De què o de qui se'n riu Aznar?

Aquesta és la imatge il·lustrativa del que va ser la manifestació de dissabte a Madrid organitzada per l'Asociación de Víctimas contra el Terrorismo (AVT).

De què o de qui se'n reia José Maria Aznar?

De la gent que al seu voltant reclamava al govern socialista que no negocii amb ETA quan ell va fer-ho sense manies el 1998 (pau per presos) quan ocupava la presidència del govern?

Dels manifestants que exigien que no hi hagi converses amb cap tipus de terroristes quan ell va parlar també amb els GRAPO?

Dels pocs crits que es podien escoltar contra ETA i de la forta cridòria contra Zapatero i contra l'avi de ZP, un coronel republicà afusellat durant la Guerra Civil?

D'estar compartint manifestació no tan sols amb tota la dreta sinó també amb la ultradreta (Falange Auténtica, sindicat Manos Limpias...)?

D'estar “robant” protagonisme mediàtic i popular a Rajoy? (“Vuelve, vuelve”, li demanava la gent)

D'haver ajudat a promoure la divisió entre les diferents organitzacions de víctimes?

De les dades de participació facilitades per la Comunitat de Madrid (1,4 milions de manifestants, és a dir 20 persones inexplicablement comprimides per Esperanza Aguirre en cada metre quadrat de recorregut)?

Del regal fet per ETA al PP amb un comunicat segons el qual la treva d'atemptats a Catalunya ha servit per enfortir els llaços entre l'independentisme basc i el català?

De les maniobres del ministre Bono contra els seus col·legues socialistes catalans?

Ben segur que se'n reia de tot això i de molt més.

Cebrián i el "passat franquista"

A l'anterior post de Diari de l'Absurd comentàvem la nova picabaralla que ha encetat El País amb en Pedro J. Ramírez en relació al seu paper com a director de Diario16 durant l'intent colpista del 23-F. Pronosticàvem que dintre de 25 anys Juan Luis Cebrián i Pedro J. continuaran divertint a l'audiència amb les seves batalletes particulars. Doncs bé, la resposta no s'ha fet esperar: a l'edició de divendres, a la secció Vox Populi, El Mundo publicava la peça que reproduïm al costat dedicada a Cebrián i titulada “Falsea el 23-F para tapar su pasado franquista”.

Algú que no sigui coneixedor de la història del periodisme espanyol es pot preguntar immediatament quin “passat franquista” pot tenir l'actual conseller delegat de Prisa?

Doncs bé, el mateix Cebrián ho va rememorar el 22 de novembre de l'any passat en un article titulat “Palabra de Rey”, aparegut dins l'especial del 30 aniversari de la proclamació de Joan Carles com a rei d'Espanya:

"En 1974, tras el asesinato del presidente del Gobierno por ETA y la llegada al poder de Arias Navarro, algunos franquistas moderados capitaneados por Pío Cabanillas quisieron promover una apertura del régimen que facilitara, quizás, un proceso democrático ulterior a la muerte de Franco, al que se le veía ya muy disminuido. En ese ambiente, personas tan significativas como Francisco Fernández Ordóñez, Enrique Fuentes Quintana o Juan Antonio Ortega y Díaz-Ambrona decidieron incorporarse a altos cargos de la Administración. Acepté entonces asumir la dirección de los servicios informativos de Televisión Española, en circunstancias tan forzadas y vergonzosas que pedí una audiencia a don Juan Carlos para explicarle mi decisión. "Yo creo que el futuro próximo de este país pasa por usted, le dije, si es capaz de producir una reforma democrática. El franquismo está acabado y es importante que quienes tenemos fe en ese futuro ocupemos lugares que permitan orientar a la opinión". Duré ocho meses en el puesto (...).

"La experiencia que viví en RTVE fue más que amarga, pero sirvió para convencerme de que el franquismo no podría tener continuidad ni aun mediante una reforma, habida cuenta de las poderosas fuerzas reaccionarias que operaban en su seno y de la debilidad de los llamados aperturistas. Sería preciso un proceso democrático constituyente si el país quería salir adelante."

Vuit mesos, doncs, de “passat franquista-renovador” que ara Pedro J li llença a la cara. Un Pedro J ,per cert, que no té cap mania a l'hora de dirigir un diari -El Mundo- que actua permanentment de portaveu d'un partit – el PP- on sense gratar gaire s'hi poden trobar les arrels del franquisme.

I un Cebrián a qui a aquestes alçades no li mereix gaire respecte qui va ser, per vuit mesos, el seu cap: Arias Navarro:

"A la muerte de Franco, y durante breves meses, había continuado al frente del Gobierno el último presidente designado por el dictador, don Carlos Arias Navarro, hombre de siniestra trayectoria como fiscal, responsable de una de las más terribles represalias llevadas a cabo tras la Guerra Civil y que le valió el triste y jocoso sobrenombre de carnicerito de Málaga". (Pròleg escrit per Juan Luis Cebrián en el volum 7 “La Transición” de la col·lecció “La mirada del tiempo. Memoria gráfica de la historia y la sociedad españolas del siglo XX”, que està publicant El País)

El 23 F, en Cebrián i en Pedro J

L'especial d'El País dedicat al 25 aniversari del 23 F explica que aquest diari, mentre va durar l'intent de cop d'estat, va treure al carrer set edicions especials. El titular de la portada era clar: “Golpe de Estado. El País con la Constitución”. L'editorial, escrit en hores molt difícils, també era contundent: “ La rebelión debe ser abortada; sus cómplices y encubridores, desenmascarados y puestos a buen recaudo; y sus autores, detenidos, juzgados por tribunales que aseguren un juicio a la vez imparcial y conforme a derecho, y castigados para ejemplar escarmiento”...

