diumenge, 17 de juny de 2007

15-J del 1977: no tot són flors i violes


Aquesta ha estat una setmana de commemoracions i de records al voltant dels 30 anys de les primeres eleccions generals. La data del 15-J del 1979 s'ha presentat per la majoria de polítics i de comentaristes com el moment històric en el qual, amb la força dels vots i amb la banda sonora de “Libertad sin ira”, es va deixar enrera la Dictadura i es van obrir les portes cap a la Transició democràtica. De les noves Corts en sortiria la Llei d'Amnistia (llibertat pels empresonats però també “borrón y cuenta nueva” pels torturadors), la Constitució que ara ningú sembla voler tocar i els Pactes de La Moncloa per fer front a la crisi econòmica.


S'han pogut escoltar i llegir grans elogis sobre el “camí espanyol” cap a la democràcia, molts d'ells força justificats tenint en compte que el difícil procés es va fer d'una manera pacífica i raonablement ordenada. Tot i això, aquell 15-J també va tenir detalls foscos dels quals no se'n parla gaire. Per aquesta raó val la pena subratllar la sinceritat d'un polític i jurista com Miguel Herrero de Miñón, que aquesta mateixa setmana ha reconegut que la Llei Electoral, encara vigent, es va dissenyar en el laboratori de la UCD de manera que el PCE no pogués obtindre un bon resultat en els comicis del 15 de juny.


Herrero de Miñón, que va ser diputat del partit d'Adolfo Suárez entre el 1977 i el 1981 i va passar més tard a les files d'AP i del PP, abandonant finalment la militància, comparteix una tertúlia setmanal a La Ventana de la cadena SER amb Santiago Carrillo i amb Pere Portabella. Dilluns tocava parlar del 15-J i en un moment de la conversa, Herrero es va mostrar molt orgullós d'haver estat el màxim impulsor de la Llei Electoral, afegint que la normativa havia permès assolir, entre altres fites, l'objectiu que el Partit Comunista obtingués pocs diputats. Carrillo, que té un tracte cordial amb Herrero, li va preguntar si es podia sentir feliç havent dissenyat un sistema de repartiment d'escons que enlloc de ser al màxim representatiu del mapa polític, marginava directament al PCE. El veterà centrista va respondre que, amb la perspectiva dels anys, estava content dels resultats perquè el model polític espanyol és modern i equiparable a altres democràcies, amb dos partits majoritaris que assoleixen alternativament el poder.


Deia que la sinceritat d'Herrero de Miñón s'ha d'aplaudir perquè confirma de primera ma les justificades queixes que des del PCE i ara des d'Izquierda Unida es venen fent en relació a la Llei Electoral. El menor valor del vot urbà front al rural i la barrera del 3 per cent de vots provincials que cal superar per obtenir representació, penalitzen directament als votants i als diputats d'IU-ICV. A les darreres eleccions generals, van ser la tercera força en nombre de vots -1,2 milions- i en canvi només van obtenir 5 diputats. Amb la calculadora a la ma, les dades són ben significatives: la coalició d'esquerres aconsegueix un escó per cada 256.000 vots, mentre que el PSOE i el PP li “costa” uns 70.000 i a CiU i a ERC uns 80.000.


Aquest model electoral favorable a determinades forces polítiques va tenir un pes considerable en els resultats de les primeres eleccions generals quan la UCD, amb el 34 per cent dels vots, va aconseguir 166 escons (es va quedar a 10 escons de la majoria absoluta), seguit del PSOE (118), el PCE (19), AP (16), Pacte Democràtic per Catalunya (11), PNB (8), PSP (6), UDC-IDCC (2), coalició Esquerra de Catalunya (ERC, Estat Català i Partit del Treball) (1), Euskadiko Ezkerra (1), Candidatura Aragonesa Independiente de Centro (1) i Candidatura Independiente de Centro (1).


Però al caràcter injust de la Llei Electoral, que l'any 2005 Zapatero es va comprometre a sotmetre “sense presses” a debat per una futura modificació, cal afegir-hi altres irregularitats registrades en els comicis del 1977 i recollides per Andreu Mayayo, en un interessant reportatge publicat divendres en El Periódico: els errors de cens en els barris obrers de Barcelona que van impedir votar a milers de persones; el “maquillatge” de resultats a pobles de Galícia on tothom va votar a la UCD, els centenars d'actes no escrutades, els 67 partits no legalitzats etc, etc.


El 15-J és sens dubte una data importantíssima a la història de l'estat espanyol, però, evidentment, ni tot són flors ni violes com alguns pretenen fer creure.


Foto: Suárez i González saludant-se a La Moncloa després dels comicis. Europa Press

1 comentari:

moz ha dit...

Em sembla que res, i menys en una democràcia, pot ser perfecte.