divendres, 28 d’abril del 2006

Virtualment reals

L'Alfredo Cámara Garcia, del departament de seguretat i assistència al client de Banesto, m'ha enviat un amable correu electrònic en el qual em comunica que el meu compte corrent supera els 2.000 euros i que cal activar unes noves mesures per garantir-hi un accés segur per internet. M'explica tot els passos a seguir i em facilita l'enllaç d'un formulari que he d'omplir amb les dades del compte per sol·licitar el sistema de protecció en línia. M'adverteix, això si, que si en el termini de 14 dies no tenen notícies meves, el compte serà bloquejat i hauré d'anar a l'oficina bancaria perquè el tornin a activar.

Tot això estaria molt bé si no fos per dos detalls: jo no tinc ni un euro al Banco Español de Crédito i el tal Alfredo Cámara Garcia és un personatge inexistent que treballa al servei del phising, un dels fraus clàssics d'internet consistent en enganyar per correu electrònic als incauts “pescant” dades sobre targes de crèdit, comptes bancaris etc.

L'amable Alfredo Camara ocupa el costat més fosc de l'àlbum de personatges virtuals que ens acompanya al llarg de la nostra vida i en el que hi podem trobar individus tan entranyables com en Víctor Sauler Portal, el de l'anunci de la Visa, en Juan Ejemplo Ejemplo (Telefónica), l'Eva Noguera Garcia (“Per nosaltres ets l'Eva Noguera Garcia”) o la Carmen Española Española, protagonista de la campanya del nou DNI electrònic.

A tots ells, cada dia al matí els sona el despertador traient-los del somni de la virtualitat i portant-los a treballar en el món real com el més comú dels mortals. Surten en els anuncis de la ràdio, la premsa , la televisió, naveguen per dins de les xarxes d'internet, entren sense permís a les bústies de correu electrònic saltant-se els programes de protecció...i a la nit tornen al món virtual. La seva vida és, en definitiva, un continu anar i venir de la ficció a la realitat. Una mica, s'ha de reconèixer, com ens passa als humans.

dimecres, 26 d’abril del 2006

El PP en escena

El dimecres 5 d'octubre, el president del Parlament, Ernest Benach va entregar al seu homòleg en el Congrés, Manuel Marín la proposta del nou Estatut. Ho va fer en format digital, concretament li va donar una minúscula memòria USB. A l'acte oficial no es va veure ni un paper.

Ahir, Mariano Rajoy, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes i Josep Piqué van portar a Marín els 4 milions de signatures recollides pel PP contra l'Estatut. A l'operació, els populars van utilitzar 10 furgonetes, guarnides amb el lema de la campanya (“Tots tenim dret a opinar”), que es van passejar per Madrid recorrent la distància que separa la seu del partit i el Congrés. Algunes de les 400 caixes transportades pels vehicles de lloguer van ser apilades davant els lleons de la cambra espanyola i van servir de decorat per la fotografia que s'hi van fer els líders de la dreta.

Entre l'escenificació del 5 d'octubre -en Benach entregant a peu dret a Marín la clau de memòria- i la d'ahir hi ha notable distància. És la que separa un acte institucional i modern d'un espectacle propagandístic i aparatós.

Immediatament sorgeixen dubtes. Eren realment necessàries les 10 furgonetes per transportar els plecs amb les 4.028.396 firmes?

I la pregunta del milió: si el PP a les darreres eleccions generals va obtenir 10 milions de vots, què en pensen de l'Estatut els milions de simpatitzants que no han donat la seva signatura a Rajoy?

Com que aquest darrer interrogant és ara per ara difícil de resoldre, algú s'ha entretingut a fer números sobre el desplegament logístic portat a terme pel Partit Popular per omplir de caixes la institució presidida per Marín. Enganxo a continuació unes elucubracions matemàtiques anònimes que, amb to irònic, circulaven avui per internet i que cada ú arribi a la conclusió que consideri més propera a la realitat:

----8<--------------
No sé si heu vist aquesta notícia en aquest insigne diari digital.

Afirmen que el PP va portar les famoses 4.000.000 de signatures en contra de l'Estatut en 10 furgonetes cap el Congrés dels Diputats.