En el mateix especial es pot llegir el següent:

“Juan Luis Cebrián telefoneó al director de Diario16, Pedro J. Ramírez, para preguntarle qué pensaba hacer. No iba a hacer nada. Cebrián le explicó que EL PAIS iba a sacar en poco tiempo una edición simbólica, y le pidió que Diariol6 hiciera lo mismo. Ramírez replicó que su diario no tenía los medios de EL PAIS.”Lo que tienes es miedo”, le espetó Cebrián. Ramírez no se comprometió a sacar una edición especial de Diario16.”

Un directe a la mandíbula de Pedro J però explicant les coses a mitges, és a dir fent una mica de trampa.

Fa cinc anys, coincidint amb el 20 aniversari del tejerazo, El Mundo, l'actual diari de Ramírez ,va publicar un especial on es podia llegir el següent:

El más osado

La cobertura del intento de golpe de Estado que realizó 'Diario 16' fue ejemplar. Con cinco ediciones consecutivas en la calle— desde las 23.30 horas del 23 de febrero hasta la tarde del día siguiente— la redacción de este periódico apostó desde el principio por la derrota de los golpistas frente a la democracia.

Las diferentes ediciones de 'Diario 16' se vendieron en los quioscos, pero también entre los presentes en las inmediaciones del Congreso e incluso entre los policías que estaban allí.

A les mateixes planes, El Mundo no s'estava de qualificar com a “cauta” l'actitud d'El País davant el cop:

Los dos diarios más jóvenes de aquel momento, 'Diario 16' y 'El País', ambos de ideología izquierdista, estuvieron en permanente contacto esa noche. En su edición matinal, éste último habló con cautela del golpe frustrado y mostró su postura publicando un editorial titulado 'Con la Constitución'.

No costa gaire imaginar que dintre de 25 anys, en Cebrian i en Pedro J continuaran utilitzant les batalletes del 23-F com a camp de batalla per les seves fantàstiques i ja entranyables punyalades traperes.

Chelsea i el rei la comèdia

El món culé anirà avui a dormir bavejant: Chelsea 1 – Barcelona 2. Gran triomf en el camp de patates d'en Mourinho i consagració europea i definitiva de Lionel Messi. Divuit anys d'or a les seves botes.

Amb l'autoestima força feta pols per les picabaralles de la política, Catalunya, o al menys bona part d'ella, torna a trempar gracies a un grup de milionaris virtuosos en això de fotre-li puntades de peu a la pilota. Catalunya és més que un club, però el Barça també.

Acabat el partit a Stamford Bridge, l'entrenador del Chelsea, l'inefable Mourinho s'ha queixat per l'expulsió de Del Horno després d'una entrada contra Messi més propia del rugby que del futbol. Segons Mourinho, el jugador del Barça s'ha deixat caure, ha fet “teatre”. “Catalunya – ha dit amb to irònic- és un país de cultura i saben perfectament el que és el teatre. El teatre de qualitat. Catalunya és un país amb una cultura fantàstica”.

El portuguès té raó. Catalunya és un país de teatre. Amb bons comediants i amb actors dramàtics. I també amb molts escenaris. Els que s'obren per iniciativa pròpia i els que s'inventen des de fora.

Mourinho oblida però, que el barri de Chelsea, on ell treballa com a assalariat de luxe, és una barreja entre l'establishment londinenc, la classe dirigent amb la megavisa or a la cartera, i la bohèmia formada per artistes de tots els rams. Aquí, a més de personatges com Francis Bacon o Margaret Thatcher, hi ha viscut gent com Jonathan Swift, Mary Ann Evans (coneguda el el món literari com George Eliot), Oscar Wilde, Elizabeth Hurley, Mick Jagger i els seus col·legues dels Rolling Stones, Freddie Mercury i Bob Marley, que va aprofitar la seva estada a Chelsea per compondre "I Shot The Sheriff". I parlant d'agents de la llei, el barri també ha estat la residència oficial i etèria d'un mite de la gran pantalla: el gran Bond, James Bond, amb llicència per matar.

A Catalunya sabem fer teatre però a Chelsea també. I ara Mourinho és, amb les seves provocacions, un gran actor d'aquesta escena mediàtica que s'ha convertit, en definitiva, el futbol.

Anson i la filla casada amb un català

Fins fa poc, quan les coses anaven mal donades, els pares recriminaven a la filla que s'hagués casat amb un babau, amb un bandarra, amb un barragàs, amb un borni de cervell, amb un burro de set soles, amb un caçapubilles, amb un cagamandúrries, amb un cantamanyanes, amb un cara d'ovella i urpes de llop o fins i tot amb un carall de mitja cerilla.

Ara però, hi ha personatges de la dreta dura que recriminarien a la filla simplement haver caigut als braços d'un català menjador de fuet i innocent com un viatjant de betes i fils.

Luis María Anson n'és un d'ells. En una entrevista a Periodistadigital.com, explica les raons per les quals ha trencat amb el president de Planeta, José Manuel Lara Bosch i ha abandonat el diari La Razón.

“La Razón -diu textualment- és como una hija que se ha casado con un catalán”

Anson no ha pogut aguantar l'esquizofrènia que li comportava haver de compartir “amo” amb el diari Avui i aquesta setmana ha enviat una dura carta a Lara Bosch comunicant-li que ja n'està fart i que plega perquè en té els collons polítics plens.

La renuncia és llarga com un Sant Pau. El periodista abandona el càrrec de president fundador de La Razón (que ve a ser un títol similar al d'en Fraga en el PP però amb dret a columna), deixa d'escriure en aquest diari la secció “Canela fina” que fins ara ha servit de guió per moltes tertúlies de la COPE, dimiteix com a president del consell editorial de Planeta, plega també com a president del jurat del Premio Lara, toca el dos com a president de la Fundación Lara i remata la jugada prohibint a Planeta la publicació d'un recull de canelas finas que estava enllestint l'editorial.

