dissabte, 3 de desembre de 2005

Els periodistes de la BBC no ploren


La cadena pública britànica BBC ha decidit sancionar a una de les seves reporteres, la canadenca Barbara Plett per haver reconegut, en un programa de ràdio, que va plorar en veure, el 29 d’octubre del 2004, com s’enlairava l’helicòpter amb el que va abandonar per darrera vegada Cisjordània Iàsser Arafat. El president palestí moriria poc després, l’11 de novembre, en un hospital militar de París.

“Quan va alçar el vol l’helicòpter que traslladava a aquest home fràgil des de les ruïnes del seu búnquer, aleshores vaig començar a plorar”, va dir la reportera el 30 d’octubre de 2004.

Les declaracions de Plett en el programa de l’emissora BBC Radio 4 "From Our Own Correspondent", van provocar les protestes de molts oients i la queixa del Govern d’Israel.

En un primer moment, els directius de la BBC no van donar importància al tema, però finalment el Comitè de Queixes contra Programes ha optat per sancionar a la periodista en considerar que va incomplir els codis d’imparcialitat de la cadena.

L’afer permet plantejar en primer lloc una pregunta: Existeix en el periodisme la neutralitat?

Jo contestaria rotundament que no. L’exercici periodístic comporta una valoració dels temes i una tria dels aspectes que poden ser més rellevants. Només la redacció del títol de la notícia ja és una maniobra subjectiva que posa en qüestió aquesta pretesa objectivitat glossada en el manuals de facultat i en els idearis i codis dels mitjans informatius.

L’error de Barbara Plett, una professional amb molta experiència a Orient Mitjà, ha estat no ocultar la seva mirada subjectiva cap a la figura històrica de Iàsser Arafat. Unes llàgrimes semblants són segurament compartides, però amagades, per molts periodistes que viuen circumstancies històriques i tràgiques i que irremeiablement es senten implicats en la notícia. I això no hi ha codi que ho pugui impedir, entre altres coses perquè els periodistes són persones, amb tota la seva càrrega ideològica i cultural, i no pas trossos de gel.

Plett ha pecat de sinceritat i ho ha fet en el moment més inoportú quan la BBC és acusada de mantenir, en el conflicte d’Orient Mitjà, una línia informativa pro-palestina.

Dijous a Móstoles, instants després del famós accident de l’helicòpter que transportava a Rajoy i a Aguirre, una periodista que va ser testimoni dels fets va esclatar en plors. Tothom ho va veure. La seva empresa també l’hauria de sancionar?.

5 comentaris:

ATRUS ha dit...

Estic d'acord amb tu en que el periodistes de vegades sinvolucren molt a les noticies y no entenc com es pot sancionar a una persona per plorar al donar una noticia, a mes yo pense que el periodistes tenen que transmetre la sensacio del moment de la notica, imagina que t'estigueren retransmeten un atentat terrorista amb un to de veu monoton y sense emocions, yo diria que traurien tot el dramatisme, la gent no prestaria tanta atencio y quasi seria com una noticia mes. Fins pronte

Chatnoir ha dit...

Força lamentable tot plegat...

hrnzt ha dit...

Els periodistes sempre esteu amb uns debats surrealistes sobre
la neutralitat i la objectivitat i no se quantes coses...

A veure, agafem el cas del "corresponsal de guerra": Com es pot parlar d'etica, si el que fa aquest senyor en veure com la gent es mata es... MIRAR-S'HO?

Be, amb aixo ja ha quedat clar quina mena de persones son els
periodistes (persones normals i corrents), ara, pel que fa al
tema de la objectivitat, crec que no critiquen que la senyora
periodista plori, sino que ho expliqui, ja que es una
informacio tan rellevant com que en aquells moments li picava
l'esquena, o que tenia sorra a la sabata.

scp ha dit...

Hola!

Estic d'acord amb l'Hrnzt, de fet segurament els palestins l'hi donarien un premi. Com sempre la política=interessos son la mare dels ous.
vostre

Toni Dalmau ha dit...

Hola!

Com explico en el post del blog, aquest tema de l'objectivitat tinc ben clar que no existeix.

Respecte al paper dels corresponsals del guerra, un parell de comentaris:

El tema és pelut. Si la premsa va a cobrir un conflicte es criticada per la manera com a vegades o sovint ho fa (des de l'habitació de l'hotel, agafada als pantalons dels guanyadors, amb prepotència etc).

Si no hi va, es parla de guerres "amagades", de massacres sense testimonis etc.

Es cometen errors i hi ha comportaments poc ètics, però no ens equivoquem: la gent s'hi deixa la pell fent aquesta feina. L'any 2003 van morir arreu del món en "acte de servei" 83 periodistes i el 2004 un total de 117.

I la pregunta que ens fem sovint els periodistes que no tenim vocació de corresponsals de guerra és si val la pena arriscar la vida perquè a l'endemà els lectors puguin llegir el diari mentre esmorzen i pensar que això són coses de bàrbars i "que bé que estem en el nostre civilitzat i pacífic país".

Salut!