Athos, una herència enverinada

La Generalitat ha pagat 240.000 euros, gairebé 40 milions de pessetes, per fer oblidar als integristes ortodoxes grecs les massacres comeses el segle XIV pels almogàvers catalans. Una delegació encapçalada pel portaveu del govern i conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal ha visitat el monestir de Vatopedi, a la comunitat monacal d’Athos, per inaugurar la restauració de la Torre del Tresor d’aquest històric edifici, unes obres el cost de les quals ha estat cobert en un 80 per cent per la Generalitat.

A partir d’ara, els catalans ja podran entrar al Mont Athos sense haver d’amagar la seva identitat. Precisament el tema es va iniciar fa catorze anys quan el cantant Josep Tero, que visitava el monestir d’Ivíron per escoltar els cants litúrgics, va ser expulsat de la península d’Athos en saber-se que era català, és a dir un descendent dels “pirates” que a principi del segle XIV van assolar els monestirs grecs com a revenja per l’assassinat de Roger de Flor.

Tero es va posar en contacte amb la Generalitat convergent per intentar portar a terme algun acte de reconciliació amb els ortodoxes. En un primer moment, el conseller de Cultura Joan Guitart no li va fer cas però més tard el secretari general del Departament de Presidència, Carles Duarte va assumir la iniciativa que es va concretar amb el compromís de la Generalitat de tirar endavant la restauració de la Torre del Tresor de Vatopedi.

El tripartit, doncs, li ha pertocat acabar de fer efectiva una herència enverinada del govern Pujol. I dic enverinada perquè l’acte de desgreuge té dos aspectes més que qüestionables. En primer lloc, des del punt de vista històric, és dubtós que la Generalitat s’hagi de fustigar per uns fets protagonitzats a l’edat mitjana per uns militars que en aquell moment ja actuaven com a mercenaris, és a dir al servei del millor postor, i sense estar, per a tant, sota les ordres dels reis catalans. Precisament, l’any 1308, Jaume II va condemnar els fets i va reclamar als almogàvers de la Companyia Catalana, que deixessin d’atacar els monestirs. És a dir, que ara s’ha demanar perdó per uns episodis bàrbars que fa 700 anys ja van merèixer les crítiques del rei català.

En segon lloc, l’acte de desgreuge ha tingut com a beneficiaria una comunitat ultrareligiosa que vulnera els drets humans aplicant unes normes de l’any 1045 que impedeixen l’accés de les dones i de les nenes a la península d’Athos, un tabú que s’exten a tots els animals domèstics de sexe femení, excepte a les gallines (per allò de que els monjos puguin disposar d’ous frescos).

Amb aquesta normativa, cap de les quatre conselleres de l’actual govern de la Generalitat (Montserrat Tura, Marina Geli, Anna Simó i Caterina Mieras) podrien haver acompanyat a Nadal en el seu viatge de reconciliació a terres gregues. És més, són les eurodiputades socialistes Maria Izquierdo i Joke Sweibel, és a dir correligionaries polítiques de Maragall i de Nadal, les qui des del Parlament Europeu han presentat diversos informes denunciant que aquestes prohibicions medievals violen la igualtat de sexes i les disposicions comunitàries sobre la lliure circulació de les persones a tot el territori de la UE.

El govern grec ha fet cas omís a les denúncies en considerar que l’eurocambra no té competències respecte a l’estatut d’autogovern d’Athos. Tot i això, els vint monestirs de la península han continuat reben ajuts de la Unió Europea per la restauració i adequació dels edificis. En definitiva, el mateix que ha fet la Generalitat “comprant” pels mascles catalans el dret a passejar-se amb barretina per Athos. Una “compra” feta amb 240.000 euros que han sortit de la butxaca dels ciutadans i, recordem-ho, també de les ciutadanes. Una herència, com dèiem, enverinada, que li ha tocat administrar a un govern d’esquerres.

ZP multifórmula

Dia de la Hispanitat. Maragall assisteix a la festa a Madrid per allò d’intentar recuperar amics en temps difícils i Zapatero rep una escridassada d’un centenar de persones al final de la desfilada militar. Tot i això, el president espanyol treu la seva cara positiva (diu textualment que “és difícil ser més optimista del que soc jo”) i assegura dues coses:

- Que l’estatut català sortirà del tràmit de les Corts “net com una patena” de suposades inconstitucionalitats.

- I el que és més important i sorprenent. Que té “fins a vuit fórmules” per satisfer tant els espanyols “que senten que la única nació és Espanya” com els catalans que “senten Catalunya com a nació”.

