Josep Cuní i el cop de puny damunt la taula

Diumenge van ser elegits a Catalunya un total de 8.910 regidors, dels quals únicament 17 són membres del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, dirigit per l'ultradretà Josep Anglada, antic militant de Fuerza Nueva i ma dreta de Blas Piñar. PxC ha obtingut uns 12.000 vots principalment a Vic, El Vendrell, Cervera, Manlleu i Barcelona, una collita que l'ha permès superar els 4 regidors del 2003.

El fenomen no és encara alarmant però convé que els partits democràtics -que ja han anunciat que no acceptaran cap pacte amb Anglada- es posin les piles per desactivar amb polítiques socials efectives les arrels d'una conflictivitat que va creixent a determinades ciutats catalanes on es concentra el percentatge més alt de població immigrant.

El programa "Els matins de TV3" va convidar ahir a tres simpatitzants del partit perquè expliquessin les raons que els van portar a votar el partit d'Anglada. Al llarg del debat – aquí es pot veure complert- es van produir moments singulars com ara el fet que una ciutadana nascuda a Xile defensés que no entrin més immigrants...magrebís.

La discussió entre ells i Pilar Rahola va anar pujant de to fins que el gran Josep Cuní va esclatar donant un cop de puny damunt la taula (vídeo superior).

En el moment històric en que el presentador d' "El Matins de TV3" va perdre definitivament la paciència i va decidir posar ordre d'una forma contundent, uns dels seguidors de Josep Anglada exigia a Rahola que no l'acusés de ser "feixista".

"Jo no l'estava insultant, perdoni'm, Jo definia al senyor Anglada", deia la tertuliana.

"Usted no tiene ni idea de lo que es el fascismo", replicava el jove votant de PxC.

Com que abans d'ahir, a "El Matí de Catalunya Ràdio", Josep Anglada negava davant Antoni Bassas que la Plataforma per Catalunya sigui un grup ultradretà i feixista, us deixo a continuació aquest il·lustratiu vídeo de TV3 i que tothom en tregui les conclusions que consideri més oportunes.

Espanya és diferent...

Aquí podeu veure una curiosa selecció d'imatges captades per a aquests mons de déu que demostren, amb sentit de l'humor, que alguna cosa hi ha de diferent.

Abstenció a dojo

Tots els polítics sabien que podia passar i així ha succeït: l'abstenció ha estat l'element clau dels comicis de diumenge. Amb un 46,2 per cent de mitjana, el 27-M passarà a la història com les eleccions municipals catalanes que, des de la recuperació de la democràcia, han tingut un nivell més alt d'abstenció. Ben poc a veure amb el 38,54 per cent d'abstenció dels comicis del 1979, el 32,59 per cent del 1983, el 31,48 del 1987, el 42,26 del 1991, el 35,23 del 1995, el 44,13 del 1999 i el 38,53 del 2003.

Més enllà de la mitjana catalana, la més alta de l'estat, hi ha puntes d'abstenció considerable a municipis com Terrassa (55,8 per cent), La Seu d'Urgell (54,4), Mataró (53,8), Sabadell (52) o Barcelona (50,5).

La mateixa nit dels comicis, el secretari d'estat de Comunicació Fernando Moraleda va culpar de l'alta abstenció a Catalunya a l'intens seguiment del Gran Premi de Formula 1 de Mònaco, com si la transmissió durés tot el dia, com si Fernando Alonso no tingués predicament a la resta de l'estat o com si la cursa es disputés a Montmeló. La conclusió frívola de Moraleda, atribuïble, essent benèvols, a les preses de darrera hora per comparèixer davant la premsa, permetria apuntar altres causes de no haver anat al col·legi electoral com ara la mania que tenim els catalans de fer l'aperitiu els diumenges o de mirar per PPV algun partit de futbol (com tothom sap, a Espanya odien les patates xips, les escopinyes, les olives, les anxoves, el vermut i els gols de mitja tarda).

Avui, en El Punt, alguns sociolègs i politòlegs aporten elements més científics per entendre les causes de l'abstencionisme: l'acumulació de comicis en els darrers quatre anys (dues eleccions al Parlament, dues municipals, unes generals, dues europees, un referèndum per la Constitució Europea i un altre per l'Estatut); el cansament per la picabaralla continua des que el PP va perdre les generals el 2004; la percepció dels comicis municipals com de “segon nivell” front als generals, l'envelliment dels discursos i de mètodes de campanya com els mítings, la mediocritat de molts candidats que entren a formar part de les llistes (les cúpules dirigents prefereixen candidats dòcils) i l'allunyament dels partits respecte a les preocupacions de la ciutadania. S'hi podria afegir també la manca de llistes obertes o el desencís provocat en alguns sectors d'electors quan veuen que els acords entre els partits envien a l'oposició a la força més votada...

Després de l'abstenció registrada l'any passat en el referèndum de l'Estatut (51,15 per cent), tots els partits es van lamentar del problema però Catalunya continua essent, per exemple, l'única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia (CiU mai no ha estat interessada en tirar-la endavant perquè l'actual normativa ja li està bé en repartir els escons d'una manera desproporcionalment favorable als territoris amb menys població).

Ahir Joan Saura va anunciar, com a president d'Iniciativa, la realització per part de la seva força política d'un estudi sobre les causes de l'abstenció, un treball que es vindrà a sumar al que el mateix polític va encarregar fa uns mesos com a conseller de Relacions Institucionals i Participació. La paradoxa és que el Saura preocupat per l'abstenció és el mateix que fa uns dies, en plena campanya electoral, va sorprendre a tothom dient el següent:

“Els que no es sentin d'esquerres ni ecologistes que facin el que vulguin, que s'abstinguin, o que votin el que vulguin”.

Demà, a la sessió de control parlamentari, Josep Piqué preguntarà al president Montilla que li semblen aquestes paraules d'un conseller que, a més dels maldecaps amb els Mossos, té per funció fomentar la participació ciutadana.

