1 euro per l'Espe

La biografia autoritzada d'Esperanza Aguirre segueix donant molt de joc. Si diumenge explicàvem a Diari de l'Absurd que el contingut del llibre ha provocat una notable enrabiada a l'alcalde de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón, ara podem dir que altres parts de l'obra escrita per la periodista Virginia Drake han despertat l'esperit nadalenc entre les ànimes sensibles. Un dels fragments posat en boca de la presidenta de la Comunidad és el següent:

"Lo que peor llevo es la factura de la electricidad, tengo unos techos altísimos y la calefacción es eléctrica, ¡un horror!. No tener pagas extras me tiene martir, las he tenido toda mi vida y las echo de menos en Navidad y en verano. No es que haga números a fin de mes; es que muchas veces no llego, con la excepción de cuando fui presidenta del Senado, que entonces sí cobraba un buen sueldo. En el paso del Senado a la Comunidad casi dividí por dos los ingresos"

Per ajudar Esperanza Aguirre a fer front a aquesta trista situació, el periodista Manuel Rico ha promogut des del seu bloc Periodismo incendiario la posta en marxa d'una col·lecta ciutadana. Amb aquest noble objectiu i gràcies a la col·laboració desinteressada de diverses persones, s'ha creat la web 1 Euro para Espe.

Tots aquells que vulgueu col·laborar en que la presidenta madrilenya arribi a final de mes, podeu fer una donació d'un euro, o una quantitat superior, ingressant-la a un compte bancari o enviant un sms amb la paraules MENS ESPE EURO al 5377. La iniciativa estarà oberta fins el 12 d'abril del 2007 i dos dies més tard, coincidint amb l'aniversari de la proclamació de la República, s'intentarà entregar els diners a l'Aguirre. Si ella refusa aquest ajut solidari, la quantitat recollida es repartirà a parts iguals entre l'Associació de Víctimes de l'11-M, presidida per Pilar Manjón i la ONG ATACC Espanya, perquè ho destini a algun projecte de lluita contra la pobresa.

Seria, però, una llàstima i, no cal dir-ho, una descortesia que la presidenta de la Comunidad no parés la ma. És fàcil d'entendre que amb el seu sou mensual ( 8.395,24 euros / 1.396.850 pessetes) no pot arribar a final de mes. A ella i al seu marit, el conde de Murillo, els agrada viure calentets al palau familiar del centre de Madrid, un edifici noble de tres plantes i 1.000 metres quadrats situat a tocar la Gran Via. D'altra banda, la finca de Salamanca i altres propietats repartides entre Avila, Guadalajara i Madrid també fan pujar les despeses fins el punt que els guanys obtinguts amb la operació AVE no li són suficients per poder respirar tranquil·la.

És hora doncs que els mileuristes solidaris afluixeu la pasta per ajudar a l'Espe a abaixar els sostres del seu palau i poder reduir així les despeses de calefacció. Només vosaltres sabeu la comoditat que representa viure en un piset de 30 metres quadrats, a l'extraradi de la ciutat i escalfat amb el butà de tota la vida.


Postdata: Esperanza Aguirre demana disculpes

Vídeo humorístic de suport a la campanya:

Govern Montilla: seny a la vena

Ja tenim nou president de la Generalitat i nou govern. Ahir li va tocar a Pasqual Maragall cedir el timó de comandament a José Montilla (aquest “nou català” d'Iznájar que, per sorpresa del ministre Jordi Sevilla, ha assumit el càrrec com “el més humil dels servidors de Catalunya”) i avui han pres possessió els consellers en un acte celebrat al saló de Sant Jordi.

Tot el cerimonial de traspàs s'ha fet amb una gran contenció de formes. No hi ha hagut ni sortides al balcó de la plaça de Sant Jaume, ni banys de masses ni grans abraçades. S'ha imposat l'estil discret de Montilla, tant allunyat dels tòpics del caràcter andalús. Algú pot pensar que aquesta manca de focs d'artifici, aquesta absència calculada de gestos cap a la galeria, té el seu origen en la grisor dels resultats electorals, però és això i molt més. El nou govern d'Entesa ha après la lliçó i fuig com a gat escaldat de la rauxa dels tres anys anteriors. Ara, els màxims dirigents del PSC, ERC i ICV-EUiA porten dies injectant-se el seny directament a la vena. Hi ha el risc de sobredosi, però només amb una bona cura de cavall es pot fer front al perill de tornar a caure en els errors del passat. El president Montilla, naturalment, no necessita injectar-se res. El seny el porta a la sang i una part de la rauxa que impregnava l'antic tripartit va abandonar ahir el despatx presidencial acompanyant el cos i l'esperit d'aquest polític incomparable i sorprenent que és Pasqual Maragall.

Avui, el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, que tant va tenir a veure amb les relliscades inicials de l'anterior govern, ha apostat també pel treball conjunt:

"El nou executiu ha d'estar per sobre del perfil polític dels partits i de les ideologies i els orígens culturals i lingüístics de tots, amb uns objectius molt clars que van quedar establerts en el debat d'investidura. Aquest no serà, doncs un Govern amb matisos i amb colors ideològics i polítics, perquè aquests els posen els partits, i nosaltres som el Govern de Catalunya per a tots i cada un dels ciutadans d'aquest país".

Es vol fugir tant de la imatge de tres governs concentrats en un (amb la maionesa política que es tallava dia sí, dia també) com d'una Generalitat dirigida des dels aparells dels partits. Socialistes i republicans han après d'Iniciativa el bon resultat que dona que el màxim dirigent de la formació política -en aquest cas Joan Saura- tingui responsabilitats en el govern. A partir d'ara, el president controla la plaça de Sant Jaume i el carrer Nicaragua i Carod-Rovira i Puigcercós fan tàndem tant en el consell executiu com a la direcció d'ERC. Tots dos van a dalt de la mateixa bicicleta i si algun d'ells cau en la temptació de pedalar en sentit contrari, la pinya serà compartida.

Pel que fa a la composició del nou govern hi ha hagut poques sorpreses. Montilla, com assenyala en el seu blog el company Saül Gordillo, ha evitat donar entrada a personatges de perfil pro-PSOE (estil Corbacho o Bustos) i ha optat per una línia de prudent continuïtat conservant els pesos pesants del maragallisme: Joaquim Nadal (Política Territorial i Obres Públiques), Montserrat Tura (que passa d'Interior a Justícia), Marina Geli (Salut) i Antoni Castells (Economia), un polític aquest darrer que ha sabut nadar tant a les aigües del maragallisme com del montillisme. La novetat, i alhora un gest de ma estesa i de reconciliació amb l'anterior president, ha estat l'entrada al nou govern, com a conseller d'Educació, d'Ernest Maragall, fins ara secretari de l'executiu. Les noves incorporacions socialistes són la independent Mar Serna (Treball), una magistrada nascuda a Aguilar del Campo (Palència) i ,des del gener del 2004, directora de Relacions Laborals de la Generalitat; així com Joaquim Llena, un reumatòleg que els darrers sis mesos ha estat secretari general del departament d'Agricultura i que manté la tradició no escrita segons la qual un lleidatà ha d'ocupar el màxim càrrec d'aquesta conselleria.

