Atilano, l'avi hacker

L' Institut de la Joventut (Injuve), organisme del ministeri de Treball i Assumptes Socials, disposa d'un web anomenat Programa de Emancipación Joven en el qual s'ofereix amplia informació sobre l'accés a l'habitatge, al món laboral, als microcrèdits etc.

Aquesta setmana, però, un hacker de la tercera edat que es fa dir Atilano ha pres possessió de la plana, deixant-hi cinc vídeos i impedint l'accés als continguts. En el primer dels vídeos comunica als visitants que ha “segrestat” la plana “perquè no aprofiteu els ajuts que us donem” i en els altres recrimina als joves per dedicar-se a utilitzar internet per baixar cançonetes i fer xorrades i verreries, en lloc d'aprofitar els recursos que ofereixen webs com emancipacion.es.

En el cinquè vídeo, la dona d'Atilano l'avisa que la policia ha trucat a la porta demanant per ell i es pot veure per la webcam com el hacker fuig i en el sisè només apareix en pantalla la muller del jubilat preguntant-li què carai ha “robat” als joves, demanant-li que torni a casa perquè no li passarà res i oferint-li unes croquetes d'aquelles que li agraden tant.

Naturalment tot plegat és una campanya de l'Institut de la Joventut aplicant les tècniques del màrqueting viral que, com explicàvem fa un temps en un altre post, consisteix en llançar una pedra a l'oceà d'internet per acabar provocant un tsunami de gran impacte publicitari i de baix cost econòmic. Ja ho va fer i amb èxit la cadena MTV amb la cançó “Amo a Laura” i també la Campanya del Mil·leni de l'ONU “robant” l'escó de Zapatero.

Els vídeos d'Atilano han estat penjats a YouTube i segurament gràcies a ells, la plana de l'Injuve, creada fa un any i mig, està essent coneguda per molts joves que si no hagués estat per aquesta campanya de l'agencia Lola mai s'hi haurien apropat.

Com dèiem, el màrqueting viral -l'expansió d'un missatge per internet d'usuari a usuari, de la mateixa manera que ho fa un virus- és una estratègia publicitària ja coneguda, però l'originalitat dels creatius d'aquesta campanya consisteix curiosament en promoure els continguts d'un web impedint l'accés a ells mitjançant l'acció d'un fals hacker que, per cert, té pinta de tot menys de pirata i pirat de la xarxa.

• Porta amagada per poder accedir a emancipacion.es

• Enric Aparici: El màrqueting viral, una nova forma de comunicació

L'uròleg que fumava en el quiròfan

Fins dilluns no tornaran a funcionar amb normalitat els serveis de l'hospital de Can Ruti de Badalona, afectat dimecres per un incendi que va començar en el vestidor de dones situat al soterrani de l'edifici.

La investigació portada a terme pels Mossos d'Esquadra i els bombers confirma que la causa més probable del foc ha estat una cigarreta mal apagada que algú del personal del centre va dipositar en una paperera del vestidor. Per a tant, ens trobem davant una imprudència doblement flagrant que infringeix totes les normes: fumar en un edifici públic que a més pertany a la Xarxa d'Hospitals sense Fum i deixar la burilla encesa.

A la web de la Xarxa Catalana d'Hospitals sense Fum, promoguda pel Departament de Salut i per l'Institut Català d'Oncologia, es pot llegir el següent:

Els objectius que ha d'assolir qualsevol hospital que vulgui formar part de la Xarxa Catalana d'Hospitals són:

• Aconseguir que l'hospital sigui lliure de fum a totes les àrees assistencials i de treball.

• Aplicar un model d'intervenció efectiva amb compromís organitzatiu, grupal i individual per facilitar i reforçar el control d'actituds i de consum de tabac.

• Promoure el compliment dels estàndards internacionals establerts per la Xarxa Europea d'Hospitals sense Fum.

Per a tant, encara que sigui a nivell individual i minoritari, alguna cosa està fallant en l'aplicació de les normatives antitabac a l'hospital Germans Trias.

Però no ens hem d'esverar. A la ciutat de Pescia, a la Toscana, un uròleg acaba de ser condemnat a pagar 4.500 euros per fumar dins un dels quiròfans d'un hospital, essent aquesta la primera multa que s'imposa a Itàlia per dany a la imatge de la sanitat pública.

El metge infractor va ser descobert amb la cigarreta a la ma en el quiròfan – l'indret on les condicions higièniques han de ser cuidades al màxim- durant una inspecció de la secció sanitària dels Carrabiners.

A Can Ruti, com a mínim, qui fumava ho feia en un dels vestidors i no pas a cap del 18 quiròfans del centre sanitari. Com es pot veure, el comportament humà, per negatiu que sigui, sempre pot ser pitjor.

• Una mica d'història: l'origen del topònim Can Ruti

Foto: El personal sanitari atenent en una terrassa de l'hospital als malalts evacuats. / Ferran Nadeu / El Periódico

Federico treu foc pels queixals

Els resultats de la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) ha fet crispar els nervis a la COPE i especialment a Federico Jiménez Losantos. L'emissora dels bisbes ha perdut des del juliol (segona onada) 110.000 oients, que és la mateixa quantitat que ha guanyat Onda Cero de Planeta. D'aquesta manera s'escurcen distàncies entre la segona i la tercera emissora d'abast estatal: COPE (2.161.000 oients) i Onda Cero (1.997.000 oients). Al davant de tot i a gran distància es situa la SER amb 5.056.000 oients (413.000 més que a l'anterior onada).

En el Principat, mentrestant, segueix ocupant la primera posició Catalunya Ràdio amb 514.000 oients, seguida de la SER (487.000), RAC1 (310.000, un 12 per cent més que fa un any), Onda Cero (152.000) i la COPE (147.000), que a Catalunya ha perdut un 18 per cent d'oients en relació a la darrera onada de l'any passat.

La davallada de la COPE té molt a veure amb la pèrdua d'audiència que, segons l'EGM, està registrant el programa La Mañana de Federico Jiménez Losantos. El magazín més escoltat per la dreta política i sociològica espanyola compta ara amb una audiència de 1.493.000 persones, unes 223.000 menys que a la segona onada de juliol, i ja ha estat superat pel programa matinal de Carlos Herrera a Onda Cero (1.546.000 oients, 154.000 més que el juliol). Mentrestant, el Hoy por hoy, dirigit i presentat per Carles Francino a la SER, és consolida al capdavant dels matinals amb una audiència de 2.889.000 persones ( 268.000 més que els registrats l'estiu passat).

