dimarts, 29 d’abril de 2008

El Cor amb La Vanguardia endarrerida

El “product placement” o emplaçament publicitari és una de les formules més subtils per promoure un producte davant les grans audiències televisives i cinematogràfiques. La tècnica consisteix en inserir, com un element més de l’escena, un determinat model de cotxe, una beguda o, simplement, el logotip de la marca comercial que paga la publicitat. D’aquesta manera i amb tota la normalitat del món, l’anunci passa davant els ulls de l’espectador sense que aquest tingui la temptació de fer zapping o d’aprofitar per anar al lavabo.


El “product placement” es pot aplicar d’una manera dura -com ja han portat a terme televisions privades espanyoles com Antena 3 i Tele 5- introduint la publicitat en el guió i fent que els protagonistes d’un programa lloïn les virtuts del producte.


A TV3, en canvi, la formula s’utilitza d’una manera més discreta. En “El cor de la ciutat”, per exemple, si un dels actors ha d’anar a treure calés ho farà sempre en un caixer automàtic de Bancaja i si entra al bar beurà una Estrella Damm o fullejarà La Vanguardia. Naturalment, la sèrie fa anys que dura i aquest llistat de productes ha anat canviant d’acord amb les campanyes publicitàries.


Enganyar no enganyen: a l’inici de cada capítol es pot llegir, en lletra menuda i a corre-cuita, el següent:


Amb la presència de Bancaja, Estrella Damm i La Vanguardia”.


Aquesta “presència” sota contracte obliga a fer que la marca anunciant surti un determinat nombre de vegades i en el cas del diari del Grupo Godó això s’aconsegueix de dues maneres. Donant protagonisme a la papereria de la Clara, un establiment que llueix un visible tendal de La Vanguardia o fent que els “clients” dels bars d’en Peris i d’en Fede sentin sempre l’irrefrenable desig de mirar, posem per cas, què explica en el seu article de la plana 2 el director José Antich.


Aquesta segona opció porta a situacions curioses de les que únicament l’observador detallista se’n donarà compte. Els capítols de la sèrie es graven amb unes quantes setmanes d’antelació i per a tant els protagonistes d’El Cor mai no poden llegir l’edició de La Vanguardia publicada el dia de l’emissió. Normalment, la cosa queda dissimulada fent sortir en segon terme al client lector del bar, però si no es veu la capçalera de la portada, el “product placement” perd força. I si es veu massa, com va succeir en el capítol emès el dia de Sant Jordi, l’espectador pot descobrir que La Vanguardia que fulleja en Rafa no és la del 23 d’abril, sinó la del 14 de gener, el dia que probablement es va gravar el capítol.


Aquesta asincronia es fa encara més evident perquè els guionistes de la sèrie tenen en compte el calendari de festes i procuren introduir aspectes relacionats amb el dia d’emissió. Quan s’apropa Nadal faran sortir llumetes i pessebres i quan arriba Sant Jordi toca fer aparèixer roses i llibres. Aquesta vegada, a més, coincidia amb el partit d’anada de la semifinal de la Copa de Campions i, en el moment d’escriure el guió, van optar per inventar-se un Barça-Chelsea amb porra inclosa i resultat de 3-3. Molta imaginació, però poc a veure amb el Barça-Manchester disputat unes hores desprès de l’emissió del capítol, un partit que, això sí, va acabar amb empat (0-0)



Foto 1: En Rafa llegint La Vanguardia del 14 de gener el 23 d'abril, dia de Sant Jordi.

Foto 2: Portada de La Vanguardia del 14 del gener.

Foto 3: La Clara tancant la seva botiga.

diumenge, 27 d’abril de 2008

La fava d'Alzamora


Així comença la crítica del llibre de Sebastià AlzamoraLa nit de l'ànima” (Proa Edicions) que ha escrit Jordi Graupera en el darrer número de la revista "Betzina". No he tingut ocasió de llegir la quarta novel·la d'aquest escriptor mallorquí, crític literari i actual director de la revista “Cultura”, una obra que dona voltes pornogràfiques i religioses entorn el mite de Faust, però la dissecció que en fa Graupera amb el títol de “La polla de Sebastià Alzamora” descriu el que es pot trobar dins una novel·la que el seu autor, en una entrevista a l'Avui, resumia d'aquesta manera:


Bé, és la història d’un individu obsessionat amb dues coses, la religió i el sexe. Per altra banda, com a bon Faust, té l’ànima compromesa (en el seu cas, per un contracte editorial amb un tal Sibelius) i la perd: el punt està en què resulta que l’ànima la tenia localitzada, amb perdó, entre els collons i la polla, que li cauen a terra i li surten corrents. A partir d’aquí, la novel·la s’articula entorn de les desventures de Faust per recuperar la seva fava, vull dir la seva ànima. Ja sé que és una sinopsi un pèl friqui, però què hi farem.


¿Una provocació destinada als lectors que encara s'escandalitzen amb els excessos sexuals o amb les blasfèmies?. ¿Una filigrana porno-literària?


Què voleu que us digui, vista des de fora, la proposta d'Alzamora – amb la descripció inicial d'una fel·lació que ocupa unes 33 planes- fa una mica de mandra.

divendres, 25 d’abril de 2008

El millor caçador del món


El gos mostra una extraordinària curiositat per tot allò que fa el seu amo, sobretot quan l’humà és reconegut com “el líder de la llopada”, un status d’autoritat que, tot sigui dit, no sempre s’aconsegueix.


