant.

Així doncs, Serrat -que el 1998 va cantar l'himne del Barça al Camp Nou durant la cerimònia de commemoració del centenari del club-  es perdrà dalt l'escenari els esperats i desitjats gols de Messi i companyia. El cantautor ja ha dit que confia en la remuntada i esperem que, si la sort i el bon joc acompanyen, ho pugui celebrar al final del concert entonant pel públic o, si ho prefereix, a la intimitat del camerino, algunes notes d'aquella cançó que un bon dia va dedicar a Kubala:

La para amb el cap,
l'abaixa amb el pit,
l'adorm amb l'esquerra,

travessa el mig camp
amb l'esfèrica
enganxada a la bota,

se'n va del volant
i entra en l'àrea gran
rifant la pilota,

l'amaga amb el cos,
empenta amb el cul
i se'n surt d'esperó.

Es pixa al central
amb un teva meva
amb dedicatòria

i la toca just
per posar-la en el
camí de la gloria.  




Vídeo: Serrat interpretant "Kubala" el 10 de desembre de 1989 en el Teatre Fortuny de Reus

dissabte, 24 d’abril del 2010

L'àlbum franquista de Samaranch

Vista l'aureola de glorificació pública amb la qual bona part del món polític, econòmic i social català i espanyol han vestit la figura de Joan Antoni Samaranch, el PP i Ciutadans -quins sinó!- han aprofitat l'avinentesa per proposar que l'Estadi Olímpic porti el nom de l'il·lustre finat. Segons Alberto Fernández Díaz, líder dels populars a l'Ajuntament de Barcelona, aquesta seria una bona manera de pagar “el deute de gratitud permanent” que té la ciutat amb Samaranch.

Com és sabut per tothom, l'equipament esportiu de Montjuïc  ja té una denominació oficial i és la que va aprovar el 30 de març de 2001 el ple municipal, amb l'única oposició del PP:  Estadi Lluís Companys. Per a tant, el que pretenen el Partit Popular i Ciutadans és esborrar el record del president de la Generalitat i gravar-hi al damunt, amb lletres d'or, el nom d'un personatge que voluntàriament va formar part, amb càrrecs, honors i prebendes, de l'Espanya feixista i dictatorial. El bàndol que, amb el cop del 18 de juliol de 1936, va impedir que l'estadi acollís l'Olimpíada Popular impulsada per Companys i el que va acabar assassinant, després d'un simulacre de judici militar, al president català.

Aquests dies, en motiu del traspàs de l'expresident del COI, la majoria de polítics i de mitjans de comunicació s'han estimat més no parlar del costat fosc de la biografia de Samaranch, però només cal donar un cop d'ull a algunes velles fotografies per entendre els clarobscurs d'un català de Franco -ell, com Fraga i molts d'altres, mai no va renegar del seu passat- a qui alguns, traint un cop més la memòria històrica, només volen veure com el senyor, “el català universal”, que un bon dia va portar els anells olímpics a Barcelona.



L'etapa franquista de Samaranch

- 17 de juliol de 1920: neix a Barcelona, fill d'una família de la burgesia tèxtil.

- 1938: és cridat a files pels republicans, però fuig a França i es posa al servei de l'Espanya de Franco com a militant de la Falange.

- Anys 40: cap provincial d'Esports de Falange

- 1955-1962: regidor d'esports a l'Ajuntament de Barcelona.

- 1964-1977: procurador a Corts, integrat en el sector Azul (falangista) i conseller nacional del Movimiento.

- 1967-1970: delegat nacional d'Educació Física i Esports, màxim càrrec esportiu del règim franquista.

- 1967: president del Comitè Olímpic Espanyol

- 1973-1977: president de la Diputació de Barcelona.

dijous, 22 d’abril del 2010

Gerunda i el pessigolleig al cul


La Gerunda, aquesta immensa tuneladora -2.700 tones de pes i 125 metres de llargada- que ahir va començar a foradar com un talp el subsol de Girona, passarà just per sota del meu lloc de treball -la seu d'El Punt- i també a pocs metres de casa. El ministre de Foment, José Blanco ha assegurat que s'utilitzaran “els sistemes de seguretat més avançats del món”, però -digueu-me aprensiu- ja començo a notar un inquietant pessigolleig al cul...