Els mals resultats de La Mañana de la COPE podrien ser deguts al cansament d'una part dels seus oients davant les crítiques que, dia sí, dia també, dedica Jiménez Losantos a Mariano Rajoy, el Maricomplejines que segons el polèmic radiofonista porta al PP pel camí de la tebiesa política. És possible que amb el seu somni de veure a Esperanza Aguirre ocupant La Moncloa, el periodista de la COPE s'hagi passat de frenada avançant per la dreta extrema a un sector de la seva audiència, però Jiménez Losantos no vol ni sentir a parlar d'errors propis i atribueix la davallada d'oients a una manipulació de les dades demoscòpiques portada a terme per l'Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC), responsable de l'EGM. La teoria de la confabulació, aplicada a l'11-M, tindria ara una nova versió en les sumes i les restes de l'Estudi General de Mitjans, una manipulació dels resultats de les 43.000 enquestes fetes per l'AIMC, entitat integrada per mitjans de comunicació, agencies de publicitat i anunciants. Al darrera, segons Jiménez Losantos, hi hauria una campanya del govern socialista i de Prisa contra l'emissora de la Conferència Episcopal i també una mena de revenja de l'AIMC contra la COPE per l'afer protagonitzat fa un any i mig per José Antonio Abellán, director del programa El Tirachinas quan el seu equip es va posar a “investigar” d'una manera considerada per molts com a poc ètica els mètodes d'elaboració de les enquestes de l'EGM. A conseqüència de l'escàndol, la COPE va ser expulsada de l'EGM i, més tard, readmesa, un retorn que Jiménez Losantos considera que l'emissora no hauria d'haver acceptat mai.

En aquest fragment del seu programa de dimarts, el podeu escoltar despotricant contra tothom, inclosos els seus caps, els directius de la COPE que van fer tot el possible perquè l'emissora tornès a ser admesa a l'EGM.





I aquí teniu la versió còmica de les paraules de Jiménez Losantos feta en el programa de RAC1 Minoria Absoluta.





Acudit: www.jrmora.com

S'estrena 3cat24.cat

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estrenat avui un nou portal informatiu: 3cat24.cat. Aquesta web aprofita les potencialitats informatives de la ràdio i la televisió públiques oferint als internautes un cabdal informatiu important tant en text com en so i en imatges.

Llàstima, però, que el portal no disposi de moment de l'eina per poder incloure els vídeos informatius de producció pròpia en els blogs a l'estil de serveis com YouTube. Al cap i a la fi estem parlant d'imatges d'una televisió pública pagada per tots.

En tot cas, a la llista del Grup de Periodistes Digitals, Ferran Clavell, director de continguts de CCRTV Interactiva acaba d'explicar que segurament el proper mes de gener aquesta funcionalitat ja estarà operativa, amb la qual cosa es complirà el que diu Joan Majó, director general de la CCMA, a la seva carta de presentació:

"Ens obrim de bat a bat a la participació ciutadana; una forma de creació informativa conjunta, plural i enriquidora"

"Ara, que és el moment d'adaptar-nos a altres plataformes, tenim el repte i la il·lusió de fer-ho sense complexos"

El "servei tècnic" del monestir

En motiu de la recent presentació per part d'Amazon del Kindle, el lector de llibres amb el qual es pretén popularitzar la literatura en suport digital, s'ha tornat a parlar del llibre tradicional com un dels grans invents de la humanitat. Un objecte formalment senzill, càlid, amigable i idoni per transmetre i preservar coneixements. Un estri, el llibre de paper, que fins ara ha resistit les embranzides de la indústria electrònica per substituir-lo per l'e-book (el fracàs del Sony Reader n'és un exemple).

No es pot negar que aparells com el Kindle aporten avantatges: connexió a la xarxa per telefonia mòbil d'alta velocitat (un llibre baixa en un minut), lectura gratuïta del primer capítol, possibilitat d'anotar-hi textos, capacitat per guardar-hi uns 200 volums (tema interessant tenint en compte les limitacions d'espai dels habitatges actuals), preu econòmic dels llibres (10 dòlars), possibilitat de subscripció a diaris, opció per ampliar el cos de les lletres, llarga durada de les bateries (unes 30 hores), pes reduït (menys de 300 grams) i facilitat de lectura similar a la que ofereix el paper.

Inconvenients? El preu del Kindle (399 dòlars), el format propietari de Mobipocket que no compleix els estàndars, l'obligació d'adquirir els volums a Amazon i el temor dels possibles usuaris a complicar-se la vida amb un nou aparell electrònic quan l´ús del llibre de paper és tan senzill.

¿Quina va ser, però, segles enrere, la reacció de les persones que van tenir a les seves mans els primers llibres? ¿Van necessitar assessorament tècnic per gaudir del nou invent?.

En aquest vídeo se'ns mostra una divertida escena en un monestir on un “tècnic” de l'època intenta assessorar a un monjo sobre l'ús del “nou sistema” anomenat llibre.

Escolta com sona

Per aquells a qui us agrada llegir el contingut del blog i al mateix temps escoltar música, he instal·lat una playlist amb cinquanta peces musicals dels següents artistes: Alanis Morissette, Alicia Keys, Aretha Franklin, Coldplay, David Bowie, Diana Krall, Dinah Washington, Leonard Cohen, Neil Young, Nina Simone, Norah Jones, Oasis, Richard Julian, Sarah McLachlan, Sarah Vaughan, Syleena Johnson i The Band.

Com podeu veure, a la tria, que aniré ampliant amb el temps, hi ha una mica de tot i respon -no podia ser d'altra manera- als gustos musicals de qui signa aquest Diari de l'Absurd.

Trobareu la “caixa de música” - un widget del servei Finetune- a la columna de la dreta.

"Visca Polònia lliure!"

