Rajoy, la cabra i el conyàs

Un micròfon obert ha tret a la llum el rostre més humà de Rajoy. “Mañana tengo el coñazo del desfile... en fin, un plan apasionante”. L'episodi ja és conegut de tothom. Va succeir dissabte a A Coruña abans de l'acte de clausura de la 13a. reunió interparlamentària del PP, a la qual hi assistien 300 diputats i càrrecs autonòmics del partit. El president del PP havia sopat el dia abans amb el seu pare a Pontevedra, s'havia desplaçat a A Coruña, acabava de participar en una sessió fotogràfica d'aquelles que no li agraden gens ni mica i estava francament cansat. L'agenda de l'endemà tampoc ajudava gaire a superar el fastigueig: retorn a Madrid i assistència als actes de la Fiesta Nacional.


Faltaven uns moments per l'inici de la clausura quan va fer petar la xerrada amb Javier Arenas, oblidant-se de tancar el micròfon, i totes les emissores de ràdio van poder gravar la seva ja famosa frase del “conyàs”.


Es tracta d'una relliscada considerable per un líder polític que encara aspira a arribar algun dia a la Moncloa, però aquest error mostra també la vessant més humana de Rajoy, aquella que en privat pugna per sortir a la llum.


Anys enrere quan Aznar festejava amb Pujol en els salons menys o més foscos de la Villa y Corte, al president del govern espanyol se li va acudir dir públicament que parlava català a la intimitat. Naturalment no s'ho va creure ningú, mentre que ara qui més qui menys pot entendre que Rajoy consideri, a la intimitat, que assistir a la desfilada militar del 12 d'Octubre és “un conyàs”, perquè això mateix és el que deuen considerar la majoria d'autoritats presents a l'acte -amb el rei al capdavant- i els soldats que els toca marcar el pas.


La cabra de la Legió segur que pensa el mateix que Rajoy, i, com ell, mai s'atreviria a dir-ho en públic per allò de no ofendre al nucli dur de la dreta patriòtica i mediàtica. La cabra legionària juga amb avantatge perquè mai tindrà un micròfon al davant capaç de trair qualsevol conversa intima amb el seu trempat cabró, mentre que Rajoy ja és la segona vegada que cau en la trampa tecnològica després d'aquell memorable 11 de maig del 2002 quan, en el seu paper de vicepresident del Govern i en una roda de premsa a la Moncloa se li va acudir qualificar en veu baixa a un periodista com a “tonto del culo”. Com si els micròfons no existissin i no poguessin estar oberts...


A la classe política espanyola li manca un curset intensiu de tecnologia. És imprescindible que algú els expliqui a ses senyories que hi ha un botonet que permet encendre i apagar les carxofes que els posen al davant. Només així evitarien repetir relliscades antològiques com les protagonitzades no tant sols per Rajoy sinó també per Aznar amb el seu “Vaya coñazo que he soltao” després d'un discurs davant el Parlament Europeu; o la de Jordi Sevilla animant Zapatero després que el president confongués dos termes econòmics (“Se te nota todavía inseguro... lo que tú necesitas saber para esto... son dos tardes”); o José Bono comentant a Almunia en el Comitè Federal del PSOE que “nuestro colega Blair es un gilipollas integral”; o, finalment, el propi Zapatero ficat en la cursa electoral i dient-li amb franquesa a Iñaki Gabilondo, després d'una entrevista a Cuatro, allò que el PP va esventar als quatre vents: “Nos conviene que haya tensión”.


Tornant a Rajoy, la seva darrera ficada de peus a la galleda amb el “coñazo” de la desfilada militar ha estat interpretada per alguns comentaristes com un factor positiu que l'allunya del seu missatge patriòtic del 12 d'Octubre de l'any passat imitant al rei i el situa més en la línia del gir cap al centre que intenta protagonitzar el PP. Però no ens oblidem -com m'hi ha fet pensar una amiga i col·lega periodista- que els socialistes, des de l'època de Narcís Serra, tenen els peus ben aposentats en el centre i mantenen, al mateix temps, un lligams correctes amb una part important de l'estament militar. I quan toca embolcallar-se amb la roja y gualda, ho fan sense manies, encara que a la intimitat i a poder ser lluny dels micròfons, donin la raó a Rajoy i pensin que, efectivament, els actes de la Fiesta Nacional són un conyàs.


Acudit: Idígoras y Pachi / El Mundo