divendres, 29 de setembre de 2006

ERCPSCPSOEICV o CiU

Els creatius publicitaris ho tenen fotut quan toquen temes polítics. Aconseguir fer triomfar un iogurt descremat entre centenars de iogurts idèntics té el seu mèrit, però encara el té més crear una imatge de marca potent i creïble per un candidat. Quan no apareixen les idees ni banyant-les amb whisky, quan el personatge públic o el partit objecte de la campanya no genera en el cervell del creatiu res més que un encefalograma pla, cal anar a cercar la inspiració en el passat. El problema és que si es fa així, sempre hi haurà algun periodista malèvol o algun rival polític amb la memòria suficient per presentar les proves d'una còpia descarada.

Això és el que ha succeït amb lema de precampanya del candidat socialista José MontillaFets, no paraules” que, com explica e-noticies.com és pràcticament idèntic a l'eslògan emprat per Convergència i Unió a les eleccions al Parlament del 1994: “Paraules No. Fets”. Un lema, aquest darrer, que, per cert, va ajudar CiU a obtenir la primera de les majories absolutes de Jordi Pujol.


Dèiem que això de la publicitat electoral és fotut perquè quan es vol ser massa original hi ha el risc de no “arribar” als electors o d'emetre missatges que, amb el temps, poden retornar a la contra amb la força d'un boomerang.

Dilluns, els directors de la campanya de CiU, el convergent David Madí i la socialcristiana Joana Ortega van presentar els dos cartells de la precampanya de la formació nacionalista. Un d'ells incorpora un lema - “Més tripartit? No gràcies!”- que ha begut de les fonts antinuclears de tota la vida, cosa que no deixa de ser sorprenent tractant-se de CiU i que no agradarà gens ni mica als ecosocialistes. L'altre cartell, en canvi, cau en el pecat de la originalitat:

"ERCPSCPSOEICV o CiU. És hora de governar bé"

El Periódico informa avui que aquesta sopa de lletres no ha agradat a la direcció de Convergència i Unió i que el cartell no es penjarà a cap tanca publicitària perquè el missatge és de “difícil comprensió”. Més o menys el mateix defecte que va denunciar dilluns Madí referint-se a la publicitat pre-electoral del PSC. Segons ell, són “uns missatges que no entén ningú”.

Avui mateix, David Madí ha qualificat com a “falsa” la notícia d'El Periódico i ha assegurat que des del primer moment tenien clar que el lema “Més tripartit? No gràcies!” seria per les tanques publicitàries i l'altre per penjar a internet.

És a dir que el cartell de la sopa de lletres que va presentar dilluns no era en realitat un cartell sinó un banner i que la mirada mal intencionada va enganyar als periodistes presents a l'acte...

Madí també ha insistit en que CiU farà una campanya "de claredat d'idees, en la qual el ciutadà sabrà què es farà i què no es farà amb el vot a CiU".

Parlant de l'ús del vot de CiU, el cervell electoral convergent no ha donat més detalls sobre la reunió “secreta” (com pot ser secreta una trobada en un hotel?) celebrada dilluns entre Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira. Ningú ha parlat gaire clar sobre el tema, però és més que probable que en aquesta reunió s'hagin començat a preparar els ingredients per una altra sopa de lletres:

CONVERGENCIAIUNIOESQUERRAREPUBLICANA o PSC

Com que a hores d'ara tots els polítics porten barret de cuiner i examinen amb lupa els diferents llibres de receptes cercant la sopa que millor pugui satisfer les necessitats partidistes i, per suposat, les del país, és lògic que l'Artur Mas li hagi dit a Madí que amb les coses de menjar no s'hi juga. No fos que a la taula de l'endemà de Tot Sants algú acabi servint la Gran Sopa, aquella que sintetitza la comunió de gustos Barcelona-Madrid i que ofen, i molt, tant el paladar dels sobiranistes com el dels maragallistes.

dijous, 28 de setembre de 2006

"Cicerone", el trotskista pijo

Redacció d'El Punt a Girona. Quarts d'una de la matinada. Mentre esperem que surtin de correcció les darreres informacions, faig petar la xerrada amb el col·lega Josep Maria Sebastian. Li ensenyo la foto publicada en una anterior entrada d'aquest blog en la qual apareix un jove amb els cabells llargs davant una tenda de campanya i repto en Sebas perquè em digui el nom del personatge. Li dono dues pistes:

- La foto va ser feta els anys setanta i el jove és actualment un polític català de primera fila...

- Ummm... Ummm. Doncs no en tinc ni idea!

Allargo uns segons el misteri, li dic que el de la foto és en José Montilla, ell es queda amb la boca oberta deixant anar una exclamació i, a continuació, fem broma sobre la manera com el pas del temps fa caure el cabell fins i tot dels presidenciables.

En Sebas somriu i pren el seu torn a la juguesca explicant una història:

- Cap a l'any 74, quan jo estava estudiant a la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona, hi havia un trotskista que participava activament a les assemblees com a representant del PORE. Llançava inacabables discursos sense dir gaire res. Caminava d'un costat a l'altre de l'aula i feia grans gesticulacions. Sempre reivindicava el mateix -un govern obrer i camperol- i es mostrava com a enemic acèrrim del PSUC, al qual acusava de ser de dretes, revisionista i traïdor a la classe obrera. El noi tenia tanta xerrameca, tanta capacitat dialèctica, que el varem batejar amb el sobrenom de “Cicerone”.

Saps de qui t'estic parlant?

- Ummm... Ummm. Doncs no en tinc ni idea!

- És un polític que aquests dies està sortint molt als diaris: el convergent Antoni Fernández Teixidó!!

