L'ós torrat de vodka i el rei

El diari rus Kommersant ha publicat una notícia que, en el cas de confirmar-se, posarà en una difícil situació al rei Joan Carles. Segons aquest rotatiu, les autoritats russes han obert una investigació per aclarir si el monarca espanyol va caçar l'agost passat a la regió de Vologda un ós domesticat i borratxo.

L'afer s'hauria produït coincidint amb una visita de Joan Carles al president Putin. D'acord amb la denuncia presentada pel subcap del departament de Protecció i Foment dels Recursos Naturals de Vologda, Serguéi Stárostin, els organitzadors de la jornada de caça van treure d'una granja un ós manyac anomenat Mitrofán, el van emborratxar amb una barreja de mel i vodka i el van alliberar totalment indefens perquè fos abatut d'un sol tret pel rei d'Espanya.

La Casa del Rei ha confirmat que Joan Carles va anar de visita privada a Rússia i va estar uns dies convidat a la residència privada de Putin al Mar Negre, però ha negat que matés un ós borratxo.

En tot cas, coneguda l'afició de Joan Carles per la cacera i després de l'episodi de l'any 2004 a Polònia on va matar un dels darrers exemplars de bisó europeu, algú hauria d'aconsellar-li que, sigui o no certa la notícia, abandoni les armes de foc i centri el seu oci exclusivament en la navegació a vela o en l'esquí.

Si no ho fa així, l'opinió pública podria començar a veure en el rei una reencarnació lúdica d'aquell Francisco Franco que, amb les seves jornades de pesca als rius gallecs i asturians, tenia fama de ser "el terror de los salmones”. Aquell general de qui la llegenda negre diu que a bord de l'Azor li enganxaven directament les tonyines a l'ham per aparèixer gloriós al NODO , aquell dictador que quan volia practicar la pesca fluvial, avisava uns dies abans perquè fos barrat l'accés dels pescadors al tram del riu escollit i els salmons l'esperessin feliços i confiats...

Sigui o no cert el surrealista episodi de l'ós torrat de vodka, algú li hauria de dir a Joan Carles que els temps han canviat.


Nota final per pensar-hi: Curiosament el diari Kommersant va caure el setembre en mans del multimilionari rus Alisher Usmánov, un personatge molt ben relacionat amb el president Putin, de qui, com hem dit, hauria estat hoste el rei Joan Carles durant la polèmica cacera.

El pinyonet dels candidats

“Més d'un polític no diria tantes ximpleses si mirés pel·lícules porno”

La frase és d'Andreu Buenafuente i resumeix l'esperit de “Polítics en acció”, un apartat de l'Absurd Diari, la web mare d'aquest blog. Aquí s'hi aplega una antologia de les millors frases dels candidats en campanya i, per a tant, la secció és com el Guadiana: brolla amb nova força cada vegada que un president català o espanyol li dona per convocar un aplec democràtic a les urnes. Ara, doncs, hem estrenat la subsecció de Tots Sants, on en el moment d'escriure aquesta anotació ja hi ha les ocurrències més o menys encertades d'una dotzena de polítics.

Si voleu rememorar èpoques passades, us podeu passejar per les millors frases i parides mentals dels següents comicis:

Eleccions municipals i europees del 13 de juny del 1999

Eleccions catalanes del 17 d'octubre del 1999

Eleccions generals del 12 de març del 2000

Eleccions municipals i autonòmiques (25-5-2003)

Eleccions catalanes (16-11-2003)

Eleccions generals (14-3-2004)

Aquí teniu algunes frases de les eleccions del 1999 per començar a obrir boca:

Julio Anguita

"Ai! aquesta Catalunya de Pujol i del seny, que calladeta que estava quan hi havia els De la Rosa!"

"Quins temps aquests en els que un ha de demanar el vot als sindicalistes...Però així és. He de demanar una cosa tan obvia. Ja ho dic, com estan els temps!"

José Bono

"Aznar no suporta que cada vegada que li pregunta al mirall si hi ha algú millor que ell, el mirall li respongui: els dies parells Ruiz Gallardón, i els senars Felipe González"

Josep Lluís Carod-Rovira

"Si el Barça fitxa holandesos, ERC fitxa holandeses. I en el nostre cas, capaces de parlar català"

Josep Antoni Duran Lleida

"Les enquestes són com un perfum que només cal olorar-lo i si algú se'l beu li agafa un mal de panxa"

"Els socialistes ara estan competint amb el PP per veure qui és més falangista i joseantoniano, i aviat discutiran si Don Pelayo seria militant del PP o del PSOE"

Pere Esteve

"Sóc de centreesquerra, i quan em vaig afiliar vaig dubtar entre CDC i el PSC"

Jesús Gil

"Jo no sé el que és la dreta, ni l'esquerra, ni el centre, ni la claveguera. Jo sóc un gestor que entén el que està bé i el que està malament"

"On estic jo hi ha l'Ajuntament, els meus negocis i l'Atlético, però sabent distingir cada cosa"

"El fiscal anticorrupció Jiménez Villarejo ha de morir malament, si no es suïcida"

Antoni Gutiérrez Díaz

"Felipe González es deu pensar que és com el cosí del Zumosol"

Pasqual Maragall

"Amb aquestes eleccions s'ha produït la tramuntanada que esperàvem a Catalunya"

Raimon Obiols

"Pere Esteve demana el vot dels votants socialistes i fa una proposició deshonesta. Em sobta una proposta d'adulteri electoral en una persona tan seriosa com és ell"

Josep Piqué

"Felipe González té un discurs joseantoniano sobre Espanya"

Jordi Pujol

"En persona estic millor"

"Si s'ha de frenar algun papu, sigui el PP o el PSOE, serem nosaltres qui ho farem"

José Luís Rodríguez Zapatero

“D'acord amb la conjuntura política que viu el Govern, Aznar podria haver exercit de torero-bomber”

Pilar Rahola

"ERC fa un discurs amb molt bona fe, però poc contrastat per la realitat i alguns dels temes centrals pels ciutadans no els toca. Semblen boy scouts"

“No m'imagino la meva filla en un món tan pervers com el de la política. No vull aquest món per a la meva filla, i ara parlo com a mare”


Dibuix: Un votant intentant examinar el cervell d'un polític. / Jpergrafando

Capturant les relliscades del polítics

Ara que Artur Mas ja s'ha fet portar el notari a casa com si hagués de signar a corre-cuita les darreres voluntats, apareix el consell d'administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i acorda demanar responsabilitats jurídiques per l'ús d'imatges de TV3 en el famós DVD de propaganda electoral de CiU. Com que la Justícia va al seu ritme, quan algun magistrat decideixi estudiar el cas i ens digui si un membre convergent del consell es va emportar o no les imatges de Francino sota el braç, ja haurà caigut, com a mínim, un bipartit o un tripartit.

Mai un DVD havia provocat tanta polseguera política, però a l'apassionant món de les campanyes electorals les coses sempre poden anar a pitjor. En els Estats Units, per exemple, la darrera moda de cara a les eleccions al Congrés del 7 de novembre consisteix en penjar a YouTube tots els passos en fals dels rivals. El mètode és el següent: es contracte un grup de joves equipats amb càmeres de vídeo i se'ls enganxa literalment al cul dels contrincants polítics. No ha de quedar ni un acte públic, per ínfim que sigui, sense cobrir i l'objectiu de la càmera sempre ha d'estar a punt de captar qualsevol relliscada. Si el rival es sent perseguit i s'indigna deixant anar algun improperi, millor que millor.

L'agencia Reuters explica el cas protagonitzat pel senador republicà de Virginia, George Allen, qui, durant un míting va detectar la presència a primera fila d'un “rastrejador” enviat pel seu rival de campanya James Webb i, fart que el gravés amb la seva càmera, el va titllar de “macaco”, paraula que en els Estats Units és un dur insult racista. El vídeo (a la imatge) ha estat penjat a internet i en dos mesos ha rebut més de 264.000 visites.