És a dir, que a força de diccionari i de fer treballar la imaginació, Zapatero ha descobert la pedra filosofal per fer anar del braçet als nacionalistes de pátria gran i als de pátria petita. Però si ell té vuit formules per sortir del pas i polir-se amb elegància i simpatia el demonitzat 1.1, allò de que “Catalunya és una nació”, no vull ni imaginar-me la quantitat de mots que té el PP i la seva brigada mediàtica per definir no tan sols als catalans sinó, sobretot, als socialistes d’aquí i d’allà.

Això si, Bono, Vázquez i Rodríguez Ibarra, tan explosius davant la galeria i tan útils a la dreta, queden fora de la diana del PP. Faltaria més.

Foto: Desfilada militar d'avui a Madrid. Efe.

El "ciberbotellón" i la ciber-ignorància

El Magazine de La Vanguardia, el dominical que es distribueix conjuntament amb una vintena de diaris, dedica avui un reportatge a l'impacte de l'era digital a l'àmbit familiar i, sobretot, a la fractura que separa a pares i a fills. Els experts consultats per la publicació aconsellen que els pares facin un esforç per posar-se al dia i per controlar d'aprop les activitats de la generació digital. Els adults, ve a dir el reportatge, han de parlar clar amb els fills i fer-los saber que a la xarxa hi ha nois dolents com al carrer.

S'apunten casos extrems de tecnopatologies, com la de la criatura que enviava mil missatges diaris des del seu mòbil i que va haver de rebre un tractament especial en el departament de pediatria social de l'hospital infantil Nen Jesús de Madrid.

Ludopaties, conductes compulsives, síndromes d'abstinència, ansietat, nerviosisme i altres patologies donen lloc al que els experts d'aquest centre han batejat com a "ciberbotellón", és a dir un mal ús i abús d'internet, videojocs i mòbils.

Estem d'acord en que els pares han de deixar de ser ciber-ignorants i que han d'exercir un control responsable de les activitats dels menors, evitant "aparcar" els nens davant l'ordinador.

De fet, només un bon coneixement del món digital els permetrà evitar caure en l'error de la periodista que signa el reportatge i que, tal vegada, influïda per un cert to catastrofista dels experts escriu el següent:

"Les estamos robando la infancia", señalaba al respecto Hillary Clinton en relación con el último escándalo por unos videojuegos infantiles con versiones ocultas de alto contenido violento y pornográfico.

Aquest darrer "escàndol" promogut per la senadora per Nova York, exprimera dama i possible candidata demòcrata a la Casa Blanca, fa referència al videojoc "Grand Theft Auto: San Andreas", un gran èxit de vendes que es pot qualificar de tot menys de ser un joc "infantil". I això es sap no només amb una mica de cibercultura sinó també mirant la caixa del videojoc abans de comprar-lo.

Els bisbes catalans i la COPE

Els bisbes catalans han anunciat que faran gestions davant els responsables de la COPE per “corregir” el to d’alguns programes radiofònics d’aquesta emissora de la Conferència Episcopal Espanyola.

Segons una nota difosa per la Conferència Episcopal Tarraconense, en la qual no es cita el nom de la COPE sinó que es fa referència a “una cadena de titularitat catòlica”, els bisbes consideren que aquests canvis són necessaris per “afavorir el clima mediàtic de convivència i de respecte mutu entre tots els espanyols”. També afirmen que han decidit actuar per “les moltes queixes rebudes” davant “els comentaris ofensius i desqualificadors d’alguns programes radiofònics”.

En el mateix comunicat, els prelats defensen la reforma de l’Estatut i demanen que es faci “sense esperit d'exclusió, responent a les necessitats reals de la societat i amb solidaritat i respecte mutu entre tots els espanyols”.

Què els ha passat als bisbes catalans per decidir-se finalment a criticar, amb prudència però de manera pública, a la COPE desprès d’anys i panys de silencis vergonyosos?

Hi ha tingut alguna cosa a veure Unió Democràtica i els canvis de darrera hora introduïts a l’Estatut sobre l’escola laica?

Hi juga algun paper la picabaralla entre el bisbat de Lleida i la diòcesi aragonesa de Barbastre-Monzón per les 113 obres d’art sacre que la Congregació de Bisbes de Roma ha ordenat que retornin a Aragó?

Hi ha influït el fet que en un termini de tres mesos el departament de Cultura de la Generalitat ha d’autoritzar o desestimar aquest trasllat?

Són preguntes que queden a l’aire mentre llegeixo en El Punt una carta d’un lector que té prou força neuronal per escoltar la COPE. (hi ha gent que assegura que ho fa per riure, com aquell que llegeix el TBO). En el seu escrit, el lector informa que en el programa dels matins de la COPE, el de Jiménez Losantos, s’hi anuncia el Barça, i que en el de la tarda ho fa la Generalitat amb una campanya sobre seguretat laboral.

