El PP sensual

El Magazine d'El Mundo mostra avui així de sensual a la portaveu del PP Soraya Sáenz de Santamaria. Segons va avançar divendres en portada el diari madrileny, es tracta d'una entrevista de la secció “A solas con”, signada per Nieves Herrero, la periodista que el 1993 va pujar a l'Olimp de la tele escombraria pel tractament donat des del seu programa a Antena 3 a la troballa dels cadàvers de les dues nenes del crim d'Alcàsser.


Segons El Mundo, cinc persones han treballat a la producció de l'entrevista a la portaveu del PP, un desplegament poc habitual.


La Soraya, assegura el diari, “habla sin tapujos de su vida familiar”:


“Yo me casé con un hombre que tiene una retranca bárbara. Tenemos una complicidad especial para reírnos de las mismas cosas.”


He consultat en el Diccionario de la Real Académia què vol dir això de “retranca” (paraula que fa volar la imaginació) i veig que un dels significats és “Intención disimulada, oculta”.


Tal vegada, la “retranca” no la té només el seu marit sinó que també n'ha fet ús El Mundo al proposar a la portaveu del PP un reportatge fotogràfic d'aquestes característiques.


La imatge de Soraya amb vestit negre amb transparències i aire d'estrella de Hollywood ha sorprès a tothom més que res perquè no estem gaire acostumats a veure al gremi de la política lluint aquesta mirada i cos seductor (estareu d'acord que en Putin fent de Rambo pescador o l'Albert Rivera nu en el seu cartell de campanya no tenen el mateix encant que la mussa pepera).


Per vanitat personal o per ganes de donar una empenta al canvi d'imatge del seu partit, Soraya ha picat l'ham i s'ha deixat seduir per la càmera de Pedro J. , un dels personatges del poder mediàtic que han mogut més fils contra Rajoy. L'entrevista aparentment innocent del Magazine i el seu muntatge gràfic digne de la revista Hola té trampa perquè frivolitza la imatge del partit (cosa que no agradarà als votants més conservadors) i perquè el posa en contradicció amb actituds passades com, per exemple, les crítiques que des del Partit Popular es van fer contra les ministres del PSOE per haver acceptat sortir en un reportatge glamurós de la revista Vogue.


Ni el mateix Pedro J. – com podeu veure en aquest vídeo d'El Mundo- amaga les seves males intencions.


Referint-se a la portaveu del PP com una "femme fatale, recostada en el suelo", el director d'El Mundo afegeix el següent:


"Muchos van a interpretar esta imágen como una expresión del cacao mental de un partido, del caos político de un partido, que da la impresión de no sentirse a gusto dentro de su propia piel. De un partido al que le gustaría ser lo que no es. Y por eso se distancia de sus electores…"


Una jugada poc elegant però perfecte que, a més, ha servit avui a Pedro J. per vendre més exemplars del seu diari a costa del nou PP de Rajoy.


Foto: Luis Malibrán / El Mundo

Les promocions "exclusives" dels diaris

El País dedica dues planes de publicitat a la seva nova promoció: un aparell MP3 de 2 Gb pel cotxe que, sense requerir cap instal·lació, s'endolla a l'encenedor del vehicle i es sintonitza i s'escolta per l'equip de ràdio. El diari presenta aquest aparell de la marca Ingo Device com a “Revolucionario, cómodo, elegante...” i, per acabar de convèncer, afegeix: ¡Gózalo en exclusiva sólo con El País!”


Si del que es tracta és de gaudir, fa un mes que gaudeixo d'aquest mateix MP3 gràcies a una altra promoció no tan “exclusiva” com la d'El País: la que ja ha fet El Mundo Deportivo per Catalunya i Balears.


Per cert que el preu -29,90 euros més la cartilla amb els cupons- i el punt de recollida – el Carrefour- són idèntics.




Imatge 1: Retall de la promoció d'El País.

Imatge 2: Fotografia de la promoció d'El Mundo Deportivo.

Déu va (o no) amb bus

Avui han començat a circular dos autobusos de les línies 14 i 41 de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) amb un cartell publicitari amb el següent missatge:


"Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta la vida"


La campanya, que s'allargarà per espai de quatre setmanes i que té un cost de 2.500 euros, és promoguda per la Unió d'Ateus i per Lliurepensadors i Ateus de Catalunya, dues entitats que, per portar-la a terme, ha aconseguit recaptar més de 9.000 euros en donatius particulars.


En resposta a aquesta iniciativa, que s'estendrà a altres ciutats com Madrid, Sevilla, Bilbao i Zaragoza, els evangelistes de Fuenlabrada ja fa uns dies que fan circular en un bus urbà un anunci segons el qual “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. Per la seva part, E-cristians, l'entitat ultracatòlica presidida per l'exconseller de la Generalitat Josep Miró Ardèvol no tan sols farà contracampanya en els autobusos de Barcelona (l'eslògan encara no s'ha fet públic) sinó que, a més, pretén que els creients més combatius posin en els seus vehicles, al costat del toro espanyol o de l'ase català, un adhesiu en forma de peix, símbol dels primers cristians.


En definitiva, ara que ni déu posa publicitat resulta que la publicitat és protagonitzada per Déu i, a més, en plena era dels audiovisuals i d'internet, apareix damunt un dels suports més prosaics i menys sofisticats del sector: la carrosseria d'un autobús.


El debat entorn l'existència o no d'una criatura suprema creadora de l'Univers és des de fa segles llarg i, sovint, filosòficament inintel·ligible per la gent del carrer, mentre que la polèmica dels busos és simplement una guerra d'eslògans. Això sí, econòmica i amb prou impacte perquè tot déu (amb perdó) s'atreveixi a dir-hi la seva, gairebé com succeeix amb el futbol.