Com que m'avorria he agafat aquesta xifra i he fet quatre números...

En una fulla de recollida de signatures hi ha, com a mínim, 10 signatures per fulla (siguem generosos i suposem que NOMÉS hi ha 10 per fulla i que les fulles NO SÓN a doble cara). Per tant:

4.000.000 signatures / 10 signatures = 400.000 fulles

Quants paquets de 500 fulles suposa això? Doncs:
400.000 fulles / 500 fulles = 800 paquets de 500 fulles

Quant ocupa un paquet de 500 fulles de DIN-A4? Doncs:
297 x 210 x 55 mm = 0,0034 m3

Per tant, quant ocupen 800 paquets de 500 fulles cadascun d'ells?
0,0034 m3 * 800 paquets = 2.74 m3

I ara les preguntes són:

Per transportar 2.74 metres cúbics de signatures van necessitar 10 furgonetes?

i

Quants paquets dels palets d'aquesta foto estaven plens de paperots falsos sense signatures?????

Aquesta gent no optimitza gaire bé els recursos... He decidit no votar-los a les properes eleccions...
----8<--------------

dimarts, 25 d’abril del 2006

Bretolades gastronòmiques

Algú ha entrat en el cementiri de Peralada, ha esbotzat una tomba, ha tret les restes d'una difunta i n'ha fet caldo posant a bullir els ossos dins una olla. Com a detall d'exquisidesa, hi ha afegit pastilles Avecrem, el popular producte llançat al mercat l'any 1953 per Lluís Carulla Canals, fundador de Gallina Blanca, l'empresa que, fent xup-xup, esdevindria sòlida base de l'imperi Agroalimen (Ausonia, Evax, Tampax, Dodot, El Pavo, Mont-Ferrant, Bocatta, Pans & Company, Affinity etc. etc)

Com que els manuals satànics no inclouen l'Avecrem entre els condiments dels seus rituals gastronòmics, es pot gairebé assegurar que l'episodi de Peralada és obra d'uns brètols embarcats en una juguesca dels tipus repte macabre o joc de rol extrem. En tot cas a hores d'ara deuen trempar de valent amb el ressò que l'afer ha tingut a la premsa i amb els mossos d'esquadra intentant-los seguir la pista. Sorprèn, això si, que una bretolada d'aquestes característiques tingui tan poc pes en el Codi Penal. El Punt, que dissabte passat va donar l'exclusiva, explicava ahir que el pes de la Justícia podria caure al damunt de la penya de Peralada en forma de dos delictes: danys materials (sanció econòmica) i profanació de cadàvers ( pena d’arrest de dotze a vint-i-quatre caps de setmana i una multa). Segur que per robar al casino de Peralada, la sentencia seria més contundent, però ja es sap, una cosa és el món dels vius i l'altre el dels morts.

Això si, el macabre episodi pot servir per fer créixer el negoci de la incineració de cadàvers. Ja imagino l'eslògan de la campanya publicitària: “Posi el seu cos a les nostres mans i entri tranquil a l'eternitat: amb les seves cendres ningú en farà caldo”.

Parlant dels usos, diguem-ne inhabituals, del cos humà, aquests darrers dies han sortit dues notícies dignes de la gastronomia freaki. Per un costat en Tom Cruise va assegurar en declaracions a una revista que quan neixés la seva filla es menjaria tant la placenta com el cordó umbilical perquè “són molt nutritius”, cosa, d'altra banda, que ja saben i practiquen moltes gates i gosses. Elles ho fan per recuperar forces després del part i per a tant, qui s'hauria d'haver cruspit el “suculent” apat és la Katie Holmes i no pas en Cruise. Ara la nena ja ha nascut i l'actor ha vingut a dir que tot plegat era comèdia.

En tot cas, a la gran casa d'apostes d'internet, sportinteraction.com, estan recollint suggeriments dels lectors sobre la millor manera de preparar la placenta. Es situa al capdavant menjar-la crua i segueix fer-la a la planxa, farcida en una truita, amb cebes i alls i fins i tot a l'estil Hannibal Lecter, amb faves i vi Chianti.