Acudit: Nando / El Periódico

El kit antiabstenció

Tant els socialistes com els populars es miren les eleccions de demà en clau de primàries espanyoles i uns i altres ja tenen les calculadores preparades per sumar des del primer al darrer vot de les municipals, independentment del nombre d'ajuntaments conquerits. Comptant d'aquesta manera, a l'engròs, el PSOE va obtenir el 2003 uns 123.000 vots més que el PP i ara tant la gent de Zapatero com la de Rajoy tenen aquesta dada en el punt de mira. Qualsevol pujada o baixada serà, respectivament, sinònim d''èxit o de fracàs. Els populars tenen la “batalla de Madrid” guanyada i confien en superar els 250.000 vots de diferència que van registrar respecte al PSOE a les darreres eleccions municipals. Per la seva part, els socialistes esperen que l'abstenció no els jugui una mala passada a Catalunya i a Andalusia.

De fet, i al marge dels resultats, l'abstencionisme és una fenomen que preocupa a tots els partits perquè, junt amb el vot en blanc, posa en qüestió directament la salut del sistema polític. A la recta final de la campanya tothom ha insistit en la necessitat d'anar a votar i alguns, fins i tot, s'han inventat recursos per excitar el vot. A Girona, per exemple, els convergents han repartit a tots els assistents al seu acte central de la campanya un “kit Antiabstenció”. La cosa consisteix en una capseta de cartró que inclou dues paperetes de vot amb els corresponents sobres, un llistat dels deu compromisos de CiU amb la ciutat i cinc caramels.

Un senzill manual d'instruccions diu el següent:

Normes d´'ús: Entregueu-ho als abstencionistes. Només funciona el 27/5/2007, però té garantia per a quatre anys. Com més s'utilitza, menys tripartit. El motor del canvi a Girona.

Com que l'alcaldable de CiU i ex-col·lega de tasques periodístiques Carles Puigdemont ve de família pastissera és possible que hagin inclòs en els caramels un elixir especial que estimula a qui els menja la necessitat irresistible d'anar a corre-cuita a acaronar una urna. Si demà veieu a gent seriosa, formal i endiumenjada fent coses insospitades dins el col·legi electoral, no tingueu cap dubte: és la viagra convergent que excita les masses.

La solució a l'abstenció només pot sortir d'un alambí de polític alquimista perquè pel que fa als compromisos (un govern més transparent, un equip de persones emprenedores, una ciutat més cívica, més segura, més neta i amb solucions al problema de l'habitatge, una potencia cultural que traspassi les fronteres, creació de llocs de treball, generació de riquesa, catalanitat etc etc) són plats del mateix menú que, en unes eleccions municipals, posen a taula la majoria de partits. Són els espaguetis i la carn empanada de la democràcia, les promeses d'ampli espectre que acostumen a satisfer el paladar d'un bon gruix d 'electors.

Si obriu el kit antiabstenció, no tingueu cap dubte: només en els cinc caramels hi pot haver, si existeix, el fet diferencial.

Ciutadans al zoològic

De petits, anàvem a Barcelona a veure el cul de la mona. Ara, però, en plena campanya electoral, les innocents criatures pateixen el risc de visitar el zoològic i, enlloc de feres més o menys peludes, trobar-hi candidats. Els de l'espècie Ciutadans van celebrar ahir el seu acte central de campanya dins una carpa muntada al costat del dofinari del Zoo de Barcelona. L'ubicació escollida donava joc per metàfores a l'estil de “la gent que viu a Catalunya està empresonada entre reixes pel nacionalisme identitari i pel socialisme ofegador”, però, malgrat aquesta potencial teatralitat de l'escenari, s'hi va trobar a faltar el protagonisme del rei de l'espectacle, l'Albert Boadella.

Davant una audiència d'unes tres-centes persones, els papers principals se'ls van repartir el president del partit, Albert Rivera, el diputat Antonio Robles i dos representants de la branca “intel·lectual”, aquella que apareix i desapareix segons com bufa el vent: el periodista Arcadi Espada i el catedràtic de Dret, Francesc de Carreras. Es va parlar poc de Barcelona, gens de la crisi interna que pateix la formació i molt de “regenerar la democràcia”, de posar fi “al malson nacionalista” i de treure Espanya del pou on l'han ficada ZP i els “nacionalismes excloents”. “Zapatero és un desastre. El pitjor president que hi ha hagut a la història de la democràcia”, va dir Francesc de Carreras, que, per cert, és el mateix que va afirmar Aznar fa pocs dies a Ferrol.

I és que els plantejaments d'uns i altres no estan tan allunyats. Ahir mateix, la cap de llista de Barcelona per Ciutadans, l'advocada Esperanza García va assegurar que hi hagut “contactes indirectes” amb el PP i amb CiU per “sondejar la possibilitat de futurs pactes” municipals. Rivera assegura que els seus regidors no pactaran amb cap partit nacionalista i és de suposar que Trias no acceptarà enfangar-se políticament d'aquesta manera, però els designis de les urnes i el pes de les ambicions són inescrutables...

I com que de nacionalistes n'hi ha d'aquí, d'allà i de més enllà, seria curiós veure a “antinacionalistes” com Rivera, Robles, Espada, De Carreras o Boadella havent d'escollir entre continuar en la solitud més absoluta (amb risc de ruptures internes i esperant a les eleccions generals per pujar a l'autobús de Fernando Savater i l'eurodiputada socialista Rosa Díez) o fer, a més curt termini, una encaixada de mans amb nacionalistes espanyols o catalans.

De moment avui a Barcelona, Savater i Teresa Giménez Barbat, presidenta de l'Associació Ciutadans de Catalunya, l'entitat que aplega als intel·lectuals que van promoure el partit Ciutadans, ja han manifestat la seva intenció d'arribar a algun tipus d'entesa de cara a les eleccions generals. El filòsof ha refusat, per discrepàncies ideològiques, la proposta de Zaplana de fer una “aliança conjuntural” entre la nova plataforma i els populars, però tenint en compte que el que volen crear és “un partit espanyol sense complexes” que reforci el pes de l'estat front als de les autonomies i que bloquegi una sortida negociada al problema basc, és més que segur que aquesta “tercera via regeneracionista” acabi saltant a l'escena política vestint de dalt a baix els colors del nacionalisme espanyol. Aquell nacionalisme que alguns dels que critiquen el català o el basc, intenten fer veure que no existeix.