Pel que fa als republicans, a més de Josep-Lluís Carod-Rovira a la vicepresidència del govern i de Joan Puigcercós a Governació, i ha Josep Huguet (Innovació, Universitats i Empresa), Carme Capdevila (Acció Social i Ciutadania) i l'independent Joan Manuel Tresserras (Cultura i Mitjans de Comunicació).

Per últim, ICV-EUiA manté, encara que reforçada en competències, la mateixa presència que a l'anterior executiu: Joan Saura, que a més de Relacions Institucionals i Participació assumeix el repte d'Interior) i Francesc Baltasar (Medi Ambient i Habitatge). Saura comptarà al seu costat amb el diputat gironí Joan Boada com a secretari general i número dos del departament, amb l'especialista en temes de seguretat i fins ara ma dreta de Tura, Joan Delort i amb l'assessorament de l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo.

Per últim destacar que José Montilla s'ha reservat per ell tant la coordinació dels diferents departaments i l'impuls d'estratègies conjuntes com les comunicacions externes del gabinet. Poca broma amb un president sense carisma i de poques paraules, però que des de la seva discreció vol treballar tenint les coses ben lligades i amb la corda més curta possible.

Gràfic: El Punt

Baveig blaugrana

L'afecció culé encara està bavejant amb la xilena de Ronaldinho que va afusellar la porteria del Vila-real, el gol número 51 en Lliga del brasiler de les botes d'or, i sembla ser que la direcció d'El Mundo Deportivo ja estudia la possibilitat de regalar als seus lectors un pitet commemoratiu d'aquesta memorable gesta.

La idea la va tenir Joan Maria Pou dissabte al vespre en el mateix moment en que cantava eufòric per RAC1 el quart gol del Barca:

“Un pitet per cada barcelonista que hi ha al móóóón!, un pitet per cada culé que hi ha al planetaaaaa!. Per favor, que Mundo Deportivo regali un pitet!. Aquest futbolista és la hòstia amb patinet!”

Portem dos dies sentint a parlar de xilenes, de tisores, de culleres, de barrets i fins i tot el tema ha passat del món de l'esport al de la lingüística divulgativa: ahir l'escriptor Ramon Solsona li va dedicar el seu espai “La paraula del dia” a El Món a RAC1.

Els estudiosos de l'univers del futbol atribueixen l'invent de la xilena a un jugador d'origen basc nacionalitzat a Xile: Ramón Unzaga Asla. Era l'any 1914 quan aquest jove futbolista bilbaí de l'Estrella del Mar de Talcahuano va deixar bocabadat al públic del seu estadi fent un gol amb un xut de tisora d'esquena a la porteria. Començava així la llegenda d'una maniobra arriscada que quan culmina en gol fa posar en peu a tots els afeccionats, siguin de l'equip que siguin. En aquest món globalitzat, una filigrana com l'executada per Ronaldinho dissabte és de les poques coses que a l'univers del futbol poden rebre una acollida transversal que deixa de banda la rivalitat dels colors. Qui més qui menys està d'acord en que la jugada mil vegades vista per televisió o per internet és una autèntica obra d'art. Només cal escoltar com es va narrar el gol per diverses televisions per entendre que estem davant un ohhhh global.

Els barcelonistes estan fent, com és natural, comparacions entre la xilena de Ronaldinho (vídeo superior) i altres meravelles similars, sobre tot el gol de Rivaldo al Valencia (vídeo de sota) que, en el darrer partit de la lliga 2000-2001 va permetre al Barça l'obtenció de la quarta i darrera plaça per disputar la Lliga de Campions. Ara mateix, alguns mitjans, com El Mundo Deportivo, estan aprofitant la seva presència a la xarxa per oferir als lectors la possibilitat de pronunciar-se sobre el gol que consideren millor (l'enquesta l'està guanyant Rivaldo).

En tot cas, abans que el barcelonisme torni entrar en les seves tradicionals curves anímiques descendents (fa ben poc es qüestionava Ronaldinho i ara és a dalt de l'altar), val la pena gaudir intensament de l'actual baveig. Amb pitet o sense, convé guardar la bava de satisfacció a l'interior de petites ampolletes de color blaugrana. Una la podem regalar, en un exercici de generositat, al veí, a l'amic o al saludat del Real Madrid i les altres les guardarem en el fons del congelador per utilitzar-les, com si fos quina San Clemente, quan tornem a tenir l'ànim per terra. Els culés som així.

La baronessa i el baró

El fotoperiodista Gorka Lejarcegi ha sabut captar en aquesta imatge publicada ahir en El País la distància abismal que separa els dos pesos pesants del Partit Popular a Madrid: l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón i la presidenta de la Comunidad i del PP madrileny, Esperanza Aguirre. A la mirada seriosa i fixa de Gallardón s'hi resumeix tot el seu cabreig per les crítiques enverinades que contra ell apareixen a la biografia autoritzada “Esperanza Aguirre. La presidenta”, escrita per la periodista Virginia Drake.

La baronessa i el baró populars van coincidir divendres a la inauguració de dues noves estacions de metro a la capital i, segons les cròniques, gairebé ni es van mirar ni es van dirigir la paraula. La bombolla d'aire que envoltava a la parella històricament irreconciliable era gelada.

Aguirre va pujar a la tribuna i, entre altres coses, va voler fer les paus amb el seu col·lega de partit:

“Tras el revuelo que se ha creado por la publicación de fragmentos de mi biografía autorizada, quiero decir algo. El alcalde sabe el aprecio que le tengo. Las discrepancias han existido, claro que han existido, pero: primero, ya están superadas, por mi parte desde luego; y segundo, lo que nos une -trabajar por el bien de los madrileños- es mucho más de lo que nos separa”.

Tothom va aplaudir menys Ruiz-Gallardón.

Més tard i en privat, la presidenta li va demanar disculpes per si alguna cosa del polèmic llibre l'havia molestat. Diuen que l'alcalde les va acceptar, però que també li va deixar clar que perdona però no oblida.

Dimarts vinent a la tarda es presenta oficialment el llibre en un acte a Madrid i Ruiz-Gallardón ja ha anunciat que no pensa assistir-hi. Rajoy, per la seva part, manté de moment l'agenda prevista que inclou la presència a l'acte. El líder del PP ha qualificat públicament la picabaralla com “un assumpte prosaic”, però ben segur que no li fa cap gràcia que Aguirre i Ruiz-Gallardón es barallin més enllà de la intimitat. En primer lloc perquè dintre de sis mesos hi haurà les eleccions autonòmiques i municipals a Madrid i el Partit Popular no es pot permetre cap davallada de vots. Segons les enquestes, la presidenta i l'alcalde tenen garantida la reelecció, però el tàndem socialista (Miguel Sebastián i Rafael Simancas) s'hi deuen fregar les mans veien el sainet representat pel baró i la baronessa.