Un altre cas similar, que també es pot veure a YouTube, és el del senador republicà de Montana Conrad Burns fent mitja becaina durant una audiència en el Senat.

Com que el vídeo de CiU ConfidencialCat està triomfant a YouTube (diumenge ocupava el lloc número 14 en el rànquing de vídeos més vistos del portal i ja ha registrat més de 53.000 descàrregues), és possible que els mètodes electorals nordamericans acabin imposant-se a Catalunya. De fet David Madí, responsable de la campanya de CiU, coneix perfectament la metodologia dels seus col·legues dels Estats Units. L'any 2002 va assistir a Washington a un seminari intensiu sobre campanyes electorals i allà, entre els oients, hi va trobar ni més ni menys que al socialista Miquel Iceta, actual viceprimer secretari del PSC.

Hi pot haver alumnes més o menys avantatjats, però sembla ser que en aquesta matèria els socialistes tampoc dormen. El vídeo en el qual s'explica humorísticament com reciclar el DVD de CiU en pot ser un exemple.

L'entrevista insolent

Avui, primer dia de la campanya electoral, La Vanguardia ha robat part del protagonisme al polèmic DVD de CiU. I ho ha fet emprant un gènere - l'entrevista insolent- gens habitual a les seves planes. La víctima ha estat el presidenciable del PSC, José Montilla i l'executor l'economista Xavier Sala i Martín, personatge prou conegut pel seu instint provocador.

L'entrevista, primera d'una sèrie de converses que Sala i Martín ha mantingut amb tots els presidenciables, va tindre lloc el passat dia 12 en un restaurant de Barcelona i va acabar com el rosari de l'aurora amb en Montilla abandonant el local després d'acusar a l'economista de ser un “sectari” i un “impresentable”.

Reprodueixo a continuació la part final tal i com ha sortit publicada a La Vanguardia:

Sala Martín: En el último año, usted, o su partido, han conseguido que Esquerra Republicana dejase el Govern, que se convocasen elecciones anticipadas, es decir, que se deshiciera el tripartito, que marchase el presidente de la Generalitat y que el presidente de la Generalitat anterior no se presentase a la reelección, y finalmente que Joan Clos dejase el Ayuntamiento. ¿Detrás de esta cara de buena persona hay un político frío y calculador? ¿O no?

José Montilla: No, hay una buena persona.

S.M.: Hay una buena persona.

M: Hay una buena persona, sí. Y todo esto son afirmaciones absolutamente fuera de lugar, cargadas de prejuicios y falsas, las que hace usted. Usted no pregunta, usted afirma. Usted afirma, no pregunta. Y lo hace desde el desconocimiento, desde los prejuicios y desde el sectarismo. Señor Sala Marí.

S.M: Sala i Martín.

M: Martín, perdón.

S.M: ¿No es verdad que ERC ha sido expulsada del Govern?

M: Esquerra Republicana ha sido expulsada del Gobierno de la Generalitat después de votar en contra del Estatut.

S.M.: ¿No es cierto que el tripartito se haya terminado antes de tiempo?

M. : El tripartito ha acabado antes de tiempo porque el president ha decidido convocar elecciones, el único que podía hacerlo, no yo.

S.M.: ¿No es verdad que el president Maragall no se presenta a la reelección?

M: Sí, pero usted ha formulado la pregunta de otra forma antes.

S.M. :No es verdad que el president Maragall...

M: El president Maragall ha decidido, ha decidido... Adiós. Quiero una cinta de lo que he grabado, una copia.

L'entrevista complerta és pot llegir tant a La Vanguardia Digital com a la web de Sala i Martín, on també hi ha un arxiu sonor.

“La Vanguardia – escriu l'economista- ha decidit no publicar les darreres frases on Montilla perd els nervis i marxa no sense insultar-me fins 5 vegades”.

El fragment desaparegut és el següent, en la seva transcripció original en català:

Montilla : El President Maragall ha decidit, ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un impresentable!!

Sala i Martín: Però, a veure...

Montilla : No, no. Vull una cinta del que he gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis o no estiguis a Columbia!

Vist el contingut de l'entrevista, sorprèn que el presidenciable socialista no hi anés mentalitzat per fer front a les preguntes d'un entrevistador que fins i tot La Vanguardia defineix a la presentació de la sèrie com a “provocador”, “impertinent” i “tossut”. Un economista amb l'ego com un armari i amb “solucions” liberals per resoldre, segons ell, tots els problemes del món. Un personatge d'ideologia ben diàfana, membre, a més, del patronat de la Fundació Catalunya Oberta, on comparteix el propòsit d'”incidir directament en els estats d'opinió de la societat civil” amb antics alts càrrecs de l'orbita convergent com Joan Guitart, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Arcadi Calzada i Andreu Mas-Colell.

On eren el dia 12 els assessors de Montilla? Feien pont?

Actualment, quan algú es defineix com a “liberal” cal posar-se en guàrdia. A Madrid, un dels que cada dos per tres treuen aquesta carta de presentació és en Jimenez Losantos...

Avui, a RAC1, Lluis Foix, exdirector de La Vanguardia, actual director de La Vanguardia Digital i un dels periodistes amb més anys d'experiència, reconeixia que l'entrevista patida per Montilla no li havia agradat. “És un tipus d'entrevista que jo no faria”. I referint-se a Sala i Martín afegia, amb sorna, el següent: “Els liberals donen llibertat als altres perquè només pensin com ells”.

Caldrà veure el propers dies amb quin to ha entrevistat Sala i Martín a la resta de presidenciables i a partir d'aquí treure conclusions sobre la intenció, econòmica o política, que ha tingut La Vanguardia a l'hora d'escollir un model trencador amb la seva línia habitual, un estil que s'ha deixat en mans d'un col·laborador extern perquè cap, o quasi cap, periodista polític català, amb dos dits de front, l'hauria volgut emprar.

ConfidencialCAT i "els traïdors"

“Agafeu-vos fort!. Els anglesos se'ns caguen a sobre!”, crida el comandant del submarí alemany quan comença la pluja de càrregues de profunditat.

L'escena pertany a la claustrofòbica pel·lícula “U-571” emesa dijous a la nit per TV3. A aquella hora, quan una part de l'audiència catalana estava entretinguda amb el film bèl·lic de Jonathan Mostow, ja havia començat a circular en cercles restringits, i també per internet, el DVD “ConfidencialCAT”. Veient aquelles imatges, més d'un alt càrrec a les planes majors de l'antic Tripartit podia haver cridat el mateix: “Agafeu-vos fort!. Convergència i Unió se'ns caga a sobre!”.

Dintre d'unes hores, CiU repartirà un milió de còpies d'aquest vídeo encartades com a publicitat a les edicions dominicals dels diaris editats a Catalunya, una operació propagandística d'alt cost econòmic i de considerable impacte polític. Avui he tingut ocasió de veure els 55 minuts d'aquest “documental” i s'ha de reconèixer que causa impressió contemplar una darrera l'altre totes les desgràcies i tempestes polítiques que han afectat el govern Maragall.

Naturalment, en tractar-se d'un pamflet electoral elaborat a la cuina d'en David Madí, la mateixa on anys enrere es va coure l'escàndol de les enquestes, estem davant una història de bons i de dolents, en la que a aquests darrers -PSC, ERC i ICV-EUiA- no se'ls reconeix cap mínim encert en la tasca de governar el país. És més, a la caràtula del DVD, Maragall, Carod-Rovira, Saura i, en segon pla, Montilla, apareixen amb l'aire de capos de la màfia, copiant l'estètica dels cartells de pel·lícules de cinema negre com “Un dels nostres” de Martin Scorcese i “Mulholland falls” de Lee Tamahori.

