On és el Garzón xilè?

Les cendres d'Augusto Pinochet han estat entregades fa unes hores a la seva família i ja són a la finca familiar de Los Boldos, a 140 quilòmetres al sudoest de Santiago.

A quasi tothom li està bé que les restes de l'exdictador quedin dipositades en un espai privat i allunyat de la capital. Al Govern perquè d'aquesta manera la tomba no es convertirà en un altar de peregrinació de l'ultradreta i a la família perquè es reduirà el risc de possibles accions vandàliques.

La paradoxa de tot plegat és que s'han portat les cendres del tirà a una província, la de San Antonio, tristament famosa pels casos de violacions de drets humans que s'hi van registrar durant la dictadura. A les instal·lacions del regiment de Tejas Verdes s'hi practicaven tortures i, a la costa, els helicòpters hi llançaven cossos d'opositors al règim militar. No és doncs d'estranyar que l'arribada de les cendres del tirà hagi provocat polèmica.

Després dels funerals castrenses d'ahir -amb escenes que tant van recordar als de Franco, en els quals Pinochet hi va assistir en persona- , Xile intenta ara girar plana a la seva història.

Mario Benedetti ha dit que amb la desaparició de Pinochet “la mort ha guanyat a la justícia”. Tot i això, l'escriptor uruguaià ha afegit que malgrat no haver-se acabat el judici, “ja l'ha jutjat i condemnat la història”.

¿Algú podia pensar que en el cas de l'exdictador xilè, la justícia aniria més ràpida que el rellotge biològic?

Quan Pinochet va ser detingut a Londres per ordre del jutge Garzón, ni als polítics europeus implicats directament en l'afer -Aznar i Blair- ni al president xilè Eduardo Frei els va interessar accelerar les coses i per això, un general “malalt” i incapacitat per comparèixer davant la Justícia va tornar miraculosament “ressuscitat” a Santiago.

En tot cas, cap autoritat política i judicial espanyola està legitimada per criticar la -diguem-ne- prudència d'Eduardo Frei quan aquí, 67 anys més tard de la guerra civil i 31 anys després de la mort de Franco encara no s'ha revisat o anul·lat cap dels judicis sumaríssims de la dictadura. El tebi projecte socialista de la Llei de Memòria Històrica n'és un exemple d'aquest caminar de puntetes amb el qual hem anat avançant des de la Transició.

En justa reciprocitat, ens ha mancat un Garzón xilè -el d'aquí no ho farà mai- que des de las alamedas de Santiago i amb la força que dóna el dret internacional, arranqui la careta a una part de la nostra història. Al darrera hi trobaríem el rostre de mil i un precedents de Pinochet, d'aquells que gràcies a la banda sonora del soroll de sables han viscut gaudint de la impunitat atorgada per una llei de punt i final fantasma aprovada, en el fons, per l'inconscient col·lectiu d'aquesta societat.

Hem volgut que a l'altre costat de l'Atlàntic, les democràcies sud i centreamericanes obrissin la caixa de trons, mentre que aquí ens hem girat l'esquena al passat per continuar cantant allò de “Libertad sin ira, libertad”.

Il·lustració: Dibuix d'en JAP publicat en El Punt