El Dia de la Moto-Clos

Segons el convergent Xavier Trias, Clos ha convertit el Dia sense Cotxes en el "Dia amb moto". Foto: El Punt

Ahir, Dia Mundial sense Cotxes, més dos milions de persones varen sortir...amb cotxe de la costa sud-est dels Estats Units fugint de l'huracà Rita. Les cues a la zona metropolitana de Houston superaven els cent quilòmetres i l'autopista 45, que va des de la costa fins a l'interior de l'estat de Texas, estava totalment col·lapsada.

A aquestes alçades, ni els fenòmens meteorològics respecten el Dia Mundial sense Cotxes. Fins i tot, on feia bon temps, la jornada de "reflexió" no ha servit de res. A Madrid, per exemple, han estat notícia els 79 quilòmetres de cues a les vies d'entrada a la capital i fenòmens similars han succeït a bona part de les 900 ciutats de 30 països (270 d'elles a l'estat espanyol) que han participat en aquesta comèdia més ben intencionada que altra cosa.

Com que el fracàs no és nou sinó que s'ha repetit altres anys, a Catalunya són moltes les ciutats que han optat per substituir el Dia Mundial sense Cotxes per la Setmana de la Mobilitat, que com a mínim dona més marge de temps per programar actes. Una d'elles és Barcelona, que la celebrarà entre el 26 de setembre i el 2 d'octubre.

Tot i això, Joan Clos va voler ahir ser políticament correcte i va celebrar el Dia Mundial sense Cotxes estrenant...una moto de gran cilindrada. L'alcalde va deixar el cotxe oficial a Sant Jaume i va comparèixer a un acte públic pilotant una Honda Silver Wing 600, acompanyat pel seu guardaespatlles que portava una màquina idèntica. Les dues motos han estat comprades per l'Ajuntament.

Aquest model d'Honda forma part del tipus de motos conegudes com a megascooter pel seu tamany, cilindrada, potència, velocitat màxima i luxe. Segons la web d'Honda, "la gran i potent Silver Wing expandeix el concepte d'scooter a una increïble dimensió". I segons Supermotor.com, és "l'elecció perfecte per fer llargs, llargs viatges". El seu cost són 10.299 euros i, corregiu-me si m'equivoco, però em dona la impressió que la Silver Wing no entraria dins el concepte de mobilitat sostenible.

Joan Clos no té sort amb el Dia sense Cotxes. Escarmentat per les crítiques que va rebre el 2003, quan es va fer portar fins a Catalunya Ràdio amb el cotxe oficial, ara ho ha volgut arreglar anant amb una megamoto, i també ha estat criticat per l'oposició. Podia haver escollit una Vespino, que gasta menys que un encenedor, o una bicicleta, però s'ha deixat seduir per l'eslògan de la marca japonesa: "El Poder del Somni".

En lloc de comprar dues megascooter, Joan Clos podia haver seguit l'exemple la Junta d'Andalusia, que acaba d'adquirir 150 bicicletes pels seus funcionaris. Clar que potser l'alcalde toca de peus a terra i no confia massa en poder circular tranquil·lament en bici per la seva ciutat. És el que denunciava ahir una lectora de Múrcia a la publicació 20 Minutos: "Dia sense cotxes i tota la vida sense carril-bici".

Rajoy a territori comanche

Rajoy, amb Fornesa, en l'acte celebrat a l'auditori de la Caixa. Foto: Juamma Ramos / El Punt


Mariano Rajoy, ha viatjat a Catalunya per fer una conferència a la seu de La Caixa, l’entitat que com a accionista de Gas Natural ha impulsat la polèmica opa contra Endesa. O, si voleu, podem dir-ho d’una altra manera: el president del PP s’ha desplaçat “fora del territorio nacional” (segons el manual de geografia política d’Esperanza Aguirre) per fer una xerrada a territori comanche.

Davant d’uns 850 convidats, una audiència formada per la crème de la crème de l’empresariat català i per alts càrrecs del seu partit, Rajoy ha assegurat que l’oposició del PP a l’opa no és perquè sigui promoguda des de Catalunya sinó perquè vol protegir als consumidors i a la lliure competència. Segons el líder del PP, les caixes d’estalvis són entitats jurídiques molt diferents de les empreses privades i susceptibles de ser manipulades políticament. Dit això, Rajoy ha raspallat al seu amfitrió, el president de la Caixa, Ricard Fornesa, expressant, això si, dubtes, sobre el que pugui succeir en el futur: “La professionalitat de l’actual equip que encapçala Fornesa no garanteix necessàriament la de qui el succeeixi”.

En el torn de preguntes posterior a la conferència, alguns empresaris i financers han aprofitat per fer la pilota a Rajoy lloant la seva "sinceritat", "honestedat" i "bon talant". Els nostres esforçats i intrèpids homes d’empresa saben que cal sembrar per després recollir. Per un “si a cas”. No sigui que un dia es panseixi la rosa i torni la gavina.

Un d’ells, el president del Grupo Planeta i del Cercle d’Economia, José Manuel Lara Bosch ha agraït efusivament a Rajoy que a la seva conferència hagi “descatalanitzat el tema de l’opa”.

No em negareu que té la seva gràcia que el màxim representant de Planeta, accionista principal de La Razón, el mitjà que, junt amb la COPE i El Mundo, fustiga diàriament l’”opa catalana”, es mostri satisfet de que Rajoy asseguri que l’oposició del PP a la iniciativa de Gas Natural “no és anticatalana”. Clar que si Lara Bosch ha parlat com a accionista de l’Avui no hi ha res a dir...

I continuant a territori comanche, però a Catalunya Ràdio, Don Mariano ha assegurat amb to nostàlgic que amb Jordi Pujol a la Generalitat “aquest show de l’Estatut no s’hauria produït. Tenia les seves coses bones i dolentes, però donava la sensació de serietat. Hi havia un cert sentit comú”. I té raó Rajoy. Amb CiU en el poder, el PP vivia millor. A les Cortes votaven plegats i a Sant Jaume ningú parlava de tocar l’Estatut. Temps eren temps...

No hi ha gas amb olor d'escudella

Avui, en el programa Àgora del Canal 33 han intentat respondre a la següent pregunta: "Què provoca el rebuig espanyol a l'OPA de Gas Natural?". En Ramon Rovira ha tingut com a convidats Casimiro García Abadillo, director adjunt del diari "El Mundo" ; Manel Pérez, redactor en cap de la secció d'economia del diari "La Vanguardia"; Raúl Heras, periodista i analista polític; Agustí Sala, periodista econòmic del diari "El Periódico" i president de l'Associació de Periodistes Econòmics de Catalunya i Joan Carles Girauta, llicenciat en Dret, màster en administració d'empreses per ESADE, columnista de "La Libertad Digital" i comentarista de la COPE.

Com era d’esperar els representants d’El Mundo i de la COPE han atacat la jugular de l’OPA amb els tres arguments que ja hem escoltat aquests darrers dies:

a) Que és una operació impulsada pel tripartit
b) Que reduirà la competència en el sector energètic
c) Que no beneficiarà als usuaris

Assumint que la culpa del que succeeix a Espanya, fins i tot la crisi del Real Madrid, és del tripartit o del ministre Montilla, queden els altres dos arguments que es desfan triturats per la força de la realitat més contundent. Que hi hagi o no competència dins el sector energètic no té cap importància pel ciutadà normal i corrent com tampoc en té pel món econòmic la butxaca dels consumidors. El subsector dels carburants n’és un exemple: els conductors tant quedem fotuts si hi ha el monopoli de Campsa com si el negoci està repartit entre set o vuit marques. Competència? Quina competència? Es pacten a sota ma els preus i problema resolt.

Desenganyem-nos. La única i definitiva preocupació dels actors que representen aquesta OPA és la salut del compte corrent dels seus accionistes, siguin de Barcelona, de Madrid, de Londres o de Nova York. No hi ha res més que això. És la globalització dels beneficis. La mitologia patriòtica amb la que Pujol i companyia va intentar vestir aventures econòmiques com la de Banca Catalana se l’ha endut el vent de la història. No hi ha watts quatribarrats, ni gas amb olor d’escudella i carn d’olla, ni hipoteques més beneficioses pel fet de ser client català o madrileny. I d’això, les caixes, la “nostra” i la de Madrid, en saben molt.

Arriba Elplural.com

La premsa digital en castellà, dominada pels confidencials de dreta, compta per fi amb una publicació que s’autodefineix com a progressista: Elplural.com. El seu director és el veterà Enric Sopena, amb un itinerari professional i ideològic situat a l’òrbita socialista. Elplural.com serà presentat oficialment la setmana que ve, però de moment ja es pot visitar en la seva versió en proves.

Pels mal intencionats apuntarem que la web llueix publicitat de Gas Natural i de La Caixa. Però això no vol dir res: Libertad Digital, la publicació electrònica de Federico Jiménez Losantos en porta d’Endesa. O sigui que queden empatats.

La barretina de l'Aguirre

La Punxa d'En Jap publicada en El Punt


El brillant i incisiu ninotaire d’El Punt Joan Antoni Poch, en Jap, ha posat la barretina a Esperanza Aguirre. La presidenta de la Comunitat de Madrid s’ho mereix després de les seves sorprenents declaracions sobre l’OPA de Gas Natural a Endesa. Respecte al possible trasllat de la seu d’Endesa a Catalunya, Aguirre ha dit textualment que "és una mala notícia per a la Comunitat de Madrid que la seu d'una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles multinacionals es traslladi fora del territori nacional".