En tot cas, cada vegada que arribo a casa procedent del súper, en Kiko, el meu setter anglès barrejat de mastí dels Pirineus, ve a corre-cuita a examinar el contingut de les bosses. Olora i olora i amb aquest ensumar precís confecciona la carta d’allò que, amb una mica d’insistència, podrà acabar tastant com a propina els propers dies.


Mirant-lo, em fa recordar el que va escriure la novel·lista nord-americana Anne Tyler, (Minneapolis, 1941) premi Pulitzer 1988 per “Ejercicios respiratorios” i autora d’”El turista accidental”:


Alguna vegada t’has preguntat què pensen els nostres gossos de nosaltres? Em refereixo que arribem del supermercat amb el botí més meravellós: pollastre, porc, mig xai... Han de creure que som els millors caçadors del món!"


Si sabessin –deixeu-me afegir amb el permís d’Anne Tyler- que la nostra arma és la poc heroica, sacrificada i fumejant tarja visa, tot el prestigi de líders de llopada cauria per terra!


Foto
: En Kiko, a l'entrada de casa, ensumant la compra del super. / T. Dalmau

dijous, 24 d’abril de 2008

La parella i el llibre que l'ha parit

Sant Jordi a la tarda. Faig dialing saltant d'una d'emissora de ràdio a una altra i a totes elles parlen del que toca: de llibres, de roses i dels seguidors del Manchester que ofeguen amb cervesa la llarga espera fins l'hora del xoc esportiu amb el Barça. En el Camp Nou hi haurà sequera de gols (0-0) i a la Catalunya convertida per un dia en gran hipermercat de llibres, golejada previsible de Carlos Ruiz Zafón amb “El juego del ángel”.

En un programa de ràdio demanen als oients quina novel·la o llibre d'assaig han comprat.

Posats a explicar intimitats, una noia envia un e-mail dient que s'està plantejant trencar amb els seu novio perquè el molt bandarra li ha regalat un manual per aprimar-se en tres setmanes.

Poc després, i també per correu electrònic, un noi explica que la seva col·lega de llençols i d'hipoteca l'ha obsequiat amb un llibre destinat al públic masculí que porta per títol alguna cosa semblant a “Com obtenir el major plaer del sexe...i que ella també s'ho passi bé”.

Tanco la ràdio i obro una novel·la mentre en els carrers, places i rambles atapeïdes de gent, l'apassionant món de la parella renova, sota l'aroma de les roses, l'estoc de manuals d'auto ajuda. Quin gran invent que és la diada de Sant Jordi!!.


Acudit gràfic: Nando (El Periódico)

dimecres, 23 d’abril de 2008

El llibre més absurd

Amb el permís de “Cabòries. La volta al Polònia en 80 gags”, el llibre més absurd i surrealista d'aquest Sant Jordi - no pel seu contingut sinó pel moment d'aparèixer- és "Thierry Henry. Pasión por el futbol". Els seus autors- Albert Masnou i Juan Manuel Díaz- expliquen al llarg de 190 planes la vida i miracles d'aquest futbolista francès que va arribar al Barça després de passar per altres equips com el Mònaco, Juventus i Arsenal.


"Henry era el fichaje estrella de esta temporada. Costó 24 millones de euros y más de 30.000 aficionados fueron al Camp Nou el día de su presentación. Estaba llamado a ser el 'cuarto fantástico', junto a Ronaldinho, Messi y Eto'o. Pero en sólo ocho meses todas las previsiones han cambiado. El brasileño lleva tiempo desaparecido y ya se está negociando su traspaso al Milan. El argentino y el camerunés se han pasado media temporada lesionados. Y la aportación del francés ha estado muy por debajo de lo que se esperaba de un crack que cobra 8 millones de euros al año. Sus problemas físicos, su falta de adaptación al 'estilo Barça' y su compleja situación personal (recién divorciado y sin poder ver a su hija), le han pasado una factura demasiado alta. Aun así, no hay excusas para un rendimiento tan mediocre. Por eso, ahora que llegan los partidos más importantes, esperamos que Henry demuestre lo que vale. No sólo económicamente, sino también futbolísticamente."


Aquesta contundent opinió sobre un dels fitxatges fins ara menys rendibles de l'era Laporta – “al loro que me los están embaucando" - apareixia ahir a la contra de l'Sport en un article signat per Lluís Mascaró, un dels dos directors adjunts d’aquest diari esportiu que és, precisament, el mitjà que en mal moment ha editat el llibre sobre Henry.


Això sí, ningú podrà acusar a l'Sport d'utilitzar la darrera plana del rotatiu per fer un publireportatge d'aquesta "pasión por el futbol" que es va perdre a la porta de sortida de l’estadi de l'Arsenal i, malauradament, no s'ha deixat veure, al llarg de la temporada, a la gespa del Camp Nou.


Posem un ciri a l'altar blaugrana i esperem que avui, en el partit de la Lliga de Campions contra el Manchester, el francès mostri el seu talent i doni algun argument als deprimits culés per justificar l'adquisició del dissortat llibre.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Obsessionats pel Roine

He estat fent proves amb Comiqs, el servei web 2.0 que permet crear tires còmiques a partir de fotografies i compartir-les a la xarxa integrades en els blogs. El funcionament és molt intuïtiu i no requereix especials coneixements tècnics. Només cal cercar algunes imatges i, per damunt de tot, tenir alguna cosa per explicar.