D'altra banda, ara que Rajoy aposta per un tímid viatge cap al centre dreta, allunyant-se una mica de la línia dura de Zaplana, no li convé que la cara més liberal del partit (la de l'alcalde) estigui rebent bufetades no de la COPE -aquestes són inevitables- sinó d'una coreligionària del partit.

Escriure o dictar un llibre (com és aquest cas) té un problema: el procés l'elaboració és llarg i laboriós i el resultat final no sempre encaixa amb el tempo polític. Quan Aguirre va explicar a Virginia Drake les seves opinions sobre Ruiz-Gallardón, Rajoy encara anava agafat fermament del bracet de Zaplana, mentre que ara es limita a caminar al seu costat però mantenint un pam de prudent distància.

Els experts en mercat electoral diuen que per triomfar a les eleccions s'ha de saber guanyar el centre polític i el sociològic. I en aquesta tasca estava ara ocupat Rajoy quan un “assumpte prosaic” se li ha interposat en el camí.

El gran interrogant és si en aquests moments Esperanza Aguirre hauria o no dictat les mateixes coses a la seva biògrafa i si, definitivament, la presidenta passa del tot sobre el que pugui pensar Rajoy i apunta ja cap el seu objectiu final: convertir-se en la candidata del PP a la presidència del Govern.

"Mama por II"

Quan a la dreta se li esgoten els arguments per atacar a l'esquerra o, si voleu, al centre esquerre, sempre acaba utilitzant el mateix recurs: la inseguretat ciutadana, el clàssic crit de mama por. N'és un exemple el famós vídeo del PP que es va poder veure el cap de setmana passat a la Conferencia sobre Seguretat organitzada a Madrid pel PP.

Primer es va saber que a la cinta, que pretén denunciar la ineficàcia de la política d'ordre públic del govern Zapatero, hi ha escenes de violència registrades durant el mandat del PP, concretament quan Rajoy era ministre d'Interior. I ara, per acabar d'arrodonir la cosa, els socialistes asseguren que algunes de les imatges corresponen a un enfrontament entre narcotraficants a Colòmbia.

Des del PP atribueixen aquests “errors” a la productora que ha fet el vídeo, però com que sempre hi ha la possibilitar d'elaborar una segona part, els deixo aquí unes suggeriments pel futur vídeo “Mama por II”:

Com que la primera imatge fotogràfica a l'estat espanyol es va obtenir a Barcelona el 10 de novembre de 1839 per art i màgia de Ramon Alabern, col·laborador a París de Louis Daguerre, proposo als propagandistes populars que cerquin i utilitzin les següents fotos com a exemple de desordre públic::

13 de novembre de 1842: revolta popular dels barcelonins contra Espartero pel reclutament de soldats fet pel general Zurbano (solució: bombardeig de la ciutat)

7 de febrer del 1852: el capellà Martín Merino apunyala Isabel II (la salva el gruix de la cotilla)

27 de desembre del 1870: atemptat mortal contra el general Prim (com en el cas de Kennedy, mai s'ha aclarit)

7 de juliol del 1873: revolta popular a Alcoi dels obrers per reclamar millors sous (16 morts)

7 de novembre del 1893: atemptat de l'anarquista Santiago Salvador en el Teatre del Liceu (14 morts i 6 ferits)

8 d'agost del 1897: l'anarquista italià Michele Angiolillo assassina Antonio Cánovas del Castillo

31 de maig del 1906: atemptat contra el seguici reial durant les noces d'Alfons XIII i Victòria Eugènia (23 morts i 100 ferits)

26-31 de juliol del 1909 a Barcelona: la Setmana Tràgica (75 civils i 5 policies morts i mig miler de ferits)

Agost 1917: vaga general revolucionària (71 morts, 150 ferits i 2000 detinguts)

1 de maig del 1924: el crim d'Atocha (troben dins una caixa facturada des de Barcelona el cadàver trossejat i sense cap d'un home de negocis)

6 d'octubre del 1934: revolta minera a Astúries (30.000 detinguts) i proclamació per Companys de la República Catalana dins la República Federal Espanyola (45 morts)

Etc, etc etc.

Tots aquests fets i moltíssims més poden ser inclosos a la segona part del vídeo sobre inseguretat ciutadana del PP, deixant clar, naturalment, que els directes responsables dels desastres són Zapatero i el seu ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba.



Postdata: si el resultat final no fos prou contundent, proposo afegir-hi els crims de Jack l'Esbudellador, incloent-hi el retrat robot que acaba d'enllestir un antic responsable d'Scotland Yard. Farà por.

Carretero i "La vida de Brian"

L'exconseller republicà Joan Carretero ha reaparegut a l'escena pública presentant a Puigcerdà un acte de l'associació Catalunya Acció, entitat contraria l'estratègia actual d'ERC.

En la seva etapa de conseller de Governació, Carretero es va mostrar molt crític tant amb Maragall com amb Zapatero i va ser destituït a la darrera remodelació del govern, quan ERC continuava formant part del tripartit. Poc després, quan la direcció republicana defensava el vot nul en el referendum de l'Estatut, va impulsar el moviment assembleari a favor del no, deixant a Carod i a Puigcercós en una difícil situació i obligant-los a assumir el vot en contra en un exercici de malabarisme polític.

Ara Carretero ha tornar a fer un clam des de la muntanya donant suport a Catalunya Acció, entitat que, sense presentar-se com un partit, pretén aplegar als sectors sobiranistes desencisats per la formació del govern d'entesa.

A la seva intervenció davant unes 150 persones, l'exconseller i exalcalde de Puigcerdà ha criticat, sense esmentar ERC, a les forces que ara únicament volen fer des del govern polítiques socials oblidant les reivindicacions nacionals.

També ha lamentat els fraccionament actual del sobiranisme. “Catalunya em recorda cada vegada més alguns episodis d'una pel·lícula que m'agrada molt: “La vida de Brian”.

Aquesta sorprenent afirmació té a veure amb la presència a la divertida paròdia bíblica dels Monty Python d'un seguit de grupuscles contraris a l'imperi romà però tan barallats entre ells que, segons Carretero, “al final acabaven discutint si un d'ells tenia tendencies homosexuals enlloc d'anar tots junts cap a l'objectiu comú d'alliberar-se de l'imperi romà”.

Conclusió final de l'exconseller: A la Catalunya sobiranista hi ha molts grups i moltes plataformes, però cada un “va a la seva bola”. “Som tan petits i som tan pocs que val la pena deixar de banda les diferències i tirar endavant el que tenim en comú”.

Parlant de Catalunya Acció, entitat impulsada per Santiago Espot i Josep Castany, veig que s'ha marcat com a objectiu “únic i innegociable” portar el nostre país fins a la independència “cap a l'any 2014”, és a dir dintre de vuit anys. “Tan de bo tingueu raó”, ha dit amb to escèptic Carretero.