Davant el rebombori provocat per Aguirre amb la seva concessió de la independència a Catalunya, la Comunitat de Madrid s’ha afanyat a fer saber oficialment que tot plegat ha estat un error i que on la presidenta deia “territori nacional” volia dir “territori regional”.

Durant la guerra civil, el territori ocupat pels feixistes era conegut com la “zona nacional”. Més tard, a la Transició, les parets de determinats barris de Madrid per on corrien els grupuscles d’ultradreta també mostraven pintades amb idèntica denominació. Ara, alguns membres del PP tenen el tema tant interioritzat que el subconscient els marca les fronteres del que és o no és “territori nacional” segons si el controlen o no per la força de les urnes.

Però a Esperanza Aguirre no li passa només això. També li dol i molt la possibilitat que la Comunitat de Madrid deixi de rebre els impostos que paga Endesa per tenir la seu a la capital d’Espanya. Segons rumors que circulen pel món econòmic, Gas Natural pretén recuperar l’antic model públic d’Endesa i crear societats a les comunitats on està implantada i on podria acabar pagant els tributs (Catalunya, Canàries, Andalusia, Aragó i Balears).

En tot cas i a l’espera que es concretin aquests plans, el diari La Razón ja ha fet un esforç per tranquilitzar a Aguirre. En una informació publicada dimecres a tota plana s’afirma que “la OPA de Gas Natural sobre Endesa no supondrá un aumento de recursos para la Generalitat de Catalunya, según los expertos consultados por este diario. Un futuro cambio de sede de Endesa a Barcelona apenas supondría una merma de varios millones de euros para las cuentas de la Comunidad de Madrid”.

Per a tant, si ho diu en Luis María Ansón, un dels totems de la dreta, Esperanza pot dormir ben tranquila i pensar que amb barretina o sense, els diners sempre són i seran conservadors.

Prohibit parlar de pobresa

Trobada de Bush i Kofi Annan, previa a l'inici de la cimera. Foto: ONU/Evann Scheneider.


A Gran Bretanya, parlar per televisió de la pobresa és considerat gairebé subversiu. Això és al menys el que es dedueix de la decisió de l’organisme regulador de les comunicacions (Ofcom), que ha prohibit una campanya de televisió en contra de la pobresa, en la qual hi participen actors com Emma Thomson i Brad Pitt i la model Kate Moss. L’Ofcom ha denegat el permís per a la difusió de la campanya Make Poverty History (Relegueu la pobresa a la història) emparant-se en la llei britànica sobre Comunicacions, del 2003, que prohibeix l’emissió per ràdio i televisió de campanyes que tinguin “objectius polítics”. En aquest sentit, la normativa considera com a “objectius polítics” fer campanya a favor que es modifiquin les lleis o intentar influir en la política del Govern de Londres o de governs estrangers.

Naturalment, qualsevol campanya de lluita contra la pobresa té per finalitat aconseguir canvis en les polítiques de comerç, deute extern i ajuda al desenvolupament. I Make Poverty History no pretén precisament vendre donuts o sabó pel rentavaixelles.

La prohibició ha arribat quan és a punt de començar a Nova York la 60 Assemblea General de l’ONU, una cimera que tenia com a objectiu inicial evaluar el progrés portat a terme per les nacions més pobres del món cap als Objectius de Desenvolupament de l’ONU per al Mileni, un llistat de compromisos aprovat l’any 2000 per 189 líders mundials.

Entre els objectius que s’havien de complir abans de 2015 hi havia reduir a la meitat la proporció de persones que viuen en la indigència i pateixen fam, promoure la igualtat de gènere, reduir en dos terços la mortalitat infantil i en tres quarts parts la mortalitat materna, combatre l’expansió de la sida, la malària i altres malalties i garantir la sustenibilitat ambiental.

L’agenda de la cimera ha quedat, però, modificada amb la inclusió d’altres temes com el terrorisme internacional, la proliferació nuclear i la reforma de l’ONU. Fins i tot, l’Administració Bush ha proposat que totes les referències als Objectius de Desenvolupament siguin eliminats de la declaració final de l’assemblea.

Així doncs, Londres prohibeix parlar de pobresa per la televisió britànica i Washington fa més o menys el mateix imposant una agenda a l’ONU. Ni a uns ni als altres els deu interessar que es posi en evidencia l’incompliment dels compromisos signats contra la pobresa, una tendència que, si segueix al ritme actual, farà, com ha denunciat la Coordinadora d’ONG de Desenvolupament d’Espanya (CONGDE), que molts països no puguin assolir els Objectius fins dintre d’un segle.

L’esperança de vida a Àfrica és de 46 anys i el nombre de persones que viuen en extrema pobresa s’ha incrementat en més de 140 milions els darrers 20 anys. Setanta milions de nenes encara no poden anar a l’escola i 230 milions de persones pateixen fam. Cada dia moren al món 30.000 nens a conseqüencia de l'extrema pobresa i una dona mort cada minut per problemes en el part.

Aquesta situació és una bomba de rellotgeria que genera conflictes i inseguretat mundial, però clar, parlar d’aquests temes és fer política.

L'aigua de l'Esperanza

L'avió Hércules durant les tasques de càrrega dels ajuts espanyols. Foto: Antena 3


La Comunitat de Madrid, governada pel PP, ha estat la primera en participar a la campanya d’ajuts als damnificats pel desastre del Katrina. Concretament el govern presidit per Esperanza Aguirre hi ha enviat 500 quilos de menjar i mantes i...1.500 litres d’aigua potable aportada per el Canal de Isabel II, l’empresa pública que subministra aigua a Madrid. Tot plegat ha estat transportat cap als Estats Units a bord de dos avions Hércules del Ministeri de Defensa, junt amb 6.000 racions de menjar d’emergència i altres productes aportats per organismes estatals, sumant un total de 15 tones d’ajuda valorada en 350.000 euros.

Els avions han aterrat a la base aèria de Little Rock, Arkansas, on han estat rebuts per personal de la Office of U.S. Foreing Disaster Assistance (OFDA).

L’estat d’Arkansas, on han arribat els 1.500 litres d’aigua madrilenya, té 18 fabulosos rius, 15.607 quilòmetres de rieres i rierols i 242.820 hectàrees d’inacabables llacs. Tenen tanta aigua que són els primers productors d’arròs dels Estats Units i les activitats fluvials constitueixen el seu principal atractiu turístic.

Anem a una escala superior. Els nord-americans consumeixen cada dia amb tota mena d'usos 350.000 milions de galons d’aigua dolça (un galó és equivalent a 3,7 litres). El mercat d’aigua envasada va créixer un 81 per cent entre el 1998 i el 2003, any en que les vendes van arribar als 7.400 milions de dòlars. Les dues marques més venudes són Aquafina (Pepsi) i Dasani (Coca-Cola), unes aigües que no són minerals sinó de l’aixeta i purificades, exactament aquelles que no agraden gens ni mica al consumidor espanyol.

A Arkansas doncs hi ha tota l’aigua del món per portar cap a Nova Orleans, però Esperanza Aguirre deu considerar que la del Manzanares, desprès d’un viatge transatlàntic, és miraculosa.

La Comunitat de Madrid havia proposat enviar a Nova Orleans 30.000 litres d’aigua, però per sort alguna ment sensata de l’Agencia Espanyola de Cooperació Internacional els va convèncer que, per fer el gest, n’hi havia prou amb 1.500 litres.

Tots els logistes de les ONG saben que quan es produeix un desastre natural cal recollir donacions econòmiques i intentar comprar els productes d’ajut a la zona o als països propers a la catàstrofe. A la web de la Creu Roja nord-americana ho expliquen ben clar: “Les donacions econòmiques a la Creu Roja són la millor manera d’ajudar a les víctimes del desastre. Les contribucions monetàries permeten a la Creu Roja comprar els productes necessaris més urgents el més a prop possible del desastre. Comprar a prop permet ajudar el més ràpidament possible a les víctimes, sense retards i sense alts costos de transport. Com que les comunitats afectades pel desastre generalment han patit fortes pèrdues econòmiques, comprant allà s’els pot ajudar a estimular l’economia”.

El govern d’Esperanza Aguirre no tant sols ha confós els Estats Units amb Etiòpia o el Sudan, on l’accés a l’aigua dolça és qüestió de vida o mort, sinó que a més, pels costos de transport, ha convertit cada litre d’aigua madrilenya en un producte de luxe.

I mentrestant, el vicepresident de la Comunitat de Madrid i president del Canal de Isabel II , Ignacio González segueix reclamant al Govern estatal noves infrastructures per garantir l’abastament d’aigua a la comunitat. Segons ell, encara que plogués i els pantans estiguessin plens, Madrid continuaria sense tenir l’aigua que necessita. Tot plegat, paradoxes d’una mal entesa solidaritat internacional.

Quin Estatut vol el Barça?

