De dones i de gats

 La pintora i il·lustradora Sandra Bierman, nascuda a Brooklyn, Nova York, ha dedicat una part de la seva obra a mostrar la relació de tendresa entre els gats i les dones. Gats i més gats a la falda de cossos femenins, expressant amb mirada íntima l'amor d'uns éssers cap a els altres.

Sandra, filla d'un immigrant suec i d'una texana i neta d'una índia cherokee, resideix des del 1988 a Boulder, Colorado, i diu que els seus ol·lis i dibuixos estan influenciats pels mestres italians del segle XVI, per mestres mexicans i xinesos i per l'art clàssic japonès.

L'artista i l'iPad

M'agrada el pop art de l'artista britànic David Hockney, els seus colors vibrants i lluminosos, els seus paisatges... Ara té 74 anys i per dibuixar utilitza des del 2010 una coneguda aplicació de l'iPad anomenada Brushes, que es pot adquirir pel mòdic preu de 5,99 euros. Els dits o un llapis òptic li permeten donar forma a les seves obres damunt la pantalla de l'iPad.

Per David Hockney, l'edat no li és cap barrera per emprar la tecnologia, inclòs l'iPhone, a l'hora d'explotar les capacitats creatives. En el seu polèmic estudi "El coneixement secret" ja assegurava que a partir del segle XV, els pintors s'ajudaven discretament de sistemes òptics per traslladar les imatges al llenç. Per a tant, no és gens estrany que ell utilitzi l'iPad.

Des de dissabte es pot veure una exposició de l'obra més recent d'aquest artista a la Royal Academy de Londres, una mostra que a l'estiu viatjarà al Museu Guggenheim de Bilbao. I, coincidint amb l'exposició londinenca, la galeria Eude de Barcelona presenta una exposició de cartells realitzats per Hockney entre el 1964 i el 1986.

• Pintures de Hockney a Google Images fetes amb l'iPad 

Imatge: Una pintura feta amb l'iPad

Vídeo: David Hockney pintant amb l'iPad en un cafè

BCN en Time-lapse

TimeLapse Barcelona from Loyam on Vimeo.

Maurici Mayol (Loyam), un barceloní de 25 anys resident a El Masnou, és l'autor d'aquest excel·lent i original vídeo dedicat a la ciutat de Barcelona.

Es tracta del seu primer Time-lapse, una tècnica consistent en passar les seqüències d'una manera accelerada. Això es pot fer partint d'un material gravat en vídeo i accelerant-lo amb un programa d'edició o utilitzant, per fer el muntatge, centenars o milers de fotografies captades a diferents intervals de temps. Aquest darrer mètode és el que ha fer servir l'autor emprant una Canon 400D i tres objectius: un 10-22 mm, un 24-70 i un 85 mm.

El resultat final -amb música de Mono-Sabbath- és espectacular.

Un Audi A7 de cartolina

Taras Lesko és un dissenyador gràfic i director creatiu que ha dedicat, per encàrrec d'Audi Amèrica, 245 hores en la construcció en cartolina d'un model a escala de l'Audi A7 2012. La rèplica mesura 1,21 metres i consta de 751 peces úniques fetes a partir de 285 fulls  seguint les fotografies i plànols originals de l'A7 procedents d'Alemanya.  L'equip emprat ha estat una impressora làser, dos plòters, cola i un cúter.

El model es pot veure aquests dies exposat a la New York Auto Show.




A7 Papercraft at the 2011 NY Auto Show from Taras Lesko on Vimeo.


Lesko exerceix el disseny professional des de l'any 2003 però, a més dels seus treballs en 3D en paper per diferents empreses també fa obres personals com ara aquest autoretrat. Sens dubte és tot un artista.

Big headed dance from Taras Lesko on Vimeo.

"Primer sóc estafador"

Veient com funciona el mercat de l'art i el que fan determinats artistes, la frase provocativa d'aquesta bossa sembla prou encertada:

“Primer sóc estafador i desprès artista”

La imatge de la bossa apareix en el web del canadenc Brad Tinmouth que, per cert, és...un artista!