El “Visca Polònia lliure!”, cridat per Toni Soler a l'escenari del Liceu, ha estat una de les frases més comentades de la cerimònia d'entrega dels Ondas, uns premis d'un grup mediàtic -Prisa- que no es mostra precisament conciliador ni comprensiu amb els sectors sobiranistes catalans. La darrera mostra n'ha estat el duríssim editorial de dilluns passat en El País sobre la manifestació de dissabte a Barcelona convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir. Un editorial que semblava tret d'El Mundo, La Razón o l'ABC i que podien haver signat els federicos, que són aquell grup de jubilats seguidors del radiofonista de la COPE que sempre es col·loquen a primera fila de les concentracions de l'AVT per insultar a Zapatero. Dilluns a Madrid, a l'acte contra l'atemptat d'ETA, escridassaven al secretari de Moviments Socials del PSOE i regidor, Pedro Zerolo, acusant-lo de “traïdor”i de “pocavergonya” i entre empentes i més insults li etzibaven allò de “Zerolo maricón”.

Els mateixos o similars exaltats que ahir, a les portes del Congrés, en la commemoració del Dia de la Constitució, van pretendre insultar al president Montilla cridant-li “¡catalán!”.

En el seu editorial, titulat “Trampa i bochorno”, El País acusava als organitzadors de la manifestació d'haver enganyat als milers de manifestants convertint la protesta pel desgavell ferroviari en un acte d'exaltació independentista. D'acord que el lema de la convocatòria no era concís i que causava perplexitat veure a Pujol -soci d'Aznar durant tants anys- manifestant-se per unes mancances que venen de l'època del govern del PP, però el nom i trajectòria de l'entitat convocant no deixava dubtes sobre el color estelat de l'acte. Com tampoc es pot dir que doni gat per llebre Francisco José Alcaraz i la seva AVT quan convoca les seves manifestacions a Madrid contra ETA i el PSOE.

En els dos eixos polítics, el que va de dreta a esquerra i el que travessa les pàtries (la del centre i les de les perifèries) hi ha una notable ebullició provocada per l'olla electoral que porta massa temps escalfant-se. Manuel Marín, que deixarà la presidència de la cambra baixa amb el cul ben escaldat, n'és un exemple d'aquesta situació i sort n'hi ha de gent com els de “Polònia” que introdueixen tones d'humor dins la foguera política. La frase de Toni Soler a l'entrega dels Ondas aporta aquest toc surrealista necessari en una situació com l'actual. I també ho acaba d'arrodonir (veieu el vídeo de dalt), el consell del “rei” Toni Albà al president veneçolà Hugo Chávez:

"Hugo Chávez, tu no te preocupes por el resultado del referendum porqué esto de eternizarse en el cargo es un coñazo. Y te lo digo por experiencia".


Us deixo aquí sota el vídeo de l'actuació a la gala dels Ondas de la jove cantant malaguenya María, a qui no tenia el gust de conèixer i que francament m'ha sorprès per la seva veu i encants en la interpretació d'”Agüita de abril”, el tema que obre el seu segon disc “Te espero aquí”.

Cor culé, butxaca perica

Ernest Folch és segurament l'únic culé que va viure dissabte amb absoluta tranquil·litat el derbi més igualat dels darrers temps (Espanyol 1- F.C. Barcelona 1). Folch és un blaugrana de pedra picada però la seva editorial Ara Llibres acaba de publicar “Sóc perico i què!”, un treball escrit per Manel Lucas -el “Franco” i el “Lluís Llach” de “Polònia” i de “Minoria Absoluta”-, un llibre d'obligada compra pels seguidors de l'Espanyol i també pels culés que volen entendre les misterioses raons per les quals algú pot arribar a ser perico en un univers esportiu, social, polític i mediàtic dominat pels colors blau i grana.

L'editor Folch, que va proposar directament a Manel Lucas escriure l'obra, ha pogut doncs seguir les incidències del derbi amb el cor culé i amb la butxaca perica. És a dir, amb la pau d'ànim de l'apostador que sap que mai pot perdre.

Si el món editorial fos just i equitatiu, el propietari del Grupo Planeta i màxim accionista de l'Espanyol José Manuel Lara Bosch hauria de fer un punt i apart en la seva picabaralla amb el president Daniel Sánchez Llibre i publicar “Sóc culé i què!”, un llibre en edició catalana i castellana dirigit a satisfer l'autoestima dels barcelonistes, però també a donar respostes als lectors espanyolistes i madridistes sobre l'enigmàtic i fascinant trastorn bipolar (eufòria-depressió) que afecta cíclicament a la penya blaugrana.

Aquest manual de psicopatologia culé segur que seria un gran èxit de vendes i Lara - apostador de mena amb un peu a La Razón i l'altre a l'Avui- aconseguiria fer posar les dents llargues al seu col·lega Folch, l'home tranquil del derbi de dissabte.

El "comandant" Piqué

"El comandant Piqué els dona la benvinguda a bord".

L'ex ministre Josep Piqué ha iniciat aquesta setmana la seva nova tasca com a president de la Vueling anunciant un canvi d'estratègia per aturar la caiguda en picat de la companyia aèria que té com a principal accionista a José Manuel Lara. L'agressiu mercat dels vols a baix cost ha passat factura i de gener a setembre, Vueling ha multiplicat per 20 les seves pèrdues, mentre que a la Borsa les accions han perdut en un any la meitat del seu valor inicial.

Al comandant Piqué se li ha girat doncs feina amb aquest retorn al món empresarial. Després de fracassar en el seu intent de portar al PP de Catalunya pel camí del centre – la famosa “via catalanista”- ara li toca un altre repte: practicar el boca a boca i ressuscitar a una empresa jova afectada per factor externs (la dura competència d'altres companyes, l'encariment dels carburants...) i interns (errors de gestió i picabaralles entre els socis).

De moment, l'ex president del PPC ja ha anunciat una pujada del preu dels bitllets, una major dedicació a les rutes més rendibles (els destins de negocis) i no ha descartat la possibilitat d'aliances i fusions amb altres operadors del sector.

El primer accionista de Vueling (26,8 per cent de les accions) és Inversiones Hemisferio, una societat patrimonial creada per la família Lara per diversificar els seus negocis més enllà de l'edició de llibres i fascicles, els diaris (La Razón, Avui, ADN), la radio (Onda Cero, COPE i RKOR) i la televisió (Antena 3). D'aquesta manera, Hemisferio té interessos en el sector immobiliari amb participacions a Metrópolis, en el de l'alimentació (l'empresa Interaliment, dedicada a la comercialització i a l'elaboració de peix i marisc congelat), en el de les joguines (Tecnitoys, que a Espanya comercialitza l'Scalextric) i en el del capital risc a Catalana d'Iniciatives junt a la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.