Sense ànim d'aixefar la guitarra a ningú, a mi això em sona a ciència ficció per ingenus, a fer volar coloms a l'alçada del campanar, i em fa pensar que darrera l'equip redactor dels estatuts de Catalunya Acció hi pot haver algun dels autors del calendari per l'arribada del TGV a terres gironines. El 1986, la Generalitat va començar a parlar de la connexió entre Barcelona i França amb trens d'alta velocitat. Més tard, el ministeri de Foment va assegurar que el primer TGV arribaria a la demarcació l'any 2004. A continuació es va parlar del 2009 i a hores d'ara tothom està convençut que no s'hi arribarà a temps, excepte els responsables ministerials.

I com que en Joan Carretero es de Puigcerdà, una volada de coloms encara més considerable és el famós projecte del túnel de la collada de Toses. L'any 1969 la Diputació va impulsar la societat per tirar endavant l'obra i la darrera notícia que s'en té és que el ministeri de Foment no preveu que el túnel estigui enllestit fins al menys el 2012. Suposant que sigui així, serà dos anys abans de la hipotètica independència, versió Catalunya Acció, el conte de la lletera fet somni polític.

Ningú es vol electrocutar a les urnes

La millor formula que tenen els polítics per evitar mullar-se en un moment determinat i ajornar la resolució d'un problema és crear una comissió d'estudi. Si, a més, hi ha la possibilitat de fer-ho traslladant la qüestió cap a una entitat superior, més amplia i que ajudi a diluir les responsabilitats, serà oli en un llum.

Això és exactament el que van acordar ahir, a la cimera de Girona, els presidents José Luis Rodríguez Zapatero i Jacques Chirac: demanar a la Comissió Europea que nomeni una autoritat tècnica perquè, abans de l'estiu del 2007, faci una proposta definitiva sobre el traçat de línia de molt alta tensió.

En aquest acord, el detall del calendari és més que important. És, per dir-ho clarament, la mare dels ous de tot plegat. L'any vinent, quan la primavera estigui a punt de canviar de nom i algú des de Brussel·les faci pública la proposta del polèmic traçat elèctric, França ja haurà celebrat les eleccions presidencials d'abril i tindrà, probablement, enllestides les legislatives de juny, mentre que en el nostre país s'hauran fet els comicis municipals de maig.

Cap polític amb capacitat de decisió sortirà electrocutat de les urnes i, com que d'aquest tema se'n ve parlant des del 1982, ja hi haurà temps, més endavant, per excitar el vesper d'una ciutadania dividida i sense la força del vot. Trobaran, ben segur, períodes políticament menys perillosos abans de les eleccions generals per treure a la llum – i mai millor dit- les contradiccions d'una societat de consum que vol viure i fer negocis amb el màxim de comoditats, però sense veure l'horitzó tacat per una línia elèctrica, per una central nuclear o fins i tot pels ecològics molins de vent.

Quan bufa la tramuntana, els polítics saben posar-se a recés i això és el que han fet Chirac i Zapatero, conservador i socialista, amics per sempre, en el marc incomparable del barri vell de Girona.

Foto: José Luis Rodríguez Zapatero i Jacques Chirac, ahir al matí, passant revista a una companyia d'honors a la plaça del Vi de Girona. Manel Lladó / El Punt

Un vell periodista, un bon amic

M'arriba una trista notícia de Catalunya Nord. Avui ens ha deixat en Carmel Rosa (Barcelona, 1912), vell periodista de France Presse, col·laborador d'El Punt i bon amic.

En Carmel i la seva companya Antònia Adroher, la primera dona regidora de l'ajuntament de Girona, van escriure l'any 2001 “La llavor dels somnis”, un llibre de memòries on expliquen el seu llarg itinerari vital: militància en el POUM (recollida també a l'obra “Quan Catalunya era revolucionària”), guerra civil (en Carmel amb el grau de capità al front d'Aragó, l'Antònia al capdavant de la regidoria d'Ensenyament, Cultura i Propaganda), l'exili a Tolosa de Llenguadoc, la semiclandestinitat durant II Guerra Mundial, la “pau” de la guerra freda, el treball de l'Antònia com a mestra i com a fundadora del Casal de Catalunya a París, els 20 anys d'en Carmel exercint de periodista a l'agència France Presse, on va ser responsable de la secció d'economia per a l'Amèrica Llatina, el procés d'unificació socialista, la militància en el PSC, la jubilació i el trasllat de la parella a Banyuls, des d'on en Carmel Rosa va col·laborar una colla d'anys amb El Punt i amb Presència escrivint articles de política internacional...

El primer contacte amb en Carmel el vaig tenir, precisament, quan jo treballava a la secció de Catalunya, Espanya, Món d'El Punt. El recordo portant a l'antiga redacció del diari, en el carrer Figuerola, un plec d'articles per publicar sobre el procés d'integració d'Espanya a la Unió Europea. Estàvem encara a les beceroles, el camí s'intuïa molt llarg, però en Carmel, com a bon europeista, hi creia fermament tot i que les seves anàlisis tenien aquell punt d'ironia del gat vell.

Des d'aleshores ens havíem anat veient aprofitant les seves curtes escapades a Girona o visitant a la parella, amb una colla d'amics, a la seva casa de Catalunya Nord, on compartíem taula, conversa i bon vi de Banyuls.

Les seves dues darreres visites són recents. La primera, el 25 de setembre passat a Barcelona, per recollir la Creu de Sant Jordi, i la segona a Girona, aquest 1 de novembre, per votar a les eleccions. Va venir acompanyat pel seu fill Germinal i varem dinar en un restaurant proper a la Farinera, la nova seu d'El Punt. Després vam aprofitar per ensenyar-li les instal·lacions. A l'arxiu, va poder fullejar amb curiositat i interès les carpetes que porten el seu nom, on s'hi guarden bon nombre de fotos i els articles publicats al diari i a Presència.

Aquells retalls de paper groguenc i aquelles imatges són un fragment d'una vida dedicada al periodisme, una existència militant i progressista viscuda amb la intensitat dels fets històrics del segle passat que han marcat, implacables, Catalunya i el món.

“Part dels nostres somnis, dels nostres ideals, s'han fet realitat. D'altres seguiran promoguts per noves generacions. N'estem segurs. Es decideix la sort del món” (Fragment final de “La llavor dels somnis”)

Perfil biogràfic publicat en El Punt

Il·lustració: Portada de “La llavor dels somnis”. L'Antònia i en Carmel en una foto feta a Tolosa de Llenguadoc l'any 1942. Llibres dels Quatre Cantons, CCG Edicions.

El nou tripartit, les serps i els ulls fora d'òrbita

L'individu de la foto amb les serps de cascavell penjant-li de la boca és un texà anomenat Jackie Bibby. Té trenta anys d'experiència en un ofici ben curiós, el de “manipulador de serps” i compta amb diversos rècords mundials d'allò més absurds. Un d'ells va consistir, l'any 1999, en posar-se a l'interior d'una banyera amb 75 serps i dos anys més tard va aguantar amb la boca vuit d'aquests rèptils durant 12,5 segons.

La setmana passada, coincidint amb el dia mundial dels Rècords Guinness, Bibby va anar encara més enllà i va sostenir amb els seus llavis i dents deu serps agafades per la cua, sense que els animalots, criatures de Déu, el facturessin directament a l'altre món.

