divendres, 8 d’abril de 2005

Que Déu no ressusciti el Papa

Molta gent ha rebut els darrers dies aquest missatge SMS: "Concentració a la Catedral a les 12 d'aquesta mitjanit, per exigir a Déu que ressusciti el Papa i poder veure alguna cosa per la tele. Passa'l."

Més enllà de la mostra d'humor negre, la veritat és que el desés de Karol Wojtyla el dissabte passat s'ha convertit en un autèntic fenomen mediàtic, una riuada d'informació caracteritzada en la majoria dels casos per un culte a la personalitat fora de mida. "Atleta de l'esperit", "Paladí de la llibertat", Papa dels joves", "Defensor de la vida", "Campió de la pau", "El Magne" etc. etc.

Joan Pau II ha estat sens dubte una figura històrica i popular, un Papa viatger que va saber alçar la veu contra determinades guerres com la d'Iraq i sobretot contra els règims stalinistes. Però el fanatisme dels seus panegiristes no hauria de fer oblidar l'altre plat de la balança, el d'un Papa immobilista i dogmàticament reaccionari que ha guiat el seu llarg pontificat per la via de l'antireformisme i que ha allunyat a l'Església de l'esperit obert del Concili Vaticà II. Karol Wojtyla ha defensat portes enfora els drets humans però com assenyala el teòleg Hans Küng , els ha negat amb contundencia als propis bisbes, als teòlegs (140 d'ells d'arreu del món han patit condemna del Vaticà) i a les dones. La moral sexual del Papa i la seva guerra declarada contra els mètodes de control de la natalitat ha provocat desorientació i patiments entre els fidels i ha propiciat l'extensió d'epidèmies com la del sida. Una moral la de Wojtyla, allunyada del nostre temps i suficientment hipòcrita com per tapar els escàndols de pedofilia protagonitzats per membres del clero. Una manera de fer que ha continuat barrant l'accés de les dones al sacerdoci i que ha obligat a mantenir, portes en fora, l'antinatural celibat dels capellans, un factor que ha incidit en el fet que el seminaris, com els temples, estiguin cada dia més buits. Un reforçament del poder de la Cúria i dels moviments ultraconservadors com l'Opus Dei i Comunió i Alliberament que ha afeblit el paper dels bisbes i de l'Església de base. I una persecució ferotge de la Teologia de l'Alliberament que ha comportat a l'Amèrica Llatina una pèrdua de contacte amb les necessitats dels més febles.

Des del punt de vista d'un agnòstic o d'un ateu, tot plegat no hauria de causar gaire preocupació sinó fos que l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana no es un simple club privat que regeix la vida dels seus membres. L'opinió del Vaticà incideix en la política de molts governs i tot plegat acaba causant impacte en la societat.

No. Més val que Déu no ressusciti a Karol Wojtyla. No cal que gasti energies perquè malauradament és molt probable que els seus cardenals, la majoria d'ells designats per l'il·lustre polonès, ja s'encarregaran d'escollir un Joan Pau III.

Que l'Esperit Sant i tots els deus del cel ens agafin confessats.