Permeteu-me doncs que hi fiqui cullerada.


En el missatge dels ateus crida l'atenció l'ús de l'adverbi “probablement”, afegit, imagino, amb ànim de no ofendre als creients o, si voleu, amb esperit conciliador. A Gran Bretanya, en canvi, els pioners del bus ateu han emprat aquesta formula per imperatiu legal, ja que en cas contrari l'anunci no hauria pogut circulat pels carrers. No tinc noticia que aquí negar taxativament l'existència de Déu en qualsevol suport publicitari estigui prohibit, per la qual cosa aquest respectuós “probablement” em fa pensar en les campanyes comercials que asseguren que tal producte és “probablement” el millor del mercat. Res a veure amb el missatge taxatiu i mític del 1880, “el turrón más caro del mundo”.


La manca de convicció en el missatge no fa altra cosa que facilitar la circulació de conyes per internet com ara algunes que es poden llegir avui mateix:


“Probablemente el cambio climático no existe. Deja de preocuparte y disfruta de la vida”


“Probablemente el mostruo del lago Ness no existe. .Deja de preocuparte y disfruta del baño”


Però és que en el cas que es ocupa, curar-se en salut i dir que “Probablement Déu no existeix” sembla un eslògan més propi d'agnòstics escèptics que d'ateus convençuts.


I pel que fa als cristians que han posat el crit al cel en veure el bus ateu, s'haurien de relaxar perquè, en definitiva, ¿no són ells els qui han negat i perseguit al llarg de la història l'existència de milers de déus pagans?


Tots ells poden anar tranquil·lament amb línia 14 de la Bonanova a la Vila Olímpica o amb la 41 de Francesc Macià a Diagonal Mar perquè, creients com son, haurien de saber que “Déu és arreu”, fins i tot dalt del bus ateu.


I si tenen dubtes, a més d'anar-se a confessar, sempre poden aturar un taxi i escoltar la COPE.


Foto 1: EFE

Foto 2: ABC

Carpantes de la premsa

Mals temps per a la premsa. Qui més qui menys fa equilibris a la corda fluixa retallant despeses per on pot, però, davant l'atac de vertigen amb risc d'esclafada final, alguns grups periodístics tiren pel dret acomiadant personal. És l'hora del campi qui pugui i no sembla preocupar de quina manera repercutirà en la qualitat futura del producte l'estratègia de deixar el vaixell sense mitja tripulació.


Ara, en plena maregassa i amb risc de naufragi (un temporal que a can Asensio ve de lluny), el comitè d'empresa del Grup Zeta acaba d'anunciar la convocatòria d'una vaga pels propers dies 14, 15 i 16 en protesta per la decisió de l'editora de presentar un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que afecta a 531 dels seus 2.300 treballadors.


Ahir, el mateix dia en que mig miler de treballadors de Zeta es manifestaven pel centre de Barcelona, a RAC1, l'emissora del Grupo Godó, és a dir de la competència, és podia escoltar la falca publicitària de la nova col·lecció que, a partir d'aquest cap de setmana, ofereix als seus lectors El Periódico. L'anunci, que promet “receptes econòmiques per estalviar i disfrutar menjant”, comença d'aquesta manera:


“Amb El Periódico i la seva colecció “Comer bien gastando poco” ja no cal fer màgia per arribar a fi de mes”





Seria tot un gest per part de la direcció de l'empresa regalar, junt amb el finiquito, exemplars de la col·lecció a cada un dels periodistes i de la resta de treballadors que enviarà a l'atur. D'aquesta manera, amb les receptes culinàries de baix preu sota el braç, els nostres col·legues del Grupo Zeta seran carpantes del segle XXI però ben informats.


Com es suposa que han de ser els periodistes.

• Declaració dels professionals d'El Periódico

• Comunicat del Grup Zeta

• Blog dels treballadors d'El Periódico

• Blog de Txerra Cirbián, periodista d'El Periódico: Periodisme de qualitat
  

El Reis, Santa Claus i Obama

Entro a una botiga de videojocs i el venedor fa cara d'esgotat. M'explica que els darrers dies, Melcior, Gaspar i Baltasar han protagonitzat una autèntica orgia de compres. “Ha estat terrible” diu l'home assenyalant les prestatgeries quasi buides.


Els Reis Mags són d'Orient però han vingut fins aquí en un viatge sense escales i amb ganes de treballar. Un any més han passat de llarg de Palestina, on l'estel de Betlem es confon amb els coets d'uns i altres. El fanatisme amb olor a pólvora i a mort impregna aquelles terres brollant imatges terribles per les pantalles de televisió, mentre els organismes internacionals , lligats de peus i de mans, mostren una vegada més la seva incapacitat per posar-hi una mica d'ordre.


Els Reis d'Orient són mags però també savis i entenen que ni amb tota la màgia del món es pot portar, d'un dia per altre, una mica de pau i de felicitat a Gaza.


Quan Melcior, Gaspar i Baltasar retornin als països d'origen es posaran en contacte amb el seu col·lega Santa Claus per saber si l'homenot gras, alegre i vestit de vermell ha aconseguit alguna cosa més que complir amb la seva estricta missió comercial consistent, com la dels Reis, en deixar esgotats als venedors de videojocs. Li preguntaran si amb l'ajud dels rens voladors ha deixat anar un polsim màgic per multiplicar per mil la sensatesa del flamant president electe dels Estats Units.