“La suma de tres perdedors no fa un bon govern” diu la veu en off, presentant a Maragall com un polític sense autoritat, a Carod-Rovira com un traïdor i irresponsable i a Montilla com el gran instigador del pacte contra els guanyadors de les eleccions, el polític a les ordres de Madrid, i l'”ombra llargada que aniria omplint de foscor el govern de Maragall”.

L'ús dels colors i de les textures que fa el vídeo forma part de l'ortodòxia del cinema propagandístic: els “bons” en imatges perfectes i a tot color; els “dolents” en blanc i negre o amb escenes amb colors distorsionats, càmera lenta i amb la veu a un ritme diferent de les imatges.

Per vestir el seu discurs, els autors del DVD han agafat fragments dels informatius de televisió. Als veïns del barri del Carmel els han amagat la cara amb un pixelat, evitant així possibles denuncies per haver fet, sense autorització, un ús polític de la seva imatge. Una precaució que, per raons obvies, no han pogut aplicar en el cas de l'escena en que apareix el periodista Carles Francino fent a l'informatiu de TV3 un balanç dels resultats electorals, un ús no autoritzat de la seva imatge que pot acabar amb una denúncia contra CiU en els jutjats.

Dos detalls més a destacar. El vídeo només inclou una referència al PP (la seva hostilitat contra l'Estatut), i en cap moment ataca amb duresa a Zapatero: recorda el famós discurs en el qual el president del govern socialista es comprometia a tirar endavant l'Estatut que aprovés el Parlament, però insisteix en que Zapatero “va reconèixer CiU com una força serena amb la qual es podia arribar a un acord”.

Amb aquest tractament “suau” cap Zapatero, els convergents es curen en salut tota vegada que, si després de les eleccions de Tots Sants, arriben a formar govern, serà amb el líder socialista amb qui hauran de negociar l'aplicació de l'Estatut. Fora d'aquesta precaució, el vídeo de CiU tira pel dret com si els seus estrategues electorals ja donessin per feta la decisió d'ERC de reeditar el tripartit amb el PSC i amb ICV-EUiA. En el DVD, referint-se als republicans, Duran Lleida ho diu ben clar: “A la que puguin, tornaran a repetir i el conseller en cap serà en Puigcercós”.

Els resultats dels comicis de l'1 de novembre dependran de dos factors: de la capacitat del PSC i més concretament de Montilla de fer anar a les urnes als “votants” del PSOE – el vot “adormit” a les autonòmiques i “despert” a les generals- i la recuperació per part de CiU dels votants convergents que es van passar a ERC a les eleccions del 2003. A aquests darrers va dirigit el vídeo que gira l'esquena als republicans i presenta a Artur Mas com a l'únic defensor de la pàtria, com a un home sol davant el perill.

Amb el milió de còpies del DVD repartides per tot Catalunya, podran, a partir d'ara, Carod Rovira i Puigcercós continuar jugant a l'equidistància?. Podran els líders d'ERC mantenir oberta l'opció de pacte amb qui els acusa de traïdors?. Amb quina cara es miraran les bases republicanes el “documental” que aquest diumenge els regala CiU?. Acceptaran, si arriba el cas, que els parlamentaris d'ERC facin president a Artur Mas?.

"Torna-la a tocar, Sam"

En Humphrey Bogart ha tret el nas per la secció de necrològiques d'El Punt. Com que fins l'any vinent no es complirà el mig segle de la mort del protagonista de Cayo Largo o de La Reina d'Àfrica, la visita del mite de Hollywood a l'edició gironina d'aquest diari no respon a la commemoració de cap aniversari. Simplement en Sam Spade del Falcó Maltés o, si voleu, l'amo del Rick's Bar de Casablanca ha volgut acompanyar amb la seva mirada cínica d'heroi castigat per la vida, la darrera aparició pública -en forma d'esquela- d'un personatge molt conegut de Palafrugell: l'Ernest Bataller, creador de l'Associació Bogart's Club, de la fàbrica de gel d'aquesta població empordanesa i del club Arlequín.

Dimecres passat, des de la plana 59 d'El Punt, en Sam l'ha tornada a tocar en honor de l'Ernest del gel.

 

El "bon pare de família" ja té pis

Coincidint amb la polèmica suspensió a Barcelona de la cimera europea de ministres d'Habitatge (no fos que el tema taqués la campanya electoral) , ha caigut a les meves mans un contracte de lloguer d'un pis que, com a peça de llenguatge burocràtic i legal, és un bon retrat d'època.

L'article 10 diu el següent:

"El arrendatario se obliga a mantener la finca como buen padre de familia y a advertir sin demora del peligro que pueden representar para las personas o cosas cualquier novedad dañosa o elemento deteriorado aunque la reparación corresponda al propietario”.

I ara, una endevinalla: quin any va ser redactat aquest contracte?

1940?

1950?

1960?

1970?

Doncs no. El document en qüestió acaba de ser redactat i signat aquest mateix mes a Girona.

I per cert, el “buen padre de família” obligat a conservar el pis net i polit com una patena, és una llogatera. Una dona, per acabar-ho d'arrodonir, soltera.

Quanta, quanta feina queda per fer per normalitzar la vida quotidiana!!

Fent el joc al PP

La direcció del PSC ha decidit expulsar del partit al responsable de les joventuts socialistes de Martorell, Jordi López Forn per la seva participació en els incidents que es van registrar ahir al vespre en un acte pre-electoral protagonitzat per Angel Acebes i Josep Piqué.

És el que té el PP: es passa el curs polític excitant la confrontació entre territoris i entre opcions polítiques i aconsegueix aplegar en contra seva a gent de diverses ideologies que en altres circumstàncies probablement no compartirien ni un cafè.

Lluny de la meva intenció justificar cap acció violenta o, com ha dit Maragall, “feixista”, però la convivència democràtica no només la trenquen els que criden, amenacen o llencen ous, sinó també aquells que usen la paraula, amplificada pels seus altaveus mediàtics, com la pitjor de les armes. Aquells que, repetint una i altra vegada la mateixa mentida, van construint davant l'opinió pública la “seva” veritat.

Fa uns dies, Josep Piqué va declarar públicament que el PP faria una campanya en clau catalana. Algú però, li ha fet veure les avantatges que comporta convidar a personalitats de l'aparell estatal del partit. Si no passa res, fantàstic. I si succeeix alguna cosa, com a ahir a Martorell, només cal recollir els fruits en un terreny, el victimisme, que sempre es beneficiós electoralment. Això ho saben els nacionalistes d'un costat com de l'altre.

De fet, per Tots Sants, el PP espera recollir vots no només dels que admiren el seu presidenciable, sinó encara més dels que voten a unes sigles d'àmbit estatal. Per això, els que ahir van intentar rebentar l'acte d'Acebes i Piqué no tan sols van tenir un comportament antidemocràtic sinó que a més van ajudar a presentar el PP com a víctima i a “espanyolitzar” la campanya, que és, en definitiva, el que buscaven els estrategs del Partit Popular.

Enhorabona, doncs, per la seva extraordinària "visió política".

Foto: Piqué sortint de l'acte de Martorell protegit per diversos escortes. /Europa Press

La gent del PP segons Fraga

A la contraportada d'El País, Karmentxu Marín ha entrevistat aquest diumenge al senador i president d'honor del PP, Manuel Fraga Iribarne. Als seus 83 anys, Fraga serà el que vulgueu, però s'ha de reconèixer que és un gat vell de la política amb una clara visió del que s'està coent i, sobretot, del que es courà en el futur dins el seu partit.

