El giratori més petit del món

Ara que s'han posat de moda les coses petites, aquest minigiratori farcit de senyals, descobert per El Punt en un pas soterrani del desdoblament de la C-31 entre Palamós i Palafrugell, en el terme municipal de Mont-ras, sembla una peça més de la campanya de la Generalitat sobre “els petits gestos que redueixen les morts en carreteres”.

Fonts dignes de crèdit asseguren que els enginyers de Lilliput ja han visitat l'obra.

Treballadora obedient, informàtic friqui

Segons les darreres dades del ministeri de Treball, l'atur segueix pujant a Catalunya mentre que en el conjunt de l'Estat espanyol continua baixant per tercer mes consecutiu.

Tal vegada en la generació d'ocupació a les espanyes hi han tingut alguna cosa a veure ofertes de treball com aquestes dues que reproduïm.

Per la primera s'ha de complir un requisit extraordinari: no saber fer absolutament res. Això sí, s'ha de ser dona i, a més, obedient. És a dir, objecte passiu de ves a saber quines pràctiques laborals.

A la segona oferta, el candidat ha de ser -textualment- un friqui de la informàtica i ser capaç de garantir que no pateix treballant.

Quina és la gran avantatge d'aquest lloc de treball?

No exigeixen obediència cega -com en el cas anterior- però ofereixen cafè gratis. La llàstima és que no expliquen si el cafè serà exprés, instantani o fastigosament americà. I és aquí, a la “camera café”, amb els seus ets i uts, i no pas en els aspectes crematístics o en els horaris de treball, on segur que s'hi amaga la trampa d'aquesta extraordinària oferta laboral.

El llit que es fa sol

S'ha acabat perdre el temps en la feixuga tasca de fer el llit. Uns inventors xilens n'han creat un que es fa sol. Com es pot veure en el vídeo, l'invent consisteix en un jaç dotat d'unes mànegues mitjançant les quals s'injecta aire entre els llençols fins que al cap de dos minuts i mig queden ben posats i a punt per rebre als dormilegues de torn.

L'empresa Next Dream pretén comercialitzar el llit de matrimoni per uns 890.000 pesos (uns 1.110 euros). Tal vegada la idea tindrà èxit però difícilment podran comptar entre els seus clients amb la gent que, com jo, ens conformem en ficar-nos dins el llit pel mateix forat. Res de desfer el jaç. Es posen una mica bé els llençols i demà serà un altre dia.

Tampoc podran comptar amb els aprensius, amb les persones que tenen una por exagerada a la tecnologia i que s'imaginaran despertats a mitjanit per una corrent d'aire que, penetrant per l'anatomia foradada, inflarà inexorablement els seus budells fins a fer surar el dissortat cos per l'habitació com si es tractés d'un humil globus de fira.

Descartats uns i altres, Next Dream, amb l'optimisme propi dels emprenedors, encara hi veu negoci i ja es prepara per omplir les habitacions del món amb llits que es fan sols. Per això, si sentiu esbufecs estranys provinents del pis dels veïns, no us estranyeu ni penseu que, afortunats ells, estan practicant una variant ventosa del Kamasutra. Fiqueu-vos dins el forat del llit de tota la vida, aquella geografia coneguda que us acull amb la màxima estima del món, i deixeu passar la tramuntanada tecnològica. Feu-ho amb tranquil·litat i ben acaronats pels llençols suaus, senzills i mai desvirgats per injeccions de vent.

El finançament amb humor

La polèmica sobre el nou model de finançament ha estat llarga -llarguíssima- i agra, però això no treu que l'inacabable culebrot no pugui ser interpretat amb sentit de l'humor més o menys càustic. En teniu una mostra en aquest recull d'acudits gràfics que he preparat fent un seguiment de la premsa catalana i espanyola. Hi trobareu de tot, incloses algunes vinyetes que traspuen, darrera el somriure maliciós, una dosi no amagada de catalanofòbia.

El finançament amb humor

View more presentations from tonidal.

"La Costa Brava" versionada

Sota un cel que meravella
un mantell fet de pinedes
admirada des de sempre
la Costa Brava és sensacional

Finalment la revista Enderrock ha presentat la nova versió de “Costa Brava”, la cançó d'estiu que aquell llunyà 1969 van popularitzar el trio paraguaià Digno García i sus Carios. La peça, ara en català i amb la lletra i el ritme més o menys posats al dia, és interpretada per Garoina XL, un duet format per l'ocasió i que no té previst pujar mai a l'escenari. L'integren la danesa Pia Nielsen i una veu masculina empordanesa amagada sota la clova d'una garoina que el bisbalenc Jaume Pla (Mazoni) jura i perjura que no és la d'ell.

La cançó i el seu videoclip, que venen a ser una mena de divertiment entre friqui i kitsch, són el punt de sortida d'un projecte més ambiciós que s'editarà l'any vinent formant part de la commemoració del centenari de la Costa Brava: un doble CD recopilatori de cançons tradicionals o emblemàtiques d'aquest litoral i de noves peces i versions així com un col·lecció de postals vintage realitzades per artistes de la Costa Brava.

Periodistes = a no persones

Un veterà diari barceloní informava ahir que el nou megafitxatge del Barça, el davanter suec Zlatan Ibrahimovic va anar diumenge des de l'aeroport d'El Prat fins a les oficines del club, on l'estaven esperant “unos cincuenta periodistas y cien personas”.

M'encanta el concepte: periodistes = a no persones

Des d'ara, com a professional de la premsa i, per a tant, no individu de l'espècie humana, deixaré de menjar-me el coco amb les clàssiques preguntes existencials: qui sóc, d'on vinc, cap a on vaig?

Quin descans!

Qui s'amaga darrera la garoina?