Quan, el proper dia 20, Obama prengui possessió del seu càrrec, necessitarà totes les forces naturals i sobrenaturals per intentar construir un món diferent damunt les ruïnes deixades per Bush. I és important que Santa Claus -o qualsevol altre ésser fantàstic- hagi tingut èxit a Washington perquè la pólvora està fent estralls en terres llunyanes, però (a més de les metxes que s'encenen a Iran i a Síria) el gruix dels canons es disparen o es permeten disparar, per activa o per passiva, des de la Casa Blanca.


Imatge 1: Dibuix d'en JAP en El Punt.

Imatge 2: Il·lustració de Santa Claus dalt d'un trineu amb rens (1868). / Viquipèdia

Llevantada de Reis a Mar Franc

El fotògraf i publicista italià Oliviero Toscani, famós per les seves polèmiques campanyes per la marca Benetton, ha sorprès a tothom registrant la paraula Màfia. No està clar què en pensa fer, però coneixent al personatge, tot és possible i segur que ben aviat en tindrem notícia.


Parlant de publicitat agressiva, m'he quedat de pedra escoltant aquests darrers dies a RAC1 una falca publicitària de Mar Franc, l'establiment d'articles de pell amb botigues a Salt (Espai Gironès), Puigcerdà i Platja d'Aro.


Una veu masculina diu, entre altres coses, el següent:


“Hi ha temporals de llevant i temporals de Reis. Fins a Reis gaudeix d'un 10, 20 i 30 per descompte...”


I dic que m'ha sorprès perquè emprar com argument publicitari una llevantada que acaba de provocar quatre morts, diversos ferits i d'anys milionaris al litoral català – el pitjor temporal en 50 anys- resulta més que atrevit (per no qualificar-ho amb altres paraules). I encara ho és més quan l'empresa que s'anuncia d'aquesta manera té la seu central a Platja d'Aro, on, segons el balanç provisional fet públic avui per l'Ajuntament els danys causats per la llevantada superen els 3 milions d'euros: més de dos milions en el passeig marítim, 800.000 en el Port d'Aro, 100.000 en el camí de ronda de S'Agaró i unes quantitats encara per avaluar tant a la platja com a la vintena de bars i botigues inundats.


Per cert, que a la sessió informativa d'avui, a la qual hi han assistit veïns i empresaris afectats pel temporal de Sant Esteve, la veu cantant l'ha portat l'alcalde Joan Giraut (CiU), que a més de les seves responsabilitats municipals és -per arrodonir la troca- copropietari de Mar Franc!





Foto 1: Aspecte dels danys causats pel temporal en el passeig marítim de Platja d'Aro. / EFE

Foto 2: Reunió informativa presidida per l'alcalde. / El Punt / O. Pinilla

Feliç any 2010!

No, no m'he equivocat d'any, però vista la que cau i la que diuen que caurà durant el 2009 més valdria haver entrat al 2010 o – per anar més tranquils- al 2011.


Els humoristes gràfics d'El Punt descriuen avui perfectament la situació: en JAP opta per dibuixar la travessia del desert i, en Lluís Puigbert, la carrera d'obstacles.


Encara no hem tingut gairebé temps de posar el nas al 2009 i ja s'anuncia un increment de preus de serveis com l'electricitat, el transport ferroviari, les autopistes, la telefonia, la connexió a internet...


Fins i tot a Girona fugir de la crisi amb un bitllet cap a l'altre món serà més car: el preu dels nínxols puja un 20 per cent. L'Ajuntament ho té clar: no hi ha tarifa low cost pel traspàs...


En una situació com l'actual, quan les planes d'economia dels diaris semblen la casa dels horrors, era el moment perquè el govern Montilla o el d'en ZP haguessin promogut amb valentia un canvi radical d'hàbits per les campanades de l'any nou. Ni tradició ni punyetes. En lloc d'engolir dotze raïms, la ciutadania se n'hauria d'haver empassat vint-i-quatre i despertar-se, enmig d'efluvis de felicitat i de cava, en el 2010. Un túnel del temps propulsat pel combustible dels raïms de la ira, la fruita nascuda d'uns ceps castigats per l'atur i el tancament d'empreses. I també per l'especulació desbordada i salvatge. Aquella manera de fer globalitzada que ara s'ha retirat prudentment al palau d'hivern, però que espera que passi la tempesta per poder tornar a actuar. Sense escrúpols. Com ha fet sempre.

Begudes i salses de mort

Ni “Enlarge your penis” ni punyetes. Ara el correu brossa incorpora propostes més originals. El darrer spam que he rebut em suggereix l'adquisició d'un motlle per fer glaçons amb forma de bala. Diu que gracies a això podré preparar unes “begudes de mort” i afegeix el següent:


"Mira la cara de tus amigos cuando les sirvas la copa y vean en su interior… ¿unas balas? Más de uno igual echa a correr temiendo que has enloquecido, aunque en realidad son totalmente inofensivas, y pasados unos minutos desaparecerán en tu copa sin dejar rastro. Sin duda estos hielos no pasarán desapercibidos ni dejarán indiferente a nadie."


Només falta que alguns bars afegeixin munició de gel a la dinamita de garrafa que serveixen als seus estimats clients!


Clar que la proposta comercial no es limita únicament a les bales gelades. L'empresa que envia l'spam ofereix també en el seu arsenal electrònic d'excentricitats i fricades, una pistola de plàstic per disparar ketchup o ves a saber quines altres salses malignes damunt les patates fregides o l'hamburguesa. Diu que la Magnum culinària pot fer fins a 20 trets de salsa, però adverteix que no s'ha de disparar a la cara o el cos de persones o animals. Cap broma doncs amb el canari per més que el cubata amb bales de gel hagi fet estralls.