Reprodueixo a continuació un fragment de l'entrevista, feta amb la punta d'humor i el pèl de mala llet que caracteritza la Contra del diumenge del diari de Prisa:

Pregunta: ¿Ve a Rajoy pedazo de líder?
Resposta: Fui compañero de estudios de su padre en Santiago. Y creo que es un gran tipo.
P. ¿Le gusta Esperanza Aguirre?
R. Me encanta. En todos los aspectos. La he visto ejercer varios cargos. Pero el día que se cayó el helicóptero aquél y ella salió como si viniera de la peluquería, dije: no en vano se llama Esperanza.
P. ¿Se atreve con un par de calificativos de Zaplana, Acebes y Gallardón?
R. A Gallardón le pondría en primer lugar por muchas razones. Creo que tiene mucho que ver con el futuro del partido.
P. ¿Y la parejita Acebes-Zaplana?
R. Yo no tengo que opinar sobre cada uno de ellos. Si sigue usted preguntando, acabaríamos por hacer un diccionario.

En resum, Fraga aposta per Gallardón (cosa que no haurà agradat gens ni mica a la dreta mediàtica i que haurà fet feliç a Piqué), compensa la balança pintant a l'Aguirre com una ben plantada superwoman i es nega a pronunciar-se sobre el duet Acebes-Zaplana, un silenci que diu més que mil paraules. Pel que fa a Rajoy, això de definir-lo com “un gran tipo” sona més aviat a “bon home”, expressió que sovint té una càrrega de caritat cristiana més que d'admiració clara i diàfana. La pal·lidesa amb la que l'actual líder del PP va abandonar l'helicòpter estavellat a Móstoles li va fer perdre punts davant els ulls de Fraga. Aquell 1 de desembre del 2005, Rajoy no va passar la prova del cotó ni sembla que l'hagi passat deu mesos després quan cada matí El Mundo i la Cope dicten al PP el guió de la jornada.


Foto: Manuel Fraga davant la porta del seu despatx en el Senat. Luis Magán /El País

Maragallades sense Maragall

CiU i PSC tenen el mèrit d'haver inventat en aquesta precampanya un nou concepte que entrarà a formar part de l'esperat Gran Manual dels Fets i Miracles de la Política Catalana (el futur bestseller que un dia o altre publicarà Edicions 62 o Planeta). L'aportació teòrica d'uns i altres porta per títol Maragallada sense Maragall.

Aquests darrers dies, socialistes i convergents rivalitzen per veure qui posa damunt la taula dels incrèduls votants el plat més absurd, surrealista i inversemblant.

Artur Mas assegura que firmarà les seves promeses electorals davant un notari, amb la qual cosa es suposa que les subvencions per la futura família contenta i feliç (l'esforçada parella carregada de fills i no el plat xinès del mateix nom) mereixeran tanta confiança com el resultat d'un sorteig de Pastas Gallo.

Mira per un, el gremi notarial, que sempre m'ha semblat l'ofici més gris i avorrit del món, aportarà al presidenciable convergent aquella aureola de credibilitat que el propi Artur Mas deu considerar que no l'acompanya. Per que si la té, quina necessitat hi ha que es vagi a gastar els quartos a cal notari?. Donant la ma al senyor Josep o fent un petó a la senyora Rosita n'hi hauria prou. Ni contractes ni punyetes. Vella escola. Paraula de cavaller.

Però els convergents insisteixen a anar a confessar-se amb el notari, com aquell que va veure al mossèn, cosa que, a primer cop d'ull, em provoca uns quants dubtes:

Trobarà David Madí, l'estratega electoral de Mas, un notari que s'arrisqui a donar fe de les promeses d'un polític, posant en perill la seva lucrativa carrera de supervisor del negoci immobiliari i de la propietat de la totxana?

En el cas d'un hipotètic triomf electoral de CiU, s'encarregarà el senyor notari de fiscalitzar els quatre anys d'obra de govern?

Tindrà despatx a Palau?

A quina instància judicial s'hauran de presentar les enfurismades denúncies quan es produeixin els primers incompliments del compromís notarial?

Quan els votants siguin carn de psiquiatre i s'arrosseguin pel carrer amb una urna al cap i el document del notari a la boca, podrà intervenir el Síndic de Greuges o serà competència del Defensor del PP?

Existeix a l'Estatut alguna salvaguarda pels ciutadans decebuts i, en el cas d'existir, és constitucional?

Massa interrogants per una precampanya que hauria de ser més plàcida. I és que de fet, els socialistes tampoc hi ajuden gens ni mica. El secretari d'organització del PSC i cap de la campanya de Montilla, José Zaragoza ha proposat a CiU un megapaquet de debats que inclou un cara a cara televisiu entre els dos presidenciables, emès per a tota Espanya i per a tant en castellà.

Algú pot pensar que al PSC li aniria bé un debat amb aquestes característiques per allò de que Montilla s'expressa millor en castellà i perquè bona part dels votants socialistes tradicionalment “dormits” a les eleccions catalanes utilitzen aquest idioma com a primera llengua i s'empassen la programació Tele 5 i Antena 3. També hi ha altres arguments com el fet que Mas es sentiria més incòmode presentant davant una audiència estatal el seu discurs “identitari” que no pas Montilla amb les seves propostes de “relació” Catalunya-Espanya.

Però l'objectiu dels estrategues socialistes en proposar un cara a cara inasumible per CiU no era aquest. Destapant el tap de les essències i posant el tema lingüístic a primera línia de la campanya , el PSC perseguia que Artur Mas quedés “retratat” davant l'electorat del cinturó industrial de Barcelona (del qual dependran, en bona mesura, els resultats dels comicis) com un presidenciable que es nega a parlar en castellà.

La jugada té un punt de maquiavelisme, però l'equip de Zaragoza ha oblidat que les televisions privades es mouen per un factor que es diu audiència. Tant Tele 5 com Antena 3 ja han comunicat que estan disposades a emetre el debat en prime time però en desconnexió només per a Catalunya. I Artur Mas s'hi ha agafat ferm dient que ell parlarà en català i que Montilla s'expressi en l'idioma que es senti millor. “El fet que el debat es faci a Catalunya no significa que s'hagi de fer en un idioma concret”, ha dit el líder convergent amb el somriure sota el nas.

I per si els estrategues del PSC pensaven amb TVE, fonts de la televisió pública ja han fer saber que el cara a cara es podria emetre per a tota Espanya, però en horari de baixa audiència perquè només afecta a una comunitat autònoma. És a dir que el debat no el miraria ni el senyor d'Albacete o de Cuenca, a qui el que pugui dir Montilla i Mas no li importa gens ni mica, ni el senyor d'Hospitalet, Cornellà de Llobregat o Badalona que, aquella hora, s'estaria guanyant les garrofes com qualsevol mortal.

En definitiva, tot plegat, maragallades sense l'enginy de Maragall.

Fotos: David Madí (superior) i José Zaragoza (inferior)

Roben l'"escó" al director de Tiempo BBDO

Fa unes hores algú ha penjat a YouTube un vídeo en el qual es veu uns individus entrant a la seu de Tiempo BBDO i “robant” la butaca del director d'aquesta agència de publicitat. Damunt la taula li deixen el següent la següent nota:

"Buscadle curro al funcionario del Congreso"

Els autors de l'acció, que es fan dir “Cinco perros”, han posat a YouTube aquesta explicació:

“Nos hemos metido en la sede de la agencia de publicidad BBDO (la que hizo el vídeo del robo del escaño de ZP) en Madrid y le hemos robado la silla al director. No somos cuatro gatos. Somos cinco perros y reivindicamos un curro bien pagado para el funcionario del Congreso que seguramente se quede en el paro por vuestra culpa. ¡Levántate BBDO!”

Tot fa pensar que es tracta d'una segona entrega de la polèmica campanya ideada pels creatius de Tiempo BBDO, però no es pot negar que aquest nou exercici de màrqueting viral té el seu enginy i, com a mínim, no comporta la "invasió" de cap seu parlamentaria.

Al final li acabaran robant el cor al president del Congrés Manuel Marín...