A aquestes alçades no sé què és més preocupant: que la plataforma ciutadana del TAV acusi a l'Adif  d'aplicar als tres quilòmetres de túnel de Girona una opció tècnica descartada per motius de seguretat a Barcelona o que Blanco s'entossudeixi  a mantenir el 2012 -gairebé demà passat-  com la data de ple funcionament del tram d'alta velocitat entre Barcelona i la connexió amb Europa.

Com titula avui en El Punt el company Dani Vilà a la seva crònica, que santa Bàrbara, patrona dels miners, artillers, pirotècnics i tuneladors, ens protegeixi de les obres!.








Foto 1: Les autoritats passejant ahir al costat pel costat de la tuneladora «Gerunda". / Lluís Serrat / El Punt

Foto 2: Imatge de santa Bàrbara situada dins el tunel d'atac de la tuneladora. / Dani Vilà / El Punt

Vídeo: La Gerunda iniciant la perforació del túnel.

dimarts, 20 d’abril del 2010

La invitació la tinc jo

Coincidint amb aquest Sant Jordi, Editorial Base publica “El procés de Montjuïc”, una monografia històrica que explica de forma exhaustiva i amb aportació de materials inèdits, els tres atemptats anarquistes més importants que van commocionar la Barcelona de la darrera dècada del segle  XIX i les causes judicials i la repressió que els van seguir: l'acció de la Gran Via contra el general Martínez Campos (24 de setembre de 1893), l'atemptat del Liceu (7 de novembre de 1893) i el del carrer dels Canvis Nous (7 de juny de 1896).

El llibre és obra d'Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 1951), personatge que no té res a veure amb l'autor d'aquest blog: Toni Dalmau Carbó (Sant Feliu de Guíxols, 1959). Ho deixo clar abans de començar a rebre felicitacions no merescudes, que són les pitjors que es poden rebre.

Com ja he comentat en dos apunts anteriors - “Una relació estranya” i “Convidat a Palau" - al meu il·lustre homònim i a qui això signa, la societat civil i les autoritats del país – tant de l'època convergent com del tripartit- tenen a bé confondre'ns sovint. A ell, el converteixen en periodista d'El Punt i responsable de l'Absurd Diari i del blog Diari de l'Absurd i a mi em transformen en expresident de la Diputació de Barcelona i en autor d'una vintena de novel·les i assaigs.

La darrera confusió s'ha produït ara mateix quan acabo de rebre una invitació del molt honorable president de la Generalitat, José Montilla per assistir divendres a l'esmorzar que, amb motiu de la Diada de Sant Jordi, es celebrarà al Palau de Pedralbes. Jo no penso anar-hi, però per si de cas en deixo constància. Ja ho saps, benvolgut Antoni Dalmau i Ribalta. Si t'interessa assistir-hi, la invitació la tinc jo.





divendres, 16 d’abril del 2010

L'experiència Book

Els experts consideren que l'e-book, el llibre electrònic, encara es troba en una fase pionera però que a Europa, al llarg d'aquesta dècada, pot acabar superant en nombre de vendes al llibre de paper. Dependrà, entre altres coses, de la baixada de preus dels dispositius de lectura, però en tot cas, si això succeeix, tal vegada algun dia haurem d'acabar recuperant el següent vídeo perquè, com sempre succeeix, roda el món...i torna al Born!




Via: La huella digital

dijous, 15 d’abril del 2010

La invasió dels píxels


Pixels” és el títol d'un curiós curt (2,35 minuts) del dissenyador gràfic en 2D i 3D Patrick Jean, produït per One More Production, en el qual la ciutat de Nova York és atacada per objectes i criatures de videojocs clàssics com Tetris, Pac Man, Space Invaders, Donkey Kong...

Imaginació, creativitat i bons efectes visuals en pla retro que ens faran recordar amb nostàlgia hores i més hores de joc viscudes davant l'ordinador.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Porno star sobiranista?



L'actriu porno Maria Lapiedra, nom artístic de Maria Pasqual,  ha decidit posar els seus encants al servei de la consulta sobiranista de Mollerussa. Nascuda a les Borges el 1984 però criada des de petita a la capital del Pla d'Urgell, on s'hi va traslladar amb els seus pares, l'ex muller del director de cinema eròtic Ramiro Lapiedra, de qui va prendre el nom, i del personatge de la premsa del cor Dínio, ha acceptat la proposta de la Plataforma Mollerussa Decideix de donar suport públic a la consulta sobre la independència que tindrà lloc el proper 25 d'abril.