Joan Laporta, president del FC Barcelona. Foto: AP

Diumenge, coincidint amb l’11 de Setembre, la directiva del Barça ha decidit exhibir una pancarta en el Camp Nou a favor del nou Estatut. Segons Laporta, l’acte tindrà un caràcter institucional i no hi participaran els jugadors. “S’ha de respectar la forma de pensar de cada u” ha puntualitzat el president del FC Barcelona.

L’idea, que va sorgir en una conversa recent entre Maragall i Laporta , té un problema evident. Quin estatut reivindicarà el Barça? El del PSC?; el d’ERC?; el d’IC-V?; el de CiU?; el del PP?.

Com que en aquest tema hi ha tants caps com barrets, han fet molt bé els jugadors del Barça de xiular cap un altre costat. Més val que gastin les energies pensant com poden barrinar la porteria del Mallorca i deixin per la directiva el debat sobre quin estatut els agrada més. Laporta, a qui imagino en el futur substituint la llotja presidencial per, com a mínim, un escó, ja s’ha pronunciat avui a favor d’incloure a l’Estatut els drets històrics i el concert econòmic.

Però la resta de la directiva pensa el mateix? Quina opinió sobre el tema deu tenir el directiu i cunyat del president, Alejandro Echevarria, patró de la Fundación Francisco Franco i col·lega en aquesta mateixa entitat de personatges com l'excomandant Ricardo Pardo Zancada, un dels protagonistes del 23-F?.

Seria apassionant saber quin Estatut vol Echevarria i quin contingut estatutari veuria compatible amb els objectius de la fundació que ell impulsa els quals, oficialment, són els següents:

"Difundir el conocimiento de Francisco Franco. Promover y realizar estudios sobre el pensamiento de Franco y sobre las realizaciones de los años de su mandato. Contribuir a la proyección de su ideario sobre el futuro de la vida española.

Des de les seves tombes, el president del Barça Josep Suñol, afusellat pels feixistes el 1936, i el president de la Generalitat Lluís Companys, es farien un bon tip de riure escoltant les dissertacions estatutàries del cunyat de Laporta.

Dues visions del desastre

Un cadaver abandonat a la ciutat de Biloxi. Foto: AFP

En un article publicat en El País, la coneguda periodista i escriptora nordamericana Barbara Probst Solomon dona algunes pistes per entendre el que ha succeït amb l’huracà Katrina:

a) Un 30 per cent de la població del golf de Mèxic sobreviu per sota del llindar de pobresa.

b) El Katrina ha atacat Louisiana en el pitjor moment, quan la majoria de la població pobra, que arriba a final de mes amb les butxaques escurades, s’havia quedat sense diners per fugir.

c) A més de ser pobre, Louisiana és un estat que té un reduït vot electoral (9 vots front, per exemple, als 31 de Florida). El vot electoral importa més que la raça.

d) Al tenir poc pes polític, a Washington, ni els dirigents republicans ni els demòcrates fan cas a les reivindicacions dels delegats de Louisiana, els quals portaven temps reclamant diners per reforçar els dics que ara s’han trencat.

e) Tothom sabia que Nova Orleans era la primera gran ciutat nord-americana amb possibilitats de patir un desastre natural.

f) L’any passat, Bush va retallar dràsticament el pressupost pel control d’inundacions a Louisiana i va invertir els diners a Iraq.

g) Més d’un 40 per cent de la Guàrdia Nacional ha estat enviada a Iraq i per a tant no ha pogut ser mobilitzada immediatament quan era necessària a Nova Orleans.

Per la seva part, en el The New York Times, Nicholas Kristof, columnista polític i guanyador d'un premi Pulitzer pels seus reportatges sobre els fets de Tiananmen, a Xina, ofereix algunes dades sobre el costat fosc dels Estats Units, una situació posada més que mai amb evidencia pel desastre del Katrina:

a) El nombre de nord-americans pobres ha crescut un 17 per cent durant el mandat de Bush.

b) El 2004 hi va haver 1,1 milions més de pobres que el 2003.

c) La taxa de mortalitat infantil durant el mandat Bush ha augmentat, cosa que no passava des del 1958.

d) La taxa de mortalitat infantil a Washington és molt superior a la de Pequin. L’any 2002, a la capital nord-americana van morir, abans de complir el seu primer any de vida, 11,5 nens per cada 1.000 naixements, mentre que a la capital xinesa l’índex de morts va ser de 4,6.

e) Un nen afroamericà de Washington té menys possibilitats de sobreviure en el seu primer any de vida que una criatura nascuda a les zones urbanes de l’estat indi de Kerala.

Són les crues dades del quart món que malviu dins les fronteres de l’imperi, on, com explica Nicholas Kristof alguns nens paguen amb la vida el fet d’haver nascut en famílies pobres.

Les aigües del llac Pontchartrain han trencat en mil trossos no tan sols la postal turística de Nova Orleans i de les terres del Mississipí, sinó també aquella imatge idíl·lica de la superpotencia tantes vegades venuda pels republicans.

La calculadora d'en Bush

Les autoritats encara no han comptabilitzat el nombre de morts. Foto: AP

Hi ha alguns dies que els titulars dels diaris semblen de conya. Avui he obert “El Periódico” per la plana 3 i m’ha aparegut la següent notícia: “EUA demana ajuda humanitària urgent a la UE i a l’OTAN”. El tema, qualificat pel diari com una “històrica demanda de la Casa Blanca” fa referència naturalment als danys humans i materials causats per l’huracà Katrina.

No havíem quedat, segons va assegurar el president Bush poc després del desastre, que els Estats Units podien resoldre la situació pels seus propis mitjans?.

Ara sembla que no. Algú a la Casa blanca ha tret la calculadora i els números no acaben de sortir. Cal trucar a la porta dels aliats. Naturalment l’oferta políticament enverinada de Fidel Castro d’enviar metges i material sanitari a Nova Orleans ha estat descartada des del primer dia, impedint a la Humanitat contemplar l’espectacle impagable de la revolució cubana salvant als ciutadans oblidats de l’imperi, els pobres dels més pobres enfangats pel Katrina i oblidats per la inoperància de Washington.

En tot cas, les agencies amplien avui la notícia assegurant que la superpotencia ja ha començat a gestionar el tema trucant a totes les portes amigues. Al govern espanyol, l’ambaixador nord-americà Eduardo Aguirre li ha demanat petroli, racions alimentaries militars, bateries, equips mèdics i maquinaria per treure fang. Moratinos ha dit que si, que no faltaria més, i Espanya s’ha afegit a la llarga llista d’estats que participaran en aquesta singular operació de solidaritat amb la superpotencia. És una inversió de futur i tothom vol ser-hi. Fins i tot el govern afganès, que no controla gaire més enllà de Kabul i que està completament en mans dels Estats Units, ha anunciat que enviarà a Washington 79.000 euros. Quantes coses es deuen poder fer a Afganistan amb 79.000 euros!!!.

Com que he estat uns dies de vacances, perdut a dalt d’un veler i desconnectat de la rabiosa actualitat, la petició d’ajut de Washington m’omple de dubtes. M’hauré perdut alguna cosa semblant a la caiguda de l’imperi romà?. Haurà canviat de sobte l’equilibri mundial mentre jo m’entretenia fent de grumet?. Ràpidament entro a la web de la CIA, consulto el The World Factbook, la visió del món segons la Central d’Intel·ligència, i veig que res no ha canviat. La renda per càpita d’Espanya és de 23.300 dòlars i la dels Estats Units de 40.100 (encara hi ha classes a la geografia mundial tot i que les estadístiques són tramposes i la renda dels barris pobres de Nova Orleans deu ser baixíssima). Consulto el que diu la CIA sobre l’economia nord-americana i surto de dubtes amb la primera frase: “Els Estats Units són la més gran i la més tecnològicament poderosa economia del món”.

També s’afirma que la resposta als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 va mostrar “una notable elasticitat” de l’economia malgrat les despeses provocades pels conflictes a Iraq i a Afganistan. Miro més avall i cap al final els analistes dels serveis secrets apunten algunes incerteses. Segons ells, es poden produir problemes a llarg termini per una inadequada inversió en infrastructures econòmiques, per un ràpid creixement dels costos mèdics i de les pensions degut a una població envellida i per un estancament dels ingressos familiars de les classes baixes.

Com dèiem, algú a la Casa Blanca ha tret la calculadora i ha vist en els números un gegant amb els peus enfangats no només entre el Tigris i l’Eufrates, sinó també a les aigües brutes i nostrades de Louisiana i Mississipí.

En tot cas, no s’han de confondre els peus enfangats amb els peus de fang. El gegant pot tenir l’autoestima un pèl baixa però segueix essent el més poderós del món i la petició d’ajut li fa el rostre més humà.

Tal vegada tot plegat és una operació d’imatge d’abast mundial per tapar la sobèrbia i la prepotència que tant de mal han fet a l’administració Bush.

Allò que l'aigua s'endugué

"Navegant" pels carrers inundats (Foto Reuters)

“No sé si és un problema del governador o del president...però algú ha d’agafar un avió, asseure’s i trobar una solució a això. Que moguin el cul i que facin alguna cosa”, ha exclamat amb indignació l’alcalde demòcrata de Nova Orleans Ray Nogin.