Via: Jaume Vilà-Clara

Dibuixant en 3D

Julian Beever és un artista de carrer britànic que des de fa dues dècades utilitza els guixos de colors per realitzar espectaculars obres amb efecte 3D damunt el paviment i les parets. Beever -com l'argentí resident a Madrid, Eduardo Relero-   aplica la tècnica anomenada anamorfosi per crear sorprenents il·lusions òptiques en tres dimensions que juguen, amb humor, amb les lleis de la perspectiva.

En el següent vídeo podeu veure una mostra de les seves obres.

La Gioconda amb claus

Si en lloc de pintura i pinzells, Leonardo da Vinci hagués fet servir martell i claus, la Gioconda podria haver tingut un aspecte semblant al que mostra aquest vídeo.

Tingui truc o no, el resultat final és com a mínim curiós.




Via: llista Folre i Manilles

Terra de bàrbars

Si ets un toro i qualsevol 14 de setembre tens la mala sort d'anar a raure a Tordesillas (Valladolid), un centenar d'homes a cavall et perseguiran pel camp amb les seves llances i, enmig de la pols i dels crits, t'aniran foradant el cos de mitja tona, el del toro bonito que, segons El Fary, “ya nacio pa sementar (...) y además de bravura tiene pinta de don Juan”. La sang brollarà per tots costats fins que arribi la llançada definitiva acompanyada de tres o quatre maldestres descabellos. Et tallaran la cua (abans tallaven també els ous) i la penjaran de la llança matadora que lluirà amb orgull, en el balcó de l'ajuntament, el guanyador d'aquesta festa coneguda com el Toro de la Vega, un espectacle tan cruent, tan sanguinari, que ni alguns dels amants de les curses de braus en volen saber res.

Però si ets un humil grill també hi ha el risc de caure en mans de gent com Ismael Alabado, un personatge que es fa dir artista i que acaba de muntar en un centre cultural de Càceres una peculiar instal·lació. Alabado t'agafarà, et pringarà l'esquena amb goma d'enganxar i et clavarà en una paret junt amb centenars de grills més. Batejarà l'obra amb el nom de “Zorba” i els espectadors podran veure, entre sorpresos i horroritzats, la vostra lenta i artística agonia. Hi haurà queixes, però Alabado dirà que són quatre talibans els qui protesten i assegurarà que ni tu ni els teus col·legues patiu gens en aquest surrealista traspàs. Per la seva part, la responsable del centre explicarà que retirar l'obra seria censurar-la i això, mare de déu santíssima, no ho podem fer. Faltaria més. Visca la llibertat d'expressió artística!.

Estem al segle XXI però aquesta segueix essent una societat de bàrbars en la qual, amb l'excusa de la tradició o de l'art, es continua maltractant als animals. I tan bàrbars són els que participen en aquests activitats com les autoritats que les consenteixen mirant cap a un altre costat.

Com diria en Sisa, “quin país més bèstia, m'ha tocat viure amb tu”.


Postdata divendres 18 de setembre: Clausurada l'exposició dels grills a Càceres 
Finalment el responsables del projecte “Habana Espacio Libre”  han tancat el muntatge dels grills pressionats per la resta d'artistes que compartien la sala i per l'amenaça del departament d'Agricultura de posar una multa de 15.000 euros per «infligir patiment gratuït als animals en el seu ús com a espectacle artístic».

Això darrer és exactament el que es fa als toros, però, naturalment, la Junta d'Extremadura no amenaça als empresaris taurins amb cap multa...

