Pixing urbà

Els 8.000 assistents al Congrés Mundial de la Natura, inaugurat ahir a Barcelona, han rebut una mena de guia sobre la ciutat i sobre la manera de ser dels seus habitants. Segons aquest document, als catalans no ens agrada gaire menjar tapes ni fer la migdiada, però en canvi gaudim d'allò més amb els gegants i capgrossos i amb els correfocs. També s'aconsella als estrangers que, si volen caure simpàtics, mostrin el màxim interès i curiositat sobre les sardanes, els castellers i els caganers dels pessebres.


Fer generalitzacions sobre la manera de ser col·lectiva d'un poble és una tasca delicada que porta sovint a l'error i a la polèmica. Per això, la guia ha provocat reaccions en contra d'aquells catalans que frueixen atipant-se de tapes en el bar greixós de la cantonada o que de tant en tant visiten els temples moderns de l'excel·lència en aquest tipus de menjar com els que ahir esmentava Màrius Carol a la seva columna de La Vanguardia: el “Tapas 24” de Carles Abellán, deixeble de Ferran Adrià, i l'”Inopia”, de l'Albert, el germà del chef d'"El Bulli". També hi ha els catalans que es venen l'ànima a canvi d'una bona migdiada (si pot ser amb rebolcada afegida), els que fugen dels correfocs i dels gegants, els que no tenen ni idea de ballar sardanes ni saben que cony significa un dos de vuit net i els que des de la infantesa no han muntat cap pessebre ni han tingut cap interès en comprar un caganer...


En tot cas, els congressistes que avui hagin fullejat La Vanguardia (l'exercici de donar un cop d'ull a la premsa local és el que fan alguns estrangers per intentar copsar la realitat del lloc que visiten) hauran descobert el següent titular:


“Un grupo de mujeres elabora un mapa de los puntos donde poder orinar en la calle”


Una vegada superada la sorpresa inicial i suposant que entenguin el castellà, els congressistes hauran llegit la notícia descobrint que la iniciativa és d'un col·lectiu que es fa dir Subcity i que proposa promoure el pixing (pixar al carrer) com una manera de “lluita feminista de gènere” per denunciar el pèssim estat de neteja i de conservació dels poquíssims lavabos públics de la ciutat i les dificultats que tenen sobretot les dones per trobar un lloc idoni per fer-ho sense haver de caure en la contradicció de realimentar la bufeta en un bar.


Quan acabi la reunió internacional i els congressistes tornin als seus països d'origen després d'haver debatut sobre el futur apocalíptic que ens espera a la cantonada, podran explicar que als catalans i catalanes no tan sols ens encanta posar per Nadal un individu cagant ben a prop de l'establia del nen Jesús sinó que a més, amb el permís o no de Gabriel Celaya, utilitzem la necessitat biològica de pixar com una arma carregada de futur.


Un mètode de lluita que tal vegada pot fer instal·lar a l'alcalde Hereu més WC públics, però que poètic i sostenible, s'ha de reconèixer, no ho és gaire.