L'hora dels pactes

CiU ha guanyat les eleccions tant en nombre de diputats com en vots, però no ha triomfat. La federació nacionalista supera en onze escons al PSC , que n'ha perdut cinc, però amb els seus 48 diputats, dos més que fins ara, la federació nacionalista no podrà governar en solitari. N'hi faltarien 20. Haurà doncs d'intentar assolir un pacte i, en aquest complicat procés, pot quedar-se amb la mel als llavis tal i com li va succeir el 2003. Per això, aquesta nit, no hi havia eufòria a l'hotel Majestic. L'eufòria només la poden exhibir els que triomfen i no és el cas.

Artur Mas ja ha dit que “estén la ma” cap a les altres forces polítiques per assolir un govern “fort” que pugui portar a terme el desplegament de l'Estatut. Assegura que ho farà amb “generositat i humilitat”, però necessitarà aplicar molt de cotó fluix per tancar les ferides obertes per la campanya agressiva dissenyada per David Madí. A la ronda de contactes que obrirà els propers dies, el “guanyador” Mas haurà de caminar molt i travessar els ponts esquerdats que comuniquen CiU amb el PSC i ERC.

Matemàticament, totes les opcions estan obertes:

CiU + PSC (85 escons)

CiU + ERC (69 escons)

PSC + ERC + ICV-EUiA (70 escons)

Aquesta nit, a la seva compareixença acompanyat de Maragall, el presidenciable del PSC, José Montilla s'ha mostrat disposat a “dialogar i a pactar” per assolir “un govern catalanista i de progrés que tiri endavant l'Estatut”. No ha parlat en cap moment d'un govern d'esquerres i per a tant ha deixat oberta l'opció que tant agrada al PSOE i al govern Zapatero: la gran coalició CiU-PSC. Montilla és un home de poques paraules, però precisament per això, les que diu tenen el seu pes i han de ser tingudes en compte. La política dita de “progrés” també se la fan seva els convergents, per estrany que pugui sonar quan s'escolta des de l'altre costat de l'arc parlamentari.

En una breu intervenció, el secretari d'Organització del PSOE, José Blanco ha felicitat al PSC i a CiU per ser clarament majoritàries i determinants en l'estabilitat política de Catalunya, i ha criticat al PP, però no ha dit rés d'ERC i d'ICV-EUiA, els possibles i necessaris socis del PSC per la reedició del tripartit. Un silenci que expressa més coses que mil paraules.

Tres hores abans, com recollia a l'anterior post, Miquel Iceta havia parlat de reeditar “un govern progressista d'esquerres”.

Veurem en què queda tot plegat, però Montilla surt d'aquestes comicis afeblit i aquest és un mal estat de forma per participar a les rondes negociadores des d'una posició de força. El PSC amb els seus 37 escons, cinc menys que el 2003, no ha aconseguit despertar el vot adormit del cinturó industrial de Barcelona, el d'aquells que a les generals voten PSOE. Aquesta era la gran carta que havia de jugar Montilla i ha fracassat del tot malgrat anar del bracet de Zapatero. És més, una de les novetats d'aquests comicis, l'entrada al Parlament de tres diputats de Ciutadans, el partit antinacionalista català fundat per Albert Boadella i Arcadi Espasa, és un fenomen molt relacionat amb la davallada socialista. Ciutadans pot haver pescat vots a la dreta extrema que votava PP (el grup parlamentari de Piqué ha passat de 15 a 14 escons), però bàsicament s'ha alimentat en els municipis tradicionalment socialistes de l'àrea metropolitana (a Cornellà de Llobregat, per exemple, on Montilla va ser alcalde una colla d'anys, Ciutadans ha obtingut el 4,8 per cent dels vots).

El lerrouxisme va néixer i créixer a principi del segle passat amb una base popular àmplia i ara la COPE i El Mundo han fet forat en els fonaments de l'electorat socialista, un problema que haurà de fer reflexionar a la plana major del PSC i també a aquells que amb determinat tipus de declaracions i d'actes han provocat la reacció del nacionalisme espanyolista, fent créixer l'ou de la serp.

ERC, que ha passat dels 23 escons del 2003 a 21, ha patit una davallada però conserva la clau per a obrir dues possibles portes de la governabilitat: la del pacte amb CiU (69 escons) o la de la reedició del tripartit. “Aquesta nit no toca parlar de pactes”, ha apuntat Josep Lluís Carod-Rovira. “Només acceptarem obrir portes si aquestes s'obren des de Catalunya i no a La Moncloa”. S'intueix un intensíssim debat intern en unes bases que, pel sistema assembleari amb què funciona el partit, poden quedar dividides i tornar a provocar problemes a la direcció d'ERC.

Per últim, a la seu electoral d'ICV-EUiA, que ha passat de 9 a 12 escons, la nit s'ha viscut amb gran satisfacció tant pel creixement registrat (els ecosocialistes han obtingut per primera vegada un escó a Lleida) com pel fet que es pot reeditar el tripartit, l'aposta electoral clara d'ICV-EUiA. Joan Saura ja ha parlat telefònicament amb en Montilla i amb en Carod-Rovira. Segons el líder ecosocialista, a la conversa amb el presidenciable del PSC, aquest li ha manifestat el seu desig de tornar a tirar endavant el tripartit, mentre que Carod-Rovira no ho hauria expressat tant clarament tot i deixar entendre, d'acord amb la interpretació de Saura, que els republicans es decanten també per un govern d'esquerres.

Un darrer detall: No té presidenciable ni programa, però l'abstenció, la segona més alta de la història dels comicis catalans, s'ha convertit en tota una força política. És un tema greu que haurà de ser analitzat per uns partits que els darrers tres anys han gastat moltes energies en temes identitaris sense poder o saber fer front als problemes del dia a dia que afecten a una ciutadania cada vegada més desencantada de la política.

Gràfic: Generalitat de Catalunya