La primera “creació”, com podeu veure, va de la crisi de la sequera i de l'obsessió de CiU en portar aigua del Roine.



CiU i el Roine from tonidal on Comiqs

dissabte, 19 d’abril de 2008

NY: Oh, Babel!


Hi ha amics, coneguts i saludats, però també, dins el zoològic humà, existeix la figura del “més que amic” i de la “més que amiga”. La Núria Pujol forma part d’aquesta darrera fauna que, a vegades de ben a prop i altres de lluny, t’acompanya tota la vida, perquè sempre saps que hi és.

Traductora i llicenciada en Filosofia, guixolenca d’origen i barcelonina d’adopció, el seu camí vital la porta darrerament a fer estades a Nova York des d’on envia a la seva gent unes cròniques escrites amb la frescor i l’humor de qui camina per la gran metròpoli amb els ulls ben oberts i predisposats a la sorpresa.

Sempre li dic a la Núria que és un pecat que textos com aquests quedin sense publicar i , de fet, estic a punt de convèncer-la que obri un blog.

Mentrestant, m’ha donat via lliure per reproduir a Diari de l’Absurd una de les seves darreres cròniques. Aquí la teniu.


Ja us ho dic ara: com a viatgera, SÓC un bluff!!!


Aquesta tarda penso que me’n vaig per tenir més ganes de tornar, per estar millor a casa, per reconciliar-me amb aquest país petit, amb aquesta capital tan perfectible, per trobar entranyable la brutícia dels carrers i el costumisme rònec del que s’assembla als pastorets.


A mesura que em sento newyorker, no em concebo si no és a petita escala, en el radi de cent quilòmetres i escaig que han definit la meva vida i la dels que riuen amb mi les meves bromes.


El dia després d’arribar, quan ja no tenia les cames inflades i una dutxa em va donar la falsa sensació que m’havia tret la distància i la pols del camí del cos... vaig descobrir que m’havia deixat el connector de l’ordinador a la maleta que va punxar abans que jo, i es va donar per la pell camí de l’aeroport. Ja no hi ha vida més enllà d’aquest braç digital que és l’ordinador portàtil. No només em permet d’escriure amb accents i ç, sinó que em posa en contacte permanent tant bon punt entro a alguna biblioteca i l’obro al correu.


El dimecres passat (19) no feia fred, però el vent d’aquesta punta de terra guanyada a l’oceà deixava la tramuntana en beceroles. Anava cap a Canal Street (una versió macro del basars del port de Barcelona) intentant de subjectar-me a la vegada la roba i el serrell quan es va posar a ploure. “Em cago en tot!”, vaig pensar. Al cap de moltes voltes vaig trobar un basar on tenien un connector “universal”. La dona de la porta parlava una mica d’anglès, el senyor de darrera el taulell ni gens ni mica. Entre ells parlaven alguna llengua de l’Est (del nostre) i ell em va col·locar un aparell entre les mans. Mentre, els feia molt més cas a uns colombians rics que volien comprar un I-Pod. Sí que semblava universal, però li vaig voler preguntar si, en cas que no servís, podia tornar-lo. “Not, not”, va respondre sense mirar-me. Ho vaig trobar injust i amb un
gest li vaig fer saber que se’l podia fotre on li vingués de gust. La senyora de la porta em va dir que hi anés amb el portàtil. Però jo estava emprenyada i ni tan sols no li vaig preguntar el preu.


Després d’unes quantes voltes més, i d’adonar-me que no sé ni duu un paraigua correctament (al meu país la pluja no sap ploure: deixava reposar l’ombrel·la sobre el meu clatell amb el resultat que, al cap de poc, anava xopa com un ànec), vaig trucar l’Stass per si, per aquella cosa de la proximitat, podia negociar amb ells el que semblava ésser l’únic connector que podia resoldre el gran problema. No havia preguntat el preu i a Canal Street no hi ha preus fixos. Finalment, vaig pagar 60$ apostant, i vaig perdre: no funcionava.


Els avions volen ràpids però jo no tant. Durant unes hores, un parell de dies, conservo el desfasament dels dos segons. Em parlen i, si la conversa no està en context, tardo una mica en posar cara de circumstàncies i em deu sortir fum del cap. Entro a una botiga amb el paraigua amarat i li pregunto a la senyora si tenen paraigüer. Em mira, somriu: “Oh, no, honey... It’s very nice of you, but we have’nt... Leave it where you can”.


L’altre dia vaig a Chinatown.
Aquesta és una batalla que he emprès pel bé de la meva dieta. Menjar bé aquí és car o caríssim. I jo no puc estar un mes alimentant-me amb succedanis. Serà la quarta vegada que entro al barri amb gest conciliador. No hi ha ningú que no sigui asiàtic, però l’estómac em diu que tenen peix i carn a preus raonables i penso vendre el somriure per un plat de verat. Vaig estar-hi la setmana passada i vaig comprar calamars i vieires a molt bon preu. Avui, el senyor en qüestió – el tinc ullat i li faig pressing – em reconeix i, quan li compro una bossa de retalls de peix per a fer-ne sopa, fa una ganyota amb els llavis i em diu que allò és molt bo per a la sopa. Que ell en pren cada dia. Aquell xinès de mitjana edat, botes de cautxú i davantal llardós de la sang dels animals, no només m’ha mirat sinó que m’ha tingut en compte.