Carod-Rovira, l'alquimista

El programa El Club de TV3 ha tingut avui com a convidat en Josep-Lluís Carod-Rovira. L'Albert Om li ha fet la pregunta que a hores d'ara cap líder d'ERC, CiU i PSC vol respondre i que més o menys ve a ser aquesta:.

“Amb qui estaria vostè disposat a pactar per formar govern?”.

En Carod-Rovira diu que primer caldrà examinar el color dels vots que hi hagi dins les urnes i després prendre una decisió.

La resposta no sorprèn gens ni mica. En el laboratori de la política catalana, on difícilment cap partit podrà disposar de majoria absoluta, les urnes de l'1-N són com un alambí i les paperetes que els ciutadans hi dipositin faran la funció dels elements clàssics de la vida. Hi haurà vots pragmàtics que tocaran de peus a terra; altres d'idealistes que seran empesos per l'aire fins a aspirar a tocar el cel ; també hi haurà paperetes enceses amb la ràbia del foc i vots de darrera hora, esgarrapats a l'abstenció, desmenjats, descreguts i insípids com l'aigua.

Terra, aire, foc i aigua. D'aquí en sortirà el proper govern de la Generalitat, d'aquest alambí plural amb el que Carod-Rovira – el tercer en disputa- aspira exercir d'alquimista sense mullar-se prèviament ni cap a la dreta ni cap a l'esquerra. Guardant la clau a la butxaca.
Pregant perquè ningú li canvi el pany de la porta. Callant com un puta. Callant, en definitiva, com un polític.

El Mundo descobreix la pólvora

El diari El Mundo oferia ahir als seus lectors un nou capítol sobre la teoria de la conspiració, aquella segons la qual un conglomerat de policies, jutges i polítics del PSOE intenten amagar una veritat bíblica: que islamistes i etarres van anar agafats de la ma d'excursió a Madrid per cometre els atemptats de l'11-M i després, els primers – sempre més radicals- van optar per reunir-se amb Al·là i el segons amb Zapatero, amb qui a hores d'ara ja comparteixen pintxos de truita i de rap de Donosti.

El nou capítol va de química perillosa però no pas de mata escarabats. Pedro J ha aparcat la línia d'investigació sobre l'àcid bòric i ara es centra en el clorat de potassa. A l'edició d'ahir, El Mundo deia que Abdelkrim Bensmail, personatge relacionat amb Allekema Lamari (un dels presumptes autors dels atemptats de l'11-M), tenia a la seva cel·la a la presó de Villabona (Astúries), un paper amb la formula de la cloratita, un explosiu utilitzat habitualment per ETA. Segons el diari, en el document incautat per la policia hi apareixen tres productes (clorat de potassa, sofre i sucre) i la següent proporció: 80/10/10.

La lectura d'aquest treball d'”investigació” (algun dia algú haurà d'explicar que a la premsa espanyola no s'investiga sinó que bàsicament es trafica amb dossiers) m'ha provocat una regressió infantil. La formula explosiva es si fa no fa la mateixa que utilitzàvem de menuts per fabricar coets. Agafàvem pastilles de clorat de potassa d'aquelles que venien (i suposo que encara venen) a les farmàcies contra la irritació del coll. Les convertíem en pols i hi afegíem sofre com el que la veïna del costat posava a la cantonada de la façana perquè no s'hi pixessin els gossos. La barreja es complementava amb sucre o amb carbó, ho col·locàvem tot dins un embolcall de cartró en forma de cartuxt, hi enganxàvem una metxa i una canya i ja teníem el coet per rivalitzar amb Wernher von Braun!!

És evident que aquells quatre galifardeus que a principi dels anys 70 ens entreteníem amb jocs de química casolana, no varem inventar res. Entre altres coses perquè la pólvora, amb les seves múltiples variants, fa molts de segles que esclata gràcies als xinesos i al viatjant de meravelles Marco Polo. I ara, amb internet, només cal fer una cerca amb el Google per trobar no tant sols la formula del 80/10/10, sinó 25.000 més.

En resum, intentar fer creure que el terrorisme islàmic necessita a ETA per descobrir la pólvora és, com a mínim, surrealista. Això si, ajuda a vendre molts i molts diaris.

El màrqueting viral i ZP

Per absurd que sembli, una agència publicitària ha aconseguit retratar en format vídeo l'acció amb què somnien -dormits i desperts- Rajoy, Zaplana i Acebes: el “robatori” de l'escó de Zapatero.

En diuen màrqueting viral i consisteix en llançar una pedra a l'oceà d'internet per acabar provocant un tsunami de gran impacte publicitari i de baix cost econòmic. Primer cal tenir una idea original i provocativa, en aquest cas escenificar dins el Congrés el robatori de la butaca del president del Govern. Després és necessari escollir les localitzacions més autèntiques possibles i trobar la manera de que algú t'obri la porta per fer-hi el rodatge. A continuació, es penja a You Tube el curt – que per guanyar credibilitat ha de tenir una qualitat amateur- , es crea un blog fictici de l'imaginari grup autor de l'acció i s'envien missatges a determinades llistes de correu fent veure que s'acaba de descobrir un vídeo molt divertit. Un cop fet això, només cal esperar una estona perquè la “notícia” sigui recollida per algun dels pocs blogs espanyols de gran audiència. Quan això succeeixi, no passarà gaire temps sense que el tema, via RSS, arribi a les redaccions i apareixi a les webs dels grans mitjans informatius, que ho presentaran en un primer moment com una acció intrèpida d'un grupuscle radical i més tard com una campanya publicitària contra la pobresa en el món, vinculada ni més ni menys que a Nacions Unides. Tothom parlarà del tema...i s'haurà fet diana!!

No hi ha cap dubte que l'agència barcelonina Tiempo BBDO ha assolit l'objectiu pel qual l'havia contractat la Campanya del Mil.leni de l'ONU: aconseguir cridar l'atenció amb grans titulars.

El problema és que el màrqueting viral , treballat seriosament pels professionals de la publicitat, pot acabar escapant-se de les mans fent que es parli més del vídeo-anunci que del “producte” que s'està anunciant. Això ja va succeir fa un temps quan el dissenyador de roba Marck Ecko va penjar a la seva web un vídeo en el qual un jove aconseguia saltar les tanques de seguretat d'un aeroport i apropar-se fins l'Air Force One, l'avió del president dels Estats Units, per pintar-hi amb aerosols el missatge "Still free" ("Encara lliures"). Tot era, naturalment, una ficció. Com també ho va ser aquest estiu l'arxifamosa i ensucradíssima cançó “Amo a Laura”, suposadament promoguda per un grup ultracatòlic quan en realitat era una campanya de Tiempo BBDO per la cadena MTV.

Tornant al vídeo “Levántate ZP”, ara per ara s'està parlant més de l'insòlit rodatge dins el Congrés que de la Campanya del Mil·lenni de Nacions Unides. S'ha obert un expedient disciplinari al funcionari que va facilitar l'accés de l'equip i el tema és en mans del fiscal per aclarir les presumptes responsabilitats penals en que poden haver incorregut els seus autors per haver gravat les escenes sense permís.

D'altra banda, a nivell polític, és certament dubtosa la idea dels guionistes d'escenificar el “robatori” de l'escó de Zapatero. Com reconeix Fernando Casado, coordinador general de la Campanya del Mil·lenni a Espanya, la cooperació és la partida que més ha augmentat en els pressupostos generals de l'Estat des del 2004 i el govern socialista s'ha compromès a passar de l'aportació actual al desenvolupament (0,33 per cent del PIB) al 0,5 el 2008 i al 0,7 el 2012.

Que no n'hi ha prou i que s'haurien de fer majors esforços a nivell mundial per evitar, per exemple, que cada dia morin 10.000 nens per causes com la manca d'aigua potable?. Ben segur, però també ho és, parlant en termes de solidaritat i de sensibilitat contra la pobresa, que seria fàcil trobar a l'hemicicle del Congrés altres culs amb més mèrits que el de ZP per quedar-se sense escó.