Foto: María Luz Guilarte, Esperanza García i Albert Rivera ahir en el míting de Ciutadans. / Pere Virgili / Avui

Regals de campanya

A la ciutat de Barcelona, les caravanes electorals reparteixen petits obsequis entre la gent que , sense res més a fer, s'apropa als candidats. L'alcaldable convergent Xavier Trias segueix amb la seva obsessió mai del tot explicada amb la fruita, obsequiant als electors amb una mena de poma electrònica que fa llumetes. Per la seva part, el socialista Jordi Hereu té a bé repartir imants de nevera i punts de llibre amb una caricatura seva, mentre que el republicà Jordi Portabella regala posavasos amb el seu nom. El candidat popular, Alberto Fernández Díaz també compta amb un ampli estoc de peces de seducció que inclou gorres, bolígrafs i fins i tot raspalls de dents, per allò de que a votar al PP s'hi ha d'anar no tan sols amb la bufeta buida i el budells reposats sinó també amb la mirada neta i el somriure de dentífric. L'Imma Mayol, en canvi, no està per les tècniques de mercat i intenta guanyar-se als electors – si la tempesta de punxons policials ho permet- només amb el missatge eco-socialista. Si l'alcaldable d'Iniciativa repartís les pomes sintètiques d'en Trias, l'acusarien d'embrutir la terra i de fomentar el canvi climàtic; si repartís imants amb la seva imatge o posavasos amb el seu nom seria un gest massa personalista; i si optés pels raspalls de dents, encara algú descobriria que estan fabricats a ves a saber on gràcies a l'explotació del treball infantil. Millor doncs fer només ús de la paraula i dilluns vinent serà un altre dia.

Però no a tots llocs hi ha tants escrúpols. M'expliquen que en un municipi de la Costa Brava es presenta una llista independent encapçalada per un constructor i promotor immobiliari d'èxit. M'asseguren que, a falta de programa, organitzen els seus actes en la intimitat de diferents bars amb barra lliure i pernil a dojo. També em diuen que han muntat alguna festa infantil en la qual sortegen videoconsoles entre els nens que hi vagin acompanyats de familiars. Aquesta campanya seductora es centre en un barri on el vot és tradicionalment socialista i la veu que m'ho explica afegeix que hi ha bona connexió entre aquests independents de la totxana i alguns convergents de tota la vida.

Ciment i política, les dues eines amb les quals alguns es van fent un país a mida.

Imatges: A dalt, vídeo promocional de la campanya de Trias. A sota, caricatura de Jordi Hereu que apareix en el material de campanya.

Pànic en el PSC

En el carrer Nicaragua no se'n saben avenir. La notícia ha estat dura, duríssima i una onada de pessimisme ha ofegat totes les expectatives d'èxit a les eleccions municipals de diumenge vinent. Els responsables de campanya del PSC no s'ho acaben de creure però pronostiquen, com aus de mal averany, una caiguda espectacular a les enquestes. "Ens ha abandonat, ens ha abandonat!", repeteix insistentment la vicepresidenta del partit Manuela de Madre, mentre Miquel Iceta es pregunta una i altra vegada què collons ha passat per perdre el seu suport.

A l'Ajuntament, Jordi Hereu anul·la, desconcertat, els actes electorals previstos pel matí i, mentrestant, a Palau, José Montilla corre d'un costat a l'altre com ànima en pena, mut i desconsolat, Recorda l'experiència de l'entrevista de fa uns mesos com un fet joiós que sempre guardarà gravat a la seva memòria, però al mateix temps com una demostració del caràcter efímer i cruel de la felicitat.

Lluny de la plaça de Sant Jaume, en el seu despatx de la Diagonal, Pasqual Maragall tampoc hi entén rés. A aquestes alçades, l'encara president del PSC ja és un personatge de tornada de tot, un gat vell a qui ben poques coses el fan patir, però l'ha sorprès que un noi tan vinculat al partit, tan proper a les tesis socialistes, tan d'esquerres, tan anticonvergent, tan allunyat dels plantejaments liberal-conservadors hagi fet el que ha fet.

En Pasqual es deixa caure a la butaca del despatx i torna a donar un cop d'ull al retall de l'article de l'economista Xavier Sala i Martín a La Vanguardia. La mirada li queda fitxada al titular: "No votaré socialista".

Qui ho havia de dir.

A les urnes per canviar de calçotets

Amb els seus 2,6 milions d'habitants i una extensió territorial tres vegades més gran que Catalunya, Castella i Lleó és un dels grans graners de vots de la dreta. El govern de la comunitat és en mans dels populars des del 1987 quan el CDS d'Adolfo Suárez, exercint d'àrbitre de la situació, va fer possible que un jove diputat de Coalición Popular per Àvila, José María Aznar, fos elegit president de la Junta. Des d'aleshores, els socialistes, que havien controlat la regió des de les eleccions del 1983, no tornarien a tocar poder. A partir del 1991, comicis rera comicis, el PP ha anat conservant la seva majoria absoluta a Castella i Lleó, mentre a Madrid, un lleonès anomenat Zapatero representa ara l'altra cara de la moneda.

Aquests 20 anys de poder de la dreta – amb el president Juan Vicente Herrera amb tots els números a la butxaca per tornar a ser reelegit- són un os de mal rossegar pels socialistes encapçalats per Ángel Villalba. En una mena de missió impossible i amb en ZP com a màxim valor disponible, el PSOE es presenta com el canvi necessari en una terra on l'orientació majoritària dels vots sembla inamovible. Cal roba nova i per això les Joventuts Socialistes de Castella i Lleó han repartit per carrers i places aquest cartell contundent en el qual apareixen uns calçotets i unes bragues tirant a fastigosos. L'eslògan és directe: “¿Lo tendrías puesto 20 años? Toca cambiar en Castilla y León”.

Alcaldable sense copa ni faldilla

Final èpica la d'ahir a Glasgow entre l'Espanyol i el Sevilla Emoció, força, intensitat, bon futbol i mala sort pels pericos que han tornat a Barcelona amb el cor trencat després de caure derrotats a la ruleta dels penals. La copa de la UEFA es queda per segon any consecutiu a les ribes del Guadalquivir, entre aromes de pescaito frito i a les vitrines d'un club que està fent història.

