dilluns, 5 de setembre de 2005

La calculadora d'en Bush


Les autoritats encara no han comptabilitzat el nombre de morts. Foto: AP Posted by Picasa

Hi ha alguns dies que els titulars dels diaris semblen de conya. Avui he obert “El Periódico” per la plana 3 i m’ha aparegut la següent notícia: “EUA demana ajuda humanitària urgent a la UE i a l’OTAN”. El tema, qualificat pel diari com una “històrica demanda de la Casa Blanca” fa referència naturalment als danys humans i materials causats per l’huracà Katrina.

No havíem quedat, segons va assegurar el president Bush poc després del desastre, que els Estats Units podien resoldre la situació pels seus propis mitjans?.

Ara sembla que no. Algú a la Casa blanca ha tret la calculadora i els números no acaben de sortir. Cal trucar a la porta dels aliats. Naturalment l’
oferta políticament enverinada de Fidel Castro d’enviar metges i material sanitari a Nova Orleans ha estat descartada des del primer dia, impedint a la Humanitat contemplar l’espectacle impagable de la revolució cubana salvant als ciutadans oblidats de l’imperi, els pobres dels més pobres enfangats pel Katrina i oblidats per la inoperància de Washington.

En tot cas, les agencies amplien avui la notícia assegurant que la superpotencia ja ha començat a gestionar el tema trucant a totes les portes amigues. Al govern espanyol, l’ambaixador nord-americà Eduardo Aguirre li ha demanat petroli, racions alimentaries militars, bateries, equips mèdics i maquinaria per treure fang. Moratinos ha dit que si, que no faltaria més, i Espanya s’ha afegit a la llarga llista d’estats que participaran en aquesta singular operació de solidaritat amb la superpotencia. És una inversió de futur i tothom vol ser-hi. Fins i tot el govern afganès, que no controla gaire més enllà de Kabul i que està completament en mans dels Estats Units, ha anunciat que enviarà a Washington 79.000 euros. Quantes coses es deuen poder fer a Afganistan amb 79.000 euros!!!.

Com que he estat uns dies de vacances, perdut a dalt d’un veler i desconnectat de la rabiosa actualitat, la petició d’ajut de Washington m’omple de dubtes. M’hauré perdut alguna cosa semblant a la caiguda de l’imperi romà?. Haurà canviat de sobte l’equilibri mundial mentre jo m’entretenia fent de grumet?. Ràpidament entro a la web de la
CIA, consulto el The World Factbook, la visió del món segons la Central d’Intel·ligència, i veig que res no ha canviat. La renda per càpita d’Espanya és de 23.300 dòlars i la dels Estats Units de 40.100 (encara hi ha classes a la geografia mundial tot i que les estadístiques són tramposes i la renda dels barris pobres de Nova Orleans deu ser baixíssima). Consulto el que diu la CIA sobre l’economia nord-americana i surto de dubtes amb la primera frase: “Els Estats Units són la més gran i la més tecnològicament poderosa economia del món”.

També s’afirma que la resposta als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 va mostrar “una notable elasticitat” de l’economia malgrat les despeses provocades pels conflictes a Iraq i a Afganistan. Miro més avall i cap al final els analistes dels serveis secrets apunten algunes incerteses. Segons ells, es poden produir problemes a llarg termini per una inadequada inversió en infrastructures econòmiques, per un ràpid creixement dels costos mèdics i de les pensions degut a una població envellida i per un estancament dels ingressos familiars de les classes baixes.

Com dèiem, algú a la Casa Blanca ha tret la calculadora i ha vist en els números un gegant amb els peus enfangats no només entre el Tigris i l’Eufrates, sinó també a les aigües brutes i nostrades de Louisiana i Mississipí.


En tot cas, no s’han de confondre els peus enfangats amb els peus de fang. El gegant pot tenir l’autoestima un pèl baixa però segueix essent el més poderós del món i la petició d’ajut li fa el rostre més humà.

Tal vegada tot plegat és una operació d’imatge d’abast mundial per tapar la sobèrbia i la prepotència que tant de mal han fet a l’administració Bush.