La història d'en Sebas em fa pensar amb una frase del poeta Antonio Machado:

"En política sólo triunfa quien pone la vela donde sopla el aire"

Qui li havia de dir al revolucionari “Cicerone” que, després d'abandonar el vici assembleari, s'acabaria diplomant en ciències empresarials (especialitat comptabilitat i auditoria de comptes), que seria membre del Cercle d'Economia, secretari general i diputat del CDS (un partit centrista però fundat, recordem-ho, per un ex-ministre secretari general del Movimiento), diputat convergent, conseller de Treball, Indústria, Comerç i Turisme i ara candidat número 9 de CiU per Barcelona a les properes eleccions autonòmiques?

Qui li havia de dir a aquell “trotskista pijo” (segons definició d'en Sebas) que, més de trenta anys després, algú engegaria el ventilador polític i un altre personatge de l'Est (ben diferent a Trotsky), el presumpte cap de la màfia russa Maltxas Tetruaixvili li amargaria, a ell i a l'Artur Mas, la precampanya?


Foto: Fernández Teixidó "Cicerone", 32 anys després de les assemblees de Lletres. EFE

dimecres, 27 de setembre de 2006

Batalla a la dreta mediàtica

Circula per Madrid una història segons la qual José María Aznar no es dedica només a convocar creuades contra l'islam i a reivindicar la memòria dels Reis Catòlics. D'acord amb aquests rumors, el president d'honor del PP i conseller, des de juny, del magnat de la premsa Rupert Murdoch està dirigint una operació d'assalt contra el diari conservador ABC aprofitant la propera sortida a borsa del 20 per cent de les accions del grup Vocento. La maniobra consisteix en comprar, amb els dòlars de Murdoch, el màxim possible d'accions de Vocento, el grup que controla, a més de l'ABC, dotze diaris regionals (entre ells El Correo i El Diario Vasco) i que també té presència en el món televisiu (Telecinco, Punto TV, Net TV, Flymusic), radiofònic (Punto Radio), producció audiovisual (Veralia) i Internet (Ozú, Infoempleo etc).

Vocento tenia previst sortir a borsa a mitjans del mes vinent, però segurament la cosa s'ajornarà fins a principi de novembre. En tot cas, segons explicava ahir a La Vanguardia Miquel Ángel Aguilar , Aznar, utilitzant al seu gendre Alejandro Agag, ja està trucant les portes d'alguns accionistes oferint, en nom de Murdoch, un 50 per cent més del preu per acció que quedi fitxat per la sortida a borsa.

Es comenta a Madrid que entre els que estarien disposats a vendre hi ha Guillermo Luca de Tena, president d'honor de Vocento i de l'ABC i màxim cap visible de la família fundadora del diari monàrquic.

I què en treu l'Aznar de tot plegat?

Doncs dos objectius: un d'econòmic i, sobretot l'altre, de polític.

L'econòmic perquè amb la seva capacitat de moure fils i influencies obrirà les portes de l'estat espanyol a News Corporation, el gegant mundial de la comunicació, propietat de Rupert Murdoch. Aquesta companyia, amb seu a Nova York, va obtenir l'any passat 25.000 milions de dòlars en beneficis i compta amb mitjans de comunicació com la ultraconservadora cadena televisiva nordamericana Fox News i el diari britànic sensacionalista The Sun. També té el canal Sky, el canal de documentals National Geographic i l'estudi de cinema 20th Century Fox. La darrera iniciativa de Murdoch ha estat crear l'empresa FoxFaith (“faith” en anglès vol dir fe), que s'encarregarà de produir pel·lícules de “cinema cristià”, cosa que, sens dubte, és del gust d'Aznar.

Pel que fa al segon objectiu, el polític, l'expresident del govern podria acabar entrant en el consell d'administració de Vocento en representació de News Corporation i des d'allà, segons el pes accionarial que tingui Murdoch, estaria en condicions d'”unir voluntats” i de pressionar per aconseguir un canvi en la línia editorial de l'ABC.

Des de la creació l'any 2001 del Grupo Correo-Prensa Española, que el 2003 passaria a anomenar-se Vocento, el diari s'ha mantingut a l'òrbita conservadora però poc a poc ha anat evolucionant cap a una línia de dreta civilitzada. Un tomb impulsat pel director basc José Antonio Zarzalejos, que ha portat darrerament a l'ABC ha denunciar les teories conspiratives defensades pel duet Pedro J-Jiménez Losantos i assumides pel PP. Un canvi que l'ha allunyat de la “ultradreta” denunciada per Zapatero però que li ha fet perdre lectors, cosa que mai acostuma a agradar als accionistes i que pot estar essent aprofitada ara per Aznar en la seva operació d'assalt a l'ABC, un capítol més en la guerra interna de la dreta mediàtica.

El gran dubte que planteja tot plegat és si a Pedro J, que sempre ha aspirat a ser el gran contrapès de la Prisa de Polanco, li farà gràcia que Aznar reforci l'ABC amb els milions de Murdoch i talli així l'entrada de nous lectors a El Mundo, gent emprenyada i ofesa que fuig d'un diari monàrquic que, per l'ultradreta, ha deixat de ser el que era.


Foto: Rupert Murdoch, propietari de News Corporation.



dimarts, 26 de setembre de 2006

L'avi Maragall i el blog trencat

El Bloc sense fulls, l'activa bitàcola del company d'El Punt Saül Gordillo, informava ahir d'una desaparició peculiar que podria formar part del guió d'una cibernovel·la negra: s'ha fet fonedís a la web del president Maragall l'enllaç que portava cap al blog presidencial.