Fa un parell de dies us explicava que dimarts vinent es presenta en un hotel de Platja d'Aro una nova versió de “Costa Brava”, la mítica cançó d'estiu que l'any 1969 van popularitzar Digno García y sus Carios. També deia que seria interpretada a ritme de d'havanera-reggae pel duet Garoina XL i que es tracta d'una iniciativa inclosa en el Centenari de la Costa Brava i promoguda per les revistes Enderrock i BonArt i pel segell discogràfic empordanès BankRobber.

La veritat és que mai havia sentit a parlar de Garoina XL i també m'estranyava que no tinguessin cap plana web. Doncs bé, des d'Enderrock em diuen textualment que es tracta d'un duet de “cartro pedra” que farà la seva única aparició pública dimarts a l'acte de presentació del cd que difondrà la revista musical en el seu número d'agost.

Qui s'amaga darrera la garoina?

De moment en el web d'Enderrock i la seva plana a Facebook mantenen obert l'interrogant i només ofereixen un parell de fotos en les quals el component masculí del duet apareix disfressat de deliciós (i un pel friqui) equinoderm, branca eriçó de mar, garoina, garota, bogamarí o, com diem a Sant Feliu, d'oriç.


Foto: Juan Miguel Morales

Torna "La Costa Brava" de Digno García

La commemoració dels cent anys de la marca turística “Costa Brava” tindrà entre els seus actes més curiosos la presentació dimarts vinent en un hotel de Platja d'Aro d'una nova versió en clau havanera-reggae del pasdoble “Costa Brava”, que, amb lletra del secretari de Dalí, Enric Sabater, va ser popularitzat fa quaranta anys pel trio paraguaià Digno García y sus Carios.

Els que ja teniu una edat recordareu aquesta cançó d'estiu que glorificava el sol, els pins, els pobles i el paisatge del nostre litoral i que va ser número 1 en vendes a l'estat espanyol els anys 1969 i 1970:

Bajo un sol maravilloso
y un frondoso verde pinar
muy luciente y atractiva
Costa Brava sin igual.

Sol y mar
verde pinar
Costa Brava catalana

Josep Castelló explica en el seu llibre “Costa Brava autèntica” (Pagès Editors) que la idea de crear una cançó que servís per promocionar la Costa Brava la va suggerir Enric Sabater en una reunió celebrada l'any 1968 amb el governador civil i amb el delegat d'Información y Turismo. El propi Sabater es va comprometre a escriure la lletra, mentre que la música va ser encarregada a Digno Garcia, un paraguaià que amb la seva arpa havia despertat l'admiració de Dalí (el pintor empordanès li va regalar una peça en cristall de roca titulada “La guitarra”).

La cançó, inclosa a l'àlbum “Digno García en la Costa Brava”, va tenir un èxit sense precedents i va ser editada a diversos països del món.

A conseqüència de tot plegat, en van començar a sortir versions. La Trinca, en el seu disc “A collir pebrots” (1970), n'hi va incloure una titulada “Moros a la costa” que satiritzava el fenomen turístic:

A l'estiu s'ha de fer el viu
a la costa catalana,
que a l'hivern no hi ha caliu,
Costa Brava catalana.

En canvi, Los 3 de Canarias es van agafar la cosa més seriosament i en van fer una versió titulada “Sol y mar”, en la lletra de la qual els noms de les poblacions de la Costa Brava són substituïts pels de pobles de Gran Canaria (veieu el segon vídeo):

Sol y mar
verde palmar
Gran Canaria, soberana

La darrera versió, que es presentarà la setmana vinent i que pretén convertir-se en la cançó de l'estiu del 2009, serà interpretada pel duet Garoina XL, format per un empordanès i una escandinava. La cançó, produïda per Jaume Pla (Mazoni), compta també amb una remescla ballable a càrrec de Guillamino i un clip, gravat en una platja de la Costa Brava, que es distribuiran en cd amb el número d'agost de la revista Enderrock.

L'operació rescat de l'antic èxit de Digno García y sus Carios és una iniciativa conjunta d'Enderrock, de la revista BonArt i del segell empordanès BankRobber i compta amb el suport del Patronat de Turisme de la Costa Brava.

Estic frisant per veure si mantenen o no un dels fragments de l'antiga cançó que va triomfar a les darreries del franquisme:

Asi es la Costa Brava
Flor galana rosicler
De la España Catalana
Admirada por doquier

Les pitjors feines del món

Horrible Jobs

View more presentations from swamijyoti.

Si estàs fastiguejat de la teva feina, si odies al capitost que et dona ordres, si esclafaries contra la paret al company que et tortura amb acudits horribles, pensa que sempre podries patir l'infortuni d'haver de treballar en coses pitjors...

La mosca equivocada

Sant Narcís, patró dels gironins i senyor de les mosques, s'haurà posat les mans al cap en veure com a la revista científica Nature Methods, publicació mensual dedicada a les tècniques de laboratori i altres qüestions relacionades amb les ciències naturals, confonen la mosca del vinagre amb la mosca domèstica.

En el penúltim número publicat el mes de juny, hi surt un article dedicat a la Drosophila melanogaster, la famosa mosca del vinagre o de la fruita, un insecte que per les seves similituds genètiques amb els mamífers i per la seva curta vida que permet seguir amb poc temps l'evolució de diverses generacions, és emprada des de principis del segle XX com a animal d'experimentació genètica.

El problema és que a la portada d'aquesta publicació, editada pel mateix grup de la prestigiosa revista Nature, hi apareix la imatge d'una mosca comuna o domèstica (Musca domestica) extreta de l'arxiu de fotos lliures SXC, en lloc de la mosca del vinagre protagonista de l'article.