Ja fa un temps que Anson preparava la seva retirada, sobretot després que Lara Bosch no li volgués vendre les accions que té Planeta a La Razón, però el detonant definitiu ha estat l'article d'Iu Forn a l'Avui sobre els militars colpistes i les seves mares.

A l'entrevista diu que el Grupo Planeta va ser forçat pels polítics catalans perquè comprés l'Avui i que és dolent per La Razón compartir propietari amb el diari català. “Uno defiende la unidad de España y el otro aboga por la independencia de Cataluña” i això, diu Anson, li provoca uns problemes de consciència que, assegura, no patiria si “La Razón” compartís propietat amb un diari sensacionalista o estranger.

Ara que bona part del debat polític es centra en qüestions identitàries, des de l'Avui li podrien dir a Anson que no pateixi, que Catalunya no és ni “el nordoeste de España”, ni la terra de l'escudella i la carn d'olla, sinó que "Catalonia is a Nation and Barça is his army". I que, per a tant, per a La Razón, l'Avui ha de ser considerat un diari estranger.

No sé si l'ex-director de l'ABC, de l'agencia EFE i membre de la Real Academia Española ho entendria, però en tot, a aquestes alçades, no té la més mínima importància. Anson ja disposa d'un nou cau com a president del consell editorial del Grupo Intereconomia, una de les empreses de pes de la Brunete mediàtica amb presència a la premsa, la ràdio, la televisió i a internet. I el que és més important: aquí no haurà de patir per si la seva filla es casa amb un català ni per suportar a un "amo" que, com dirien els lectors de "Canela fina", “enciende una vela a Dios y otra al Diablo”.

L'honorable bloc

El darrer informe del cercador especialitzat Technorati assegura que, en aquests moments, cada dia són creats arreu del món 75.000 nous blocs i que cada 5,5 mesos es dobla el tamany de la blocosfera. El fenomen, segurament el més expansiu d'Internet, fa que a hores d'ara ja hi hagi 27,2 milions de bitàcoles.

Fins quin punt no estem davant una moda passatgera? De fet, no ens hem de deixar enganyar per unes dades que a primer cop d'ull són impressionants però que examinades amb més detall donen una realitat diferent. El mateix informe de Technorati indica que únicament la meitat dels blocs es mantenen actius sis mesos després de la seva creació i que el ritme de les actualitzacions no és precisament massa alt: només 2,7 milions de blocaires escriuen al menys una vegada cada setmana.

I és que mantenir un bloc no és fàcil. Cal dedicar-hi temps, ganes i imaginació per anar vestint una bitàcola que compleixi cinc criteris que, al meu entendre i sense ànim de pontificar, són bàsics:

• El bloc ha de tenir un segell personal, una autoria que no es pot delegar en ningú més (aquesta és la temptació, el pecat que poden cometre els alts càrrecs polítics o econòmics que s'han anat incorporant a la blocosfera)

• Convé un ritme d'actualitzacions constant (un bloc que no s'actualitza perd en picat el seu nombre de visitants -suposant que mai n'hagi tingut- i mor per inanició).

• Cal, com és obvi, una certa qualitat i originalitat en els continguts (el més difícil d'assolir)

• S'ha de disposar d'unes bones eines d'arxiu i recerca dels articles (hi ha una colla de serveis gratuïts externs que es poden afegir al bloc)

• Interactivitat: el visitant ha de tenir sempre a la seva disposició l'opció d'afegir comentaris (en època de crisi i per evitar crítiques, alguns polítics restringeixen o tanquen aquesta opció).

Entre els bloggers d'article setmanal n'hi ha un de nou i molt honorable: el president de la Generalitat Pasqual Maragall. Aquest dimecres ha estrenat un bloc, que porta per títol “El diari del president”. De moment hi ha dues declaracions de principis. A la primera mostra la seva esperança de que el bloc li permeti “mantenir un diàleg franc i directe de la nostra realitat social, de les nostres preocupacions i il·lusions”. A la segona torna a assegurar que serà “franc” i afegeix el següent:

“Bé: aquí em teniu, disposat a dir el que penso, disposat al diàleg, i disposat a contestar preguntes. O crítiques. O lloances –que de vegades són tant o més atabaladores. No hi ha res pitjor que caure en el parany d’un elogi i quedar descobert davant la crítica que seguirà immediatament.”

Donada la conjuntura política, es fa difícil de creure que Maragall, realment, pugui o vulgui escriure el que pensa. Si ho fes, el seu bloc seria un dels més visitats de Catalunya, però permeteu-me que ho dubti.

Veurem quants dels criteris abans comentats complirà El diari del president. De moment la periodicitat serà només setmanal i els comentaris dels lectors no es publicaran directament al bloc sinó que aniran a parar a la bústia presidencial i els seus autors rebran una resposta personalitzada.

Segons com vagin les coses, a l'anomenada “closcla” del president, al cercle de confiança liderat per Ernest Maragall i integrat, entre altres pel director de Comunicació, Jordi Mercader, se li pot girar feina: per controlar al president si aquest decideix ser “franc” en els articles que escriurà els diumenges i que seran penjats els dilluns al bloc o per redactar allò que Maragall no tingui temps o ganes d'escriure. Veurem com acaba aquesta experiència que, segons Vicent Partal, és quasi inèdita entre mandataris de països, tota vegada que només hi ha un cas anterior que és el bloc del primer ministre d'Estònia Andrus Ansip.