La setmana passada ja comentàvem que aquest blog estava abandonat des del 8 de juny. Aquell dia, Pasqual Maragall, o algú del seu entorn, hi va penjar un post titulat “Amb tota passió!” en el qual el president assegurava que la campanya per l'Estatut havia arrencat “amb força i entusiasme”. “Hem d'explicar l'Estatut amb rigor i amb passió”, afegia Maragall tot donant les gràcies als lectors del blog pels correus que li enviaven:

Estic rebent molts correus que m’encoratgen en aquesta fase final del procés estatutari. Us agraeixo molt aquests missatges de suport. No ho esperava i estic satisfet d’aquest mitjà de comunicació més directe. M’agradaria contestar-vos a tots personalment. Serveixin aquestes ratlles per a testimoniar el meu afecte i agraïment.

I a continuació va picar un punt i final. Un punt i final sembla que definitiu.

Aquell mateix 8 de juny, els diaris recollien una intervenció de Josep Antoni Duran Lleida a un míting a Sant Feliu de Llobregat, en el qual el secretari general de Convergència i Unió insistia en recuperar l'equidistancia amb el PP i amb els socialistes. Segons va dir Duran, són “babaus” els qui confien amb Zapatero, perquè va ser ell qui va retallar l'Estatut.

Quan Maragall va llegir aquestes paraules del líder d'UDC, segurament va pensar amb les maniobres d'en Mas a Madrid i amb el feble fil que sosté la confiança entre els polítics, encara que, com ell i Zapatero, convisquin sota el mateix paraigües. I es va sentir savi per no ser “babau”.

Aquell dia va deixar d'escriure al blog.

Han passat més de tres mesos i diumenge, Zapatero va participar a Gavà a la Festa de la Rosa del PSC. Maragall hi va arribar tres quarts d'hora tard, va escoltar la intervenció de Montilla, es va dirigir al públic per lloar la figura del presidenciable i va tocar el dos abans del discurs de ZP. Va tornar a Barcelona per portar els seus néts a l'exhibició castellera que es feia a la plaça a la plaça de Sant Jaume (a la foto) en motiu de les festes de la Merçè. És a dir, va preferir fer d'avi enlloc de president del PSC, confirmant que ja viu la recta final de la seva retirada de Palau, i que ja ha entrat en aquells dies tontos que pateix algú quan, per canviar d'empresa, ha d'esperar a final de mes.

Diuen que Maragall ja té lligat un despatx en el Passeig de Gràcia, molt a prop del que li estem pagant entre tots a Jordi Pujol, i que en el calendari té marcada una data per abandonar la presidència del PSC. En tot cas, serà després de les eleccions de l'1 de novembre per allò de guardar les formes i conservar, per Montilla, el màxim de vots maragallistes. Els pronòstics de les enquestes dels darrers dies no permeten gaire excentricitats.

Mentrestant, el blog de Maragall ha perdut l'enllaç i es manté aturat com aquell rellotge que, després d'una patacada ha deixat de fer tic tat i marca, impertorbable, l'hora fatal de l'accident.

diumenge, 24 de setembre de 2006

Aznar cavalca amb "Isabel y Fernando"

En una conferència pronunciada a l'Institut Hudson, un centre d'estudis de Washington, l'expresident Aznar s'ha declarat admirador d'"Isabel y Fernando" i ha sortit en defensa del Papa dient el següent:

És molt interessant veure que molta gent en el món islàmic reclama que el Papa demani perdó, però no escolto cap musulmà que em demani perdó per haver conquerit Espanya i estar-s'hi vuit segles

Sense entrar en la inoportunitat política de la frase (Aznar sempre sol ser inoportú, especialment quan obre la boca en els Estats Units), ni tampoc en el fet que Espanya encara no existia com a entitat política quan els musulmans van conquerir la península, la petició de l'expresident hauria de tenir, en tot cas, caràcter recíproc i aplicar-se amb caràcter invers a tots els pobles i antics territoris conquerits històricament per l'imperi espanyol, tant a Amèrica, com a Europa, Àsia, Africa i Oceania. Per fer-nos una idea, uns 20 milions de quilòmetres quadrats a finals del segle XVIII.

Això si, Zapatero hauria de nomenar Aznar ambaixador especial i enviar-lo de país en país donant en nom d'Espanya les mateixes disculpes que vol rebre dels musulmans.

Amb aquesta llarga marxa de reconciliació històrica, que podria començar a l'antic Virregnat de Nueva España i acabar a l'illa de Guam, sense oblidar, naturalment, el recent envaït Irak, ens treuriem l'Aznar del damunt durant una llarga temporada, cosa que, probablement, agrairien tant els militars espanyols destinats a delicades missions de pau a paisos islàmics com, fins i tot, el propi Rajoy.

Això si. Els discursos de l'expresident haurien de ser brevíssims, pràcticament limitats a una sola paraula: “Perdó”.

No fos que amb la seva natural bel·licositat acabés provocant ell sol una guerra d'abast mundial, un colossal i autèntic xoc de civilitzacions.

dissabte, 23 de setembre de 2006

De maoista anys 70 a presidenciable

Obrir l'àlbum de fotos té la seva gràcia. Estem als anys 70 en un indret indeterminat de ves a saber on i el personatge que apareix davant una tenda de campanya té el mateix aire hippy que centenars de milers de joves d'aquella època. Han passat molts anys i han caigut molts de cabells i per a tant costa de reconèixer qui s'amaga darrera aquesta melena.

Doncs bé, es tracta de José Montilla, candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. No ho puc assegurar del cert però la foto podria ser de l'etapa en que el jove, recent arribat de Còrdova, va militar com a bon maoista, entre els 17 i els 19 anys, al Partit del Treball de Catalunya, una escissió del PSUC, l'històric partit comunista a qui els del PTC acusaven d'haver-se aburgesat abandonant la revolució proletària.

El 1977, el PTC encara era il·legal i per això un grup de militants de base van crear una mena de formació política instrumental per poder-se presentar a les primeres eleccions democràtiques del 15-J. Per estrany que ara pugui semblar, ho van fer en coalició amb dues forces nacionalistes -ERC i Estat Català- donant lloc a la llista Esquerra de Catalunya, que va obtindre 144.000 vots i un diputat: Heribert Barrera.