La superpotencia ha necessitat cinc dies des del tràgic pas de l’huracà Katrina pel Golf de Mèxic per enviar la Guàrdia Nacional i començar a distribuir aigua, aliments i altres productes de primera necessitat a les més de 60.000 persones atrapades a la ciutat de Nova Orleans. Fins ara, les tasques d’evacuació han estat molt lentes i insuficients i la mort, la fam, la set, el pillatge i la violència han transformat la capital del jazz en un escenari propi del futur catastrofista i caòtic mostrat a Mad Max.

La tragèdia de Louisiana, en la qual la immensa majoria de víctimes són pobres i negres, ha convertit en realitat el pitjor malson de Bush per tres raons diferents: perquè ha estat provocada per causes naturals (no hi ha cap enemic exterior a qui acusar), perquè s’ha reaccionat amb lentitud i poca eficàcia i perquè era previsible que pogués passar i no es va fer res anys enrera per a prevenir-ho.

Des de fa temps es sabia que Nova Orleans, en trobar-se en bona part sota el nivell del mar, és vulnerable als efectes de les grans tempestes i de les inundacions. Els experts també havien advertit que els dics que ara s’han trencat estaven preparats per suportar els efectes dels huracans de força 3 però no pas els de categoria 4 o 5. L’any passat, el Cos d’Enginyers de l’Exèrcit va reclamar a l’Administració 11 milions de dòlars per reforçar la muralla de dics, però Bush, més preocupat per les despeses que estan causant les guerres exteriors que per una ciutat on els republicants obtenen pocs vots, només en va demanar 3 al Congrés. Finalment els congressistes van aprovar una partida de 5 milions, una inversió insuficient que va provocar la paralització de bona part del projecte.

La certesa de que aquest desastre es podia produir ho demostra el reportatge de ficció que l’octubre del 2004 va publicar la prestigiosa revista National Geographic. Amb el títol “Allò que l’aigua s’endugué” el periodista Joel K. Bourne Jr. descrivia la inundació i destrucció de Nova Orleans a conseqüència d’una gran tempesta que faria pujar el nivell de les aigües. “Quan va succeir aquesta calamitat?”, es preguntava el periodista. “Encara no ha succeït però a la llista de l’Agencia Federal de Gestió d’Emergències figura un huracà que destruirà Nova Orleans com una de les amenaces més tràgiques a la nació. Molt més que una amenaça de terratrèmol a Califòrnia o un atac terrorista a Nova York”.

En el mateix reportatge, l’enginyer Joe Suhaida, especialista en l’estudi d’aquella costa, feia també un pronòstic profètic: L’assassí per Louisiana és una tempesta de categoria 3, que després de 72 hores es convertirà en categoria 4 i més tard en 5, dirigint-se cap a la pitjor direcció (...). La nostra tecnologia és bona quan funciona. Però quan falla, poden passar coses terribles”.

Suposo que a la Casa Blanca ningú llegeix National Geographic.

Admirant la lletjor

Sam

El gos més lleig del món és diu Sam i és un petit animaló d'aspecte realment horripilant. Es tracta d'un pura raça "Chinese Crested Hairless", té 15 anys i l'edat l'ha fet encara més terrorífic apropant-lo a la imatge dels gremlins, els famosos i entremaliats personatges de la pel·lícula de Joe Dante. Curiosament tanta lletjor ha trobat el seu contrapunt en l'especialista en cosmètica Susie Lockheed, que cuida a Sam com si fos un fill. El ca ha guanyat tres vegades seguides el premi al "Gos més lleig del món" i s'ha convertit en tot un fenomen de popularitat. Té la seva pròpia web on els seus milers d'admiradors poden comprar samarretes i plaques magnètiques per la nevera amb la inquietant imatge de Sam.

És ben curiós aquest món en el qual es passa de rendir un culte desorbitat a la bellesa a admirar la més extrema de les lletjors lluint-la fins i tot damunt el pit.

El festival de la mentida

Uns sis-cents filòsofs, escriptors, periodistes i altra gent de mal viure reunits a Roma han elegit a Bush i a Blair com a guanyadors del premi a la major mentida del segle per la frase “Sadam Husein poseeix armes de destrucció massiva”. Felicitats a l’Aznar per la part que li toca.

Hernando fa marxa enrera

El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, ha rectificat les seves declaracions d’ahir en les quals justificava l’estratègia impulsada pel govern britànic de “tirar a matar” quan es persegueix un sospitós de terrorisme. Hernando ha fet marxa enrera després que les seves paraules fossin durament criticades pel PSOE, IU, ERC, PNB, CiU, associacions de jutges i sindicats policíacs.

En un comunicat, Hernando manifesta la seva oposició a l’ús de qualsevol instrument en la lluita contra el terrorisme que vulneri l’ordre constitucional, les previsions legals i el control judicial.

El president del Suprem diu que les seves polèmiques declaracions fetes en un curs d’estiu a la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, no van ser “adientment enteses o tal vegada explicades amb l’oportú encert”.

Serà això o que rectificar és de savis especialment quan ocupes un càrrec a proposta del PP i Mariano Rajoy t’abandona afirmant públicament que en la lluita contra el terrorisme s’han de respectar les regles de l’estat de dret.

La política de "tirar a matar"

El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, ha justificat les instruccions de “tirar a matar” donades pel govern Blair a la policia britànica en el marc de la lluita antiterrorista. Hernando s’ha pronunciat així poc després de que aquestes ordres provoquessin a Londres la mort d’un brasiler innocent tirotejat a boca de canó per un grup d’agents.

“Estem davant la tercera guerra mundial, que és la guerra contra el terrorisme. Soc contrari com és natural a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major o pot produir la mort d’innocents, l’evitació del risc em sembla oportuna”, ha dit el president del Consell Judicial.

El més sorprenent de tot plegat és que sigui precisament la màxima autoritat judicial espanyola, que té encomanada la defensa de l’estat de dret, qui justifiqui la pena de mort sense judici previ. Deixar al lliure arbitri policial l’aplicació de la justícia no tan sols nega l’estat de dret i el principi de legalitat, sinó que ens transporta directament al salvatge oest, on el tret al cap o l’arbre de la forca fan innecessària l’existència de càrrecs com els que té el conservador Francisco José Hernando.

Hillary s'escandalitza

La senadora demòcrata per Nova York i ex-primera dama dels Estats Units, Hillary Clinton s’ha afegit als grups conservadors republicans en la seva guerra contra el videojoc "Grand Theft Auto: San Andreas" del qual l’any passat es van vendre cinc milions de còpies només en la versió per a PlayStation 2.

El joc és indubtablement violent, com també ho són altres videojocs i tantes i tantes pel·lícules, però resulta irònic que una part important dels sectors polítics i socials que el condemnen siguin els mateixos que defensen a la vida real la lliure circulació i ús de tota mena d’armes. S’escandalitzen per la sang virtual presentant-se com a defensors de la família i simultàniament esgrimeixen com a dret constitucional la utilització indiscriminada d’eines mortíferes.

Hillary Clinton, però, s’escandalitza públicament en aquest cas per una altra cosa: el sexe explícit que apareix en el videojoc gràcies a una modificació que algú ha penjat a la xarxa i que porta per títol Hot Coffee. A hores d’ara encara no està clar si el mod es limita a treure a la llum escenes ocultes dins el joc original, amb la qual cosa l’empresa Rockstar Games hauria vulnerat les normes que obliguen a mostrar a les autoritats tot el contingut del CD, o si, pel contrari, n’hi afegeix de noves.

En tot cas, desprès d’exterioritzar el seu malestar adduint que els videojocs estan “fora de control” i que són utilitzats per menors, Hillary ha reclamat a la Comissió Federal de Comerç (FCC) que “Grand Theft Auto: San Andreas” sigui classificat com un joc “només per a adults” (una mena d’infern comercial que el condemnaria a la seva desaparició de molts punts de venda) i no pas un entreteniment per a jugadors a partir de 17 anys com ho és ara.

Deixant de banda que la majoria dels videojocs són per gent formada i que els pares no poden defugir la seva responsabilitat de supervisar l’oci dels menors (cosa que fan massa sovint), l’entrada en escena de la Clinton fa pensar més aviat en una jugada política consistent en apropar-se a aquella Amèrica profunda, tradicional i casta que li pot donar algun vot quan arribi el dia de presentar-se a les eleccions presidencials.

El perill de ficar coses dins els altres

Tal vegada haureu sentit a parlar d'aquella llegenda urbana sobre una parella que va sortir escaldada posant-se un ratolí a l'anus. Doncs bé, a Mallorca acaba de succeir un fet tan bèstia com el cas del ratolí, protagonitzat aquesta vegada per una parella heterosexual i un consolador que va entrar però que no podia sortir. La notícia, ja prou inquietant, no deixa clar si el joguet portava piles Duracelli, però confirma el que explica amb ironia l'antropòloga i sexòloga Pilar Cristóbal: "Anar ficant coses dins els altres és super perillós".

El dret a cagar-la

El BOE publica avui la reforma del Codi Civil que autoritza els matrimonis entre homosexuals. És la primera llei del món que reconeix la plena igualtat de les parelles homosexuals i les heterosexuals, una igualtat que el Vaticà considera "aberrant" i que el PP creu que és inconstitucional.

Zapatero ha dit que amb passos legals com el donat dijous amb l'aprovació de la reforma pel Congrés dels Diputats és construeix una societat més decent, "perquè no hi ha rés més indecent que privar de drets i marginar a persones per la seva opció sexual".