Un altre personatge que us vull presentar és el brasiler Claudio Paulo Pinto, un individu que té la rara habilitat de poder “treure” set mil·límetres els ulls de les seves òrbites. Els globus oculars d'en Pinto (a la foto) fan realment por, però encara queden lluny de les d'un altre friky, el nord-americà Kim Goodman, que ha situat el rècord mundial de “distància” a onze mil·límetres.

Quina relació hi ha entre la situació política catalana i en Jackie Bibby i en Claudio Paulo Pinto?

Doncs que el regust de boca deixat per l'etapa Maragall és tant estrany que convindria que els màxims responsables del futur govern d'entesa pengessin en els seus despatxos les fotos del texà i del brasiler. La de Jackie Bibby els recordaria les serps que s'hauran d'empassar uns i altres durant la propera legislatura per poder tirar endavant un govern cohesionat, seriós i responsable. Caldrà negociar molt, tenir voluntat de pacte, treballar en allò que uneix i renunciar a aquells aspectes més dogmàtics que separen. ERC ja està fent els primers passos . En el consell nacional celebrat dissabte a Solsona, la majoria dels assistents es van pronunciar a favor d'un govern tripartit que ofereixi una imatge unitària i Carod està insistint en la necessitat de “posar al dia el catalanisme” i de repensar els conceptes de nació i d'estat. Per la seva part, Puigcercós ja ha donat instruccions als seus diputats a Madrid perquè evitin els gestos que puguin ser aprofitats pel PP per carregar contra el govern Zapatero.

Aquesta estratègia d'ERC, la del perfil baix i negociador, no agrada gens ni mica a CiU, tota vegada que envaeix el seu terreny. Ahir, David Madí ja carregava contra els republicans acusant-los d'haver renunciat a l'ànima independentista i d'haver-se convertit en el mateix que Iniciativa, cosa que no haurà fet feliç a Carod (ni a Saura), però el líder republicà s'haurà d'empassar la serp si no vol caure en la trampa convergent d'encetar un debat sobiranista quan s'estan discutint les regles del joc del nou govern.

La polèmica sobre la línia de molt alta tensió és un altra d'aquests rèptils polítics que amenacen al nou tripartit. El projecte està aturat pel govern francès, però segurament serà un dels temes que discutiran demà Zapatero i Chirac a la cimera de Girona. I tard o d'hora, en el govern català, algú s'haurà d'empassar la serp.

La foto del brasiler Claudio Paulo Pinto ha de servir de referència. Els catalans progressistes no es mereixen despertar-se mai més amb aquesta cara de sorpresa i d'espant davant el comportament dels seus polítics. Per alguna cosa els han donat una segona oportunitat.

Detingut un avi per tocar "Yesterday" amb l'harmònica

Un avi de 73 anys ha estat detingut a Tokio per interpretar amb la seva harmònica cançons protegides per copyright. Masami Toyoda, que és un fanàtic de la música dels Beatles, va tocar durant un parell de mesos en un bar, acompanyat d'un pianista, i ara l'SGAE japonesa l'ha fet arrestar i ha presentat una querella criminal contra ell per versionar sense permís temes memorables com “Yesterday”, que, a aquestes alçades, hauria de ser patrimoni de la humanitat i no pas de la societat d'autors japonesos.

Entre reixes, el vell músic haurà somniat amb les primeres estrofes de la cançó de Paul McCartney:

Yesterday,
All my troubles seemed so far away
Now it looks as though they're here to stay
Oh, I believe in yesterday

(Ahir,
Tots els meus problemes semblaven tan lluny
Ara és com si estiguessin aquí per sempre
Oh, crec en l'ahir)

La història de “Yesterday”, la cançó més radiada i més regravada de la música popular (se n'han fet unes 3.000 versions) és ben curiosa. Estrenada l'estiu del 1965, McCartney va compondre la melodia després d'un somni i durant els primers mesos va tenir la sensació de que havia plagiat inconscientment un tema d'algun altre compositor. Molts anys més tard, concretament el 2003, uns musicòlegs hi van trobar semblances amb la cançó de Nat King Cole “Answer Me” i altres hi van veure influencies de “Georgia in my mind” de Ray Charles. En tot cas, des del primer moment, “Yesterday” va provocar problemes d'autoria tota vegada que, degut als acords de composició dels Beatles, va haver d'aparèixer com una obra de "Lennon/McCartney". Després de la mort de John Lennon, Paul McCartney va incloure la balada en el seu dics en directe "Back in the World" i va intentar canviar l'ordre dels crèdits posant-hi “McCartney-Lennon”, però Yoko Ono s'hi va oposar.

Qui li havia dir, doncs al pobre Masami Toyoda que amb la seva harmònica faria reviure els vells fantasmes que han acompanyat “Yesterday”...

Now I need a place to hide away
Oh, I believe in yesterday

(Ara necessito un lloc on amagar-me
Oh, crec en l'ahir)

Així acaba aquesta cançó de l'amor perdut convertida ara en banda sonora dels drets d'autor. És un episodi més en la llarga llista de plets. Fa uns mesos l'SGAE va guanyar un judici per la utilització de música en els casaments i no seria gens estrany que ben aviat passi el mateix en els funerals, on hi comença a haver la costum de fer el comiat a la persona estimada amb el “Let it be” dels Beatles o amb temes de R.E.M, de Bruce Springsteen o fins i tot amb l'himne de l'equip de futbol del difunt. Coses més rares s'han produït com l'intent de la Societat General d'Autors de cobrar 3.268 euros a la Fundación Paz y Solidaridad de Andalucia per la celebració d'un festival solidari que va servir per recollir fons per construir escoles pels nens saharauis.

Aviat ni a la dutxa es podran cantar cançons.

Us deixo un parell de vídeos molt divertits sobre el tema. A dalt, una paròdia de l'equip d'en Buenafuente i aquí sota una altra del programa “Vaya semanita” d'Euskal Telebista.

La Moreneta contra Montilla i Carod

Unes 900 persones, convocades per Internet i per missatges SMS, es van concentrar ahir al vespre a la plaça de Sant Jaume per protestar contra la formació del nou tripartit. Es van sentir molts crits contra José Montilla i, sobretot, contra Josep-Lluís Carod-Rovira, que va ser titllat de “botifler”.

Abans de marxar cap al Teatre del Liceu, on, aprofitant la inauguració de la temporada, van escridassar Pasqual Maragall i van obligar Montilla a entrar per la porta de darrera, els congregats van cantar Els segadors i...el Virolai!.

S'ha de reconèixer que té el seu mèrit convertir en cançó de protesta la Rosa d'abril / Morena de la serra/ de Montserrat estel (qui li havia de dir a Verdaguer!), però si la cosa consisteix en seguir el guió marcat a La Vanguardia per l'”entrevistador” Xavier Sala i Martín, proposo des d'aquí que a les properes concentracions contra el Govern de l'Entesa es faci un foc de camp davant el palau de la Generalitat i els assistents vagin llegint, un per un i fins la darrera plana, El zoo d´en Pitus d'en Sebastià Sorribes.