Però aneu equivocats els que llegint aquestes ratlles podeu pensar, amb més bona o mala intenció, que el jove Montilla va ajudar Barrera, dins aquesta mena de precedent del tripartit, a arribar al Congrés dels Diputats. En aquell moment, l'ara presidenciable socialista ja feia dos anys que havia deixat el PTC (hi va militar entre el 1972 i el 1975) per entrar al PSUC i un any després de les eleccions (el 1978) ingressaria al PSC, buidant de la motxilla part del pes ideològic esquerranós que fins aleshores havia carregat. Però aquesta ja és una altra història.

divendres, 22 de setembre de 2006

Losantos i els assassins de Ponent

Cagar-se en la pàtria, o si voleu, en la religió o en l'idioma dels altres és com posar un misto en un barril de pólvora. Els extrems són territoris amb poc sentit de l'humor i, si el tenen, s'acaba just quan algú gosa traspassar, amb menys o més fortuna, el seu límit fronterer. I aquí comença el problema.

Al bufó provocador Leo Bassi – que es defineix com a “fonamentalista laic” - li van posar una bomba incendiaria en el teatre de Madrid on presentava la seva obra “Revelación”, la mateixa que aquest dimecres ha estrenat sense cap problema a Barcelona.

Per la seva part, Pepe Rubianes ha tornat de la capital del regne amb el cul roig encès per les puntades de peu simbòliques i anònimes que l'extrema dreta li ha fotut, com si les seves natges de còmic histriònic fossin les de l'alcalde Ruiz-Gallardón, l'autèntic objectiu de l'atac.

Rubianes es va passar un ou i part de l'altre quan fa vuit mesos se li va escalfar la boca a TV3. Però també s'ha de reconèixer que després d'entrar a la Terra Extrema galopant damunt dels exabruptes, va demanar disculpes. Altres ni es molesten a fer-ho.

Fa uns dies, el periodista Toni Soler va escriure un article a La Vanguardia titulat “Federico son muchos”. Es referia, naturalment, al cas Rubianes i al títol de l'obra - “Lorca eran todos”- que no s'ha pogut presentar al Teatro Español.

El Madrid oficial- escrivia Soler- , aguijoneado des de la COPE por Federico – no el poeta sino el prosaico-, sólo paga a tocateja cuando el artista de turno lanza el mensaje correcto. En cuanto a García Lorca, no tiene culpa de nada, però bueno: tampoco la tenia en 1936 y pagó el pato igualmente.

A l'endemà, l'article de Toni Soler va ser objecte de comentari a la COPE. Federico Jiménez Losantos va començar per fotre a parir La Vanguardia assegurant que des de que no es diu La Vanguardia Española és un mitjà “donde escribe cualquiera y le hace el trabajo sucio a los nacionalistas”.

A continuació va contestar directament a Toni Soler:

Si alguien en Madrid hubiera dicho la mitad de lo que dijo Rubianes en TV3 no es que no le hubiesen dejado entrar en Cataluña, le hubieran asesinado ya en Lérida. A lo mejor tú, Toni”.

Naturalment, ni a Jiménez Losantos ni als seus il·lustres empresaris, els sants barons de la Conferència Episcopal , els ha passat pel cap demanar disculpes per haver atribuït als lleidatans en general i al pobre Soler en particular aquests instints assassins.

En tot cas, seria interessant saber què en pensa de tot plegat el bisbe de Lleida. Més que res perquè si creu que va a missa tot el que diu la COPE, hauria de reunir immediatament als capellans de la seva diòcesi i posar en marxa una campanya preventiva per recordar als fidels la vigència del 5è manament, aquell que diu “no mataràs”. Pel que fa al vuitè (“No donaràs fals testimoni ni mentiràs”) estarem d'acord en que no hi ha res a pelar-hi: cada matí s'encarrega de matar-lo l'estrella de la ràdio. La ràdio dels bisbes.

dijous, 21 de setembre de 2006

El ministre blocaire

Ahir va estrenar blog el ministre d'Administracions Públiques, Jordi Sevilla, famós per la relliscada protagonitzada el passat 31 de gener quan en una conversa informal amb el secretari general de CCOO, José Maria Fidalgo, i sense advertir que una càmara de televisió li “robava” el diàleg, va pronosticar, referint-se a José Montilla, que encara és massa aviat perquè “un xarnego” arribi a la presidència de la Generalitat. Naturalment, després va haver d'escenificar un canvi d'opinió davant tots els micròfons del món mundial, sense esperar que les eleccions de Tots Sants confirmin o desmenteixin les seves teories sociopolítiques sobre Catalunya.

En tot cas, el valencià Sevilla s'ha convertit en el primer ministre espanyol blocaire, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit. Ahir, dia de l'estrena, ja hi tenia tres entrades. A la primera, titulada “Razones del blog”, el presenta com un espai de trobada en el qual es poden “someter a un debate limpio, reflexiones y propuestas que ayuden a conformar alternativas de izquierda a los problemas sociales actuales”.

El ministre també fa una declaració de principis: “No creo que problemas complejos tengan soluciones fáciles y me molesta cada vez más el dogmatismo, el fanatismo, la prepotencia, la injusticia y la irracionalidad. Aprender a vivir juntos sin pensar lo mismo sobre todas las cosas es todavía el gran reto de nuestras sociedades. Y la democracia, con todas sus imperfecciones, sigue siendo el sistema político que ha aportado el mejor procedimiento para conseguirlo”.

En el moment d'escriure aquestes línies, el post ja té més de 70 comentaris, la majoria d'ells donant-li la benvinguda a la blocosfera, però també alguns de crítics amb la política del Govern Zapatero. Això si, aquests darrers prou educats com per superar el filtre del moderador que controla l'invent.