Sorprèn aquest error en un publicació científica perquè, segons ens explica Alfons Dolsa, director del Museu de les Papallones de Catalunya, hi ha notables diferències entre una i altra, sobretot la mida: “La melanogaster mesura aproximadament tres mil·límetres, mentre que la domèstica és, com a mínim, el doble. D'altra banda, la domèstica és més fosca. La melanogaster és de color groguenc clar amb el final de l'abdomen fosc (melanogaster vol dir això). El color dels ulls de la melanogaster és d'un vermell lampant. Els ulls de la domèstica són d'un color més amarronat. En fi que, per poc que ens hi fixem, no pot haver-hi cap confusió.”



Foto 1: Portada de la revista Nature Methods amb la imatge de la mosca domèstica.

Foto 2: La mosca del vinagre. / André Karwath / Wikipedia

Terror al vàter

L'escriptor japonès Koji Suzuki ha aconseguit vendre en un mes 80.000 exemplars de la seva novel·la curta Drop, una història de terror psicològic que succeeix a l'interior d'un lavabo. L'obra aviat arribarà als 100.000 exemplars i podrà considerar-se un èxit editorial però la singularitat de la notícia és que al darrera de la publicació no hi ha una editorial sinó, Hayashi Paper, una empresa fabricant de paper higiènic.

Efectivament, la novel·la s'ha imprès en paper de vàter. En concret ocupa 88 centímetres de llargada i a cada rotllo la narració es repeteix 34 vegades. El seu cost és de 210 iens (1,6 euros) i es pot comprar tant en llibreries com a les seccions de productes per a la llar dels supermercats. La idea és que els usuaris del lavabo estiguin entretinguts mentre fan les seves necessitats, un concepte que Hayashi Paper ja havia assajat abans publicant còmics manga en el mateix suport.

Segons els seus promotors, la bona acollida del producte és deguda tant al renom de Koji Suzuki, el novel·lista de terror més famós del Japó, com al fet que l'obra passi i sigui llegida a dins d'un lavabo, un espai -diuen ells- humit, fred, tancat i a vegades brut i mal il·luminat que pot inspirar por.

Qui segurament mai no es seurà al vàter per llegir Drop o alguna altre novel·la curta similar és Juan Ochoa, un veí d'Alacant que ha trobat recentment una serp pitó a l'aixecar la tapa del wc. “Em vaig trobar una cosa rara, vaig pensar que era el mànec d'un paraigua i, quan vaig encendre el llum, vaig veure un cap de serp més gran que el meu polze i em vaig espantar”.

El problema -pobre serp- el va resoldre una patrulla de la policia municipal, però Ochoa reconeix que ara sempre va atemorit al bany creient que toparà de cara o de cul amb alguna bestia estranya.

Koji Suzuki s'ha perdut, doncs, un lector i tot plegat m'ha fet pensar en una pel·lícula de terror que vaig veure fa uns anys, el títol de la qual més val haver oblidat, protagonitzada per uns monstres tubulars d'origen extraterrestre que penetraven a l'interior dels éssers humans quan aquests estaven asseguts al vàter follejant tranquil·lament el diari o la revista de torn. Una història que, per sort pels interessos de l'empresa Hayashi Paper, és del tot fictícia...a menys que els monstres alienígens adoptin ara forma de serp, símbol mitològic de passió, destrucció i malícia.


Foto 1: Koji Suzuki amb exemplars de la seva obra

Foto 2: Una serp pitó sortint d'un vàter a Austràlia.

Art comestible

Art Comestible

View more presentations from tonidal.

Amb les coses de menjar no s'hi juga. O tal vegada sí. En tenim un exemple en aquestes sorprenents fotos d'algú que a la xarxa es fa dir Eclisse: art alimentari pur. O, si voleu, surrealisme comestible creat amb materials humils com taronges, xíndries, peres, pomes, plàtans, ous o pa.

Estem davant una mena de treballs manuals imaginatius que si algú s'atrevís algun dia a exportar-los a l'àmbit educatiu potser despertarien el gust per la fruita a aquells que ni s'hi apropen precisament per la mandra de pelar-la o, siguem sencers, per l'absència més absoluta d'antigues i oblidades dolçors.

Un mal despertar

El despertador és un aparell odiós però necessari. Ara bé, les coses no sempre són el que aparenten...

Un gos massa espavilat

La mítica enemistat entre gats i gossos portada a l'extrem...

El virus Jackson

Consultant l'arxiu de L'Absurd Diari, que en onze anys d'existència acumula ja més de 16.000 notícies, n'he trobat set relacionades amb Michael Jackson. En una d'elles s'explica la sorpresa dels austríacs en comprovar que “el rei del pop” compareixia davant els jutges californians lluint en el pit una condecoració honorífica de l'ajuntament de Viena que, per descomptat, mai li havia estat concedida. En una altra de les notícies apareix una fotografia del desaparegut cantant sortint d'uns grans magatzems de l'emirat de Bahrein disfressat de dona musulmana amb túnica negra i un vel tapant-li la cara, una vestimenta tradicional amb la qual també va ser vist dins un lavabo de dones d'un centre comercial de Dubai.

Excentricitats al marge, la història que m'ha cridat més l'atenció és de l'agència Reuters i porta data del 10 de juny del 2005:

• Hackers utilitzen un rumor sobre un intent de suïcidi de Michael Jackson per estendre un virus

Segons aquesta notícia, algú amb molta mala intenció va enviar massivament un correu electrònic informant que el cantant, en aquell moment sotmès a judici per presumptes abusos a menors, s'havia intentat suïcidar en el seu ranxo Neverland. L'e-mail incloïa un enllaç que portava cap a una plana web amb codi maliciós.

Vist el misteri que envolta la mort de Jackson, amb insistents rumors sobre un ús abusiu conscient o inconscient de medicaments per part del cantant o del seu metge (un possible remake del final fatal del seu exsogre pòstum Elvis Presley), la història de fa quatre anys sembla premonitòria del que pot haver succeït.

