Les mosques d'ase i Nebrera

Tots els partits tenen mosques d'ase, que venen a ser, si fa o no fa, allò que en castellà en diuen “moscas cojoneras”. Apart dels militants rebels, sempre predisposats a crear una corrent interna abans que a esparracar el carnet, n'hi ha de dos tipus més: els membres de les organitzacions juvenils i els independents. En alguns joves militants, l'esclat hormonal propi de l'edat fa pols el sentit de la disciplina que els intenten imbuir els carrosses de la direcció i, al final, acaben anant a la seva bola desbordant límits ideològics i verbals.

Pel que fa als independents, aquests personatges acostumen a ser unes mosques d'ase molt particulars. Els agrada navegar entre dues aigües, aprofitant l'empenta de la maquinària política però portant ben ferm el timó del seu vaixell. Els dirigents truquen a la seva porta perquè aporten un capital singular de coneixements i de projecció pública i els presenten com a fitxatges de luxe. De fet, tot partit que vulgui fardar d'estar obert a la societat i de ser una força plural ha de comptar amb algun independent. El problema és que la seva arribada sempre es produeix poc abans d'unes eleccions i, a l'hora d'elaborar les llistes, el nou fitxatge acaba passant al davant dels militants de tota la vida com aquell “cantamanyanes” que es cola a la cua del pa. Només d'arribar, l'independent ja té doncs enemics interns disposats a prendre nota de qualsevol error, per petit que sigui.

I la patinada hi serà tard o d'hora perquè el nouvingut ni coneix ni vol conèixer les mecàniques de la vida partidista ni té ganes de sentir-se encotillat per cap disciplina. De fet, l'independent acostuma a tenir l'autoestima a l'alçada d'un campanar i un ego tan gros com un fetge cirròtic.

Quan les seves amistats li parlen malament del partit, ell o ella sap perfectament el que ha de dir:

- “El secretari general, pobre, hi posa bona voluntat però allò és una olla de grills per culpa de mengano i zutano. Jo ja ho sabia i per això no he volgut agafar el carnet. Des del primer moment he tingut clar que puc aportar molt més des de fora que des de dins.”

El nostre protagonista sap que la seva independència és el seu capital i que, a més de defensar-la amb ungles i dents, l'ha de treure a l'aparador i saber vendre's davant l'electorat com una marca diferent i al mateix temps associada a les sigles del partit.

Però no hi ha cap dirigent de formació política a qui li agradi que li muntin la paradeta sense demanar permís i quan això succeeix, acaba produint-se la tempesta. És el que ha passat aquest darrers dies en el PP català amb Montserrat Nebrera, la catedràtica de dret constitucional de la Universitat Internacional de Catalunya (centre vinculat a l'Opus) que, en quatre mesos, ha passat de professora i tertuliana a diputada independent del Partit Popular.

Amb una potencia intel·lectual tan indiscutible com la seva fotogènia, Nebrera va ser presentada com el fitxatge d'or de Piqué, aterrant com a número dos de la llista per Barcelona a les darreres eleccions catalanes, el lloc ocupat anteriorment per Francesc Vendrell. Des d'aleshores, el seu afany de protagonisme ha sigut més fort que la prudència i la diputada no s'ha estat de dir en veu alta algunes coses que han irritat a la direcció del partit. El mes passat, per exemple, va reconèixer que la recusació del magistrat progressista del Tribunal Constitucional, Pablo Pérez Tremps, era “l'esquerda política que necessitava [el PP] per aconseguir el seu objectiu polític”. Dit d'altra manera, que la manca d'intencionalitat política en el cas, tesi defensada per Rajoy i companyia, era falsa. Poc després, Nebrera tocava el delicat tema de Guantánamo, considerant que si es demostrava una relació entre el Govern d'Aznar i el buit legal d'aquesta presó nord-americana, caldria “condemnar-la”.

Però la gota que ha fet vessar el vas ha estat la creació per part de Nebrera d'un fòrum de debat i d'una plana web sense haver-ho sotmès abans al vist i plau de la cúpula dirigent del PPC. El seu discurs dimarts passat davant 400 persones assistents a un sopar-col·loqui a l'hotel Majestic de Barcelona, escenari emblemàtic dels pactes entre CiU i el PP, va servir a Nebrera per reafirmar-se en la seva independència ja que segons ella, els partits estan “podrits” i plens de “cacics sense model de país, projectes ni, en molts casos, experiència política prèvia” i el PP hauria de fer autocrítica. Pel que fa a les temàtiques socials, el discurs de Nebrera va desbordar per la dreta el “centrisme” de Piqué, situant-se clarament a l'òrbita del vidal-quadrisme. La diputada va reivindicar l'Europa cristiana, va criticar tot allò que vagi més enllà de la “família tradicional” (és a dir el matrimoni homosexual) i va arribar a afirmar que la segregació entre autòctons i persones immigrades “no sempre és dolenta” ( a Sud-àfrica en deien aparheid).

Aquesta vegada, la irritació a la cúpula dels populars catalans ha estat notòria i el portaveu parlamentari i número dos del PPC, Francesc Vendrell l'ha resumit públicament acusant Nebrera de tenir una manca de “cultura de partit”. Després de ser amonestada telefònicament per Josep Piqué, la diputada s'ha compromès a no tornar a actuar d'esquenes a la direcció.

La paradoxa de tot plegat és que Piqué ha hagut de tocar el crostó a Nebrera , quan ell, més d'una vegada, ha anat a la seva, com la diputada, fent indignar a la direcció “nacional” del partit. No queda, per exemple, tan lluny el dia en que el líder del PPC va apostar per la renovació dient que Acebes y Zaplana eran "el passat".

La diferencia entre Piqué i Nebrera és que el primer, fent la puta i la ramoneta, juga de tant en tant en els límits de la indisciplina guardant el carnet a la butxaca i la segona ho fa des de la seva independència.

En tot cas, és dubtós que Montserrat Nebrera accepti quedar-se quieta tota la legislatura en el seu escó del Parlament, una cambra que, segons ella, és una “carcassa” inútil i allunyada dels ciutadans.

El gran interrogant ja no és si trencarà o no la corda, sinó en quin moment ho farà seguint l'exemple d'altres independents il·lustres com el jutge Garzón.

Foto: Montserrat Nebrera. /ComRàdio