El brau no es deia Mariano

“La alternativa en Las Ventas” titula avui a portada El Mundo, mentre que el El País publica una foto similar a les planes interiors amb un títol d'intencions ben diferents: “La oposición a Rajoy, en el burladero”.

Segons el Diccionario de la Real Academia Española, la paraula “Alternativa” significa, en termes taurins, “ceremonia por la cual un espada de cartel autoriza a un matador principiante para que pueda matar alternando con los demás espadas”, mentre que un “burladero” és la “valla que se pone delante de las barreras de las plazas y corrales de toros, separada de ellas lo suficiente para que pueda refugiarse el lidiador, burlando al toro que lo persigue”.

És a dir que pel diari de Pedro J. , alguns dirigents populars que, convidats per la Comunidad de Madrid, propietària de la plaça, van veure ahir junts, des de la zona del burladero 21, la cursa de braus, són o haurien de ser el clar recanvi de Rajoy, mentre que pel rotatiu de Prisa estan amagats darrera la barrera esperant temps millor.

A la foto de Begoña Rivas (El Mundo) es pot veure a la dreta al ratista Juan Costa, coordinador del darrer programa electoral del PP i de qui es diu que escara especula amb la possibilitat aritmèticament suïcida d'encapçalar una llista alternativa a la de Rajoy de cara al proper congrés del partit. A la seva dreta hi ha Ignacio Astarloa, secretari de Llibertats Públiques del PP, personatge que va donar ple suport a María San Gil en la seva estripada contra la direcció popular; Ignacio González, vicepresident de la Comunidad de Madrid i ma dreta d'Esperanza Aguirre; Gabriel Elorriaga, secretari de Comunicació del PP, que aquesta setmana ha sorprès a tothom afegint-se al sector crític amb un dur article en El Mundo; i, a peu dret, un altre home de confiança d'Aguirre, Enrique Granados, secretari general del Partit Popular a Madrid.

Així doncs, la tarda de la Feria de San Isidro va aplegar a crítics durs i a moderats per veure, des de la barrera, la lídia de cinc toros de la ramaderia d'Adolfo Martín. Les cròniques asseguren que tres d'ells eren “ben presentats” i “van complir amb el cavall”, mentre que els altres dos eren “nobles” però, a l'hora de la veritat, tots van acabar essent “ensopits i descastats”.

Això sí, contràriament al que pugui semblar i malgrat els aplaudiments que durant la sort de matar van sortir del burladero 21, no hi ha constància que cap dels braus portés per nom Mariano.

L'aigua a "El cor de la ciutat"

El pis és mig fosc. La Clara parla per telèfon amb la Paquita: “Vaig a ficar-me a la banyera, em posaré música i no penso sortir fins que se m'arruguin els dits”.

Ha acabat la conversa. La Clara s'alça del sofà, posa un cd i se'n va cap al bany. Uns instant després, algú força el pany i obre a poc a poc i silenciosament la porta del pis.

Ha entrat l'assassí.

D'aquesta manera ha acabat el capítol 1.594 d'”El cor de la ciutat” i caldrà esperar a dilluns per saber què succeeix.

L'anomenada bíblia, la paret mestra de la sèrie, s'enllesteix d'un any per altre com si fos una col·lecció d'alta costura, mentre que els guions s'escriuen amb tres mesos d'antelació i els capítols es graven unes setmanes per endavant.

Si s'hi hagués estat a temps i donada l'alarma per la sequera, la sèrie de la televisió pública catalana podria haver apostat per substituir la banyera de la Clara per una dutxa, que gasta menys aigua i s'apropa més a la llegendària escena de Hitchcock a “Psicosi”. Però si el capítol s'hagués gravat aquesta mateixa setmana, enmig de xàfecs i quan els polítics segueixen dient coses contradictòries, tal vegada s'hauria conservat la idea original de la banyera.

Així de problemàtic pot ser rodar una escena de por complint amb els preceptes de la nova cultura de l'aigua en un país on la pluja no sap ploure.

Segons Enric Banqué, director d'”El cor de la ciutat”, la sèrie de més èxit de TV3 continuarà, com a mínim, una temporada més. La bíblia ja està pràcticament escrita i, que es sàpiga, no preveu que, el maig de l'any vinent, els protagonistes passin set en el barri de Sant Andreu esperant l'aigua de la dessaladora del Prat...o la de l'Ebre.

L'adéu a Diumé i a Salellas

Dos amics i destacats personatges gironins ens han deixat les darreres hores: el periodista Miquel Diumé i l'advocat Tià Salellas. La malaltia se'ls ha emportat quan un i altre havien conreat un llarg i profitós itinerari vital i professional.

Quaranta anys d'exercici periodístic van permetre en Miquel convertir-se en referent del periodisme radiofònic gironí i ser testimoni en directe de molts dels principals fets informatius registrats a les comarques gironines: el tràgic incendi a la urbanització Els Pinars de Lloret (21 morts), el segrest de M. Àngels Feliu, l'esfondrament de l'embarcació L'Oca a Banyoles, la mort de Josep Pla (segons en Jaume Pol i Girbal, en Diumé va ser el primer periodista en conèixer la notícia gràcies a una confidència de la masovera de Mas Pla)...

Home de ràdio dotat d'una magnífica veu, en Miquel (Vilamacolum, 1948) va treballar una colla d'anys a La Voz de Gerona, va fer també de corresponsal de Radio Nacional de España i finalment, ja amb la democràcia, va acabar essent al llarg de tretze anys director d'aquesta emissora a Girona.

