dilluns, 12 de novembre de 2007

El "¿por qué no te callas?" del rei




Caracas. Abril del 2002. En ple intent de cop d'estat contra Hugo Chávez, l'ambaixador espanyol Manuel Viturro envia un telegrama xifrat al ministre d'Assumptes Exteriors Josep Piqué comunicant-li que “seguint instruccions de V.E. [vostre excel·lència]” s'ha entrevistat amb el líder colpista i president de la patronal Pedro Carmona, l'empresari autoproclamat president d'un govern de transició. Segons diu el telegrama, la trobada, a la que també hi ha assistit l'ambaixador dels Estats Units, Charles Shapiro, “en ha permès fins i tot subratllar la nostra sorpresa per la dissolució de l'Assemblea i dir-li que actituds com aquesta podien fer difícil que poguéssim en el futur expressar la nostra amistat cap a ell i la nostra comprensió cap a l'anunciat procés de consolidació de les institucions democràtiques”.

Aquest i set telegrames més explicant les actuacions fetes per l'ambaixada aquells dramàtics dies, des de la detenció de Chávez l'11 d'abril portada a terme per un grup de militars i el seu retorn al poder el 14, van ser algunes de les proves presentades l'1 de desembre del 2004 a la Comissió d'Exteriors del Congrés pel ministre socialista Miguel Angel Moratinos per demostrar el suport donat pel govern Aznar als colpistes veneçolans. El ministre va comparèixer a petició pròpia a conseqüència de la polèmica política provocada per les seves acusacions contra l'anterior executiu del PP en el programa de TVE59 segundos”. Moratinos va demanar disculpes per “el lloc i el moment” escollit per parlar públicament del tema (per televisió i coincidint amb la visita oficial de Chávez a Madrid), i va subratllar que en cap moment havia acusat a Aznar de promoure el cop sinó de donar-li suport i legitimitat internacional, ordenant a l'ambaixador que es reunís amb el líder colpista i no fent cap condemna de l'intent colpista.

El 12 d'abril del 2002, els Estats Units i Espanya van fer, a iniciativa de Madrid, una declaració conjunta des de Washington, demanant que acabés la violència a Veneçuela i expressant el seu desig que “l'excepcional situació que experimenta Veneçuela condueixi en el termini més breu a la normalització democràtica plena i serveixi per assolir un consens nacional i la garantia dels drets i les llibertats fonamentals”.

Dit d'altra manera, que el període de transició dirigit pel colpista Pedro Carmona portés a un nou règim diferent del que havia estat escollit a les urnes.

El govern Aznar va intentar que Mèxic, Brasil, Argentina i França signessin la declaració, però els quatre governs es van negar a fer-ho perquè no es condemnava el cop d'estat.

Ben segur que el contingut del comunicat va provocar entre els partidaris de Chávez una sensació de refús similar a la que va sentir bona part de la societat espanyola quan, en els moments més dramàtics del 23-F, la Casa Blanca va mirar cap a un altre costat dient que l'intent colpista de Tejero i companyia era un “afer intern” de l'estat espanyol.

L'episodi esperpèntic d'aquest dissabte a Xile, a la cloenda de la Cimera Iberoamericana, amb en Chávez interrompent a Zapatero i acusant de “feixista” a Aznar i amb el rei Joan Carles instant-lo a callar i abandonant poc desprès la sala, té part de les causes en aquell abril del 2002.

No es tracta de defensar des d'aquí la manera de fer populista i autoritària del president de Veneçuela sinó de recordar algunes claus històriques que ajuden a entendre determinades actituds. A Amèrica Llatina existeix una lluita entre els que pensen que la pobresa i la desigualtat endèmica només es pot resoldre amb el lliure mercat i altres que creuen que el problema és precisament el neoliberalisme i que el que cal fer es reforçar el poder dels estats. Les multinacionals implantades al continent -entre elles les espanyoles- viuen molt millor en els països de lliure mercat governats per conservadors i per lliberals i d'aquí les protestes expressades per dirigents empresarials com el president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán que divendres passat advertia del creixent desinterès de les empreses espanyoles en continuar invertint a determinats països -referint-se, sense citar-los, a Veneçuela, Bolívia i Equador- per la inseguretat jurídica que, segons ell, pateixen les inversions estrangeres.

Chávez està convençut que darrera l'intent colpista del 2002 i la manca de condemna del govern Aznar s'hi amagaven interessos empresarials espanyols. Per això, les declaracions de Gerardo Díaz Ferrán van fer que hores més tard, tant el president de Veneçuela com l'argentí Néstor Kirchner i el nicaragüenc Daniel Ortega introduïssin en els seus discursos a la Cimera Iberoamericana dures crítiques contra el comportament de grups empresarials espanyols als seus països (Unión Fenosa a Nicaragua i el propi Díaz Ferrán a Argentina com a propietari de Marsans i copropietari de la conflictiva Aerolíneas Argentinas).

Chávez ha trobat doncs a l'escenari de la cimera a Xile un altaveu perfecte per continuar guanyant punts , amb el permís de Castro, com a líder dels llatinoamericans “antiimperialistes” i al mateix temps, disparant contra un enemic exterior com feia Franco, ha intentat tapar les critiques internes protagonitzades en aquests moments pel moviment estudiantil.

Amb la seva actitud populista i tan allunyada de l'estil diplomàtic, el president veneçolà ha col·locat al rei i a Zapatero en la situació d'haver de sortir a l'aparador internacional en defensa d'Aznar, amb qui, paradoxes de la vida, ni un ni l'altre han combregat mai. El mateix Aznar, per cert, que no té cap inconvenient en criticar des de l'estranger al govern espanyol sense que els patriotes de torn s'estripin la camisa.

Una defensa, impecable la de Zapatero i sorprenent, per la pèrdua de compostura, la del rei, que han estat agraïdes personalment per l'expresident del govern, mentre que Mariano Rajoy i Gabriel Elorriaga han aprofitat l'oportunitat per fer altre cop el ridícul acusant a la política exterior socialista de ser la responsable de l'incident de la cimera per les seves “amistats perilloses” a Amèrica Llatina.

Naturalment, qui ho pot dubtar, si el rei i Zapatero s'haguessin mantingut callats davant els insults de Chávez a Aznar, el PP i la seva branca mediàtica haurien tret a passejar el sant cristo gros acusant-los d'antipatriotes. Així és el primer partit de l'oposició i així son determinats periodistes.

1 comentari:

catalunya.ffw ha dit...

Un post extraordinari. No s'hi val a deixar-se enlluernar per l'anecdota del monarca i la dictardura bananera.

Espanya té bén guanyada l'aura neoimperial que tan bé coneixem els catalans.

Felicitats pel bloc,
Marc Arza
www.catalunyafastforward.blogspot.com