La solució, dintre de tres o quatre setmanes quan es sàpiguen els resultats toxicològics de l'autòpsia.


Foto: Jackson, disfressat de dona, a punt de pujar a una limusina.

Acudit: JAP / El Punt

SuperMacBook

Posem que un bon dia us desperteu amb l'autoestima tan alta per creure que viviu en el Jardí de l'Edèn. Afegim-hi que, seguint els passos d'Adam i Eva caieu en la temptació -ara tecnològica- de mossegar la poma d'Apple. Si us passa això i compreu un MacBook – ja sabeu el que diu la publicitat: més potencia, més capacitat, més tot- no us oblideu d'obtenir prèviament el títol de pilot aeronàutic.

I, sobretot, quan us hi poseu a navegar pels espais inabastables de la xarxa, tingueu sempre la finestra de l'habitació ben oberta...

Internet d'alta densitat...humana

La velocitat màxima (teòrica) d'ADSL que pot arribar a casa meva, a la ciutat de Girona, és de 3 Mbps i, segons Telefónica, fins dintre d'uns mesos no em podran ampliar fins a 6. Vistes aquestes limitacions, m'ha fet gràcia llegir un article d'Héctor García en el Ciberpaís en el qual explica la seva experiència d'internauta resident a Japó. Allà, la velocitat mitjana de les connexions a Internet supera les 80 Mbps i des de fa cinc anys és habitual contractar connexions a 100 Mbps per una tarifa plana mensual inferior als 20 euros.

A Japó, l'ADSL és una tecnologia que ja ha quedat obsoleta gràcies a l'èxit de la FTTH (fiber to the home), la fibra que arriba fins a les cases. Això, apunta García, ha estat possible degut a dos factors. En primer lloc l'alta densitat de població. Una empresa que desplegui la seva xarxa a Tòquio i a la resta de la seva àrea metropolitana podrà donar servei a un públic potencial de 40 milions de persones. En segon lloc, la xarxa de fibra no s'ha de soterrar com succeeix a les ciutats europees sinó que, com la resta de cables d'electricitat o de telèfon, s'instal·la amb pals al llarg dels carrers. Estètic no hi queda però, segons les autoritats, és més segur, efectiu i fàcil de reparar en cas de terratrèmol, una incidència gens estranya en un país com el Japó que té una alta activitat sísmica. Tot plegat redueix els costos d'instal·lació de la FTTH i fa molt ràpida l'expansió de la xarxa.

Clar que si per poder gaudir de les prestacions de la fibra òptica a 100 megues o fins i tot a 1Gbps (com succeeix a Tòquio) he de substituir la tranquil·litat i qualitat de vida del meu barri per l'enrenou i l'estrès d'una metròpoli superpoblada, estil Blade Runner, amenaçada, a més, pels terratrèmols, em quedo amb les meves estimades 3 megues...

• Vídeo: un exemple de superpoblació lúdica en una piscina d'onades a Tòquio:

Obama ZZ Paff

Aquí el tenim. Han passat els anys. Havíem vist a Reagan, a Bush pare i a Bush fill exterminant humans i ara el veiem a ell fent el mateix amb els insectes.

Però Obama no s'ha carregat a una mosca qualsevol sinó a la Mosca de la Televisió. I això són paraules majors.

En el vídeo de l'entrevista, el flamant president dels Estats Units mostra l'habilitat d'un killer. Apunta amb la mirada freda i impertorbable, calcula la distància, tensa els músculs i deixa anar la ma en un impacte precís i mortal. Catastròfic per la mosca. I quin rellamp de mosca!.

Tothom sap que la televisió és espectacle però que els deus amb lliurin de pensar que a l'Obama exterminador, al president ZZ Paff li han preparat l'insecte com ho feien amb els salmons a Franco...

• Un vell anunci de ZZ Paff
  

El fenòmen juanka2k

El personatge en qüestió utilitza el nic juanka2k i s'ha fet famós en quatre dies pel sol fet d'haver demanat en un fòrum d'ElOtroLado.net que algú li retoqués una foto seva sortint de l'aigua:

¿Alguien Que Sepa Un Poco Photoshop Me Tunea Una Foto?

Muchas gracias chicos, a ver si alguno que sepa algo de photoshop me tunea un poco esta foto que quiero sacarla en un poster de 90*60 para hacer un regalo. Con tunearla me refiero a quitarle los desperfectos y a ver si se puede quitar el corte del bañador que se queda un poco feo.

Com que a la xarxa sempre hi ha algú disposat a donar un cop de ma, un manetes del Photoshop que es fa dir kaos i que té molt sentit de l'humor li va retornar la foto convenientment tunejada per treure-li tots els “defectes”.



La cosa, que va començar la setmana passada, va fer gràcia i a partir d'aquell moment la imatge de juanka2k ha anat patint tota mena de transformacions, centenars de canvis i més canvis divertits, un efecte multiplicador en el qual hi ha tingut molt a veure l'aparició de la “notícia” a Menéame, el lloc hispà de promoció d'històries, l'equivalent al nord-americà Digg i al català La Tafanera.

A hores d'ara, juanka2k, que s'ha agafat tot plegat amb bon humor (entrevista), compta amb un club de fans a Facebook , amb més de 600 membres, i fins i tot amb dos videos a Youtube amb la recopilació de les imatges. Aquí els teniu:

Medicina de treball...sexual

Coses que poden passar a sota la taula...

Heroi mundial

L'editorial Planeta s'ha de posar les piles. Cal ja, i quan dic ja és ja, una segona, una tercera, una quarta i una cinquena edició. El llibre s'ha de traduir immediatament a l'anglès, al francès, a l'alemany, al xinès, a l'àrab, al rus, a l'afrikaans, a l'arameu, al balinès, al cherokee, al guaraní, al quítxua, al samoà, al suahili i a la resta dels 6.000 idiomes del món mundial.