Les caricatures i els nostres intocables

En un article publicat en El País amb el títol “Fanáticos sin frontera”, el filosof Fernando Savater, que no és precisament un sant de la meva devoció, fa seves les paraules de l'ex-situacionista belga Raoul Vaneigem, autor d'”El Tractat del saber viure” i d'”El llibre dels plaers”:

“Res és sagrat. Tothom té dret a criticar, a burlar-se, a ridiculitzar totes les religions, totes les ideologies, tots els sistemes conceptuals, tots els pensaments. Tenim dret a fotre a parir a tots els deus, messies, profetes, papes, popes, rabins, imams, bonzes, pastors, gurus, així com als caps d'Estat, als reis, als cabdills de tot tipus...”.

Aznar i Rajoy no arriben a aquest pensament extrem però, amb motiu de la crisi internacional provocada per la publicació de les caricatures sobre Mahoma, han optat per pujar la llibertat d'expressió a l'altar de les coses intocables i per criticar la crida al respecte mutu entre Orient i Occident feta per Zapatero i pel president turc Recep Tayyip Erdogan a l'International Herald Tribune.

Una visita a la web del PP m'ha confirmat el que ja sabia: que Manuel Fraga segueix ostentant el títol de president fundador del partit. És el mateix Fraga Iribarne que durant la dictadura franquista va ocupar el càrrec de ministre d'Informació i Turisme. El mateix personatge que el 1966 va promoure la Ley de Prensa y Imprenta, que passaria a la història com la “Ley Fraga”. És veritat que eliminava la censura prèvia imposada el 1938 pel pro-nazi Ramón Serrano Súñer , però tenia un mecanisme maligne: consagrava l'autocensura deixant-la en mans dels directors de les publicacions. Si aquests tenien algun dubte, havien de sotmetre el text al criteri sempre restrictiu de l'autoritat competent. I si no ho feien, s'arriscaven a una pluja de multes i al possible tancament del mitjà de comunicació per mort econòmica o política. El cas més paradigmàtic és el del “Madrid” (1939-1971), el diari del cristianodemòcrata i membre de l'Opus Dei, Rafael Calvo Serer, que va aprofitar l'entrada en vigència d'aquesta llei per intentar promoure una apertura política des de dins del règim. Les sancions econòmiques i les suspensions van culminar el 1971 amb el tancament definitiu del diari després de la publicació d'un article de Calvo Serer titulat “Retirarse a tiempo. No al general De Gaulle ”, en el que es feia un paral·lelisme entre el president francès i el general Franco. L'empresa va haver de dinamitar l'edifici per poder fer front a les multes i a les despeses del procés judicial, una voladura que d'alguna manera va demostrar gràficament, per molt que Fraga ho intentés dissimular, la pervivència del ferotge control de la dictadura sobre els mitjans de comunicació.

Els números de la burocràcia de l'època ho deixen clar: entre 1966 i 1975 es van instruir 1.270 expedients sancionadors contra diaris i revistes i a qui més qui menys li va tocar el rebre. Un altre exemple ben clar el tenim aprop: la revista Presència.

El propi Fraga en el seu llibre “Memoria breve de una vida pública” explica el consell que li va donar Franco el febrer del 1966 en relació a la premsa: “No siguem gaire bones persones. Utilitzem els mitjans indirectes de control”.

Per tot plegat, no deixa de ser irònic el fet que sigui el PP, el partit que té com a president d'honor a l'ex-ministre de Franco, la força política que pretén presentar-se davant l'opinió públic com la màxima defensora de la llibertat d'expressió. Diuen que l'únic límit per l'exercici d'aquesta llibertat l'ha de fitxar el Codi Penal i envien ara a Fraga al Senat perquè legisli allò que hauran d'aplicar els jutges. No els mereix cap preocupació el fet que la caricatura de Mahoma amb el turbant-bomba hagi acusat indiscriminadament de terroristes a més de mil milions de musulmans, però van posar el crit al cel quan Maragall i Carod-Rovira van fer una conya desafortunada a Jerusalem amb una corona d'espines comprada en una botiga de souvenirs.

L'afer de les caricatures ha enfrontat fanàtics d'Orient i Occident, que són aquells que realment voldrien que es produís un xoc de civilitzacions i ha estat utilitzat per governs dictatorials i corruptes per tapar les seves pròpies vergonyes. Són els règims d'Orient que, per raons de geopolítica, van arrelar fa anys gràcies a les potències occidentals i altres que, posteriorment, van agafar el relleu creixent a l'ombra del fonamentalisme.

Però no ens enganyem. De fonamentalistes, cristians i musulmans, n'hi ha a tant a Iran, Síria o Líban com a Estats Units, Dinamarca o Espanya. La llibertat d'expressió és una peça importantíssima de la democràcia, però com la resta de les llibertats, s'ha d'exercir amb responsabilitat i amb respecte, que és exactament el que no ha tingut el diari danès de dretes que va publicar les caricatures, la resta de publicacions que li han seguit els passos i determinades forces polítiques com el PP.

I no s'hi val a sacralitzar una llibertat que cada dia es trepitjada per empreses de comunicació occidentals quan amaguen dins el calaix informacions susceptibles d'afectar interessos polítics o publicitaris. És necessari criticar la violència i els fonamentalismes d'un i altre signe i lloar les fites positives de la democràcia, però no siguem hipòcrites. Aquí la llibertat d'expressió també té els seus tabús intocables, en forma de corona, de grans magatzems o d'entitat d'estalvis.

Foto: Fraga jurant el seu càrrec de ministre de la dictadura.

