De La Palma a sant tornem-hi

Després d'uns dies amb el Diari de l'Absurd en repòs per allò de les vacances, tornem a posar en marxa la tasca de treure punxa al llapis de l'actualitat. He fet una estada a La Palma, l'illa més nord occidental de l'arxipèlag canari. La influencia directa dels alisis, amb la seva pluja i humitat, la manté vestida d'un paisatge verd de boscos frondosos i productius plataners. La Caldera de Taburiente, amb 8 quilòmetres de diàmetre, 20 de circumferència i amb una alçada que a l'observatori astrofísic del Roque de los Muchachos supera els 2.400 metres, marca tota l'orografia d'un territori farcit de volcans i considerat com l'illa que té les majors alçades del món en relació a la seva superfície (706 quilòmetres quadrats).

El turisme, basicament alemany i espanyol, encara no ha assaltat de manera contundent La Palma , que té el 35 per cent de la seva superfície protegida per una vintena d'espais naturals i és el destí de molts visitants que hi van a fer senderisme aprofitant una extensa i atractiva xarxa de camins.

L'excursionista pot sortir de bon matí i passar tot el dia a la muntanya fent recorreguts tant recomanables com el dels manantials de Marcos i de Cordero.

La ruta és la següent: trasllat amb 4x4 fins a la Casa del Monte, en el Lomo del Valle Grande, a 1.300 metres d'alçada; a continuació recorregut a peu per un sender que segueix, vorejant acantilats, el traçat del canal de l'aigua i que compta amb tretze túnels molt estrets pels quals només hi pot passar una persona (cal anar ben calçat, portar llanterna, vigilar els cops al cap si no es compta amb la protecció d'un casc i incloure a la motxilla un xubasquero ja que en un dels túnels l'aigua cau a dojo); una vegada superat aquest tram, s'arriba als Nacientes de Marcos i de Cordero, considerats els manantials naturals més importants de Canàries; el recorregut segueix per l'interior del magnífic bosc de laurisilva de Los Tilos, declarat Reserva de la Biosfera l'any 1983; es baixa pel barranc i finalment es segueix un camí que ens portarà fins a l'àrea recreativa de Los Tilos, on hi trobarem un centre d'informació i un restaurant per matar la gana.

La paradoxa del turisme ecològic és que després de cinc o sis hores de caminada, arribes cansat a l'habitació de l'hotel d'una important cadena i et trobes el següent missatge damunt el televisor:

“La cena puede ser la culminación de un día feliz, todos a su alrededor apreciarán su elegancia”

Una manera com un altra de dir-te que no vagis amb xiruques o amb vestit de bany a sopar a un buffet lliure atapeït de gent afamada i acalorada per la manca d'aire condicionat. Naturalment, tothom vesteix com vol que, per alguna cosa, el client sempre té la raó.

La història de les illes Canàries, i més concretament de La Palma, té episodis que fan pensar amb el descobriment i la conquesta d'Amèrica i amb les aventures del Far West. A l'època dels guanches auarites (els antics palmeros), l'illa estava dividida en dotze reialmes. El 1492, després del fracàs d'anteriors intents de conquesta, una expedició castellana dirigida per Alonso Fernández de Lugo va desembarcar a Tazacorte i va sotmetre a tots els auarites excepte als que habitaven al regne d'Aceró, a la Caldera de Taburiente. La resistència dels guanches dirigits pel seu cap Tanausú i la difícil orografia de la zona van impedir l'entrada dels castellans. Finalment, Fernández de Lugo va convocar Tanausú a una reunió per arribar a un pacte entre cavallers i el rei palmero, que havia confiat en la paraula del conqueridor, va ser agafat presoner en una emboscada i més tard es va deixar morir en vaga de fam mentre el traslladaven en vaixell cap a la península. D'aquesta manera es va acabar la història dels auarites i La Palma, per les seves possibilitats de riquesa, va començar a atraure nous pobladors castellans, catalans, mallorquins, portuguesos, flamencs, italians etc. fins que la seva capital, Santa Cruz, es va convertir en un port important a la Carrera d'Indies.

Simultàniament i per evitar insurreccions, els Reis Catòlics van ordenar el trasllat a Amèrica de bon nombre de natius guanches que treballarien a les plantacions de canya de sucre. Així mateix, en els següents segles serien molts els palmeros que, com la resta de canaris, creuarien l'Atlàntic per intentar fer fortuna a les colònies del Carib i especialment a Cuba.

Aquest anar i venir històric no segueix ara a La Palma el mateix ritme que a la resta de les Canàries. En aquesta illa hi ha molts alemanys però no hi ha arribat encara cap cayuco procedent de Senegal. La seva situació geogràfica fa que el drama de l'emigració africana es quedi a la resta d'illes més properes al continent.

Parlant d'anades i tornades, el viatge el fem amb un avió d'Air Plus Comet, un bimotor McDonnell MD-88 amb l'espai mínim entre seient i seient i amb una tripulació d'aspecte nòrdic que em fa pensar en un peculiar incident registrat aquest agost quan un avió de la companyia sueca Nòrdic Airways, llogat per Spanair, i procedent de Barcelona, es va confondre de destí i en lloc d'aterrar a Santiago de Compostela ho va fer ni més ni menys que a Sevilla.

Per sort, la nostra tripulació no ha perdut el rumb i el pilot no ha quedat tancat al lavabo, que aquesta també és una cosa que passa en determinats vols.

I ara, sant tornem-hi que el curs polític ha tornat a arrencar. Mentre l'alcaldable convergent de Barcelona, Xavier Trias torna a treure a passejar la seva enigmàtica poma, que ningú sap quin significat té, a l'alcalde Joan Clos, alies “Més millor”, li han aplicat allò de la puntada de peu cap a munt i l'han fet ministre d'Indústria, Comerç i Turisme en substitució de José Montilla, per allò de les enquestes negatives i de la quota catalana en el Govern central. Ahir divendres, Clos ja va protagonitzar el seu primer lapsus prometent el càrrec com a “ministre de Justícia (sic), Comerç i Turisme”, un ministeri del tot impensable. I ho va fer (veieu el vídeo) davant l'autèntic ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, a qui ben aviat tindrem fora del gabinet de Zapatero i encapçalant la candidatura socialista a les eleccions autonòmiques canàries.

Per la seva part, Diana Garrigosa ha trencat amb la seva discreció habitual (res a veure amb la Marta Ferrusola) i ha enviat a pastar fang el PSC, el partit que encara presideix, és un dir, el seu marit, el president Maragall.

I com que ja estem a setembre, el mes de les col·leccions, dels cursets i dels bons propòsits, els humoristes malèvols fan córrer que el PSC ha llogat els serveis d'un dels guionistes de Buenafuente per allò d'injectar més marxeta al presidenciable Montilla. A Minoria Absoluta ja han escollit una cançó folklòrica veneçolana com a banda sonora del candidat socialista:

Dicen que Montilla viene,

dicen que Montilla va,

yo digo que eso es mentira

porque yo vengó de allá

Fotos:

1) Un dels telescopis del Roque de los Muchachos (Toni Dalmau)

2) Baixada pel barranc del Bosque de los Tilos (T. Dalmau)

3) Un llangardaix del volcà San Antonio, a Fuencaliente (T. Dalmau)