Com li passa a Montilla, confesso desconèixer el final d'aquesta llibre infantil, cosa que m'invalida per aspirar a ser president de la Generalitat i per a tant, hauré de conformar-me en continuar treballant, com a pobre ignorant, en aquest vell ofici (no sé si els més vell del món) que és el periodisme.

El mal cardar i les ximpleries polítiques

Ha començat a la ciutat de Girona la mostra Gironaeròtica.cat, una trobada que fins demà dissabte inclou shows calents, taules rodones, exposicions, música, cinema i fins i tot una apassionant sessió de tupper sex amb un bé de déu d'andròmines d'aquelles de posar i treure. Cal destacar que una part dels actes es fan a la Catedral, que no és la del senyor bisbe sinó la discoteca situada a la carretera de Santa Coloma.

Segons el director i productor de cinema pornogràfic Conrad Son, organitzador de Gironaeròtica.cat, l'objectiu de tot plegat és trencar tabús i aconseguir una “normalització” de tot allò relacionat amb el sexe.

“Si els nostres polítics cardessin més, tots estaríem més tranquils”, va dir Conrad Son durant la presentació de la mostra, un acte que, com informava ahir El Punt, no va comptar amb la presència de cap autoritat, tot i que Gironaeròtica.cat es fa amb el suport de l'Ajuntament, de la Universitat de Girona i de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, una col·laboració, aquesta darrera per motius estrictament de llengua (la de Pompeu Fabra, que s'ha de normalitzar en tots els àmbits, i no la carnosa i trapella dels treballadors i treballadores de la pornoindústria, que ja és prou trempada sense estímuls administratius).

Amb el seu consell sobre la manera de reduir els damnificats per la presumpte paràlisi sexual en el món de la política, Conrad Son encara podia haver escombrar més cap a casa. N'hauria tingut prou citant allò que una vegada va dir en Buenafuente i que figura escrit amb lletres d'or a la secció Polítics en acció de L'Absurd Diari:

“Més d'un polític no diria tantes tonteries si mirés pel·lícules porno”

Alguns càrrecs públics practiquen l'art de la ximpleria, que consisteix en intentar fer xixines al rival polític passant-lo per la picoladora del disbarat. N'hi ha que fins i tot, quan arriben a la recta final de la seva carrera, s'atreveixen a reivindicar en veu alta el dret a dir xorrades.

No estic parlant de l'Aznar, encara que pel que comenta en el seu blog l'amic i col·lega d'El Punt, Narcís Genís, mereixeria figurar a la galeria dels polítics ximples. M'estic referint, concretament, al president de Mèxic, Vicente Fox, que abandonarà el seu càrrec el 31 de novembre. A Fox l'ha traït un micròfon quan , moments abans de l'inici d'una entrevista amb la cadena Telemundo, ha deixat anar aquesta frase plena de sinceritat:

"Ya hablo libre, ya digo cualquier tontería, ya no importa, total, yo ya me voy"

Us deixo el vídeo d'aquesta patinada que, no cal dir-ho, està tenint un notable èxit entre els internautes mexicans.

El cor ferit del Defensor del Poble

El Defensor del Poble Enrique Múgica ha estat ingressat aquesta nit a la unitat coronària de l'hospital Puerta de Hierro de Madrid després de patir una insuficiencia cardíaca lleu.

Com que, segons a informat el centre mèdic, l'estat de Múgica no és gens preocupant (fins i tot ha conversat telefònicament amb els seus familiars i només haurà de restar uns dies en observació a l'hospital) , permeteu-me que hi posi una punta d'humor, desitjant-li, al mateix temps i sense ironies, una ràpida recuperació.

Els primers símptomes de la malaltia els va començar a sentir el Defensor del Poble dimarts, el mateix dia que a Barcelona es presentava en el Parlament el govern d'entesa, la segona versió d'aquell tripartit que, junt amb CiU, va impulsar l'estatut aprovat pels catalans i posteriorment infamat i impugnat per Múgica davant el Tribunal Constitucional.

No seria doncs gens estrany que en les properes hores els predicadors de la dreta mediàtica, aquells que tant van glossar el recurs d'inconstitucionalitat del Defensor del Poble, presentin a Enrique Múgica com la primera víctima del “tripartit dos”, el precedent de totes les desgràcies que, segons el profeta Ángel Acebes (que cada vegada imita més al seu seu imitador) cauran damunt la dissortada Espanya presidida per Zapatero, novament hostatge, diuen, de Carod-Rovira.

“Cornada en la carótida”, titulava abans d'ahir la seva anàlisi a La Vanguardia el periodista Enric Juliana, tot explicant que el nou govern d'esquerres a Catalunya ha estat una “cornada a la autoridad de Zapatero”.

Malgrat el que pugui opinar Juliana, després de l'hospitalització de Múgica, algun cirurgià polític del carrer Génova de Madrid voldrà localitzar la ferida provocada pel brau tripartit no pas a l'arteria que subministra la sang al cervell de ZP, sinó a la coronària que fa bategar el cor d'una determinada manera d'entendre Espanya. L'Espanya d'aquells que els populars van batejar fa temps com “los socialistas nacionales”. L'Espanya de Rodríguez Ibarra (també amb el cor ferit), Bono i el propi Múgica.

Paradoxalment, una part d'aquesta entesa catalana que alguns volen veure com un toro traïdor i desbocat, el terç que correspon a Carod-Rovira, ha tingut no fa gaire el cor ferit. I és que l'exercici de la política no perdona, tant si la fan els polítics com els que asseguren que no la practiquen, com el Defensor del Poble.

La puntada de peu

Que amb una contundent però democràtica puntada de peu en Montilla Nocilla, amb els seus socis del ressuscitat tripartit (II part), hagi enviat a fer la travessia del desert a l'Artur Mas Zumosol, és una qüestió de molt mal pair per molta gent. Decebut i dolgut, el líder de CiU ha qualificat el pacte entre el PSC, ERC i ICV-EUiA com “una maniobra d'ocupació del poder pel poder” que, segons Mas, no fa res més que “rebaixar la qualitat democràtica del sistema” i “enganyar” als catalans.

El presidenciable convergent parla de cara a la galeria intentant salvar els mobles després d'haver dinamitat tots els ponts amb una campanya més que dura i després d'haver perdut molts vots en els comicis, però sap perfectament que aquí hi ha un sistema parlamentari i no pas presidencial. Els ciutadans decideixen la composició del Parlament, però són els parlamentaris els qui voten al president de la Generalitat. Per a tant, no tant sols s'ha de convèncer als votants sinó també als hipotètics socis d'un futur govern de coalició. I això darrer, indubtablement, Artur Mas no ho ha sabut o volgut fer.

És més, pensant que Montilla era una marioneta moguda al ritme marcat des de Madrid, el líder de CiU ha deixat en mans de Zapatero la delicada tasca d'escriure el final de la funció i s'ha acabat quedant sense la presidència de la Generalitat.