Una pica a Flandes no és res comparat amb la sensació que tinc d’haver-me obert pas a Babilònia.


Després passejo amb certa sensació de poder per la resta del mercat, que si ceba tendra, que si unes coses que semblen espinacs però no ho són (els meus sis mesos de xinès no em van donar per llegir-lo bé, jajaja), i veig uns ànecs lacats penjats del coll que em fan pensar en un rostit. Entro a la botiga i demano un duck. “Duck? Duck?”, es miren entre ells. Els hi assenyalo. El vull cru, que jo ja sóc prou dolça i el lacat em recorda les pomes de les fires. Li demano si me’l poden tallar. A vuitens... aventuro.

Ni un gest, ni res de res. El xinès eleva pel damunt del seu cap un tallant assassí i li fot dos cops a l’ànec que el deixen reduït a una carn enganxada a uns ossos indesxifrables. És veritat que n’ha tret vuit talls, però la punta d’una ala ha quedat abandonada sobre la fusta de tallar i queden trossos del coll sota el que deu ser el grapó. Silenci. Em mira (ara si) amb cara de satisfacció. Me’l miro, incrèdula. Si fossis a França, penso, li traurien la pols a la guillotina pel que li has fet al canard. Però somric, i faig que sí amb el cap.


Quan arribo a casa, i ja tinc fet el sofregit de la sopa, obro la bossa de retalls i en veig un que té unglots i potetes. No em consta que els peixos – ni que siguin de la Xina – vagin a peu. Hi aventuro un dit per remenar amb esperit aventurer, i veure de què va la sopa. No és peix, no, que és tortuga!!!


Avui la tortuga ha cuit ja dues vegades. Amb les boletes de carn hi podria jugar a ping-pong, però de cap manera rosegar-les. Busco a l’armari alguna cosa per triturar-ne la carn. Vaig portar un minipimer, però vaig deixar de banda el fet que la intensitat del corrent elèctric és diferent i les ganivetes són més agòniques que jo amb jet-lag...


He anat a comprar kielbasa, la versió polonesa de la botifarra, que és el que menjo per esmorzar a manca de pernil. El Kowalski de torn em diu bon dia en polonès. I jo me’l miro, reconcentrada, fent transcripcions fonètiques a tota llet per tal de saber què se m’escapa.


Després, mentre a Barcelona presenteu el llibre d’en Gustau, em mato l’enyorança a tequiles i treballo una mica. Aleshores s’embussa el lavabo... i mentre miro com l’aigua – i el que no ho és – queda estancada a la tassa, lluito contra la imatge d’un vessament terrible i corro al hindú del carrer 74 a comprar un producte que ho resolgui.


L’hindú me’l ven. I pregunto al porter de casa si les conduccions de l’edifici poden suportar detergents agressius. “Ha provat amb la ventosa?”, suggereix.

A Amèrica tot és gran. La ventosa sembla d’escura-xemeneies, o un digestiu per a Gargantúa... ja no sé...


Quan, finalment, i amb un soroll gutural i alliberador, l’aigua marxa, vàter avall... penso “Babel, Babel”...

I em preparo un altre margarita.

Foto 1: Preparació d’un ànec a la pequinesa en un restaurant de Chinatown. / Ming de Merciless (New York City Daily Photo)

Foto2: Parada amb menjar a Chinatown. / Brooklynite22

divendres, 18 d’abril de 2008

El nou govern ZP vist pels ninotaires



Aquí teniu un altre recull d'acudits gràfics publicats aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola. Com era d'esperar, la nova ministra de Defensa Carme Chacón, prenyada de set mesos i amb el seu "¡Capitán, mande firmes!", és qui desperta més la inspiració dels nostres ninotaires.

dijous, 17 d’abril de 2008

Seat reconeix la independència de Catalunya

Amb la generositat i magnanimitat de les grans marques, Seat ha reconegut la independència de Catalunya amb l'excepció, això sí, del municipi de Martorell, seu de la seva factoria.

L'important anunci ha estat fet a l'ambaixada espanyola a Berlín pel president del consell d'administració de Seat, Francisco García Sanz.

En una trobada amb corresponsals de premsa, l'alt càrrec de l'empresa automobilística ha dit que la nova berlina, que trauran al mercat a finals d'any, encara no té nom i ha afegit: "S'ens han acabat els pobles i ciutats".

Un periodista català li ha fet veure que Seat no ha posat mai a cap model el nom d'una ciutat del Principat i l'executiu madrileny ha respòs: "Nosaltres som espanyols".

Un argument que fa pensar amb Esperanza Aguirre i la seva famosa frase sobre l'hipotètic trasllat a Catalunya de la seu d'Endesa: "És una mala notícia per a la Comunidad de Madrid que la seu d'una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles multinacionals es traslladi fora del territori nacional".

Segons la crònica d'ACN, bona part dels assistents, fins i tot l'ambaixador d'Espanya, el mallorquí Gabriel Busquets Aparicio, han deixat anar una riallada davant el raonament o, si voleu, acudit, del directiu automobilístic.

Al recordar-li que la factoria de Seat és a Martorell, García Sanz ha lamentat que "tampoc me la podria emportar a Madrid" i ha insistit, una vegada més, en el seu discurs patriòtic: "Nosaltres som espanyols".