Tàpies, material selecte

A la Fundació Antoni Tàpies s'ha inaugurat avui una mostra de la col·lecció permanent dedicada a la relació de l'artista amb els materials com la roba, el cartró, la fusta o el paper. La notícia ha merescut ser destacada a la portada de l'edició de les comarques barcelonines d'El Punt amb una foto de l'obra que va fer Tàpies el 1973 i que porta per títol “Armari”. L'acompanya  el següent titular amb càrrega, vull pensar, irònica:

“Material selecte de Tàpies a la seva fundació”

Selectíssim. Només hi manca dins l'atapeït armari la peça precursora del seu polèmic mitjó, que després d'haver perdut la batalla del MNAC  presideix ara la terrassa de la Fundació. O potser hi és dins l'armari i no el sé veure?

No em feu cas. Els meus coneixements i gustos en matèria artística són limitadíssims i amb en Tàpies i els seus objectes, ho reconec, se'm dilueixen les fronteres sobre allò que és art i allò que, amb èxit o sense, aparenta ser-ho.

La rendició...del Madrid

El 1634, Diego Velázquez va pintar “La rendición de Breda”, un quadre conegut també com “Las lanzas” que es conserva en el Museu del Prado i que commemora un dels episodis més coneguts de la guerra de Flandes: el setge i captura per part de les tropes de Felip IV de la ciutat neerlandesa de Breda (res a veure amb la nostra Breda de La Selva ni amb Ventdelplà).

Doncs bé, ara algú ha reinterpretat amb humor blaugrana aquesta obra de Velázquez situant-la en un context cronològic i històric ben diferent: diumenge passat quan el Barça va conquerir la Lliga i el Madrid no va tenir més remei que rendir-se a l'evidència tancant, un any mes, la temporada en blanc.

Via: Llista Folre i Manilles

Sembrant estels

En un espai urbà de la ciutat de Kaunas, la segona població en nombre d'habitants de Lituània, es pot veure aquesta escultura d'un pagès sembrant un camp.

De nit, però, les llavors esdevenen estels, un efecte màgic aconseguit pel joc d'ombres provocat per la il·luminació i per la creativat meravellosa d'un jove grafiter que es fa dir Morfai i que va pintar un munt d'estrelles a la paret.

 L'artista no s'ha aturat aquí hi ha experimentat posant colors als estels...

... i fent sortir de la ma del pagès tota mena d'objectes.

La granota i el Crist de la Llum

L'agost es va esmunyint poc a poc entre onades de calor i, malgrat l'altíssim consum d'aire condicionat, encara no s'ha produït, a les comarques gironines, el gran tall elèctric que els Nostradamus actuals vénen pronosticant des de ja fa no recordo quants estius. Els empresaris turístics i els responsables de Fecsa-Endesa deuen tenir amagada ves a saber a quin macrocomplex hoteler o a quina central una reproducció del Crist de la Llum, obra del provocador artista cubà Erick Ravelo, davant de la qual, mentre recullen beneficis, practiquen genuflexions una darrera l'altra pregant que, per la mort de Déu, s'enllesteixi la línia de 400 kV, la famosa MAT, el més aviat possible.

Per la seva part, els contraris a l'autopista elèctrica, cansats de picar ferro fred, deuen invocar a la granota crucificada de l'escultor alemany Martin Kippenberger, obra interpretada com a blasfema pel Vaticà, però també metàfora d'un presumpte apocalipsi natural i paisatgístic.

Des de la talaia immillorable que els dóna l'alçada de les seves respectives creus, el Crist de la Llum i la granota crucificada han d'al·lucinar veient les contradiccions d'una societat que ho vol tot sense renunciar a res: atraure una munió de turistes, oferir als visitants i a les segones residències tota mena de serveis d'oci, estar fresquets a l'estiu i calentets a l'hivern, disposar en tot moment i arreu de cobertura telefònica, connexió a internet i, per suposat, de llum, no fer cues a les carreteres... i no modificar el paisatge amb torres elèctriques, instal·lacions de telefonia mòbil, desdoblaments viaris, molins de vent o macroplantes d'energia solar.