Qui no té feina, el gat pentina. Altres, com el princep Felip i la Letizia, enlloc de rumiar formules gastronòmiques al voltant del cordó umbilical, van optar per enviar-lo directament a un banc de cèl·lules mare per allò de preservar l'espècie coronada...

Un altre que també s'ha apuntat als àpats estranys és l'artista xilè-danès Marco Evaristti. L'home s'ha sotmès a una liposucció i ha aprofitat el seu greix per fer-ne mandonguilles. Unes se les ha menjat en un “happening”repugnant i les altres les ha envasat al buit i les ven, junt a una foto seva, al mòdic preu de 4.390 dòlars la unitat. No hi ha notícia de que n'hagi pogut vendre cap, però en tot cas, com els profanadors de Peralada o com en Tom Cruise, està aconseguint que se'n parli.

L'Evaristti, que segueix els passos d'en Sergi Faustino, l'actor que cuinava dalt l'escenari uns botifarrons fets amb la seva pròpia sang, ja va mostrar el seu esperit provocador un temps enrere amb una instal·lació també macabre en la qual els espectadors convertien en caldo els peixos atrapats a l'interior d'una licuadora. Un carinyo d'artista.



dissabte, 22 d’abril del 2006

Bon dia, m'he mort

A la seva columna setmanal en El País, l'escriptora Elvira Lindo explica que ha rebut un correu electrònic del seu amic i periodista Félix Bayón. “Te cambio un tour por el New Jersey de Los Soprano por uno marbellí”, diu l'e-mail fent conya sobre la singular cova de lladres de la Costa del Sol.

Obrir la bústia i trobar-te un correu com aquest no tindria la més mínima importància sinó fos per un detall clau. El seu autor, Félix Bayón, gadità com Elvira Lindo i resident des del 1994 a Marbella, havia mort a conseqüència d'un infart tres o quatre dies abans que l'e-mail arribés a destí.

Per aquells atzars de la tecnologia, perdut ves a saber per quin servidor de qualsevol racó de la xarxa mundial, aquest correu electrònic va sortir del teclat de Félix Bayón com un exercici d'humor negre sobre l'hampa de luxe i va arribar a la pantalla d'Elvira Lindo com si fos un e-mail pòstum escrit per un fantasma. És fàcil d'imaginar la cara d'esglai de l'autora de Manolito Gafotas.

La mateixa cara que també han de posar els receptors dels correus procedents de GlobalSpectrum, responsable del servei El Último Email. Els clients paguen entre 8,99 i 18,99 euros a l'any, segons el pla triat, perquè aquesta empresa espanyola guardi encriptats -mai millor dit- els seus missatges pòstums i s'encarregui de fer-los arribar, via e-mail, als destinaris escollits quan es confirmi la defunció del client.

A la web d'El Último Mail hi ha una opció per fer una prova gratuïta però francament, abans de comprovar l'efectivitat d'aquest servei que sembla sortit d'una novel·la de lladres i serenos, prefereixo deixar-ho tot plegat, com ha fet Félix Bayón, en mans de l'atzar tecnològic que és, en definitiva, ens agradi no, el que governa la nostra vida a internet.

dijous, 20 d’abril del 2006

Si no vols caldo, dues tasses

Encara no fa un mes explicavem en aquest blog el que podríem batejar com el Principi de Saura. Segons el president d'Iniciativa i conseller de Relacions Institucionals, “el tripartit té una capacitat d'autodestrucció il·limitada” que a força de merders impedeix mostrar a l'opinió pública qualsevol tasca del govern.

Aquest principi s'ha tornat a posar en evidència les darreres hores amb la remodelació d'una tercera part de l'executiu català. En un país políticament seriós, un canvi d'aquesta naturalesa es portaria a terme amb una certa discreció i tranquil·litat i només en el darrer moment, amb totes les cartes ben lligades, s'hauria comunicat a l'opinió pública. En el país del Tripartit, en canvi, impera la rauxa, el campi qui pugui. Ja va ser així quan Maragall va intentar, per primera vegada i sense èxit, canviar no només els noms sinó també l'estructura del govern. Ho va provar de fer a la brava, sense consulta prèvia als partits, i tots ells – inclòs el PSC- li van aturar els peus constituint tot plegat la major humiliació i desautorització que pot patir un president.