Com a redactor de Política d'El Punt, vaig tenir el plaer de compartir amb en Diumé el seguiment d'unes quantes campanyes electorals. Ens passàvem el dia darrera un candidat suportant dues o tres vegades el mateix discurs i després, en el viatge de retorn, la fèiem petar rient-nos d'allò diví i humà.

I és que en Miquel tenia la cordialitat i el sentit de l'humor a flor de pell. El col·lega d'El Punt Salvador Garcia-Arbós explica avui en el diari un dels acudits amb els que Diumé intentava aportar una nota humorística quan li van detectar el càncer: “No estic malalt. Estic molt cardat, però no estic malalt”. I a continuació es posava a riure.

L'any passat, en Miquel es va prejubilar però va continuar vinculat a l'ofici de tota la vida exercint de tresorer de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes. També va obrir un blog. El seu darrer post, datat el 23 de novembre del 2007 però penjat el passat 25 de febrer, porta un títol curt però extraordinàriament informatiu: “Metàstasi!!!”

L'altre amic que ens ha deixat és en Tià Salellas (Viladamat, 1949). La mala noticia ha arribat avui de l'Hospital Clínic de Barcelona on va ingressar fa quinze dies per ser tractat d'un agreujament d'una malaltia hepàtica.

Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (1979), en Tià ha dedicat part de la seva llarga trajectòria professional a defensar els col·lectius més desfavorits i també els grups independentistes i els antisistema i ho ha fet, com a gran admirador del Che, des d'una clara i convençuda ideologia d'esquerres marcada per arrels cristianes. Antic membre de la CNT-AIT, entre els 1983 i el 1991 va ser regidor del PSC a l'Ajuntament de Girona amb en Joaquim Nadal, però més tard es va allunyar del partit i va acabar militant a l'organització trotskista Lluita Internacionalista.

Salellas ha col·laborat en organitzacions de drets humans i de defensa dels drets legals dels acusats i fins el darrer moment compaginava l'exercici de l'advocacia amb la docència com a professor de Dret Penal a la Universitat de Girona.

En Tià Salellas ha tingut una projecció mediàtica considerable exercint d'advocat en casos com el de l'”escamot Dixan”, el segrest de la farmacèutica d'Olot, la defensa dels detinguts en l'operació Garzón del 1992, l'afer de la crema de les fotos del rei i la querella contra el cooperant Gil Lossada per presumptes abusos a menors a Etiòpia.

Vinculat a El Punt des de fa anys, on formava part del consell editorial, era una persona que tenia -com a bon advocat i com a apassionat de la política- un fort potencial dialèctic i a l'hora del debat professional o de la sobretaula entre amics es mostrava com un interlocutor amb fortes dosis d'idealisme, però que també tocava de peus a terra per entendre i interpretar les complexitats i les injustícies d'aquest món.

Foto 1: En Miquel Diumé disfressat d'Al Capone en una foto que ell mateix va escollir per obrir el seu blog.

Foto 2: En Tià Salellas lluint, com sempre, a la solapa de l'americana el pin del Che.

• Bitàcola de Narcís Genís: Miquel Diumé
  

• Bloc de l'Eduard Batlle: Una amistat (principalment) radiofònica

• Bloc de Carles Puigdemont: El post número 83
  

La Corona pixelada

Telma Ortiz, farta de persecucions mediàtiques i que els jutges no li facin cas, ha decidit pixelar-se la cara per anar d'incògnit i despistar als paparazzis. Aquest modern sistema de camuflatge ha agradat tant a la Família Reial que Joan Carles, Sofia i els prínceps han optar també per utilitzar-lo...a la seva manera.

Tot, naturalment, a “Polònia”.

Uribarri i la geopolítica eurovisiva

Feia quatre anys que no posava la seva veu al Festival d'Eurovisió i dissabte va tornar. És el guardià de les essències eurotelevisives: el gran, l'inigualable, José Luis Uribarri.

Els seus comentaris han estat el millor de la nit. No és, naturalment, un admirador de la parodia friqui parida a can Buenafuente - “la meva religió no em permet ballar el Chiqui-Chiki” - però, a canvi de poder presentar una vegada més Eurovisió, ha fet allò que en castellà en diuen “tripas corazón” i ha elogiat en viu i en directe el sentit de l'humor i la professionalitat de la proposta espanyola.

Dèiem que Uribarri ha proporcionat durant les votacions els moments més bons de la nit perquè després d'haver presentat vint vegades el festival (debutant l'any 1969 quan la vella Europa occidental encara creia en l'invent i aquí compartíem amb la Salomé allò de “Vivo cantando, vivo soñando”), té el cul peladíssim sobre una disciplina ben curiosa: l'anomenada geopolítica eurovisiva.

I és l'encert de les seves travesses entorn el repartiment de punts, el que m'ha fet més gràcia de la transmissió d'aquest patètic i decadent concurs de cant controlat per l'acumulació de vots procedents dels països de l'Est. A les antigues repúbliques del bloc soviètic encara es miren el festival com una finestra de promoció internacional, que ve a ser, més o menys, la mateixa fe que teníem aquí quan en ple franquisme hi enviaven en Raphael, la Massiel, en Julio Iglesias o la Karina acompanyats d'una legió de funcionaris compradors de vots. A aquella època, l'aire fresc i democràtic entrava una nit a l'any per la petita pantalla a ritme de cançons enganxoses i en blanc i negre. Però era glòria perquè els televidents es sentien integrats per unes hores en el mapa d'una Europa més brillant que la grisor franquista.