Com que els miracles no són possibles, qualsevol dia d'aquests el Crist de la Llum i la granota baixaran de la creu i s'ofegaran a whiskys, engegant a uns i a altres, definitivament, a pastar fang.

Art comestible

Art Comestible

View more presentations from tonidal.

Amb les coses de menjar no s'hi juga. O tal vegada sí. En tenim un exemple en aquestes sorprenents fotos d'algú que a la xarxa es fa dir Eclisse: art alimentari pur. O, si voleu, surrealisme comestible creat amb materials humils com taronges, xíndries, peres, pomes, plàtans, ous o pa.

Estem davant una mena de treballs manuals imaginatius que si algú s'atrevís algun dia a exportar-los a l'àmbit educatiu potser despertarien el gust per la fruita a aquells que ni s'hi apropen precisament per la mandra de pelar-la o, siguem sencers, per l'absència més absoluta d'antigues i oblidades dolçors.

Un Dalí de concurs

Divendres es van complir vint anys de la mort de Salvador Dalí i tant el personatge -amb la seva complexa i discutida teatralitat- com la seva obra segueixen a dalt de l'onada del món de l'art. El 5 de febrer obrirà les seves portes a Berlín un nou centre dedicat a l'artista empordanès amb un fons de 3.000 peces, mentre que el Museu Dalí de Sant Petersburg (Florida), inaugurat el 1982, tindrà aviat una nova seu, obra de l'arquitecte Yann Weymouth.


Paral·lelament hi ha tres projectes cinematogràfics sobre la vida del pintor amb tres actors que es posaran a la seva pell: Al Pacino, Antonio Banderas i Robert Pattinson.


Coincidint doncs amb aquest vintè aniversari val la pena recuperar un vídeo curiós de l'any 1952 en el qual Dalí és el personatge misteriós del programa de la cadena de televisió nordamericana CBS “What's My Line?”. Aquest concurs, emès en dos llargs períodes, entre 1950 i 1967 i entre 1968 i 1975, era protagonitzat per quatre concursants de renom que, amb els ulls tapats, havien de fer preguntes i encertar qui era el personatge convidat.


Com podeu veure en el vídeo, la polièdrica i surrealista personalitat de Dalí no va posar les coses fàcils als concursants.





Foto: Efe

Bevent de la boca de Franco

Avui, 18 de juliol, 72 anys després del cop d'estat contra la República, seria un bon moment per visitar Caldas de Reis, una població de 35.000 habitants de la província de Pontevedra on cada estiu es celebra Kaldarte, el festival d'art efímer amb més empenta de Galícia.


Allà, en una zona de vianants molt concorreguda que porta cap al parc del riu Umia, l'artista Fernando Sánchez Castillo (Madrid, 1970) ha instal·lat una estàtua-font amb el bust de Franco. Es tracta d'una proposta provocadora que lliga amb la concepció de l'art d'un creador que ja ha denunciat, altres vegades i a la seva manera, l'exercici del poder.


Segons la ideologia de cada ú, quan un espectador s'apropa al broll de liquid que surt de la boca de Franco pot sentir el fàstic de qui contempla un vòmit o veure simplement com raja l'aigua fresca d'una font.


En tot cas, la peça de Sánchez Castillo no deixa indiferent en una Galícia on 33 anys després de la mort del dictador encara hi ha molts carrers, places i edificis públics amb noms que recorden l'anterior règim. Mentre la Xunta i el Govern espanyol intenten anar canviant les coses -recentment va ser dinamitat el monòlit d'homenatge a Franco situat al Parque Nacional das Illas Atlánticas- molts ajuntaments en mans del PP es resisteixen a passar l'escombra per les restes del franquisme.