El seu president, José María Del Nido, gaudeix de moment dels èxits esportius sevillistes, però la seva felicitat podria ser efímera si es confirmen els rumors segons els quals hi ha moltes possibilitats que segueixi ben aviat els passos de la Pantoja i d'un centenar de personatges més per la seva presumpta implicació en el merder de Marbella. Diuen que l'advocat Del Nido va fer el pajaru al costat de Julián Muñoz cobrant una milionada per redactar informes falsos. En mans de la Justícia està el provar-ho, una condició imprescindible perquè al president del Sevilla C.F, una vegada perduda la innocència, se li obrin de bat a bat les portes del selecte club dels pantojos.

Mentrestant, amb el desastre de Glasgow ens hem quedat sense el gran espectacle de veure a l'alcaldable del PP per Barcelona i insigne perico Alberto Fernández Díaz vestit amb faldilla escocesa. El candidat popular va prometre que si l'Espanyol guanyava la copa de la UEFA assistiria a un acte electoral a Sarrià-Sant Gervasi lluint una faldilla escocesa blanc-i-blava. Com que no ha pogut ser, ens haurem de conformar contemplant aquest fotomuntatge de Bibiana Guarch publicat a l'Avui. Les cames, això si, són del gran Sean Connery, que a més de James Bond al servei de Sa Majestat Britànica i amb llicència per a matar és, més enllà de la pantalla, independentista escocès.

Qui li havia de dir a l'alcaldable popular que a més de quedar-se sense copa futbolera acabaria passejant-se per la plana d'un diari amb mig cos d'esquerda-pàtries...

Convivència 0 - Ordenança 2

L'alcaldable d'ICV-EUiA per Barcelona, Imma Mayol va aprofitar ahir la campanya electoral per fer ressuscitar la polèmica sobre l'ordenança de civisme que a la tardor del 2005 va provocar una forta crisi entre els socis del govern municipal. La candidata ecosocialista va acusar a ERC i al PSC d'haver-se alineat amb la dreta votant a favor d'una ordenança que “barreja problemes socials, com la prostitució i la mendicitat, amb qüestions d'incivisme”. Segons Mayol, aquesta normativa "no va respondre a necessitats de la ciutat sinó de l'alcalde Clos de tenir més autoritat davant la ciutadania".

Com que les campanyes tenen un punt -o dos- d'espectacle, Mayol va convocar a la premsa a la platja de la Nova Mar Bella, on els Joves d'Esquerra Verda (JEV) havien organitzat un partit de futbol per escenificar que és possible fer compatibles els diferents usos dels espais públics. L'acte polític-esportiu contra la doctrina Clos de sortir ben pixat de casa tenia un rerefons simbòlic i per això un equip vestia una samarreta verda amb la paraula Convivència i l'altre una de negre amb la paraula Ordenança. Se suposa que havia de guanyar la Convivència ecosocialista, però al final els triomfadors, per 0-2, van ser els de l'Ordenança.

La realitat és tossuda i si els vots es van imposar el desembre del 2005 a favor de la normativa impulsada per Clos, ara ho han fet els gols. Lamentablement no tenim dades suficients per confirmar si l'actual ministre d'Indústria feia ahir d'entrenador a la Mar Bella, ni tampoc si els jugadors de l'equip negre eren en realitat membres camuflats de la Joventut Socialista de Catalunya.

Foto: Imma Mayol junt amb membres dels dos equips de futbol platja. / ICV-EUiA

I després de Kaká, Ronaldinho

Ronaldinho ha decidit finalment seguir el passos de Kaká i ha enviat una carta a la Confederació Brasilera de Futbol demanant que no sigui convocat per jugar la Copa Amèrica. D'aquesta manera podrà jugar els quatre partits que queden de la Lliga i a continuació anar de vacances. Si hagués disputat la Copa Amèrica, el podien haver convocat abans d'acabar la Lliga i només hauria pogut comptar amb quinze dies de festa per recuperar forces abans de reincorporar-se a la pretemporada del Barça. Tot això suposant que continuï al planter blaugrana, un interrogant que a hores d'ara es manté obert a l'espera de la reestructuració que patirà a l'equip després d'aquesta complicada temporada.

Mentrestant, el seleccionador brasiler Dunga haurà de trobar un altre 10 per disputar la Copa Amèrica, el número que li va treure a Ronaldinho per donar-lo a Kaká i que sembla que porta incorporada la maledicció del cansament.

Caricatura: Eduardo Baptistão

Ronaldinho i la ma que el paga

El jugador del Milan Kaká ha sol·licitat formalment a la Confederació Brasilera de Futbol no ser inclòs a la llista de convocats per disputar la Copa Amèrica, que aquest any es celebra a Veneçuela entre el 26 de juny i el 15 de juliol. D'aquesta manera, el centrecampista, que sona com un dels possibles fitxatges del Real Madrid per la propera temporada, podria fer vacances a l'estiu i arribar fresc com una rosa a la Casa Blanca.

A la seva carta, Kaká, que és el primer brasileny que s'ha autodescartat d'aquesta edició de la Copa Amèrica, afirma que està cansat i que necessita vacances. Concretament diu que degut a les divergències entre els calendaris de les diverses competicions, porta tres anys sense poder gaudir de vacances i que durant aquest període ha disputat 180 partits oficials amb el seu club i amb la selecció. “Això –escriu el jugador- està provocant un constant i acumulat desgast en la meva condició física i pot provocar lesions en el futur”. Afegeix també que cada cop que és convocat a la selecció es sent molt orgullós, però es mostra convençut que aquesta vegada “no tindré les condicions psíquiques i físiques per complir bé el paper que s'espera de mi a nivell internacional”.

Com que les causes del cansament són idèntiques, Ronaldinho podria fotocopiar aquesta mateixa carta, posar-hi el seu nom i enviar-la a la Confederació Brasilenya. El gran interrogant és si ho farà o si, per allò de reconciliar-se amb Dunga i per fidelitat als colors de la selecció, acabarà mossegant la ma que el paga, que és blaugrana.

Foto: Ronaldinho i Kaká durant un entrenament de la selecció brasilera.

Un bumerang contra el Barça

Paradoxes del futbol. El gol històric que va donar la volta al món fent pujar al cel a Messi i al Barça ha retornat dies més tard convertit en un mena de bumerang que ha destrossat, amb quatre impactes seguits, (4-0), no tant sols les aspiracions blaugranes a guanyar la Copa del Rei, sinó també la poca confiança amb la qual els aficionats es miren aquest trist caminar a empentes i rodolons de l'equip.