Ahir a la tarda, Maragall va tornar a moure fitxa i, curant-se en salut, ho va fer amb el vistiplau de Montilla a qui, segons sembla, el resultat d'algun sondeig que indica una davallada en la intenció de vot pel PSC, va acabar de convèncer sobre la necessitat de donar un nou impuls a l'executiu sense esperar a fer-ho després del referèndum de l'estatut. El problema és que la crisi de govern es va filtrar als mitjans de comunicació abans de consensuar els canvis amb ERC i d'Iniciativa, provocant l'enrabiada de Saura, Carod i, sobretot, Puigcercós, a qui l'afer va enganxar fora de Barcelona.

I subratllem el malestar de Joan Puigcercós perquè la crisi ha tingut per ERC una doble dimensió: l'externa i l'interna. L'externa perquè els republicans, com Iniciativa, eren partidaris de no remodelar el govern fins després del referèndum. L'interna perquè Maragall exigia la sortida del conseller de Governació Joan Carretero, home de confiança de Puigcercós i mereixedor de totes les condemnes dels socialistes des del moment en que es va mostrar partidari de votar contra l'estatut i va criticar públicament a Zapatero.

Ahir a la nit, la direcció d'ERC tenia pendent donar resposta a dues qüestions: acceptar o no el calendari plantejat per Maragall i assumir o no la retirada de Carretero. Hi havia la certesa de que no es podia forçar de nou al president a fer marxa enrera tota vegada que això hauria suposat el trencament del Tripartit i la probable convocatòria d'eleccions anticipades, una idea en la que somnia dia si, dia també Artur Mas. Era doncs necessari trobar un substitut a Carretero que mantingués dins el govern l'equilibri entre el sector de Carod i el de Puigcercós.

La solució s'ha sabut aquest matí, quan ERC ha obligat a Maragall a acceptar l'entrada al govern d'un altre polític molt proper a Puigcercós: Xavier Vendrell, fins ara secretari general del conseller primer i alhora secretari d'organització d'Esquerra.

Si no vols caldo, dues tasses. Vendrell, protagonista directe de la recent polèmica sobre el cobrament de quotes per ERC a personal de la Generalitat, assumirà el càrrec de conseller de Governació i per a tant tindrà sota la seva responsabilitat la política relativa als funcionaris. A més haurà de nomenar al nou director de la Inspecció Laboral de la Generalitat, que serà l'encarregat d'aclarir l'afer de les quotes. És a dir, que Vendrell s'haurà de fer investigar a ell mateix per un subaltern i, alhora, la seva honorabilitat de conseller estarà pendent del que pugui decidir la Justicia sobre les pressumptes irregularitats comeses.

En resum, més munició per l'oposició facilitada per un Tripartit que segueix complint inexorablement fins el final de la legislatura el procés d'autodestrucció descrit pel Principi de Saura.

Il·lustració: acudit de Xavi Torrent publicat en El Punt.

dimarts, 18 d’abril del 2006

Einstein i el fusell llançador de patates

Ara que totes les potències nuclears estan amenaçant a Iran per voler entrar al selecte club sense invitació prèvia, crida l'atenció que alguns aficionats a l'armament renunciïn voluntàriament a la destrucció massiva. És el cas d'un suec de 25 anys que ha estat condemnat a pagar una multa per haver construït i disparat un fusell llançador de patates. El jove es va inspirar en el que havia vist en un programa de televisió (després diran que no es instructiva la petita pantalla) i va decidir construir l'artefacte amb peces comprades en el supermercat del costat de casa. També va adquirir "la munició” (dos sacs de patates) i, un cop enllestida l'arma, la va instal·lar a la terrassa del seu habitatge i va començar a “bombardejar” un aparcament veí. Encara que ningú va prendre mal, les proves pericials fetes per la policia indiquen que aquest peculiar fusell no era una collonada: tenia la potencia d'un revòlver.

El 2003 ja es va produir un cas similar a Alemanya en ser detingut un home de 33 anys quan, sota els efluvis de l'alcohol, estava disparant patates amb un canó d'aire comprimit que ell mateix s'havia construït amb tubs de plàstic.