En aquest context s'ha d'entendre el caràcter provocador de la font efímera de Caldas de Reis. El BNG ha demanat la “retirada immediata” del bust de Franco perquè segons el seu portaveu local Xosé Manuel Abalo pot ferir la sensibilitat de molts habitants del municipi, mentre que l'alcalde, el socialista Juan Manuel Rey es nega a fer-ho fins a la data prevista de finals d'agost, quan acaba Kaldarte. “L'art és lliure i no es pot controlar en democràcia”, ha dit Rey tot afegint que no vol actuar de “comissari polític” i que està content amb l'enrenou provocat per la font perquè “ajuda a difondre el festival Kaldarte”.


Mentrestant i enmig de la polèmica, algun veí s'atreveix a beure de la boca del dictador. ¿Tindrà regust aquesta aigua al Valle de los Caídos?




Foto: Efe

L'home-estàtua de metall

La gràcia d'aquest home-estàtua és que representa l'estàtua (de metall) d'un home. Hi ha noblesa en el color metal·litzat de tot el cos i també en el seu aristocràtic rostre. ¿ A qui representa?. Mirant-lo a la cara té una semblança a Jaime de Mora y Aragón, l'excèntric aristòcrata, actor i personatge marbellí germà de la reina Fabiola. Però apareix assegut amb un llibre obert i això aporta pistes d'una certa intel·lectualitat. No és Valle-Inclán, perquè si ho fos lluiria una barba extremadament més llarga, ni tampoc Fernando Pessoa, a qui normalment se'l recorda només amb bigoti.

En realitat, m'ha fet pensar amb el gran poeta portuguès perquè el nostre home-estàtua imita l'escultura de Pessoa situada a la terrassa del famós cafè A Brasileira, en el barri de Chiaro de Lisboa. En aquest establiment fundat el 1905, el poeta de carn i ossos compartia taula amb altres artistes i intel·lectuals de la seva època, mentre que ara, el Pessoa de bronze es deixa fotografiar al costat de milers de turistes.

I en això coincideix amb l'home-estàtua. Si viatgeu a Granada, el podreu trobar al carrer Oficios, a tocar la catedral, compartint espai amb les gitanes que, amb el vell truc d“obsequiar” amb una branqueta de romaní, intenten llegir el futur a la ma de turistes que estan més interessats amb el passat. L'ahir de la història d'Espanya reposa uns metres més enllà en el panteó dels Reis Catòlics, i els turistes s'encanten amb l'home-estàtua, s'hi fotografien, li paguen l'esforç hieràtic amb una moneda, fugen cames ajudeu-me de les gitanes i entren a la capella reial per visitar a Isabel i Ferran, els reis que des del passat semblen encara forjar alguns aspectes del present i del futur d'aquesta Espanya que alguns no volen que sigui plural.

Foto 1: L'home-estàtua al seu lloc habitual: el carrer Oficios de Granada. / Toni Dalmau

Foto 2: Un primer pla del rostre de l'home-estàtua. / T.Dalmau

Foto 3: Estàtua de Pessoa, a la terrassa del café A Brasileira, a Lisboa. / Wikipedia

Pintant en directe amb sorpresa final

Amb trenta anys d'experiència en el món de la caricatura, la pintura i la il·lustració, Dan Dunn s'ha convertit en un sorprenent artista capaç de pintar grans quadres en directe seguint el ritme frenètic de la música. La tela va donant voltes guiada per la seva inspiració i fins el darrer moment els espectadors no descobreixen qui és aquesta vegada el famós protagonista de l'obra.

En aquest vídeo, com en els altres de Dan Dunn que estan triomfant a Youtube, cal tenir doncs paciència perquè la sorpresa apareix just al final.

"Bob Esponja" acompanya Sant Ignasi

L'empresa Hal2000, especialitzada en treballs fotogràfics d'alta definició, ha penjat a internet la que, segons ells, és la imatge digital més gran que s'ha fet mai: 9,9 Gpixels. La fotografia recull amb absolut detall el fresc de la cúpula, l'àpside i el sostre de l'església jesuïta de Sant Ignasi de Loiola, a Roma, una obra realitzada entre 1685 i 1694 pel pintor barroc Andrea Pozzo.