Pel que fa a les altres dues entrades inaugurals del blog, una d'elles és dedicada a l'apa siau de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, amb anècdota inclosa, i l'altra a la crisi política hongaresa. En aquesta darrera, Jordi Sevilla es fa la següent pregunta:

"¿Se puede extender a otros países el rechazo ciudadano a la mentira como arma política? ¿Cómo se sabe cuando uno miente?"

Es suposa que això ja va succeir a Espanya amb els atemptats de Madrid i que els electors van entendre perfectament qui mentia.

Ara caldrà esperar unes setmanes per veure si Jordi Sevilla, seguint el camí marcat per Miquel Iceta, sap guanyar-se el títol de blocaire o si tot plegat és una flor d'estiu com la bitàcola de Pasqual Maragall, que, per cert, no s'actualitza des del 8 de juny.

dimecres, 20 de setembre de 2006

Què menjarà Popeye?

Posted by Picasa

La FDA, l'organisme dels Estats Units que controla la distribució i consum de fàrmacs i aliments, ha recomanat als nord-americans que no mengin espinacs, ni frescos ni envasats. Amb aquesta mesura s'intenta fer front a la contaminació del vegetal per una bacteria, l'e-coli, que causa greus problemes gastrointestinals i que hauria infectat ja a més d'un centenar de persones a nou estats, provocant fins i tot un mort a Wisconsin.

Els espinacs s'han relacionat sempre amb la fortalesa degut al seu presumpte alt contingut en ferro. Dic presumpte perquè tot plegat forma part de la llegenda provocada per un error absurd. A finals del segle XIX, el científic J. Alexander va fer un estudi sobre la composició mineral de diversos aliments i la seva secretaria es va equivocar a l'hora de transcriure el contingut en ferro dels espinacs, multiplicant la quantitat per deu en posar la coma un espai cap a la dreta. D'aquesta manera, la verdura originaria de Persia i introduïda pers àrabs a Europa, va agafar una fama no merescuda, incrementada encara més a partir del 1929 per l'aparició de Popeye el marí, el personatge de còmic que cada vegada que engoleix una llauna d'espinacs fa córrer cames ajudeu-me als seus enemics.

I la pregunta és evident:

Què menjarà ara el mític Popeye?

Doncs mentre no es resolgui el problema sanitari que provoca cagarines, ho té magre.

Fa un mes, el canal de televisió britànic Boomerang va decidir censurar un parell de capítols de Tom & Jerry, produïts fa més de 50 anys, després que un espectador denunciés que el famós gat Tom apareixia fumant, déu meu!.

Com que els britànics i els nord-americans són cosins germans i com que els Estats Units són una societat poblada per milions d'advocats disposats a presentar denúncies per causes inversemblants (vegis el cas de la cadena Starbucks), no m'estranyaria gens ni mica que en els propers dies algú decidís posar a règim al pobre Popeye, enviant-lo a l'exili amb la seva estimada Olivia, ben lluny dels canals de dibuixos animats.

No fos el cas que el marí forçut pervertís els hàbits alimentaris d'una tendra infància aficionada a menjar de tot menys verdures.


dimarts, 19 de setembre de 2006

Els Ciutadans, els ous i la serp

Amb una ma a cada ou. Així s'ha presentat Ciutadans-Partit de la Ciutadania, l'invent d'Albert Boadella, Arcadi Espada, Ivan Tubau i Francesc de Carreras. El cartell amb el cap de llista Albert Rivera en pilotes ve a ser, segons ells, com una manera de dir que no els importa ni el lloc de naixement de la gent, ni l'idioma que parla, ni tot els aditius que la vida pot haver anat afegint damunt la castigada pell dels votants. “Només ens importen les persones”, assegura l'eslògan principal d'un partit que vol ser “anti-establishment” però que, en la seva posta de llarg, dissabte en el històric marc del Palau de la Música, i diumenge amb anuncis en algun diari, dona entendre que té el compte corrent força farcit de bitllets.


A la seva web expliquen que la quota de militància puja a 10 euros al mes (5 euros els joves, els jubilats i els aturats), però també deixen clar que qui desitgi fer una contribució superior “només cal que ens ho indiqui”. Igualment posen a la disposició del personal un número de compte del Banc Popular per aquells que, sense necessitat de militar, vulguin fer “contribucions esporàdiques”.

Si en realitat són tan transparents i no amaguen res, això de les “contribucions esporàdiques” ho haurien d'explicar molt bé perquè algú pot començar a preguntar-se d'on surten les virolles per pagar el car lloguer del Palau de la Música i els anuncis a tota plana i en dia festiu a la premsa.

Com que estem parlant d'una nova formació que no té ingressos públics per escons ocupats, ni possibilitats de maniobrar amb estratègies del “3 per cent”, ni l'opció de cobrar un impost revolucionari als funcionaris de la Generalitat, ni d'ingressar les quotes de desenes de milers de militants, el tema de la caixa plena permet obrir molts interrogants.

Qui pot estar interessat en apostar econòmicament per una formació que, segons les enquestes, no té possibilitat de treure cap escó?

Es tracta únicament de restar algun vot al PP i al PSC?.

Són els enemics interns de Piqué, és a dir els vidal-quadristes, els qui passen per caixa?

Si Ciutadans no té cap lligam amb el PP, què hi fan alguns dels seus principals promotors – Arcadi Espada, Teresa Jiménez Barbat, Xavier Pericaycol·laborant en la revista de la FAES, la fundació presidida per Aznar?

Què persegueix Esperanza Aguirre quan glosa el discurs de Boadella menyspreant el de Piqué?

