dimecres, 31 d’octubre del 2007

L'hereu, la pubilla i la ministra


David Saborido, de 19 anys, estudiant de filologia francesa i natural de Gironella, i Pilar Molas, nascuda a Puig-reig fa 17 anys i estudiant de medicina, van passar ahir pel programa de TV3El Club” com a nous Hereu i Pubilla de Catalunya 2007. Els dos joves del Berguedà van ser escollits diumenge en una cerimònia organitzada a Llançà pel Foment de les Tradicions Catalanes. Segons Valentí Carrera, president de l'entitat, un total de 47 pubilles i 30 hereus d'arreu de Catalunya i d'entre 16 i 23 anys van haver de superar una prova escrita i una altra oral sobre la cultura i l'actualitat catalana.


En “El Club”, l'Albert Om va tenir la mala pensada de fer-los respondre un breu test i ni l'hereu ni la pubilla van saber dir qui és la ministre de Foment o donar algun nom d'un membre del govern català (el noi va esmentar com a “conseller” al cap de l'oposició Artur Mas).


Definitivament, per fer-se mereixedora de la dimissió de l'any, Magdalena Álvarez s'ha de treballar molt més els esvorancs de Barcelona i, si és possible, fer-ne sortir algun a la comarca del Berguedà.


I pel que fa a Artur Mas, si la joventut del país ja el situa en el govern, no cal ni que torni a aspirar a la presidència de la Generalitat.


Una de dos: O han estat els nervis habituals del directe o la tradició s'ha menjat amb patates l'actualitat política.



dilluns, 29 d’octubre del 2007

La cacatua que balla Backstreet Boys



A Schererville, una població de 25.000 habitants situada a l'estat nord-americà d'Indiana, hi ha un refugi d'aus anomenat Bird Lovers Only Rescue. Allà hi viu, des de l'agost passat, una cacatua que porta per nom Snowball i que té la rara habilitat de saber ballar un dels èxits dels Backstreet Boys: "Everybody (Backstreet's Back)".


Quan l'anterior propietari va deixar Snowball al refugi, va entregar als responsables del centre un CD perquè comprovessin les habilitats de la cacatua i van quedar tan sorpresos com les milers de persones que han vist aquest vídeo penjat a YouTube.


Així, gràcies a internet, la fama d'Snowball està donant la volta al món.


Mentrestant, circula el rumor que a altes hores de la nit, en alguns barris de Barcelona, el son dels veïns es veu pertorbat per la cançó dels Backstreet Boys. També es diu que fa uns dies, de matinada, algú va treure el cap per la finestra i va poder veure damunt l'asfalt a centenars de coloms i de cotorres argentines aprenent a cantar i a ballar "Everybody (Backstreet's Back)":


Am I original (yeah)

Am I the only one (yeah)

Am I sexual (yeah)

Am I everything you need

You better rock your body now


Un ocellet m'ha dit que els coloms i les cotorres de BCN –considerats per alguns com a autèntiques plagues bíbliques- volen guanyar-se d'aquesta manera l'afecte dels ciutadans.

Però no em feu cas. Tot plegat pot ser només una llegenda urbana...

diumenge, 28 d’octubre del 2007

La ministra no vol apretar a còrrer


Divendres, algú va filtrar a la premsa que el ministeri de Foment havia decidit rescindir el contracte a la constructora OHL, responsable del desgavell de les obres de l'AVE en el tram de l'Hospitalet, i la “notícia” va ser acollida públicament amb satisfacció pel secretari de Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal. Fins i tot, fonts de la Presidència van aprofitar per apuntar que la mesura contra OHL – que es podria justificar legalment per l'incompliment reiterat dels terminis d'entrega de l'obra- havia estat demanada per José Montilla a Zapatero en una de les converses telefòniques que han mantingut aquests darrers dies en motiu de la crisi ferroviària que pateix Catalunya.


Ahir, però, Magdalena Álvarez va assegurar que el seu ministeri no es planteja rescindir el contracte a l'empresa de l'exministre d'Arias Navarro, Juan Miguel Villar Mir, amb la qual cosa ha deixat amb el cul a l'aire a Montilla i al seu suposat poder d'influència damunt Zapatero. Un greuge més a afegir a les males relacions que mantenen des de fa temps la ministra andalusa i el govern català.


Foment i OHL han acordat contractar dues empreses especialitzades en la impermeabilització de túnels per evitar que continuïn produint-se esvorancs en aquest tram de les obres de l'AVE. D'aquesta manera, la companyia de Villar Mir deixarà de fer els treballs més delicats.


El Periódico de Catalunya explica que dimecres passat, Magdalena Álvarez va proposar a Villar Mir una rescissió per mutu acord, però l'empresari s'hi va negar en rodó pel desprestigi que li comportaria a OHL, tota vegada que acceptar aquest tracte seria com reconèixer la seva responsabilitat directe i única en el desastre de les obres.


Davant el risc que l'afer acabés en la via judicial i en la petició d'indemnitzacions per part de la constructora, el ministeri ha optat per pactar la contractació de les empreses especialitzades i mantenir, encara que sigui amb perfil baix, el contracte amb OHL, exigint-li, això sí, la substitució dels màxims responsables tècnics del projecte.


Carles Reixach va dir una vegada que “córrer és de covards”, una manera gràfica de justificar la seva tesi mandrosa segons la qual en el camp de futbol qui ha de córrer és la pilota i no els jugadors. Doncs bé, ahir Magdalena Álvarez va utilitzar la mateixa frase per assegurar que no pensa dimitir. La ministra, que està rebent un allau de crítiques de la majoria dels partits, ha dit que no fugirà sinó que treballarà per resoldre els problemes. “No me n'aniré, no dimitiré i solucionaré els problemes que es plantegen al ministeri perquè és la meva responsabilitat”, ha subratllat. “Córrer és de covards i els que demanen que me'n vagi segurament és això el que farien ells”.


Ja que Magdalena Álvarez no dimiteix, Zapatero la podria cessar, però amb les eleccions generals a la cantonada aquesta és una decisió delicada. El cessament seria aplaudit a Catalunya, però ben segur que el PP l'utilitzaria per carregar contra el president del govern estatal acusant-lo d'estar en mans dels catalans. No costa imaginar a Javier Arenas, president del PP d'Andalusia, sembrant zitzània i proclamant en un míting a Sevilla que “una ministra andalusa ha caigut per culpa dels catalans”.