Ara a l'Est, la cosa els arriba en color i s'ho agafen prou seriosament com per enviar-hi cantants més o menys horteres però d'ofici, mentre que aquí hi enviem còmics que fan riure imitant cantants. Som uns descreguts i els antics compradors de vots els tenim jubilats, mentre que allà fan mans i mànigues per repartir-se els punts i, donat que són una legió, un o altre dels seus representants acaba guanyant gràcies a l'acumulació de SMS i a l'enginyeria comptable que els apliquen .

A la història més recent, s'han hagut de barallar amb crits i amb pólvora, s'han separat i finalment han aconseguit una germanor territorial gràcies al Festival d'Eurovisió, cosa que tampoc està tan malament.

Si els mals auguris dels federicos es complissin i algun dia Espanya es desmembranès, tal vegada tornaríem a creure amb el festival. Però mentrestant, aquí també s'aplica una germanor -sense conseqüències efectives- a nivell peninsular (només cal veure on van anar a parar dissabte els vots d'Espanya, Portugal i Andorra). Més o menys el mateix que fan els països nòrdics...

Tornant a l'amic Uribarri, el veterà professional havia pronosticat, amb tots els seus coneixements de geopolítica televisiva, que Rússia, Sèrbia i Ucraïna ocuparien els primers llocs i efectivament així ha estat: el rus Dima Bilan ha guanyat la 53 edició d'Eurovisió, Ucraïna amb Ali Lorak ha quedat segona i Sèrbia sisena.

També va apostar que els francesos, britànics i alemanys quedarien a la cua i, si fa no, ha anat d'aquesta manera: França s'ha situat en el lloc 19, Alemanya en el 23 i Gran Bretanya en el 25.

I pel que fa al Chikilicuatre, l'oracle de TVE va pronosticar que no tenia cap possibilitat de guanyar excepte si en els països de l'Est s'agafaven la parodia en sentit de l'humor, cosa pràcticament impossible donada la seriositat amb la que segueixen els festival. Finalment, el “Baila el Chiki, Chiki” ha quedat en el lloc 16 d'un total de 25, gràcies als vots de Portugal, Andorra, Grècia i França. I el més curiós del cas és que ha tingut més èxit aquesta opció de ridiculitzar el festival que no pas les propostes espanyoles dels darrers anys.

José Luis Uribarri només ha fallat en una cosa: en el seu pronòstic que la gala seria vista a l'estat espanyol per 6,8 milions d'espectadors quan, finalment, l'audiència mitjana ha estat de 9,3 milions amb el minut d'or de 13,8 milions coincidint amb l'actuació de Rodolfo Chikilicuatre.

A l'hora de fer aquests números, al veterà presentador l'ha traït el menyspreu que continua sentint contra el “Perrea, perrea” de la tribu d'El Terrat, però, en tot cas, podrà dormir tranquil perquè el Chiki no ha obtingut l'honor de quedar el darrer de tots (gràcia concedida a la representació britànica) ni tampoc ha convençut als votants més friquis, que han optat per fer passar més endavant al bosni Laka, amb escena nupcial inclosa, i al grup de letons disfressats de pirates...

Com diu Ckikilicuatre, “tot ha sigut molt marcià”.




Foto: Rodolfo Chikilicuatre amb José Luis Uribarri. / TVE

El mico trapella

Els micos tenen fama de ser especialment trapelles. Doncs bé, aquí en tenim un (vídeo de dalt) que es dedica a fer la punyeta a un gos sense que s'hagi de lamentar cap fatal desenllaç...

De fet, entre dues espècies tan diferents també es poden produir moments de joc i de cordialitat com els que recullen les imatges de sota.

L'atac del penis volador

¿Qui li havia de dir al gran mestre rus dels escacs Garri Kaspàrov, convertit ara en polític, que un penis volador d'origen desconegut assistiria diumenge passat al seu discurs davant uns cinc-cents opositors al govern de Putin?

La curiosa anècdota es va produir quan Kaspàrov, líder de la coalició L'Altra Rússia, insistia en els seus arguments en defensa dels drets humans i d'una major democratització del país.

En aquell moment -com es pot veure al vídeo- un artefacte amb forma de penis va començar a volar per la sala interrompent la intervenció de Kaspàrov, causant una notable sorpresa als assistents i provocant l'alarma dels guardaespatlles. Immediatament, el més intrèpid d'ells, sense encomanar-se a Déu ni al diable i renunciant al lícit ús de la Magnum 44, va abatre amb un cop de ma el penis volador.

Per sort, l'andròmina no estava dotada de testicles explosius, cosa que tampoc seria tant sorprenent tenint en compte com les gasten a Rússia.

D'altra banda i continuant amb l'apassionant món dels òrgans sexuals, és de justícia deixar constància dels extremats moments de felicitat que viu l'islandès Sigurdur Hjartarson, fundador i propietari del Museu del Penis, l'única institució del món dedicada a conservar pardals. Aquesta falusteca islandesa, creada el 1984, compta actualment amb 261 cigales de 90 espècies diferents. Unes de molt llargues, com la d'un catxalot (que mesura -el membre- ni més ni menys que 1,7 metres i pesa 70 quilograms) i altres dignes de Lil·liput com la d'un hàmster que només fa 2 mil·límetres i que ha ser ser observada amb lupa.

