dilluns, 19 de novembre de 2007

El nostre Dr. House

El Magazine de La Vanguardia publicava ahir un ampli reportatge sobre la revolució del mercat audiovisual provocada per les sèries de televisió nord-americanes, un fenomen que està superant en audiència a les estrenes d'algunes de les grans superproduccions de cinema. L'alta qualitat de les sèries actuals, amb uns bons guions, uns brillants i enginyosos diàlegs i unes excel·lents interpretacions, fa que comptin arreu del món amb milions de seguidors que, en molts casos, per deixar de ser captius del capritx dels programadors, baixen d'internet els capítols o es compren les temporades en format DVD.

Confesso que des de fa un temps miro més sèries que pel·lícules. Concretament m'injecto, via satèl·lit, capítols i més capítols de CSI, Doctor House, Numb3rs, Jag: alerta roja, Navy: investigación criminal, Bones, Alerta Cobra (una entretinguda producció alemana), i, per descomptat, no tinc cap inconvenient en tornar a veure les vegades que calgui en DVD grans clàssics com Sexo en NY, la insuperable El ala oeste de Casa Blanca i l'espanyola Periodistas.

A part del seu talent inqüestionable, una de les característiques clau de les sèries nord-americanes és el pressupost gegantí amb què compten. Ellen Pompeo, protagonista d'Anatomia de Grey, cobra 200.000 dòlars per capítol i una quantitat similar rep Eva Longoria, l'actriu llatina de Mujeres Desesperadas. Un sol capítol de 24, que només a Estats Units serà vist per 20 milions de persones, compta amb un pressupost que quasi duplica el d'una pel·lícula de Woody Allen.

Vistes aquestes xifres astronòmiques innassumibles amb les subvencions nostrades, és poc probable que l'agent antiterrorista Jack Bauer comparteixi mai amb els inspectors dels Mossos d'Esquadra els racons i raconets de la Barcelona negre i gastronòmica de Pepe Carvalho. I tampoc veurem al doctor Gregory House fent patir amb la seva egolatria i cinisme als metges i pacients de l'Hospital Vall d'Hebron.

Per la promoció de la ciutat s'haurà de continuar confiant amb el talent del gran Woody Allen i, en tot cas, pregar perquè l'èxit de House no provoqui comportaments imitatius en algun departament hospitalari català.

Però pensant-ho fredament, tal vegada ja fem tard i a la facultat de Medicina, un futur Dr. Casas arrossega la cama, es fot les píndoles de quatre en quatre i renega de satisfacció somniant perversament amb el primer malalt que un dia o altre caurà a les seves mans.

2 comentaris:

Roser ha dit...

Hola,

La traducció de House no és "Cases", sinó "Casa". House és singular i el plural seria Houses.

Toni Dalmau ha dit...

Hola Roser!

Dona, dir-li "Cases" és una concessió literària i no pas una traducció literal. Per alguna estranya raó, als catalans ens va el rotllo immobiliari i amb els cognoms preferim fardar de "Cases" i no pas de "Casa". ;-)

Salut!