dijous, 26 de gener de 2006

Cas Piqué: "Prietas las filas"

Cas tancat”. Ho va dir ahir Mariano Rajoy i ho ha repetit avui Josep Piqué. Cas tancat i boca tancada. Cap explicació més sobre l'hipotètic acord entre els dos polítics que ha frenat i segurament només ajornat per un millor moment la dimissió de Piquè com a líder del PP català. Si haguéssim de fer cas al missatge oficial del partit, “l'afer Piqué” ni existeix ni ha existit. No hi ha cap esquerda. Hi ha una única línia, la que marca la direcció del PP des de Madrid. “Prietas las filas / recias, marciales”, com cantaven en altre temps els del Frente de Juventudes.

Piqué havia viatjat a Madrid decidit a tirar la tovallola i molt dolgut per la darrera desautorització patida per boca del secretari general del PP Ángel Acebes, amb qui ja ha topat altres vegades. Dilluns, després de conèixer el contingut de l'acord entre Mas i Zapatero sobre l'Estatut, el líder popular català va fer públics a Catalunya Ràdio els punts de coincidència amb les seves idees formulades el febrer de l'any passat en un document titulat “Propostes bàsiques per la reforma del finançament de la Generalitat de Catalunya”. Entre les “coincidències” hi ha la creació d'una Agència Tributària de Catalunya, en règim de “consorci” amb l'estatal, exactament el mateix que han pactat a la Moncloa el líder convergent i el president Zapatero. La reacció d'Acebes, que encara li passa factura per anteriors enfrontaments, va ser dura i Piqué va fer córrer la veu que havia optar per dimitir

Dimarts al vespre, després de tres hores de reunió a casa d'en Rajoy, Josep Piqué va optar per continuar al front del partit a Catalunya i va perdre la oportunitat de passar a la història com la primera víctima indirecta del pacte entre Mas i Zapatero. Una víctima que, en tot cas, hauria anat amb el cap ben alt amb l'orgull d'haver defensat fins el darrer moment l'objectiu utòpic de portar el partit, com a mínim a Catalunya, pel camí del centre dreta, aquella parcel·la ideològica que a les espanyes peperes només compta com a primera espassa amb l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón.

Si hagués formalitzat la seva dimissió, Piqué s'hauria emportat cap a casa “el tomb moderat i catalanista”, l'estratègia que un dia ja llunyà va beneir Aznar quan es començava a donar el bec amb en Pujol. En aquella conjuntura, l'Alejo Vidal-Quadras no era l'”ambaixador” idoni del PP a Catalunya i a Piqué li va tocar substituir-lo aportant un to ben diferent al discurs abraonat, cru, dretà i ferotgement anticatalanista del vidal-quadrisme.

El primer problema, però, de Piqué és que l'aplaudeix més la gent de fora que els de dintre del seu partit. Els germans Fernández Díaz, l'eurodiputat i ex-president del PPC Vidal-Quadras i una part del grup parlamentari català no combreguen amb les seves tesis i aposten per l'oposició pura i dura, el frentisme, la política del “no a tot” impulsada des de Madrid.

El segon problema és que el “catalanisme moderat” de Piqué no ha tingut la resposta esperada a les urnes per part d'un electorat que aposta més per l'oferta de CiU que no pas per les imitacions de futur incert. El top manta ideològic costa de vendre. En aquest sentit, els crítics a l'encara líder del PPC consideren que amb l'estratègia centrista hi ha el risc d'acabar perdent bous i esquelles, és a dir dilapidar el vot de dretes espanyolista present a Catalunya.

De moment, Piqué ha posat la seva dignitat en quarantena i ha optat per abaixar el cap. Ahir mateix, en una reunió de dirigents “regionals” celebrada a Madrid va fer pinya al costat dels altres barons en contra de l'Estatut. A la trobada, Rajoy va donar l'ordre de que a cap d'ells se'ls acudís reclamar per les seves comunitats autònomes les millores de finançament previstes a l'Estatut català. Paradoxalment, el cafè per a tots, l'estratègia tantes vegades emprada per devaluar el pes de les nacionalitats històriques, és ara una arma inútil i perillosa per un PP que dedica tots els seus esforços polítics i mediàtics per anar contra l'Estatut.