La recuperació de l'economia global és a les seves mans.

Definitivament, és el nostre heroi.

La X dels bisbes

Com es pot veure en la pintada que algú ha fet en aquesta tanca publicitària a Santa Cristina d'Aro, la campanya dels bisbes a favor de posar la X a la casella de l'Església Catòlica de la declaració de renda, no ha agradat a tothom. I és lògic que sigui així perquè si, com deia el famós eslògan “Hisenda som tots”, els diners que es recapten són de tothom i per a tant quan algú decideix marcar la casella de l'Església no posa en mans de la jerarquia eclesiàstica el “seu” 0,7 per cent de la quota de l'IRPF, sinó el de tots. Dit d'altra manera, vostè i jo, que ens considerem agnòstics o ateus estem finançant indirectament a un megaclub religiós cada vegada que un dels seus socis o simpatitzants posa la X a la corresponent casella, un creient que és disciplinat amb la declaració de renda però que, tal vegada, no és tan generós a missa quan li donen l'opció de gratar-se la butxaca per ajudar a sostenir l'edifici la Santa Mare Església.

I el més fotut no és això, sinó que, a més, després l'Estat -que es defineix com a laic- acaba d'arrodonir les xifres amb les aportacions multimilionàries previstes en el Concordat i amb les exempcions de pagar impostos sobre la renda, el patrimoni o els bens immobles.

No es tracta de negar el paper social i solidari d'alguns institucions de l'Església Catòlica, però les que ajuden als més febles com Caritas, Mans Unides i altres ONG no reben els diners de la casella de l'Església sinó posant la X a la de finalitats socials. De fet, els bisbes són partidaris de que es marquin les dues caselles, una opció amb la qual un 0,7 per cent de la quota del contribuent es destina a l'Església i un altre 0,7 per cent a projectes concrets de determinades ONG, part d'elles confessionals.

Com el bon pescador, la jerarquia eclesiàstica practica l'art de tirar la canya a les dues aigües i ho fa amb l'habilitat propagandística de fer creure que la casella destinada a l'Església serveix per finançar totes les seves activitats, incloses les solidaries, quan en realitat bona part de l'aportació es destina al manteniment de la seva estructura, des de les diòcesis fins a la Conferència Episcopal, passant per les escoles que separen als alumnes per raó de sexe i per les campanyes que neguen l'opció de les dones a decidir sobre el seu propi cos, l'us terapèutic de l'enginyeria genètica o, fins i tot, l'innegable benefici d'usar preservatius.

No és tan estrany, doncs, que algú, com l'autor de la pintada a Santa Cristina d'Aro, en lloc de posar la X a la casella de l'Església opti per comprar-se condons.


Foto: T. Dalmau

Euronit

A Europa i a Espanya guanyen els conservadors i a Catalunya els socialistes. Nit electoral que compleix el tòpic de sempre: ningú es sent perdedor, tothom troba arguments per parlar d'èxit. A Madrid, en el carrer Génova, la claca del PP aprofita la connexió en directe de les televisions per cridar “Zapatero dimisión”. Ha triomfat la dreta més cavernícola, els enemics interns de l'actual direcció del partit, però Rajoy treu pit, infla els pulmons amb el mateix aire de carlinada que respira Jaime Mayor Oreja i engega un discurs triomfalista interromput pels crits de “Presidente, presidente”. L'abstenció ha estat considerable, però ell veu consolidat el seu lideratge, torna a somniar amb la Moncloa i fins i tot s'atreveix a dir que el resultat obtingut per Mayor Oreja, Vidal-Quadras i companyia – dos escons més que els socialistes- és fruit de la nova estratègia sorgida en el congrés de València... Aquell País Valencià que, com la Comunidad de Madrid, continua essent la granja de vots del PP sense que bona part de l'electorat passi factura per la presumpta corrupció ben vestida.

Mentrestant a la seu del PSOE, fan mans i mànigues per treure ferro a la segona derrota consecutiva després de les eleccions gallegues. Aquí no hi ha cap indici de canvi de cicle, sinó un impacte electoral previsible de la crisi econòmica a la línia de flotació dels partits que governen. Leire Pajín diu que, malgrat tot, el PSOE ha obtingut el millor resultat dels partits socialistes europeus i que no hi ha hagut cap triomf “contundent” del PP. En definitiva, s'han salvat els mobles de cara a les eleccions generals del 2012, oè, oè, oè.

A TV3 entrevisten en directe Miquel Iceta i li pregunten si a la pèrdua de set punts en relació als comicis del 2004 pot ser deguda als incompliments de Zapatero amb Catalunya. El viceprimer secretari fuig d'estudi i parla de la crisi econòmica com a únic factor d'una davallada de vots que més tard qualificarà com “un resultat magnífic que destaca en el panorama europeu”.

Mentrestant, CiU ha quedat per darrera dels socialistes però per davant del PP, una segona posició que permet a Artur Mas veure els primers brots verds a la seva particular travessa del desert. La federació manté l'escó d'eurodiputat, ara per Ramon Tremosa, i creix en vots mentre les tres forces del tripartit en perden. Tot plegat els fa mirar amb optimisme cap a les eleccions catalanes de l'any vinent.

A ERC han perdut 71.000 vots i dos punts respecte a les europees del 2004, però també toca posar bona cara. Han salvat l'escó que ocuparà Oriol Junqueras i, com diu Joan Puigcercós, és “un punt de partida” en temps difícils i “hi ha camp per córrer”.

Els ecosocialistes també han assolit la fita de mantenir l'escó per Raül Romeva, que perillava malgrat figurar a la llista dels eurodiputats més treballadors. ICV ha perdut 1,1 punts, però segons Romeva, ha resistit la polarització de la campanya. Qui no es conforma és perquè no vol.