L'actriu, una cara i un cos que s'han fet populars a programes com Sálvame (Tele5), votarà anticipadament el dijous 22 a la plaça Manel Bertran, però si ens hem de refiar del contingut del seu web -escrit només en castellà i on es diu textualment que Maria Lapiedra té “nacionalidad española”- ves a saber quin serà el seu vot...

Això sí, els organitzadors han aconseguit l'objectiu primordial: que un rostre mediàtic i un físic contundent faci arribar la notícia de la consulta a sectors més interessats en les corbes anatòmiques que en els revolts i pedregars de la política.



Vídeo: Maria Lapiedra baixant de la Font del Gat...

Imatge: Captura de pantalla del web de l'actriu porno.

dilluns, 12 d’abril del 2010

La màquina maltractadora


 A la sala d'espera del servei d'urgències de l'Hospital Josep Trueta de Girona hi ha una màquina de cafè "maltractada". Això és al menys el que es pot deduir del cartell que hi han penjat:

"Preguem no maltractin la màquina, els hi tornarem els diners a la cafeteria...

El que no expliquen els responsables del servei és que la màquina en qüestió es dedica també a maltractar sistemàticament als seus usuaris. A l'hora de tornar el canvi, l'andròmina escup ferotgement, ara sí i ara també, les monedes per terra, com si li fes ràbia desfer-se dels diners, amb la qual cosa prendre un cafè, un tallat o una xocolata obliga a bona part dels clients a fer flexions collint el reguitzell de monedes que rodolen amb velocitat inusitada pel paviment.

Desconeixem si l'actitud de la màquina és una revenja pels maltractaments patits  o si algú del Trueta ha decidit que els abdominals forçats - el terra és molt baix- són un bon i saludable exercici per ofegar les penes a tots aquells que, acompanyant als pacients, es veuen obligats a esperar hores i més hores a la sala, un pèl inhòspita i castigada pel temps, d'aquest servei d'urgències.


Fotos: T. Dalmau

dissabte, 10 d’abril del 2010

Matas, home de crèdit


L'expresident de les Balears i exministre del PP Jaume Matas ha evitat l'ingrés provisional a la presó dipositant en el jutjat la fiança més alta mai fitxada a la illes: tres milions d'euros. Matas ha aconseguit aquesta quantitat considerable de diners gràcies a un crèdit atorgat pel Banc de València (grup Bancaixa) i transferit prèviament i a parts iguals a dos comptes: un que té obert a aquesta entitat bancària i un altre a la Caixa d'Arquitectes.

El degà del Col·legi d'Arquitectes de les Balears, Lluís Corral ja s'ha afanyat en deixar clar que la caixa corporativa no ha avalat ni finançat al presumpte corrupte sinó que els tres milions procedeixen exclusivament del Banc de València i ha qualificat tot plegat com “una burda maniobra de distracció” amb la qual Matas ha intentat fer creure a l'opinió pública que els diners procedien d'orígens diversos.

En resum, per aconseguir tres milions d'euros i evitar la presó només cal ser amic de José Luís Olivas, que va ser entre 2002 i 2003 president  de la Generalitat valenciana pel Partit Popular i actualment presideix Bancaixa i aportar un currículum tan net com el de Jaume Matas, a qui el jutge instructor del cas Palma Arena li imputa tretze delictes, entre ells malversació de fons públics, prevaricació, blanqueig de capitals i falsedat documental.

Després diran els empresaris i els particulars -gent de poca fe- que obtenir un crèdit és tan complicat!


Foto: Jaume Matas, a la dreta, amb el seu advocat, Rafael Perera. / EFE

dijous, 8 d’abril del 2010

"Déu viu a Catalunya"


 En Jordi Camps,  col·lega d'El Punt, em comunica la bona nova que ha confirmat amb un contundent titular l'equip d'investigació del diari francès L'Équipe: “Dieu vit en Catalogne”.

L'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach fa tocar campanes i tots els bisbes i capellans catalans alcen la vista al cel sense saber-se avenir que per fi, en aquest món de descreguts, algú els dona la raó.

S'ha fet la llum!”, criden monges i frares levitant entre les velles pedres dels convents nostrats.

Mentrestant, els ateus i els agnòstics d'ànima culer ens eixuguem les babes del partit de dimarts contra l'Arsenal, toquem de peus a terra i preguem que dissabte, aquest petit gran déu anomenat Leo Messi es traslladi per unes hores a viure al Santiago Bernabéu i ho faci amb tota la màgia de la seva cort celestial.