El gol de Messi i el resultat final del partit d'anada al Camp Nou (5-2) va humiliar als jugadors del Getafe, però ahir la penya de Bernd Schuster va fer brillar l'autoestima, l'arma de David, davant un Goliat ple de figures, però miserable en joc i en ganes, un Barça de Rijkaard amb el GPS desendollat i sense mapes de referència on ningú acaba de trobar la seva posició. Un equip, en definitiva, que demana a crits el final de la temporada per resoldre amb cirurgia de bisturí tots els mals estructurals que pateix.

Però el problema més immediat, a l'espera d'entrar en quiròfan, és que el psiquiatre de guàrdia ja no és a temps per posar un pedaç d'urgència a la davallada d'un equip que fa un any era triomfant, un grup humà amb el mirall trencat en el que no s'hi reconeixen ni els jugadors ni els aficionats.

Resten cinc partits a cara o creu per intentar guanyar la lliga i costa de creure que el Barça, després de la patacada del bumerang de la Copa, sàpiga exhibir l'autoestima que ha mostrat el Getafe. No ho va saber fer després del desastre d'agost davant el Sevilla a la Supercopa d'Europa (3-0); tampoc el desembre quan va perdre al Japó el Mundial de Clubs davant l'Internacional de Porto Alegre (1-0); ni el febrer en ser eliminat de la Champions pel Liverpool (1-2 i 0-1).

Esgotada la confiança en l'equip, l'esperança culé és el darrer que es perd. Els seguidors continuaran anant al camp o gastant-se els calers amb el pay per view esperant que Eto'o i Ronaldinho, entre actes socials i comercials, trobin finalment el camí del gol o que Messi, el gran absent d'ahir, ens regali una altra obra mestra. Aquesta vegada, si pot ser, que l'argentí ho faci ferint el mínim possible l'amor propi dels contraris i lliurant-se amb habilitat de les puntades de peu dels defenses, que era el que Schuster va trobar a faltar en el Camp Nou i que Rijkaard li va voler evitar mantenint-lo lluny de l'estadi Alfonso Pérez.

La nota d'optimisme és que ara tenim, per aguantar la pressió del Madrid, un Messi fresc entre un grup d'humiliats. Paciència i a veure com acaba.

Foto: Ronaldinho, impotent al final del partit d'ahir. Efe

L'Aznar "rebel"

Una noia embarassada de set mesos i un noi van morir dissabte a la matinada en un accident de trànsit a Jaén. La seva moto va ser envestida per un cotxe conduït per una dona que va donar positiu al ser sotmesa al test d'alcoholèmia. La conductora, que ha passat a disposició judicial, tal vegada forma part d'aquell grup de persones tan segures d'elles mateixes que quan algú planteja els perills de la carretera esgrimeixen el discurs de la llibertat individual:

“Les copes de vi que prenc, deixi'm que me les prengui tranquil·lament; no poso en risc ningú”

Els tres protagonistes del drama de Jaén -la que s'agafava etílicament al volant convençuda que no posava en perill les vides de ningú i les seves dues víctimes- van ser a temps d'escoltar dijous la mateixa frase pronunciada a Valladolid per l'expresident del Govern espanyol, José María Aznar.

I també en va deixar anar alguna més: “No m'agrada que em diguin: ‘No pot anar a tanta velocitat', ‘no pot menjar hamburgueses tan grosses' o ‘se li prohibeix beure vi'; deixi'm que decideixi per mi mateix, que en això consisteix la llibertat”.

A Aznar li acabaven d'atorgar la medalla d'honor de l'Acadèmia del Vi de Castella-Lleó i va optar per barrejar l'alcohol amb la carretera i amb la política, un còctel imprudent en un personatge públic que, per sentit de la responsabilitat, no hauria de permetre's frivolitzar mai amb un tema com l'accidentalitat viaria. Ni les 3.000 víctimes mortals de l'any passat ni les seves famílies ho entendrien.

Podria ser que aquests deliris “lliberals” del polític conservador, aquest atac a tota norma de trànsit, li vinguin d'aquell juliol del 2003 quan el seu fill gran va ser denunciat per la policia italiana per circular amb un Porche a 160 quilòmetres per hora per una carretera entre Florència i Pisa on la velocitat era limitada a 90. El president del govern espanyol es va haver d'empassar aquella humiliació familiar i ara, quan ja no té càrrec públic, ha brollat a la superfície l'Aznar rebel amb perfum antisistema, l'Aznar que quan en un dels seus viatges als Estats Units li atorguin la medalla de l'Associació Nacional del Rifle, reivindicarà el dret de tots els ciutadans del món lliure a anar a l'hipermercat, a l'escola o al gimnàs amb una pistola a la butxaca. “Que en això consisteix la llibertat”.

Dibuix: Puigbert /El Punt

Passejada amb el gos virtual

Els jugadors japonesos tenen a la seva disposició una màquina recreativa que simula, ni més ni menys, que l'exercici quotidià de treure a passejar el gos.

En el blog Tokiomango expliquen que si optes per caminar massa ràpid damunt la cinta que incorpora la màquina, el gos virtual es cansa, mentre que si passeges lentament, el ca s'avorreix. Una vegada assolit un ritme de marxa que no resti punts, cal ser prou hàbil amb la corretja per anar superant diferents obstacles. Si permets que el teu gos manyac s'apropi massa a la fera del veí o si travesses el carrer quan passa un cotxe, perds la partida.

No queda clar si el gos virtual pot cagar o pixar en llocs prohibits i si, en aquest cas, apareix un guàrdia urbà a punt de posar una multa. Tampoc sé si els excrements de la màquina recreativa poden destinar-se a usos que, encara que puguin semblar inversemblants, existeixen a la vida real. Podria ser apassionant, per exemple, simular a la sala de jocs la revenja protagonitzada per una escocesa que a la cuina d'una llar familiar posava merda de gos dins el plat de curry del seu marit. Després de vint-i-un anys de matrimoni, feia massa temps que la felicitat havia saltat per la finestra i ara, al descobrir-se les habilitats gastronòmiques de la dona, l'afer ha acabat al jutjat i el matrimoni camina irremeiablement, sense màquina recreativa, cap a un més que merescut divorci.