En definitiva, Convergència i Unió, que mai no ha volgut negociar cap canvi a la normativa electoral perquè sempre n'ha sortit beneficiada pel baix cost en vots dels escons de fora de Barcelona, renega ara del sistema parlamentari establert i, fins i tot, l'intenta deslegitimar davant l'opinió pública. El més curiós del cas és que ho fa aquell que passa per ser un líder sensat, un dirigent nacionalista que, paradoxes de la vida, s'ha equivocat confiant el seu futur al poder central.

I si com diu Mas, l'entesa per formar el nou tripartit estava “cuinada, lligada i ben lligada” abans del les eleccions, per quina raó ha perdut el temps intentat negociar amb Montilla i amb Carod-Rovira després dels comicis?

l·lustració: dibuix d'en JAP publicat en El Punt

Les papallones copuladores i el canvi climàtic

Si, ja ho sé, un blog no és un ascensor i per a tant no hi ha cap necessitat de parlar de tòpics com el temps. Deixeu-me, però, que per una vegada ho faci aprofitant que els polítics i molts comentaristes han quedat freds no tan sols pels resultats de les eleccions i l'alta abstenció sinó també per la baixada de les temperatures.

Enrera deixem una espècie de tardor estiu, amb la gent fent la castanyada a les platges i la natura reaccionant amb el calendari equivocat . El nesprer del meu pati -a la foto- ha florit i l'Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya m'explica que a la zona de Sort, on hi ha aquest museu, han aparegut flors típiques de primavera i fins i tot s'han pogut veure volant papallones que haurien d'estar hivernant. Segons Dolsa, durant la setmana passada aquests lepidòpters han viscut enganyats per les altes temperatures: estaven convençuts que ja havia passat l'hivern i per a tant, feien el que el que tenen gravat a la memòria genètica: aparellar-se i copular.

Dijous a RAC1, l'economista Xavier Sala i Martín tornava a insistir sobre les seves tesis contraries al protocol de Kioto, les mateixes de l'administració Bush, i posava com a exemple per ridiculitzar les teories de l'escalfament global l'episodi protagonitzat pels científics Mann, Bradley i Hughes. Aquests investigadors van assegurar que la dècada dels 90 va ser la més càlida de la història de la humanitat, però, segons sembla, aquesta conclusió és falsa degut a un error comès per una secretària al transcriure les dades que serien utilitzades pel grup de científics especialitzats en el canvi climàtic.

Sigui com sigui, sobre aquesta matèria hi ha tota mena de teories. L'any passat, per exemple, un equip d'investigadors de la Universitat Mainz van presentar un estudi segons el qual les restes de material cel·lular com la caspa humana poden influir en el canvi climàtic.

En tot cas, tornant a les papallones copuladores de Sort ( que a hores d'ara, amb la fred, deuen estar ben destrempades), reconec que el tema m'ha deixat amb un punt de preocupació. Fa uns dies, la premsa de Corea del Sud informava que la prova nuclear efectuada pels veïns de Corea del Nord havia fet disparar un 28 per cent la venta de condons. És a dir, que els sudcoreans van aplicar aquell consell clàssic que es podia veure escrit a les parets durant la guerra freda: "Folleu, folleu que el món s'acaba!"

Espero que les papallones de l'Alfons Dolsa no hagin tingut cap mal pressentiment.

L'hora dels pactes

CiU ha guanyat les eleccions tant en nombre de diputats com en vots, però no ha triomfat. La federació nacionalista supera en onze escons al PSC , que n'ha perdut cinc, però amb els seus 48 diputats, dos més que fins ara, la federació nacionalista no podrà governar en solitari. N'hi faltarien 20. Haurà doncs d'intentar assolir un pacte i, en aquest complicat procés, pot quedar-se amb la mel als llavis tal i com li va succeir el 2003. Per això, aquesta nit, no hi havia eufòria a l'hotel Majestic. L'eufòria només la poden exhibir els que triomfen i no és el cas.

Artur Mas ja ha dit que “estén la ma” cap a les altres forces polítiques per assolir un govern “fort” que pugui portar a terme el desplegament de l'Estatut. Assegura que ho farà amb “generositat i humilitat”, però necessitarà aplicar molt de cotó fluix per tancar les ferides obertes per la campanya agressiva dissenyada per David Madí. A la ronda de contactes que obrirà els propers dies, el “guanyador” Mas haurà de caminar molt i travessar els ponts esquerdats que comuniquen CiU amb el PSC i ERC.

Matemàticament, totes les opcions estan obertes:

CiU + PSC (85 escons)

CiU + ERC (69 escons)

PSC + ERC + ICV-EUiA (70 escons)

Aquesta nit, a la seva compareixença acompanyat de Maragall, el presidenciable del PSC, José Montilla s'ha mostrat disposat a “dialogar i a pactar” per assolir “un govern catalanista i de progrés que tiri endavant l'Estatut”. No ha parlat en cap moment d'un govern d'esquerres i per a tant ha deixat oberta l'opció que tant agrada al PSOE i al govern Zapatero: la gran coalició CiU-PSC. Montilla és un home de poques paraules, però precisament per això, les que diu tenen el seu pes i han de ser tingudes en compte. La política dita de “progrés” també se la fan seva els convergents, per estrany que pugui sonar quan s'escolta des de l'altre costat de l'arc parlamentari.

En una breu intervenció, el secretari d'Organització del PSOE, José Blanco ha felicitat al PSC i a CiU per ser clarament majoritàries i determinants en l'estabilitat política de Catalunya, i ha criticat al PP, però no ha dit rés d'ERC i d'ICV-EUiA, els possibles i necessaris socis del PSC per la reedició del tripartit. Un silenci que expressa més coses que mil paraules.

Tres hores abans, com recollia a l'anterior post, Miquel Iceta havia parlat de reeditar “un govern progressista d'esquerres”.

Veurem en què queda tot plegat, però Montilla surt d'aquestes comicis afeblit i aquest és un mal estat de forma per participar a les rondes negociadores des d'una posició de força. El PSC amb els seus 37 escons, cinc menys que el 2003, no ha aconseguit despertar el vot adormit del cinturó industrial de Barcelona, el d'aquells que a les generals voten PSOE. Aquesta era la gran carta que havia de jugar Montilla i ha fracassat del tot malgrat anar del bracet de Zapatero. És més, una de les novetats d'aquests comicis, l'entrada al Parlament de tres diputats de Ciutadans, el partit antinacionalista català fundat per Albert Boadella i Arcadi Espasa, és un fenomen molt relacionat amb la davallada socialista. Ciutadans pot haver pescat vots a la dreta extrema que votava PP (el grup parlamentari de Piqué ha passat de 15 a 14 escons), però bàsicament s'ha alimentat en els municipis tradicionalment socialistes de l'àrea metropolitana (a Cornellà de Llobregat, per exemple, on Montilla va ser alcalde una colla d'anys, Ciutadans ha obtingut el 4,8 per cent dels vots).