ERCPSCPSOEICV o CiU

Els creatius publicitaris ho tenen fotut quan toquen temes polítics. Aconseguir fer triomfar un iogurt descremat entre centenars de iogurts idèntics té el seu mèrit, però encara el té més crear una imatge de marca potent i creïble per un candidat. Quan no apareixen les idees ni banyant-les amb whisky, quan el personatge públic o el partit objecte de la campanya no genera en el cervell del creatiu res més que un encefalograma pla, cal anar a cercar la inspiració en el passat. El problema és que si es fa així, sempre hi haurà algun periodista malèvol o algun rival polític amb la memòria suficient per presentar les proves d'una còpia descarada.

Això és el que ha succeït amb lema de precampanya del candidat socialista José Montilla “Fets, no paraules” que, com explica e-noticies.com és pràcticament idèntic a l'eslògan emprat per Convergència i Unió a les eleccions al Parlament del 1994: “Paraules No. Fets”. Un lema, aquest darrer, que, per cert, va ajudar CiU a obtenir la primera de les majories absolutes de Jordi Pujol.

Dèiem que això de la publicitat electoral és fotut perquè quan es vol ser massa original hi ha el risc de no “arribar” als electors o d'emetre missatges que, amb el temps, poden retornar a la contra amb la força d'un boomerang.

Dilluns, els directors de la campanya de CiU, el convergent David Madí i la socialcristiana Joana Ortega van presentar els dos cartells de la precampanya de la formació nacionalista. Un d'ells incorpora un lema - “Més tripartit? No gràcies!”- que ha begut de les fonts antinuclears de tota la vida, cosa que no deixa de ser sorprenent tractant-se de CiU i que no agradarà gens ni mica als ecosocialistes. L'altre cartell, en canvi, cau en el pecat de la originalitat:

"ERCPSCPSOEICV o CiU. És hora de governar bé"

El Periódico informa avui que aquesta sopa de lletres no ha agradat a la direcció de Convergència i Unió i que el cartell no es penjarà a cap tanca publicitària perquè el missatge és de “difícil comprensió”. Més o menys el mateix defecte que va denunciar dilluns Madí referint-se a la publicitat pre-electoral del PSC. Segons ell, són “uns missatges que no entén ningú”.

Avui mateix, David Madí ha qualificat com a “falsa” la notícia d'El Periódico i ha assegurat que des del primer moment tenien clar que el lema “Més tripartit? No gràcies!” seria per les tanques publicitàries i l'altre per penjar a internet.

És a dir que el cartell de la sopa de lletres que va presentar dilluns no era en realitat un cartell sinó un banner i que la mirada mal intencionada va enganyar als periodistes presents a l'acte...

Madí també ha insistit en que CiU farà una campanya "de claredat d'idees, en la qual el ciutadà sabrà què es farà i què no es farà amb el vot a CiU".

Parlant de l'ús del vot de CiU, el cervell electoral convergent no ha donat més detalls sobre la reunió “secreta” (com pot ser secreta una trobada en un hotel?) celebrada dilluns entre Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira. Ningú ha parlat gaire clar sobre el tema, però és més que probable que en aquesta reunió s'hagin començat a preparar els ingredients per una altra sopa de lletres:

CONVERGENCIAIUNIOESQUERRAREPUBLICANA o PSC

Com que a hores d'ara tots els polítics porten barret de cuiner i examinen amb lupa els diferents llibres de receptes cercant la sopa que millor pugui satisfer les necessitats partidistes i, per suposat, les del país, és lògic que l'Artur Mas li hagi dit a Madí que amb les coses de menjar no s'hi juga. No fos que a la taula de l'endemà de Tot Sants algú acabi servint la Gran Sopa, aquella que sintetitza la comunió de gustos Barcelona-Madrid i que ofen, i molt, tant el paladar dels sobiranistes com el dels maragallistes.

"Cicerone", el trotskista pijo

Redacció d'El Punt a Girona. Quarts d'una de la matinada. Mentre esperem que surtin de correcció les darreres informacions, faig petar la xerrada amb el col·lega Josep Maria Sebastian. Li ensenyo la foto publicada en una anterior entrada d'aquest blog en la qual apareix un jove amb els cabells llargs davant una tenda de campanya i repto en Sebas perquè em digui el nom del personatge. Li dono dues pistes:

- La foto va ser feta els anys setanta i el jove és actualment un polític català de primera fila...

- Ummm... Ummm. Doncs no en tinc ni idea!

Allargo uns segons el misteri, li dic que el de la foto és en José Montilla, ell es queda amb la boca oberta deixant anar una exclamació i, a continuació, fem broma sobre la manera com el pas del temps fa caure el cabell fins i tot dels presidenciables.

En Sebas somriu i pren el seu torn a la juguesca explicant una història:

- Cap a l'any 74, quan jo estava estudiant a la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona, hi havia un trotskista que participava activament a les assemblees com a representant del PORE. Llançava inacabables discursos sense dir gaire res. Caminava d'un costat a l'altre de l'aula i feia grans gesticulacions. Sempre reivindicava el mateix -un govern obrer i camperol- i es mostrava com a enemic acèrrim del PSUC, al qual acusava de ser de dretes, revisionista i traïdor a la classe obrera. El noi tenia tanta xerrameca, tanta capacitat dialèctica, que el varem batejar amb el sobrenom de “Cicerone”.

Saps de qui t'estic parlant?

- Ummm... Ummm. Doncs no en tinc ni idea!

- És un polític que aquests dies està sortint molt als diaris: el convergent Antoni Fernández Teixidó!!

La història d'en Sebas em fa pensar amb una frase del poeta Antonio Machado:

"En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire"

Qui li havia de dir al revolucionari “Cicerone” que, després d'abandonar el vici assembleari, s'acabaria diplomant en ciències empresarials (especialitat comptabilitat i auditoria de comptes), que seria membre del Cercle d'Economia, secretari general i diputat del CDS (un partit centrista però fundat, recordem-ho, per un ex-ministre secretari general del Movimiento), diputat convergent, conseller de Treball, Indústria, Comerç i Turisme i ara candidat número 9 de CiU per Barcelona a les properes eleccions autonòmiques?

Qui li havia de dir a aquell “trotskista pijo” (segons definició d'en Sebas) que, més de trenta anys després, algú engegaria el ventilador polític i un altre personatge de l'Est (ben diferent a Trotsky), el presumpte cap de la màfia russa Maltxas Tetruaixvili li amargaria, a ell i a l'Artur Mas, la precampanya?

Foto: Fernández Teixidó "Cicerone", 32 anys després de les assemblees de Lletres. EFE

Batalla a la dreta mediàtica

Circula per Madrid una història segons la qual José María Aznar no es dedica només a convocar creuades contra l'islam i a reivindicar la memòria dels Reis Catòlics. D'acord amb aquests rumors, el president d'honor del PP i conseller, des de juny, del magnat de la premsa Rupert Murdoch està dirigint una operació d'assalt contra el diari conservador ABC aprofitant la propera sortida a borsa del 20 per cent de les accions del grup Vocento. La maniobra consisteix en comprar, amb els dòlars de Murdoch, el màxim possible d'accions de Vocento, el grup que controla, a més de l'ABC, dotze diaris regionals (entre ells El Correo i El Diario Vasco) i que també té presència en el món televisiu (Telecinco, Punto TV, Net TV, Flymusic), radiofònic (Punto Radio), producció audiovisual (Veralia) i Internet (Ozú, Infoempleo etc).

Vocento tenia previst sortir a borsa a mitjans del mes vinent, però segurament la cosa s'ajornarà fins a principi de novembre. En tot cas, segons explicava ahir a La Vanguardia Miquel Ángel Aguilar , Aznar, utilitzant al seu gendre Alejandro Agag, ja està trucant les portes d'alguns accionistes oferint, en nom de Murdoch, un 50 per cent més del preu per acció que quedi fitxat per la sortida a borsa.