Pareu màquines. Per la petita pantalla surt ara Alejo Vidal-Quadras i assegura textualment que treballarà molt per Catalunya. Tanco el televisor després d'haver escoltat el que és, sens dubte, el millor acudit-promesa de la nit.
Foto: Rajoy i Mayor Oreja en el balcó de la seu del PP a Madrid. / EFE

Acudit: JAP / El Punt

El vidre i la roda

Un vidre del cotxe es pot trencar per l'impacte de mil objectes diferents, però a vegades , com en el cas que mostra el vídeo, es fa difícil trobar una explicació prou creïble per poder cobrar el que preveu la pòlissa de l'assegurança...

Les portades del Barça

Amb l'històric triomf de dimecres a la final de Roma (Barça 2-Manchester 0), la premsa s'ha vestit aquests dies de blaugrana celebrant la tercera Copa d'Europa del F.C Barcelona i valorant el gran joc de l'equip de Pep Guardiola.

Aquí he preparat una selecció de les portades de diaris d'arreu del món dedicades al Barça del triplet.

La Copa d'Europa del Barça a la premsa

View more Keynote presentations from tonidal.

Servei públic

Dilluns al vespre, el cara a cara a TVE entre el cap de llista del PSOE per les eleccions europees Juan Fernando López Aguilar i el del PP Jaime Mayor Oreja només va aplegar 2,6 milions d'espectadors, un 13,9 per cent de quota de pantalla, xifra que queda molt per sota del 17 per cent de mitjana que acumula la cadena al llarg del mes.

Si el debat polític fos un programa convencional ja l'haurien retirat de la programació. Aquí, però, tractant-se d'una qüestió de ”servei públic”es limitaran a enviar Mayor Oreja i López Aguilar a Estrasburg.


Foto: López Aguilar i Mayor Oreja saludant-se abans d'iniciar el debat. / EFE

L'èxit és ...

Ho va dir Winston Churchill: “L'èxit és l'habilitat d'anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme”.

Però no ens posem transcendents. Valorar l'èxit personal és complicat perquè hi ha mil variables que poden fer canviar la percepció optimista o pessimista d'un mateix. Tot i això, en el següent llistat que circula per la xarxa s'hi poden descobrir, en to humorístic, uns trets comuns que marquen el camí reeixit de la vida, un cercle tancat que demostra que per més que rodi el món sempre s'acaba tornant al Born.

Èxit és:

• Als 3 anys ,.....no pixar-se.
• Als 6 anys ,.....recordar el que has fet el dia d'avui.
• Als 12 anys, ... tenir molts amics.
• Als 18 anys, ... tenir permís de conduir.
• Als 20 anys, ... tenir relacions sexuals.
• Als 30 anys, ... tenir molts diners.
• Als 40 anys, ... tenir moltíssims diners.
• Als 50 anys, ... tenir molts diners.
• Als 65 anys, ... tenir relacions sexuals.
• Als 70 anys, ... tenir permís de conduir.
• Als 75 anys, ... tenir molts amics.
• Als 80 anys, ... recordar el que has fet el dia d'avui.
• Als 85 anys, ... no pixar-se.

Les voltes que dóna la vida!

Via: Llista Folre i Manilles

Fumant a la vora del gas

Han vingut a canviar la caldera de gas i l'instal·lador em pregunta educadament si pot fumar. Li dic que si pensant que vol fer un descans, però poc després me'l trobo manipulant amb una ma la caldera vella mentre amb l'altra sosté la cigarreta encesa.

Se'm posen els pèls de punta i me'n vaig a l'altre costat de la casa creuant els dits i pregant que el tècnic conservi un mínim de sentit de conservació, aquell do natural que preserva a l'espècie davant la magnitud del desastre.

La panxa benemèrita

Aquesta senyora panxa adossada a un membre de la Benemèrita va presidir ahir la sortida del president Francisco Camps del Tribunal Superior de València i avui ha triomfat a la foto de portada d'El País. Es tracta d'un promontori abdominal tan considerable que és d'esperar que el guàrdia civil no hagi de protagonitzar mai cap persecució d'un pres fugint del jutjat cames ajudeu-me.

Si en lloc de servir a l'estat espanyol aquest guàrdia civil estigués a Mèxic, els seus superiors el podrien obligar a seguir rigoroses dietes d'aprimament i a Bolívia hi hauria qui intentaria prohibir-li que vestís l'uniforme. Aquí, en canvi, aquesta panxa prominent i uniformada, carn de despatx que no coneix gimnàs, serveix de contrast amb l'esvelta cintura de Camps, un polític que, després d'anys d'anar fet un figurí de presumpte trama corrupta, pot acabar lluint entre reixes l'uniforme pagat, ara sí, per tots els contribuents. De moment, la Justícia ja li està prenent les mides.


Foto: Carles Francesc / El País

Horaci a la gimcana dels museus

Dissabte al vespre, mentre el Madrid, captiu i desarmat, acabava d'entregar la lliga al Barça i Soraya quedava arraconada en el penúltim lloc d'Eurovisió, vaig participar amb una amiga a la II Gimcana Nit dels Museus, organitzada per l'ajuntament de Girona i per la Fundació La Caixa. El punt de sortida era el teatre municipal i el repte consistia en assolir un munt d'objectius quan abans millor i seguint diverses pistes per una desena d'espais museístics i d'art de la ciutat.

En alguns casos, els interrogants eren relativament senzills de resoldre (“Quina peça de totes les que estan exposades no pertany a aquest museu?”, per exemple), però altres podien acabar essent un obstacle insalvable.