És probable doncs que el proper 23 de desembre Magdalena Álvarez inauguri com a ministra de Foment l'arribada de l'AVE a Màlaga i que el mes de març es presenti com a cap de llista del PSOE per aquella demarcació. Els vots catalans són molt importants pels socialistes, però no s'ha d'oblidar que també ho són -i molt- els andalusos. Fa pocs dies, fonts del PSOE admetien que hi ha dues províncies on, a les eleccions de març, poden perdre algun escó: Madrid i Màlaga. I això malgrat que en aquesta darrera demarcació, Magdalena Álvarez podrà presentar-se davant els electors recordant-los que el seu ministeri ha tirat endavant simultàniament, cosa gens habitual, dos projectes d'alt cost: l'ampliació de l'aeroport i l'AVE. En aquestes circumstancies, resulta difícil de creure que Zapatero s'arrisqui ara a defenestrar a la ministra de Foment perquè, a continuació, hauria de resoldre un doble problema: designar un substitut pel ministeri que acceptés córrer el risc de cremar-se amb l'herència enverinada de la crisi ferroviària catalana i trobar un cap de llista amb cara i ulls a Màlaga per poder fer front al PP.


D'altra banda, tampoc sembla políticament gaire viable que l'”enviat especial” Víctor Morlán sigui qui acabi pagant els plats trencats, ja que el secretari d'Estat d'Infraestructures encapçalarà la llista del PSOE per Osca.


Com es pot veure, en període preelectoral, la gestió dels esvorancs ferroviaris esdevé extremadament complexa.


Foto: Magdalena Álvarez, ahir en un acte electoral del PSOE a Sevilla. / Efe

divendres, 26 d’octubre del 2007

Maragall i Pujol funden partit a "Polònia"




Després que dissabte passat Pasqual Maragall fes públic que pateix un principi d'Alzheimer, van ser molts els seguidors de “Polònia” que van pensar que el personatge interpretat per Queco Novell podia desaparèixer del programa de TV3. Dilluns, el mateix Novell ja va dir que continuaria imitant a Maragall, això sí amb el màxim respecte al seu estat de salut, i aquesta nit ja hem tornat a veure a l'”expresident” fent de les seves amb batí d'estar per casa pel plató de “Polònia”.


En el vídeo de dalt, en Toni Soler i el “president Montilla” divaguen sobre la necessitat de ser curosos amb en Maragall “per no ofendre a ningú”. De sobte apareix l'”expresident” dient-los que és l'ànima del programa i que quan ell no hi surt “això és un funeral”.


En un segon gag, “Maragall” adopta com a crit de guerra “Canya a l'Alzheimer” i, com que la política dona moltes voltes i “el país és en mans de quatre immadurs”, acaba proposant a “Pujol” la creació d'un nou partit.




L'equip de “Polònia”, que acaba de rebre un merescut premi Ondasper haver cultivat la sàtira política a la televisió amb atreviment i agudesa, fins a convertir-la en un fenomen social a Catalunya”, ha tornat a brillar amb el tractament d'un tema tan complicat per un programa d'humor com és la malaltia de Maragall.


Us deixo un tercer gag, en aquest cas sobre la Llei de Memòria Històrica, en el qual “Franco” es considera "injuriat" per Mayor Oreja per haver dit que durant la dictadura las famílies vivien amb tranquil·litat i placidesa.


¡Pero bueno!. Y las torturas? Y la censura? Y la represión que me curré?. ¡Hombre, que uno tiene su trayectoria!. A ver si va a parecer que solo me dediqué a gobernar!”, diu un “Franco” indignadíssim amb l'eurodiputat del PP.



dimecres, 24 d’octubre del 2007

Conspiració a les obres de l'AVE?

El president de França, Nicolas Sarkozy tornarà satisfet de la seva visita oficial al Marroc. El mandatari ha aconseguit contractes per empreses franceses per valor de 3.000 milions d'euros, entre ells la construcció del primer TGV àrab, el tren d'alta velocitat que al llarg de 540 quilòmetres unirà Tànger amb Marraquech passant per Rabat i Casablanca. El primer tram de 200 quilòmetres entre Tànger i Kenitra començarà a funcionar l'any 2013, tindrà un cost de 2.000 milions d'euros i el portaran a terme tres empreses de capital francès: Réseau Ferré de France, Alstom i SNCF.

El pastís ferroviari marroquí es reparteix a dit i han quedat fora de la festa dues corporacions espanyoles que aspiraven al contracte: OHL i CAF.


En aquest tipus d'operacions sempre hi juguen un paper essencial les bones relacions entre els governs i és molt probable que en aquest cas la “grandeur” francesa hagi jugat millors cartes que el “la furia” espanyola.


També és possible que, vist com han anat les coses, els aspirants espanyols no estiguin satisfets amb el Govern Zapatero. De fet, un d'ells, OHL, manté un llarg i dur contenciós amb el ministeri de Foment per l'expropiació d'una part d'una mina afectada per la línia de l'AVE a Galícia. Abans que el PP perdés les eleccions del 2004, el ministre Álvarez Cascos es va comprometre a pagar a OHL una indemnització de 893 milions d'euros, però, posteriorment, el nou govern socialista es va negar a passar per caixa i, segons la cadena SER, també va refusar una contraposta a la baixa de l'empresa que deixava el pagament en la bonica xifra de 274 milions. Ara, el Govern central ha iniciat l'expropiació forçosa, valorant la indemnització en tan sols 5 milions d'euros.


La qüestió és que Obrascón-Huarte y Lain (OHL) és la companyia adjudicatària de la construcció del tram d'1,1 quilòmetres d'entrada de l'AVE a Barcelona, on s'han produït els problemes que des del cap de setmana passat tenen bloquejades dues línies de Rodalies i una dels Ferrocarrils. Tant el ministeri de Foment com la Generalitat ja estan exigint a OHL responsabilitats econòmiques pel desastre que afecta el transport públic i perjudica a milers de persones i alguns mitjans com la SER comencen a donar crèdit a la tesi conspirativa segons la qual, la companyia constructora – que és la única que està incomplint els terminis d'entrega de les obres- estaria utilitzant els treballs de l'AVE a Barcelona com a cavall de batalla del seu contenciós amb el govern central a Galícia.


El fet que el conseller d'OHL sigui Juan Miguel Villar Mir, exvicepresident econòmic i exministre d'Hisenda del govern d'Arias Navarro, magnat dels negocis famós per aconseguir a quatre duros empreses en crisi, excandidat a la presidència del Real Madrid i personatge ben relacionat amb el PP, dóna més pes a una presumpte trama consistent en boicotejar l'arribada del tren d'alta velocitat mentre el Govern Zapatero no pagui la indemnització per l'afer de la mina gallega. Naturalment, OHL, que aspira ara a aconseguir l'adjudicació del túnel de l'AVE de 5,6 quilòmetres entre les estacions de Sants i Sagrera, ja ha desmentit qualsevol vinculació entre el contenciós de Galícia i les seves obres a Catalunya.


A primer cop d'ull, no sembla que els greus problemes registrats en el tram de l'Hospitalet i les males relacions amb el Ministeri de Foment ajudin gaire a l'opció d'OHL, que es presenta al concurs dins una unió d'empreses formada amb Acsa i Rubau. Hi ha vuit ofertes damunt la taula i es probable que aquest divendres el consell d'administració d'Adif decideixi quina és la guanyadora.


