96 vots o les ales desplomades de l'AVE

En un gest sense precedents, el Parlament de Catalunya va demanar ahir la destitució de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez.

Tot s'ha fet segons el guió previst: La resolució presentada per ERC i ICV-EUiA ha obtingut 96 vots favorables (també hi han donat suport CiU, PP i Ciutadans), mentre que 36 diputats socialistes s'han pronunciat en contra i el convergent Benet Maymí s'ha abstingut, en aquest cas per error (algú hauria d'estudiar la predisposició endèmica que tenen ses senyories a equivocar-se de botó).

El PSC s'ha quedat doncs sol en una votació a la qual no hi ha assistit el president Montilla, una absència justificada oficialment per les clàssiques “raons d'agenda”: la clausura de la vuitena Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu i l'assistència junt al rei a l'entrega del III Premi Internacional Conde de Barcelona al president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso. Raons de pes que li han estalviat la incomoditat de veure com els altres dos socis del govern d'entesa optaven per trencar la ídem i per volar en direcció contraria agafats a les ales desplomades de l'AVE.

El portaveu socialista Miquel Iceta ha justificat la posició del seu grup afirmant que “no correspon al Parlament català erigir-se en instància de control polític del Govern d'Espanya", ja que "els governs només responen davant dels seus parlaments".

És el mateix argument que ha esgrimit la vicepresidenta del Govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega per anunciar -amb un to taxatiu i sec perfectament estalviable- el que ja era sabut per tothom: que l'executiu de Zapatero és “sobirà” i que no farà cessar a la ministra per culpa del desgavell ferroviari a Barcelona.

A pocs mesos de les eleccions generals, tots han representat a l'escenari de la comèdia política el paper que els corresponia: els uns reclamant inútilment una destitució que saben que no es produirà i els altres agafant-se a la lògica dels diferents àmbits competencials de la cambra catalana i espanyola. ERC i ICV-EUiA han marcat distàncies amb el soci principal, cosa interessant de cara a les urnes; CiU, PP i Ciutadans han aprofitat el cas per posar el dit a la nafra de la desunió temporal del tripartit; i el PSC -no podia fer altra cosa- ha salvat el pont de germanor -més o menys subordinat- que lliga els socialistes catalans amb els espanyols. No són temps d'aventures: en el carrer Nicaragua ja ningú parla de grup parlamentari propi.

Mentrestant, dijous, Magdalena Álvarez es va anar a fer la foto a Valladolid dalt d'un Talgo de proves que va recorre per primera vegada amb viatgers el tram de l'AVE entre Madrid i la capital castellano-lleonesa. I ben aviat la veurem, esgrimint un altre gest triomfant i pescant vots, a la inauguració de l'arribada del tren d'alta velocitat a Màlaga. Allà, com a cap de llista del PSOE, obtindrà l'escó al Congrés per la propera legislatura i, si Zapatero torna a guanyar, algú altre, gens cremat pel desastres ferroviaris i, esperem, millor gestor, la substituirà al ministeri. Seran aquests milers de vots malaguenys els que ens lliuraran de les maneres prepotents de la senyora ministra i no pas el gest irritat i inútil dels 96 diputats catalans que ahir van voler picar simbòlicament la cresta a Zapatero amb una petició de destitució condemnada al fracàs i que també mirava, com tantes altres coses de l'actual agenda política, cap a les eleccions de març.


Foto 1: La ministra Magdalena Álvarez, dalt del tren, a l'arribada a Valladolid.

Foto 2: Montilla i el rei Joan Carles a l'entrega del premi Conde de Barcelona.