Tal vegada aquests dos individus dignes de Mad Max es preparen per allò que profèticament va pronosticar amb to apocalíptic Albert Einstein: “No sé quines armes s'utilitzaran a la III Guerra Mundial, però a la IV Guerra Mundial seran pals i pedres”.

Clar que aquest gran científic també va assegurar una vegada que “no hi ha ni la més lleugera indicació de que algun dia puguem obtenir energia de l'àtom”. Els líders de la república islàmica d'Iran i la junta del club nuclear, amb en Bush al capdavant, encara se'n deuen riure de l'erroni pronòstic d'Einstein, però farien bé en gravar amb lletres d'or a la sala del Consell de Seguretat de Nacions Unides, una altra de les frases famoses de l'autor de la teoria de la relativitat:

Només hi ha dues coses infinites: l'univers i la estupidesa humana; i no estic segur de la primera”.

dimecres, 12 d’abril del 2006

"Cuando dicen que el amor es pecado"

Cuando dicen que el amor es pecado”. Així es titula el bolero que dissabte va interpretar a l'ajuntament d'Ourense la cantant de fados, María do Ceo. Aquesta peça composta per l'humorista Moncho Borrajo va servir de banda sonora per el primer casament gai del PP: el del regidor de Cultura de la ciutat, José Araujo amb l'empresari Nino Crespo.

Poc després, durant el banquet celebrat a un pazo, alguns dels 350 convidats van posar-hi el toc d'humor amb el següent crit: “Aquest casament no és de penal! Aquest casament no és de penal!...

Efectivament, no han estat unes noces de penal, sinó un gol directe a l'ala més conservadora del PP, aquell sector que, durant la tramitació de la llei que regula els matrimonis homosexuals, va portar al Senat al psiquiatra Aquilino Polaino perquè expliqués unes teories, totalment descartades per la ciència, segons les quals l'homosexualitat és una malaltia. La famosa “anomalia genètica”, el “defecte en un cromosoma” que esgrimeix també Fraga quan parla del tema.

Precisament el successor de Fraga a la presidència del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo va ser un dels convidats al casament. “Jo sóc un liberal i estic a favor de la llibertat sexual”, ha dit aquest exvotant del PSOE i de l'esquerra nacionalista, qui no ha dubtat en mostrar-se públicament en contra del recurs d'inconstitucionalitat presentat pel seu partit contra la llei.

Un altre dels assistents a la cerimònia i al banquet és el president del PP d'Ourense, José Luis Baltar, un polític singular, supervivent de la dictadura, que porta el seu populisme fins a les darreres conseqüències participant, diu la llegenda, a una mitjana de 50 funerals al mes. Baltar ha insistit en que el PP només es va oposar a l'ús del terme “matrimoni”, però ell s'ha mostrat “partidari” de “respectar” la llei.

L'alcalde d'Ourense, Manuel Cabezas, també del PP, a qui li va tocar oficiar el casament, ha declarat que està “orgullós d'haver casat a un amic”. Curiosament, mesos enrera, en el seu paper de senador va seguir la disciplina de partit i va votar contra la llei de matrimonis homosexuals. “Sóc absolutament respectuós amb el Codi Civil i amb la inclinació sexual de les persones”, ha dit ara sortint al pas de les crítiques del bisbe d'Ourense, Luis Quinteiro, que ha denunciat “l'exasperació pansexual” imperant a la societat espanyola i ha criticat als dirigents polítics gallecs assistents al casament per declarar-se cristians i vulnerar la doctrina de l'Església.

Una altra que també deu respectar la llibertat sexual de les persones és la diputada del PP en el Congrés Ana Belén Vázquez, que, com Cabezas, va assistir al casori després d'haver votat contra la regulació dels casaments entre persones del mateix sexe.