La qüestió té el seu pes tota vegada que estem parlant d'una nova obra pressupostada en 246 milions d'euros. I també el seu risc polític i tècnic ja que el túnel passarà a tocar la Sagrada Família.


En tot cas, en el Marroc, un país que ben segur té necessitats més urgents que no pas un tren d'alta velocitat, han optat per les constructores franceses i tal vegada aquí, vist el desastre actual, hauríem anat més bé si el nostre futurible luxe ferroviari hagués estat l'afrancesat TGV i no pas l'hispànic AVE.


Foto: Juan Miguel Villar Mir

dimarts, 23 d’octubre del 2007

L'AVE de Bangkok

Quan Magdalena Álvarez va quedar atrapada, amb Zapatero, Montilla i altres autoritats a l'ascensor de La Vanguardia, la ministra va fer unes curioses declaracions dient que ella s'havia agafat l'incident amb sentit de l'humor i que els ciutadans haurien de fer el mateix amb els problemes provocats per les obres de l'AVE. Tres setmanes després, amb dues línies de Rodalies i una de Ferrocarrils de la Generalitat paralitzades, la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega ha assegurat avui que el Govern central està estudiant l'execució de les obres per si s'han de demanar responsabilitats a les empreses adjudicatàries. També ha dit que es dona màxima prioritat a la seguretat i que “no passa res” si el tren d'alta velocitat no arriba a Barcelona la data prevista del 21 de desembre.

De les paraules de Fernández de la Vega es pot deduir, doncs, que l'AVE arribarà més tard del que va prometre Zapatero, qui per cert compareixerà la setmana vinent en el Congrés dels Diputats per explicar la magnitud del desastre ferroviari que pateix Catalunya. Si es confirma el retard, els catalans veurem com l'AVE arriba el desembre a Málaga i a Valladolid, mentre aquí encara s'estarà discutint sobre si el subsòl de l'àrea de Barcelona amaga o no més sorpreses en forma de traïdors esvorancs.

A les seves declaracions d'avui, la vicepresidenta primera ha subratllat que la ministra Álvarez està "treballant amb moltíssim rigor" i ha recordat que tant el traçat com el projecte van ser definits per l'anterior administració del PP. També ha dit que el Govern del PSOE “treballa per millorar la vida de la gent”, que els ciutadans són “molt comprensius”-els ha agraït la seva “paciència”- i ha confiat que la situació estarà “oblidada” dintre d'uns mesos.

Aquesta vegada, però, la poca memòria ciutadana (un factor aprofitat tradicionalment pels polítics) té un marge temporal curt per apropiar-se del cervell dels votants. Hi ha una cita electoral a la cantonada i Zapatero, com un personatge de Shakespeare, es tornarà a jugar el març vinent a Catalunya el ser o no ser. És lògic doncs que tant en el PSOE com en el PSC cada mala noticia provocada per les obres de l'AVE provoqui els mateixos efectes que un cop de puny al fetge.

Una legió de ciutadans emprenyats -molts d'ells votants socialistes- pateixen cada dia el desastre de Rodalies i hi ha el risc que acabin passant factura a ZP per la ineficiència del ministeri de Foment, on, per cert, la ineptitud no ha fet caure encara ni un sol cap.

Un dia d'aquests, esgotats pels retards i les cues, un grup de víctimes del transport públic es plantarà al mig de l'estació de Sants i iniciarà una col·lecta per pagar un viatge a la ministra Magdalena Álvarez, al secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán, als responsables de Renfe i d'Adif i als executius i enginyers de les empreses adjudicatàries de les obres de l'AVE.

El destí?. Un mercat de Bangkok on el tren, els venedors i els clients comparteixen el mateix espai amb absoluta normalitat. En aquest indret de la capital tailandesa que es pot veure al vídeo, la ministre Álvarez comprovarà -quan descobreixi que el bitllet només és d'anada- que els usuaris de Rodalies no han perdut, en absolut, el sentit de l'humor.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

El País posa l'accent a la "i"

El País ha estrenat avui disseny i s'ha presentat davant els lectors de la mateixa manera que ho va fer uns dies La Vanguardia: com un diari renovat, “diferent però igual”. La consigna és netejar gràficament la cara, però fer-ho sense que el client de tota la vida s'hi perdi. Els números de la OJD obliguen a mimar la fidelitat i és mal assumpte haver de llegir un diari amb GPS.


Dues de les novetats apareixen a la capçalera. El País ha deixat de ser el “Diario independiente de la mañana” per convertir-se en “El periódico global en español”. Tota una declaració de principis amb la que Prisa subratlla la seva mirada internacional cap al mercat hispà.


El segon dels canvis afecta al logotip. Després de 31 anys sense fer-ho, El País posa per primera vegada l'accent damunt la lletra “i”. Quan es va crear el diari, el dissenyadors Reinhard Gäde i Julio Alonso van optar per prescindir de l'accent a la capçalera degut, segons expliquen, a raons tècniques:


"Las modernas fotocomponedoras, de fabricación norteamericana, carecían de mayúsculas acentuadas, y no tenía sentido poner acento en la cabecera cuando los textos que en el resto del periódico se escribieran todo de mayúsculas tendrían que ir sin él. No éramos los únicos. El resto de los periódicos, con tecnología más atrasada, estaban en las mismas. Era una situación que se arrastraba desde la implantación de la linotipia, máquina inventada por el alemán Mergenthaler a finales del siglo XIX. Hasta tal extremo que más de una generación de aquella época fue educada en la idea de que las mayúsculas no se acentuaban".


El tema va provocar una certa discussió, tota vegada que la normativa de la Real Academia obliga a posar accent a les paraules escrites en majúscules.


En tot cas, el Llibre d'Estil d'El País ha justificat la manca d'accent atribuint-ho a una “llicència gràfica”:


"Como licencia gráfica, la cabecera de EL PAÍS y las de sus suplementos no llevarán acento ortográfico cuando vayan compuestas por el tipo de letra utilizado para la marca registrada -la Claredon Medium-, pero sí en los demás casos"


Ara però, amb el conseller delegat del Grupo Prisa, Juan Luis Cebrián assegut entre els membres de la Real Academia, la normativa era d'obligat compliment.


Telefónica, mentrestant, segueix sense posar l'accent al seu logotip, però si el tema preocupa als acadèmics, tenen la solució al seu abast: només han d'obrir les portes de la docta institució al president de la companyia Cesar Alierta i problema resolt.

"Qué cabroooons!!!"



