NY: Oh, Babel!

Hi ha amics, coneguts i saludats, però també, dins el zoològic humà, existeix la figura del “més que amic” i de la “més que amiga”. La Núria Pujol forma part d’aquesta darrera fauna que, a vegades de ben a prop i altres de lluny, t’acompanya tota la vida, perquè sempre saps que hi és.

Traductora i llicenciada en Filosofia, guixolenca d’origen i barcelonina d’adopció, el seu camí vital la porta darrerament a fer estades a Nova York des d’on envia a la seva gent unes cròniques escrites amb la frescor i l’humor de qui camina per la gran metròpoli amb els ulls ben oberts i predisposats a la sorpresa.

Sempre li dic a la Núria que és un pecat que textos com aquests quedin sense publicar i , de fet, estic a punt de convèncer-la que obri un blog.

Mentrestant, m’ha donat via lliure per reproduir a Diari de l’Absurd una de les seves darreres cròniques. Aquí la teniu.

Ja us ho dic ara: com a viatgera, SÓC un bluff!!!

Aquesta tarda penso que me’n vaig per tenir més ganes de tornar, per estar millor a casa, per reconciliar-me amb aquest país petit, amb aquesta capital tan perfectible, per trobar entranyable la brutícia dels carrers i el costumisme rònec del que s’assembla als pastorets.

A mesura que em sento newyorker, no em concebo si no és a petita escala, en el radi de cent quilòmetres i escaig que han definit la meva vida i la dels que riuen amb mi les meves bromes.

El dia després d’arribar, quan ja no tenia les cames inflades i una dutxa em va donar la falsa sensació que m’havia tret la distància i la pols del camí del cos... vaig descobrir que m’havia deixat el connector de l’ordinador a la maleta que va punxar abans que jo, i es va donar per la pell camí de l’aeroport. Ja no hi ha vida més enllà d’aquest braç digital que és l’ordinador portàtil. No només em permet d’escriure amb accents i ç, sinó que em posa en contacte permanent tant bon punt entro a alguna biblioteca i l’obro al correu.

El dimecres passat (19) no feia fred, però el vent d’aquesta punta de terra guanyada a l’oceà deixava la tramuntana en beceroles. Anava cap a Canal Street (una versió macro del basars del port de Barcelona) intentant de subjectar-me a la vegada la roba i el serrell quan es va posar a ploure. “Em cago en tot!”, vaig pensar. Al cap de moltes voltes vaig trobar un basar on tenien un connector “universal”. La dona de la porta parlava una mica d’anglès, el senyor de darrera el taulell ni gens ni mica. Entre ells parlaven alguna llengua de l’Est (del nostre) i ell em va col·locar un aparell entre les mans. Mentre, els feia molt més cas a uns colombians rics que volien comprar un I-Pod. Sí que semblava universal, però li vaig voler preguntar si, en cas que no servís, podia tornar-lo. “Not, not”, va respondre sense mirar-me. Ho vaig trobar injust i amb un
gest li vaig fer saber que se’l podia fotre on li vingués de gust. La senyora de la porta em va dir que hi anés amb el portàtil. Però jo estava emprenyada i ni tan sols no li vaig preguntar el preu.

Després d’unes quantes voltes més, i d’adonar-me que no sé ni duu un paraigua correctament (al meu país la pluja no sap ploure: deixava reposar l’ombrel·la sobre el meu clatell amb el resultat que, al cap de poc, anava xopa com un ànec), vaig trucar l’Stass per si, per aquella cosa de la proximitat, podia negociar amb ells el que semblava ésser l’únic connector que podia resoldre el gran problema. No havia preguntat el preu i a Canal Street no hi ha preus fixos. Finalment, vaig pagar 60$ apostant, i vaig perdre: no funcionava.

Els avions volen ràpids però jo no tant. Durant unes hores, un parell de dies, conservo el desfasament dels dos segons. Em parlen i, si la conversa no està en context, tardo una mica en posar cara de circumstàncies i em deu sortir fum del cap. Entro a una botiga amb el paraigua amarat i li pregunto a la senyora si tenen paraigüer. Em mira, somriu: “Oh, no, honey... It’s very nice of you, but we have’nt... Leave it where you can”.