Rajoy i Piqué donen la crisi per tancada però tot fa pensar que les ferides resten obertes i que s'ha volgut ajornar un desenllaç més que cantat. Veurem què succeirà quan a Piqué li ordenin anar a recollir signatures contra l'Estatut o quan formi part de la delegació parlamentaria catalana que negociarà el projecte estatutari a la Comissió Constitucional del Congrés. També serà interessant observar la reacció de Piqué quan Alejo Vidal-Quadras torni a aterrar a Catalunya el mes vinent i aprofiti els tres actes sectorials que té programats els dies 6, 23 i 27 per despotricar altre cop contra la “feblesa” i “les tonteries” del líder del PP català.

Algú des de Madrid li farà tancar la boca al càustic eurodiputat?. Ningú fins ara ho ha fet i dubto que l'Acebes ho faci. A menys, és clar, que Rajoy modifiqui l'agenda de Vidal-Quadras i apliqui la tàctica de tot bon caçador consistent en deixar anar el gos de presa només en el moment oportú.


Foto: Acebes i Piqué van coincidir dimarts al matí en un acte a Madrid protagonitzat per Rajoy. EFE

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,

És una mostra més de la gran contradicció de les democràcies actuals. Estem representats per uns individus integrats en unes organitzacions que es regeixen per un codi de conducte més semblant a l'àmbit militar que no pas al civil.

Com s'entén que aquells que decideixen (o volen decidir) el futur d'uns ciutadans que viuen en una democràcia formin part d'uns partits on la llibertat d'expressió ha estat abolida en nom de la consecució de la seva finalitat?

La pel.lícula de la negociació de l'Estatut ha tret a la llum la part més salvatge, més "irracional" dels partits, fins el punt que m'he convençut que en aquesta història les persones erem el menys important, tant pels que suposadament defensen Catalunya com els que suposadament defensen Espanya, i que l'únic ha valorar és la posició de fortalesa o debilitat que ocuparà cada partit al final de la pel.lícula.

En nom d'un suposat interés general els partits aprofiten el moment per avançar posicions electorals, però si no s'imposen límits i s'aplica el tot val, el tema es surt de mare i les conseqüencies les acaben paguen els ciutadans.

Salutacions

Josep Maria Puig ha dit...

Hola,

L'anònim de l'anterior missatge sóc jo.

Toni Dalmau ha dit...

Aquí la disciplina de partit s'aplica amb gran fermesa gràcies a un sistema polític basat principalment en l'estructura dels partits. El nucli legislatiu aprovat durant la transició (i més concretament la normativa electoral) els hi dona gran importància ja que en aquell moment es va considerar que eren l'únic motor per impulsar el procés democratitzador. I al mateix temps era i és una formula pràctica perquè els dirigents polítics tinguin controlats els fils del poder.

En els Estats Units, per exemple, els congressistes i senadors poden anar més al seu aire i a la Casa Blanca li toca, a vegades, fer mans i mànigues per aconseguir que els seus coreligionaris votin el que proposa el president. Allà un congressista de la majoria parlamentaria pot alçar la veu sense problemes contra una determinada política de la Casa Blanca. El sistema té indubtablement els seus defectes però dona la impressió que és més "adult" que el nostre.

Jordi Perera ha dit...

Si fóssim a l'Imperi romà o al japonés, al meu convilatà només li quedaria una sortida per recuperar la dignitat. Aquí i ara, suposo que no trigarà gaire a buscar-se una feina ben retribuïda en alguna indústria privada contaminadora o que calgui desmembrar o deslocalitzar.

Salut
JordiPG

Jos ha dit...

Tinc l'impresió de que en Piqué s'ho empassa tot.

Un dia diu una cosa i després el fan callar, un altre....crec que anirà a recollir firmes com qualsevol bon PPero.

I si no ha estat més que una representació perquè tots diguem això que tots diem..."pobre Piquè, en el fons li fan callar la boca"?

No m'inspira confiança en Piqué. Crec que esta fingint

josep