L'advertiment sembla seriós, però, volent fer la gràcia, s'acaben perdent pel camí de la incorrecció política:


"¿Has tenido un día horrible en la oficina? Desahógate con las patatas fritas de la cena. Apunten, disparen…¡fuego! Vacía tu cargador contra el perrito caliente. Eso sí, aléjala de tu vista cuando estés discutiendo con tu pareja, porque lo más seguro es que acabes apretando el gatillo."


Amb les notícies terribles que llegim cada dia als diaris, això sona molt i molt lleig.

La crisi amb humor

Al mal temps, bona cara. La situació econòmica no permet riure gaire però, precisament per això, cal valorar el sentir de l'humor de ninotaires com Joan Antoni Poch (Girona, 1958).


Amb la seva Punxa d'en JAP, aquest humorista gràfic i il·lustrador perfora amb intel·ligent precisió la crua realitat fins a fer brollar un somriure còmplice al lector. La cosa té mèrit perquè els ninots d'en JAP ens acompanyen jornada darrera jornada en El Punt des del 6 de novembre del 1980. Vint-i-vuit anys seguits fent un acudit diari, més de 10.000 originals, una creativitat inesgotable que, sense desmerèixer als altres ninotaires d'El Punt, ha convertit els seus dibuixos en la imatge més representativa del rotatiu català i, sovint, en una mena d'editorial gràfic que interpreta amb pols de cirurgià allò que escrivim els periodistes.


Aquí teniu una selecció d'acudits d'en JAP que he anat recollint des de l'octubre, tots ells amb el mateix fil conductor: el terratrèmol que, amb epicentre a Wall Street, ha esquerdat l'estructura econòmica i financera de bona part del món.

La crisi segons JAP

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: humor economia)

Llevantada de maria santíssima

Sant Esteve passat per aigua. Llevantada de maria santíssima i xàfecs inacabables, neu en indrets pocs habituals (allò que els meteoròlegs en diuen cotes baixes) i una maregassa de por que en el litoral del Maresme ja ha segat la vida d'un submarinista.


Els meteoròlegs havien avisat que hi hauria mala mar, però ¿què hi feien aquest matí tres submarinistes a Sant Andreu de Llavaneres desafiant onades de fins a cinc metres?


Un lector de l'Avui.cat es fa la mateixa pregunta:


“Ningú amb el cap sencer, busca la mort. Ara els dos companys del difunt, rescatats amb vida, ens podran dir que buscaven?”


Dia de mil dimonis per quedar-se tancat a casa navegant per internet, mirant vídeos o escoltant música. Entro al web del Servei Meteorològic de Catalunya però la xarxa de radars no ofereix cap imatge. Tal vegada, maleïda sigui, la llevantada s'ha emportat també els ulls dels meteoròlegs...


Una llàstima. Deixo la curiositat científica per un altre dia (quan el bon temps -mira quin contrasentit!- permeti als radars treure una foto sense res -una no foto- i m'entrego a assaborir Els fruits del temps, el blog en el qual Gabriel Boloix mostra sovint interessants suggeriments. Hi trobo el videoclip col·lectiu de la Marató 2008 de TV3, en el qual un grup ben divers d'artistes (vídeo de dalt) interpreten en versió catalana “Here comes the sun”, el famós tema dels Beatles.


“Ja surt el sol”, una bona peça per escoltar sota cobert mentre cel enllà, amb tanta aigua i neu, al porter Sant Pere ja se li deuen haver rovellat les claus del paradís...


Ja surt el sol
Ja surt el sol
i penso:
quina sort!


Les estrofes arriben una darrera l'altra amb les veus de la Dolo de Pastora, Shuarma, Manu Guix. Lolita, Tomeu Penya, Chenoa, Josep Thió, Manolo Escobar, La Carrau, Flavio Rodríguez...


I allà, al mig, hi descobreixo a Ivette Nadal. Ja surt el sol però a ella li ha tocat cantar un fragment melangiós:


Vida meva
ha estat un llarg i trist hivern


Quedo penjat d'aquesta jova cantautora a la que fins ara (ignorant de mi) no tenia el gust de conèixer i acomiado aquest Sant Esteve plujós submergint-me en la força i capacitat creativa d'Ivette i els seus vídeos i cançons de “Guerres dolcíssimes”,el primer i fins ara únic dels seus treballs editats.


Us la deixo en el vídeo d'aquí sota interpretant en un concert de l'estiu passat a Arbúcies la peça “Fora de temps”. Escolteu-la amb atenció i si passeu tot el cap de setmana en remull no us feu mala sang. Recordeu el refranyer popular:


“Molta pluja per Nadal, alegria per tot l'any”


I creuem els dits perquè dijous vinent, per cap d'any, ja hagi sortit d'una vegada el sol. No oblidem allò que assegura la saviesa popular:


“Mal any entra nedant”

De Botswana al Pallars

En el Museu de les Papallones de Catalunya, situat en el nucli de Pujalt, al municipi de Sort (Pallars Sobirà), ha nascut aquest curiós exemplar de l'espècie africana Argema mimosae, coneguda també com a Lluna de les mimoses.


L'amic Alfons G. Dolsa, director del museu, m'explica que fa un temps li van enviar des de Botswana uns ous de papallona i dissabte va néixer una de les quatre que havien fet crisàlide.


Passar del càlid país africà al fred Pallars només ha estat possible gràcies al fet que el procés s'ha portat a terme a les instal·lacions del Museu de les Papallones dins un insectari mantingut a un temperatura d'entre 25 i 28 graus i a una humitat del 70 per cent.


L'Alfons hi posa una nota d'humor: “Quan ha nascut estava ben confosa. Al veure que nosaltres érem de raça blanca ha dit: 'Ara si que m'han ben enganyat!'".