Ara que tenim els bisbes catalans aparenment convençuts, resulta que a les institucions més nostrades no les ofèn el tuf d’aquesta emissora. D’acord que la Generalitat tal vegada ho ha de fer ( amb el nas tapat) per allò de mantenir l’equitat publicitària entre tots els mitjans, però i el Barça?

Un darrer detall. Ara resulta que la COPE censura als bisbes catalans. He buscat a la web de l’emissora catòlica la notícia sobre el comunicat de la Conferència Episcopal Tarraconense i només recull la part de la nota que parla de l’Estatut. Res de res sobre les gestions que pensen fer els prelats davant la direcció de l’emissora. Tal vegada els directius de la COPE estan convençuts que els bisbes catalans no hi tenen res a pelar...o potser els bisbes han destinat el tema de l’emissora al consum intern i només han enviat a Madrid una altra nota en la qual únicament es parla de l’Estatut.

Si us plau. Vol contestar aquesta enquesta?

Aquesta setmana han sortit tres enquestes sobre l’Estatut. La primera, el Pulsómetro de la SER, indica que el 49 per cent dels espanyols enquestats estan en contra del projecte aprovat pel Parlament i un 46,8 per cent opinen que no s’ajusta a la Constitució.

D’altra banda, també s’ha fet pública l’enquesta semestral que la Generalitat encarrega a l’empresa Opinòmetre. Segons aquest sondeig, el 63 per cent dels catalans considera necessari un nou Estatut i el 77,8 per cent creu imprescindible un nou sistema de finançament.

M’encanta el coneixement que els d’aquí i els de més enllà tenim sobre la lletra menuda de l’Estatut (el vell i el retallable), dels ets i els uts de la Constitució i dels números negres i vermells de la caixa catalana. Estic convençut que tots els enquestats han baixat d’internet el text estatutari, l’han llegit de dalt a baix i han contestat amb el rigor que es suposa totes les preguntes dels enquestadors.

També tinc ben clar que en les opinions expressades no hi han tingut res a veure els tambors polítics i mediàtics que ressonen d’un i l’altre costat.

És més, posaria les mans al foc que els lectors de l’ABC han fet un esforç per entendre la història i la realitat catalana fins a l’extrem de considerar, un 91,9 per cent d’ells (145.859 vots) front al 8,1 per cent (12.859 vots), que Catalunya és una nació. El resultat no planteja dubtes: està ben clar que són lectors del diari madrileny els que han donat una resposta afirmativa a la pregunta: ¿Crees que Cataluña debe denominarse nación?

Ho dubta algú?

Nota al marge: estic ben tip de rebre correus electrònics incitant els meus baixos instints per votar a l’enquesta de l’ABC. Si us plau, no me n’envieu més. Gràcies.

La conspiració i els escarabats blancs i piloters

Collons quina setmana!. Dilluns, el diari esportiu As titula a portada “Goleada a la
conspiración” i demà divendres l’ABC ofereix als seus lectors un pack amb la pel·lícula Apocalipse now i la gens tranquil·litzant novel·la El corazón de las tinieblas d’en Conrad. Per acabar-ho d’adobar, el cap de l’Estat Major de la Defensa, general Félix Sanz diu que la unitat d’Espanya és “una preocupació” pels militars i l’Alfonso Ussía a La Razón considera – rememorant al nostrat Boadella- que els tancs haurien d’entrar no tan sols a Barcelona, sinó també a Girona, Tarragona i Lleida.

Però centrem-nos en la portada de l’As. Confesso que, vist l’actual clima polític convulsionat per les tamborinades del PP, això de “Goleada a la conspiración” em va fer pensar que es referien al contuberni català-estatutari. Doncs resulta que no. Que el tema anava dels suposats tractes de favor dels arbitres al Barça i dels quatre gols que va marcar el Real Madrid al Mallorca. Mira per on, resulta que els arbitres afavoreixen als jugadors blau-grana, que semblen haver-se convertit es especialistes en empats, mentre que els blancs, ara segons diuen, sense l’històric suport arbitral, van guanyant partits. Vistos els resultats, jo d’en Laporta trencaria el “conveni” amb les institucions arbitrals...

Conyes al marge, crec que l’arbitratge és una feina terrible per la pressió que reben els seus protagonistes i per la manera antediluviana en la que l’han d’exercir. La vista i el xiulet són armes passades de moda, pròpies d’una època romàntica en què el futbol era només un esport. Ara és un gran negoci que mou milers de milions d’euros i no té cap sentit que, en plena revolució tecnològica, els arbitres saltin al camp tan terriblement desarmats. Quasi, diria jo, en pilotes.