Es comenta a Madrid que entre els que estarien disposats a vendre hi ha Guillermo Luca de Tena, president d'honor de Vocento i de l'ABC i màxim cap visible de la família fundadora del diari monàrquic.

I què en treu l'Aznar de tot plegat?

Doncs dos objectius: un d'econòmic i, sobretot l'altre, de polític.

L'econòmic perquè amb la seva capacitat de moure fils i influencies obrirà les portes de l'estat espanyol a News Corporation, el gegant mundial de la comunicació, propietat de Rupert Murdoch. Aquesta companyia, amb seu a Nova York, va obtenir l'any passat 25.000 milions de dòlars en beneficis i compta amb mitjans de comunicació com la ultraconservadora cadena televisiva nordamericana Fox News i el diari britànic sensacionalista The Sun. També té el canal Sky, el canal de documentals National Geographic i l'estudi de cinema 20th Century Fox. La darrera iniciativa de Murdoch ha estat crear l'empresa FoxFaith (“faith” en anglès vol dir fe), que s'encarregarà de produir pel·lícules de “cinema cristià”, cosa que, sens dubte, és del gust d'Aznar.

Pel que fa al segon objectiu, el polític, l'expresident del govern podria acabar entrant en el consell d'administració de Vocento en representació de News Corporation i des d'allà, segons el pes accionarial que tingui Murdoch, estaria en condicions d'”unir voluntats” i de pressionar per aconseguir un canvi en la línia editorial de l'ABC.

Des de la creació l'any 2001 del Grupo Correo-Prensa Española, que el 2003 passaria a anomenar-se Vocento, el diari s'ha mantingut a l'òrbita conservadora però poc a poc ha anat evolucionant cap a una línia de dreta civilitzada. Un tomb impulsat pel director basc José Antonio Zarzalejos, que ha portat darrerament a l'ABC ha denunciar les teories conspiratives defensades pel duet Pedro J-Jiménez Losantos i assumides pel PP. Un canvi que l'ha allunyat de la “ultradreta” denunciada per Zapatero però que li ha fet perdre lectors, cosa que mai acostuma a agradar als accionistes i que pot estar essent aprofitada ara per Aznar en la seva operació d'assalt a l'ABC, un capítol més en la guerra interna de la dreta mediàtica.

El gran dubte que planteja tot plegat és si a Pedro J, que sempre ha aspirat a ser el gran contrapès de la Prisa de Polanco, li farà gràcia que Aznar reforci l'ABC amb els milions de Murdoch i talli així l'entrada de nous lectors a El Mundo, gent emprenyada i ofesa que fuig d'un diari monàrquic que, per l'ultradreta, ha deixat de ser el que era.

Foto: Rupert Murdoch, propietari de News Corporation.

L'avi Maragall i el blog trencat

El Bloc sense fulls, l'activa bitàcola del company d'El Punt Saül Gordillo, informava ahir d'una desaparició peculiar que podria formar part del guió d'una cibernovel·la negra: s'ha fet fonedís a la web del president Maragall l'enllaç que portava cap al blog presidencial.

La setmana passada ja comentàvem que aquest blog estava abandonat des del 8 de juny. Aquell dia, Pasqual Maragall, o algú del seu entorn, hi va penjar un post titulat “Amb tota passió!” en el qual el president assegurava que la campanya per l'Estatut havia arrencat “amb força i entusiasme”. “Hem d'explicar l'Estatut amb rigor i amb passió”, afegia Maragall tot donant les gràcies als lectors del blog pels correus que li enviaven:

“Estic rebent molts correus que m’encoratgen en aquesta fase final del procés estatutari. Us agraeixo molt aquests missatges de suport. No ho esperava i estic satisfet d’aquest mitjà de comunicació més directe. M’agradaria contestar-vos a tots personalment. Serveixin aquestes ratlles per a testimoniar el meu afecte i agraïment.”

I a continuació va picar un punt i final. Un punt i final sembla que definitiu.

Aquell mateix 8 de juny, els diaris recollien una intervenció de Josep Antoni Duran Lleida a un míting a Sant Feliu de Llobregat, en el qual el secretari general de Convergència i Unió insistia en recuperar l'equidistancia amb el PP i amb els socialistes. Segons va dir Duran, són “babaus” els qui confien amb Zapatero, perquè va ser ell qui va retallar l'Estatut.

Quan Maragall va llegir aquestes paraules del líder d'UDC, segurament va pensar amb les maniobres d'en Mas a Madrid i amb el feble fil que sosté la confiança entre els polítics, encara que, com ell i Zapatero, convisquin sota el mateix paraigües. I es va sentir savi per no ser “babau”.

Aquell dia va deixar d'escriure al blog.

Han passat més de tres mesos i diumenge, Zapatero va participar a Gavà a la Festa de la Rosa del PSC. Maragall hi va arribar tres quarts d'hora tard, va escoltar la intervenció de Montilla, es va dirigir al públic per lloar la figura del presidenciable i va tocar el dos abans del discurs de ZP. Va tornar a Barcelona per portar els seus néts a l'exhibició castellera que es feia a la plaça a la plaça de Sant Jaume (a la foto) en motiu de les festes de la Merçè. És a dir, va preferir fer d'avi enlloc de president del PSC, confirmant que ja viu la recta final de la seva retirada de Palau, i que ja ha entrat en aquells dies tontos que pateix algú quan, per canviar d'empresa, ha d'esperar a final de mes.

Diuen que Maragall ja té lligat un despatx en el Passeig de Gràcia, molt a prop del que li estem pagant entre tots a Jordi Pujol, i que en el calendari té marcada una data per abandonar la presidència del PSC. En tot cas, serà després de les eleccions de l'1 de novembre per allò de guardar les formes i conservar, per Montilla, el màxim de vots maragallistes. Els pronòstics de les enquestes dels darrers dies no permeten gaire excentricitats.

Mentrestant, el blog de Maragall ha perdut l'enllaç i es manté aturat com aquell rellotge que, després d'una patacada ha deixat de fer tic tat i marca, impertorbable, l'hora fatal de l'accident.

Aznar cavalca amb "Isabel y Fernando"

En una conferència pronunciada a l'Institut Hudson, un centre d'estudis de Washington, l'expresident Aznar s'ha declarat admirador d'"Isabel y Fernando" i ha sortit en defensa del Papa dient el següent:

“És molt interessant veure que molta gent en el món islàmic reclama que el Papa demani perdó, però no escolto cap musulmà que em demani perdó per haver conquerit Espanya i estar-s'hi vuit segles”

Sense entrar en la inoportunitat política de la frase (Aznar sempre sol ser inoportú, especialment quan obre la boca en els Estats Units), ni tampoc en el fet que Espanya encara no existia com a entitat política quan els musulmans van conquerir la península, la petició de l'expresident hauria de tenir, en tot cas, caràcter recíproc i aplicar-se amb caràcter invers a tots els pobles i antics territoris conquerits històricament per l'imperi espanyol, tant a Amèrica, com a Europa, Àsia, Africa i Oceania. Per fer-nos una idea, uns 20 milions de quilòmetres quadrats a finals del segle XVIII.

Això si, Zapatero hauria de nomenar Aznar ambaixador especial i enviar-lo de país en país donant en nom d'Espanya les mateixes disculpes que vol rebre dels musulmans.

Amb aquesta llarga marxa de reconciliació històrica, que podria començar a l'antic Virregnat de Nueva España i acabar a l'illa de Guam, sense oblidar, naturalment, el recent envaït Irak, ens treuriem l'Aznar del damunt durant una llarga temporada, cosa que, probablement, agrairien tant els militars espanyols destinats a delicades missions de pau a paisos islàmics com, fins i tot, el propi Rajoy.

Això si. Els discursos de l'expresident haurien de ser brevíssims, pràcticament limitats a una sola paraula: “Perdó”.

