L'aigua de l'Esperanza

L'avió Hércules durant les tasques de càrrega dels ajuts espanyols. Foto: Antena 3


La Comunitat de Madrid, governada pel PP, ha estat la primera en participar a la campanya d’ajuts als damnificats pel desastre del Katrina. Concretament el govern presidit per Esperanza Aguirre hi ha enviat 500 quilos de menjar i mantes i...1.500 litres d’aigua potable aportada per el Canal de Isabel II, l’empresa pública que subministra aigua a Madrid. Tot plegat ha estat transportat cap als Estats Units a bord de dos avions Hércules del Ministeri de Defensa, junt amb 6.000 racions de menjar d’emergència i altres productes aportats per organismes estatals, sumant un total de 15 tones d’ajuda valorada en 350.000 euros.

Els avions han aterrat a la base aèria de Little Rock, Arkansas, on han estat rebuts per personal de la Office of U.S. Foreing Disaster Assistance (OFDA).

L’estat d’Arkansas, on han arribat els 1.500 litres d’aigua madrilenya, té 18 fabulosos rius, 15.607 quilòmetres de rieres i rierols i 242.820 hectàrees d’inacabables llacs. Tenen tanta aigua que són els primers productors d’arròs dels Estats Units i les activitats fluvials constitueixen el seu principal atractiu turístic.

Anem a una escala superior. Els nord-americans consumeixen cada dia amb tota mena d'usos 350.000 milions de galons d’aigua dolça (un galó és equivalent a 3,7 litres). El mercat d’aigua envasada va créixer un 81 per cent entre el 1998 i el 2003, any en que les vendes van arribar als 7.400 milions de dòlars. Les dues marques més venudes són Aquafina (Pepsi) i Dasani (Coca-Cola), unes aigües que no són minerals sinó de l’aixeta i purificades, exactament aquelles que no agraden gens ni mica al consumidor espanyol.

A Arkansas doncs hi ha tota l’aigua del món per portar cap a Nova Orleans, però Esperanza Aguirre deu considerar que la del Manzanares, desprès d’un viatge transatlàntic, és miraculosa.

La Comunitat de Madrid havia proposat enviar a Nova Orleans 30.000 litres d’aigua, però per sort alguna ment sensata de l’Agencia Espanyola de Cooperació Internacional els va convèncer que, per fer el gest, n’hi havia prou amb 1.500 litres.

Tots els logistes de les ONG saben que quan es produeix un desastre natural cal recollir donacions econòmiques i intentar comprar els productes d’ajut a la zona o als països propers a la catàstrofe. A la web de la Creu Roja nord-americana ho expliquen ben clar: “Les donacions econòmiques a la Creu Roja són la millor manera d’ajudar a les víctimes del desastre. Les contribucions monetàries permeten a la Creu Roja comprar els productes necessaris més urgents el més a prop possible del desastre. Comprar a prop permet ajudar el més ràpidament possible a les víctimes, sense retards i sense alts costos de transport. Com que les comunitats afectades pel desastre generalment han patit fortes pèrdues econòmiques, comprant allà s’els pot ajudar a estimular l’economia”.

El govern d’Esperanza Aguirre no tant sols ha confós els Estats Units amb Etiòpia o el Sudan, on l’accés a l’aigua dolça és qüestió de vida o mort, sinó que a més, pels costos de transport, ha convertit cada litre d’aigua madrilenya en un producte de luxe.

I mentrestant, el vicepresident de la Comunitat de Madrid i president del Canal de Isabel II , Ignacio González segueix reclamant al Govern estatal noves infrastructures per garantir l’abastament d’aigua a la comunitat. Segons ell, encara que plogués i els pantans estiguessin plens, Madrid continuaria sense tenir l’aigua que necessita. Tot plegat, paradoxes d’una mal entesa solidaritat internacional.