I mentre la premsa, els clubs i els afeccionats discuteixen sobre les cagades arbitrals i sobre l’afer Messi (que Déu ni do quin embolic), els jugadors brasilers del Real Madrid (Ronaldo, Roberto Carlos, Baptista i Robinho) perden el sentit del ridícul recreant amb les seves vistoses celebracions dels gols un particular i pintoresc zoològic blanc. Van començar panxa enlaire representant, segons els diaris, “la cucaracha” i han continuat amb “la granota”, “el cangur” i “el poltre”. Tota aquesta comèdia ofèn als equips rivals (l’excèntric propietari de l’Alabès Dimitri Piterman els va qualificar de “pallassos”, que no sé si ell és una persona gaire autoritzada per donar patents de tonteria), però també causa malestar a la premsa madrilenya i a l’afecció blanca. Són ja unes quantes veus les que s’han queixat que, amb les seves postes en escena, els brasilers deixen al marge a la resta de l’equip trencant la unitat del grup i posant en qüestió el “señorio” dels hereus de don Santiago Bernabeu.

Fa uns dies a la redacció d’El Punt i d’El 9 Esportiu el tema va provocar un debat sobre el nom d’una de les bèsties del zoològic blanc. Un col·lega seguidor del Madrid (rara avis en un entorn fanàticament culè) assegurava que l’animal que van imitar els brasilers a Mendizorroza era “la cucaracha”. Altres companys apostaven per l’escarabat i fins i tot hi havia qui assegurava que “la cucaracha” i l’escarabat són el mateix animaló. Doncs bé, desprès d’haver portat a terme una intensíssima investigació, puc assegurar que es tracte de dues bèsties diferents. Les dues són coleòpters, però “la cucaracha” (en català, escarabat de cuina) té una mancança: és incapaç de volar.

I com que haviem quedat que els jugadors del Real Madrid són galàctics com en Sisa, per força han de poder volar. Per a tant res de “cucarachas”. Són escarabats blancs. Escarabats de la patata, banyut, boller, de la col, de l’Ave Maria, de les flors, del cuir, de rossinyol, de Sant Joan, escopeter, enterrador, goliat, hèrcules, rinoceront, pelut, petador, sagrat, pudent, lluent, de nit, de sang o, si voleu, piloter. Escarabats blancs i piloters. Si senyor.

Ens han tancat can Peris

Avui han tancat el bar Peris. Ja no hi haurà més carajillos per en Francisco, ni suïssos per en Narcís, ni escridassades i peticions d'augment de sou d'en Rafa. Com a la vida real, el bar passa a mans d'un especulador i "El cor de la ciutat" es trasllada definitivament de Sant Andreu a Sants. La gent del barri ja no serà la mateixa.

Pels que portem cinc temporades enganxats a la telenovel·la líder de les sobretaules a Catalunya, el capítol 1.033 ha estat nostàlgic i dur. Han desfilat per la petita pantalla moments "viscuts" durant mitja dècada de la nostra vida. Llàgrima fàcil. La televisió és així i els guionistes són uns entranyables cabrons.

L'Absurd Diari, "quasi tan divertit com La Razón"

El blog portuguès Um bolíndri na tarrafa dedica avui un curiós comentari a L’Absurd Diari. El seu autor assegura que L’Absurd és "quasi tan divertit com La Razón" i afegeix que "sempre hi trobem coses d’agradable lectura". Amb el crit legionari de Millan Astray "Muera la inteligencia", el blog inclou un link que porta a una notícia recollida per L’Absurd i publicada en el diari argentí Infobae : "Las frases más tontas de misses, cantantes y actrices". Sembla que els ha agradat als portuguesos alguna de les perles que inclou l’article, com ara la que va dir la candidata a Miss Chile 2001, Carolina Zuniga, quan li varen preguntar a qui triaria per preservar i multiplicar l’espècie humana si hi hagués un holocaust nuclear. I ella va contestar: "Al Papa i a la mare Teresa de Calcuta".