José Manuel Lara és mou en horitzons empresarials batejats amb noms de llarg abast ( Planeta, Hemisferio), però Vueling és una companya aèria de curta volada amb només una vintena de destins que no van més enllà de la geografia europea. En tot cas, això no deixa de ser una avantatge per Josep Piqué tota vegada que si els seus avions volessin, posem per cas, fins a Caracas, l'ex ministre d'Assumptes Exteriors d'Aznar tindria un problema afegit amb nom i cognom: Hugo Chávez.

Ben segur que el president veneçolà no oblida el paper jugat per Piqué durant l'intent del cop d'estat del 2002 quan els governs d'Estats Units i Espanya van ser els únics en legitimar al colpista Pedro Carmona promovent una reunió conjunta entre aquest empresari i els ambaixadors Charles S. Schapiro i Manuel Viturro de la Torre. Un diplomàtic, el nord-americà, amb experiència en conspiracions, tota vegada que anys abans era agregat militar a l'ambaixada a Santiago de Xile quan Pinochet va enderrocar Allende.

I també es probable que Chávez recordi d'aquells dies l'intent frustrat de la presidència espanyola de la Unió Europea de fer aprovar pels socis comunitaris un document, redactat en el ministeri d'Assumptes Exteriors, amb el qual la UE expressava la seva “confiança” en el govern transició impulsat pels colpistes. Com que l'acció dels insurrectes va fracassar al cap de tres jornades, la declaració comunitària no va tenir temps de ser traduïda i aprovada pels estats membres.

Piqué hauria de tenir en compte que a Chávez li agraden els avions. La setmana passada a París, quan el president veneçolà era a punt de sobrevolar territori espanyol per dirigir-se a Lisboa, es va permetre fer una broma davant els periodistes afirmant que passaria a tocar La Zarzuela i que esperava que no disparessin contra el seu avió.

Aquest divendres i ja en to seriós, Chávez ha amenaçat en nacionalitzar els dos bancs espanyols que operen a Veneçuela – el Banco Provincial (BBVA) i el Banco Venezuela (Grupo Santander)- si el rei Joan Carles no li demana disculpes per l'incident de la passada Cimera Iberoamericana. I fa unes hores ha insistit en tema assegurant que si el PP guanya les eleccions de març, expulsarà de Veneçuela a la petroliera Repsol i també nacionalitzarà aquests bancs.

Una nova sortida de to destinada al consum intern i lligada a la necessitat de Chávez d'explotar l'enemic exterior i els sentiments nacionalistes davant el referèndum sobre la polèmica reforma constitucional, que inclou la reelecció indefinida del president, i que es celebra avui diumenge a Veneçuela.

Veurem amb quin humor es desperta demà el populista president bolivarià, però en tot cas, per prudència i per sentit comú, és millor que el comandant Piqué no posi mai rumb cap a Caracas.

• Arxiu sonor: Chávez: "Le voy a pasar rasante a La Zarzuela"
  

• Un article recomanable de José María Otero: Chávez vs. Aznar: Una historia con matices oscuros
  

• Vídeo: gag del programa de TV3 "Polònia" amb Rajoy, Acebes i Piqué en un vol de Vueling.
  

Un crack d'oficina

Si ahir us parlava dels canvis introduïts per Joan Laporta a la directiva del Barça, avui us deixo aquest vídeo en el qual es pot veure una de les proves que hauran de passar a partir d'ara tots aquells que aspirin a treballar a les oficines del club. El concepte és clar: el jogo bonito ha d'impregnar totes les estructures del F.C. Barcelona, començant en el racó de la fotocopiadora i acabant en el darrer bri de gespa.

Despatxos i samarretes

Són temps de poques alegries a Can Barça i Joan Laporta ha decidit sacsejar la junta per veure si amb els canvis als despatxos, els tècnics abandonen l'immobilisme tàctic i les vaques sagrades tornen a brillar a la gespa. El president ha mogut vuit peces i la més destacada és la recuperació de la vicepresidència esportiva, un càrrec vacant des de la sortida de Sandro Rosell el juny del 2005 i que passa a mans de Marc Ingla, fins ara responsable de l'àrea de mercadotecnia del club.

Ingla ha patit de primera ma la davallada en la venda de samarretes de Ronaldinho -un 40 per cent menys en relació al mateix període de l'anterior lliga- i per a tant és de suposar que assumeix el seu nou càrrec amb la ràbia suficient per fotre una simbòlica i futbolera puntada de peu a on calgui i a qui calgui. Perquè si amb alguna cosa no es pot jugar -i Ingla ho sap- és amb l'extraordinari negoci de les samarretes, el termòmetre que marca la salut de les multinacionals esportives com la blaugrana.
I si tot plegat dona ales a Ingla per formar dintre de dos anys tàndem electoral amb el seu soci de negocis i vicepresident econòmic Ferran Soriano, Laporta matarà dos ocells d'un tret. Haurà entrat la piloteta, es vendran més samarretes i l'actual president podrà deixar en herència allò que tot mandatari desitja quan entra a la recta final: una candidatura de continuïtat.

Foto: Marc Ingla.

Calvo Sotelo a Google Maps

Dimarts, coincidint amb els 32è aniversari de la mort de Franco, uns independentistes gallecs van entrar a l'edifici de l'ajuntament de Tui, a Pontevedra, i van “segrestar”, sense que ningú se'n donés compte, un bust de José Calvo Sotelo. L'acció, reivindicada a la seva plana web pel grup Nós-Unidade Popular, va ser gravada en el vídeo que podeu veure a dalt i s'afegeix a dues operacions similars portades a terme en el mateix municipi: la destrossa d'una vidriera de l'ajuntament en la qual hi havia l'escut preconstitucional i la decapitació d'una estàtua de Calvo Sotelo situada en un passeig del municipi, junt a la caserna de la Guàrdia Civil. L'alcalde del PP, Antonio Feliciano Fernández Rocha va fer restaurar aquesta darrera estàtua i ara, després de la desaparició del bust, ha decidit posar un sistema de control a la porta de l'ajuntament.