No fos que amb la seva natural bel·licositat acabés provocant ell sol una guerra d'abast mundial, un colossal i autèntic xoc de civilitzacions.

De maoista anys 70 a presidenciable

Obrir l'àlbum de fotos té la seva gràcia. Estem als anys 70 en un indret indeterminat de ves a saber on i el personatge que apareix davant una tenda de campanya té el mateix aire hippy que centenars de milers de joves d'aquella època. Han passat molts anys i han caigut molts de cabells i per a tant costa de reconèixer qui s'amaga darrera aquesta melena.

Doncs bé, es tracta de José Montilla, candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. No ho puc assegurar del cert però la foto podria ser de l'etapa en que el jove, recent arribat de Còrdova, va militar com a bon maoista, entre els 17 i els 19 anys, al Partit del Treball de Catalunya, una escissió del PSUC, l'històric partit comunista a qui els del PTC acusaven d'haver-se aburgesat abandonant la revolució proletària.

El 1977, el PTC encara era il·legal i per això un grup de militants de base van crear una mena de formació política instrumental per poder-se presentar a les primeres eleccions democràtiques del 15-J. Per estrany que ara pugui semblar, ho van fer en coalició amb dues forces nacionalistes -ERC i Estat Català- donant lloc a la llista Esquerra de Catalunya, que va obtindre 144.000 vots i un diputat: Heribert Barrera.

Però aneu equivocats els que llegint aquestes ratlles podeu pensar, amb més bona o mala intenció, que el jove Montilla va ajudar Barrera, dins aquesta mena de precedent del tripartit, a arribar al Congrés dels Diputats. En aquell moment, l'ara presidenciable socialista ja feia dos anys que havia deixat el PTC (hi va militar entre el 1972 i el 1975) per entrar al PSUC i un any després de les eleccions (el 1978) ingressaria al PSC, buidant de la motxilla part del pes ideològic esquerranós que fins aleshores havia carregat. Però aquesta ja és una altra història.

Losantos i els assassins de Ponent

Cagar-se en la pàtria, o si voleu, en la religió o en l'idioma dels altres és com posar un misto en un barril de pólvora. Els extrems són territoris amb poc sentit de l'humor i, si el tenen, s'acaba just quan algú gosa traspassar, amb menys o més fortuna, el seu límit fronterer. I aquí comença el problema.

Al bufó provocador Leo Bassi – que es defineix com a “fonamentalista laic” - li van posar una bomba incendiaria en el teatre de Madrid on presentava la seva obra “Revelación”, la mateixa que aquest dimecres ha estrenat sense cap problema a Barcelona.

Per la seva part, Pepe Rubianes ha tornat de la capital del regne amb el cul roig encès per les puntades de peu simbòliques i anònimes que l'extrema dreta li ha fotut, com si les seves natges de còmic histriònic fossin les de l'alcalde Ruiz-Gallardón, l'autèntic objectiu de l'atac.

Rubianes es va passar un ou i part de l'altre quan fa vuit mesos se li va escalfar la boca a TV3. Però també s'ha de reconèixer que després d'entrar a la Terra Extrema galopant damunt dels exabruptes, va demanar disculpes. Altres ni es molesten a fer-ho.

Fa uns dies, el periodista Toni Soler va escriure un article a La Vanguardia titulat “Federico son muchos”. Es referia, naturalment, al cas Rubianes i al títol de l'obra - “Lorca eran todos”- que no s'ha pogut presentar al Teatro Español.

“El Madrid oficial- escrivia Soler- , aguijoneado des de la COPE por Federico – no el poeta sino el prosaico-, sólo paga a tocateja cuando el artista de turno lanza el mensaje correcto. En cuanto a García Lorca, no tiene culpa de nada, però bueno: tampoco la tenia en 1936 y pagó el pato igualmente.”

A l'endemà, l'article de Toni Soler va ser objecte de comentari a la COPE. Federico Jiménez Losantos va començar per fotre a parir La Vanguardia assegurant que des de que no es diu La Vanguardia Española és un mitjà “donde escribe cualquiera y le hace el trabajo sucio a los nacionalistas”.

A continuació va contestar directament a Toni Soler:

“Si alguien en Madrid hubiera dicho la mitad de lo que dijo Rubianes en TV3 no es que no le hubiesen dejado entrar en Cataluña, le hubieran asesinado ya en Lérida. A lo mejor tú, Toni”.

Naturalment, ni a Jiménez Losantos ni als seus il·lustres empresaris, els sants barons de la Conferència Episcopal , els ha passat pel cap demanar disculpes per haver atribuït als lleidatans en general i al pobre Soler en particular aquests instints assassins.

En tot cas, seria interessant saber què en pensa de tot plegat el bisbe de Lleida. Més que res perquè si creu que va a missa tot el que diu la COPE, hauria de reunir immediatament als capellans de la seva diòcesi i posar en marxa una campanya preventiva per recordar als fidels la vigència del 5è manament, aquell que diu “no mataràs”. Pel que fa al vuitè (“No donaràs fals testimoni ni mentiràs”) estarem d'acord en que no hi ha res a pelar-hi: cada matí s'encarrega de matar-lo l'estrella de la ràdio. La ràdio dels bisbes.

El ministre blocaire

Ahir va estrenar blog el ministre d'Administracions Públiques, Jordi Sevilla, famós per la relliscada protagonitzada el passat 31 de gener quan en una conversa informal amb el secretari general de CCOO, José Maria Fidalgo, i sense advertir que una càmara de televisió li “robava” el diàleg, va pronosticar, referint-se a José Montilla, que encara és massa aviat perquè “un xarnego” arribi a la presidència de la Generalitat. Naturalment, després va haver d'escenificar un canvi d'opinió davant tots els micròfons del món mundial, sense esperar que les eleccions de Tots Sants confirmin o desmenteixin les seves teories sociopolítiques sobre Catalunya.

En tot cas, el valencià Sevilla s'ha convertit en el primer ministre espanyol blocaire, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit. Ahir, dia de l'estrena, ja hi tenia tres entrades. A la primera, titulada “Razones del blog”, el presenta com un espai de trobada en el qual es poden “someter a un debate limpio, reflexiones y propuestas que ayuden a conformar alternativas de izquierda a los problemas sociales actuales”.

El ministre també fa una declaració de principis: “No creo que problemas complejos tengan soluciones fáciles y me molesta cada vez más el dogmatismo, el fanatismo, la prepotencia, la injusticia y la irracionalidad. Aprender a vivir juntos sin pensar lo mismo sobre todas las cosas es todavía el gran reto de nuestras sociedades. Y la democracia, con todas sus imperfecciones, sigue siendo el sistema político que ha aportado el mejor procedimiento para conseguirlo”.

En el moment d'escriure aquestes línies, el post ja té més de 70 comentaris, la majoria d'ells donant-li la benvinguda a la blocosfera, però també alguns de crítics amb la política del Govern Zapatero. Això si, aquests darrers prou educats com per superar el filtre del moderador que controla l'invent.

Pel que fa a les altres dues entrades inaugurals del blog, una d'elles és dedicada a l'apa siau de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, amb anècdota inclosa, i l'altra a la crisi política hongaresa. En aquesta darrera, Jordi Sevilla es fa la següent pregunta:

"¿Se puede extender a otros países el rechazo ciudadano a la mentira como arma política? ¿Cómo se sabe cuando uno miente?"

Es suposa que això ja va succeir a Espanya amb els atemptats de Madrid i que els electors van entendre perfectament qui mentia.

Ara caldrà esperar unes setmanes per veure si Jordi Sevilla, seguint el camí marcat per Miquel Iceta, sap guanyar-se el títol de blocaire o si tot plegat és una flor d'estiu com la bitàcola de Pasqual Maragall, que, per cert, no s'actualitza des del 8 de juny.