La dreta té aquestes coses: critica aferrissadament lleis com la del divorci, la interrupció de l'embaràs, els casaments gais, però un cop impulsades i aprovades per la resta de l'arc parlamentari, no dubta en fer-ne ús quan el tema li toca d'aprop. A Itàlia, un dels països més catòlics, apostòlics i romans, hi ha la mateixa hipocresia. Berlusconi s'omple la boca amb conceptes com “la santedat de la família”, però això no li va impedir, en el seu moment, divorciar-se i tornar-se a casar pel civil. Pier Ferdinando Casini, fins ara president de la cambra dels diputats i líder de la UDC, el partit hereu de la Democràcia Cristiana, és un cas similar: està separat de la seva primera dona, viu amb una altra però segueix defensant la família tradicional i no vol sentir a parlar de cap llei que reguli les parelles de fet.

Coses que passen, com diu el bolero, “cuando dicen que el amor es pecado”.

dissabte, 8 d’abril del 2006

Robant el paisatge


El País publica avui a la secció d'internacional un publireportatge sobre l'acte inaugural d'una delegació de Marina d'Or-Ciudad de Vacaciones a Londres, concretament a Oxford Street, en el cor comercial de la capital britànica. Com que Marina d'Or sempre fa les coses a l'engròs, tant quan toca posar totxanes com anuncis, el publireportatge bat tot els rècords d'aquest diari: vuit planes complertes...i fins i tot un foto repetida ( a qui li caurà el pèl?) amb exemplars de la fauna de senyores i senyors que cobren per “donar color” a actes tan senyalats.

En definitiva, els promotors de la macrourbanització d'Orpesa del Mar s'han gastat la pasta gansa en un megaanunci que acabaran pagant, a tant per barba, els futurs compradors dels 2.800 habitatges que està construint actualment a Castelló l'empresa dirigida per Jesús Ger. Un grup, el de Marina d'Or, que, segons dades de l'empresa, l'any passat va facturar per valor de 410 milions d'euros (un 105% més que el 2004) i que , amb el suport de la Generalitat valenciana i els ajuntaments d'Orpesa i Cabanes, continua tirant endavant els tràmits per construir a tres quilòmetres de l'actual Marina d'Or la que pretén ser la major ciutat d'oci i vacances d'Europa: Marina d'Or Golf (18,8 milions de metres quadrats d'hotels i balnearis, zones esportives i lúdiques etc)

Tot això ho expliquen en aquest publireportatge que ha sorprès avui als lectors d'El País, però, per sort, la contrapartida la trobem unes planes més endavant gràcies a l'acudit de Máximo que reproduïm en aquest post.

Tenint en compte la corrupció política i econòmica a Marbella i la transformació hortera que pateix el paisatge del litoral mediterrani, el dibuix és d'allò més rodó i encertat.

dimecres, 5 d’abril del 2006

El tigre de Marbella

El tigre de don Juan contemplava tot el que succeïa des del darrera dels barrots de la seva gàbia. Sovint veia arribar l'amo en helicòpter acompanyat d'altres humans i la conversa que tenien incloïa paraules com “euros”, “comissió”, “terrenys”, “requalificació”, “blanqueig”, “banquer”, “jutge”, “alcaldessa”... Un reguitzell de mots que al tigre de don Juan no li deien gaire res. El felí somniava amb la selva dels seus ancestres, però s'havia de conformar amb la presó de luxe de la finca “La Caridad”, a San Pedro de Alcántara, un dels nuclis de Marbella. Allà, l'amo disposava de tot el luxe necessari per una vida de plaers: la residència principal, amb un saló de 300 metres quadrats, una casa pels convidats i una altra pel servei, una capella, una col·lecció d'obres d'art, un centenar de cavalls pura sang...

El tigre encara recorda amb esglai el dia en que va veure entrar a la finca a uns humans portant els caps dissecats d'un elefant, un girafa, tres ossos, una família de lleons, una zebra i un guepard. També hi havia el cos sencer d'un cocodril. “Son trofeus de cacera de don Juan”, va sentir que comentaven els treballadors.

La setmana passada hi va haver un moviment inusual a la finca. Un dia, de bon matí, el tigre va observar com s'apropaven a la seva gàbia uns humans armats i uniformats. Els va rebre amb un rugir esfereïdor. El felí estava de molta mala llet. Aquella nit havia tornat a somniar amb els espais de llibertat de la selva.