El lerrouxisme va néixer i créixer a principi del segle passat amb una base popular àmplia i ara la COPE i El Mundo han fet forat en els fonaments de l'electorat socialista, un problema que haurà de fer reflexionar a la plana major del PSC i també a aquells que amb determinat tipus de declaracions i d'actes han provocat la reacció del nacionalisme espanyolista, fent créixer l'ou de la serp.

ERC, que ha passat dels 23 escons del 2003 a 21, ha patit una davallada però conserva la clau per a obrir dues possibles portes de la governabilitat: la del pacte amb CiU (69 escons) o la de la reedició del tripartit. “Aquesta nit no toca parlar de pactes”, ha apuntat Josep Lluís Carod-Rovira. “Només acceptarem obrir portes si aquestes s'obren des de Catalunya i no a La Moncloa”. S'intueix un intensíssim debat intern en unes bases que, pel sistema assembleari amb què funciona el partit, poden quedar dividides i tornar a provocar problemes a la direcció d'ERC.

Per últim, a la seu electoral d'ICV-EUiA, que ha passat de 9 a 12 escons, la nit s'ha viscut amb gran satisfacció tant pel creixement registrat (els ecosocialistes han obtingut per primera vegada un escó a Lleida) com pel fet que es pot reeditar el tripartit, l'aposta electoral clara d'ICV-EUiA. Joan Saura ja ha parlat telefònicament amb en Montilla i amb en Carod-Rovira. Segons el líder ecosocialista, a la conversa amb el presidenciable del PSC, aquest li ha manifestat el seu desig de tornar a tirar endavant el tripartit, mentre que Carod-Rovira no ho hauria expressat tant clarament tot i deixar entendre, d'acord amb la interpretació de Saura, que els republicans es decanten també per un govern d'esquerres.

Un darrer detall: No té presidenciable ni programa, però l'abstenció, la segona més alta de la història dels comicis catalans, s'ha convertit en tota una força política. És un tema greu que haurà de ser analitzat per uns partits que els darrers tres anys han gastat moltes energies en temes identitaris sense poder o saber fer front als problemes del dia a dia que afecten a una ciutadania cada vegada més desencantada de la política.

Gràfic: Generalitat de Catalunya

El PSC ja pensa amb el tripartit

S'acaba de fer públic el sondeig de TV3 i el PSC, per boca de Miquel Iceta, ja ha obert el braços als “companys”d'ERC i a ICV-EUiA per reeditar “un govern progressista d'esquerres”. Tot i que l'experiència recomana agafar amb pinces qualsevol sondeig a peu d'urna, els socialistes han tirat pel dret sense esperar els resultats del recompte oficial. La reedició del tripartit, l'opció que en tota la campanya electoral no ha volgut posar damunt la taula José Montilla, sembla doncs que serà el primer tema a negociar pel PSC abans de pensar amb la gran coalició, la sociovergència.

Els resultats del sondeig són els següents:

- CiU: 45/48 (anteriors eleccions 46)

- PSC: 37/40 (42)

- ERC: 21/24 (23)

- PP: 13/15 (15)

- ICV-EUiA: 10/12 (9)

- Ciutadans: 0/2 (0)

El sondeig indica que CiU no compleix amb les expectatives de superar els 50 escons, que la suma per la banda baixa de PSC, ERC i ICV-EUiA permet arribar als 68 escons de la majoria absoluta i reeditar el tripartit; que CiU i PSC també podrien formar una còmode coalició de govern (82 escons); que els ecosocialistes haurien obtingut un excel·lent resultat i, finalment, que Ciutadans, el partit de Boadella, podria entrar al Parlament.

Del 2-2 als 68 escons

La sensació agredolça de posar la punteta i haver-la de treure en el darrer minut. Això és el que va sentir ahir a la nit l'aficionat blaugrana, el mateix ciutadà que avui exercirà emprenyat el seu dret al vot. El Barça, com sempre més que un club, ha aigualit la recta final de la campanya i el dia de reflexió.

Primer ha estat aquesta història de Laporta compartint croissants amb en Mas i fent pols l'equidistància política que es suposa ha de tenir el president d'una entitat plural com el Barça. Atac de banyes dels republicans, emprenyada del PSC, simulada indiferència dels ecosocialistes, cabreig dels populars...i jocs de mans de la directiva culé per organitzar a l'endemà un altre esmorzar, aquesta vegada amb en Montilla de convidat a la força i sense el factor sorpresa que, amb en Mas, va justificar la foto a les portades.

És raonable pensar que en Laporta aspira, per exemple, a ser, en un futur llunyà – com deien a la Guerra de les Galàxies- l'alcaldable de CiU per Barcelona, però primer ha de cloure amb èxit el seu mandat a l'entitat blaugrana i els votants han d'enviar Xavier Trias a menjar-se la poma lluny de la plaça de Sant Jaume. I mentre tot això no succeeixi, és possible que calgui negociar amb l'Ajuntament i amb la Generalitat requalificacions de terreny al voltant del Camp Nou...

La segona puntada de peu allà on no sona l'ha donat el Chelsea empatant un partit que semblava guanyat. La cara de pomes agres dels tres presidenciables que eren a la llotja – Montilla, Saura i Carod-Rovira- és d'aquelles que prohibeixen taxativament tots els assessors electorals. En Mas ha estat més hàbil i ha optat per quedar-se a la seva localitat del Camp Nou, lluny de les càmeres i fardant de culé amb solera que no necessita cap invitació a la zona noble de l'estadi. I Piqué ha exterioritzat la seva indignació amb els esmorzars Laporta-Mas i Laporta-Montilla no presentant-se a l'estadi i mirant el partit a casa. El proper pas seria fer-se perico...

Amb tot aquest mal rotllo, avui quan el culé s'apropi a la urna amb el 2-2 al cap, tal vegada veurà a les paperetes el somriure maligne de Mourinho i apretarà a córrer oblidant la xifra màgica dels 68 escons de la majoria absoluta. M'ho deia de matinada un col·lega periodista esportiu: tants anys patint la bèstia negre del Real Madrid i ara, quan el problema semblava resolt, tenim al damunt el fantasma del Chelsea!

La pregunta més immediata és com pot influir en els comicis aquest mal estat d'ànim de milers de culers? Doncs no en tinc ni idea perquè la política, com el futbol, tenen coses molt rares i del tot incontrolables com ho eren les jugades de Ronaldinho en la seva millor època. Fa tant poc.

Per recuperar el bon humor, us deixo un vídeo que recull una sel·lecció de les jugades més divertides del futbol internacional.

Gravant la pròpia mort a Oaxaca

El periodista de Nova York Brad Will va gravar divendres passat a Mèxic la seva propia mort. Will, que treballava per la xarxa global Indymedia, va caure abatut per un tret al pit mentre cobria pels carrers de Santa Lucía del Camino els enfrontaments entre grups paramilitars i membres de l'Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca.

En aquest vídeo d'uns vuit minuts es pot veure amb tota la seva cruesa les darreres seqüències gravades pel reporter i activista nord-americà, que va continuar amb la càmera a les mans després d'haver rebut el tret mortal.


Comunicat d'Indymedia Nova York


Entrevista a Brad Will (febrer del 2006)