S’agraeix l’elogi a L’Absurd, però dir que és "quasi tan divertit com La Razón" no fa honor al diari cavernari-humorístic del Grupo Planeta. Avui mateix, a la contra, "entrevisten" al periodista ultra Jaime Campmany... que va morir fa quasi sis mesos!!. El "ressuscitat" assegura que "Vivimos la zapatiesta de Zapatero", que ja és dir quan estàs ben mort i enterrat.
Mentrestant, a les planes d’opinió, Alfonso Ussía confessa literalment que "soy un facha", i en Tomás Cuesta pronostica, donant-li la volta a les paraules del filòsof Francesc Pujols, que "puede llegar un dia que los catalanes que lleguen a Barajas no querrán decir de donde son, y no por modestia, sino para no tener que avergonzarse". Per la seva part l’insubstituïble i entranyable José María Carrascal assegura que "El estatuto es en realidad un torpedo no ya a la Nación, sino al Estado español" i es pregunta "si Zapatero es un ingenuo o un atravesado, un ignorante o un avieso". I que dir de la "Canela fina" del mestre del periodisme hispànic Luis María Anson?. "Yo te vi, también negro desangrado, con las vísceras esparcidas sobre la hierba joven, en la guerra del Congo", escriu amb pluma poètica el gran Anson en un al·legat "A favor de los negros de Ceuta y Melilla" (si, ho heu llegit bé), en el qual fins i tot hi fa sortir un poema de Neruda (qui li havia de dir al poeta esquerranòs xilè que acabaria apareguent a La Razón...).

Reconec que tot plegat requereix una mica de masoquisme per part del lector, però com podeu veure, La Razón és més divertida que L’Absurd Diari. I en tot cas, segur que posats en el mateix dilema que la Miss Chile, Campmany (en versió etèria), Ussía, Cuesta, Carrascal i Anson també escollirien al Papa i a la mare Teresa de Calcuta com a parella per multiplicar l’espècie humana.

El lladre ben pixat

Crònica de successos. Un lladre ha robat a l’alcalde de Barcelona Joan Clos l’ordinador portàtil. Fins aquí la notícia.

El problema no és el valor de l’objecte pispat, ni el contingut del disc dur, ni que l'afer posi en qüestió la seguretat ciutadana a BCN.

El tema que ens hauria de preocupar a tots és si el pispa ha sortit de casa ben pixat i ben cagat.

El crit contra l'Estatut

Ahir al migdia, mentre els parlamentaris catalans s'abraçaven com teletubbies per celebrar l'aprovació de l'Estatut (120 vots a favor per 15 del PP en contra), a Madrid es sentia cada vegada a més volum el crit sobre un presumpte intent de desintegració d'Espanya. A les veus del PP i de la Brunete mediàtica (que aprofiten per carregar amb duresa contra Zapatero) s'hi han afegit també les d'un sector del PSOE (que complicarà la vida a Zapatero)

Aquí en teniu una mostra:

Mariano Rajoy (líder del PP)

"Estamos cargándonos la Transición española"

"Espero el buen sentido de muchos diputados del PSOE para que eviten que una cosa letal para Catalunya y España pueda culminarse en el futuro en las Cortes Generales"


Federico Jiménez Losantos (periodista de la COPE i de Libertad Digital)

“Ni en los peores tiempos de Felipe González, ni en los de mayor debilidad de Adolfo Suárez llegó la democracia española a extremos de humillación institucional tan repugnantes como los que está padeciendo con Zapatero”

“Que Zapatero esté dispuesto a cargarse el régimen constitucional para respaldar a Maragall linda con la alta traición, si semejante traición no discurriera al nivel de las alcantarillas”

“Zapatero está apuñalando por la espalda la soberanía nacional. Zapatero, con tal de llevar a ese desgraciado Congreso de los Diputados donde una partida de separatistas catalanes le otorgan la más raquítica mayoría de los últimos veinticinco años, un Estatuto de Autonomía catalán, el que sea, está dispuesto a pagar lo que sea. Lo que sea y algo más”


Editorial d’ABC (30 de setembre)

“Tras el acuerdo entre nacionalistas y socialistas, y a expensas de que el PSOE se avenga a descarrilar el disparate estatutario en las Cortes, la reforma aprobada ayer en el Parlament pone en grave riesgo el concepto mismo de España, su razón de ser, presentando como «moderno y bonancible» un texto de tintes casi neoconstituyentes que sienta las bases de la jibarización insoportable del Estado español y su práctica
subordinación a Cataluña”


Editorial La Razón (30 de setembre)

“Un Estatut inasumible en fondo y forma”

“El tripartito i CiU fuerzan un acuerdo sobre financiación que deberá ser rechazado en Madrid”


Gabriel Albiac (La Razón)

“Abolir la Constitución desde el arbitrio de una instancia local es un golpe de Estado”


Pilar Cernuda (ABC)

“Cambia España si Cataluña se convierte en una nación, porqué no hay más nación que España, se pongan como se pongan los nacionalistas”


Editorial d'El Mundo (30 de setembre)

“Estatut catalán: la pesadilla se convierte en realidad”

“Zapatero es el gran responsable político de este engendro, que pretende convertir a Cataluña en una nación sin Estado, pero con casi todos sus atributos”


