La conspiració i els escarabats blancs i piloters

Collons quina setmana!. Dilluns, el diari esportiu As titula a portada “Goleada a la
conspiración” i demà divendres l’ABC ofereix als seus lectors un pack amb la pel·lícula Apocalipse now i la gens tranquil·litzant novel·la El corazón de las tinieblas d’en Conrad. Per acabar-ho d’adobar, el cap de l’Estat Major de la Defensa, general Félix Sanz diu que la unitat d’Espanya és “una preocupació” pels militars i l’Alfonso Ussía a La Razón considera – rememorant al nostrat Boadella- que els tancs haurien d’entrar no tan sols a Barcelona, sinó també a Girona, Tarragona i Lleida.

Però centrem-nos en la portada de l’As. Confesso que, vist l’actual clima polític convulsionat per les tamborinades del PP, això de “Goleada a la conspiración” em va fer pensar que es referien al contuberni català-estatutari. Doncs resulta que no. Que el tema anava dels suposats tractes de favor dels arbitres al Barça i dels quatre gols que va marcar el Real Madrid al Mallorca. Mira per on, resulta que els arbitres afavoreixen als jugadors blau-grana, que semblen haver-se convertit es especialistes en empats, mentre que els blancs, ara segons diuen, sense l’històric suport arbitral, van guanyant partits. Vistos els resultats, jo d’en Laporta trencaria el “conveni” amb les institucions arbitrals...

Conyes al marge, crec que l’arbitratge és una feina terrible per la pressió que reben els seus protagonistes i per la manera antediluviana en la que l’han d’exercir. La vista i el xiulet són armes passades de moda, pròpies d’una època romàntica en què el futbol era només un esport. Ara és un gran negoci que mou milers de milions d’euros i no té cap sentit que, en plena revolució tecnològica, els arbitres saltin al camp tan terriblement desarmats. Quasi, diria jo, en pilotes.

I mentre la premsa, els clubs i els afeccionats discuteixen sobre les cagades arbitrals i sobre l’afer Messi (que Déu ni do quin embolic), els jugadors brasilers del Real Madrid (Ronaldo, Roberto Carlos, Baptista i Robinho) perden el sentit del ridícul recreant amb les seves vistoses celebracions dels gols un particular i pintoresc zoològic blanc. Van començar panxa enlaire representant, segons els diaris, “la cucaracha” i han continuat amb “la granota”, “el cangur” i “el poltre”. Tota aquesta comèdia ofèn als equips rivals (l’excèntric propietari de l’Alabès Dimitri Piterman els va qualificar de “pallassos”, que no sé si ell és una persona gaire autoritzada per donar patents de tonteria), però també causa malestar a la premsa madrilenya i a l’afecció blanca. Són ja unes quantes veus les que s’han queixat que, amb les seves postes en escena, els brasilers deixen al marge a la resta de l’equip trencant la unitat del grup i posant en qüestió el “señorio” dels hereus de don Santiago Bernabeu.

Fa uns dies a la redacció d’El Punt i d’El 9 Esportiu el tema va provocar un debat sobre el nom d’una de les bèsties del zoològic blanc. Un col·lega seguidor del Madrid (rara avis en un entorn fanàticament culè) assegurava que l’animal que van imitar els brasilers a Mendizorroza era “la cucaracha”. Altres companys apostaven per l’escarabat i fins i tot hi havia qui assegurava que “la cucaracha” i l’escarabat són el mateix animaló. Doncs bé, desprès d’haver portat a terme una intensíssima investigació, puc assegurar que es tracte de dues bèsties diferents. Les dues són coleòpters, però “la cucaracha” (en català, escarabat de cuina) té una mancança: és incapaç de volar.

I com que haviem quedat que els jugadors del Real Madrid són galàctics com en Sisa, per força han de poder volar. Per a tant res de “cucarachas”. Són escarabats blancs. Escarabats de la patata, banyut, boller, de la col, de l’Ave Maria, de les flors, del cuir, de rossinyol, de Sant Joan, escopeter, enterrador, goliat, hèrcules, rinoceront, pelut, petador, sagrat, pudent, lluent, de nit, de sang o, si voleu, piloter. Escarabats blancs i piloters. Si senyor.