Nosaltres vàrem quedar bloquejats en el carrer de Santa Clara 9, davant l'edifici que l'any 1922 va reformar l'arquitecte i poeta Rafael Masó per acollir la seu central de La Caixa a la ciutat. Com a bon noucentista i enganxat com estava als poemes clàssics, a Masó no se li va acudir res més que fer esgrafiar en els frisos decoratius sota la cornisa de les dues façanes, la del carrer Santa Clara i la del carrer Nou, uns versos en llatí de la Sàtira I d'Horaci.

Però han passat tants anys des de que van ser esgrafiats i queden tan amunt que fins i tot són difícils de llegir de dia. Així les coses, el repte de la gimcana nocturna consistia en intentar completar i traduir un dels versos amb l´únic ajut d'uns prismàtics i d'uns focus que il·luminaven l'edifici.

No cal dir que a mitjanit vàrem ser dels últims en creuar el punt d'arribada a La Copa, amb la vista cansada i sense haver resolt el problema horacià. Allà ens van dir que els guanyadors, un equip format per diverses persones, havien superat tots els reptes en menys d'una hora.

Semblava impossible, però avui en fullejar el darrer número de la Revista de Girona, he trobat una possible resposta. En un article titulat “La formiga previsora de la façana de la Caixa”, la catedràtica de llatí Dolors Condom recull amb pèls i senyals i tradueix els versos triats per l'arquitecte Masó.

Qui ho havia de dir que la publicació dirigida per Narcís-Jordi Aragó, descendent, per cert, de Rafael Masó, pot haver ajudat a guanyar una gimcana!

L'any vinent, abans de tornar-hi a participar, serà qüestió de donar un cop d'ull a la Revista de Girona.

• El versos d'Horaci esgrafiats a l'edifici de La Caixa:

ILLE GRAVEM DVRO TERRAM QVI VERTIT ARATRO, / PERFIDVS HIC CAVPO, MILES NAVTAEQVE PER OMNE / AVDACES MARE QVI CVRRVNT HAC MENTE LABOREM / SESE FERRE, SENES VT IN OTIA TVTA RECEDANT, / AIVNT CVM SIBI SINT CONGESTA CIBARIA, SICVT / PARVOLA NAM EXEMPLO EST- MAGNA FORMICA LABORIS / ORE TRAHIT QVODCVMQVE POTEST ATQVE ADDIT ACERVO / QVEM STRVIT, HAVD IGNARA NON INCAVTA FVTURI

• La traducció de Dolors Condom:

"El qui amb dura arada remou la terra feixuga, l'hostaler deslleial, els soldats i els mariners que, agosarats, travessen tot el mar, diuen que ells suporten la lassitud de llur treball, per tal que en llur vellesa es puguin retirar a un repòs segur, després d'haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga -ella els serveix d'exemple- arrossega en la seva boca tot el que pot i ho afegeix al munt que va construint, coneixedora i previsora del futur"


Foto 1: L'edifici de la Caixa, fotografiat des del Pont de Pedra. / Revista de Girona

Foto 2: L'arquitecte Masó. / AHCOAC. Fons Rafael Masó

Ensenyar la pasta

Ara que tothom es queixa que els bancs i caixes mantenen tancada l'aixeta dels crèdits i que no circula el diner, val la pena llegir aquest petit conte d'autor desconegut que està començant a circular per la xarxa:

En una petita ciutat de la costa colombiana ..., en plena temporada turística. Cau una pluja torrencial des de fa dies. La ciutat sembla deserta. Tots tenen deutes i viuen a base de crèdits.

Per fortuna, arriba un rus folrat de bitllets i entra en un petit hotel amb encant. Demana una habitació. Posa un bitllet de 100 dòlars sobre la taula del recepcionista i va a veure les habitacions.

El propietari de l'hotel agafa el bitllet i surt corrent a pagar els seus deutes amb el carnisser.

Aquest agafa el bitllet i va a pagar el seu deute amb el criador de porcs.

Al seu torn aquest es dóna pressa a pagar el que li deu al proveïdor del pinso per animals.

El del pinso agafa el bitllet al vol i corre a liquidar el seu deute amb la prostituta a la qual fa temps que no paga. En temps de crisi, fins i tot ella ofereix serveis a crèdit.

La prostituta agafa el bitllet i surt cap al petit hotel amb encant on havia portat als seus clients les últimes vegades i que encara no havia pagat.

En aquest moment baixa el rus, que acaba de fer una ullada a les habitacions, diu que no li convenç cap, agafa el bitllet i marxa de la ciutat.

Ningú ha guanyat un puto dòlar, però ara tota la ciutat viu sense deutes i mira al futur amb confiança !!

Només calia ENSENYAR LA PASTA


Via: Jordi / Llista Folre i Manilles

La xiulada censurada

El F.C.Barcelona ja té una copa més, la del Rei, (Athletic 1- Barça 4) i TVE un director d'esports menys. A Julián Reyes l'han destituït perquè la cadena pública no va emetre en directe, dimecres al vespre des de Mestalla, l'himne espanyol amb la corresponent xiulada ensordidora dels seguidors bascos i catalans davant Joan Carles i Sofia.

Reyes, fent honor al seu cognom, passarà a la història per haver sigut més monàrquic que el rei en una transmissió pèssima durant la qual el moment polític de l'esdeveniment esportiu es va intentar amagar amb una oportuna connexió amb Bilbao.

La censura, pròpia del franquisme, era tant evident que la direcció de TVE ha hagut de demanar disculpes i procedir a la destitució fulminant del responsable d'esports de la cadena, que apareix aquí – mut i a la gàbia- com l'únic dolent de la pel·lícula. Ell, en lloc de dirigir l'emissió, era a Mestalla saludant al reis, mentre en el control de Torrespaña hi havia dues persones de la seva confiança decidint, amb consignes o sense, les imatges que havien de rebre els televidents.