Com que la marca automobilística creada per Franco el 1950 pertany des del 1986 a Volkswagen, és d'imaginar que el president del seu consell d'administració ha hagut de menjar molta xucrut amb garró i beure molta cervesa i schnapps per aconseguir fer el cim en una empresa que, siguem seriosos, més que espanyola és alemanya.

En tot cas, una vegada més queda clar que hi ha separatistes i separadors. I entre aquests darrers, un d'ells remena les cireres d'una marca que, paradoxalment l'any 1999 va rebre de la Generalitat de Jordi Pujol el Premi Nacional a la projecció Social de la Llengua Catalana.

Unes sigles, les de SEAT, que, per cert, van tenir un precedent l'any 1907, quan en el Saló de l'Automòbil de Madrid, una empresa amb seu a Barcelona, la Societat Espanyola d'Automòbils i Transports, va presentar uns cotxes del fabricant francès Rebour lleugerament modificats en el frontal. El nom de la marca, de la qual no s'en van tenir més notícies, no hauria fet gràcia a García Sanz: Catalonia.



Foto 1: Francisco García Sanz en una imatge d'arxiu.

Foto 2: Logotip estret del llibre "El automovil en España" de Pablo Gimeno. Vía Vehículo Clásico

dimecres, 16 d’abril de 2008

Pep Plaza vs. Toni Albà



¿Pot un humorista i imitador entrevistar "seriosament" a un company d'ofici sense que un i altre facin descollonar de riure -amb el millor sentit de la paraula- al personal?.

Pep Plaza ho ha intentat en “El Club” de TV3 tenint com a convidat a Toni Albà (el Papa Benet XVI i el rei Joan Carles de "Polònia"), que fins diumenge dirigeix en el Sant Andreu Teatre de Barcelona l'obra “Modern Art Modern”.

Naturalment, l'interrogant inicial té una fàcil resposta: és una missió impossible però al mateix temps un saludable i imprescindible exercici d'humor.

dimarts, 15 d’abril de 2008

No hi ha sopa del paradís

Carmela Miceli, en el seu llibre "La cocina del cielo" (Plaza & Janes, 2000) explica que l'anomenada "Sopa del paradís" és una antiga recepta de la tradició culinària rural espanyola consistent en omplir l'olla amb productes de l'horta, de la cacera i de la cort. S'hi posa conill, gallina, vedella, pota de cérvol, cebes, pastanagues, naps, alls, tapioca, rovells d'ou, una copeta de conyac, farigola, clau i sal, aconseguint amb tot plegat "una barreja de sabors sublims".

No és precisament aquesta sopa paradisíaca la que menjaran dissabte vinent les directives del Barça i de l'Espanyol en el dinar previ al "derby" que enfrontarà als dos equips. Ni culés ni periquitos toquen el cel sinó que porten setmanes perduts per l'infern de les derrotes i dels empats. L'Espanyol ha sumat només 9 dels 39 darrers punts possibles i el Barça ja no mira al Madrid sinó al Villarreal i tremola pensant amb Old Trafford.

Després del frustrat fitxatge l'any 2005 de Javier Saviola per part de l'Espanyol, les relacions entre els dos clubs segueixen sense passar pel seu millor moment i per tant l'àpat previ al clàssic barceloní no serà un dinar de germanor i és més que probable que hi refusi assistir el president Daniel Sánchez Llibre.

Tal i com estan les coses en l'aspecte esportiu i en el social, el menú podria ser el següent:

Entrants:

  • Amanida de flors i enciams amargs amb vinagreta de Mòdena

  • Ous passat per aigua amb puntes d'espàrrec

  • Bledes amb allada

  • Papas Arrugadas

  • Pebrots vermells farcits

  • Paté de castanyes

  • Moniatos al vapor

Primer plat:

  • Musclos amb salsa freda

Segon plat:

  • Lluç amb trompetes de la mort i alls tendres

Postres:


Beguda:

  • Batut de garrofes

Un menú alternatiu més lleuger però especialment pensat pels que arriben a final de curs sense superar els exàmens:

Primer plat:

  • Crema de carbassa

Segon plat:

  • Carbassons farcits o estofats

Postres:

  • Chulas de carbassa (recepta típica gallega)

Mengin el que mengin, després de fer el rotet, tots els directius aniran a veure el partit agafats de la ma amb l'optimisme que dóna saber, com a mínim, que un dels dos equips no podrà perdre.

Qui no es conforma és perquè no vol.

Postdata: Ni sopa del paradís, ni crema de carbassa, ni batut de garrofes. Segons informa Catalunya Ràdio, la junta de l’Espanyol ha refusat la invitació del Barça i no hi haurà dinar de directives. S’ha acabat el bròquil i la comèdia al voltant d'una taula.

dissabte, 12 d’abril de 2008

El Geta i Daoíz i Velarde


El Getafe fue el 2 de mayo, el alcalde de Móstoles, Daoiz, Velarde y Ruiz, Agustina de Aragón, la furia española, el gol de Marcelino, la casta rumana, la dinamita danesa, el tiqui-taca... Ya tocaba la gloria en un partido inmenso, memorable, a punto de sellar la que habría sido posiblemente la hazaña más grande en la historia del fútbol español, pero acabó bañado en lágrimas en el minuto final del suspiro final de una prórroga que empezó celestial y acabó en drama.”