Què pretén aconseguir l'eurodiputada socialista Rosa Díez donant suport públic a Ciutadans en detriment de Montilla i Zapatero?

Espera Rosa Díez que la direcció del PSOE cometi la ingenuïtat d'expulsar-la provocant un enrenou polític a l'entrada d'un període electoral?

Quin sector mediàtic madrileny -amb el que també col·labora alguna cara visible de Ciutadans- està interessat des del punt de vista econòmic i polític en alimentar la serp que crearà més zitzània entre els catalans i entre Catalunya i Espanya?

Són preguntes que tenen fàcils respostes i que van més enllà del simple discurs provocador i repetitiu d'un còmic o de la imatge d'un candidat fins ara desconegut que ha hagut de fer el salt a la fama apareguent nu però amb el gest vergonyós de tapar-se els ous on, si no vigila, hi anirà creixent aquesta perillosa serp.

Com a mínim, la Cicciolina va aconseguir un escó sense amagar-se res.



Postdata: La serp no l'alimenta només el nacionalisme espanyol sinó també els qui, des de l'altre extrem, li donen arguments organitzant campanyes excloents com la que s'ha posat en marxa contra l'ajuntament de Barcelona per haver escollit Elvira Lindo com a pregonera de les festes de la Mercè. En el manifest de la campanya no es posa en dubte el seu valor com a escriptora , que sempre pot ser discutible, ni els seus lligams (existents o no) amb la ciutat, sinó només el fet que el pregó serà en castellà. Boadella, Vidal-Quadras, Jiménez Losantos i companyia s'hi fregaran les mans. El gestor cultural i periodista Pep Montes ho analitza molt bé en el seu blog (Via Saül Gordillo).

diumenge, 17 de setembre de 2006

Orfe d'alcalde perpetu


Em sento orfe. Aquesta setmana m'he quedat sense “alcalde honorari i perpetu”. Es deia Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo Franco Bahamonte i l'Ajuntament de Girona, una colla de desagraïts, ha optat per retirar-li el títol que li va concedir el 1964 en commemoració de “los 25 años de paz”.

L'alcaldia perpetua de l'heroica i inmortal ciutat es va exercir amb tanta discreció des del palau d'El Pardo que, malgrat haver-hi un allau d'historiadors, entre ells l'ex-alcalde i conseller Joaquim Nadal, ningú se'n va recordar del tema fins fa uns mesos, quan l'investigador Jordi Gibert va treure a la llum l'acord del consistori presidit per Pere Ordis, un dels franquistes que, el 4 de febrer del 1939, a les ordres del general Camilo Alonso Vega, va “alliberar” Girona del “rojerío”.

Amb aquell acord del 9 d'abril de 1964, similar al que van aprovar altres poblacions, l'ajuntament decidia nomenar Franco alcalde perpetu “con emocionada expresión de eterna gratitud, lealtad insobornable y inquebrantable adhesión hacia su persona y su obra, al frente de los destinos de España”.

Ara, 42 anys després i amb l'”alcalde perpetu” exercint des del Valle de los Caidos, el consistori li ha retirat el títol, però ho ha hagut de fer sense comptar amb el vot dels tres regidors del PP, que s'han abstingut perquè per ells tot plegat és una presa de pèl i una collonada electoralista.

La mateixa collonada, imagino, que seria, pel PP, canviar el nom dels 360 carrers que a Madrid encara glosen la dictadura.


Foto: Franco, baixant les escales de la catedral de Girona, el 17 de maig del 1960.

dissabte, 16 de setembre de 2006

Abuelonet

Es diu Andrés Téllez Simia, té 79 anys, és cordovès i fins fa un any i mig no havia tocat mai un ordinador. Noel, un dels seus sis néts, l'ha introduït a la informàtica, li ha dissenyat un blog i avui l'entrevisten a 20 Minutos.com presentant-lo com l'avi de la blogosfera espanyola.

Ben segur que no és un cas únic i hi ha altres persones de la seva generació que han descobert, a temps, l'encant – i les servituds - de tirar endavant una bitàcola. En tot cas, Andrés Téllez, autor del nou blog Abuelonet, és un bon exemple de com internet es va convertint amb els pas dels anys en una eina intergeneracional de comunicació. El cursets dirigits a un públic veterà, llibres com el de l'amiga Mercè MolistCiber@avis” i, especialment, el desig d'avis, pares i néts de compartir experiències i de comunicar-se, fa que internet comenci a deixar de ser una cosa exclusivament de joves-joves i de no tan joves ;-).

En aquest vídeo, Andrés Téllez llença la següent pregunta a l'aire: “Penses que un avi no té res a explicar?”.

Segurament, moltes coses.


Foto: Andrés Téllez navegant per internet. / Noel Téllez-20Minutos

dijous, 14 de setembre de 2006

"A éstos no les meten 3"

A éstos no les meten 3”, titulava ahir a tota plana el diari Marca recordant la golejada patida pel Real Madrid el 13 de setembre de l'any passat en el mateix camp del Lió.

Doncs bé, tenien raó. N'han encaixat només 2.

Com titula avui El 9 Esportiu, “El Madrid 'millora'”.

A can Marca, com a la resta de la premsa esportiva madrilenya, el 2-0 els ha fet entrar en fase depressiva. “Otra vez lo de siempre NO por favor”, lamenta el diari amb gran desplegament tipogràfic, afegint que a la seva estrena a la Champions, el Madrid no ha mostrat “ni carácter, ni orden, ni garra, ni fútbol”. Res de res.

Per la seva part, As ho resumeix així: “Suspenso al plan Capello”.


Només els falta a uns i altres reclamar el fitxatge d'un brasiler espavilat, el recull-pilotes que en un torneig de Sao Paulo ha aconseguit fer pujar al marcador com a gol una bola que ell mateix va llançar a la xarxa. (Aquí teniu el vídeo)

I és que els savis en això del futbol asseguren que els blancs, sense idees i amb una defensa que feia aigües, no semblaven, per no semblar, ni un equip del famós entrenador italià.