Els assassins van a l'infern

El diari El País publicava diumenge un reportatge sobre en José., l'adolescent de Múrcia que l'1 d'abril del 2000 va matar amb una catana als seus pares i a la germana. El crim va commocionar l'opinió pública no tan sols per la virulència dels fets sinó també perquè mai s'han aclarit les causes que van portar al jove de 16 anys a assassinar la família. Sempre fa més pànic allò que és inexplicable.

Els psiquiatres no es van posar d'acord i finalment José va ser condemnat a sis anys d'internament terapèutic i a quatre més de llibertat vigilada, que són els que ara està complint.

Amb el permís de la jutgessa de Menors de Múrcia, José va viatjar recentment a Cantàbria per intentar refer la seva vida, en règim de llibertat vigilada, en una casa d'acollida de l'Església Evangèlica.

El reportatge de Pablo Ordaz titulat “Un joven educado con un pasado atroz” és interessant perquè explica les enormes dificultats que comporten aquests tipus de reinsercions. Té, però, un problema deontològic que ja va cometre fa un mes el programa “A Fondo” d'Antena 3: dona el nom del poble de 4.000 habitants i de la residència on viu José. En definitiva, torna a posar a l'aparador mediàtic, en aquest cas d'un gran diari d'abast estatal, a un jove i a una institució que el que necessiten en aquests moments és viure i treballar el dia a dia amb tranquil·litat i sense estar pressionats per l'alarma social.

I paradoxalment, l'avant-títol del reportatge és el següent: “El difícil camino de la reinserción”.

Ahir, el mateix rotatiu iniciava una sèrie de dos capítols dedicada a la situació a les presons espanyoles i a l'avantprojecte de la nova Llei Orgànica General Penitenciaria. La primera entrega es titula “Abrir las carceles” i explica que la reincidència oscil·la entre el 37 i el 70 per cent i que la nova política penitenciaria aposta pel règim obert i reconeix la necessitat de més centres de tractament. Un dels experts consultats, Juan Carlos Ríos, professor de Dret Penal de la Universitat Pontifia Comillas, assegura que “la gent es recupera quan arriba el moment i si li donem els mitjans per fer-ho”. L'autor de la informació, Juan Jesús Aznárez, afegeix el següent: “Però la societat no acull bé als expresonats, sempre estigmatitzats i sempre sota sospita”.

Això és exactament el que li deu estar passant ara a l'”assassí de la catana”, aquest jove que , complint amb la Justícia, intentava girar plana lluny de Múrcia buscant l'anonimat en un petit poble de Cantàbria, que ben segur haurà d'abandonar si no vol que les mirades del carrer li recordin el que li cridaven cada nit els seus companys del psiquiàtric on va estar ingressat diverses setmanes: “Els assassins van a l'infern, els assassins van a l'infeeeern!!!”.

De fet, l'autèntic infern per aquest jove no serà canviar de poble sinó haver de retornar a un centre penitenciari en compliment de la pena de set mesos que li acaben de confirmar per haver fugit durant una sortida a Elx organitzada l'any 2003 pel centre de menors on estava internat. El seu advocat confia que ho podrà aturar amb un recurs davant el Tribunal Constitucional i adverteix del greu dany que es causarà a la reeducació de José si finalment acaba ingressant a presó.

En tot cas, crims com aquest obren molts interrogants sobre la capacitat de la societat per acceptar la reinserció: estaries disposat a donar feina a la teva empresa a un jove com José? Voldries viure en el mateix edifici que ell?. Les preguntes queden a l'aire.

Foto: José, l'abril del 2001, quan era jutjat per l'assassinat de la seva familia. EFE

La mala setmana de Huertas Clavería

Josep M. Huertas Clavería (Barcelona, 1939), un periodista de llarg recorregut que ha destacat tant en el món de la premsa com en el dels llibres d'història i de vida quotidiana, està passant una mala setmana. Els exdegans del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Pernau i Carles Sentís) havien pensat amb ell com un possible candidat de consens per a presidir l'entitat i per fer-la sortir de la greu crisi que pateix des de finals d'any a conseqüència de la dimissió del degà electe Sebastià Serrano.

La picabaralla entre els membres de les dues candidatures que es van presentar a les eleccions del 12 de desembre, uns comicis que van donar com a guanyadora, amb uns resultats molts ajustats, la llista de Serrano, periodista d'El País, front a la de Pilar Antillach (TV3), ha fet impossible la constitució de la Junta de Govern, on hi han d'estar representats els dos grups. Per això els exdegans han actuat de mitjancers cercant un “home bo”, una patum capaç d'encapçalar una llista de consens en unes noves eleccions. La persona escollida era Josep M. Huertas, però el grup de Pilar Antillach, que es va presentar a les eleccions com una candidatura renovadora i que ha tingut el suport de sectors nacionalistes, ha refusat aquest veterà periodista. L'argument ha estat un article que Huertas va publicar a l'Avui el 6 de gener, el mateix dia que en el diari va sortir la polèmica columna d' Iu Forn sobre els militars colpistes i les seves mares.

En el seu article, titulat “Estripar la baralla”, Huertas deia entre altres coses el següent:

“Un col·legi professional acaba de celebrar eleccions. Ha guanyat, com sol passar, una de les candidatures. Hi ha, però, una actitud turbulenta per part de la candidatura que ha perdut per intentar obligar els guanyadors a acceptar en els càrrecs directius part dels que no han guanyat. Han revisat a fons uns estatuts que no els donen la raó, però han fet com l'Ajuntament de Barcelona: parlar de la conveniència de retocar-los perquè encaixin amb el que desitgen.

Ja m'ho perdonaran, però un, que és un demòcrata antic, no acaba d'entendre que, quan les coses no surten com alguns pensen, la solució sigui estripar la baralla.”