Sense ànim de frivolitzar un problema de salut seriós com el que pateix Pasqual Maragall, la malaltia de l'expresident provoca, sens dubte, un dilema a l'equip d'un dels programes de més èxit de TV3: “Polònia”. La imitació de Maragall, divertida i carinyosa, realitzada amb tant d'encert per Queco Novell -ni més ni menys que 147 gags des de la primera aparició al programa el 16 de febrer del 2006, tot i que el personatge ja venia de “Set de nit”- l'han convertit en un dels més estimats per l'audiència.

Si opten per eliminar-lo, serà com enterrar a l'expresident en vida i si el mantenen sempre hi haurà algú que els acusarà de fer broma amb un malalt.

Mala peça al teler i encara més tractant-se d'una televisió pública.

En tot cas, l'expressió "qué cabroooons!!!" que en “Queco Maragall” deixa anar cada dos per tres a “Polònia” i que en Pasqual Maragall -l'autèntic- assegura que mai ha sortit de la seva boca, forma ja part del museu de frases il·lustres de TV3, al costat d'altres com la mítica “Sue Ellen, ets un pendó!” que ha quedat gravada a la memòria de tots aquells que un llunyà 1983 vàrem seguir la sèrie Dallas a l'inici de les emissions de la Televisió de Catalunya.

  • Postdata dilluns 22 d'octubre: Avui, en el programa "El Club" de TV3, Queco Novell ha anunciat que el personatge de “Maragall” continuarà sortint a “Polònia”, però que s'intentarà ser el màxim de curosos amb el tot el que li facin dir al personatge. Les imitacions de l'expresident de la Generalitat també continuaran tant a “Minòria Absoluta” de RAC1 com al programa de Manel FuentesProblemes domèstics” (Catalunya Ràdio).


Vídeo
: gag musical de “Polònia” en el qual “Pasqual Maragall” s'acomiadava de la presidència de la Generalitat.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

La batalla més dura de Maragall


El passat 8 de maig, el president Montilla forçava la dimissió del delegat del govern de la Generalitat a Madrid, Raimon Martínez Fraile per haver titllat de “malalt” a Pasqual Maragall per les seves crítiques al procés de reforma de l'Estatut. Uns dies abans, l'expresident havia fet un balanç negatiu reconeguent que aquest procés “no ha valgut la pena” i el delegat -home de la màxima confiança de Montilla i encarregat de millorar les relacions de la Generalitat amb el govern Zapatero- va respondre amb un estirabot poc respectuós afirmant que “una persona que diu aquestes coses està una mica malalta en aquest moment”. I va afegir: “Humanament no puc entendre que digui aquestes coses si no és que es troba en una situació no gaire adequada físicament i psicològicament”.


La decisió de Montilla d'obligar a dimitir Martínez Fraile va ser fulminant perquè, més enllà del poc tacte i la manca de respecte cap a l'expresident, el delegat havia fet cas omís a la consigna interna del tripartit de no respondre a cap de les crítiques que pogués fer Maragall.


Han passat més cinc mesos i aquest episodi polític recupera avui trista actualitat amb l'anunci que acaba de fer Pasqual Maragall: l'expresident, de 66 anys, pateix una fase inicial d'Alzheimer, la malaltia degenerativa que destrueix inexorablement les neurones fins a fer perdre al pacient les funcions intel·lectuals i funcionals i, en definitiva, la consciencia del que és i del que ha estat.


Els investigadors treballen incansablement per trobar-hi un remei, però ara per ara només hi ha alguns tractaments amb els que s'intenta mantenir actives les neurones que encara no han estat atacades per la malaltia.


Segons El Periódico, la primavera passada, després de detectar alguns símptomes alarmants, Pasqual Maragall va viatjar a Boston per sotmetre's a unes proves i allà li van confirmar que pateix Alzheimer, una malaltia que a Catalunya afecta unes 170.000 persones.


Avui, a la seva roda de premsa celebrada a l'Hospital de Sant Pau, i l'endemà d'haver anunciat que deixa el PSC, l'expresident ha dit que feia públic el seu estat de salut perquè “aquests últims dies el rumor sobre la meva salut s'ha estès i impulsat per raons que a vegades són santes i a vegades no tant; crec que a vegades han estat fins i tot una mica interessades, més que altruistes o producte de la curiositat científica".

Vull pensar que les paraules de Martínez Fraile el maig passat han estat una desafortunada coincidència i no responien a cap rumor. Vull creure que és així.


En tot cas, l'alcalde que va aconseguir els Jocs Olímpics per Barcelona, el president a qui li va tocar portar el timó de la Generalitat en plena maregassa del primer tripartit, ha anunciat que col·laborarà activament en el combat contra l'Alzheimer, promovent la sensibilització social i recaptant recursos per l'equip investigador de l'Hospital de Sant Pau.


No es vol deixar derrotar per la més destructiva de les demències ni permetre que la malaltia li faci perdre el món de vista. Ho ha explicat amb sentit de l'humor: “Quan vaig pel carrer tothom em coneix i és molt difícil perdre la identitat en aquestes condicions”.


"Vam fer els Jocs Olímpics, vam fer aprovar i ratificar l'Estatut i ara anirem per l'Alzheimer, i tinc la certesa que aquesta malaltia serà d'aquí a 10 o 15 anys vencible i vençuda", ha afegit


Pasqual Maragall ha començat la més dura de les seves batalles.


Foto: Maragall i la seva muller a la roda de premsa celebrada a l'Hospital de Sant Pau.

dijous, 18 d’octubre del 2007

Boadella diu adéu


Albert Boadella ha començat a fer els “bolos” de presentació del llibre “Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra”, obra guanyadora del premi Espasa de Ensayo 2007. El dramaturg, que ha estat entrevistat per Antonio San José en el programa “Cara a Cara” de CNN+ , manté el to provocador de sempre sense aportar novetats. El seu retrat d'una Catalunya ofegadora dels esperits lliures i plena de camises “pardas” nazis serveix de teló de fons de l'entrevista. Boadella explica que amb el pas del temps ha hagut d'anar esborrant noms de l'agenda d'amics i que finalment ha optat per fugir Espanya endins. Diu que ha posat punt i final, que ja no treballarà més a Catalunya.


Parlant del fet diferencial -un fenomen per ell inexistent excepte pel que fa al bilingüisme- el director teatral collona sobre els canelons de Sant Esteve, però no dona detalls – tan lliure com es sent- sobre el cocido madrileño en forma de subvencions que li serveix, a la menjadora de la Comunidad, la presidenta Esperanza Aguirre.


Tampoc li interessa parlar gaire de la seva tocata i fuga de Ciutadans i de la crisi interna que pateix aquest partit que ell va ajudar a fundar. El que ara fa modern és el “regeneracionisme” de la UPD (Unió, Progrés i Democràcia) de Rosa Díez i Fernando Savater i per això el dramaturg va participar fa uns dies a l'acte de presentació d'aquesta nova força política a Madrid.


