Pancartes, gols i marxisme

Matí plàcid de diumenge després d'un dissabte marcat per la política i els gols. El PP va treure ahir a passejar banderes i pancartes contra Zapatero, vestint de “rojo y gualda” el centre de Madrid. Gràcies a ETA es senten més a prop de La Moncloa, però, com és habitual, a l'hora de fer números alguna calculadora torna a fallar. La d'Esperanza Aguirre diu que hi havia 2.125.000 manifestants, la del Govern socialista assegura que la dreta pancartera va aplegar 342.000 persones i la d'El País manté que eren només 337.000. Els d'El Mundo s'estimen més no comptar.

Com sempre, les discrepàncies es centren en l'espai ocupat per la manifestació i en el nombre d'individus per metre quadrat. Els entesos en la matèria – una especialitat com qualsevol altra- asseguren que quan una manifestació no pot avançar és perquè hi ha quatre persones concentrades per metre quadrat. Però 2 més 2 no són 4. Força vegades una mani s'atura cada dos per tres perquè els que porten la pancarta principal saben que a la política qui es mou més del compte no surt a la foto. I són molts els que hi volen sortir.

Mentre els del PP tornen a casa desfogats per una estona, coincideixo en un sopar amb un amic que feia temps que no veia. És, amb majúscules i sense cap mena de dubte, l'amic-marxista-leninista. Per ell no ha caigut ni el teló d'acer, ni el mur de Berlín, ni l'aureola de Castro. Es manté ferm en les seves conviccions revolucionaries i no em costaria creure que durant cada episodi de plaer acompanyés l'orgasme, puny enlaire, cantant La Internacional.

Ha tingut, això sí, èpoques de tot. Va passar pel PSC, pel PSUC, pel Partit dels Comunistes de Catalunya i ara em diu que acaba de participar en la refundació del Partit Comunista d'Espanya (Marxista-Leninista).

El seu és un itinerari cap a la militància grupuscular, però s'ha de reconèixer que ho fa amb cor i ànima i, per damunt de tot, amb disciplina. En una de les seves visites a Cuba, es va quadrar davant Fidel i li va dir: “¡A sus ordenes, mi Comandante!”. L'heroi de Sierra Maestra encara es deu estar preguntant quin cony era aquell català tant disciplinat...

Ell, que és d'origen indiscutiblement burgés, és també l'arquetip del marxista cabrejat i al llarg del sopar despotrica contra la democràcia formal, contra els partits de l'esquerra burgesa, contra els sindicats desmobilitzadors, contra la premsa neoliberal, contra els moviments assemblearis, contra els anarquistes, contra Trotsky, contra les ONG que fan la feina als governs i contra els obrers que han perdut l'orgull proletari i l'esperit de lluita de classe d'altres èpoques.

Escoltant-lo, penso que actualment el que desitgen els treballadors no és llegir El capital sinó tenir-lo a la butxaca per pagar la hipoteca. És la trampa i la gràcia del capitalisme.

L'amic marxista leninista inclou en el seu discurs dos conceptes que fins ara no li havia sentit a dir:

a) Que en la merda de món actual, tenir fills és un exercici d'egoisme (ho diu ell que en té quatre).

b) Que quan juguen el Barça i el Madrid, el millor resultat és un empat perquè d'aquesta manera es desgasten mútuament els poderosos.

També assegura que no hi ha cap motiu per riure, però observo que durant el sopar somriu diverses vegades com si fos conscient d'estar reinterpretant, una vegada més, el paper del bon revolucionari. Es posa, això si, seriós quan algú li recorda que en el Tercer món, malgrat la misèria, es fan bons tips de riure.

En mig d'una conversa que té molt de monòleg, l'amic marxista-leninista té temps de fotre de tant en tant un cop d'ull a la tele muda del menjador on, per gentilesa de La Sexta, els jugadors blancs i els blaugranes suen la cansalada donant un espectacle francament divertit. La cosa acaba amb empat a 3 gols gràcies al hat trick del gran Messi i el nostre entranyable revolucionari plega veles amb la satisfacció d'haver contemplat el desgast de dos clubs megacapitalistes.

Li desitjo salut, em diu que sí, que molta salut, i afegeix, amb cara de pomes agres, que ja sap que a l'època actual és molt difícil trobar adeptes per fer la revolució. Tot i això afegeix que per provar-ho que no quedi. Em reservo una resposta fastigosament burgesa per no incitar un nou debat, però estic convençut que el veí de casa, que ha de fer dues feines per arribar a final de mes, no seguiria el camí del Che ni encara que li oferissin un 4x4 amb GPS.

Ens diem apa siau mentre algú ha posat TV3 on s'han de conformar amb oferir a la seva audiència un resum del Barça-Madrid. Per una vegada, “La nostra” no tenia els drets del partit i durant les dues hores han emès una pel·lícula titulada “Els blancs no la saben ficar”. Sentit de l'humor no els manca als programadors de TV3. Llàstima que Van Nistelrooy i Sergio Ramos hagin demostrat que contra el Barça no han perdut la punteria.

Com diria l'amic marxista-leninista, l'opi del poble és així.


Dibuix: Davila / El Faro de Vigo