Huertas s'ha quedat doncs sense possibilitat de ser degà i els exdegans han anunciat avui mateix que llencen la tovallola:

“En no haver sigut acceptat per tothom el nom de Josep Maria Huertas, que proposàvem com precandidat de consens, considerem que el procés endegat per part nostra queda tancat.

Hem dedicat el nostre temps a l’entitat, amb l’esperit que ho vam fer un dia. Ens dol que la mediació hagi estat infructuosa.”

O sigui que el Col·legi de Periodistes ha entrat en un carreró sense sortida per un enfrontament entre periodistes barcelonins que, a més, afecta de rebot a l'activitat col·legial a la resta de demarcacions. Les juntes territorials, escollides també a les eleccions del 12 de desembre, tenen, naturalment, veu i vot en el Deganat, però sembla ser que fins ara, malgrat les pressions rebudes, han optat per la política de no alineament i per exigir consens entre les dues parts.

Descartat Huertas, caldrà cercar un altre possible candidat dins el reduït món de les patums del periodisme català. No hi ha res fet, però em diuen que sona el nom de l'exdirector de La Vanguardia Lluis Foix.

La picabaralla amb Pérez de Rozas

No ha estat, com dèiem al principi, una bona setmana per Josep M. Huertas. A la col·lecció El Vaixell de Paper, el Col·legi de Periodistes li acaba de publicar un llibre interessant: “El plat de llenties. Periodisme i transició a Catalunya (1975-1985) . Precisament per comentar aquest llibre, Huertas va ser convidat dimarts al formidable programa de RAC 1 “Minoria Absoluta”. En un moment de l'entrevista, l'autor va opinar que un periodista pot militar en un partit o ser soci d'un club de futbol sense posar en perill l'exercici digne del seu ofici. En aquest sentit, va posar l'exemple d'Emilio Pérez de Rozas assegurant que, “tot i ser soci de l'Espanyol”, és el subdirector responsable de la secció d'Esports d'El Periódico.

A l'endemà, en el mateix programa, a Pérez de Rozas li va faltar temps per negar que sigui soci de l'Espanyol i per acusar a Huertas de ser un mentider.

Col·legues del periodisme esportiu m' asseguren que en Pérez de Rozas, de perico res de res, faltaria més. “És un culé més que convençut, reconsagrat, i com a molt pot simpatitzar amb el Mallorca perquè hi té casa i hi va molt sovint”.

El que dèiem: un mala setmana.

El PP, els naps i les cols

Instal·lats en el tot s'hi val, els dirigents del PP són capaços de convertir en polèmica qualsevol qüestió, independentment que siguin naps o cols. Si algú del govern del PSOE s'atreveix a confessar que ahir va menjar peix, Rajoy o Zaplana li salten a la jugular acusant-lo de menysprear als pagesos espanyols. Si algú del tripartit diu que li agrada, posem per cas, l'opera italiana, Acebes es fa portar a corre-cuita el micro de la COPE per etzibar-li una hòstia mediàtica recordant-li que de cap de les maneres es pot ser anti-cançó espanyola i que aquests gustos musicals perversos el que pretenen és “desmembranar España”.

Un exemple d'aquesta crítica permanent i absurda la vàrem viure fa poc quan Artur Mas va declarar, sense donar-li més importància, que durant la seva famosa reunió amb Zapatero havien fumat mentre pactaven l'Estatut. “A La Moncloa no es pot fumar, a La Moncloa no es pot fumar!!!”, van exclamar unànimement des del PP, amagant que una cosa són les dependències oficials i l'altra la residència privada.

En aquesta orgia d'oposició ferotge, Rajoy, Acebes i Zaplana agafen la realitat, li donen la volta com si fos un mitjó i amaguen fets dels que ells mateixos han estat impulsors o protagonistes. Intenten fer creure, per exemple, la gran mentida de que a Catalunya no es pot viure parlant en castellà, però no expliquen que en el seu moment el PP va aprovar la Llei de Política Lingüística. Critiquen determinats continguts de l'Estatut català, però amaguen que són idèntics als que el seu partit ha inclòs a la reforma estatutària valenciana. O, com ha fet ara Zaplana, qualifiquen l'Estatut com “una catàstrofe” tan gran, tan immensa, tan inabastable que és impossible salvar cap article. I, a continuació, li toca sortir a escena a Piqué, com va fer ahir, per assegurar que si l'Estatut es vota article per article a la comissió constitucional “seria absolutament incompressible” que el seu partit votés contra l'article 1 que defineix a Catalunya com una nacionalitat. Segons ha recordat el líder del PPC, aquesta definició és la que inclou l'Estatut del 1979 i és la que van defensat els populars catalans a l'esmena presentada al Parlament.

Dolgut per l'acte de dissabte protagonitzat per Alejo Vidal-Quadras, Piqué ha llançat doncs un nou dar enverinat al cul de Zaplana. Veurem com acaba tot plegat i quina maniobra faran des de Madrid per fer caure del cavall a un Piqué que ahir mateix es mostrava predisposat “al cent per cent” per tornar a ser candidat del PPC a la presidència de la Generalitat.

Amenaçats per una inundació d'e-mails

Mitjans de comunicació: pareu màquines i prepareu-vos a rebre les properes setmanes una pluja menuda però persistent de correus electrònics sobre el V Congrés Expoelearning que es celebrarà del 23 al 25 de març en el palau de congressos de la Fira de Barcelona. Això és al menys el que diu l'e-mail que, per error, han rebut fa unes hores 59 destinataris entre empreses, institucions, diaris i fins i tot quatre ministeris: Economia, Administracions Públiques, Treball i Foment.