Unes paraules, les del president del govern espanyol, que han estat una manera elegant de qualificar com a indecent al conglomerat de la dreta política i eclesiàstica, al qual s'hi ha afegit en aquesta qüestió Unió Democràtica.

En tot cas com a heterosexual gens amic de la institució del matrimoni, considero que és bo i legítim que els homosexuals tinguin el dret a equivocar-se com l'han exercit els darrers 25 anys als protagonistes heteros de l'1,7 milions de divorcis i separacions que s'han produït a l'estat espanyol. El dret a cagar-la és també un exercici de llibertat.

Acaba a Galícia l'era del dinosaure

El vot dels emigrants ha estat clar. Fraga ha perdut la majoria absoluta amb la qual cosa Galícia abandona per fi, després de 16 anys, l’era del darrer dinosaure del franquisme. Davant el desastre, el PP de Rajoy té dos somnis: jubilar el més aviat possible l’ex-ministre de la dictadura i esperar que unes futures picabaralles entre els socialistes i els nacionalistes gallecs esfondrin el govern de progrés. Però Fraga ja ha dit que pensa continuar com a cap de l’oposició i tant Emilio Pérez Touriño, líder del PSdG, com Anxo Quintana, cap del BNG, han expressat la seva voluntat de tirar endavant una coalició estable.

En comptes de somniar amb ruptures externes, faria bé Rajoy en controlar amb lupa el que pot succeir dins el PP gallec una vegada perdut el poder. El sector rural de la boina, encapçalat pel president del PP d’Ourense, José Luis Baltar, i el sector del birret (urbans i propers a la direcció del PP de Madrid) ja esmolen les eines per la que pot ser una crua i virulenta batalla per la successió de Fraga.

Una manifestació per impedir els drets dels altres

Dos dels bisbes assistents a la manifestació

La dreta ultrareligiosa i política ha sortit avui al carrer a Madrid per protestar contra la llei que permetrà casar-se als homosexuals. Dinou bisbes i un bon nombre de dirigents del PP han encapçalat una manifestació que ha servit no pas per defensar els drets dels manifestants sinó per intentar impedir que altres persones puguin exercir els seus drets . Darrera les pancartes i els eslògans més o menys cavernaris ha aparegut una vegada més el nul respecte a la llibertat de la gent que té una orientació sexual diferent.

Em permeto aconsellar-vos que llegiu aquest escrit molt interessant publicat per Psicobyte en el seu blog Psicofonias:

Matrimonio y católicos

En línea con la actual relevancia social en torno a la modificación de la legislación española sobre los matrimonios, la postura de los católicos en ella, voy a exponer mi posición aquí, que para eso es mi blog:Estoy completamente a favor del permitir el matrimonio entre católicos.Me parece una injusticia y un error tratar de impedirselo.El catolicismo no es una enfermedad. Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales. (Segueix)

Pinochet com Al Capone

La Cort d’Apel·lacions de Santiago ha anul·lat el processament d’Augusto Pinochet pels crims comesos durant l’operació Còndor. Els jutges han considerat que l’estat de salut de l’exdictador xilè no permet tirar endavant el procés sobre uns fets que als anys 70 i principi dels 80 van comportar l’assassinat de gran nombre d’opositors polítics a les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai.

Tot i això i tal vegada per reduir l’impacte de la decisió davant l’opinió pública, el mateix tribunal ha aprovat el desaforament de Pinochet per poder processar-lo per frau fiscal, corrupció i falsificació de passaports, un afer que inclou l’existència de comptes secrets a l’estranger per valor de com a mínim 10 milions de dòlars.

Eduardo Contreras, l’advocat querellant, s’ha mostrat indignat per la decisió dels jutges, entre els quals hi ha alguns notoris pinochetistes: “Dona la impressió que als jutges no els sembla permissible que Pinochet sigui un lladre, però no els importa que sigui un assassí, és a dir, milions de dòlars valen molt més que la sang de milers de xilens”, ha dit Contreras.

Té raó en indignar-se l’advocat, però en tot cas les dues decisions de la Justicia xilena situen Pinochet a la mateixa alçada que Al Capone. Al famós ganster de Chicago tampoc els vàren poder castigar pels seus assassinats però finalment va passar una bona temporada entre reixes pels seus delictes fiscals.

Ser homosexual i conduir

A un jove sicilià, les autoritats de Tràfic li van retirar el carnet de conduir en saber que s’havia declarat homosexual en un reconeixement mèdic militar. El jove va impugnar la decisió davant el tribunal administratiu de Catania i ara els jutges han suspès de manera cautelar l’ordre de Tràfic a l’espera que s’enllesteixi el procés judicial iniciat pel jove, que reclama una indemnització a l’estat. La situació política italiana és tan complexa i l’episodi tant absurd i patètic que fa dubtar si aquestes autoritats de tràfic apliquen els criteris del Govern Berlusconi o si segueixen directament les directrius moralistes del Vaticà.

La corona d'espines d'en Maragall

La polèmica foto

Pasqual Maragall ha reconegut públicament que a Jerusalem va cometre una “estupidesa” al retratar a Josep-Lluís Carod-Rovira amb una corona d’espines davant el Sant Sepulcre. És el que té anar de polític enrotllat trencant el protocol.

A la polèmica fotografia, Maragall i Carod-Rovira apareixen contents i satisfets com dos turistes en plenes vacances, oblidant que el primer és president de Catalunya i el segon líder d’un partit en el Govern, i que no estan precisament de vacances sinó de viatge oficial en una de les zones més conflictives del món.

Josep Tarradellas va dir una vegada que el protocol “és l’expressió màxima del poder”. Els polítics catalans no han d’actuar com uns robots, però haurien de saber que el poder que administren està permanentment vigilat per aquells que aprofitaran qualsevol relliscada protocol·lària per sucar-hi pa. I tampoc es tracta d’estar sempre demanant disculpes...

Ressusciten el Foro Babel

El diari El Mundo informa avui que un grup de professionals i d’intel·lectuals, entre ells Albert Boadella, Félix de Azúa, Iván Tubau, Eugenio Trias, Francesc de Carreras i Arcadi Espasa, han decidit crear una plataforma contra la “uniformitat nacionalista” de Catalunya.

Els promotors de la idea, que ve a ser com un despertar de l’adormit Foro Babel, del qual van formar part en el seu moment alguns d’ells, presentaran un manifest el proper 7 de juny i, a mig termini, tenen previst crear un partit que, segons El Mundo, defensarà els interessos “de molts catalans que, tot i això, no es senten nacionalistes”.

El diari de Pedro J, favorable sempre a aquests tipus d’iniciatives, explica que els signants del manifest consideren que s’està produint “una espècie de persecució contra els catalans que s’expressen en castellà” i que l’existència dels pactes del tripartit i la “línia catalanista” de Josep Piquè en el PP de Catalunya, ha fet empitjorar les coses en relació a la llarga etapa convergent.

Ja ho entenc que estiguin indignats.

Boadella, Espada, Tibau i companyia quan van al quiosc no poden comprar cap diari ni revista en castellà; quan volen anar al cinema troben la programació farcida de pel·lícules en català; a la llibreria tenen feina en localitzar una novel·la en castellà; a les botigues tothom els parla en català i els productes que s’hi venen estan exclusivament etiquetats en la llengua d’en Fabra; a Internet no hi ha qui pugui navegar si no sap català i quan posen la tele, perquè els intel·lectuals també perden hores davant la petita pantalla, només els hi surt teleescombraria en català.

En definitiva ho passen fatal. És normal doncs que vulguin traduir la seva pena en un manifest contundent contra el tripartit i que desitgin recollir en forma de vots la indignació popular que, indiscutiblement, omple carrers i places.

Això si, no queda clar quina ideologia tindrà aquest partit. El Mundo assegura que és situarà “a l’esquerra del PP”, que és, en definitiva, com no dir res.

El deportat imaginari

La representació ha durat molts anys però finalment s'ha acabat. I la sorpresa ha sigut majúscula. Enric Marco, fins ara president de l'Amical de Mauthausen, ha reconegut que no va estar mai presoner del camp de concentració de Flossenburg ni de cap altre camp nazi sinó que va marxar voluntàriament a treballar a Alemanya el 1941 i va tornar el 1943 després d'haver estat detingut, empresonat i alliberat per la Gestapo. Marco, considerat el representant més emblemàtic dels deportats de l'estat espanyol, ha justificat l'engany dient que el seu ingrés imaginari a Flossenburg havia estat una invenció per poder fer arribar amb més facilitat a la gent el missatge sobre l'Holocaust.

Vaig tenir ocasió de tractar aquest sorprenent personatge en motiu d'un viatge a Alemanya durant el qual vàrem visitar el camp de concentració de Ravensbrück. Venia amb nosaltres la Neus Català, supervivent d'aquest camp. En Marco ens explicava històries de la seva "estada" a Flossenburg, totes colpidores i alguna d'elles fins i tot cinematogràfiques com la partida d'escacs jugada contra un militar alemany, un desafiament que, segons ell, va guanyar després de superar els dubtes sobre si s'havia de deixar vèncer per conservar la vida o aprofitar l'ocasió per derrotar un nazi.

