dimecres, 1 d’octubre de 2008

I ara què?

I ara què
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: economia)


Now What?” (“I ara què?”). Aquesta és la pregunta que es feien ahir molts diaris nord-americans després de la decisió de la Cambra de Representants de refusar el pla de rescat del sistema financer impulsat per l'administració Bush. La votació de dilluns -228 vots en contra per 205 a favor- ha estat una derrota no tan sols del president republicà, un cadàver polític abandonat fins i tot pels seus correligionaris, sinó també de l'autor de la iniciativa, el secretari del Tresor, Henry Paulson, del president de la Reserva Federal, Ben Bernanke, dels líders dels grups republicà i demòcrata de la cambra, que van pactar l'acord, i també dels candidats a la presidència, Barack Obama i John McCain, que hi van donar suport


Una desautorització en tota regla i una revolta parlamentaria en la que hi han participat els gruix dels congressistes republicans (133) i també 95 demòcrates. Els primers són membres de l'ala dura del partit que no han volgut trair els principis del lliure mercat consagrats durant l'era Reagan. Són aquells polítics que tenen per dogma de fe que la mare de tots els problemes consisteix en engreixar l'Estat i que consideren inacceptable la injecció de 700.000 milions de dòlars pel rescat de les institucions financeres ja que seria la major operació intervencionista de l'Estat en l'economia.


Els seus socis de revolta es situen a l'altre extrem de l'arc parlamentari i són els congressistes de l'ala més esquerrana (per dir-ho d'alguna manera) dels demòcrates. Aquests sostenen que el diner públic no té perquè salvar les empreses d'aquells que durant anys s'han enriquit amb pràctiques financeres dubtosament ètiques.


En tot cas, amb les eleccions del 4 de novembre a la vista, uns i altres no han volgut renunciar als seus principis donant suport a un mal menor -la multimilionària compra de les accions tòxiques de bancs i institucions financeres en fallida- per evitar un mal major: l'ensorrament de tot l'entremat econòmic. Els propers comicis a més de presidencials són legislatius (es renovaran els 435 escons de la Cambra de Representants i una tercera part de Senat) i per a tant aquests congressistes han considerat que es deuen més als seus electors que no pas a la disciplina de partit i a la fidelitat als seus líders.


I ara què?” insisteix en preguntar-se la premsa i també els ciutadans. És de suposar que aquesta setmana hi hauran intenses reunions en el Capitoli i a la Casa Blanca per intentar assolir el que sembla políticament molt difícil: un acord acceptable per a tothom que ajudi a posar el fre de ma a la caiguda en pendent de l'economia nord-americana. Els més pessimistes ja han fet números sobre l'infern que causaria l'absència d'un pla de xoc que aporti estabilitat i confiança al mercat: la desaparició, en poques setmanes, de tres milions de llocs de treball, la fallida d'unes 300 entitats bancàries, la pèrdua dels habitatges de tres milions de propietaris que no poden fer front a les hipoteques i l'inici d'una llarga recessió que aniria més enllà de les fronteres dels Estats Units afectant -amb més contundència que l'actual crisi- a la majoria de les economies del món.


Si hem de creure als més apocalíptics, es passaria del crash d'aquest dilluns negre nord-americà- recollit ahir de manera similar a les portades de dos diaris ideològicament tan diferents com La Vanguardia i Público- a un terrabastall d'abast mundial. Tot plegat pot semblar molt exagerat però amb la globalització, les economies estan prou interconnectades per patir els efectes destructius d'aquesta amenaçant ona sísmica que circula des dels Estats Units a tota velocitat per un sistema de vasos comunicants.


Zapatero assegura que l'entramat financer espanyol és fort, però no hem d'oblidar que formem part del mateix castell de cartes.