Però la realitat és crua i el pobre tigre no tenia ni idea i encara no ho sap que ha viscut enganyat tots aquests anys. L'autèntica selva no cal anar-la a buscar tan lluny: És a Marbella, on el seu amo, l'”assessor urbanístic” Juan Antonio Roca ha comprat voluntats i favors mentre el poder polític i el judicial miraven, fins ara, cap a un altre costat.

El tigre, sense saber-ho, tenia la gàbia en plena selva i el seu amo n'era el rei.

Foto: Un detall del "pavelló de cacera" de la finca de Roca a Marbella.

dimarts, 4 d’abril del 2006

Gemecs de plaer en català

La Generalitat ha subvencionat per primera vegada el doblatge al català d'una pel·lícula eròtica. Concretament el DOG publicava ahir l'anunci per part del Departament de la Presidència de la concessió de 10.000 euros al film “La mar no és blava”, un “relat eròtic per a dones” rodat en castellà pel director de cinema porno Conrad Son. La subvenció, concedida per la secretaria general del conseller primer, Josep Bargalló, apareix dins un llistat d'ajuts concedits “a iniciatives destinades a augmentar la presència a videoclubs, llibreries i altres circuits comercials de produccions cinematogràfiques en suport DVD doblades o subtitulades en llengua catalana, corresponents a l'any 2005”.

Fonts de la Direcció General de Política Lingüística han declarat a Efe que l'empresa Conrad Son Media SL ha rebut la subvenció perquè la voluntat de la Generalitat és “no excloure d'aquests ajuts a cap pel·lícula en funció de la seva temàtica” i també per “facilitar l'oferta en català de qualsevol tipus de gènere cinematogràfic i equilibrar qualsevol dèficit d'oferta”.

Per tranquil·litzar als que segurament intentaran utilitzar el tema per criticar al tripartit, el propi Conrad Son, que no amaga que és simpatitzant nacionalista i votant d'ERC, ha deixat clares dues qüestions: que el film és per a majors de 18 anys però no pornogràfic i que aquesta és la primera subvenció que rep.

El director també ha afegit que la Generalitat es va voler curar en salut i que abans de concedir els calers nostrats, el secretari de Política Lingüística Miquel Pueyo va anar a veure la pel·lícula. “Li va agradar molt”, ha assegurat Conrad Son. O sigui que podem estar tranquils.

“La mar no és blava”, produïda per Conrad Media i Manga Films i protagonitzada pel propi Conrad Son i per l'actriu Eva Morales , es va presentar el passat 6 d'octubre en el 13 Festival de Cinema Eròtic de Barcelona i va obtenir el “premi a la millor pel·lícula soft”.

I quina és la temàtica del film?. Doncs aquí expliquen que es tracta d'una història romàntica, sensual i tràgica per aigües de Mallorca. En tot cas, ja se sap que el guió no és precisament el més important en aquests tipus de relats. Conrad Son reconeixia recentment en una entrevista radiofònica que els espectadors de les pel·lis porno fan el fet en els primers deu minuts de qualsevol d'aquests films. Per això és tan important que tinguin una bona “arrencada”. Clar que si en aquest cas estem parlant d'una pel·lícula eròtica i no pas porno, tal vegada l'interès del públic es manté durant més temps...

Em sembla bé que la Generalitat subvencioni el porno fi i que promogui, en definitiva, el sexe oral català. La concessió dels 10.000 euros a Conrad Son lliga perfectament amb la campanya publicitària que la Generalitat emet actualment per televisió i que promou l'ús del català per part del joves en totes les circumstancies de la vida. A la darrera imatge de l'spot apareixen diversos cotxes aparcats en un indret solitari en plena nit, a l'interior dels quals és fàcil imaginar perfectament el que hi fan els joves: practicar els rituals d'aparellament... en català.

I si a l'inici de TV3, la Generalitat d'en Pujol no va dubtar gens ni mica en doblar al català al pocavergonya d'en JR i la resta de personatges de l'antre de perdició de la sèrie Dallas, és normal que ara el tripartit no és talli gens ni mica a l'hora de doblar els gemecs de plaer de l'Eva Morales i dels seus col·legues d'aquesta història “romàntica, sensual i tràgica”.