Ara, com dèiem, en Hjartarson està content i satisfet perquè ha aconseguit que quatre homo sapiens – un alemany, un nord-americà, un britànic i un islandès- li cedeixen, quan morin, els seus respectius penis. D'aquesta manera, i una vegada sotmesos als tractaments necessaris de conservació, els fal·lus humans passaran a formar part per primera vegada de la col·lecció.

Un dels generosos donants és un islandès de 93 anys famós per l'ampli ventall de dames que han volgut tastar i fruir amb els seus atributs. D'aquesta manera, quan l'esforçada tita comparteixi vitrina amb la del catxalot i la del hàmster, brillarà definitivament amb l'aureola de la llegenda. Que descansi en pau.

Foto: Sigurdur Hjartarson amb un dels exemplars de la seva col·lecció.

El secret d'una bona rebequeria

Quin sentit té plorar i bramar si la mama, el papa o el gos no et veu ni t'escolta. Aquest nen ho té ben clar: per fer la rebequeria amb èxit cal tenir públic!

Aturar el transvasament?

Ahir, unes 30.000 persones es van manifestar a Amposta contra el transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona i avui a la ministra de Medi Ambient, Medi Rural i Medi Marí, Elena Espinosa li ha faltat temps per declarar, des de Brussel·les, que si els embassaments arriben al "mínim necessari" per proveir la població, especialment a l'àrea metropolitana, ni el reial decret llei d'excepcionalitat ni l'obra de conducció entre Tarragona i Barcelona "tindrien raó de ser".

Dit d'altra manera, que si els propers dies segueix plovent i augmenta una mica més el nivell dels pantans, s'aturaran unes obres que, tot i ser urgents, encara no han ni començat.

Sense entrar a valorar la qüestió de fons -la necessitat o no d'interconnectar les conques per fer front amb garanties als períodes de sequera extrema- es pot dir que la ministra ha deixat avui amb el cul a l'aire al govern català. I ho ha fet quan l'executiu del tripartit, amb totes les seves contradiccions internes -que són moltes- i amb un conseller de Medi Ambient totalment cremat per la polèmica de l'aigua (mira quina paradoxa!), està pagant un alt cost polític per defensar una canalització que només funcionarà en moments excepcionals, que el comandament de l'aixeta serà a Madrid i que tindrà doble sentit: podrà portar aigua de l'Ebre cap a Barcelona, però també, si fos necessari, aigua de les futures desaladores cap a Tarragona.

Amargat per la manera com Zapatero i la seva gent mouen els fils del poder en aquest i en altres afers que afecten a Catalunya, un dia el president Montilla es tancarà als seu despatx de la plaça de Sant Jaume, demanarà que no li passin trucades i acabarà gravant a punta de ganivet damunt la seva taula aquella dita tant certa segons la qual el pitjor enemic sempre el tens a casa. En aquest cas dins la família plural del socialisme espanyol.

• El conseller Baltasar considera "inimaginable" paralitzar ara el projecte del minitransvasament

Foto: Elena Espinosa, ahir a Brussel·les. / Efe

Hiperfotografia: la finestra indiscreta

Jean-Francois Rauzier és un fotògraf, pintor i escultor francès que s'ha especialitzat en el que ell anomena la hiperfotografia. Aquesta tècnica consisteix en fer, amb teleobjectiu, centenars de fotografies digitals d'un paisatge urbà o rural i manipular-les i muntar-les com si fos un trencaclosques amb un programa potent d'edició gràfica, aconseguint una imatge panoràmica gegant que pot arribar a tenir més de 40 GB. Una vegada penjada a a la xarxa, els internautes tenen l'opció de fer zoom descobrint infinitat de detalls ocults.

En aquesta fotografia d'un capvespre parisenc, per exemple, s'hi pot contemplar el que succeeix a l'interior dels habitatges com si es tractés de “La finestra indiscreta” en versió fotogràfica. Passejant el ratolí per dalt de tot d'un dels edificis de la part esquerra de la imatge i clicant dins d'uns dels requadres que es van obrint, hi podreu veure una noia nua que puja per una escala interior. I si controleu les finestres de l'hotel veí descobrireu el president Sarkozy en una pantalla de televisió, amb la qual cosa, posant-hi una mica d'humor, seria raonable preguntar-se si la dama en pilotes és o no la Carla Bruni...

Així mateix, investigant per altres indrets de la imatge panoràmica trobareu un curiós personatge amb abric i barret: és el propi artista que es col·loca dins les hiperfotos de la mateixa manera que ho feia Alfred Hitchcock a les seves pel·lícules.

Rauzier treballa amb mons reals però també aprofita les avantatges de la imatge digital per construir-ne d'imaginaris. De fet, ell mateix reconeix que amb el procés de manipulació portat a terme amb l'ordinador és situa més a prop de la pintura hiperrealista que del concepte clàssic d' instantània fotogràfica.

Imatge 1: Fragment de la hiperfotografia de París

Imatge 2: La noia despullada que es pot veure en una de les finestres.

Imatge 3: Jean-Francois Rauzier "amagat" entre els centenars de persones que apareixen a la hiperfotografia d'una platja.