L'aspecte d'aquesta femella d'Argema mimosae - que posats a fer córrer la imaginació per l'aigua em fa pensar amb el “pez diablo” mexicà- resulta una mica inquietant degut a les marques amb forma d'ulls que té damunt les ales, una estratègia de defensa gràcies a la qual, afegeix Dolsa, els exemplars d'aquesta espècie aconsegueixen mantenir allunyats als possibles depredadors.

Foto: La Lluna de les mimoses nascuda al Museu de les Papallones de Catalunya. / Alfons G. Dolsa.

L'atzar somriu a Catalunya

Ofegats per la sequera financera i convertits en l'ase dels cops entre el PP i el PSOE, el sorteig de la Loteria de Nadal ha fet avui l'ullet a Catalunya regant els esperits confosos i tristois dels habitants d'aquesta terra amb una pluja milionària: 564 milions d'euros de la Grossa (al número 32.365), venut gairebé tot a Barcelona i Sant Quirze, i quatre cinquens premis, dos d'ells quasi complerts.


En total gairebé 600 milions d'euros.


Tenint en compte que a Catalunya s'han invertit uns 460 milions en la compra de números per aquest sorteig (només Madrid es situa al capdavant amb 461), el resultat final dóna un balanç positiu de 140 milions d'euros, xifra que, traduïda a les antigues pessetes -cosa que sempre fa efecte- és converteix en una picossada de 23.240 milions.


Si, ja sé que a les negociacions sobre el finançament autonòmic hi ha damunt la taula quantitats molts més altes, però més val ser prudents i discrets a l'hora d'airejar els resultats positius de la Grossa per Catalunya. No sigui que algun president autonòmic digui que els catalans som insolidaris fins i tot amb els jocs d'atzar. O que l'amic Zapatero – el de “el PSC somos nosotros”- introdueixi un factor corrector -a la baixa- a la seva afilada calculadora.


Imatge: acudit d'en JAP avui en El Punt.

Franco baixa del cavall (i Fraga, no)

Avui 18 de desembre de 2008, 33 anys després de la seva mort, el general Franco ha baixat del seu darrer cavall. L'escena ha tingut lloc a Santander, on l'Ajuntament en mans del PP ha fet retirar la darrera estàtua eqüestre del dictador. Només en queda una altra, amb el caudillo a peu, a Melilla i també allà serà retirada en compliment del que estableix la Llei de la Memòria Històrica.

Existeix també una estàtua vivent representativa d'èpoques pretèrites: l'exministre de Franco, president fundador del PP i senador Manuel Fraga. Però d'això la llei no en diu res.

A Fraga, el de “la calle es mía”, el vàrem poder veure la setmana passada proposant comprovar el pes dels nacionalistes “penjant-los d'algun lloc”. No va precisar de quina part del cos pretenia penjar als que, segons ell, són “contraris a la defensa d'Espanya”, però tot plegat va sonar força lleig i en part fals si tenim en compte que l'Aznar, el de la roja y gualda, va governar amb el suport convergent.

Si el republicà Joan Tardà va justificar el seu crit de “Mori el borbó!” com una expressió metafòrica relacionada amb la Guerra de Successió, el PP i el propi Fraga han anat encara més endarrere en les seves explicacions posteriors viatjant pel túnel del temps fins a l'imperi romà, on algú va inventar "la romana”, la balança on presumptament l'exministre de Franco pretenia penjar als nacionalistes per “ponderar” el seu pes en el panorama polític de l'estat espanyol.

El tema ha portat cua. Ahir mateix hi va haver una picabaralla al Senat entre el republicà Miquel Bofill i el popular Antolín Sanz.

Davant d'un Fraga impassiblement assegut al seu escó, el senador d'ERC va demanar al president de la cambra la reprovació del veterà polític per haver fet una apel·lació velada a la violència “contra els que som d'altres nacions” i va afegir que “Fraga, per la seva arrel franquista, no és digne d'asseure's en un parlament democràtic”.

Com era previsible, el president Javier Rojo no li va fer cas i va criticar el to de la seva intervenció, permetent, a més, que el senador Antolín Sanz relacionés ERC amb les accions violentes de Terra Lliure, una manipulació de la història si es té en compte el paper jugat pels republicans en la desaparició d'aquell grup.

Sigui com sigui, amb la balança romana pel mig i amb l'aclariment de Fraga apuntant que va ser mal interpretat i que l'únic que voldria es comprovar el pes i no pas penjar als nacionalistes, ens hem quedat sense saber si l'exministre de la Dictadura és o no partidari de la forca front a altres sistemes d'execució. I és una llàstima que no podem comptar amb la docta opinió d'un polític que, abans de tastar la mel de la democràcia, es va asseure anys i anys (1962-1969) a la taula del consell de ministres que denegava els indults pels condemnats a pena de mort. En el cas Grimau, per exemple, el trobem com a ministre d'Informació negant públicament les tortures a les quals va ser sotmès el dirigent comunista (inclosa la caiguda “accidental” des d'una finestra) i poc després és present en el consell de ministres presidit per Franco que va donar el vistiplau a l'execució (només es van alçar dues veus en contra per allò del què diran a l'estranger, i no era la seva).

Fraga va tenir doncs temps de conèixer les virtuts i defectes del garrote vil i de l'afusellament, però o no vol compartir els seus coneixements de servidor públic o ha perdut la memòria. La memòria històrica que costa tant de recuperar després que la Transició fes de l'oblit la norma.

A Santander, Franco ha caigut del cavall, però l'Ajuntament del PP també vol retirar un escut de la República. No sigui que les generacions futures recordin que aquell període històric va ser democràtic.