En aquell viatge, a més del testimoni de Neus Català, vam "reviure" l'horror nazi a través dels seus ulls, i aquesta és una de les coses que commocionen més una vegada descobert l'engany. Durant molt de temps, en Marco ha estat capaç d'enganyar a periodistes, a polítics, a assistents a les seves conferències i a centenars de nens de les escoles a les quals es presentava com un supervivent de l'extermini i un lluitador de la resistència. Ho feia amb absoluta militància i convicció i la paradoxa de tot plegat és que gràcies a les seves xerrades molta gent ha conegut les circumstàncies històriques de l'infern nazi.

Perfectament integrat en el seu paper com un magnífic actor i amb una bona capacitat d'oratòria, Marco ha estat capaç d'emocionar a tothom convertint-se en la veu dels autèntics deportats i explicant coses terribles que aquests, per haver-les patit en pròpia pell, tal vegada no haurien pogut exposar tant bé com ho ha fet ell.

Els negacionistes es recrearan ara en la història d'aquest farsant, però els fets són els fets i van més enllà d'una persona que per afany de protagonisme o per les raons abans exposades, s'ha disfressat amb una personalitat que no li pertocava en lloc de limitar-se a ser un eficient divulgador de la memòria històrica. Enric Marco ha interpretat el paper de la seva vida, però a Mauthausen, a Flossenburg i molts altres camps hi van estar i hi van morir els personatges reals amb els que ell es volia emmirallar. I aquest si que és un fet incontestable.

Avaria a Telefónica

Avui a la botiga de Telefónica a Girona tenen un greu problema que s’ha afegit a les habituals cues de clients: s’han quedat sense línia per culpa d’una avaria. I tenen també un maldecap més: els serveis tècnics estan avisats però no els arreglen el problema. Una de les treballadores de la botiga m’ho explica posant cara de víctima. La mateixa cara que hem posat un dia o altre tots els clients de Telefònica.

L'arquebisbe Carles i Auschwitz

Quatre dies desprès que el Vaticà instés, per raons de consciència, els funcionaris espanyols a boicotejar els casaments gais, l’arquebisbe emèrit de Barcelona, Ricard Maria Carles ha dit que obeir la llei i no la consciència “porta a Auschwitz”. “No eren delinqüents els que van fer aquell camp de concentració, sinó la gent a qui es va forçar o que va creure que havien d’obeir primer les lleis del Govern nazi que la seva consciència”, ha dit Carles en declaracions a TV3.

L’argument de l’arquebisbe falla per diferents punts. En primer lloc, no sempre els nazis actuaven forçats obeint les ordres dels seus superiors jeràrquics. N’hi havia molts que, aplicant la lògica de la seva ideologia, ho feien plenament “conscients” de la “necessitat” de l’Holocaust.

Per altra banda, combatre el matrimoni gai utilitzant com a argument Auschwitz és, com a mínim, un despropòsit. Ignora Ricard Maria Carles la quantitat d’homosexuals que van ser tancats, torturats i assassinats en els camps d’extermini pel sot fet de tenir aquesta orientació sexual?

Tot plegat em fa pensar que la memòria de la jerarquia catòlica és molt feble, tant feble com per oblidar el tebi paper jugat per Pius XII durant la Segona Guerra Mundial. Caldria preguntar-li a Ricard Maria Carles on era la consciència del Papa quan mantenia silenci davant l’Holocaust o quan anys abans, el 1933, impulsava com a secretari d’estat del Vaticà, la signatura del Concordat amb Hitler, avalant així la política antisemítica dels nazis. I també seria bo saber quina consciència va tenir Pius XII legitimant la dictadura franquista amb el Concordat del 1953.

Fer de Ratzinger o de Benet XVI

Fa uns dies ja pronosticàvem en aquest mateix blog que els cardenals, la majoria d’ells designats per Wojtyla, s’encarregarien d’escollir un Joan Pau III que perpetués l’estil dogmàtic i immobilista de Joan Pau II . Doncs bé, ja el tenim aquí. El personatge triat sota la inspiració de l’ala dreta de l’Esperit Sant, com diu El Periódico, és ni més ni menys que Joseph Ratzinger, el guardià de l’ortodòxia vaticana, el fustigador de tots aquells que al llarg del darrer pontificat s’han atrevit a fer un discurs diferent al de la cúria romana.

Ideòleg de la involució eclesial registrada durant l’etapa de Wojtyla, aquest alemany que s’ha guanyat al capdavant de la Congregació de la Doctrina de la Fe, l’antiga Inquisició, els sobrenoms de Panzerkardinal i de Rottweiller de Déu, ha escollit el nom de Benet XVI pel seu pontificat. Ara caldrà veure si en la recent estrenada època de wojtylisme sense Wojtyla, el nou Papa, a qui tothom li reconeix una notable intel·ligència, optarà per continuar exercint de Ratzinger o, fent honor al seu nou nom, introduirà unes maneres de fer més pròpies del seu antecessor Benet XV, aquell Giacomo della Chiesa que en la difícil època de la I Guerra Mundial es va guanyar la fama com a Papa de la pau.

L'alcalde Salamanca i l'"espoli"

Avui, el govern de Zapatero ha aprovat el projecte de llei per la restitució a Catalunya dels documents incautats durant la Guerra Civil. És un important pas endavant per la restitució de la memòria històrica que no ha agradat gens ni mica al PP. L’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote ha assegurat que de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola no es mourà cap paper “i menys per raons d’espoli, com està passant”. És a dir que el just retorn als seus propietaris dels documents espoliats pel franquisme és un “espoli”. L’argument em recorda aquelles sentencies a mort pel delicte de “rebel·lió militar” que dictaven els tribunals de la dictadura contra aquells que havien defensat la legalitat republicana.

Que Déu no ressusciti el Papa

Molta gent ha rebut els darrers dies aquest missatge SMS: "Concentració a la Catedral a les 12 d'aquesta mitjanit, per exigir a Déu que ressusciti el Papa i poder veure alguna cosa per la tele. Passa'l."

Més enllà de la mostra d'humor negre, la veritat és que el desés de Karol Wojtyla el dissabte passat s'ha convertit en un autèntic fenomen mediàtic, una riuada d'informació caracteritzada en la majoria dels casos per un culte a la personalitat fora de mida. "Atleta de l'esperit", "Paladí de la llibertat", Papa dels joves", "Defensor de la vida", "Campió de la pau", "El Magne" etc. etc.

Joan Pau II ha estat sens dubte una figura històrica i popular, un Papa viatger que va saber alçar la veu contra determinades guerres com la d'Iraq i sobretot contra els règims stalinistes. Però el fanatisme dels seus panegiristes no hauria de fer oblidar l'altre plat de la balança, el d'un Papa immobilista i dogmàticament reaccionari que ha guiat el seu llarg pontificat per la via de l'antireformisme i que ha allunyat a l'Església de l'esperit obert del Concili Vaticà II. Karol Wojtyla ha defensat portes enfora els drets humans però com assenyala el teòleg Hans Küng , els ha negat amb contundencia als propis bisbes, als teòlegs (140 d'ells d'arreu del món han patit condemna del Vaticà) i a les dones. La moral sexual del Papa i la seva guerra declarada contra els mètodes de control de la natalitat ha provocat desorientació i patiments entre els fidels i ha propiciat l'extensió d'epidèmies com la del sida. Una moral la de Wojtyla, allunyada del nostre temps i suficientment hipòcrita com per tapar els escàndols de pedofilia protagonitzats per membres del clero. Una manera de fer que ha continuat barrant l'accés de les dones al sacerdoci i que ha obligat a mantenir, portes en fora, l'antinatural celibat dels capellans, un factor que ha incidit en el fet que el seminaris, com els temples, estiguin cada dia més buits. Un reforçament del poder de la Cúria i dels moviments ultraconservadors com l'Opus Dei i Comunió i Alliberament que ha afeblit el paper dels bisbes i de l'Església de base. I una persecució ferotge de la Teologia de l'Alliberament que ha comportat a l'Amèrica Llatina una pèrdua de contacte amb les necessitats dels més febles.

Des del punt de vista d'un agnòstic o d'un ateu, tot plegat no hauria de causar gaire preocupació sinó fos que l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana no es un simple club privat que regeix la vida dels seus membres. L'opinió del Vaticà incideix en la política de molts governs i tot plegat acaba causant impacte en la societat.

No. Més val que Déu no ressusciti a Karol Wojtyla. No cal que gasti energies perquè malauradament és molt probable que els seus cardenals, la majoria d'ells designats per l'il·lustre polonès, ja s'encarregaran d'escollir un Joan Pau III.

Que l'Esperit Sant i tots els deus del cel ens agafin confessats.

La hipocresia de la dreta cristiana

Tota la dreta cristiana nord-americana s'està mostrant ferotgement en contra de la decisió dels jutges de desconnectar Terri Schiavo de la sonda que ha alimentat durant quinze anys la seva trista vida vegetativa. L'argument principal que esgrimeixen amb la Bíblia a la ma és que el que dóna Déu, només Déu ho pot treure. Paradoxalment, són els mateixos grups que s'obliden de Déu a l'hora de defensar l'aplicació de la pena de mort.