• La web del projecte Hyper-Photo amb la galeria d'imatges

• Text en francès d'una conferència de Rauzier explicant els seus mètodes de treball

• Tema relacionat en aquest mateix blog: "Bob Esponja" acompanya Sant Ignasi

Via: Llista Internauta

Guerra de fogons

“Si l'enveja fos tinya, hi hauria molts tinyosos”. Ho ha dit Juan Mari Arzak en relació a les polèmiques declaracions de Santi Santamaria en les quals ha criticat la cuina creativa o, si voleu, neoalquímica, que té com a màxim exponent a Ferran Adrià.

El xef de Can Fabes (el restaurant de Sant Celoni amb tres estrelles Michelin) ha aprofitat la presentació a Madrid del seu llibre "La cocina al desnudo", un assaig que ha rebut el “Premio de Hoy”, dotat amb 60.000 euros, per carregar contra els seus col·legues de l'alta cuina d' avantguarda catalana i espanyola. “Donen als seus clients plats que ni ells mateixos es menjarien”, ha dit Santamaria, tot afegint que se sent molt allunyat del que representa Ferran Adrià : “Avui tinc amb en Ferran un divorci enorme, conceptual i ètic, i tant ell com el seu gran equip van en una direcció contrària als meus principis”.

Segons el cuiner de Can Fabes, “la cuina molecular o tecnoemocional” d'Adrià i els seus seguidors és “plena de gelificants i emulsionants de laboratori”, una química que Santamaria, entrant en terrenys relliscosos, no ha dubtat en dir que podria ser perillosa per la salut dels clients. Ha posat, a tall d'exemple, l'ús de la metilcel·lulosa, una fibra semisintètica que, segons aquest xef, pot comportar riscos si se n'ingereixen més de 6 grams : “Ens hi juguem un tema de salut pública. Si es tracta de tenir experiències imaginàries, això ja ho aconsegueixen les pastilles i les drogues”, ha afirmat Santamaria, que també ha aprofitat l'ocasió per criticar als seus col·legues que s'allunyen de les tradicions culinàries, fomenten “l'espectacle mediàtic” i corren el risc de convertir-se “en els bufons del segle XXI”.

No cal dir que l'estripada del xef de Can Fabes ha estat acollida amb crítiques per alguns dels màxims representants del gremi dels fogons ( Sergi Arola, Juan Mari Arzak, Carme Ruscalleda, Pedro Subijana, Joan Roca) i també per científics de la Universitat de Barcelona com Abel Mariné, catedràtic de Nutrició i Bromatologia i Claudi Mans, catedràtic d'Enginyeria Química, i per la doctora en farmàcia i nutròloga de la Fundació Alícia, Elena Roura. Segons ells, la metilcel·lulosa s'utilitza en la indústria farmacèutica com a laxant i en l'alimentaria es coneix com l'E-461 i serveix per donar consistència a croquetes flams i púdings. Si se n'ingerís massa causaria, com qualsevol fibra, efectes laxants i en dosis elevades arruïnaria qualsevol plat: “Una cullerada de metilcel·lulosa és com una cullerada de serradures”, ha dit Abel Mariné en declaracions a El Periódico. Segons Claudi Mans, “ els químics que ajuden els cuiners saben molt bé quanta en poden usar”.

També en El Periódico, el periodista especialitzat en gastronomia Pau Arenós, ha resumit l'afer amb poques línies explicant que la metilcel·lulosa és un producte habitual a la indústria alimentaria (“si correm perill espero que Sanitat i el ministre Soria ens n'adverteixin”); que Santamaria protagonitza també el xou mediàtic escrivint en els mitjans de comunicació, participant en els programes de ràdio i televisió, sortint en anuncis i promovent llibres; i finalment, que el xef de Can Faves pot ser un gran defensor de la cuina tradicional però sempre ha tingut a la seva carta plats francesos (“El menú de primavera inclou la ris de veau amb ceba tendra. ¿Tradició catalana? El preu, sense IVA ni vins, és de 139 euros. ¡Ai la puta pela!”).

Amb la fama sens dubte ben guanyada, Santi Santamaria està immers en un procés d'expansió que l'està portant molt més enllà de les seves arrels del Montseny: el restaurant Evo de l'Hesperia Tower de L'Hospitalet, el Santceloni de Madrid i el projecte d'obrir un establiment a Dubai, especialitzat en marisc. Es dirà Ossiano, estarà ubicat en un gran centre de vacances de luxe i tindrà com a veïns a 16 restaurants més, entre ells el japonès Nobu, que té com a corpropietari a Robert de Niro. Tot plegat, doncs, força espectacular i mediàtic.

En tot cas, estic d'acord amb el que apuntava ahir a la contraportada d'El Punt el col·lega i amic Salvador Garcia- Arbós. La tradició culinària més canònica i la més avantguardista poden conviure perfectament (si la bossa sona, hi afegiria jo). “Hi ha moments que ve bé John Ford i d'altres Ingmar Bergman; uns dies carn i d'altres, peix”. O, com ha dit Jordi Basté, hi ha el circ de tota la vida i una altra cosa absolutament diferent: el Cirque du Soleil.

Ferran Adrià, que a més de ser mestre en l'experimentació davant els fogons, presideix el consell assessor de la Fundació Alicia, dedicada a la promoció de l'alimentació sana, i és un bon coneixedor dels estils tradicionals de cuinar, no ha obert boca en aquesta polèmica. Tal vegada és millor així perquè la picabaralla dels xefs catalans podria acabar donant lloc a millors gags que els que protagonitzen els seus imitadors al programa de TV3 "Polònia".

