dissabte, 20 d’octubre de 2007

La batalla més dura de Maragall


El passat 8 de maig, el president Montilla forçava la dimissió del delegat del govern de la Generalitat a Madrid, Raimon Martínez Fraile per haver titllat de “malalt” a Pasqual Maragall per les seves crítiques al procés de reforma de l'Estatut. Uns dies abans, l'expresident havia fet un balanç negatiu reconeguent que aquest procés “no ha valgut la pena” i el delegat -home de la màxima confiança de Montilla i encarregat de millorar les relacions de la Generalitat amb el govern Zapatero- va respondre amb un estirabot poc respectuós afirmant que “una persona que diu aquestes coses està una mica malalta en aquest moment”. I va afegir: “Humanament no puc entendre que digui aquestes coses si no és que es troba en una situació no gaire adequada físicament i psicològicament”.


La decisió de Montilla d'obligar a dimitir Martínez Fraile va ser fulminant perquè, més enllà del poc tacte i la manca de respecte cap a l'expresident, el delegat havia fet cas omís a la consigna interna del tripartit de no respondre a cap de les crítiques que pogués fer Maragall.


Han passat més cinc mesos i aquest episodi polític recupera avui trista actualitat amb l'anunci que acaba de fer Pasqual Maragall: l'expresident, de 66 anys, pateix una fase inicial d'Alzheimer, la malaltia degenerativa que destrueix inexorablement les neurones fins a fer perdre al pacient les funcions intel·lectuals i funcionals i, en definitiva, la consciencia del que és i del que ha estat.


Els investigadors treballen incansablement per trobar-hi un remei, però ara per ara només hi ha alguns tractaments amb els que s'intenta mantenir actives les neurones que encara no han estat atacades per la malaltia.


Segons El Periódico, la primavera passada, després de detectar alguns símptomes alarmants, Pasqual Maragall va viatjar a Boston per sotmetre's a unes proves i allà li van confirmar que pateix Alzheimer, una malaltia que a Catalunya afecta unes 170.000 persones.


Avui, a la seva roda de premsa celebrada a l'Hospital de Sant Pau, i l'endemà d'haver anunciat que deixa el PSC, l'expresident ha dit que feia públic el seu estat de salut perquè “aquests últims dies el rumor sobre la meva salut s'ha estès i impulsat per raons que a vegades són santes i a vegades no tant; crec que a vegades han estat fins i tot una mica interessades, més que altruistes o producte de la curiositat científica".

Vull pensar que les paraules de Martínez Fraile el maig passat han estat una desafortunada coincidència i no responien a cap rumor. Vull creure que és així.


En tot cas, l'alcalde que va aconseguir els Jocs Olímpics per Barcelona, el president a qui li va tocar portar el timó de la Generalitat en plena maregassa del primer tripartit, ha anunciat que col·laborarà activament en el combat contra l'Alzheimer, promovent la sensibilització social i recaptant recursos per l'equip investigador de l'Hospital de Sant Pau.


No es vol deixar derrotar per la més destructiva de les demències ni permetre que la malaltia li faci perdre el món de vista. Ho ha explicat amb sentit de l'humor: “Quan vaig pel carrer tothom em coneix i és molt difícil perdre la identitat en aquestes condicions”.


"Vam fer els Jocs Olímpics, vam fer aprovar i ratificar l'Estatut i ara anirem per l'Alzheimer, i tinc la certesa que aquesta malaltia serà d'aquí a 10 o 15 anys vencible i vençuda", ha afegit


Pasqual Maragall ha començat la més dura de les seves batalles.


Foto: Maragall i la seva muller a la roda de premsa celebrada a l'Hospital de Sant Pau.

1 comentari:

Lo Vilot ha dit...

Desgraciadament me'n vaig assabentar per teu escrit a "llista" de la noticia i avui ho he llegit als diaris. No es plat de bon gust, tinc amics amb familiars que pateixen aquesta malaltia i el meu pare va morir d'una de degenerativa semblant.

Espero, tot i que no tindria que ser així, que en Maragall sigui la "excusa" per que s'hi posin mitjans (voldria dir diners) perquè, en lo possible, puguin curar o retardar al màxim aquesta malaltia (i d'altres, clar) que pateix molta gent i families amb silenci.

No em fa por la mort, gens ni mica, forma part de la matexa vida, però si el patiment. Entrar en una fase semblant seria el final, un final que no desitjo a ningú, per molt enemic que el consideri. No m'ho vull ni imaginar :-(

En fi, es una "putada" amb totes les lletres per qui ho pateix i sobre tot per les families que ho viuen conscientment.

P.D.: Tot i ser demagògic, crido ... *menys tancs i més medicina*