Bush juga amb la Wii

Avui, mentre practicava amb el Wii Fit l'exercici d'aturar amb el cap successives pilotes, pensava que Bush també hi deu jugar per l'habilitat que va mostrar diumenge a l'hora d'esquivar les sabates llançades com a projectils pels periodista iraquià Muntazer al Ziadi (en aquest joc de la Wii apareixen força sovint (vídeo de dalt) unes botes de futbol – i uns caps d'os panda!- que has d'esquivar si no vols perdre punts).


Gràcies a l'amic Jordi, de la llista Folre i Manilles, veig que a Polonio210 han tingut la mateixa idea i l'han sabut il·lustrar amb un divertit gif...

Sabates de destrucció massiva

Per poder assistir a les rodes de premsa de les altes personalitats polítiques, els periodistes hem de superar tota mena de filtres: control d'identitat, arc de seguretat, revisió a fons de gravadores i de càmeres fotogràfiques i de vídeo...


Ahir, però, a Bagdad, el reporter del canal de televisió Al Bagdadía, Muntazer al Ziadi, va aprofitar la roda de premsa del president Bush i del primer ministre, Nuri al-Maliki per llançar les seves sabates, una darrera l'altra, contra el mandatari nord-americà tot cridant “aquí tens el teu petó de comiat, tros de gos!”.


Les armes de destrucció massiva (a Iraq totes ho son, no?) van errar el seu objectiu, però l'escena surrealista ha donat la volta al món pintant d'absurd el comiat de Bush.


Una acció surrealista i absurda a ulls occidentals, però perfectament lògica sota la mirada àrab, donat que a bona part d'aquells països llançar un sabata contra algú i titllar-lo de gos és la pitjor ofensa que es pot fer.


Avui s'ha sabut que l'atac del periodista té una explicació lligada a la guerra impulsada per Bush: dos dels seus germans, membres de la milícia xiïta Exercit d'Al Mahdi, van morir en un enfrontament contra forces de l'exèrcit iraquià i nord-americà.


Sigui com sigui, a partir d'ara tal vegada els periodistes haurem d'assistir descalços a les rodes de premsa. O amb els peus protegits per mitjonets amb l'escut del mandatari de torn. Gracies als fets d'ahir, les sabates de la premsa ja han agafat la dimensió d'armes llancívoles, com les de Nikita Serguéievitx Khrusxov van esdevenir l'any 1960 a Nacions Unides, instruments de percussió política. Clar que fora dels mitjons foradats de l'expresident del Banc Mundial Paul Wolfowitz i de l'heroica Esperanza Aguirre trepitjant descalça basses de sang a Bombai, no he vist gaires polítics que, des de l'episodi surrealista protagonitzat pel líder soviètic, hagin estat obligats a exercir el seu ofici descalços. I mira que molts d'ells s'ho mereixerien per les seves trepitjades doloroses que deixen anar a tor i a dret. Però, qui és el valent que descalça al Poder?




Vídeo: L'"atac" patit per Bush a Iraq

Foto: Nikita Khrusxov, a Nacions Unides, amb la sabata a la ma donant cops damunt la taula.

Quan l'escut no fa la cosa

Dues imatges curioses i prèvies al clàssic Barça-Real Madrid.


El personatge de la fotografia de dalt, malgrat l'escut que apareix al seu darrera, no és precisament un seguidor merengue. Els culés l'haureu conegut. És tracta ni més ni menys que de Guillermo Amor, exjugador, al llarg dels anys noranta, del F.C. Barcelona i el que més títols ha guanyat a la història del Barça: 17, entre ells la Copa d'Europa del 1992.


Ahir va ser un dels convidats a la tertúlia d' “El Club” de Tv3, dedicada al partit Barça-Madrid, i la casualitat va fer que durant bona part del programa aparegués a la pantalla situada darrera d'ell l'escut blanc. Vist l'historial de Guillermo Amor -onze temporades jugant de blaugrana- la cosa feia una mica mal d'ulls i fins i tot, l'Albert Om va demanar al realitzador que substituïssin l'escut per qualsevol altra imatge.


Per cert, que l'únic representant merengue a la tertúlia va ser el periodista gironí Jordi Mercader, antic col·lega de l'època gloriosa d'El Punt, responsable de comunicació de les campanyes electorals de Raimon Obiols, Narcís Serra i Pasqual Maragall i director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat durant l'etapa Maragall, experiència, aquesta darrera, que ha explicat en el seu llibre “Mil dies amb PM” (La Magrana).


Segons va dir Mercader, no hauria de ser tan estrany que ell sigui del Real Madrid. El que és rar, va subratllar, és que es segueixi barrejant futbol amb política.


Ho seria, efectivament, si aquest fos un país normal...


La imatge de sota també és curiosa. Es tracta d'una barra de haixix amb l'escut blaugrana i amb la inscripció “Vica el Barca (sic)”. Aquesta barra, junt amb d'altres d'idèntiques, formava part d'un carregament de 426 quilos de haixix incautat aquesta setmana a quatre garatges de Cerdanyola del Vallès. En relació a aquest cas, la policia ha detingut a sis presumptes narcotraficants, cinc d'ells d'origen marroquí, el país d'on procedia la droga.


Aquest haixix amb l'escut del Barça podria anar de conjunt amb el sorprenent encenedor-llanterna que us mostrava fa uns dies, un objecte també procedent del Marroc, amb l'escut blaugrana gravat en el lateral i que en obrir la llanterna projecta la imatge d'Osama bin Laden.

Les claus de la crisi

Josep M. Ureta, conegut i brillant periodista especialitzat en economia, va passar ahir pel programa de RAC1 Minoria Absoluta per explicar de manera entenedora algunes de les claus de la crisi que sacseja bona part del món i les butxaques de pràcticament tothom.