Una hipocresia que té com a exemple emblemàtic al cap de la majoria republicana a la Cambra de Representants Tom Delay, que s'ha mostrat com un dels congressistes més actius en la defensa del manteniment de l'estat vegetatiu de Terri Schiavo. Curiosament ell mateix, fa un temps, va permetre que desconnectessin al seu pare que havia quedat en una situació clínica similar a Schiavo després de patir un accident de trànsit.

El gat, les cotorres i la Marsellesa

Una dona explica per la ràdio que cada matí canta la Marsellesa al seu gat. A primer cop d'ull pot semblar estrany però no ho és tant. Jo, a les meves cotorres, les vaig ensenyar a "xiular" El pont sobre el riu Kwai. I ho feien la mar de bé, mentre que dubto que el gat de la senyora de la ràdio sàpiga entonar allò d' Allons enfants de la patrie /Le jour de gloire est arrivé! .

El papable i El Codi Da Vinci

El cardenal Tarcisio Bertone, arquebisbe de Gènova, ha demanat als catòlics que "no llegeixin ni comprin" El Codi Da Vinci, el bestseller de l'escriptor nord-americà Dan Brown que, a més de deixar en mal lloc a l'Opus Dei, explica, entre altres coses, que Jesucrist i Maria Magdalena van tenir un fill. Segons Bertone, que va ser durant anys secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, hereva de l'antiga Inquisició, el llibre està farcit de mentides i "hi ha el risc que la gent que el llegeixi pensi que les faules que s'hi expliquen són veritat".

És curiós que l'influent cardenal hagi trencat ara el silenci del Vaticà sobre el tema, quan fa dos anys que el llibre es va posar a la venda i quan ja s'han venut arreu del món uns 20 milions d'exemplars en 44 idiomes (165.000 d'ells en català).

Un gran interrogant queda obert: No serà que amb aquest gest, el papable arquebisbe de Gènova s'ha volgut posar en primera fila de l'escena cardenalícia de cara a una propera elecció de nou Papa?.

En tot cas, amb el seu crit al cel, Bertone ha fet un gran favor a Dan Brown i als seus editors. A l'escriptor perquè, en aquest temps de descreguts, sempre és positiu que l'Església parli malament d'un. I als editors perquè encara vendran més exemplars de la novel·la maleïda pel cardenal i també de les altres obres de l'autor. Com a exemple, els de l'editorial Empúries es freguen les mans: aquesta mateixa setmana ha arribat a les llibreries l'edició en català d'El gran engany, una obra anterior a El Codi Da Vinci publicada el 2001 amb el títol de Deception Point i fins ara no editada a l'estat espanyol. Sens dubte serà un nou èxit de vendes com també ho ha estat Àngels i dimonis.

I uns altres a qui el cardenal haurà beneficiat són els productors de la versió cinematogràfica d'El Codi Da Vinci, un film que serà dirigit per Ron Howard (el de Una mente peligrosa) i protagonitzat per Tom Hanks.

Entrenament "anti-fratricida" a Iraq

El Pentàgon ha ordenat que els soldats nord-americans a Iraq rebin un entrenament “anti-fratricida” per aconseguir reduir els atacs que involuntàriament porten a terme contra militars britànics i altres aliats. Fins i tot han demanat a l’exercit britànic que els proporcioni diversos Land Rover blindats i banderes per poder ensenyar als soldats dels Estats Units a distingir-los dels enemics. Segons explica el diari The Times, el desconeixement és tan elevat a les files nord-americanes que, per deshonra de l’antic Imperi, fins i tot hi ha militars ianquis que no saben identificar la bandera britànica. Aquest desconeixement va fer que l’any passat els britànics patissin a la regió de Basora un total de 32 atacs de “foc amic”, que, per sort, no van provocar baixes mortals sinó “únicament” ferides en dotze casos.

Com que els caps militars britànics no confien en que l’aprenentatge dels seus cosins germans sigui ràpid, han donat instruccions a les seves forces que procurin no apropar-se als combois militars nord-americans i que si ho fan, circulin a poc a poc, exhibeixin la bandera del Regne Unit i cridin amb tota la força dels pulmons la seva nacionalitat.

El recent cas de la mort de Nicola Calipari, l’agent dels serveis secrets italians que ha mor víctima dels trets de soldats nord-americans quan acompanyava a la periodista Giuliana Sgrena desprès de ser alliberada pels segrestadors, aconsella màxima prudència a tots aquells que comparteixen front de guerra amb les tropes dels Estats Units.

Amb el cangueli de patir un atemptat suïcida, els nord-americans tenen poques manies a l’hora de prémer el gallet, encara que de la boca de les seves armes acabi sortint el que eufemísticament es coneix com a “foc amic”. A més, saben que cap tribunal estranger els jutjarà. Per alguna cosa Washington s’ha negat a signar el tractat de creació del Tribunal Penal Internacional i també, per alguna raó, la Casa Blanca promou els tractats bilaterals que garanteixen absoluta immunitat als seus soldats.

Montilla i el 3 per cent

Fa dies que Catalunya viu una tempesta política de considerables proporcions per l’afer del Carmel i del 3 per cent, però segons el ministre i primer secretari del PSC, José Montilla, aquí no passa res. El dirigent socialista assegura que Maragall no va acusar a CiU de cobrar comissions per l’adjudicació d’obres públiques, sinó que només va insinuar “coses que estan en l’ambient”. Per això, el president de la Generalitat no té “res a rectificar”. “Ningú va aportar cap prova i, per a tant, ningú ha fet una acusació formal. Si algú interpreta una insinuació com una acusació és el seu problema”, ha afegit el ministre. “I si els dirigents de CiU es senten acusats, ells sabran per què”.

Sort en tenim d’en Montilla que torna a situar les coses al seu lloc. A l’oasi català mai no succeeix res. L’adjudicació de l’obra pública ha estat sempre transparent, la gestió de GISA modèlica, els túnels passen per sota les cases sense causar cap mínima esquerda, el finançament dels partits és clar i net i el Parlament és una bassa d’oli on els polítics, d’un i altre signe, quan obren la boca ho fan sense cap mala intenció, amb la gràcia, estil i elegància dels angelets del cel.

Aquest és l’oasi català de tota la vida, un paradís a la nostrada terra, que cal preservar fent com els micos clàssics de l’hinduisme: tapant-se la boca, els ulls, i les orelles. I tal vegada, el nas.

Negroponte mou els fils

El president Bush ha elegit l’actual ambaixador dels Estats Units a Iraq, John Negroponte com a futur director nacional d’Intel·ligència, el nou càrrec que ha de servir per coordinar les diferents agències d’espionatge. Negroponte, de 65 anys, ha estat presentat oficialment com un veterà diplomàtic amb quatre dècades de servei a la política exterior de la superpotencia i sense experiència en el món dels espies. Però fent un exercici de memòria i gratant una mica en el llarg currículum de Negroponte, el trobem a principi dels anys 80 exercint d’ambaixador a Hondures sota les ordres de Ronald Reagan i movent des de l’ombra els fils dels esquadrons de la mort i de la Contra nicaragüenca. Va ser l’època en que l’anomenat Batalló 316 hondureny, un grup d’intel·ligència militar entrenat per la CIA i per elements de la dictadura argentina, va protagonitzar nombrosos casos de tortura contra presumptes “subversius” i va estar al darrera de la desaparició de cap a 200 persones, entre elles dos missioners nord-americans. I tot això va passar quan Negroponte feia de proconsul en un país conegut irònicament com a "USS Hondures", el “portaavions” ocupat per Washington.

Ara, després d’haver “democratitzat” Iraq, l’angelet Negroponte tindrà a les seves mans la facultat de repartir un pressupost anual de 40.000 milions de dòlars entre 15 agències d’intel·ligència que apleguen un total de 200.000 funcionaris. I a més, disposarà de fil directe amb Bush. Passen els anys i les administracions republicanes, però Déu el cria i ells es segueixen ajuntant...

La Legió Còndor i el nom de les coses

El ministeri de Defensa alemany ha decidit canviar el nom d’una patrulla de caces i d’una caserna de la força aèria que fins ara es deien Werner Moelder, en honor a aquest pilot de la Legió Còndor que el 26 d’abril del 1937, en plena guerra civil espanyola, va bombardejar la població basca de Gernika.

Werner Moelder, que va morir el 1941 a l’edat de 28 anys a Polònia i que havia estat designat per Hitler inspector de caces de la Luftwaffe, va ser considerat durant molts anys un heroi de guerra de l’aviació alemanya i per aquesta raó portava el seu nom la caserna de Visselhoevede i la patrulla de caces número 74, amb seu a Neuburg.

El 1998, el parlament federal va decidir que les forces armades alemanyes no lluïssin més els noms dels membres de la Legió Còndor, però fins l’any passat, gràcies a un reportatge de la televisió, les autoritats no es van assabentar que Moelder havia format part d’aquesta unitat.

Han hagut doncs de passar 68 anys des de la destrucció de Gernika perquè al menys en aquest aspecte simbòlic Alemanya hagi fet justícia. I en tot cas, Berlín ha fet molt més que moltes autoritats espanyoles que mantenen en carrers i places els noms del dictador i dels seus generals, els mateixos que des de Burgos van consentir que aquell llunyà 26 d’abril del 1937 les bombes alemanyes sembressin de mort Gernika.