El correu, que porta per títol “Nota de Prensa EXPOELEARNING para difundir”, l'han reenviat des del departament de premsa de l' Associació d'E-learning i Formació On-Line (AEFOL), l'entitat que organitza el congrés, i inclou una introducció que es suposa era d'ús intern i que figurava a l'e-mail original tramés a l'AEFOL des de la consultora Grupo Rial, empresa creada por José Lozano, membre de l'equip fundador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i impulsor de l'AEFOL.

Entre altres coses, l'autor del correu dona la següent instrucció al gabinet de premsa de l'AEFOL:

“Haz un planing o calendario y una PROGRAMACIÓN PARA ENVIAR NOTAS CADA DÍA a diferentes medios. Mi plan es que salgan al menos 100 emails diarios con información, hemos de inundar a los medios con buenas notas de prensa e información sobre EXPOELEARNING.”

O sigui que ja ho sabeu tots els periodistes: apreneu a nadar dins l'oceà de les noves tecnologies o no podreu sobreviure la “inundació” de correus electrònics de l'Expoelearning, el congrés i saló professional on, segons diu aquesta nota de premsa, es presentaran els millors casos pràctics d'implementació de l'ensenyament on-line a empreses i universitats, incloent-hi, esperem-ho, alguns detalls sobre el correcte ús dels programes de correu electrònic.

Les "tonteries" del ministre Sevilla

El ministre d'Administracions Públiques, Jordi Sevilla mai ha estat ben vist ni pel PSC ni per la resta de forces polítiques catalanes. Per això, des del primer moment, ha estat apartat de les negociacions de l'Estatut. No han ajudat gaire a millorar el panorama ni les seves declaracions a favor de la convocatòria de comicis anticipats a Catalunya després del referèndum ni la recent conversa “robada” amb el secretari general de CC.OO, José María Fidalgo en la qual el ministre, referint-se al seu col·lega i primer secretari del PSC José Montilla deia que encara és “aviat” per presentar “un xarnego” a la presidència de la Generalitat.

Aquest darrer episodi ha provocat malestar tant a la direcció del PSOE com, sobretot, a la del PSC, farta que personatges com Sevilla o José Blanco donin una imatge “sucursalista” del Partit dels Socialistes de Catalunya, que és allò que ha sortit tantes vegades de la boca d'Artur Mas i companyia, els nous “socis” de Zapatero.

Bona mostra de la mala maror que hi ha en el PSC sobre aquest tema la dona una de les respostes de José Zaragoza, secretari d'organització del partit, en una entrevista publicada diumenge en El Punt:

- Quan el ministre Jordi Sevilla parla que es convoquin les eleccions catalanes després del referèndum, recull una posició significativa dins del PSOE?


- «Tan significada que l'han apartat, com a ministre d'Administracions Públiques, de la negociació de l'Estatut. Prou càstig ha tingut Sevilla que li hagin retratat públicament les tonteries que diu. No representa l'opinió del PSOE ni la del PSC.»

"España unida, jamás será vencida"

L'eurodiputat Alejo Vidal-Quadras ja ha iniciat la seva anunciada ofensiva de febrer contra el líder del PP a Catalunya, Josep Piqué. Unes 2000 persones van assistir dissabte en un hotel de Barcelona a un acte contra l'Estatut, organitzat per el Foro Ermua i per Convivencia Cívica Catalana, la plataforma impulsada per Vidal-Quadras. A la convocatòria hi van ser presents bona part dels dirigents del PPC, entre ells Rafael Luna, Dolors Montserrat, Alberto Fernández Díaz, Daniel Sirera, Jorge Moragas, Xavier García Albiol i Eva García, però tant el portaveu del grup parlamentari, Francesc Vendrell com el propi Piqué, van optar per escaquejar-se, aquest darrer amb l'excusa que el mateix dia tenia un acte de las Nuevas Generaciones a Vitòria.

I van fer bé en allunyar-se dels partidaris de Vidal-Quadras perquè cada vegada que en les intervencions es feia alguna referència a l'actual president del PPC, el públic esclatava amb xiulets i amb crits de “Donde está Piqué, donde está Piqué?”. Ni el secretari general del partit, Rafael Luna, present a l'acte, es va lliurar de la xiulada.

Mentrestant, Vidal-Quadras, ex-president del PPC, era rebut amb una gran ovació i amb el crit unànime de “Presidente, presidente!”.

A hores d'ara encara no es sap exactament què van pactar fa uns dies Rajoy i Piqué perquè aquest darrer no presentés la seva dimissió, però en tot cas està ben clar que en el tracte no hi entra l'opció que Vidal-Quadras estigui quiet en la seva particular guerra fraticida contra l'ex-ministre català d'Aznar.

Un darrer detall sobre l'acte de Barcelona: entre els crits que es van poder escoltar hi havia el d'”España unida jamás será vencida”. En un anterior post de Diari de l'Absurd, ja comentàvem l'afició del PP de plagiar i manipular frases i fets que no corresponen exactament amb l'itinerari ideològic i històric de la dreta. Ho va fer l'alcalde de Salamanca amb la frase d'Unamuno “Vencereis pero no convencereis” i ho ha fet Rajoy apropiant-se de la Constitució de Cádiz per iniciar en aquella ciutat la recollida de signatures contra l'Estatut de Catalunya.

Doncs bé, ara han estat els partidaris de Vidal-Quadras els qui han manipulat “El pueblo unido jamás será vencido”, el títol de la cançó feta famosa a nivell mundial per Quilapayún i escrita pel compositor xilè, recentment desaparegut, Sergio Ortega, autor també de "Venceremos", tema de la campanya electoral de Salvador Allende.

Clar que probablement molts dels que dissabte cridaven “España unida jamás será vencida” no tenien ni idea de l'origen esquerranós de l'eslògan anti-Estatut i, a la seva manera, no feien altra cosa que animar l'acte amb una variant del que varen poder escoltar i cridar el novembre passat a Madrid a la manifestació contra la LOE: “La familia unida, jamás será vencida”.