Si voleu conèixer els mecanismes de funcionament del mercat i de quina manera els calés passen d'una ma a una altra, escolteu aquí una entrevista trufada de sentit de l'humor, ironia i algunes cites d'Ureta per recordar:


“Si ho has entès tot és que et manca informació” (proverbi xinès)


“Quan un banquer salta per la finestra ves-li al darrera per que segur que guanyaràs diners”


Imatge: Portada del llibre de Josep M. Ureta, "Economia de Butxaca", una obra publicada ja fa un temps i dirigida als lectors que es salten les planes econòmiques dels diaris.

Els vídeos de TV3 als blogs

El 3 a la Carta, el servei de vídeo per internet de TV3, ha fet avui un important pas endavant en permetre, a l'estil de YouTube, la inserció de les seves imatges en els blogs i els webs. La nova funcionalitat, amb el corresponent codi, apareix en una part del material de 3 a la Carta, concretament en els conjunt vídeos de producció pròpia en els quals la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) disposa de tots els drets.


La mesura d'avui s'afegeix a dues més adoptades les darreres setmanes: la gratuïtat d'accés a tot l'arxiu i la millora de la qualitat de les emissions en directe, que ha augmentat la velocitat de la transmissió de dades passant dels 190 als 500 kbps.


Foto: A la imatge es pot veure el comandament del reproductor que permet l'accés al codi per insertar als blogs.

Un directe accidentat

El periodista Iu Forn col·labora en el programa radiofònic Versió RAC1 de Toni Clapés amb un miniespai setmanal en el qual presenta, amb bon sentit de l'humor, un recull de ficades de pota i altres curiositats pescades en els mitjans de comunicació.


En el darrer programa ha fet conya d'una connexió en directe, una mica accidentada, en el Telenotícies Vespre de TV3, i ha començat dient el següent:


“Hi ha hagut un accident d'avió, en aquest cas ja us dic que és un accident en el qual no va passar res...bé, no va passar res...vull dir pel que podia haver passat...”





Home Iu, el reporter atrafegat pel directe i per les circumstancies dramàtiques (veure el vídeo) és en Pere Codonyan, delegat de TVC a Perpinyà i l'accident aeri és el de l'Airbus 320 que el passat 27 de novembre, en un vol de proves, va caure al mar davant la localitat de Sant Cebrià, morint els seus set tripulants.


Clar que l'aparell es podia haver estavellat damunt el Castellet de Perpinyà, però d'aquí a dir que “no va passar res”...




Foto1: Iu Forn

Foto 2: Pere Codonyan, en un moment de la connexió en directe.

Un peu de foto curiós

Normalment, les fotografies d'arxiu que acompanyen a una noticia serveixen:

a ) per dissimular que no es compta amb una imatge del dia

b) per matar el pa de lletra amb un recurs gràfic que permeti posar la nota de color...i escriure menys text

En aquests casos, el peu de foto intenta sortir del pas lligant la rabiosa actualitat (és un dir) amb l'inexorable pas del temps. Per exemple, alguna cosa a l'estil de “Fulano de tal inaugurant fa cinc anys el putiferi que ara el jutge ha fet tancar”.


Aquest és el criteri general que s'aplica en els peus de les fotos de recurs i per això sorprèn que algun periodista -en un atac de sinceritat- pugui escriure un peu com el de la imatge que acompanya la informació publicada avui a l'edició digital de Público sobre la compra per part de Telecinco dels partits de la UEFA per les properes tres temporades:


“Higuaín y Gago, del Real Madrid, celebran algo que no tiene nada que ver con esta noticia. - UEFA.COM “


D'acord que en les actuals circumstancies de caiguda en picat, els jugadors del Real Madrid no tenen gaire res a celebrar i la foto ha de ser per força d'arxiu (avui mateix en Bernardo ha deixat de ser l'entrenador), però tanta franquesa per part del redactor del peu no deixa de cridar l'atenció...

Sony ha comprat Apple?

La crisi econòmica ja ha començat a provocar canvis increïbles en el sector de les multinacionals de l'electrònica. Milers i milers de periodistes d'arreu del món amb la mosca al nas intentant escatir el que està succeint darrera les bambolines del poder tecnològic i finalment ha hagut de ser un gran botiguer com el senyor Media Markt qui ha tret a la llum la noticia bomba:


Sony ha comprat Apple!!


O això, al menys, és el que pot deduir qualsevol internauta que s'interessi per l'Ipod Nano 8 Gb verd, l'aparell fins ara d'Apple ofert en aquesta plana del web de Media Markt, la popular empresa d'origen alemany que es presenta com el major especialista europeu en informàtica, àudio-vídeo, fotografia, telecomunicacions i electrodomèstics.


I alerta: no és el Dia dels Innocents...però ho podria ser!



Via: Alt1040.com

Els Tomassos i les campanades

A TV3 han optat per explotar al màxim la fórmula de l'humor polonès i aquesta vegada seran els dos Tomassos, el meteoròleg Tomàs Molina i el seu alter ego de Polònia, els que cantaran, des de la Torre Agbar de Barcelona, les campanades d'any nou.


Com que la cosa, ben segur, serà divertida, l'any vinent hi podria haver, com a parella de ball, els Montilla. Clar que en aquest cas, donat el tarannà relaxat dels honorables Josés, hi hauria el risc d'entrar i d'acabar el 2010 sense haver cantat la dotzena campanada...però això sí, amb el finançament de Catalunya ja resolt, que ZP necessita temps!