El passat 15 de febrer, els especialistes de Hal2000 van fotografiar el fresc un total de 1.188 vegades amb una Nikon D2X equipada amb un objectiu AF VR Zoom-Nikkor 80-400 mm. El material obtingut al llarg de la sessió va ser sotmès al corresponent tractament informàtic fins a aconseguir la imatge d'excepcional qualitat que es pot veure a la web i que permet anar contemplant els diferents elements de la pintura, apropant-se o allunyant-se mitjançant el zoom.

A la llista de correu Internauta, on darrerament hi ha molta afició a la fotografia, s'ha organitzat de manera espontània una mena de safari fotogràfic per l'obra mestra d'Andrea Pozzo. Això ha permès a una de les llistaires, la Dolors, descobrir el que ella inicialment definia com “una mena de bossa de patates amb potes i ulls” que, en realitat, ha resultat ser un globus mig desinflat de “Bob Esponja” que, ves a saber quan, es va escapar de la ma d'alguna criatura i va quedar captiu al sostre de l'església.

El fet que "Bob Esponja", protagonista d'una famosa sèrie nord-americana de dibuixos animats, acompanyi a Sant Ignasi de Loiola fundador dels jesuïtes, té la seva gràcia sobretot després de la polèmica que va enfrontar l'any 2005 en els Estats Units a sectors ultraconservadors cristians i a progressistes per un vídeo musical de la fundació "We are family". En aquell vídeo, que segons els seus promotors, tenia per objectiu promoure la tolerància i el respecte cap a les diferents preferències sexuals, un centenar de personatges infantils com Bob Esponja, els Muppets i la granota René, cantaven la cançó "We are family" que va popularitzar el 1979 el grup Sister Sledge. Però en un sopar de simpatitzants del govern Bush, James C. Dobson, fundador del grup fonamentalista cristià "Focus on the Family", va encendre la metxa del que seria una llarga polèmica mediàtica, acusant a la fundació de voler rentar el cervell dels nens promovent l'homosexualitat. Tot plegat va donar lloc a llargues discussions sobre l'ús ideològic dels dibuixos animats, un precedent d'un altre cas ben absurd que s'ha viscut fa ben poc a Polònia amb els Teletubbies.

La façana màgica

Richard Wilson (Londres 1953) és un singular artista que treballa en la transformació dels espais arquitectònics, utilitzant materials industrials com el metall i el petroli i jugant amb elements naturals com l'aigua i la llum. De tot plegat en surten unes instal·lacions amb un punt surrealista que sempre acaben provocant la sorpresa de l'espectador.

La darrera obra d'aquesta mena de mag de l'arquitectura porta per títol “Turning the Place Over” i es pot contemplar en un edifici de Liverpool.

Wilson ha “tallat”a la façana una circumferència de vuit metres de diàmetre, amb finestres incloses, i, mitjançant un rotor, la fa girar i oscil·lar en tres dimensions. En el vídeo podeu veure l'espectacular efecte que aconsegueix.

Cinc segles de bellesa femenina

“Women in Art” és el títol d'aquest esplèndid vídeo en el qual en menys de tres minuts i emprant el recurs del morphing (fusió gradual d'imatges), el seu autor ens mostra els darrers 500 anys d'història del retrat femení. Des de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci fins a les obres de Manet, Klimt o Picasso podem veure l'evolució dels cànons de bellesa així com les diferents tècniques de dibuix i pintura emprades a l'art occidental.

Contemplant les imatges del vídeo i escoltant la música que l'acompanya, he sentit un plaer similar al que vaig poder gaudir fa un temps gràcies a un llibre molt recomanable per tots aquells que estimeu la cultura i l'art: “Las mujeres, que leen, son peligrosas”, una obra d'Stefan Bollmann que , editada per Maeva i amb pròleg d'Isabel Tusquets, recull la relació de les dones amb la lectura mitjançant pintures, dibuixos, fotografies i gravats des de l'època medieval fins als nostres dies.