Auschwitz, Bush i la llibertat

El País Semanal publica un reportatge dedicat al 60 aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Un dels entrevistats és l’Enric Marco, president de l’Amical Mauthausen, testimoni viu dels horrors patits per centenars de milers de persones, entre elles molts republicans catalans, en els camps d’extermini nazis. Amb en Marco i amb la Neus Català, una altra antiga deportada, vaig tenir ocasió de visitar el camp de Ravensbrück, a Alemanya. També he estat al camps de Dachau i d’Auschwitz, aquest darrer a Polònia, màxim exponent, junt amb Mauthausen, de l’infern de l’holocaust.

Marco va ser un dels 2.000 sobrevivents del camp de Flossenbürg, on hi havia 18.000 presoners. Aquest vell lluitador explica que quan el camp va ser alliberat per l’exercit nord-americà, ell i els seus companys republicans van patir una gran frustració: tot i haver estat dels primers en lluitar, en els fronts de la guerra civil espanyola, per la llibertat i la democràcia a Europa, van ser els únics que immediatament després de l’alliberament no van poder abandonar els camps d’extermini perquè eren apatrides. Tot l’esforç i el patiment en la lluita contra el feixisme, primer a la península i desprès en els camps de batalla europeus, no van tenir cap recompensa. Franco es va convertir en aliat dels nord-americans i es va perpetuar en el poder fins a la seva mort.

Ara Bush ha estat entronitzat quatre anys més a la presidència dels Estats Units. A la cerimònia de presa de possessió, la més cara i blindada de la història, el president ha utilitzar una vintena de vegades la paraula llibertat, la mateixa que fa servir Enric Marco però tan diferent quan surt de la boca de Bush. “La millor esperança per a la pau al nostre món resideix en l’expansió de la llibertat a tot el planeta. La seguretat dels Estats Units depèn cada vegada més de la llibertat en altres terres”, ha dit Bush justificant d’aquesta manera futures intervencions militars.

No crec que els iraquians estiguin massa satisfets del concepte de llibertat exportat per les forces armades dels Estats Units. Ni tampoc considero que Guantánamo sigui cap exemple de justícia democràtica. I si Bush vol estendre la llibertat i la democràcia arreu del món, s’obre un gran interrogant: què farà amb el règims autoritaris (Arabia Saudi, Pakistan , Xina, Rússia ...) que ara són aliats dels Estats Units com ho va ser durant quaranta anys la dictadura franquista?.

En els parcs de la ciutat alemanya de Bayreuth, on es celebra el festival wagnerià més important del món, un desconegut porta més d’un any punxant banderetes dels Estats Units damunt merdes de gos. Tinc la impressió que aquesta original acció de protesta durarà al menys quatre anys, el temps durant el qual Bush continuarà dictant el destí del món.

Zhao.com

Un informàtic xinès que es diu Zhao vol que el seu fill s’anomeni Zhao.com. El feliç pare recorda que en mandarí “com” sona semblant a “kang” que significa “saludable i segur”. I el programador afegeix en defensa de la seva idea que el nom, a més de ser original, recordaria l’ofici del progenitor. De moment, les autoritats xineses s’han negat a registrar el nen com a Zhao.com, de la mateixa manera que fa uns mesos van refusar la idea d’un apassionat d’Internet que volia posar el signe @ com a nom del seu fill.

No sé com funciona tot plegat a Xina, però si aquestes peticions es formalitzessin aquí, sempre hi hauria l’argument de recordar al funcionari de torn la llista de cognoms que fan referència a oficis com ara Fuster, Ferrer, Pagès...Clar que una cosa és el cognom que recorda l’ofici del primer ancestre de la nissaga i l’altre el nom que normalment surt del santoral i no pas del teclat de l’ordinador.

Prohibit anar despullat per casa

Les autoritats del poble mexicà de Tabasco han prohibit per decret que la gent vagi despullada...per dins a casa. Diuen que és per preservar les bones costums i confien que els veïns s'encarreguin de denunciar als infractors. Davant aquesta sorprenent norma, els nudistes poden defensar-se simplement posant cortines o sortint alegrement despullats a la via pública, un espai que no està inclòs a la nova reglamentació. Més difícil serà lliurar-se dels veïns xafarders i d'unes autoritats que, per molt que siguin del Partido Revolucionario Institucional, semblen dignes de Torquemada.

La feixuga tasca de Santa Claus

Al poble francès d'Ales, uns joves han ventat una pallissa a un Pare Noël per no voler donar-los més caramels. A Chile, un Santa Claus s'ha hagut d'estirar al mig de la carretera Panamericana per cridar l'atenció sobre el pèssim estat d'un indigent malalt que malviu al costat d'aquesta autopista. A Londres, un altre Santa Claus es va haver d'encadenar fa unes setmanes a l'entrada del Palau de Buckingham en protesta per la discriminació que segons ell pateixen els pares divorciats front a les mares a l'hora de veure els seus fills. I ara fa un any a la ciutat de Donedin (Nova Zelanda) els organitzadors de les festes nadalenques van prohibir que els nens s'asseguin a la falda de Santa Claus per evitar querelles per pederàstia.

S'ha convertit en tant complicat l'ofici d'aquest personatge mític que no és estrany que al Japó hagin organitzat un curs per ser un bon Pare Noël. I si això segueix així, trobar voluntaris per disfressar-se de Santa Claus serà tan difícil com ho és aconseguir cambrers que vulguin treballar la nit de Cap d'Any tot i cobrar sobresous d'entre 200 i 450 euros.

El pic i el repicó de la grossa

La grossa de Nadal ha caigut en el 54.600, 78 números menys que el que jo tenia. Vaig comprar una participació de 10 euros (per allò de que no toqui a la feina) i per a tant m'hauré de conformar amb cobrar una fortuna de 50 euros. Per la tele es repeteixen les imatges de sempre: gent saltant, ballant, cridant i dutxant-se amb cava davant un bar o una administració de loteria. Per la petita pantalla surt una dona madura que explica eufòrica a l'audiència un fet excepcional: que acaba de fer l'amor amb el seu marit!!. Així doncs, a aquesta ciutadana li ha tocat la rifa per partida doble. Ha fet el pic i el repicó. Vet aquí com l'atzar omple butxaques i uneix cossos, probablement perduts de vista, en la dansa irrefrenable de la felicitat.

Tot per la pasta

El gerent de la NASA, Sean O’Keefe, ha presentat la seva dimissió al president Bush amb un curiós argument: el sou que cobra, 158.000 dolars a l’any (uns 119.000 euros), equivalent al sou d’un membre del Congrés, no seria suficient per pagar els estudis universitaris dels seus tres fills. La noticia de La Vanguardia afegeix que la matrícula anual en una universitat pública costa uns 3.000 dòlars per un estudiant del mateix estat i 6.000 per algú vingut de fora o de l’estranger. La tarifa de les privades pot arribar als 35.000 dòlars a l’any. Fent quatre números que justifiquin la seva dimissió, es suposa que O’Keefe vol que els seus fills entrin a estudiar a la universitat privada, però el que a primer cop d’ull no sembla massa congruent és la segona part de la notícia: que el fins ara gerent de la NASA deixa aquest càrrec per convertir-se en rector de la Louisiana State University, una institució pública. Cobrarà, això si, 500.000 dòlars a l’any, un argument, aquest si de pes, per justificar la incongruència que suposarà tenir els fills estudiant en universitats privades i ser el màxim responsable d’una de pública. Però ja ho sabem: moneys són moneys.

Els condons i la patronal de l'Església

Coincidint amb el Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, una malaltia que afecta a 40 milions de persones, hem pogut escoltar diverses opinions contraries a l’ús del condó. Un expert en sexualitat com el portaveu de la Conferencia Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, ha assegurat que “el risc de contagi de la sida amb preservatiu augmenta fins el 15 per cent”. Un altre especialista en vida de parella com el cardenal de Madagascar Gaetan Razafindatrandraare, ha insistit en que “els preservatius no funcionen, no impedeixen que el virus hi passi a través”. Per últim, una tercera veu autoritzada en el tema, el cardenal Javier Lozano Barragán, ha afirmat que la sida és un signe d’”inmunodeficiencia moral”.

Davant l’opinió de la patronal de l’Església, que posa en qüestió tots els criteris dels científics sobre la sida i els preservatius, proposem des d’aquí que la comunitat científica abandoni les seves tasques actuals i es centri en un únic objectiu: estudiar la virginitat de Maria i el paper de l'esperit sant entre altres dogmes de la sàvia l’Església Catòlica.

El correu de Bill Gates

Steve Ballmer, director executiu de Microsoft, ha comentat que Bill Gates rep diàriament 4 milions d'e-mails a la seva bústia de correu, essent la majoria spams.

Encara són pocs. Jo em rebo més de 300 i no sóc uns dels homes més rics del món. En comparació, i si tot fos més just, el multimilionari del software hauria de patir un allau diari de 300 milions de correus. Clar que a l'amic Bill aquest problema no l'afecta gens ni mica: un equip de treballadors de Microsoft s'encarrega de seleccionar-li, d'entre tanta brossa electrònica, el correu autèntic. Mentrestant, els simples mortals ens hem de conformar en alliçonar els programes anti-spam per aconseguir que treballin el més fi possible...