I, per damunt de tot, que cap Nietzsche blanc ens el mati. Us ho preguem senyor!.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Entre manaies i vestes


Girona. Nit de Divendres Sant. La curiositat que no pas la devoció em fa anar fins a la plaça de la catedral per contemplar per primera vegada l'acte final de la Processó del Sant Enterrament. L'espectacular escalinata del temple gironí -90 esglaons distribuïts en tres trams- és el punt d'arribada de les dotze confraries que des de les deu de la nit han recorregut part del barri vell. Auxiliada per la megafonia, una veu amb to indubtablement capellanesc prega silenci per amor de Déu i des de la Pujada de Sant Feliu comença a arribar el so rítmic dels tambors. Pel Portal de Sobreportes, el maniple de 119 manaies de la confraria de Jesús Crucificat entra a la plaça a marxa lenta i amb les llances picant a terra, com ho han fet any rere any  durant tot el recorregut de dues hores per la ciutat. Obre la formació la banda de tambors i de pifres, un instrument aquest darrer d'origen germànic de la família de les flautes travesseres que amb el seu to agut és un dels elements singulars dels Manaies de Girona. El pifre, antigament usat a les milícies de molts països, pràcticament ha desaparegut a l'estat espanyol i només ells i els Alabarders del Rei el conserven com una relíquia musical del passat. Des de mitjans del segle XIX, el pobre pifre ha caigut vençut per la major contundència sonora de cornetes, clarins i trompes.

Seguint el ritme d'una vella marxa, els armats desfilen amb aire marcial i comencen a pujar l'escalinata enmig d'una pluja de flaixos que s'emmirallen en la lluentor de les cuirasses i dels cascs romans. Els manaies estan atents a no perdre el pas -esquerra, dreta, esquerra, dreta- i a no empassegar en algun dels traïdors esglaons. Fa goig, sobretot, veure la banda pujant en bloc compacte, pas decidit i sense deixar d'escapar cap nota fins a la porta de la catedral.

En el maniple hi ha disciplina, un concepte que no tenien massa en compte  els primers manaies gironins del segle XVIII. Segons recullen les cròniques, existia una certa disbauxa i alguns d'ells participaven fins i tot beguts a la processó, amb la qual cosa el mot “manaia” va acabar convertint-se en sinònim de “tronera”.

Darrera els romans van arribant el miler llarg de vestes de les dotze confraries que ja han deixat els seus passos camí de l'església dels Dolors i de l'església de Sant Lluc.... Ara els confrares arriben sols a la plaça de la catedral, amb els ciris apagats, sense música, sense cap mínima concessió a l'espectacle. Cada confraria és rebuda per la veu en off que explica, com una lletania, el significat religiós de cada pas. S'ha perdut el ritme i la cosa es fa llarga i pesada. Eixuta. Un manaia format a la plaça aprofita per deixar escapar un badall. Una de les confraries va de negre de dalt a baix. Sense ànim d'ofendre sentiments, se m'acut pensar que seria un paradís estètic per la tribu dels gòtics...

Tanca la comitiva el bisbe Francesc Pardo, qui, després de la pujada de la creu processional fins a la porta de la catedral, serà l'encarregat de fer una homilia pertorbada pels lladrucs poc respectuosos d'un gos. I a continuació, el cant del Crec en un Déu i el punt i final amb la vistosa baixada del maniple per l'escalinata, moment en el qual l'espectacle cívic-religiós recupera el ritme perdut.

Acabat l'acte, una gironina que ha participat diverses vegades com a confrare a la processó, m'explica la dificultat que suposa pujar els esglaons amb la visió limitada per la caputxa i la llarga túnica que dificulta veure els peus. També reconeix que, amb l'excepció dels manaies, la cerimònia a les escales de la catedral pot fer-se llarga i pesada pels espectadors. “És una mica eixuta, però això respon al caràcter auster que sempre s'ha volgut donar a aquesta processó”. Parlem de tot això i de moltes coses més fent unes copes a L'Arc, l'únic bar del món que per la seva singular ubicació al peu de les escalinates del temple principal gironí pot vanagloriar-se de tenir ni més ni menys que una catedral a la terrassa.


Foto 1: Els manaies a les escales de la catedral. / Manel Lladó / El Punt

Foto 2: La processó, a punt de sortir. Manel Lladó / El Punt