Juan Carlos Rodríguez Ibarra (president d'Extremadura)

"El Presidente del Gobierno jamás va a aceptar que Catalunya sea una nación, jamás"


Victorino Mayoral (diputat del PSOE per Cáceres)

“Nosotros no somos ni nacionalistas, ni foralistas, ni carlistas. Y lo que se dice en ese texto tiene mucho que ver con todo esto. El problema es que, quizá, quien se hace llamar socialista ya no lo es”


José Luis Galache (diputat del PSOE per Badajoz)

“Yo tampoco lo votaré. Lo digo hoy, pero lo mantendré hasta el día que ese texto llegue al Pleno de esta Cámara. Y somos mayoría los que en el Grupo Socialista pensamos así”


Rosa Díez (eurodiputada del PSOE)

"Es igual de la ideología en nombre de la que hablen, pero lo que han hecho me parece una irresponsabilidad gravísima que nos afecta a todos los españoles, y estoy realmente muy preocupada"


Rafael Simancas (secretari general del Partit Socialista de Madrid)

"Vulnera los principios constitucionales de solidaridad, cohesión e igualdad entre los españoles y abre la senda del separatismo"


Manuel Chaves (president del PSOE i de la Junta d’Andalusia)

"Como presidente de la Junta de Andalucía no estoy de acuerdo con el nuevo Estatuto”


Alfonso Guerra (president de la Comissió Constitucional del Congrés)

“Hay varios aspectos que son muy problemáticos y que el Congreso deberá observar y, probablemente modificar"


-----------------------------------------------------------------------------------------


Vist l’ambient que s’ha creat, tal vegada tenen raó Felip Puig, Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Huguet en encomanar-se a Santa Rita. Jo no hi tinc cap fe, però veurem si els ciris i les estampetes a la patrona dels impossibles fan el miracle.

De moment sembla que els personatges celestials no estan massa interessats en el tema. Abans de la votació de l’Estatut, el ministre de Defensa José Bono va confessar que cada nit resava a la patrona del seu poble, la Virgen de Cortes (trobada en el lloc on més tard, el 1265, es van reunir les Corts de Castella) perquè “si llega el Estatuto, que llegue bien, y si llega mal, mejor que no llegue”.

Doncs ja ha arribat. Ara veurem que passa.

L'estatut o la mala peça al teler

Tarda i vespre de nervis al Parlament i ús i abús del diccionari de sinònims per llimar la força d'algunes paraules mal vistes a la Villa y Corte. Tot per assolir – no cal dir-ho sense el PP- un consens que es concretarà aquest matí amb l’aprovació del nou estatut. A Espanya, Bono, Rodríguez Ibarra, Guerra, Rajoy, Zaplana i tota la Brunete mediàtica ja esmolen les estisores de podar.

Zapatero i Maragall tenen mala peça al teler. Si Zapatero vol fer complir la seva paraula de donar suport al text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya, haurà de fer front a una doble revolta: la interna i l’externa. La dels que pensen, com Rajoy, que Catalunya “està trencant la Constitució del 1978 i l’esperit de la Transició”. I la dels que creuen que el cost electoral a pagar pel PSOE seria altíssim.

I si pel contrari, el president espanyol s’oposa a l’estatut, farà un forat ben gros sota els peus de Maragall, un forat que pot ser la tomba política del president de la Generalitat, posarà en perill l’existència del tripartit, propiciarà unes eleccions anticipades a Catalunya, enverinarà les relacions PSC-PSOE i es quedarà sense un dels seus arguments per fer front al pla Ibarretxe: l’exemple de la meravellosa, pacífica i raonable via catalana.

Com deiem, mala peça al teler.


Il·lustració: Joan Antoni Poch (El Punt, 30 de setembre del 2005)

Immunitat per les tortures

El 4 d’agost del 1998, el ciutadà marroquí Driss Zraidi va ser apallissat mentre estava engarjolat als calabossos de la comissaria del Mossos d’Esquadra de Roses.

El maig del 2004, l’Audiència de Girona, tot i reconèixer l’existència de tortures, va absoldre als catorze mossos que es van asseure a la banqueta dels acusats en considerar que no es podia demostrar quins d’ells havia protagonitzat els fets.

Ara, el Tribunal Suprem ha refusat el recurs de la víctima confirmant la sentència de l’Audiència. Com ja havia succeït a Girona, els jutges creuen provada la pallissa però tampoc veuen que amb les proves practicades es pugui concretar quins són els agents implicats en el cas.

