Alta tensió al Parlament

“Tenir el cor més fort per aguantar tot el que vingui”. Amb la mirada posada a la setmana vinent quan l’Estatut passarà pel Congrés i amb un punt irònic, aquesta és la valoració que ha fet el president del Parlament, Ernest Benach de la jornada de prevenció del risc cardiovascular portada a terme dijous a la cambra catalana. Diputats, periodistes i funcionaris s’han sotmès voluntàriament al control de la pressió arterial, el pes, la talla, la concentració de glucosa, el colesterol i el perímetre de la cintura, altrament dit “michelins” o obesitat intraabdominal, que, segons asseguren els metges, és un factor de risc important i poc conegut.

La conclusió és que les senyories, els pixatinters i la premsa canallesca tenen tensió alta i sobrepès, o sigui més o menys el que pateixen tots els mortals.

Josep Lluís Carod-Rovira ha admès que té la tensió alta per la mala vida que porta, mentre que l’"indultat" conseller de Medi Ambient, Salvador Milà i el portaveu adjunt del PPC, Daniel Sirera reconeixen que s’han d’aprimar.

Per la seva part, Artur Mas, pletòric de forces per l’instint autoassassí del tripartit, assegura que els seus resultats estan “dins de la normalitat” o sigui que pot cantar Els Segadors sense ofegar-se.

No es sap si el socarrimat president de la Generalitat Pasqual Maragall ha passar les proves, però tenint en compte el que ha patit els darrers dies, em temo que el tensiòmetre pot haver fet pufff. I la salut física i mental dels seus assessors també és un misteri. Malament si no van aconseguir que Maragall els fes cas i pitjor si el van aconsellar que passés de tot, inclòs el seu partit, i tirés endavant la frustrada renovació del Govern. Ara tenim un president cremat i desautoritzat pel propi partit i pels altres dos socis i un executiu ple d’indultats.

En aquest context, tot són rumors. Hi ha qui diu que ERC treballa de cara a unes eleccions anticipades per dintre d’un any i que la consigna és potenciar la figura del conseller primer Josep Bargalló. Altres asseguren que ICV vol marcar distàncies amb el PSC remarcant davant els electors la seva imatge d’esquerres. La possibilitat d’expropiar pisos buits anunciada públicament per Milà sense haver-ho pactat abans amb els altres socis del tripartit, n’és un indici. I en el PSC segueixen les ganivetades. Veus “innocents” expliquen que hi ha el temor de que la darrera maragallada consisteixi en tocar el dos (com ja va fer en Pasqual fa uns anys “exiliant-se” a Roma). I trobar un nou candidat o candidata no és fàcil. Sona el nom de Manuela de Madre, però tot depèn de l’evolució de la seva malaltia...

Mentrestant, Mas i Piqué es freguen les mans i el Parlament ha aprovat una partida extraordinària per a obres que inclou la construcció d’un nou bar-restaurant de 600 metres quadrats a la planta baixa, a les antigues dependències del Museu d’Art Modern. O sigui que de por a la tensió alta i al sobrepès res de res.

I per si no teníem el galliner prou esvalotat, aquesta setmana ha entrat en escena un outsider, l’activista i exsenador Lluís Maria Xirinacs. L’home estava en recerca i captura des del març de l’any passat quan l’Audiència Nacional el va condemnar a dos anys de presó per haver-se declarat, l’Onze de Setembre del 2002, “amic d’ETA”. Durant tot aquest temps ningú l’havia molestat fins que aquesta setmana va anar a renovar el DNI i va acabar engarjolat. Però dijous al vespre, quan ja s’havien mobilitzat els sectors independentistes, l’Audiència Nacional va ordenar la seva posta en llibertat, una decisió llampec que demostra més que res que els jutges se l’han volgut treure de sobre el més aviat possible.

El fet que no l’haguessin detingut en tots aquest mesos posa en evidència que no hi havia cap interès en fer-ho. I el fet que Xirinacs s’hagués posat voluntàriament a la boca del llop em fa pensar més que en ingenuïtat en provocació.

Ja no estem en el Franquisme ni en la Transició i el Sistema, té fins i tot els mecanismes per seleccionar a qui accepta com a provocador.