Després de passar ahir per la CNN+, aquest matí Boadella ha fet el “bolo” barceloní, però, fidel al principi bàsic del personatge que representa, consistent en convertir en espectacle el fet de no tornar actuar a terres catalanes, ha convocat la roda de premsa en “aigües espanyoles” dins d'una golondrina del port de Barcelona..


No he tingut ocasió, i probablement tampoc mi esforçaré gaire, de llegir el llibre. Pel que explica l'autor i pel que surt a les cròniques, dispara amb bales de canó contra tot allò que pugui fer pensar en les quatre barres. Rep patacada la Nova Cançó per haver estat una colla de “col·laboracionistes” del nacionalisme català i sobretot en Raimon, de qui parla en passat dient que “tenia la contundència d'una paella valenciana mixta”. També carrega contra l'Espinàs per haver impedit que “un jovenet desconegut anomenat Joan Manuel Serrat” actués a la sala que regentava. I posats a fustigar, ho fa contra l'art contemporani i contra el pintor Antoni Tàpies (única cosa amb la qual, segurament, ens posaríem d'acord): "En un país on Tàpies es el geni, es lògic que les parets fetes pols i els 'graffiti' formin part de les Belles Arts".


Com que el que el paper que ara fa Boadella és el de venedor de llibres, sempre és interessant conèixer la composició del jurat que li ha atorgat el premi Espasa de Ensayo 2007:


President, el filòsof Fernando Savater (sí, sí, el mateix que impulsa el partit de Rosa Díez).


Resta de membres: el sociolèg Amando de Miguel (col·laborador de La Razón, de la COPE, de Libertad Digital i de la fundació FAES del PP); el periodista i escriptor Vicente Verdú (El País); el metge i membre de la Real Academia Española (RAE) Pedro Garcia Barreno; la directora editorial d'Espasa Calpe, Pilar Cortés i, com a secretaria, l'editora d'assaig Olga Adeva, que anteriorment havia estat la responsable de la publicació a la mateixa editorial de dos llibres sorgits del blog d'Arcadi Espada: “Diarios 2004” i “Informe sobre la decadencia de Cataluña”.


Per cert que “Diarios 2004” és la continuació d'una altra obra titulada “Diarios” amb la qual Espada (actualment columnista d'El Mundo i col·lega de Boadella a la creació de Ciutadans) va guanyar el premi Espasa de Ensayo 2002.


I qui hi havia aquell any al jurat?


Doncs entre els seus membres hi figuraven Fernando Savater, Amando de Miguel, Vicente Verdú i el catedràtic, poeta i en aquell moment director del Instituto Cervantes, Jon Juaristi. Aquest darrer personatge, vinculat als moviments ¡Basta Ya! i Foro de Ermua, té un llarguíssim bagatge formatiu i ideològic: primers estudis en una ikastola i en un col·legi de l'Opus Dei, militància de molt jove a ETA, més tard a la trotskista Lliga Comunista Revolucionaria, després al PCE, al PSOE i ara es defineix com “un conservador, però no de dreta extrema”.


Boadella ha dit avui que el títol del seu últim llibre -“Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra”- no és metafòric sinó real. "Acabo capitulant davant una tribu desequilibrada per l'endogàmia i la paranoia".


Em temo, però, que l'únic que ha fet el nostre dramaturg ha estat canviar una tribu per una altra que resulta ser tant o més endogàmica que la primera. Fins i tot a l'hora de repartir premis d'assaig i d'impulsar projectes contra els nacionalismes perifèrics des d'un poder central que, paradoxes de la vida, també és nacionalista. Espanyol, faltaria més.


Foto: Boadella dalt la "golondrina" a la presentació del llibre. EFE/Guido Manuilo

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Revilla, el "bufó" i el rei



Aquestes darreres jornades, el president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla està essent un dels protagonistes de la picabaralla politico-mediàtica que es disputa, dia sí, dia també, a Madrid.


La setmana passada, Revilla va ser rebut en audiència pel rei i a l'endemà, en declaracions al programa Protagonistas d'en Luis del Olmo, a Punto Radio, va assegurar que Joan Carles està “més molest” amb la campanya antimonàrquica que porta a terme “un sector de la dreta o de l'extrema dreta” (en referència -sense esmentar-lo- al locutor de la COPE Federico Jiménez Losantos) que no pas amb els independentistes catalans que cremen la seva foto.


Posteriorment, durant la desfilada del Dia de la Hispanitat, el president de Cantàbria va fer una broma en veu alta dient que el paracaigudista amb barba que baixava amb la bandera d'Espanya era en Rajoy.


La gent del seu voltant, a la tribuna d'autoritats, va riure molt però sembla ser que tot plegat no ha fet gens de gràcia a Jiménez Losantos, qui dilluns, a la seva columna a El Mundo i des del micròfons de la COPE qualificava a Revilla com el “bufó” de la Cort espanyola.


Aquest mateix dia, el president de Cantàbria i líder del Partido Regionalista (PRC) participava a la tertúlia del programa de Luis del Olmo i no es va estar de comentar els atacs del locutor estrella de l'emissora dels bisbes: “El que em preocuparia és que una persona com aquesta m'elogiés”.


Un altre contertulià, Fernando Jáuregui va qualificar com a “cínica” la tolerància de la Conferència Episcopal respecte a Jiménez Losantos, però la crítica més dura la va fer el també periodista Manuel Martín Ferrand: “Aquestes coses no haurien de ser comentades perquè les coses dels insectes corresponen als entomòlegs”, va dir, afegint que als insectes se'ls punxa amb una agulla i se'ls col·loca en una placa per mirar-los i res més.


Aquest episodi mostra que els micròfons segueixen traient fum ( i el trauran, com a mínim, fins a les eleccions generals de març), però m'ha fet gràcia recuperar un detall de les declaracions fetes a Punto Radio per Revilla -personatge singularíssim de la política espanyola- després de reunir-se amb el rei. Referint-se a la crema de fotos del monarca iniciada a Girona en motiu de la visita de Joan Carles, el president de Cantàbria va dir que havia traslladat al monarca la seva impressió de que “el porten massa a llocs on una minoria no el vol i fins i tot el cremen”, quan hauria d'anar més sovint a zones d'Espanya on la gent l'aprecia, com ara Cantàbria.


Tenint en compte que la darrera estada oficial del rei a la ciutat de Girona va ser el 20 de febrer del 1976, tres mesos després de la mort de Franco, molts republicans gironins -siguin o no independentistes- estaran d'acord amb Revilla: 31 anys són un període massa curt per repetir visita.

Vídeo: Divertida entrevista a Miguel Ángel Revilla en el programa de la Cuatro, Noche Hache


dimarts, 16 d’octubre del 2007

Planeta mediàtic


L'univers mediàtic resumit a l'acudit del dia sobre la concessió ahir al vespre del premi Planeta al valencià Juan José Millás:

L'empresari de La Razón, L'Avui, ADN i Antena 3 ha donat el Planeta al columnista d'El País per l'obra “El mundo”.