Han passat més de tres dècades des de la desaparició de Franco, però encara hi ha moltes ciutats i pobles que conserven plaques i monuments glosant el cop feixista i la dictadura. La Llei de la Memòria Històrica acaba de passar el seu tràmit en el Congrés, amb el suport de tots els grups excepte ERC i el PP, i ara haurà de ser aprovada pel Senat. Aquesta llei, entre altres coses, obliga a la retirada dels símbols franquistes excepte quan representin un record privat o quan tinguin valor artístic o arquitectònic. Respecte a aquests darrer punt, el portaveu de CiU a la cambra baixa Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit l'acceptació d'una esmena transaccional que permetrà a l'Església emparar-se en raons artisticoreligioses per no retirar els símbols franquistes que estiguin en edificis eclesiàstics. Les discussions, doncs, seran llargues i apassionades.

Catalunya és segurament una de les zones de l'estat on hi ha menys vestigis franquistes. Pocs anys després de la mort del dictador, els ajuntaments catalans van ser pioners en la retirada d'escultures i monuments i en el canvi de noms dels carrers. El 1979, a Barcelona, l'avinguda del Generalísimo Franco va recuperar el seu nom popular, la Diagonal, i la plaça Calvo Sotelo va passar a dir-se de Francesc Macià.

Això va succeir en el món real, però la paradoxa de tot plegat és que en el món virtual, el de Google Maps, 28 anys després del canvi de denominació, aquesta darrera plaça apareix amb el doble nom Calvo Sotelo / Francesc Macià. No sigui que algun nostàlgic de l'anterior règim es perdi cercant la terrassa del Sandor.

Clar que no sé fins quin punt es pot reclamar res a Google quan l'ajuntament conserva el carrer dedicat al Duc de la Victòria, títol nobiliari del general Espartero que l'any 1842 va bombardejar la ciutat. Ara, en una sorprenent decisió, el ple del Districte de Ciutat Vella ha decidit retallar el nom deixant-lo com a “carrer del Duc”, una mena d'exercici de desmemòria històrica que, aplicat a la Diagonal hauria donat com a resultat Avinguda del General (això sí, rebaixat de galons sense l'ísimo per no fer pensar amb en Franco).

I també els faria gràcia als del Google repassar el mapa de la ciutat i descobrir que a la capital catalana es manté la plaça d'Antonio López, primer marqués de Comillas, que a més de ser navilier i comerciant, va ser un destacadíssim negrer.

D'on surten els iPod?

Els iPod els porten les cigonyes?

No funciona exactament així, però aquest vídeo ens ensenya en un minut com es fabriquen amb tot l'amor del món aquests objectes del desig dels amants de la música i de l'electrònica.

Vía: Un Vídeo al Dia

Quim Monzó i la palla Garibaldi

Quim Monzó va ser divendres a Minoria Absoluta, el programa satíric i humorístic de RAC1, en motiu de la presentació del seu darrer llibre “Mil cretins”. Contràriament a Paco Umbral i el seu famós “¡Yo he venido aquí a hablar de mi libro!”, l'escriptor català tenia ganes de xerrar de tot menys dels seus nous contes. Monzó estava en vena, l'ambient acompanyava, la conversa era molt entretinguda i divertida i va anar derivant fins a l'autoestima més intima i les tècniques de l'onanisme.

Escolteu-lo en aquest fragment de l'entrevista explicant el consell que li va donar una vegada Pi de la Serra i descobriu de la ma de l'autor estrella de la Fira de Frankfurt en què consisteix la “palla Garibaldi”.

• Entrevista complerta

D'altra banda, Monzó ha sorprès avui al lectors del suplement Cultura/s de La Vanguardia apareguent caracteritzat com el senyor Beneset, el protagonista del primer conte de “Mil cretins”, un home que viu en un geriàtric i que de tant en tant es disfressa de dona. La foto és de Pedro Madueño i el maquillatge ha estat fet per Lluïsa Gasch.

Cultura/s inclou aquestes dues crítiques del llibre:

• Julià Guillamon: Dos hombres y un armario

• Jordi Galves: Poema sobre la nada
  

Maleni vola i la carn d'olla de Sirera s'enceta

La ministra Magdalena Álvarez, “Antes partía que doblá”, s'ha agafat el dia lliure per anar de visita privada a París. Avui tenia previst volar a Rabat per reunir-se amb el seu homòleg marroquí Karim Ghellab, però el viatge ha estat ajornat a petició del govern del Marroc per demostrar el malestar causat per la recent visita dels reis d'Espanya a Ceuta i Melilla.

A la reunió suspesa, Álvarez – la Indalecia Prieto de la política espanyola- i Ghellab havien de parlar del macroprojecte del túnel ferroviari sota l'Estret de Gibraltar, però és rotundament fals i propi de “miserables” -com diria Acebes- pensar que els marroquins s'han acollonit davant l'historial d'esvorancs i filtracions d'aigua que es produeixen a les obres de l'AVE supervisades per la ministra malaguenya. També és del tot incert que l'aparició d'un forat imprevist durant la futura construcció del túnel de l'Estret pugui deixar sense aigua al Mediterrani i causar un esllavissament a l'Atlàntic, paralitzant tot el tràfic marítim entre Europa i el continent americà.

Mentrestant, el PP de Catalunya ha aprofitat l'acudit que va fer Zapatero a l'entrevista de la setmana passada amb Buenafuente - “Imagino que venias en Cercanias”- per entrar de ple a la guerra dels vídeos. Els populars han agafat les imatges inicials de l'entrevista quan el còmic català simulava arribar tard a La Moncloa per culpa del tren i les han barrejat amb titulars dels diaris sobre el desgavell a les obres de l'AVE a Barcelona. El vídeo, penjat a la plana del PPC i a YouTube, porta per títol “Zapatero se rie de los catalanes”.

A hores d'ara, Acebes ja deu haver ventat vint puntades de peu a la carn d'olla d'en Daniel Sirera com a càstig per propiciar a les espanyes, amb títols com aquest, la fuita de vots de la dreta cap al PSOE.

• Entrevista de Buenafuente a Zapatero a La Sexta (15-11-2007): Primera part, segona part, tercera part, quarta part.
  

El nostre Dr. House

El Magazine de La Vanguardia publicava ahir un ampli reportatge sobre la revolució del mercat audiovisual provocada per les sèries de televisió nord-americanes, un fenomen que està superant en audiència a les estrenes d'algunes de les grans superproduccions de cinema. L'alta qualitat de les sèries actuals, amb uns bons guions, uns brillants i enginyosos diàlegs i unes excel·lents interpretacions, fa que comptin arreu del món amb milions de seguidors que, en molts casos, per deixar de ser captius del capritx dels programadors, baixen d'internet els capítols o es compren les temporades en format DVD.