L’altre dia vaig a Chinatown. Aquesta és una batalla que he emprès pel bé de la meva dieta. Menjar bé aquí és car o caríssim. I jo no puc estar un mes alimentant-me amb succedanis. Serà la quarta vegada que entro al barri amb gest conciliador. No hi ha ningú que no sigui asiàtic, però l’estómac em diu que tenen peix i carn a preus raonables i penso vendre el somriure per un plat de verat. Vaig estar-hi la setmana passada i vaig comprar calamars i vieires a molt bon preu. Avui, el senyor en qüestió – el tinc ullat i li faig pressing – em reconeix i, quan li compro una bossa de retalls de peix per a fer-ne sopa, fa una ganyota amb els llavis i em diu que allò és molt bo per a la sopa. Que ell en pren cada dia. Aquell xinès de mitjana edat, botes de cautxú i davantal llardós de la sang dels animals, no només m’ha mirat sinó que m’ha tingut en compte.

Una pica a Flandes no és res comparat amb la sensació que tinc d’haver-me obert pas a Babilònia.

Després passejo amb certa sensació de poder per la resta del mercat, que si ceba tendra, que si unes coses que semblen espinacs però no ho són (els meus sis mesos de xinès no em van donar per llegir-lo bé, jajaja), i veig uns ànecs lacats penjats del coll que em fan pensar en un rostit. Entro a la botiga i demano un duck. “Duck? Duck?”, es miren entre ells. Els hi assenyalo. El vull cru, que jo ja sóc prou dolça i el lacat em recorda les pomes de les fires. Li demano si me’l poden tallar. A vuitens... aventuro.

Ni un gest, ni res de res. El xinès eleva pel damunt del seu cap un tallant assassí i li fot dos cops a l’ànec que el deixen reduït a una carn enganxada a uns ossos indesxifrables. És veritat que n’ha tret vuit talls, però la punta d’una ala ha quedat abandonada sobre la fusta de tallar i queden trossos del coll sota el que deu ser el grapó. Silenci. Em mira (ara si) amb cara de satisfacció. Me’l miro, incrèdula. Si fossis a França, penso, li traurien la pols a la guillotina pel que li has fet al canard. Però somric, i faig que sí amb el cap.

Quan arribo a casa, i ja tinc fet el sofregit de la sopa, obro la bossa de retalls i en veig un que té unglots i potetes. No em consta que els peixos – ni que siguin de la Xina – vagin a peu. Hi aventuro un dit per remenar amb esperit aventurer, i veure de què va la sopa. No és peix, no, que és tortuga!!!

Avui la tortuga ha cuit ja dues vegades. Amb les boletes de carn hi podria jugar a ping-pong, però de cap manera rosegar-les. Busco a l’armari alguna cosa per triturar-ne la carn. Vaig portar un minipimer, però vaig deixar de banda el fet que la intensitat del corrent elèctric és diferent i les ganivetes són més agòniques que jo amb jet-lag...

He anat a comprar kielbasa, la versió polonesa de la botifarra, que és el que menjo per esmorzar a manca de pernil. El Kowalski de torn em diu bon dia en polonès. I jo me’l miro, reconcentrada, fent transcripcions fonètiques a tota llet per tal de saber què se m’escapa.

Després, mentre a Barcelona presenteu el llibre d’en Gustau, em mato l’enyorança a tequiles i treballo una mica. Aleshores s’embussa el lavabo... i mentre miro com l’aigua – i el que no ho és – queda estancada a la tassa, lluito contra la imatge d’un vessament terrible i corro al hindú del carrer 74 a comprar un producte que ho resolgui.

L’hindú me’l ven. I pregunto al porter de casa si les conduccions de l’edifici poden suportar detergents agressius. “Ha provat amb la ventosa?”, suggereix.

A Amèrica tot és gran. La ventosa sembla d’escura-xemeneies, o un digestiu per a Gargantúa... ja no sé...

Quan, finalment, i amb un soroll gutural i alliberador, l’aigua marxa, vàter avall... penso “Babel, Babel”...

I em preparo un altre margarita.

Foto 1: Preparació d’un ànec a la pequinesa en un restaurant de Chinatown. / Ming de Merciless (New York City Daily Photo)

Foto2: Parada amb menjar a Chinatown. / Brooklynite22