Resumint:

- Hi ha un ciutadà que va ser torturat dins una comissaria.
- A la comissaria hi havia un mosso o alguns mossos torturadors
- Si no es sap quin o quins mossos són els autors de la pallissa és per què els seus companys els encobreixen.

Conseqüències de l’absolució:

- En el cos dels Mossos d’Esquadra hi continuen treballant un o diversos agents torturadors
- En el cos dels Mossos d’Esquadra hi continuen treballant un grup d’agents encobridors que, amb un gremialisme mal entès, es passen pel folre la Justícia.
- A l’aparell judicial hi continuen treballant uns personatges incapaços de treure l’entrellat d’un fet flagrant.

Conclusió:

- Tot plegat fa riure per no plorar i provoca descredit tant al cos dels Mossos d’Esquadra com a la Justícia.

Nota final:

El cas pot passar en el futur pel Tribunal Constitucional, que haurà d’aclarir si s’ha produït una vulneració de tutela judicial efectiva, i fins i tot pot arribar al Tribunal d’Estrasburg. I serà per mitjà d’aquesta instància judicial, quan els europeus descobriran que, malauradament, les tortures no van desaparèixer amb el franquisme.

Foto: Driss Zraidi, durant el judici. El Punt/Lluís Serrat

Què ha passat al blog Tumbuctú?

Tombouctou, Timbuctu, Tombuctú o Tumbuctú (com podeu veure es pot escriure de moltes maneres) és un antiga ciutat de Malí que, per la seva situació estratègica, a les portes del Sàhara, va viure fa segles la seva època daurada com a punt de sortida de caravanes. Molt més tard, a finals dels anys 90 del segle XX, el seu nom va entrar a l'univers mitològic dels cinèfils gràcies a la pel·lícula de Luis García Berlanga "París-Tombuctú" , protagonitzada per Michel Piccoli i Concha Velasco.

Però ara, a l'era d'internet, Tumbuctú és també un blog català que es situaria dins l'àmbit dels confidencials polítics. Fins la setmana passada, els seus anònims autors és presentaven d'aquesta manera:

"Som un col·lectiu de periodistes desinteressat format per persones que treballen als voluntariosos serveis de premsa de la Generalitat, al de la Diputació i als de quatre dels cinc partits catalans. I aquí anirem explicant tot el que no us expliquen mai. Cadascú s'ho mira des d'on treballa i no hi ha censura"

No em negareu que aquesta presentació, ben visible sota la capçalera del blog, tenia el seu morbo i obría, entre altres, els següents interrogants:

a) Fins quin punt els anònims autors del blog serien capaços de passar per damunt de les normes de confidencialitat que, es suposa, regulen el funcionament dels gabinets de premsa?

b) Fins quin punt els seus caps, advertits pel que es deia sota la capçalera del blog, consentirien que en ple debat de l’Estatut algú no autoritzat expliqués a la xarxa allò que s'amaga del tot o que es filtra quan convé als interessos del partit o de la institució.

c) Fins quin punt seria tant "desinteressada" l'activitat d'aquest suposat "col·lectiu de periodistes" o respondria a "fidelitats" d'èpoques anteriors al tripartit?

De fet, no hem tingut gaire temps d'arribar a cap conclusió, però alguna cosa ha succeït. Ahir, el blog no era accessible i avui ha tornat a aparèixer amb dos canvis substancials. La famosa i un punt ingènua presentació ha desaparegut i ha estat substituïda per la següent:

"Confidencial polític independent. No amaguem res, ho expliquem tot"

És a dir que el "col·lectiu de periodistes" que "treballen" als gabinets de premsa de la Generalitat, Diputació i quatre dels cinc partits catalans s'ha diluït definitivament en l'anonimat. Ara qui escriu pot ser fins i tot un polític o, tal vegada, el mateix grup de redactors que finalment ha descobert la dificultat d'anar de camuflatge (i al mateix temps fardar de la disfressa) en el petit món dels serveis de premsa.

A qui li han estirat l’orella?

I posats a desaparèixer també ha volat l'arxiu dels "post" de l'etapa anterior. Això si, els curiosos hi podeu accedir gràcies a la mai prou valorada "caché" del Google. I allà cada ú amb les seves conclusions.

El Dia de la Moto-Clos

Segons el convergent Xavier Trias, Clos ha convertit el Dia sense Cotxes en el "Dia amb moto". Foto: El Punt

Ahir, Dia Mundial sense Cotxes, més dos milions de persones varen sortir...amb cotxe de la costa sud-est dels Estats Units fugint de l'huracà Rita. Les cues a la zona metropolitana de Houston superaven els cent quilòmetres i l'autopista 45, que va des de la costa fins a l'interior de l'estat de Texas, estava totalment col·lapsada.