Confesso que des de fa un temps miro més sèries que pel·lícules. Concretament m'injecto, via satèl·lit, capítols i més capítols de CSI, Doctor House, Numb3rs, Jag: alerta roja, Navy: investigación criminal, Bones, Alerta Cobra (una entretinguda producció alemana), i, per descomptat, no tinc cap inconvenient en tornar a veure les vegades que calgui en DVD grans clàssics com Sexo en NY, la insuperable El ala oeste de Casa Blanca i l'espanyola Periodistas.

A part del seu talent inqüestionable, una de les característiques clau de les sèries nord-americanes és el pressupost gegantí amb què compten. Ellen Pompeo, protagonista d'Anatomia de Grey, cobra 200.000 dòlars per capítol i una quantitat similar rep Eva Longoria, l'actriu llatina de Mujeres Desesperadas. Un sol capítol de 24, que només a Estats Units serà vist per 20 milions de persones, compta amb un pressupost que quasi duplica el d'una pel·lícula de Woody Allen.

Vistes aquestes xifres astronòmiques innassumibles amb les subvencions nostrades, és poc probable que l'agent antiterrorista Jack Bauer comparteixi mai amb els inspectors dels Mossos d'Esquadra els racons i raconets de la Barcelona negre i gastronòmica de Pepe Carvalho. I tampoc veurem al doctor Gregory House fent patir amb la seva egolatria i cinisme als metges i pacients de l'Hospital Vall d'Hebron.

Per la promoció de la ciutat s'haurà de continuar confiant amb el talent del gran Woody Allen i, en tot cas, pregar perquè l'èxit de House no provoqui comportaments imitatius en algun departament hospitalari català.

Però pensant-ho fredament, tal vegada ja fem tard i a la facultat de Medicina, un futur Dr. Casas arrossega la cama, es fot les píndoles de quatre en quatre i renega de satisfacció somniant perversament amb el primer malalt que un dia o altre caurà a les seves mans.

96 vots o les ales desplomades de l'AVE

En un gest sense precedents, el Parlament de Catalunya va demanar ahir la destitució de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez.

Tot s'ha fet segons el guió previst: La resolució presentada per ERC i ICV-EUiA ha obtingut 96 vots favorables (també hi han donat suport CiU, PP i Ciutadans), mentre que 36 diputats socialistes s'han pronunciat en contra i el convergent Benet Maymí s'ha abstingut, en aquest cas per error (algú hauria d'estudiar la predisposició endèmica que tenen ses senyories a equivocar-se de botó).

El PSC s'ha quedat doncs sol en una votació a la qual no hi ha assistit el president Montilla, una absència justificada oficialment per les clàssiques “raons d'agenda”: la clausura de la vuitena Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu i l'assistència junt al rei a l'entrega del III Premi Internacional Conde de Barcelona al president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso. Raons de pes que li han estalviat la incomoditat de veure com els altres dos socis del govern d'entesa optaven per trencar la ídem i per volar en direcció contraria agafats a les ales desplomades de l'AVE.

El portaveu socialista Miquel Iceta ha justificat la posició del seu grup afirmant que “no correspon al Parlament català erigir-se en instància de control polític del Govern d'Espanya", ja que "els governs només responen davant dels seus parlaments".

És el mateix argument que ha esgrimit la vicepresidenta del Govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega per anunciar -amb un to taxatiu i sec perfectament estalviable- el que ja era sabut per tothom: que l'executiu de Zapatero és “sobirà” i que no farà cessar a la ministra per culpa del desgavell ferroviari a Barcelona.

A pocs mesos de les eleccions generals, tots han representat a l'escenari de la comèdia política el paper que els corresponia: els uns reclamant inútilment una destitució que saben que no es produirà i els altres agafant-se a la lògica dels diferents àmbits competencials de la cambra catalana i espanyola. ERC i ICV-EUiA han marcat distàncies amb el soci principal, cosa interessant de cara a les urnes; CiU, PP i Ciutadans han aprofitat el cas per posar el dit a la nafra de la desunió temporal del tripartit; i el PSC -no podia fer altra cosa- ha salvat el pont de germanor -més o menys subordinat- que lliga els socialistes catalans amb els espanyols. No són temps d'aventures: en el carrer Nicaragua ja ningú parla de grup parlamentari propi.

Mentrestant, dijous, Magdalena Álvarez es va anar a fer la foto a Valladolid dalt d'un Talgo de proves que va recorre per primera vegada amb viatgers el tram de l'AVE entre Madrid i la capital castellano-lleonesa. I ben aviat la veurem, esgrimint un altre gest triomfant i pescant vots, a la inauguració de l'arribada del tren d'alta velocitat a Màlaga. Allà, com a cap de llista del PSOE, obtindrà l'escó al Congrés per la propera legislatura i, si Zapatero torna a guanyar, algú altre, gens cremat pel desastres ferroviaris i, esperem, millor gestor, la substituirà al ministeri. Seran aquests milers de vots malaguenys els que ens lliuraran de les maneres prepotents de la senyora ministra i no pas el gest irritat i inútil dels 96 diputats catalans que ahir van voler picar simbòlicament la cresta a Zapatero amb una petició de destitució condemnada al fracàs i que també mirava, com tantes altres coses de l'actual agenda política, cap a les eleccions de març.


Foto 1: La ministra Magdalena Álvarez, dalt del tren, a l'arribada a Valladolid.

Foto 2: Montilla i el rei Joan Carles a l'entrega del premi Conde de Barcelona.

Ventdelplà uneix Chávez i Joan Carles

El president de Veneçuela Hugo Chávez i el rei Joan Carles han trobat finalment un tema que els uneix més enllà de la picaraballa política: la sèrie Ventdelplà. Com era d'esperar, aquesta desitjada reconciliació, via colebrot, no podia ser en altre lloc que a “Polònia”.

Montilla: "Vostès tenen un problema"

Catalunya és un país de grans imitadors capaços de modelar la ficció fins a convertir-la, per art de màgia, en realitat. Per això, força sovint, quan surt per la televisió el personatge autèntic, creiem veure a l'imitador treballant dalt l'escenari o en el plató televisiu. A vegades, fins i tot, sembla dotada de més càrrega humana, de més carn i ossos, la caricatura que l'ésser real.