Mentrestant a can Barça tot són flors i violes (creuem els dits). Després del 5-0 de dimarts contra el Levski Sofía, ara resulta que la Unicef ha guanyat el premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia. És a dir que la suor blaugrana, quatrebarrada / internacional i republicana d'Eto'o, Ronaldinho, Puyol i companyia impregnarà no tan sols el logo de l'organització humanitària de Nacions Unides sinó també tot un premi coronat i borbònic, mentre que el Madrid, que es diu Real, s'ha de conformar amb la vulgaritat d'anunciar telèfons mòbils a la seva samarreta. Coses del marquèting.

En tot cas, pels fòrums d'internet ja hi ha qui diu que el jurat del Premi Príncep d'Astúries és controlat i manipulat pels catalans. La paranoia d'alguns és capaç d'alçar, fins i tot damunt la gespa, la teoria de la confabulació més extravagant.

dimecres, 13 de setembre de 2006

Xuletes electròniques

Amb l'inici del nou curs escolar, s'han obert altre cop les aules de les escoles i instituts, l'escenari del molt noble i antic art de copiar. Queden força dies pels primers examens, però qui més qui menys, amb les noves lliçons, començarà a rumiar les tècniques més efectives per no haver d'aprendre's de memòria la Generació del 27, la Llei de Newton o ves a saber quina formula matemàtica o química.

En la meva època d'estudiant, allà per l'era quaternària, escriviem les xuletes amb l'entranyable Bic naranja, Bic cristal, dos escrituras a elegir. Després va arribar la revolució dels PC i el personal va substituir el boli pel Word de l'amic Finestres, confeccionant la xuleta amb el cos més petit possible i la família de lletres més clara.

Amb el pas del temps, la cosa s'ha anat sofisticant fins el punt que ara els estudiants ja tenen a la seva disposició programes gratuïts com el Chuletas v4, que permet, entre moltes altres coses, dissenyar, editar, comprimir i imprimir els microapunts a una o dues cares, insertar-hi formules matemàtiques i utilitzar tota mena de formats de text (negretes, cursives, paraules subratllades etc.).

Però fins i tot, pels mandrosos que no vulguin perdre el temps instal·lant el programa, existeix una opció online anomenada Xuletas que, mitjançant una editora, fa el mateix i penja el resultat final en una base de dades a internet, on les xuletes, classificades per matèries i per cursos, queden a disposició de qui se les vulgui imprimir i utilitzar.

El projecte és en fase beta i encara no hi ha gaire material, però és més que probable que ben aviat aquest arxiu sigui visitat per molts estudiants com ja està succeint amb la web d'apunts El Rincón del vago que, per cert, disposa també d'una secció dedicada a les tècniques del bon copiar i una altra amb anècdotes enviades pels copions.

En tot cas, l'ús de xuletes fetes per una altra persona estalvia temps i energies, però fa perdre aquella gran avantatge que tenen els autors del gènere del microapunts: l'esforç que han d'abocar en entendre i resumir el tema fa que sovint acabin aprenen la lliçó que pretenien estalviar-se empollar.

El Bic, doncs, ha passat a la història i els estudiants d'avui dia utilitzen serveis i programes com els que he comentat, per no parlar d'altres tècniques més sofisticades, més pròpies de l'espionatge, com ara els sistemes electrònics que permeten comunicar amb un col·lega situat a l'exterior de l'aula.

En un atac de nostàlgia m'he imprès un microapunt de literatura castellana dipositat per un tal Koronas a l'arxiu de Xuletas. Consisteix en un llistat d'autors i obres del Modernisme i de la Generació del 27. El paper fa 8 centímetres d'alt per 4 d'ample i el cos de lletra és tan petit que per poder-lo llegir necessito posar-me les olleres. L'edat, amb la seva conseqüència immediata, la vista cansada, no perdonen i, com era d'esperar, l'intent de regressió infantil ha estat un frustrant i rotund fracàs, un cop baix que superaré bevent un whisky a la salut dels professors que un dia ja llunyà intentaven controlar que no copiés.

dissabte, 9 de setembre de 2006

De La Palma a sant tornem-hi

Després d'uns dies amb el Diari de l'Absurd en repòs per allò de les vacances, tornem a posar en marxa la tasca de treure punxa al llapis de l'actualitat. He fet una estada a La Palma, l'illa més nord occidental de l'arxipèlag canari. La influencia directa dels alisis, amb la seva pluja i humitat, la manté vestida d'un paisatge verd de boscos frondosos i productius plataners. La Caldera de Taburiente, amb 8 quilòmetres de diàmetre, 20 de circumferència i amb una alçada que a l'observatori astrofísic del Roque de los Muchachos supera els 2.400 metres, marca tota l'orografia d'un territori farcit de volcans i considerat com l'illa que té les majors alçades del món en relació a la seva superfície (706 quilòmetres quadrats).

El turisme, basicament alemany i espanyol, encara no ha assaltat de manera contundent La Palma , que té el 35 per cent de la seva superfície protegida per una vintena d'espais naturals i és el destí de molts visitants que hi van a fer senderisme aprofitant una extensa i atractiva xarxa de camins.

L'excursionista pot sortir de bon matí i passar tot el dia a la muntanya fent recorreguts tant recomanables com el dels manantials de Marcos i de Cordero.

