Les caricatures i els nostres intocables

En un article publicat en El País amb el títol “Fanáticos sin frontera”, el filosof Fernando Savater, que no és precisament un sant de la meva devoció, fa seves les paraules de l'ex-situacionista belga Raoul Vaneigem, autor d'”El Tractat del saber viure” i d'”El llibre dels plaers”:

“Res és sagrat. Tothom té dret a criticar, a burlar-se, a ridiculitzar totes les religions, totes les ideologies, tots els sistemes conceptuals, tots els pensaments. Tenim dret a fotre a parir a tots els deus, messies, profetes, papes, popes, rabins, imams, bonzes, pastors, gurus, així com als caps d'Estat, als reis, als cabdills de tot tipus...”.

Aznar i Rajoy no arriben a aquest pensament extrem però, amb motiu de la crisi internacional provocada per la publicació de les caricatures sobre Mahoma, han optat per pujar la llibertat d'expressió a l'altar de les coses intocables i per criticar la crida al respecte mutu entre Orient i Occident feta per Zapatero i pel president turc Recep Tayyip Erdogan a l'International Herald Tribune.

Una visita a la web del PP m'ha confirmat el que ja sabia: que Manuel Fraga segueix ostentant el títol de president fundador del partit. És el mateix Fraga Iribarne que durant la dictadura franquista va ocupar el càrrec de ministre d'Informació i Turisme. El mateix personatge que el 1966 va promoure la Ley de Prensa y Imprenta, que passaria a la història com la “Ley Fraga”. És veritat que eliminava la censura prèvia imposada el 1938 pel pro-nazi Ramón Serrano Súñer , però tenia un mecanisme maligne: consagrava l'autocensura deixant-la en mans dels directors de les publicacions. Si aquests tenien algun dubte, havien de sotmetre el text al criteri sempre restrictiu de l'autoritat competent. I si no ho feien, s'arriscaven a una pluja de multes i al possible tancament del mitjà de comunicació per mort econòmica o política. El cas més paradigmàtic és el del “Madrid” (1939-1971), el diari del cristianodemòcrata i membre de l'Opus Dei, Rafael Calvo Serer, que va aprofitar l'entrada en vigència d'aquesta llei per intentar promoure una apertura política des de dins del règim. Les sancions econòmiques i les suspensions van culminar el 1971 amb el tancament definitiu del diari després de la publicació d'un article de Calvo Serer titulat “Retirarse a tiempo. No al general De Gaulle ”, en el que es feia un paral·lelisme entre el president francès i el general Franco. L'empresa va haver de dinamitar l'edifici per poder fer front a les multes i a les despeses del procés judicial, una voladura que d'alguna manera va demostrar gràficament, per molt que Fraga ho intentés dissimular, la pervivència del ferotge control de la dictadura sobre els mitjans de comunicació.

Els números de la burocràcia de l'època ho deixen clar: entre 1966 i 1975 es van instruir 1.270 expedients sancionadors contra diaris i revistes i a qui més qui menys li va tocar el rebre. Un altre exemple ben clar el tenim aprop: la revista Presència.

El propi Fraga en el seu llibre “Memoria breve de una vida pública” explica el consell que li va donar Franco el febrer del 1966 en relació a la premsa: “No siguem gaire bones persones. Utilitzem els mitjans indirectes de control”.

Per tot plegat, no deixa de ser irònic el fet que sigui el PP, el partit que té com a president d'honor a l'ex-ministre de Franco, la força política que pretén presentar-se davant l'opinió públic com la màxima defensora de la llibertat d'expressió. Diuen que l'únic límit per l'exercici d'aquesta llibertat l'ha de fitxar el Codi Penal i envien ara a Fraga al Senat perquè legisli allò que hauran d'aplicar els jutges. No els mereix cap preocupació el fet que la caricatura de Mahoma amb el turbant-bomba hagi acusat indiscriminadament de terroristes a més de mil milions de musulmans, però van posar el crit al cel quan Maragall i Carod-Rovira van fer una conya desafortunada a Jerusalem amb una corona d'espines comprada en una botiga de souvenirs.

L'afer de les caricatures ha enfrontat fanàtics d'Orient i Occident, que són aquells que realment voldrien que es produís un xoc de civilitzacions i ha estat utilitzat per governs dictatorials i corruptes per tapar les seves pròpies vergonyes. Són els règims d'Orient que, per raons de geopolítica, van arrelar fa anys gràcies a les potències occidentals i altres que, posteriorment, van agafar el relleu creixent a l'ombra del fonamentalisme.

Però no ens enganyem. De fonamentalistes, cristians i musulmans, n'hi ha a tant a Iran, Síria o Líban com a Estats Units, Dinamarca o Espanya. La llibertat d'expressió és una peça importantíssima de la democràcia, però com la resta de les llibertats, s'ha d'exercir amb responsabilitat i amb respecte, que és exactament el que no ha tingut el diari danès de dretes que va publicar les caricatures, la resta de publicacions que li han seguit els passos i determinades forces polítiques com el PP.

I no s'hi val a sacralitzar una llibertat que cada dia es trepitjada per empreses de comunicació occidentals quan amaguen dins el calaix informacions susceptibles d'afectar interessos polítics o publicitaris. És necessari criticar la violència i els fonamentalismes d'un i altre signe i lloar les fites positives de la democràcia, però no siguem hipòcrites. Aquí la llibertat d'expressió també té els seus tabús intocables, en forma de corona, de grans magatzems o d'entitat d'estalvis.

Foto: Fraga jurant el seu càrrec de ministre de la dictadura.