Ahir però, el president Montilla va superar en el Parlament al seu imitador Sergi Mas interpretant, en el ple dedicat al desgavell ferroviari, un gag impagable: la imitació de Pasqual Maragall en la seva famosa frase dirigida a CiU: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu tres per cent“. Aquell 24 de febrer del 2005, l'estripada de Maragall va causar un terrabastall polític, mentre que ahir tothom va riure en escoltar per boca del president que el problema que té CiU és diu... Montilla.

Un gag enginyós, ben interpretat i amb una bona gestió de les pauses, però d'autor desconegut.

El president de la Generalitat tindrà moltes virtuts però l'exteriorització del sentit de l'humor, com a mínim en l'àmbit públic, no és precisament el seu fort.

¿Hi ha Miquel Iceta darrera l'extraordinària i divertida escena viscuda a la cambra catalana?

O millor encara, ¿ha tornat a fitxar el PSC a Gerard Florejachs, el guionista d'Andreu Buenafuente que va treballar a l'equip de campanya de Montilla a les eleccions del 2006?

Haurem d'estar atents a les següents “interpretacions” del president.

El caganer entra a l'Audiència Nacional

El dibuixant Guillermo Torres i el guionista Manel Fontdevila han estat condemnats avui per l'Audiència Nacional a una multa de 3.000 euros cada un d'ells per la polèmica portada de la revista satírica El Jueves en la qual apareixia una caricatura dels prínceps d'Astúries desfogant esplendorosament els seus instints més humans. La Justícia, que acostuma a deliberar dies i més dies les seves sentències, ha enllestit el tema a corre-cuita, com si, després d'haver encès el foc entorn els límits de la llibertat d'expressió, tingués ara por de cremar-s'hi encara més els dits.

A la vista oral, els humoristes gràfics han assegurat que no pretenien fer cap crítica de la Monarquia sinó de la mesura que acabava d'aprovar el Govern de concedir una subvenció de 2.500 euros per cada nou fill. L'advocat defensor Jordi Plana ha apel·lat a la llibertat d'expressió i ha protagonitzat un moment memorable a l'intentar presentar com a prova dues figures del tradicional caganer, una del rei i una altra de Zapatero, adduint que la seva venda i presència als pessebres catalans també és una “exhibició” però en cap cas es considera un delicte d'injúries. L'intent de l'advocat ha fet gràcia al jutge José María Vázquez Honrubia, però el magistrat ha refusat la prova.

Per la seva part, el fiscal Miguel Ángel Carballo ha demanat 6.000 euros de multa per cada uns dels malfactors (inicialment en demanava 3.600) en considerar que, malgrat el segrest judicial d'aquell número de la revista, la difusió de la caricatura havia "augmentat els beneficis econòmics" d'El Jueves, una cosa “intolerable”. El fiscal ha afirmat que tant el dibuix com el text que l'acompanyava són “injuriosos i innecessaris” i s'ha preguntat si un ciutadà mitjà “no es sentiria ofès i el seu honor vilipendiat” si es veiés retratat en una portada similar.

Després d'aquesta passejada pel terreny sociològic i eròtic, el fiscal també s'ha permès entrar en l'àmbit polític considerant que el desprestigi a la Corona “acaba desprestigiant a la pròpia nació”. Aprofitant la picabaralla entre Chávez i el rei a la Cimera Iberoamericana, Carballo ha plantejat quina seria la reacció dels espanyols si a Veneçuela es publiqués una portada com la d'El Jueves.

Al final de la vista, el jutge ha avançat la sentència, afirmant que la portada és “objectivament injuriosa” i que la multa, més enllà de la seva quantia, serveix per marcar els límits que no es poden traspassar.

L'advocat defensor ja ha anunciat que recorrerà la sentència i que si fos necessari ho portarà al Tribunal Europeu de Justícia d'Estrasburg.

En tot cas, no deixa de ser sorprenent que, en una societat democràtica, dos humoristes gràfics hagin hagut de passar avui per la mateixa porta per on entren emmanillats els terroristes i els narcotraficants. I encara ho és més que el bon o mal gust a l'hora de fer riure sigui objecte d'avaluació per part de jutges i fiscals de l'Audiència Nacional, l'organisme encarregat de jutjar els casos d'extrema gravetat, el successor del tristament famós Tribunal del Orden Público del franquisme.

L'afer d'El Jueves demostra que per raons de salut democràtica alguns articles del Codi Penal haurien de ser modificats. I si no es fa, tal vegada haurem de començar a pensar que la Corona no viu el seu millor moment i que necessita continuar sacralitzada entre el cotó fluix de jutges i fiscal d'ordre públic. Com si rés no hagués canviat.


Foto: Guillermo Torres i Manel Fontdevila a l'Audiència Nacional. / Efe

El "¿por qué no te callas?" del rei

Caracas. Abril del 2002. En ple intent de cop d'estat contra Hugo Chávez, l'ambaixador espanyol Manuel Viturro envia un telegrama xifrat al ministre d'Assumptes Exteriors Josep Piqué comunicant-li que “seguint instruccions de V.E. [vostre excel·lència]” s'ha entrevistat amb el líder colpista i president de la patronal Pedro Carmona, l'empresari autoproclamat president d'un govern de transició. Segons diu el telegrama, la trobada, a la que també hi ha assistit l'ambaixador dels Estats Units, Charles Shapiro, “en ha permès fins i tot subratllar la nostra sorpresa per la dissolució de l'Assemblea i dir-li que actituds com aquesta podien fer difícil que poguéssim en el futur expressar la nostra amistat cap a ell i la nostra comprensió cap a l'anunciat procés de consolidació de les institucions democràtiques”.

Aquest i set telegrames més explicant les actuacions fetes per l'ambaixada aquells dramàtics dies, des de la detenció de Chávez l'11 d'abril portada a terme per un grup de militars i el seu retorn al poder el 14, van ser algunes de les proves presentades l'1 de desembre del 2004 a la Comissió d'Exteriors del Congrés pel ministre socialista Miguel Angel Moratinos per demostrar el suport donat pel govern Aznar als colpistes veneçolans. El ministre va comparèixer a petició pròpia a conseqüència de la polèmica política provocada per les seves acusacions contra l'anterior executiu del PP en el programa de TVE “59 segundos”. Moratinos va demanar disculpes per “el lloc i el moment” escollit per parlar públicament del tema (per televisió i coincidint amb la visita oficial de Chávez a Madrid), i va subratllar que en cap moment havia acusat a Aznar de promoure el cop sinó de donar-li suport i legitimitat internacional, ordenant a l'ambaixador que es reunís amb el líder colpista i no fent cap condemna de l'intent colpista.