La ruta és la següent: trasllat amb 4x4 fins a la Casa del Monte, en el Lomo del Valle Grande, a 1.300 metres d'alçada; a continuació recorregut a peu per un sender que segueix, vorejant acantilats, el traçat del canal de l'aigua i que compta amb tretze túnels molt estrets pels quals només hi pot passar una persona (cal anar ben calçat, portar llanterna, vigilar els cops al cap si no es compta amb la protecció d'un casc i incloure a la motxilla un xubasquero ja que en un dels túnels l'aigua cau a dojo); una vegada superat aquest tram, s'arriba als Nacientes de Marcos i de Cordero, considerats els manantials naturals més importants de Canàries; el recorregut segueix per l'interior del magnífic bosc de laurisilva de Los Tilos, declarat Reserva de la Biosfera l'any 1983; es baixa pel barranc i finalment es segueix un camí que ens portarà fins a l'àrea recreativa de Los Tilos, on hi trobarem un centre d'informació i un restaurant per matar la gana.

La paradoxa del turisme ecològic és que després de cinc o sis hores de caminada, arribes cansat a l'habitació de l'hotel d'una important cadena i et trobes el següent missatge damunt el televisor:

La cena puede ser la culminación de un día feliz, todos a su alrededor apreciarán su elegancia

Una manera com un altra de dir-te que no vagis amb xiruques o amb vestit de bany a sopar a un buffet lliure atapeït de gent afamada i acalorada per la manca d'aire condicionat. Naturalment, tothom vesteix com vol que, per alguna cosa, el client sempre té la raó.

La història de les illes Canàries, i més concretament de La Palma, té episodis que fan pensar amb el descobriment i la conquesta d'Amèrica i amb les aventures del Far West. A l'època dels guanches auarites (els antics palmeros), l'illa estava dividida en dotze reialmes. El 1492, després del fracàs d'anteriors intents de conquesta, una expedició castellana dirigida per Alonso Fernández de Lugo va desembarcar a Tazacorte i va sotmetre a tots els auarites excepte als que habitaven al regne d'Aceró, a la Caldera de Taburiente. La resistència dels guanches dirigits pel seu cap Tanausú i la difícil orografia de la zona van impedir l'entrada dels castellans. Finalment, Fernández de Lugo va convocar Tanausú a una reunió per arribar a un pacte entre cavallers i el rei palmero, que havia confiat en la paraula del conqueridor, va ser agafat presoner en una emboscada i més tard es va deixar morir en vaga de fam mentre el traslladaven en vaixell cap a la península. D'aquesta manera es va acabar la història dels auarites i La Palma, per les seves possibilitats de riquesa, va començar a atraure nous pobladors castellans, catalans, mallorquins, portuguesos, flamencs, italians etc. fins que la seva capital, Santa Cruz, es va convertir en un port important a la Carrera d'Indies.

Simultàniament i per evitar insurreccions, els Reis Catòlics van ordenar el trasllat a Amèrica de bon nombre de natius guanches que treballarien a les plantacions de canya de sucre. Així mateix, en els següents segles serien molts els palmeros que, com la resta de canaris, creuarien l'Atlàntic per intentar fer fortuna a les colònies del Carib i especialment a Cuba.

Aquest anar i venir històric no segueix ara a La Palma el mateix ritme que a la resta de les Canàries. En aquesta illa hi ha molts alemanys però no hi ha arribat encara cap cayuco procedent de Senegal. La seva situació geogràfica fa que el drama de l'emigració africana es quedi a la resta d'illes més properes al continent.

Parlant d'anades i tornades, el viatge el fem amb un avió d'Air Plus Comet, un bimotor McDonnell MD-88 amb l'espai mínim entre seient i seient i amb una tripulació d'aspecte nòrdic que em fa pensar en un peculiar incident registrat aquest agost quan un avió de la companyia sueca Nòrdic Airways, llogat per Spanair, i procedent de Barcelona, es va confondre de destí i en lloc d'aterrar a Santiago de Compostela ho va fer ni més ni menys que a Sevilla.

Per sort, la nostra tripulació no ha perdut el rumb i el pilot no ha quedat tancat al lavabo, que aquesta també és una cosa que passa en determinats vols.

I ara, sant tornem-hi que el curs polític ha tornat a arrencar. Mentre l'alcaldable convergent de Barcelona, Xavier Trias torna a treure a passejar la seva enigmàtica poma, que ningú sap quin significat té, a l'alcalde Joan Clos, alies “Més millor”, li han aplicat allò de la puntada de peu cap a munt i l'han fet ministre d'Indústria, Comerç i Turisme en substitució de José Montilla, per allò de les enquestes negatives i de la quota catalana en el Govern central. Ahir divendres, Clos ja va protagonitzar el seu primer lapsus prometent el càrrec com a “ministre de Justícia (sic), Comerç i Turisme”, un ministeri del tot impensable. I ho va fer (veieu el vídeo) davant l'autèntic ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, a qui ben aviat tindrem fora del gabinet de Zapatero i encapçalant la candidatura socialista a les eleccions autonòmiques canàries.

Per la seva part, Diana Garrigosa ha trencat amb la seva discreció habitual (res a veure amb la Marta Ferrusola) i ha enviat a pastar fang el PSC, el partit que encara presideix, és un dir, el seu marit, el president Maragall.

I com que ja estem a setembre, el mes de les col·leccions, dels cursets i dels bons propòsits, els humoristes malèvols fan córrer que el PSC ha llogat els serveis d'un dels guionistes de Buenafuente per allò d'injectar més marxeta al presidenciable Montilla. A Minoria Absoluta ja han escollit una cançó folklòrica veneçolana com a banda sonora del candidat socialista:

Dicen que Montilla viene,

dicen que Montilla va,

yo digo que eso es mentira

porque yo vengó de allá



Fotos:

1) Un dels telescopis del Roque de los Muchachos (Toni Dalmau)

2) Baixada pel barranc del Bosque de los Tilos (T. Dalmau)

3) Un llangardaix del volcà San Antonio, a Fuencaliente (T. Dalmau)