dimarts, 5 de juny de 2007

Els mitjons de Rajoy

Les cames que es veuen a la foto són les de Mariano Rajoy. La imatge, capturada a finals d'abril per l'objectiu indiscret d'Interviú i publicada aquesta setmana per la revista del Grupo Zeta, mostra uns mitjons castigats per la duresa de la precampanya. Aquell dia, el líder popular va assistir al torneig de tennis Conde de Godó i durant la curta estada a Catalunya també va tenir temps de visitar Lleida i d'entrevistar-se amb Rosa María Pérez, la barcelonina que en el programa TVE "Tengo una pregunta para usted" es va interessar sobre les diferències entre l'Estatut català -impugnat pel PP- i l'andalús, que amb articles similars ha comptat amb el vistiplau dels populars.


En aquell mateix programa, una vídua que arriba com pot a final de mes amb una pensió de 300 euros, va preguntar directament a Rajoy quin és el seu sou. El cap de l'oposició va fugir d'estudi i va estar uns dies marejant la perdiu fins que va confessar que cobra mensualment 8.000 euros, 3.000 com a diputat i 5.000 més del seu partit. És a dir, 600 euros més que el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero.


Algú pot pensar que 8.000 euros mensuals són prou diners per comprar molts mitjons, però les coses no són tan senzilles. El mateix Rajoy va assegurar que a final de mes sempre mira el seu compte bancari i va afegir que ell té amb les seves finances “els mateixos problemes que tots els ciutadans”.


Per a tant, si cobrant un sou de 8.000 euros s'ha d'estalviar amb alguna cosa, s'estalvia amb mitjons i avui pau i demà glòria, que diria un castís. La mesura – donat l'encariment insostenible de la roba interior- és ben justificada. Paul Wolfowitz, fins fa uns dies president del Banc Mundial, cobrava 25.000 euros mensuals i no va tenir cap inconvenient a entrar a una mesquita turca amb els mitjons foradats. I si ell que presidia una institució econòmica internacional del tot exemplar considerava que la millor política d'estalvi passa per allargar la vida dels mitjons, què no ha de creure un modest cap de l'oposició espanyola...


Alguna ànima càndida podria arribar a la conclusió que l'actitud de Wolfowitz i de Rajoy respecte al pobre guarniment dels seus respectius peus no respon a criteris econòmics sinó al fet de disposar d'un únic parell de mitjons de la sort. Explica la llegenda que en Fernando Alonso, abans de debutar a la Formula 1, sempre portava a les curses els mateixos mitjons perquè estava convençut que gràcies a ells mai l'abandonava la deessa Fortuna. Ara, però, amb les botes pelades de pujar al podi dels guanyadors, el pilot de McLaren es deixa d'hòsties i estrena uns mitjons ignífugs a cada cursa, que és una bona manera de tenir el cervell fred i els peus calents però no rostits.


Donada la capacitat dels polítics per encendre focs, seria bo que també invertissin una part dels seus miserables sous en la compra dels supermitjons que utilitza l'actual líder del Campionat de Formula 1. Pel que als humils mitjons de cotó, llana o fibra poblats amb mil forats, els haurien de llançar directament a la foguera. A Paul Wolfowitz – que ha estat obligat a dimitir del seu càrrec al Banc Mundial per haver pujat carinyosament el sou a la seva companya sentimental- no li han portat precisament sort i a Rajoy li espera una llarga i dura campanya fins a les eleccions generals. Com diria Pujol, si Mariano vol fer el cim, ha d'anar ben calçat. I si ensopega, sempre hi haurà una Esperanza Aguirre o un Alberto Ruiz-Gallardón tocant fermament de peus a terra i disposats, amb la màxima eficiència, a rostir l'honorable cul del seu cap de files.

2 comentaris:

Lo Vilot ha dit...

Sempre he dit que no soc ningú per qualificar a un altre.

Ho faré, màgnifics (en prural) articles. No m'extranya que tinguis tantes entrades, ets un referent que val molt la pena llegir.

Estic escoltant temes de Jerry Goldsmith ... ideal per llegir-te.

Toni Dalmau ha dit...

Gràcies home, però ni hi ha tantes entrades ni soc cap referent ;-)