D'acord que l'eliminatòria de la UEFA entre el Getafe i el Bayern ha sigut èpica (l'equip madrileny jugant amb un home menys des del minut 6 i eliminat en el darrer moment de la pròrroga), però d'aquí a esmentar, com feia ahir l'As, als herois del 2 de Mayo i al mític gol de Marcelino, en ple franquisme, contra l'odiada URSS del 1964 hi ha un llarg tram...


Amb aquesta prosa d'alta volada patriòtica, el periodista esportiu José Damián González ha posat el llistó a un nivell insuperable pels seus col·legues catalans.


¿A quins herois de la guerra del francès hauran de fer referència l'Sport, El Mundo Deportivo o El 9 Esportiu quan el Barça caigui abatut a la Copa d'Europa víctima d'algun equip de la “Perfida Albión”? ¿A el Tamborer del Bruc?


Sort que després de llegir la crònica del partit - "Sublime Geta, cruel final"-, els socis del Getafe han pogut superar la depressió a la darrera plana de l'As contemplant la imatge d'aquesta dama, l'Orlaith McAllister, que a més de lluir frondosa natura, mira per on, va córrer l'any 2006 la marató de Londres. Qui no es conforma és perquè no vol.





dijous, 10 d’abril de 2008

Els diaris de l'hemicicle


És força habitual que diferents diaris publiquin la mateixa foto o imatges molts semblants d'un fet concret. Però el que ja no és tan normal és el que ha succeït avui a La Vanguardia i a El Periódico. Els dos rotatius, que mantenen una màxima rivalitat, han volgut mostrar als seus lectors que conserven prou pes i influència per ser llegits fins i tot a l'hemicicle de les Corts durant el debat d'investidura. Per això, el rotatiu del Grupo Godó ha triat una foto en la que es veu a Joan Ridao ensenyant La Vanguardia (imatge de dalt) a Gaspar Llamazares, mentre que el diari del Grupo Z ha optat per publicar una altra foto de la mateixa escena (imatge de baix) però amb una diferència substancial: el diari que tenen a les mans els dos polítics ja no és La Vanguardia sinó El Periódico.

No tenim constància si a continuació Ridao i Llamazares van posar-s'hi bé per ser retratats mirant La Voz de Galicia, La Tribuna de Albacete , El Faro de Ceuta o El Adelantado de Segovia.


dimecres, 9 d’abril de 2008

Mòbils per a gegants



Dom Joly és un còmic nascut a Beirut que s'ha fet famós amb les seves divertides aparicions en el "Trigger Happy TV", un programa del Channel 4 britànic dedicat a gravar amb càmera oculta les reaccions de la gent davant situacions insòlites.

En un dels episodis més celebrats (veieu el vídeo) , Joly respon a crits les trucades rebudes en un telèfon gegant que carrega al damunt i ho fa a indrets on normalment no hi ha soroll com una sala d'exposicions, un bucòlic passeig en barca, el concert d'un grup coral, una biblioteca i fins i tot uns lavabos públics.

Inspirat per la idea del còmic, un dissenyador xinès de la ciutat de Songyuan, anomenat Yuan Tan ha creat un "mòbil" que pesa 22 quilograms i té unes mides que trenquen tots els estàndards de la indústria de la telefonia: 92 centímetres d'alçada per 30 d'amplada. Es tracta d'una replica del Nokia 6670 i, a més de poder fer i rebre trucades, l'artefacte ofereix quasi totes les funcions de l'aparell original des de navegar per internet fins a fer fotografies. L'única cosa que li manca és l'opció de vibració i tampoc compta encara amb bateria, per la qual cosa, per poder funcionar, ha d'estar endollat a la corrent, un factor que, junt al seu tamany, converteix encara en més absurda la creació d'aquest xinès.

Tot i això no és el mòbil més gran del món ja que el rècord Guinness el té des del setembre del 2007 un aparell dissenyat a Sud-àfrica per tècnics del MTN Sciencentre i de Sony Ericsson. L'artefacte té unes mides de 2.50 x 1.14 x 0.49 metres i és una rèplica a escala gegantina del Sony Ericsson W810i. Compta fins i tot amb walkman, amb jocs i permet enviar SMS i missatges multimèdia.

Ni al web del MTN Sciencentre ni al del Record Guinness hi consta el pes d'aquest “mòbil”, però ben segur que no és el més indicat per portar-lo a la butxaca o a la motxilla. Tampoc és el model idoni per emprar-lo en els concursos de llançament de mòbils i fa feredat pensar en la possibilitat que pugui esclatar com li va succeir l'any passat a un xinès que lamentablement va passar, d'aquesta manera tan tecnològica, a millor vida.

Té, això sí, l'avantatge que no es pot robar fàcilment amagant-lo a indrets inversemblants com la vagina, un mètode que, per insòlit que sembli, va emprar tres anys enrere una pispa argentina.

D'altra banda, podria ser el mòbil a mida per l'ucraïnès Leonid Stadnik, que amb els seus 2,55 metres, és actualment l'home més alt del món. Posats de costat, Stadnik superaria en 5 centímetres l'alçada del telèfon sud-africà i podria tractar-lo de tu a tu en una extraordinària escena del món dels gegants, una imatge prou impactant per figurar a la propera campanya publicitària de Sony Ericsson.



