Havia seguit el seu itinerari enlluernador per les desfilades de moda i per les portades de les principals revistes del món.
Em coneixia de memòria les seves cançons...
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?
Admirava el seu tarannà de musa progressista i la recordava a les darreres presidencials donant suport i vot a Ségolène Royal...
Li coneixia tots els ets i uts dels seus 39 anys, des de les històries d'entrecuix marca de la casa fins a la textura de la darrera corda de la seva guitarra.
Disposava d'una gran base teòrica sobre la dama.
Repeteixo: La tenia -diguem que pràcticament- a la butxaca.
Però ha aparegut monsieur le President, aquell que malgrat el vot de la dama va derrotar a la Royal, i se l'ha emportat a l'hort d'EuroDisney i de Luxor.
Definitivament, davant la Grandeur amb majúscules no es pot fer res.
Consumit per l'enveja, només em queda continuar escoltant les seves cançons i compartir amb el món mundial el següent àlbum de cromos:
- Nota pel lector habitual: Aquest post és un experiment científic per comprovar de quina manera el nom i els encants innegables de Carla Bruni fan augmentar d'una punyetera vegada les visites i els comentaris al blog.
- Nota pel nou lector: Benvingut al Diari de l'Absurd. No facis cas a la nota anterior. Ni experiment científic ni collonades. Estigues atent a les novetats: quan es presenti l'ocasió penjaré nous atractius gràfics com aquest perquè, desenganyem-nos: és rotundament fals que la gent compri Playboy per llegir els articles. O no?
Entrades
10 comentaris:
ha, ha, ha...
això de "la grandeur" deu anar amb segones, eh?
no coneixia la noia aquesta, és ben maca, bonica a l'estil com només ho poden ser les franceses.
i, definitivament, aquest Sarcozy cada cop ens cau pitjor.
Salut,
Molt bo, aquest "experiment frívol"! I súper ben escrit, portant la intriga fins quasi el final.
Noi, la salsa que fa eròticament atractives les dones és la jovenesa i la que fa atractius els homes és el poder: pura biologia.
Salut
JordiPG
Ifanlo:
La Bruni té l'encant francès, però és nascuda a Torino, de pare i mare italiana. Es va criar, això sí, a França i a Suïssa...
Joana:
Molt amable per la teva opinió sobre el post :-)
JordiPG:
Digueu-me sentimental, però em resisteixo a pensar que tot plegat s'expliqui per pura biologia. Aquí hi ha també talent a l'hora de mirar la càmera i de cantar (en el cas d'ella) i capacitat de seducció per convèncer als votants i arribar al poder (per part de monsieur le President).
Salut
Quin cabró, el Sarko! Ara, que encara que te l'hagin fotuda, tu també seguiràs tenint una bona dosi de "grandeur", no? :-D
Que visquin els atractius gràfics!
la meva ex- tb es diu Carla i li dona 30.000 voltes en tot, començant per l'exotisme.
Nano, vols comentaris? Posa una foto teva i la comento.
Jo també tinc els seus discs, i he de reconèixer que la notícia m'ha deixat estupefacte... Ens recuperarem.
Es innegable que la nova Josefina està a l'altura del petit Napoleó de Segle XX. Les cames de la Bruni són més poderoses que el minitel, del secam, el camembert, la boullabesa i el poder nucler francès. Ah, si De Gaulle aixequés el cap, des de Ràdio Londres li dedicaria a la mossa poemes d'amor
Jo vaig fer un post en saber la notícia, ja fa mesos - aleshores era un rumor ben fundat i ara estan casats - i encara rebo visites a diari. Però al google tu ixes abans que jo, així que encara en deus rebre més.
Publica un comentari a l'entrada