Temps de plantes carnívores a Girona

Temps de flors a Girona. Temps, com diu la tinenta d'alcalde Isabel Salamaña, de passejar i despertar els sentits. És el moment per visitar els 35 espais, 16 jardins i 62 patis del barri vell i d'altres indrets de la ciutat que integren la 53ª edició de l'exposició floral, un dels màxims atractius turístics de Girona. L'alcaldessa Anna Pagans ha trobat la definició exacte: "Meravellosa combinació de la pedra i de la flor".

Bellesa burgesament ben ordenada, de mirar, olorar i no tocar.

El ciutadà X ha dedicat tot el matí a passejar amunt i avall per l'escalinata de Sant Martí, Sarraïnes, el claustre de la catedral, Sant Pere Galligants, els Jardins d'Alemanys, el monestir de Sant Daniel, els Jardins de la Devesa...

Torna esgotat al seu barri, a Fontajau, i descansa uns instants en un dels bancs de fusta de la zona esportiva. Tanca els ulls i de sobte una planta carnívora típicament gironina li puja per l'entrecuix, s'embolica al seu coll com una serp gegant de l'Amazones i li xucla el darrer bri de vida.

Surant a un metre per damunt del seu cos, l'honrat ciutadà X, que sempre ha pagat els impostos, recorda els elogis de l'alcaldessa a la brigada municipal pel treball intens que han fet per deixar l'exposició a punt.

El ciutadà té temps, això sí, de lamentar que els jardiners s'hagin oblidat de treure les males herbes que l'estan devorant. Però es mostra comprensiu. És el risc de viure en un dels barris perifèrics de la ciutat coneguda pel seu meravellós "Temps de flors".

Ara el banc, mig cobert per les plantes, torna a estar lliure. A l'espera de la següent víctima.




Foto 1: Muntatge de Temps de Flors a les escales de la Pera. / Jordi Soler (El Punt)

Foto 2: Banc de fusta cobert d'herbes a Fontajau. / Toni Dalmau

Cargol treu banyes

Ja ha passat la llevantada però encara cauen quatre gotes. Surto a passejar, plou i fa sol, l'ambient és netíssim i en el terra amarat d'humitat descobreixo amb sorpresa que els cargols encara existeixen...

I jo que em pensava que la sequera els havia convertit en sargantanes.

Amb la pluja dels darrers dies han tret imprudentment les banyes i ara canviaran de cognom: deixaran de dir-se “bover”, “vinyal” o “sapenc” per esdevenir cargols a la llauna, a la brutesca o per ser digníssims acompanyants dels peus de porc, del conill, de la sípia, del bacallà...

Borratxos d'aigua, pagaran cara l'alegria per la pluja, però passaran a enriquir la cultura gastronòmica d'un país que canta amb veus infantils les seves excel·lències i on dos centenars de persones passegen el Cargol com a primer cognom. I ho fan sense acabar a la cassola...

Coses de la civilització.

Postdata: Els ous de cargol s'obren pas com a delícia gastronòmica

La fe de Baltasar

L'aigua que baixa from tonidal on Comiqs

El 14 de març, durant el funeral de l'abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar va demanar íntimament a la Moreneta que fes ploure. Dos mesos després ha arribat la llevantada.

Malgrat l'agnosticisme declarat de Baltasar, els funcionaris del seu departament tenen tanta fe en les invocacions celestials del conseller que ahir ningú sabia explicar ni quan començaran les obres del transvasament (amb perdó) de l'aigua de l'Ebre cap a Barcelona ni quins seran els trams de terreny que hauran de ser expropiats per fer passar les canalitzacions.

El projecte, que ja ha estat adjudicat pel Ministeri de Medi Ambient, té caràcter d'urgència però a can Baltasar dona la impressió que han deixat el tema en mans de la Moreneta.

Ves que al final, dilluns, no tornem a parlar de sequera i s'hagin de fer tots ateus.



Vinyeta: Jap (El Punt)

Riure (per no plorar) amb el Barça

El president del Barça, Joan Laporta ha confirmat oficialment aquesta tarda que, quan acabi la temporada, Pep Guardiola substituirà Frank Rijkaard com a entrenador blaugrana . Coneixements, il·lusió i autoconfiança així com el fet que Guardiola garanteix “la continuïtat de l'ideari futbolístic” que ha portat al club als seus millors èxits, són, segons Laporta, les raons per les quals s'ha triat el nou entrenador. El president blaugrana ha reconegut “l'excel·lent feina i comportament” de Rijkaard però ha repartit les culpes de l'actual situació entre els futbolistes, l'equip tècnic i la junta directiva.

Després del partit d'ahir (Madrid 4- Barça 1), en el qual la majoria de jugadors de Barça no van mostrar ni orgull, ni professionalitat ni dignitat, es posa punt i final i comença una nova etapa. Caldrà fer neteja, intentar vendre de la millor manera possible (cosa complicada quan hi ha urgències en un club comprador), treure el talonari i omplir un altre àlbum de cromos amb fitxatges que permetin superar l'actual dinàmica negativa.