Llàstima que la novel·la del finalista Boris Izaguirre, showman i presentador de La Cuatro, en lloc de titular-se “Villa diamante” no s'hagi dit, posem per cas, “Villa vanguardia”.

Foto: Juan José Millás i Boris Izaguirre, ahir a la nit, a la cerimònia dels Planeta. / El Punt / Oriol Duran.


diumenge, 14 d’octubre del 2007

Les set vides del cangur



Pensar que el gat és l'únic animal que gaudeix del luxe de tenir set vides és un error. Sobretot després de veure aquestes imatges del Campionat de Bathurst 1000 V8 Supercar d'Austràlia, una cursa anual celebrada fa uns dies al Circuit de Mount Panorama, a Nova Gal·les del Sud.

Un cangur va entrar a la pista i va esgotar, com a mínim, cinc de les seves set vides. Dos dels cotxes van arribar a topar entre ells, però ningú va patir ferides i l'animal va sobreviure a una experiència que recordarà al llarg de les altres dues vides que li queden saltant marges.

D'ara endavant, si en una nit de lluna plena apareix un cangur fent marramaus, ningú s'estranyarà. Serà l'heroi de Mont Panorama, el marsupial budista que aspira a sumar prou karma per ser pilot de carreres. Serà, en definitiva, el cangur que en una anterior reencarnació havia estat gat.

divendres, 12 d’octubre del 2007

La desfilada a "Polònia"


Desfilada
Uploaded by videogir


Com que la desfilada militar del Dia de la Hispanitat ha estat, si fa o no fa, igual que altres anys (aplaudiments a la cabra de la Legió i crits contra Zapatero), aquí teniu una altra visió d'aquest acte, com a mínim, més divertida: la del programa de TV3Polònia”.

dijous, 11 d’octubre del 2007

Rajoy I, el rei amb barba


Fa uns dies, amb motiu de la visita del rei a Girona, us parlava del meu gos gros i pelut i avui, si m'ho permeteu, ho tornaré a fer.


En Kiko fa rots i sospira. Cada cosa, com és natural, en el seu moment.


Quan ha acabat de menjar sempre fa el rotet, un alliberament de gas pel tracte digestiu que seria considerat de bon gust pels seus col·legues àrabs, mentre que els cans occidentals tal vegada arronsarien el nas com si la ferum i el soroll provingués d'un pet que ha agafat equivocadament l'ascensor.


En Kiko, com us deia, també sospira, però no ho fa posant els ulls en blanc davant les gossetes, sinó quan està ajagut en plena becaina.


Ahir, en canvi, , el vaig sorprendre sospirant mentre contemplava per la televisió a Rajoy malinterpretant el paper de rei o de president de la república. En lloc de dir “la reina y yo nos permitimos entrar en vuestros hogares en fecha tan señalada”, el líder de l'oposició embolcallava el seu discurs en la bandera espanyola i exhibia un posat de funeral i una mirada tant perduda que feia por.


En Kiko, que no ha passat per Ciències de la Comunicació però farda d'entendre d'aquestes coses, em va comentar que la qualitat infecta del vídeo del Dia de la Hispanitat demostra que a Rajoy li han fet definitivament el llit els seus propis coreligionaris allunyant-lo del centre modern i civilitzat. “La Nebrera té raó: la política és una bassa fastigosa i els partits estan podrits”. I dit això, el gos va sospirar d'avorriment mentre el líder del PP acabava la seva patètica intervenció “institucional” dirigida a “robar” un fragment de pàtria i de vots al PSOE.


Avui, en Kiko s'ha despertat de millor humor, ha esmorzat però no ha fet el tradicional rotet. A cau d'orella m'ha comentat que se'l guarda per celebrar, amb tota la satisfacció del món, la nit electoral en la qual el PP empassegarà per segona vegada amb la mateixa pedra.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

L'humor de la Justícia nord-americana


El titular humorístic de la jornada ens arriba des de Washington:


"Una jutgessa impedeix el trasllat d'un pres de Guantánamo a Tunísia per si el torturen"


Mohammed Abdul Rahman va ser capturat a Pakistan i portat a la base nord-americana a Cuba, on actualment hi ha uns 330 detinguts. Paral·lelament, un tribunal de Tunísia el va jutjar i condemnar, en absència, a 20 anys de presó, però la jutgessa federal Galdys Kessler ha refusat que sigui extradit perquè, segons ella, els tunisians el podrien torturar...que és més o menys el que fan els militars nord-americans i els agents de la CIA a Guantánamo emparant-se en l'anomenada “guerra contra el terrorisme”.


Les denuncies d'Amnistia Internacional i altres organismes de drets humans són ben concloents: A Guantánamo es vulneren totes les normes internacionals en sotmetre als presos a un règim d'aïllament d'extrema duresa i sense ser formalment acusats i jutjats.


Joshua Denbeaux, l'advocat d'Abdul Rahman, s'ha mostrat satisfet per la decisió de la jutgessa: “És la primera vegada -ha declarat- que el poder judicial li concedeix a un detingut el dret fonamental a no ser torturat pel govern tunisià”.


Del que fa el govern Bush en el far west sense llei de Guantánamo no n'han dit rés ni l'advocat ni la jutgessa federal.


Mentrestant, el Tribunal Suprem dels Estats Units també ha practicat l'exercici de tancar els ulls refusant jutjar el presumpte segrest per part de la CIA de Jaled el Masri. Aquest ciutadà alemany d'origen libanès va ser detingut per error el maig del 2004 a la frontera de Sèrbia i Macedònia, on era de vacances, i, segons la seva denuncia, la CIA el va tenir retingut sis mesos, primer a Bagdad i desprès en una presó secreta d'Afganistan, on va ser sotmès a tota mena de tortures, inclosa la sodomització amb una de les armes que feien servir per apallissar-lo.


Desprès de ser alliberat, Jaled el Masri va denunciar el seu cas davant les autoritats alemanyes, que tenen oberta una investigació, i al mateix temps va presentar una querella en els Estats Units. Un jutjat de primera instància de Virgínia va desestimar la denuncia i ara el Tribunal Suprem ha refusat el recurs. L'argument de l'administració Bush ha tingut el seu pes en aquesta decisió: segons la CIA, el cas s'havia de desestimar per “protegir fonts i mètodes d'informació classificada i evitar danys a la seguretat nacional”.


Una vegada més, la “guerra contra el terrorisme” justifica la tortura i la resta de vulneracions dels drets humans. Però això, sembla ser que no té res a veure amb la crueltat i la dolenteria extrema de les autoritats tunisianes, hàbilment descobertes per la jutgessa Kessler.

Com diu l'himne nord-americà, “la nostra causa és el bé i per això triomfem / sempre ha estat el nostre lema: En Déu confiem!


