Amadeus ja té una esquela

Fa uns dies comentàvem en aquest mateix blog que havia sortit publicada a l'ABC una esquela en memòria de Francisco Franco en motiu de la missa que cada any es celebra al Valle de los Caídos en sufragi de l’ànima probablement extraviada del dictador.

Doncs bé, diumenge La Vanguardia va incloure a la secció de Necrològiques una esquela dedicada ni més ni menys que a Wolfgang Amadeus Mozart, desaparegut fa...214 anys!

L'Associació Amics de Mozart s'ha gastat una pasta gansa en aquesta curiosa esquela per anunciar la celebració d'una missa el divendres vinent a les 8 del vespre en memòria del gran músic, un acte durant el qual s'interpretaran obres de Mozart, Schubert i altres compositors. S'han oblidat, però, d'explicar on es farà aquesta missa, amb la qual cosa l'original anunci-esquela perd bona part del seu valor informatiu.

En tot cas, qui li havia de dir a Mozart, el geni que després de ser admirat a totes les Corts europees, va morir pelat com una rata i va ser enterrat en una fossa comú, que dos segles més tard algú li pagaria una esquela en un diari català. Com si l’autor de “Les noces de Fígaro” tingués la Creu de Sant Jordi, la distinció que a més de l’honor nostrat porta afegida l’esquela gratuïta.

Aparèixer en una esquela és, de fet, el darrer acte social que tot ciutadà honrat i d’altes mires protagonitza. Primer surt a la secció de naixements. Després passa per les notes de societat fent el ridícul amb la parella. A continuació, si la fortuna el porta pel bon camí pot treure el nas per la secció d’economia. Tot seguit, si ha estirat més el braç que la màniga fent algun que altre desfalc, assaboreix el regust amarg de les planes judicials o de successos. Si la vida dona un tomb i s’és tan llest com cínic arriba el moment de fer una aparició per la secció de política amb l’esperança de jubilar-te al Parlament Europeu o al Senat. I per últim, les 24 hores sublims de vigència de l’esquela, el rectangle amb ribets negres, amb creu o sense, des d’on s’accedeix a l’eternitat.

És la vanitat impresa en paper, la supèrbia mesurada en mòduls, la suma de mèrits reals i imaginaris pagada a preu d’or. La vanaglòria caríssima. Per això, la secció de necrològiques a més de ser de les més llegides del diari és també una de les més mimades per les empreses periodístiques. Allà queden prohibits els errors.

Però malgrat que es comprova i es torna a comprovar la identitat del difunt, els noms dels familiars, el lloc i l’hora de la cerimònia, acaba produint-se la cagada. El periodista Eduardo Ruiz de Velasco va dedicar fa uns anys en el seu llibre “Antologia de gazapos” tot un capítol a les errades necrològiques.

Allà explica, per exemple, que el novembre del 1983, un diari va publicar la següent nota:

“A petición de la Fundación Nacional Francisco Franco, la comunidad benedictina de la abadía Santa Cruz, del Valle de los Caídos, ofrecerá una misa solemne concelebrada de difuntos por el eterno descanso del alma del Caudillo, en el octavo centenario de su muerte”

Ruiz de Velasco també recull, sense citar el nom del finat, aquesta altra nota apareguda en un diari de Cantàbria:

“Don Fulano de tal i tal (Q.E.P.D.), ante la imposibilidad de contestar personalmente a los numerosos testimonios de pésame recibidos con motivo de su fallecimiento, expresa a todos su más profundo agradecimiento por medio de estas líneas”

Els de l’esquela d’en Mozart podrien seguir l’exemple i publicar dissabte a La Vanguardia una nota similar a aquesta en la qual el gran Amadeus, davant la impossibilitat de contestar personalment a tothom, agraís als assistents a la missa l’esforç portat a terme per localitzar el misteriós escenari de l’esdeveniment.