Mentrestant, més val riure i no pas plorar. Aquí us deixo un recull d'acudits gràfics sobre el Barça publicats aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola.

| View | Upload your own

Foto: Joan Laporta durant la roda de premsa d'aquesta tarda. / AP / Manu Fernandez

Elogi a la bossa de plàstic

Els únics abdominals que, per esperit cívic, no em puc estalviar els realitzo a l’aire lliure amb la ma dreta enguantada dins una bossa del supermercat. M’apropo a terra, recullo les restes que diposita la naturalesa portentosa del meu gos i noto a través del plàstic l’escalfor i el tacte propi dels residus que genera la vida. Faig un nus a la bossa i la deixo, uns metres més enllà, dins la primera paperera o contenidor que trobo.

En Kiko, el meu setter anglès del qual ja us he parlat altres vegades en aquest blog, és un dels forçuts del barri (una mena de “primo de Zumosol” caní) i les seves cagarades són considerables. Defeca a consciencia, cercant els millors llocs i ho fa per fases. Ara una tifa aquí, ara una merda allà...

Aquesta manera de femtar m’obliga a utilitzar un bon nombre de bosses de supermercat.

Cada vegada que en Kiko em treu a passejar (ell m’estira de la corretja i jo el segueixo com puc) sempre surto equipat amb l’imprescindible material plàstic. Per això ahir se’m varen posar els pèls de punta quan la Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i Consum Responsable va comunicar a la ciutadania que si cada un dels catalans estalviéssim una sola bossa de plàstic evitaríem l’emissió de 117 tones de CO2 a l’atmosfera. Porto, doncs, una bomba de rellotgeria dins les butxaques.

La campanya que ha iniciat aquesta fundació té per títol “Catalunya lliure de bosses!” i informa, entre altres coses, que aquests recipients es fabriquen a partir de petroli, un recurs no renovable i car, que el seu reciclatge és escàs i energèticament costós, que la producció i la incineració de les bosses emet gasos contaminants i, per acabar-ho d’arrodonir, si es llencen a l’aire lliure poden trigar 500 anys en descompondre’s i provoquen afectacions a la fauna terrestre i aquàtica.

Segons la Fundació PRCR, cada cap de setmana s’utilitzen a Catalunya més de 14 milions de bosses, un consum mitjà setmanal de 5,4 bosses per família que fa que aquest material representi un 2,32 per cent del pes total d’escombraries generades tot l’any.

“Aquests fets –assegura la campanya- demostren un consum insensat, doncs són fàcilment substituïbles per sistemes reutilitzables (bosses de cotó, cabàs, carretó, venda a granel, etc.)”.

No diuen, però res, de la reutilització de les bosses de plàstic que en fem els amos dels gossos, un comportament cada vegada més habitual tant per raons de civisme com per l’amenaça de les multes. I, francament, no m’hi veig recollint les tifes amb una bossa de cotó, buidant-la a la paperera i tornant-la a guardar a la butxaca...

La Fundació PRCR i les entitats que impulsen la campanya volen pressionar a la Generalitat perquè apliqui, a partir de l’any vinent, un impost ecològic de 20 cèntims d’euro per bossa. Mentrestant, el departament de Medi Ambient té diverses opcions damunt la taula: prohibir la distribució de bosses de plàstic a tots els comerços com fa Xina; gravar el consum amb un impost com a Irlanda impedint així la distribució gratuïta (a les cadenes Lidl i Día ja les cobren a la caixa) ; o retornar al consumidor el cost de la bossa que no s’emporti (mesura que apliquen els supermercats Bon Preu).

En tot cas, una decisió o altra haurà d’adoptar la Generalitat si vol complir amb la directiva europea sobre reducció de residus que obliga a reduir el consum de bosses un 30 per cent el 2009 i un 50 per cent el 2012.

¿Quina serà la reacció dels amos dels gossos quan vegin que la reutilització de bosses de plàstic té un preu? ¿Deixaran les tifes sense recollir?

Ho pregunto perquè entre les entitats que donen suport a la campanya hi ha l’ajuntament de Girona, institució que fa unes setmanes va anunciar l’aplicació d’una taxa de 40 euros a l’any als propietaris de gossos, justificant-la, entre altres coses, per la feina que tenen les brigades municipals en la neteja dels excrements. Una tasca que en el meu barri -Fontajau- no es nota gaire ja que, dia a dia, es pot fer un seguiment gairebé científic del procés natural de desintegració d’una determinada cagarada.

¿Posarà l’Ajuntament dispensadors de bosses de plàstic a totes les zones verdes urbanes, encara que no siguin en el centre de la ciutat?

Segons un estudi de Laboratorios Esteve, el 25 per cent dels gossos pateixen obesitat a causa del sedentarisme, l’excés de menjar i la ingesta de llaminadures. Tal vegada la solució és aquí: si es promogués un pla d’aprimament dels gossos (una mena d’operació biquini per bèsties): cagarien menys i hi hauria una menor despesa tant en brigades de neteja com en bosses de plàstic.

No tinc, però, gaire clar si en Kiko hi estaria d'acord...