La paradoxa de tot plegat és que el propi Piqué, a la seva etapa de jove militant comunista, ben segur que més d'una vegada havia cantat aquesta lletra:

De pie, luchar
el pueblo va a triunfar.
Será mejor
la vida que vendrá
a conquistar
nuestra felicidad
y en un clamor
mil voces de combate se alzarán,
dirán
canción de libertad,
con decisión
la patria vencerá.

Y ahora el pueblo
que se alza en la lucha
con voz de gigante
gritando: ¡adelante!

El pueblo unido, jamás será vencido,
el pueblo unido jamás será vencido...


Foto: Montserrat, García Albiol, Luna, Vidal-Quadras i Gabriel Cisneros, a l'acte de Barcelona. ElPunt/J.R

"El papelucho de Cádiz"

El PP ha iniciat a Cádiz la seva campanya de recollida de signatures contra l'Estatut de Catalunya perquè, segons ha dit Rajoy, aquesta ciutat és “un símbol del modern constitucionalisme espanyol i on el 1812 es va dir que Espanya era una nació de ciutadans lliures i iguals, amb els mateixos drets i que ostentaven la sobirania nacional”.

Repassem la història. Durant la Guerra del Francès, la Junta Suprema Central va ordenar a les Corts que es reunissin a Cádiz, una ciutat idònia perquè estava allunyada del front bèl·lic. Allà s'hi van aplegar representants de totes les províncies i també d'”allende de los mares”, és a dir dels territoris americans i de Filipines, i van començar a redactar el que seria la primera Constitució espanyola. Hi havia tres tendències: els absolutistes partidaris del retorn de la Casa de Borbó, els lliberals seguidors de les reformes de la Revolució Francesa i els jovellanistes que defensaven una via reformadora però no revolucionaria.

Finalment, el 1812, les Corts van enllestir la Constitució de Cádiz, coneguda també com la Pepa perquè va ser aprovada el dia de Sant Josep. Es tractava un text constitucional molt avançat tenint en compte l'època i la tradició absolutista espanyola. El nou sistema polític mantenia la monarquia però preveia una divisió de poders i reconeixia tot un seguit de drets ciutadans com la igualtat jurídica, la llibertat d'impremta i la inviolabilitat del domicili. La Pepa va ser la primera pedra d'un edifici legislatiu que es va anar vestint amb decrets com ara els de l'abolició de la Inquisició i de la tortura, el de la llibertat de premsa que posava fi a la censura i obria les portes al periodisme modern, la reorganització de l'aparell de Justícia, l'abolició dels “señorios”, primer pas cap a la desamortització...

Va ser el gran projecte modernitzador del país, l'escombrada de la pols que cobria l'Espanya de l'antic règim i per això des del primer moment els absolutistes s'hi van posar en contra parlant d'ella com “el papelucho de Cádiz”.

El 4 de maig del 1814, un decret signat a València per Ferran VII va posar fi al somni reformista, dissolent les Corts i anul·lant la Constitució. Aquell dia, els absolutistes van sortir al carrer celebrant-ho amb un crit - “Viva las cadenas!”- que, junt amb el de Millán Astray -”Abajo la inteligéncia, viva la muerte”- defineix amb poques paraules la història espanyola dels segles XIX i XX.

Ara el PP, aquest partit que ho és tot menys reformista, innovador i progressista, es vol apropiar del moment històric singular representat per les Corts de Cádiz, com ja ho va fer recentment l'alcalde de Salamanca plagiant i manipulant la frase que en resposta a la de Millán Astray va dir Miquel de Unamuno: “Vencereis, pero no convencereis”.

Davant tanta manipulació, els historiadors hi haurien de dir alguna cosa.

La Caixa en temps de còlera

La Caixa va obtenir l'any passat uns beneficis de 1.495 milions d'euros, un 83 per cent més que a l'exercici anterior. Aquest espectacular augment s'explica en part per la venda de participacions industrials que l'entitat d'estalvis tenia a Panrico, Colonial, Endesa i Banco de Itaú, la qual cosa li ha suposat uns ingressos atípics de 555 milions d'euros. Tot i això, si hi descompten aquestes plusvàlues, el creixement seria més d'un 20 per cent superior al del 2004.

Una altra dada important. La Caixa ha augmentat en un any el seu nombre de clients a Espanya en 452.099 més, amb la qual cosa compta ja amb 9,6 milions de clients. A la zona centre – Madrid, Castella i Lleó i Castella-la Manxa- és on s'ha produït uns dels major creixements, 94.213 nous clients, i un 28,7 per cent d'augment de l'activitat comercial.

Tot això ha succeït durant un any en que La Caixa ha estat amenaçada pels boicots impulsats pels contraris a l'opa de Gas Natural sobre Endesa i a la reforma de l'Estatut. Per a tant, vist el balanç positiu presentat pel president de la Caixa, Ricard Fornesa, es pot optar entre dues explicacions o fer-ne un remix de les dues:

a) L'entitat d'estalvis té un equip comercial extraordinari capaç de convèncer als clients políticament més reticents.

b) Els protagonistes dels boicots són de pa sucat amb oli i tampoc són tants: juguen amb les coses de beure, per exemple, el cava, però s'agafen molt seriosament les coses de menjar (crèdits, hipoteques, llibretes d'estalvi, accions etc etc.)

Donen el seu vot i la seva signatura al PP i, fins i tot, brinden amb vins escumosos de dubtosa qualitat, però la pela segueix essent la pela. Perquè, tot i que estem visquent temps de còlera, amb les coses de menjar no s'hi juga.