Humor republicà per la nova infanta

Per sort per la Corona, la infanta Sofía de Borbó no ha nascut avui 1 de maig, Festa del Treball, cosa que hauria donat lloc a molts acudits malintencionats i republicans. La cesària reial es va practicar diumenge, amb la qual cosa la direcció de la luxosa clínica Ruber Internacional de Madrid ha volgut desmentir la l'insistent rumor segons el qual els ginecòlegs fan cesàries a dojo els divendres per poder fugir tranquil·lament de cap de setmana. Aquest diumenge 29 d'abril, els catòlics celebraven Santa Caterina de Siena, Sant Agapit i Sant Secundí, però Felip de Borbó i Letizia Ortiz han optat per posar-li a la infanta el nom de Sofía, que en grec significa “saviesa”, un atribut sovint somniat però no sempre assolit a Casa de Borbó.

Aquest nom, que vol ser un homenatge a l'àvia paterna i que es va mantenir en secret fins diumenge, ja figurava des de feia dies a les porres organitzades per alguns mitjans de comunicació. La gent que segueix la premsa rosa s'havia agafat el tema amb el respecte que acostumen a tenir amb els membres de la Casa Reial, però ara que gràcies a internet s'ha posat de moda la interactivitat, algunes comunitats de lectors han aprofitat per riure de valent.

A 20 Minutos.com se'ls va acudir plantejar fa uns dies la següent pregunta:

¿Qué nombre elegirías para la segunda Infanta?

I aquests han estat alguns comentaris dels lectors:

- La Bribona, para que vaya a juego con el barco de su abuelo y en sintonia con la corona

- Burbuja Inmobiliaria de Borbón

- Primitiva, a ella si que le tocó y sin gastar un duro.

- Caperucita, xq va a vivir del cuento

- Menudavidorra Tevasapegar Acosta de Nuestros Impuestos. Me parece un nombre elegante a la par que discreto

- Francisca de los milagros de Franco.

Mentrestant en El País, la pregunta és la següent:

¿Qué le regalarías a la infanta Sofía?

- Mi hipoteca, para que así se sintiera una más de los españoles

- Una libreta bancaria a mi nombre para que ponga la parte que le pago, ya que soy republicano.

- Un país lo suficientemente maduro e inteligente que pudiera prescindir de la monarquía

- Una cunita tricolor. Para que se prepare.

- Un trabajo para sus padres

- Yo le regalaria un carné de socio a un partido anarquista y mucho sentido del humor.

- Unos padres de la clase obrera.

- Una vivienda de protección oficial , un coche de segunda mano, un contrato temporal, un seguro de autónomo y un chupete por si llora

- La libertad de no vivir gratis de mis impuestos y la dignidad de no pertenecer a una clase social que a sometido a la población durante siglos.

- Una plaza en un colegio público cuando le corresponda por edad, atención sanitaria en la sanidad publica, un bonobus para desplazarse... en fin que llevara una vida lo mas "real" posible.

Com es pot veure, d'humor antimonàrquic no en manca malgrat que a l'estat espanyol, a hores d'ara, ja deuen haver batut tots els rècords d'audiència els programes televisius dedicats a la segona filla dels prínceps d'Astúries.

Mentrestant, algú ja ha obert a corre-cuita el blog infantasofia.blogspot.com, que es presenta irònicament amb l'objectiu de “recaudar efectivos a favor de la tercera república”. Així mateix, segons explica El Catalejo, un internauta resident a A Coruña s'ha avençat a la Casa del Rei comprant els dominis sofiadeborbon.es i sofiadeborbon.com.

La Casa del Rei, escarmentada pel problemes que va tenir anys enrera amb les adreces d'internet relacionades amb Letizia Ortiz, va registrar, hores abans que es fes públic el nom de la segona infanta, tota mena de dominis ('infantasofia', 'sofiaprincesa', 'princesasofia', 'sofia-borbon-ortiz', 'sofia-borbonyortiz', 'sofia-borbonortiz'...). Però l''operació, semblant a la que es va portar a terme quan va néixer la infanta Leonor, no ha estat perfecte i ara caldrà veure quin ús tindran les adreces sofiadeborbon.es i sofiadeborbon.com o si des de La Zarzuela es reclamarà als organismes corresponents la revocació de la titularitat d'aquests dominis.

Primera dama per lapsus

Dijous va passar pel programa “El Club” de TV3 Helena Rakosnik, la dona del líder convergent i cap de l'oposició Artur Mas. L'Albert Om ja havia entrevistat el 8 de febrer a Anna Hernández, muller del president Montilla, però aquesta vegada, en el moment de presentar a Rakosnik, es va fer un embolic amb el càrrec de Mas:

“Avui conversarem àmpliament amb l'esposa del president Artur Mas...del cap de l'oposició Artur Mas...És bo aquest lapsus!”

Doncs sí, tot un lapsus. Com ja s'ha dit mil vegades, una cosa són els resultats a les urnes i la sortida triomfant al balcó de l'hotel Majestic, la seu tradicional de CiU en els comicis, i l'altra la votació a la cambra catalana per elegir president. I de primera dama, encara que ella, com ha dit mil vegades, no ho vol ser, només n'hi ha una: Anna Hernández.

La pell freda de Montilla

Dilluns, la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega va ramblejar per Barcelona del bracet de José Montilla assaborint, enmig de multituds, les tradicions de Sant Jordi. Ella li va regalar “Viatges per l'Scriptorium” de Paul Auster - la història d'un senyor que un dia es desperta i no sap qui és- i ell “La pell freda” de l'Albert Sánchez Piñol”, un escriptor amb qui he tingut el gust de compartir alguna cervesa i que, per desesperació dels seus editors, es nega a participar a l'orgia comercial del Dia del Llibre i probablement no li fa gens de gràcia l'aparador de la Fira de Frankfurt.

Fernández de la Vega ha tornat doncs a Madrid amb les “granotes” de pell freda sota el braç, però sense els bons desitjos i la signatura de Sánchez Piñol. Tal vegada ha estat millor així, sense trobades forçades, ja que les simpaties polítiques de l'autor més traduït de la literatura catalana sembla ser que no passen, precisament, per l'estat de les autonomies.