Bosses de plàstic en el Parlament

Diuen que davant un desacord, la millor manera de deixar morir un projecte conflictiu és crear una comissió que analitzi les hipotètiques solucions. Això és el que ha aprovat el tripartit en relació a la polèmica de les bosses de plàstic. El grup parlamentari d'ICV-EUiA es va precipitar la setmana passada donant per fet que a partir de gener els clients de botigues i supermercats haurien de pagar un impost ecològic per cada bossa utilitzada i PSC i ERC han posat fre a la rauxa mediambientalista recordant que encara no hi ha acord en ferm per declarar la guerra al plàstic.


La mesura de fer obligatori el cobrament de les bosses – que els ecosocialistes volien presentar en forma d'esmena als pressupostos de la Generalitat- no ha agradat ni als petits comerciants – que en temps de crisi no estan per fer invents amb les coses de menjar- , ni a les distribuïdores alimentaries, que ho veuen com “una intromissió en l'activitat econòmica”, ni a la Fundació Catalana de Prevenció de Residus, que, tot i voler que es cobrin 20 cèntims per bossa, considera que la proposta d'ICV-EUiA no és pedagògica ni basada en la fiscalitat ecològica. Tampoc satisfà, com és natural, als fabricants de bosses, ni, imagino, a un ampli sector de consumidors que el darrer que desitgen en aquests moments és veure incrementada la despesa del supermercat.


D'acord que cal reduir la producció de residus i que països com Alemanya i Irlanda ja han gravat amb una taxa el consum de bosses de plàstic.


Em fa gràcia però que es digui que el que es pretén és que els consumidors paguem les bosses.


És que no ho estem fem ara?


Algú creu que els botiguers i les grans superfícies no repercuteixen en el preu final del producte el cost de les bosses?


O és que encara pensem que ens regalen res?


D'altra banda, i com ha recordat el PP, es dóna la paradoxa que el mateix govern que mareja la perdiu amb el tema de les bosses de supermercat, envia documents embolcallats en plàstic transparent.


Ahir mateix vaig rebre una tramesa de la Generalitat presentada d'aquesta manera, però com que intento ser un ciutadà responsable, la revista ja reposa en el cubell del paper i l'embolcall en el del plàstic.


I si volem sumar-hi més paradoxes, aquest embolcall transparent que fa servir el nostre govern no és reutilitzable, mentre que les bosses de nansa del supermercat em serveixen per recollir les cagarades del meu setter anglès barrejat de mastí dels Pirineus en el carrers i zones verdes d'un barri en el qual, malgrat que els propietaris dels gossos paguem a partir d'aquest any una taxa de 40 euros a l'any, la regidoria de Medi Ambient - en mans d'ICV-EUiA- no ha instal·lat cap dispensador de bosses.


Faig números a partir de la proposta de la Fundació Catalana de Prevenció de Residus. A 20 cèntims per bossa de supermercat i a tres bosses per dia (en Kiko és molt caganer), el cost mensual de la “recollida” seria d'uns 18 euros i l'anual de 223 euros. Una operació particular de retirada de residus orgànics, certament, no gaire sostenible.


Com deia, intento ser un ciutadà responsable. O, almenys, encara ho soc i voldria continuar essent-ho.

• Una carta interessant en El País
  

Acudit: JAP (El Punt)

Bin Laden culé

El Barça de Messi, Eto'o i Guardiola encén passions arreu del món. Fins i tot massa. Un col·lega ha tornat del Marroc amb aquest encenedor. A més de la flama, l'estri de marca no t'hi fitxis és una llanterna que projecta la imatge incendiaria d'Osama bin Laden.


No seria recomanable entrar als Estats Units amb aquest encenedor a la butxaca. Ni ara que Laporta pretén convertir el Barça en el primer equip europeu amb una franquícia a la Major League Soccer (MLS) nord-americana, ni mai.


Que a Guantánamo ja hi ha prou gent.






Fotos: Toni Dalmau

El "conciliador" Rodríguez Ibarra

L'expresident d'Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha passat aquesta tarda per “El Club” de TV3. L'entrevista feta per Albert Om no ha estat precisament un massatge: correcte en les formes -en la línia habitual del programa i en la manera de fer del presentador- però dura en el fons, tant en les preguntes com, sobretot, en l'embolcall (un bloc de les declaracions incendiaries d'Ibarra amb les quals no va fer precisament gaire amics a Catalunya i un recull d'opinions de ciutadans d'origen extremeny que viuen i treballen aquí, que asseguren sentir-se bé a la terra d'acollida i que no dubten en criticar, en algun cas amb crua duresa, algunes de les coses que ha dit els darrers anys Ibarra sobre Catalunya i els catalans.


Sense baixar del burro en les seves conegudes conviccions polítiques sobre Espanya i l'estat de les autonomies, l'expresident extremeny ha afirmat que Catalunya necessita una millora del seu finançament per evitar que, amb l'augment de població registrat els darrers anys, creixi l'esquerda entre els ciutadans amb nivell de renda alta o mitjana i els pobres. Una lectura “socialista” de la qüestió catalana que fins ara no havíem pogut escoltar mai de la boca d'Ibarra.


Després de 30 anys d'exercici de la política i una vegada retirat per exigències del cor (la víscera que castiga els excessos) i del guió intern del PSOE (els indisciplinats no surten a la foto), Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha reconegut per fi que a Catalunya els gossos no es lliguen amb llonganisses.


Avui, la bèstia negra s'ha mostrat conciliadora. L'antic animal polític ja no s'ha d'obrir pas a empentes pel front de batalla espanyol ni recol·lectar vots amb la vella estratègia de carregar contra tot allò -excepte el Barça- que soni a català.


Ara Ibarra fa la bona cara del viatjant que ha vingut a Catalunya a vendre llibres. A la cartera hi porta les seves memòries amb un títol no gaire tranquil·litzador però que descriu perfectament al personatge: “Rompiendo cristales”.