La baronessa i el baró

El fotoperiodista Gorka Lejarcegi ha sabut captar en aquesta imatge publicada ahir en El País la distància abismal que separa els dos pesos pesants del Partit Popular a Madrid: l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón i la presidenta de la Comunidad i del PP madrileny, Esperanza Aguirre. A la mirada seriosa i fixa de Gallardón s'hi resumeix tot el seu cabreig per les crítiques enverinades que contra ell apareixen a la biografia autoritzada “Esperanza Aguirre. La presidenta”, escrita per la periodista Virginia Drake.

La baronessa i el baró populars van coincidir divendres a la inauguració de dues noves estacions de metro a la capital i, segons les cròniques, gairebé ni es van mirar ni es van dirigir la paraula. La bombolla d'aire que envoltava a la parella històricament irreconciliable era gelada.

Aguirre va pujar a la tribuna i, entre altres coses, va voler fer les paus amb el seu col·lega de partit:

“Tras el revuelo que se ha creado por la publicación de fragmentos de mi biografía autorizada, quiero decir algo. El alcalde sabe el aprecio que le tengo. Las discrepancias han existido, claro que han existido, pero: primero, ya están superadas, por mi parte desde luego; y segundo, lo que nos une -trabajar por el bien de los madrileños- es mucho más de lo que nos separa”.

Tothom va aplaudir menys Ruiz-Gallardón.

Més tard i en privat, la presidenta li va demanar disculpes per si alguna cosa del polèmic llibre l'havia molestat. Diuen que l'alcalde les va acceptar, però que també li va deixar clar que perdona però no oblida.

Dimarts vinent a la tarda es presenta oficialment el llibre en un acte a Madrid i Ruiz-Gallardón ja ha anunciat que no pensa assistir-hi. Rajoy, per la seva part, manté de moment l'agenda prevista que inclou la presència a l'acte. El líder del PP ha qualificat públicament la picabaralla com “un assumpte prosaic”, però ben segur que no li fa cap gràcia que Aguirre i Ruiz-Gallardón es barallin més enllà de la intimitat. En primer lloc perquè dintre de sis mesos hi haurà les eleccions autonòmiques i municipals a Madrid i el Partit Popular no es pot permetre cap davallada de vots. Segons les enquestes, la presidenta i l'alcalde tenen garantida la reelecció, però el tàndem socialista (Miguel Sebastián i Rafael Simancas) s'hi deuen fregar les mans veien el sainet representat pel baró i la baronessa.

D'altra banda, ara que Rajoy aposta per un tímid viatge cap al centre dreta, allunyant-se una mica de la línia dura de Zaplana, no li convé que la cara més liberal del partit (la de l'alcalde) estigui rebent bufetades no de la COPE -aquestes són inevitables- sinó d'una coreligionària del partit.

Escriure o dictar un llibre (com és aquest cas) té un problema: el procés l'elaboració és llarg i laboriós i el resultat final no sempre encaixa amb el tempo polític. Quan Aguirre va explicar a Virginia Drake les seves opinions sobre Ruiz-Gallardón, Rajoy encara anava agafat fermament del bracet de Zaplana, mentre que ara es limita a caminar al seu costat però mantenint un pam de prudent distància.

Els experts en mercat electoral diuen que per triomfar a les eleccions s'ha de saber guanyar el centre polític i el sociològic. I en aquesta tasca estava ara ocupat Rajoy quan un “assumpte prosaic” se li ha interposat en el camí.

El gran interrogant és si en aquests moments Esperanza Aguirre hauria o no dictat les mateixes coses a la seva biògrafa i si, definitivament, la presidenta passa del tot sobre el que pugui pensar Rajoy i apunta ja cap el seu objectiu final: convertir-se en la candidata del PP a la presidència del Govern.