Foto: Un dels presos de Guantánamo.


dilluns, 8 d’octubre del 2007

Condoms bancaris


El Kasikorn, una de les entitats bancaries més importants de Tailàndia, ha decidit repartir preservatius entre els seus clients. La campanya, que porta per nom “Condoms per a la confiança”, començarà el mes vinent a 600 oficines del banc i cada client que hi vagi a fer qualsevol gestió serà obsequiat amb preservatius que portaran el logotip de l'entitat.


Segons els promotors de la campanya, l'objectiu és reduir la propagació de la SIDA i, al mateix temps, aconseguir que els seus clients puguin gaudir d'unes relacions sexuals segures sense haver de passar vergonya anant a comprar el condoms a les farmàcies.


Aquest darrer detall, el de la vergonya, és ben curiós tenint en compte que Tailàndia gaudeix o pateix ( segons com es miri) de fama internacional com un dels més importants destins de turisme sexual del món.


Bancs i caixes sempre juguen publicitariament amb el concepte de la seguretat financera i en aquest cas, a Tailàndia, l'han volgut ampliar al terreny sexual...


Sigui com sigui, la campanya bancaria-condonera resulta força sorprenent i no crec que en un mercat com el nostre -castigat per les directrius anti-inflació del Banc Europeu- tingués gaire èxit.


Les noticies que els usuaris acostumem a rebre de les entitats bancaries són força destrempants (encariment constant de la hipoteca, compte amb números vermells etc etc) i no crec que aquests condoms ajudin gaire a excitar els ànims...


Digueu-me desconfiat, però sempre hi ha el risc que quan te'l posis es senti una veu que et reclami la contrasenya o la visa o que et pregunti si ho vols carregar al compte corrent (sense comissió) o al crèdit disponible. També hi ha la possibilitat que, enmig de l'apassionament que caracteritza a tot cavaller entregat a fer bardisses, el condó bancari s'empassi l'honorable carall i que a l'endemà l'hagis d'anar a reclamar a l'oficina de la Caixa amb la llibreta a la boca, el no rés entre les cames i la vergonya a flor de llavis.


Definitivament, se'ls poden confitar, que per pel·lícules de terror ja tenim les del Festival de Sitges.


Foto: Una treballadora del banc tailandès mostrant els condoms que tenen previst repartir entre els clients. Reuters

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Z Poppins



Mary Poppins, famós personatge de la literatura infantil creat per l'escriptora australiana Pamela Lyndon Travers -pseudònim de Helen Lindon Goff (1899-1996)- és una institutriu de l'època victoriana que un bon dia arriba dels núvols aterrant amb el seu paraigües a la casa d'un pare banquer, una mare sufragista i un nen i una nena que han fet la vida impossible a les anteriors mainaderes. La Poppins, amb les seves habilitats de fada, ajudarà a resoldre tots els problemes i aconseguirà que la família sigui feliç. El 1964, la productora de Walt Disney ho va convertir en una pel·lícula musical protagonitzada per Julie Andrews, un film amb actors reals i dibuixos animats que té entre les seqüències més memorables -vídeo de dalt- una en la qual Mary Poppins canta “Supercalifragilisticoespialidoso”, la paraula màgica que, una vegada apresa de memòria, et fa aparèixer davant els altres amb un talent infinit.

La gent de “Polònia” n'ha fet una versió molt divertida -vídeo de baix- en la qual “Zapatero” fa de Mary Poppins cantant “Supercatalunyipastarrufimillonoso” i prometent mil inversions al govern Montilla. Sens dubte, un dels gags més divertits del programa de TV3.

divendres, 5 d’octubre del 2007

El motor blaugrana


El copilot que apareix en aquesta imatge assegut dins el Subaru de Xevi Pons és ni més ni menys que el defensa del Barça Oleguer Presas. Ahir, el futbolista va voler viure en primera persona les sensacions d'un corredor de ral·lis i va recórrer al costat de Pons un tram d'entrenament de 3,9 quilòmetres entre Tivissa i La Serra d'Almós del Ral·li Catalunya-Costa Daurada. En una corba, el vehicle va sortir lleugerament del traçat causant un ensurt a dos guàrdia civils que controlaven el recorregut, però la cosa no va anar a més i Oleguer va quedat ben satisfet amb l'experiència.


No comptava però que un embús a l'autopista AP-7, col·lapsada per un accident, el faria arribar mitja hora tard a l'entrenament i que Frank Rijkaard li demanaria explicacions per haver infringit l'article del reglament intern que impedeix practicar esports de risc.


A petició de l'entrenador, el club ha decidit no aplicar-li cap sanció econòmica i la cosa ha quedat només en un advertiment. Suposo que el malestar dins el club ha estat provocat pel fet que Oleguer no demanés permís per pujar al Subaru de Xevi Pons. Ha de ser així perquè fa pocs dies es va poder veure a bona part del planter del Barça circulant a més de 250 quilòmetres per hora pel circuït de Montmeló en un Audi R8, fent de copilots de Marc Gené, Mattïas Ekström i Tom Kristensen. I vull creure que la qualificació o no d'”esport de risc” prevista en el mític codi intern del club no té rés a veure amb el fet que la marca alemanya sigui patrocinadora oficial del F.C. Barcelona.


La línia defensiva del Barça està afectada per la plaga de lesions, i el fenomen d'origen misteriós fa recomanable la prudència dels elements sans , però això sembla ser que no constitueix cap obstacle per la febrada de velocitat que pateix Oleguer. Després de l'Audi i del Subaru, el futbolista català, que normalment circula amb una furgoneta, té previst compartir ben aviat, amb Victor Valdés, el volant d'un Ferrari amb el qual participarà en el Circuit de Catalunya a un curs de conducció esportiva organitzat per Cinzano.


Mentrestant, ahir mateix Samuel Eto'o, que s'està recuperant d'una operació en el tendó del recte anterior, va envestir una moto quan entrava amb el seu vehicle a un pàrquing. La motorista, una noia de 20 anys, va patir contusions i el camerunès la va acompanyar directament a l'hospital.


Davant tot aquest allau d'incidències, el president Laporta ja està pensant en crear en el Barça una secció de motor. Diuen que també tindrà reglament intern i que, com el de la secció de futbol, es farà complir a tothom.


Foto: Oleguer, en primer pla, rient al costat de Xevi Pons, dalt del Subaru circulant a tota pastilla. Sorprèn la semblança de Pons amb Zapatero. (Imatge capturada d'un vídeo difós per TV3)

dijous, 4 d’octubre del 2007

Prohibint el gerundi


A Brasil estan acostumats a ordres estranyes com la d'aquell alcalde que degut a la manca d'espai al cementiri va intentar “prohibir” als veïns del poble que es morissin. Ara, però, el governador de Brasilia, José Roberto Arruda ha sorprès a tothom encetant una curiosa polèmica política i lingüística en prohibir als seus funcionaris l'ús del gerundi quan es comuniquin amb els ciutadans. El decret dictat per Arruda diu el següent: “Queda prohibit l'ús del gerundi com a disculpa per la manca d'eficiència”.