Vídeo: Selecció d'escenes del programa de Dom Joly

Foto 1: Yuan Tan amb el seu telèfon gegant

Foto 2: El mòbil més gran del món

Foto 3: El president ucraïnès, Víctor Iustxenko regalant un cotxe a Leonid Stadnik. No cal indicar qui es qui.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Sequera d'acords


La cimera de l'aigua celebrada aquesta tarda en el Palau de la Generalitat entre el president Montilla i el cap de l'oposició Artur Mas ha acabat amb l'únic acord de continuar-ne parlant.


Una collita minsa però previsible si es té en compte que la vessant política de la crisi és tant o més complicada que la tècnica. Montilla voldria assolir un consens amb CiU per intentar tirar endavant , sense picabaralles polítiques, les mesures urgents per permetin a curt termini fer front a la sequera, però això és inviable si prèviament les forces que integren el tripartit no es posen d'acord sobre el que cal fer. El govern central ha dit per activa i per passiva que no autoritzarà el transvasament de l'aigua del Segre ni rés que tingui a veure amb la conca de l'Ebre (el cost polític que li faria pagar el PP seria altíssim) però aquí uns i altres segueixen discutint sobre el tema: ERC en contra, el PSC de Lleida també, divisió d'opinions a Iniciativa i pagesos amenaçant amb tractorades.


Mentrestant, CiU tampoc vol sentir a parlar d'aquesta no opció i insisteix en la solució a llarg termini consistent en ressuscitar el transvasament del Roine, cosa que, és de suposar, també comportaria llargues discussions dins el tripartit i una baixada simbòlica i políticament costosa de pantalons dels que porten anys oposant-s'hi.


Amb aquesta condició damunt la taula com a pas previ per acceptar el paquet de solucions a curt termini, Artur Mas pretén fer pagar a les forces d'esquerres el desgast patit temps enrere per CiU a la demarcació de Tarragona per l'afer del Plan Hidrológico Nacional.


Amb aquestes cartes damunt la taula, la partida de pòquer es pot eternitzar a menys que uns i altres tinguin visió de país i entenguin la absoluta urgència de trobar la “solució amb cap i peus” que reclamava ahir l'expresident Pujol.


Raonablement, l'”emergència nacional” decretada pel conseller Baltasar obliga a aparcar els interessos polítics fins que l'aigua torni a omplir els pantans. Si no es fa així hi ha el risc que la crisi vagi a més i que a la tardor, un tractor gegant ocupat per 5 milions d'urbanites sense aigua passi per damunt de l'ull de poll d'alguns polítics renyits amb el consens. I en aquest cas, els costos també poden ser alts.


Foto: Montilla i Mas just abans d'iniciar la reunió. / ACN / Xavier Alsinet

diumenge, 6 d’abril de 2008

L'aigua que no baixa




Papá, ven en tren” va ser un dels eslògans més populars de Renfe durant el franquisme, una campanya que els seus competidors aeris van intentar compensar sembrant les carreteres amb grans cartells publicitaris amb el lema “Con Iberia ya hubiera llegado”. Si fa o no fa era l'època que a TVE triomfava un mític programa d'apologia militar anomenat “Por tierra, mar y aire”.


Van passar els anys, va arribar la democràcia i ara tots els camins, els de terra, els de mar i els de l'aire, ja no porten a les casernes però continuen arribant fins a Roma i més concretament al Vaticà, que és l'ambaixada celestial a la Terra.


Si l'aigua que hauria de caure del cel ha d'anar en tren a Barcelona, que és una de les possibilitats plantejades pel conseller de Medi Ambient, que Déu ens agafi confessats i que Zapatero trii bé al nou ministre del ram.


A Madrid mantenen tancada l'aixeta de l'aigua i Francesc Baltasar, que llueix cognom de Rei Mag però que, al mateix temps, té molt limitades les seves possibilitats de resoldre la sequera amb solucions màgiques, s'ha posat en mans de la Verge de Montserrat. “Si pots fer alguna cosa, fes-lali ha dit a la Moreneta amb la fe que dona ser agnòstic convençut amb barretina.


Per la seva part, el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach ha proposat als catalans que demanin a Déu que concedeixi “el preuat do de la pluja” i fins i tot ha fet pública una oració a mida per resoldre la sequera:


Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.


Es fotut que aquestes alçades, la solució a la manca de xàfecs sigui idèntica a la que s'aplicava a l'Edat Mitjana, un anacronisme que, posats a fer-ho bé, exigeix la immediata convocatòria dels esbarts dansaires de tot Catalunya cada diumenge al migdia, a la sortida de missa, perquè ballin la dansa de la pluja assessorats per un cap xerokee.


Posats a creure en els miracles i donat l'actual nivell de coneixements científics, el preg de Francesc Baltasar i l'oració del cardenal Martínez Sistach podrien incloure el següent afegitó:


Si pots fer alguna cosa, que plogui durant sis dies seguits amb una mitjana de 20 litres per metre quadrat a les conques internes de Catalunya”.


Això és exactament el que l'Agència Catalana de l'Aigua considera necessari perquè les reserves dels pantans recuperin els enyorats nivells de l'any passat.


Clar que la carta als reis també hauria de demanar polítics que tinguin capacitat per tirar endavant solucions a mig i a llarg termini i que la força celestial posi de cara a la paret a personatges que quan governaven no van fer gaire res davant futurs i més que previsibles episodis de sequera i ara, des de l'oposició, fustiguen al conseller de torn pels errors que indubtablement ha comès.


Se sap des de fa temps que el sector agrícola consumeix el 73 per cent de l'aigua de Catalunya, però ¿s'ha fet alguna cosa des de l'administració per canviar les males pràctiques com el reg a manta i per inundació?