S'havia de tallar algun cap i l'han tallat, però a l'immens plató de l'estadi de Mestalla es van produir més trampes: la megafonia va ser posada amb l'himne espanyol a un volum de decibels prou alt per estripar els timpans i per tapar la xiulada i la zona de tribuna i lateral reservada als compromisos institucionals i comercials de la Federació Espanyola de Futbol, apareixia ocupada en bona part per seguidors de l'Athletic. El president federatiu, Ángel María Villar, nascut a Bilbao el 1950 i exjugador del primer equip de l'Athletic entre 1971 i 1981, sembla ser que a l'hora de distribuir els milers d'entrades no va donar abast amb els seus “compromisos” roig i blancs...

I ningú parla ni de més cessaments ni de dimissions perquè una cosa és la televisió, un mitjà lligat sempre als escenaris de cartró pedra i l'altra la Reial Federació Espanyola de Futbol, on els vots i els favors es cuinen de portes endins. Avui per a tu i demà per a mi.

En tot cas, amb aquest episodi de censura, TVE ha perdut una mica més del poc prestigi que li queda. Les disculpes públiques acompanyades a la mitja part del partit amb l'emissió trucada i en diferit de l'himne (amb el so d'ambient abaixat i la càmera enfocant un presumpte seguidor de l'Athletic amb la ma al cor que, pensant malament, podria ser un figurant a sou) no ajuda gens a una televisió pública que, amb la retallada de les prejubilacions i amb la manca d'independència, porta temps navegant sense brúixola, com un Titanic a punt d'esfondrar-se.

El debat i la fauna mutant

L'amic Wititza, un col·lega de la llista EnCatalà ha enviat aquesta col·lecció d'imatges assegurant que després del que s'està escoltant en el Congrés de Diputats durant el debat de política general és millor contemplar coses “més normals” com les que mostra el vídeo.

Jo no ho tinc tan clar. Ves que no siguin precisament els missatges enganyosos de determinats polítics els que estan produint aquesta mutació faunística!!

"Ho he dit una i mil vegades"

L'alternança en el poder és sana i els pactes postelectorals són legítims (si hem d'entendre per legítim el que preveu la llei), però ara que Patxi López ja ha estat escollit lehendakari gràcies als vots del PP i d'UPD, val la pena recuperar aquest vídeo d'un acte de campanya en el qual el líder socialista basc assegurava que mai de la vida pactaria amb els populars.

Amb mentides com aquesta, algú es pot estranyar que cada vegada augmenti més la desafecció dels ciutadans vers el sistema de partits i la democràcia?

El 2-6 amb humor

L'edició de Crackcòvia de dilluns, dedicada al clàssic Madrid-Barça, ha obtingut un rècord històric: ni més ni menys que una mitjana d'1.200.000 espectadors, un 34,7 per cent de l'audiència. A excepció d'alguns partits de futbol, ha estat el programa més vist de TV3 des del març del 2005, quan es va emetre el capítol d'El Cor de la ciutat en el qual es descobria que en Tomàs era el violador de Sant Andreu (1.203.000 espectadors).

Veurem que passarà dintre d'unes hores a la tornada de la Champions que enfronta el Chelsea amb el Barça, però de moment els bons resultats dels nois d'en Pep Guardiola s'han convertit en el principal aliat de l'equip de Crackcòvia. El culers estan satisfets i aquest és terreny abonat per acceptar programes d'humor que s'enfoten d'un mateix i de la samarreta blaugrana que vesteix el cor de bona part de l'audiència.

Aquí us deixo una selecció de vinyetes publicades aquests darrers dies a la premsa catalana i espanyola sobre el triomf espectacular del Barça al Bernabeu.

Madrid-Barça amb humor

View more presentations from tonidal.

Trempada blaugrana

Nit de pitets i de baveig blaugrana. Les conjuncions astrals concentrades en la gespa del Bernabeu han estat favorables i amb aquest 2-6 els culers han descobert que orgasmejar sis vegades seguides no és cap mite de pel·li porno sinó una reacció de plaer natural provocada per l'obra d'art futbolera que ens ha regalat aquest Barça d'en Pep Guardiola.

Siguem sincers. Tothom sap (o hauria de saber) que la principal zona genital la tenim al cervell i és allà, a l'anfiteatre neuronal, en el motor de les emocions, on els gols d'Henry, Puyol, Messi i Piqué han esmicolat la xarxa i l'ànima merengue. Sis vegades seguides, la pilota ens han entrat pels ulls, ha creuat cent mil milions de neurones i ha penetrat a la porteria defensada per Casillas, transmeten una onada de plaer a tot el cos i ordenant a les cordes bocals que expressessin una paraula de tres lletres allargada amb unes quantes més: gooooooool!

Tard o d'hora -sempre passa així- vindran temps de destrempada general (una amiga assegura que, aprofitant l'eufòria blaugrana, un il·lustre culer resident a La Moncloa dividirà per sis les expectatives ja prou minses del finançament català) però, de moment i com diuen en castellà, “que nos quiten lo bailado” aquest dissabte.

Parlant de temps i d'hores, en el tall publicitari posterior al partit, quan els seguidors blancs s'arrossegaven captius i desarmats, Digital + oferia l'anunci del rellotge del Real Madrid, “el reloj de los campeones”. Mai a la història de la televisió, un espot s'ha emès en un moment més equivocat per captar possibles clients entre una fauna esmaperduda i favagirada. Mireu-lo bé: és el rellotge al qual Florentino haurà de donar corda i posar a l'hora s'hi pretén, com reclama la premsa madrilenya, recuperar el temps perdut aplicant a cop de talonari un pla renove per aconseguir que el seu club intenti enamorar com aquest Barça.


Foto: Els jugadors del Barça celebrant dissabte el triomf històric en el Bernabeu. / EFE