"El papelucho de Cádiz"

El PP ha iniciat a Cádiz la seva campanya de recollida de signatures contra l'Estatut de Catalunya perquè, segons ha dit Rajoy, aquesta ciutat és “un símbol del modern constitucionalisme espanyol i on el 1812 es va dir que Espanya era una nació de ciutadans lliures i iguals, amb els mateixos drets i que ostentaven la sobirania nacional”.

Repassem la història. Durant la Guerra del Francès, la Junta Suprema Central va ordenar a les Corts que es reunissin a Cádiz, una ciutat idònia perquè estava allunyada del front bèl·lic. Allà s'hi van aplegar representants de totes les províncies i també d'”allende de los mares”, és a dir dels territoris americans i de Filipines, i van començar a redactar el que seria la primera Constitució espanyola. Hi havia tres tendències: els absolutistes partidaris del retorn de la Casa de Borbó, els lliberals seguidors de les reformes de la Revolució Francesa i els jovellanistes que defensaven una via reformadora però no revolucionaria.

Finalment, el 1812, les Corts van enllestir la Constitució de Cádiz, coneguda també com la Pepa perquè va ser aprovada el dia de Sant Josep. Es tractava un text constitucional molt avançat tenint en compte l'època i la tradició absolutista espanyola. El nou sistema polític mantenia la monarquia però preveia una divisió de poders i reconeixia tot un seguit de drets ciutadans com la igualtat jurídica, la llibertat d'impremta i la inviolabilitat del domicili. La Pepa va ser la primera pedra d'un edifici legislatiu que es va anar vestint amb decrets com ara els de l'abolició de la Inquisició i de la tortura, el de la llibertat de premsa que posava fi a la censura i obria les portes al periodisme modern, la reorganització de l'aparell de Justícia, l'abolició dels “señorios”, primer pas cap a la desamortització...

Va ser el gran projecte modernitzador del país, l'escombrada de la pols que cobria l'Espanya de l'antic règim i per això des del primer moment els absolutistes s'hi van posar en contra parlant d'ella com “el papelucho de Cádiz”.

El 4 de maig del 1814, un decret signat a València per Ferran VII va posar fi al somni reformista, dissolent les Corts i anul·lant la Constitució. Aquell dia, els absolutistes van sortir al carrer celebrant-ho amb un crit - “Viva las cadenas!”- que, junt amb el de Millán Astray -”Abajo la inteligéncia, viva la muerte”- defineix amb poques paraules la història espanyola dels segles XIX i XX.

Ara el PP, aquest partit que ho és tot menys reformista, innovador i progressista, es vol apropiar del moment històric singular representat per les Corts de Cádiz, com ja ho va fer recentment l'alcalde de Salamanca plagiant i manipulant la frase que en resposta a la de Millán Astray va dir Miquel de Unamuno: “Vencereis, pero no convencereis”.

Davant tanta manipulació, els historiadors hi haurien de dir alguna cosa.