És de sentit comú que el creixement dels sectors turístic i immobiliari a Barcelona i a molts indrets de la costa i de la muntanya porta afegit un més alt consum d'aigua, però ¿s'ha tingut en compte aquest detall a l'hora de planificar el territori?.


I així, entre el manteniment a l'àmbit rural de formes de reg tradicionals i poc eficients i el creixement insostenible del món urbà com a formula per omplir les butxaques de promotors immobiliaris i per sanejar els pressupostos municipals, s'ha anat tirant endavant amb la inèrcia de qui dies passa anys empeny.


Ara, quan a l'esquerra li toca cercar solucions urgents a problemes que venen de temps enrere, es troba amb el contrasentit d'haver de fer jocs de paraules amb mots com “transvasament” que fa ben poc, des de l'oposició al PP, havia demonitzat. Una radicalitat ecologista difícil de conservar quan , com li passa a ICV, es tenen responsabilitats de govern i hi ha l'amenaça que l'aigua no arribi a les cases.


Per allò del repartiment de competències, la clau per resoldre aquesta “emergència nacional” catalana la tenen Zapatero i Sant Pere. El primer impedeix que es toqui l'Ebre / Segre per allò de no donar pistonada al PP però acaba d'aprovar nous transvasaments d'aigua del Tajo al Guadiana -també fa jocs de paraules i en diu “canonada”- i al Segura. I el segon, si no està massa ocupat en els afers celestials, ben segur que escoltarà el precs del conseller i del cardenal.


Per si de cas i tocant de peus a terra però mirant cap al cel, el servei meteorològic anuncia pluges a mitjans de la setmana vinent. Creuem els dits i esperem que plogui on han de ploure i que Déu, la Moreneta, Sant Pere, Zapatero i el conseller Baltasar ens garanteixin als catalans l'aigua pels glaçons del JB, que és el mínim al que hauria d'aspirar una societat civilitzada com la nostra.


  • Comentari d'un lector de l'Avui.cat: “Com que estic molt constipat, el metge m'ha receptat, entre altres, que begui molta aigua al dia. Avui n'he begut 2 litres i ara tinc mala consciència. He fet bé?”

dijous, 3 d’abril de 2008

El rap dels Cunís

Amb una mica de retard, recupero el vídeo d'El rap dels Cunís, el gag insuperable de la gal·la del premi al Català de l'Any -Pasqual Maragall- en el qual coincideixen en escena Josep Cuní, convertit aquests darrers temps en un autèntic showman que se'n fot d'ell mateix, i el seu alter ego del programa “Polònia”, Queco Novell, que interpreten la memorable peça “Prou!”.


Tot plegat, una mostra d'excel·lent sentit de l'humor.



dimecres, 2 d’abril de 2008

Rodolf PutxilicuatERC

El fenomen friki del Chikilicuatre ha arribat fins i tot al terreny polític amb aquesta parodia d'autor anònim que pretén ser un homenatge als independentistes decebuts i emprenyats amb ERC. Segons aquest vídeo, “arribarà un dia que Rodolf PutxilicuatERC podrà representar Catalunya a Eurovisió”.

Suposant, però, que en aquella època llunyana el festival segueixi existint...


dimarts, 1 d’abril de 2008

Psiquiatres i cirurgians a Can Barça

A la seva crònica d'ahir a La Vanguardia, Sergi Pàmies afirmava que no hi ha cap club de futbol del món que pugui resistir simultàniament l'impacte de dues malediccions: la de l'anunci de les natilles que, en el seu moment i com tothom sap, va portar pel camí de l'amargura professional a jugadors com Guardiola, Stoichkov, Michel, Raúl, Luis Enrique i ara a Ronaldinho i la de l'espot de la cervesa que protagonitza Thierry Henry.

Si creiessin amb meigas, la junta presidida per Laporta, aquella que va prometre dedicar al Barça “els millors anys de la nostra vida”, hauria de fitxar a corre-cuita un bruixot per desfer amb algun ritual d'una fosca nit de llops el malefici de la previsible segona temporada en blanc. Però com que vull pensar que la majoria d'ells encara no han perdut del tot el nord, el que caldria recomanar-los és la signatura immediata d'un contracte amb el millor centre hospitalari del món. D'aquí a final de temporada, un equip de psiquiatres hauria de fer passar pel divan a tot el planter -amb jornada doble pels malalts imaginaris, pels afligits del cor i pels dimissionaris de les segones parts- , a l'equip tècnic amb un Rijkaard aparentment desarmat , amb un peu a dintre i l'altre a fora, i sense capacitat de reacció, a una junta directiva que porta mesos palplantada veient venir la tempesta i per, descomptat, a la sacrificada afició que pateix el dragon khan blaugrana desquiciada per la dramàtica successió d'atacs d'eufòria i de pessimisme. Blanc i negre, negre i blanc. Blanc i negre, negre i blanc.

I a partir de juny, sense res més a perdre i amb la suficient pau mental per haver acomiadat el dol amb una mica de dignitat, el centre mèdic hauria d'enviar a Can Barça un equip de cirurgians amb els bisturís ben afilats per fer l'estripada que ens demana el cos i que ara, pels partits que queden i el poc marge de maniobra disponible, la prudència i el sentit comú, aconsella ajornar.


Foto: Frank Rijkaard. / El Periódico.