Foto: Cartell de la campanya contra les bosses de plàstic

Presoner dins l'ascensor

Trapped in an elevator for 41 hours
Uploaded by dikdotnl

Era un divendres al vespre i Nicholas White, director de producció de Bussines Week, va sortir a fora del gratacels de l'empresa McGraw-Hill de Nova York, seu de la revista, per fumar una cigarreta. Uns minuts després va tornar a entrar a l'edifici, va pujar a un dels ascensors, va prémer el botó de la planta 43 però a mig recorregut, l'ascensor es va aturar entre dos pisos. Un mal moment per una avaria . Començava el cap de setmana i White va haver de passar gairebé 41 hores tancat entre les quatre parets. Aquesta va ser sens dubte la pitjor experiència de la seva vida i es va resoldre amb una denúncia als tribunals contra el fabricant de l'ascensor i els responsables de manteniment de l'edifici. La tramitació judicial va durar quatre anys i es va portar amb prou discreció com perquè a hores d'ara no es sàpiga quin va ser l'import exacte de la indemnització cobrada per Nicholas White, qui , d'altra banda, mai més va tornar a treballar a l'edifici.

De fet l'episodi va succeir l'any 1999 però fins fa un parell de setmanes no es va conèixer gràcies a un article publicat a The New Yorker. Aquesta revista ha difós a la seva web un resum de la gravació feta per la càmera de seguretat de l'ascensor, unes imatges (veieu el vídeo de dalt) que s'han difós per diferents serveis d' internet i que han tingut prou èxit com per inspirar una versió humorística i escatològica de l'episodi patit per White. En aquest cas -vídeo de sota- la víctima queda tancada a l'ascensor i pateix una forta diarrea...

Trapped in an Elevator...With Diarrhea Video
Uploaded by fierced1989

Els PPtons

Els PPtons from tonidal on Comiqs

El lider del PP, Mariano Rajoy i la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre han aprofitat la festa del Dos de Mayo, commemoració de la revolta contra els francesos, per escenificar una falsa pau. I també s'ha apuntat al petoneig l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón, enemic acèrrim d'Aguirre.

Representacions de cara a la galeria perquè uns i altres tenen clar que la guerra oberta amb llums i taquígrafs és contraproduent pels seus interessos i pels del partit.

Els ganivets ben esmolats, amb la gavina del PP gravada al mànec, continuaran a l'aguait, esperant que Rajoy faci un pas en fals abans o després del proper congrés del partit o caigui definitivament en desgràcia a les següents cites electorals.

El millor és doncs fer-se petons i intentar fer creure que són autèntics. Ja ho va dir el propi Rajoy fa unes setmanes quan Aguirre i Ruiz-Gallardón van representar una comèdia semblant:

“He estado con los dos, los dos están haciendo campaña, trabajando muy bien. Estoy muy satisfecho de lo que he visto hoy y de este beso de verdad. Creo que la española cuando besa, siempre besa de verdad”.

De l'acte d'ahir, celebrat a la seu del govern regional, a la Puerta del Sol, m'ha divertit especialment l'anècdota protagonitzada per Manuel Pizarro i explicada d'aquesta manera per El País:

Pizarro fue también objeto de la comidilla general porque se lanzó como un poseso a buscar una moneda, según varios asistentes. Era de 10 céntimos y se le había caído a Miguel de la Quadra, que pronunció un pequeño discurso en nombre de quienes recibieron las medallas de la Comunidad de Madrid. Según los testigos, el ex presidente de Endesa, en lugar de devolverla, la guardó en su bolsillo.

Després diran dels catalans...

Els deportats del Montseny

Un nou pas endavant en la recuperació de la memòria històrica es va fer diumenge passat a Riells amb l'homenatge als nou deportats del Baix Montseny que van morir, junt amb uns 1.800 catalans més, als camps d'extermini nazis. Un monòlit de pedra negra situat a l'hort del rector recorda a partir d'ara a aquest deportats i també a mossèn Pere Ribot, que des del 1962, en ple franquisme, va acollir i donar suport a l'Amical de Mauthausen fins a la seva legalització l'any 1978.

Quaranta-sis anys després de la fundació clandestina de l'Amical i quan es compleixen trenta anys de la seva primera assemblea constituent, celebrada precisament a Riells, uns 150 socis de l'entitat presidida per la historiadora Rosa Toran van tornar al Montseny per assistir a l'homenatge, que va comptar també amb la presència del president del Parlament Ernest Benach, la directora general de la Memòria Democràtica, Maria Jesùs Bono, i diversos diputats i senadors.

Especialment emotiu va ser el concert “Músiques de l'Holocaust”, un espectacle del Brossa Quartet de Corda del qual ja us vaig parlar temps enrere en aquest mateix blog.

Un dels seus joves components em dona la bona noticia que a finals d'aquest o a principi de juny sortirà editat aquest magnific concert que, junt amb textos d'autors supervivents de l'Holocaust com Primo Levi i Jorge Semprún, recupera una selecció de peces populars hebrees, zíngares, sèrbies, russes, entre altres, que eren interpretades en els camps d'extermini per les orquestres de deportats.

Una partitura de patiment però també d'esperança que ens apropa al drama històric i personal lligat per sempre a noms com Auschwitz, Dachau, Treblinka, Flössenburg, Ravensbrück o Mauthausen. Un record, el dels camps de la mort, que cal preservar a la memòria col·lectiva perquè fets com aquells o com els que han succeït més tard, no es tornin a repetir.

Imatge: Un moment de la inauguració del monòlit dedicat als deportats i al capellà i poeta Pere Ribot. Foto: Parlament de Catalunya

Arxiu sonor: "Hinematov", melodia tradicional jueva interpretada pel Brossa Quartet de Corda a l'espectacle "Músiques de l'Holocaust".

Vídeo: Un fragment de l'actuació del BQC a Riells. / T.Dalmau