El 12 d'abril del 2002, els Estats Units i Espanya van fer, a iniciativa de Madrid, una declaració conjunta des de Washington, demanant que acabés la violència a Veneçuela i expressant el seu desig que “l'excepcional situació que experimenta Veneçuela condueixi en el termini més breu a la normalització democràtica plena i serveixi per assolir un consens nacional i la garantia dels drets i les llibertats fonamentals”.

Dit d'altra manera, que el període de transició dirigit pel colpista Pedro Carmona portés a un nou règim diferent del que havia estat escollit a les urnes.

El govern Aznar va intentar que Mèxic, Brasil, Argentina i França signessin la declaració, però els quatre governs es van negar a fer-ho perquè no es condemnava el cop d'estat.

Ben segur que el contingut del comunicat va provocar entre els partidaris de Chávez una sensació de refús similar a la que va sentir bona part de la societat espanyola quan, en els moments més dramàtics del 23-F, la Casa Blanca va mirar cap a un altre costat dient que l'intent colpista de Tejero i companyia era un “afer intern” de l'estat espanyol.

L'episodi esperpèntic d'aquest dissabte a Xile, a la cloenda de la Cimera Iberoamericana, amb en Chávez interrompent a Zapatero i acusant de “feixista” a Aznar i amb el rei Joan Carles instant-lo a callar i abandonant poc desprès la sala, té part de les causes en aquell abril del 2002.

No es tracta de defensar des d'aquí la manera de fer populista i autoritària del president de Veneçuela sinó de recordar algunes claus històriques que ajuden a entendre determinades actituds. A Amèrica Llatina existeix una lluita entre els que pensen que la pobresa i la desigualtat endèmica només es pot resoldre amb el lliure mercat i altres que creuen que el problema és precisament el neoliberalisme i que el que cal fer es reforçar el poder dels estats. Les multinacionals implantades al continent -entre elles les espanyoles- viuen molt millor en els països de lliure mercat governats per conservadors i per lliberals i d'aquí les protestes expressades per dirigents empresarials com el president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán que divendres passat advertia del creixent desinterès de les empreses espanyoles en continuar invertint a determinats països -referint-se, sense citar-los, a Veneçuela, Bolívia i Equador- per la inseguretat jurídica que, segons ell, pateixen les inversions estrangeres.

Chávez està convençut que darrera l'intent colpista del 2002 i la manca de condemna del govern Aznar s'hi amagaven interessos empresarials espanyols. Per això, les declaracions de Gerardo Díaz Ferrán van fer que hores més tard, tant el president de Veneçuela com l'argentí Néstor Kirchner i el nicaragüenc Daniel Ortega introduïssin en els seus discursos a la Cimera Iberoamericana dures crítiques contra el comportament de grups empresarials espanyols als seus països (Unión Fenosa a Nicaragua i el propi Díaz Ferrán a Argentina com a propietari de Marsans i copropietari de la conflictiva Aerolíneas Argentinas).

Chávez ha trobat doncs a l'escenari de la cimera a Xile un altaveu perfecte per continuar guanyant punts , amb el permís de Castro, com a líder dels llatinoamericans “antiimperialistes” i al mateix temps, disparant contra un enemic exterior com feia Franco, ha intentat tapar les critiques internes protagonitzades en aquests moments pel moviment estudiantil.

Amb la seva actitud populista i tan allunyada de l'estil diplomàtic, el president veneçolà ha col·locat al rei i a Zapatero en la situació d'haver de sortir a l'aparador internacional en defensa d'Aznar, amb qui, paradoxes de la vida, ni un ni l'altre han combregat mai. El mateix Aznar, per cert, que no té cap inconvenient en criticar des de l'estranger al govern espanyol sense que els patriotes de torn s'estripin la camisa.

Una defensa, impecable la de Zapatero i sorprenent, per la pèrdua de compostura, la del rei, que han estat agraïdes personalment per l'expresident del govern, mentre que Mariano Rajoy i Gabriel Elorriaga han aprofitat l'oportunitat per fer altre cop el ridícul acusant a la política exterior socialista de ser la responsable de l'incident de la cimera per les seves “amistats perilloses” a Amèrica Llatina.

Naturalment, qui ho pot dubtar, si el rei i Zapatero s'haguessin mantingut callats davant els insults de Chávez a Aznar, el PP i la seva branca mediàtica haurien tret a passejar el sant cristo gros acusant-los d'antipatriotes. Així és el primer partit de l'oposició i així son determinats periodistes.

• Declaració conjunta d'Estats Units i Espanya (12 d'abril del 2002)
• Transcripció literal dels moments més tensos de la cimera
• Chávez: "Serà rei però no em pot fer callar"
• Biografia de Chávez (Wikipedia)
  

Maleni Álvarez fa de Rocío Jurado

L'afer del desgavell a les obres de l'AVE sempre és notícia: la ministra Maleni Álvarez ha inaugurat un esvoranc i a continuació ha assistit com a convidada al programa del gran Cuní delectant a l'audiència amb una “cançó” de la Rocío Jurado: “Como una obra”.

Mentrestant a CiU, Mas i Duran Lleida han tingut una reunió amb un expert en transport públic per treure el major profit polític al caos de Rodalies.

Tot, naturalment, a "Polònia".

Música de gasolinera

Les cassettes que es venien a les gasolineres han passat gairebé a la història arraconades pels Cds de ves a saber quina Operación triunfo o pels mp3 baixats d'internet. En tot cas, les cobertes d'aquelles velles gravacions dels anys 70, 80 o 90 constitueixen per elles mateixes un autèntic museu dels horrors musicals i estètics, un aparador en el qual els primers frikis de la cançó s'obrien pas per la carretera nacional, alguns d'ells per quedar arraconats per sempre més i altres per assaborir moments de fama, quilòmetre darrere quilòmetre, fins que l'escalfor del sol dins l'infern del vehicle acabava devorant la cinta.

Aquí teniu una mostra de portades que alguna ànima amb sentit de l'humor ha recopilat en el servei Slideshare.

| View | Upload your own