Sigui com sigui, “La pell freda” té un títol idoni per retratar el caràcter poc expansiu, per dir-ho d'alguna manera, del president de la Generalitat. En aquesta línia d'agafar el nom per la cosa i buscar-hi perfils psicològics, altres obres que podria haver obsequiat Montilla són, per exemple, “Elogi de l'ombra” del japonès Junichirô Tanizaki, “L'home sense atributs”, de Robert Musil, “A sang freda”, de Truman Capote, “L'americà impassible” de Graham Greene o fins i tot un DVD de la pel·licula de John Ford “L'home tranquil”. Evidenment no té res a veure John Wayne amb José Montilla, ni, suposo, Innisfree amb Iznájar, però no tot han de ser llibres i roses per Sant Jordi i, a més, el títol del film – que no la trama- és idoni per definir una personalitat com la del màxim mandatari de Catalunya.

La Maria Teresa Fernández de la Vega té un no-sé-què que em cau bé. I amb en Montilla em succeeix una cosa similar. Cap dels dos s'exhibeixen ballant al ritme de les castanyoles, però en aquesta manca de focs d'artifici, més pròpia de Castella que d'Andalusia, s'hi intueix aquella voluntat seriosa de treball que, d'acord amb els tòpics, ens agrada tant als catalans..

Amb el seu aspecte físic, prima i llarga com un espàrrec, la vicepresidenta podria ser perfectament un personatge de “La pell freda” o, encara més, del segon llibre de Sánchez Piñol “Pandora al Congo”. Una ministra sortint de dins de la terra a la plaça de Sant Jaume i entrant al palau de la Generalitat. En Maragall, en canvi, hi arribaria volant dalt d'una excèntrica ala delta.

Dilluns, quan Fernández de la Vega, acompanyada de Montilla i del ministre d'Indústria, Joan Clos, passejàvem per la Rambla, s'hi va apropar un home i li va fer la següent pregunta:

- La meva dona té una gran curiositat: com ho fa per estar feta una figura?

La resposta de la vicepresidenta va ser immediata:

- Treballo catorze hores diàries

Parlant de treballar – Espanya és un dels estat europeus on és treballa més hores obtinguent un pitjor rendiment- ha caigut a les meves mans un llibre titulat "El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos", una mena de manual d'auto-ajud escrit per Barbara Berckhan, una pedagoga vinculada a la Universitat d'Hamburg. L'autora dona un consell directe al seus lectors:

“Deixa de ser tan aplicat; en lloc de treballar dur, fes-ho amb intel·ligència. Perquè amb menys desplegament de recursos podràs aconseguir més”.

Aquest llibre tal vegada li ha fet obrir els ulls a Maragall i és l'esca del pecat de les seves polèmiques declaracions en les afirma que «no valia la pena» invertir tant d'esforç en el nou Estatut perquè no resol l'encaix dins d'Espanya.

En tot cas, el manual, que el tinc aparcat entre 25.000 lectures més, té un problema: cal trobar temps per llegir-lo!

La seva autora hauria d'escriure un segon manual amb aquest suggerent títol:

"Como robar tiempo para leer con el mínimo esfuerzo 'El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos'".

I a continuació, algú més – el negre de torn- hauria de fer un tercer manual, el més curt possible, titulat “Como tener tiempo para preparar mil estrategias para robar tiempo para leer con el mínimo esfuerzo 'El arte del mínimo esfuerzo. Cómo conseguir más con menos'.

Aquest llibret, sense cap mena de dubte, podria ser el regal de Montilla a Maria Teresa Fernández de la Vega pel proper Sant Jordi. Això sempre i quan l'any vinent no emergi de dins de la terra, a la plaça de Sant Jaume, algun altre enviat especial de Madrid que no sigui l'actual vicepresidenta i que no porti la rosa al pit. La política és tan desagraïda i traïdora com misteriosos són els mons de Sánchez Piñol.

Foto: José Montilla i Maria Teresa Fernández de la Vega mirant llibres a la Rambla de Barcelona. / EFE

El nen que va néixer gran

La seva mare li havia dit mil vegades que mengés productes naturals. Que els plats preparats i congelats, les hormones, els conservants, els colorants i el reguitzell de mil merdes afegides eren molt dolentes per la salut. Fins aleshores tot plegat li havia sonat com una cançó enfadosa, però quan va quedar prenyada, sentint allò tan minúscul a dins seu, l'instint maternal la va portar a fer cas als consells i a dedicar-se amb cor i ànima a la cuina casolana.

A partir d'aquell moment, es va acabar el vici d'anar a fer el menú al restaurant de la cantonada i també va abolir la visita setmanal a l'hipermercat. A casa, el congelador va quedar clausurat com si fos l'escena d'un crim i a la nevera només hi varen començar a entrar aliments etiquetats com a “sans” o comprats cada dia a plaça amb aquella garantia que només les pageses, les carnisseres i les peixateres de tota la vida poden donar.

Convençuda com estava del que feia ( ai la fe dels conversos!) també es va transformar en clienta habitual de les botigues de productes dietètics, sense que arribés al seu cervell ni un avís d'alarma pel pèssim aspecte físic dels venedors (aquelles cares pàl·lides, aquell caminar arrossegat...). Complexes vitamínics, plantes medicinals, depuratius, gelatines per reforçar l'organisme i per donar energia, mil herbes...un autèntic arsenal de salut.

Tot plegat comportava, evidentment, un sacrifici de temps i de diners, però el seu nen naixeria gran, fort i sa.

I així va ser:

Bebé crecidito / Nen nascut gran
Uploaded by videogir

Doctor: em cauen les lletres!

La bea puig (a ella li agrada escriure així el seu nom, amb minúscules) és l'autora d'aquest relat fantàstic (amb tots els sentits de la paraula) que va compartir ahir amb la resta d'amics de la llista EnCatalà i que ho fa avui amb els lectors d'aquest blog. La bea ens explica la història d'un home que va anar al metge perquè quan parlava, literalment, perdia les lletres.

És una excel·lent manera de celebrar Sant Jordi, com també ho són els dos acudits que trobareu al final, publicats en El Punt, obra del sempre incisiu i brillant Joan Antoni Poch (JAP).

Em cauen les lletres @-->->--

La Carmeta, la infermera lletja, va entrar al despatx del Doctor Pous i va tancar la porta darrera seu; duia a la mà una fitxa de l'Hospital i un altre paper que semblava una pàgina de llibreta mal arrencada.

