dimecres, 29 de març de 2006

Capacitat d'autodestrucció il·limitada

El president d'ICV i conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura té tota la raó quan afirma que l'executiu català mostra “una capacitat d'autodestrucció il·limitada” que impedeix veure l'acció de govern. Des de l'inici de la legislatura, el calendari del tripartit no ha estat marcat pel pas natural dels mesos i pel primaveral brot de les lleis i els decrets sinó per la successió frenètica de polèmiques i escàndols. Cada dia els nostres polítics – els del govern i els de l'oposició- esmorzen sang i fetge i salten al carrer preparats per trobar justificacions a les cagades pròpies i per posar el dit a la nafra als errors aliens.

Com va succeir a la guerra civil, permeteu-me el símil una mica bèstia, l'antic oasi català és escenari d'un conflicte dins l'altre. Hi ha empentes i travetes a l'interior de cada força política, ganivetades traperes entre els socis del tripartit i un front obert entre aquests i l'oposició. Per no parlar de les “relacions” amb els partits “germans” espanyols.

En ambients polítics i periodístics es comenta que ICV pot estar al darrera de la filtració a El País i El Periódico del darrer merder protagonitzat per ERC, el del cobrament de l'”impost revolucionari” a treballadors de les conselleries en mans dels republicans. També hi ha qui pronostica que els hereus de l'avi Macià s'han vestit de segadors i ja esmolen les eines per fer la clenxa als ecosocialistes exhibint algun hipotètic drap brut.

Una revenja que, en tot cas, no podrà amagar l'error ètic i polític comés per la direcció d'ERC al voler fer passar per “caixa”a empleats de la Generalitat que no tenen cap lligam directe amb el partit. El “peatge” aplicat per la majoria de forces als seus militants amb càrrecs polítics electes o de designació no pot servir per justificar el cobrament d'una “mensualitat” als treballadors de l'Administració que no tenen cap militància. I encara menys amb l'amenaça de que poden perdre el seu lloc de treball, una presumpta extorsió que tampoc pot justificar-se dient que d'aquesta manera ERC evita caure en el costat fosc del 3 per cent i de les donacions anònimes i desinteressades.

Veurem a quina conclusió arriba la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ja ha obert diligències per per aclarir si, amb la tramesa de cartes als treballadors de la Generalitat, ERC i, més concretament, Xavier Vendrell, secretari general del conseller primer i responsable de Finances del partit, ha comès els presumptes delictes de coacció, assetjament, vulneració del dret al treball i vulneració de la llei de protecció de dades.

Tot plegat demostra la necessitat de resoldre d'una vegada per totes i de manera legal i clara el finançament dels partits a l'estat espanyol, una qüestió peluda que es regeix per una normativa del 1987 més aviat poc transparent. ERC va presentar fa mesos en el Congrés una proposta per reformar la llei, però la tramitació es va allargant sense que la majoria de partits demostrin gaire presa en resoldre la qüestió.

Mentrestant, la picabaralla entre ERC i ICV, amb intercanvi d'acusacions entre uns i altres, és un episodi més dins les guerres internes del tripartit, amb la novetat, això si, que els protagonistes principals no s'havien enfrontat fins ara d'una manera tan directa. Però ja se sap que si el tripartit té una capacitat d'autodestrucció il·limitada també ho és d'extensa la combinatòria de possibles amics/enemics. Depèn del vent com bufa a l'hora de l'esmorzar, quan uns i altres llegeixen la premsa, escolten la ràdio i s'empassen serps enlloc de beure un pacífic i vigoritzant Cola-Cao.


Foto
: Xavier Vendrell, responsable de Finances d'ERC. El Periódico/ Albert Bertran.

1 comentari:

Saltenc ha dit...

Preguntant-li el periodista (em sembla que era en Bassas)si Carod, després del l'alto el foc de la banda terrorista, mereixia un reconeixement per el seu gest d'anar a Perpinya a reunirse amb ETA, Joan Saura va deixar anar un NO molt clar. Certament tenim mal ambient