El governador brasiler ha pres aquesta sorprenent decisió perquè està far que els funcionaris del Districte Federal responguin al centenar de queixes que es reben diàriament fent servir expressions com ara “estem preparant”, “estem estudiant” o “estem adoptant mesures”. Segons Arruda, aquestes respostes no són altra cosa que excuses per amagar la ineficiència d'alguns organismes de l'administració regional.


Hem de complir els objectius fitxats en els terminis previstos”, ha subratllat el governador.


Em pensava que era una broma, però va en serio” ha declarat el secretari de Cultura del Districte Federal, Silvestre Gorgulho. Tot i això, ha reconegut que el governador té raó: “Qui utilitza el gerundi, vol confondre”.


Per la seva part, el president del Tribunal de Comptes del Districte Federal, Paulo César Ávila creu que el decret pot superar els límits de la legalitat i ha afegit, a tall de broma, que tot plegat és tan estrany que es podria demanar “un examen de l'estat mental del governador”.


Mentrestant, Wania de Aragao, professora de la Universitat de Brasília, ha opinat que Arruda demostra un "profund desconeixement" de la gramàtica. "El gerundi és una categoria verbal i nominal. El decret que pretén eliminar-lo demostra ignorància de la llengua. Sempre que s'intenta legislar sobre l'idioma resulta un desastre, ja que les paraules són dels qui les usen", ha dit.


Té raó la professora quan assenyala que cada paraula té per amo el que la pronuncia o el que l'escriu i , ara que es parla tant del tema, ben segur que sortirà algú en defensa dels funcionaris de Brasilia perquè, pobrets meus, el cruel governador els intenta limitar la seva llibertat d'expressió.


A mi, però, no em fan patir gaire. La burocràcia compta arreu del món amb un arsenal de paraules ben farcit i ben segur que trobaran recursos per substituir els defenestrats gerundis. Allà on fins ara escrivien “estem preparant” hi posaran “hem començat a preparar” i demà, com sempre, serà un altre dia.


Foto
: José Roberto Arruda, governador de Brasilia. / Reuters

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Caps coronats i encesos

A la dreta, la portada del setmanari humorístic El Jueves que avui surt a la venda i que torna a tocar el tema de la Corona. A sota, l'acudit del dibuixant Eneko que va ser publicat al diari 20 Minutos fa just una setmana, el 26 de setembre.


Coincidències?


Per cert que Eneko, nascut a Caracas el 1963, ha estrenat fa uns dies un excel·lent blog en el qual combina els seus brillants i irònics dibuixos amb animacions flash.

Ediciones Sins Entido, (nom comercial escrit d'aquesta manera tan curiosa), és una editorial especialitzada en humor
gràfic que va publicar l'any passat el llibre “Mentiras. Medias
verdades, cuartos de verdad
”, primera recopilació dels enginyosos treballs d'Eneko De las Heras Leizaola.

Molt recomanable.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

La Vanguardia "segresta" ZP a l'ascensor


El president José Luis Rodríguez Zapatero ha assistit aquesta nit passada a la presentació del nou disseny del diari La Vanguardia, que dintre de poques hores, quan arribi al quiosc, tindrà una mida més petita i manejable, incorporarà color a gairebé totes les planes i comptarà amb més infografia.

L'acte s'ha fet coincidir amb la inauguració d'una nova planta d'impressió a Barcelona que, segons el grup editorial, és la més gran de Catalunya i una de les més modernes d'Europa.

Segurament tot això és cert, però un dels ascensors no ha estat precisament a l'alçada de les circumstàncies i s'ha espatllat just en el moment en que traslladava a la planta superior de la rotativa a les principals autoritats assistents a la festa. Dins l'ascensor han quedat atrapats durant dotze minuts Zapatero, el president Montilla, l'alcalde Jordi Hereu, les ministres Magdalena Álvarez i Carme Chacón, el ministre Joan Clos i l'amfitrió, Javier Godó.

Eduardo Zaplana s'ha salvat de la "trampa" perquè, imagino, en aquests actes fins i tot l'ascensió al pis superior d'una rotativa segueix una ordre jeràrquic i al portaveu del PP al Congrés li ha tocat fer cua per manca de galons perquè Rajoy no era a la festa. S'han pogut veure, això sí, altres representants del PP com Ana Pastor, Daniel Sirera i fins i tot el fugitiu / defenestrat Josep Piqué, que encara conserva el carnet popular mentre la Nebrera s'obre pas damunt les seves cendres.

"Diria meravelles de les noves instal·lacions, però ens hem quedat tancats en un ascensor, tot i que les autoritats han sabut mantenir les formes", ha confessat el Comte de Godó a l'inici de la seva intervenció.

Per la seva part, el president del govern espanyol hi ha posat la pinzellada d'humor comentant que, quan s'ha aturat l'ascensor, ha mirat al seu voltant i s'ha preguntat on era Eduardo Zaplana, una pregunta lògica tenint en compte que el portaveu del PP a la cambra baixa es caracteritza des de fa temps -com Acebes i Rajoy- per la seva visió negativa del món que els envolta.

"¡La culpa del percance en el ascensor la tiene Zapatero por haber negociado con ETA!", hauria dit Zaplana

En tot cas, després de l'experiència d'avui a La Vanguardia, Zapatero podrà explicar a Madrid que ha patit en pròpia pell una nova, clara i contundent mostra de la fallida de les infraestructures catalanes. I en el rovell de l'ou del poder mediàtic de Catalunya!.

Postdata:

Aquest matí, en el programa Versió RAC1, el director de La Vanguardia José Antich ha explicat més detalls de l'incident de l'ascensor. Segons ha dit, ha fallat el quadre elèctric i el muntacàrregues, amb capacitat per a 40 persones, ha quedat bloquejat entre dos pisos. A més de Zapatero, Montilla, Hereu, Clos, Álvarez, Chacón i Godó també hi han quedat tancats set consellers (entre ells Carod-Rovira, Huguet, Tura i Mar Serna), el vicepresident del Parlament Higini Clotas, els escoltes del president del govern espanyol i el mateix Antich. A dins l'ascensor no hi havia cobertura telefònica i finalment els ha rescatat la guàrdia civil forçant la porta. “Esto no es culpa de Magdalena Álvarez”, ha comentat, fent broma, Zapatero mentre esperaven dins l'ascensor.

Aquí teniu el fragment de Versió RAC1 amb l'explicació del director de La Vanguardia:





Foto: D'esquerra a dreta, José Montilla, Javier Godó, Rodríguez Zapatero y José Antich. / Pedro Madueño