- Doctor - va dir - no puc omplir la fitxa del pacient que ve ara, no l'entenc de res! És un noi d'uns disset anys que parla d'una manera estranya. M'ha donat aquest full de llibreta.

El Doctor va agafar el full i va llegir:

"Em dic Òscar Martí i Torres i no sé el que em passa però, quan parlo em cauen les lletres. Cada dos minuts em cau una lletra diferent i mai no sé quina és la lletra que em caurà a continuació. De vegades no m'entén ningú. Estic molt espantat."

El Doctor Pous es va mirar la Carmeta i li va dir que no entenia aquella nota però que fes passar al pacient.

El noi anava molt mudat amb una camisa de quadres de colors, texans i unes bambes blanques. A la mà hi duia un quadern i un retolador negre.

- Bon dia doctor _ous - va dir just en acabar d'entrar

- Pous -va corregir el doctor- soc el doctor Pous

- Sí, això és el que he dit: _ous! Li sembla que em _odrà ajudar? Estic molt es_antat...

- Pous -va repetir el metge- em dic Pous, a veure Òscar, seu i prova d'explicar-me exactament que és el que et passa

- Em _auen les lletres! -va dir l'Òscar amb una cara molt trista- i _om _e mai no sé _ina em _aurà a _ontinuació, ningú no m'entén, pateixo i esti_ perdent tots els ami_s. Ningú no vol parlar amb mi do_tor Pous.

Com que el doctor tenia el full de la llibreta al davant, va poder identificar que el que dia l'Òscar era "Em cauen les lletres" , la Carmeta tenia raó, aquell noi parlava molt malament.

- A veure Òscar, que vol dir exactament que et cauen les lletres?

- Don_s vol dir exa_tament això! Em _auen les lletres i no pu_ parlar bé. Ara me'n _au una i al _ap d'una estona m'en _au una altra i em poso nerviós i _ada _cop se m'entén menys, em pot ajudar do_tor?

- Comencem pel principi a veure, com te dius:

- Òscar Mar_í i _orres - va contestar el noi _ i aleshores amb el retolador va escriure una enorme T al quadern que duia a la mà- Òscar Mar_í i _orres doc_or, en_en el que li vull dir? ara m'ha caigu_ la _e i fa una es_ona m'havia caigu_ la _e...

El doctor va fer veure que ho entenia encara que no fos veritat i va continuar preguntant:

- I des de quan té aquest simptomes?

- _o_ va començar dissab_e passa_- ara havia girat el quadern i després de dibuixar una T també enorme, li ensenyava al doctor amb cara d'espantat - Jo sor_ia de l'ins_i_u_ i anava amb els meus amics en _oni i en Carles anàvem a en_renar al camp de fu_bol...

- On dius que anaveu?

- Al _ amp de futbol!

(Al quadern ara hi havia escrit una C)

- Aleshores en _arles va _omençar a expli_ar-nos la pel.lí_cula que havia vist el dia abans a la _ele ...

(i ara hi havia la T)

- ... era una pel.lícula d'ex_ra_erres_res, vull dir de marcians, m'en_en, oi? que es veu que _i havia semb_at mo_t bona. Ho veu, quen em poso nerviós encara és pitjor, mai no sé quina lletra em caurà a continuació (entretant canviava la T per una L), e_ cas és que jo _i vaig vo_er dir que aquella pe_ícu_a ja _'havia vist i a_eshores va ser quan me'n vaig adonar que em queien les lletres.

El doctor Pous mirava atentament el quadern on anaven apareixent les lletres. L'Òscar ara havia agafat arrencada i cada cop era més difícil d'entendre

- _e primer _octor Pous, en Toni i en Carles es devien pensar que jo feia broma i s'estaven pixant de riure però _esprés es van començar posar _els nervis (una D havia aparegut al quadern com per art de màgia), i només feien que _irme que ja n'hi havia prou _'aquell color i que fes el favor _e parlar bé. Però jo no po_ia! El cas és que em van _eixar sol enmig _el carrer i jo vaig _eci_ir que era millor no anar a entrenar aquell _ia. A_ans d'anar a casa però, vaig estar _oltant pel carrer (una V i una B havien substituit la D) pro_ant de parlar sol però ende_ades. _olia dir una cosa i en deia una altra! Quan me'n _aig adonar que tothom em mira_a vaig girar cua i me'_ vaig a_ar a sopar (ara una N!). La mare va _otar de seguida que jo _o estava bé, però vaig fer veure que te_ia mal de coll, com si hagués agafat a_gines o estigués afò_ic i me'_ vaig lliurar de do_ar massa explicacio_s aba_s d'a_ar-me_ al llit. Mi_i, p_ocu_o no have_ de pa_la_ amb ningú. per_ ja es pot imagina_ (una bonica R acabava d'aparèixer...) que això és impossible, em cauen les llet_es docto_!

El doctor Pous feia una cara entre la incredulitat i l'atac de riure.

- Senyor Martí, - de cop el tractava de vostè per si de cas - em temo que el seu cas l'haurem d'estudiar amb calma. No és gens corrent això que li passa. Per començar li farem una radiografia de les cordes vocals i una analítica completa. Com que el cas s'ho val, li sembla que comencem ara mateix?

- Li est_ia tan ag_ait docto_!

El doctor va prémer distretament el botó de l'intercomunicador mentre escrivia a gran velocitat un típic text il·legible en un quadern de receptes

- Ca_meta, perdó Carmeta, pot fer el favor de d'avisar al laboratori que ara mateix envio el senyor Martí amb caràcter d'urgència?

Quan infermera, pacient i recepta havien travessat la porta, el doctor Pous va marcar el número del seu col·lega i malgrat tot amic, Carles Martínez del departament de psiquiatria.

- Martínez? Soc en Pous, t'_nv__ _n p_c__nt _mb _n c_s _n_ m_c_ r_r...

- ...

- Q__ v_l d_r q__ n_ m'_nt_s? J_ v_ c_p _q__ _mb l_ C_rm_t_! _m p_ns_ q__ h_ t_ndr_s f__n_! _m_g_n_'t q__ s'_nt_st_ _ d_r q__ l_ c___n l_s ll_ tr_s!!!!

- ....

- M_rt_n_z! M_rt_n_z! N_ p_ng_s, M_rt_n_zzzzzzzzzzzzzzzzz!

===========================

===============================