A aquestes alçades, ni els fenòmens meteorològics respecten el Dia Mundial sense Cotxes. Fins i tot, on feia bon temps, la jornada de "reflexió" no ha servit de res. A Madrid, per exemple, han estat notícia els 79 quilòmetres de cues a les vies d'entrada a la capital i fenòmens similars han succeït a bona part de les 900 ciutats de 30 països (270 d'elles a l'estat espanyol) que han participat en aquesta comèdia més ben intencionada que altra cosa.

Com que el fracàs no és nou sinó que s'ha repetit altres anys, a Catalunya són moltes les ciutats que han optat per substituir el Dia Mundial sense Cotxes per la Setmana de la Mobilitat, que com a mínim dona més marge de temps per programar actes. Una d'elles és Barcelona, que la celebrarà entre el 26 de setembre i el 2 d'octubre.

Tot i això, Joan Clos va voler ahir ser políticament correcte i va celebrar el Dia Mundial sense Cotxes estrenant...una moto de gran cilindrada. L'alcalde va deixar el cotxe oficial a Sant Jaume i va comparèixer a un acte públic pilotant una Honda Silver Wing 600, acompanyat pel seu guardaespatlles que portava una màquina idèntica. Les dues motos han estat comprades per l'Ajuntament.

Aquest model d'Honda forma part del tipus de motos conegudes com a megascooter pel seu tamany, cilindrada, potència, velocitat màxima i luxe. Segons la web d'Honda, "la gran i potent Silver Wing expandeix el concepte d'scooter a una increïble dimensió". I segons Supermotor.com, és "l'elecció perfecte per fer llargs, llargs viatges". El seu cost són 10.299 euros i, corregiu-me si m'equivoco, però em dona la impressió que la Silver Wing no entraria dins el concepte de mobilitat sostenible.

Joan Clos no té sort amb el Dia sense Cotxes. Escarmentat per les crítiques que va rebre el 2003, quan es va fer portar fins a Catalunya Ràdio amb el cotxe oficial, ara ho ha volgut arreglar anant amb una megamoto, i també ha estat criticat per l'oposició. Podia haver escollit una Vespino, que gasta menys que un encenedor, o una bicicleta, però s'ha deixat seduir per l'eslògan de la marca japonesa: "El Poder del Somni".

En lloc de comprar dues megascooter, Joan Clos podia haver seguit l'exemple la Junta d'Andalusia, que acaba d'adquirir 150 bicicletes pels seus funcionaris. Clar que potser l'alcalde toca de peus a terra i no confia massa en poder circular tranquil·lament en bici per la seva ciutat. És el que denunciava ahir una lectora de Múrcia a la publicació 20 Minutos: "Dia sense cotxes i tota la vida sense carril-bici".

Rajoy a territori comanche

Rajoy, amb Fornesa, en l'acte celebrat a l'auditori de la Caixa. Foto: Juamma Ramos / El Punt


Mariano Rajoy, ha viatjat a Catalunya per fer una conferència a la seu de La Caixa, l’entitat que com a accionista de Gas Natural ha impulsat la polèmica opa contra Endesa. O, si voleu, podem dir-ho d’una altra manera: el president del PP s’ha desplaçat “fora del territorio nacional” (segons el manual de geografia política d’Esperanza Aguirre) per fer una xerrada a territori comanche.

Davant d’uns 850 convidats, una audiència formada per la crème de la crème de l’empresariat català i per alts càrrecs del seu partit, Rajoy ha assegurat que l’oposició del PP a l’opa no és perquè sigui promoguda des de Catalunya sinó perquè vol protegir als consumidors i a la lliure competència. Segons el líder del PP, les caixes d’estalvis són entitats jurídiques molt diferents de les empreses privades i susceptibles de ser manipulades políticament. Dit això, Rajoy ha raspallat al seu amfitrió, el president de la Caixa, Ricard Fornesa, expressant, això si, dubtes, sobre el que pugui succeir en el futur: “La professionalitat de l’actual equip que encapçala Fornesa no garanteix necessàriament la de qui el succeeixi”.

En el torn de preguntes posterior a la conferència, alguns empresaris i financers han aprofitat per fer la pilota a Rajoy lloant la seva "sinceritat", "honestedat" i "bon talant". Els nostres esforçats i intrèpids homes d’empresa saben que cal sembrar per després recollir. Per un “si a cas”. No sigui que un dia es panseixi la rosa i torni la gavina.

Un d’ells, el president del Grupo Planeta i del Cercle d’Economia, José Manuel Lara Bosch ha agraït efusivament a Rajoy que a la seva conferència hagi “descatalanitzat el tema de l’opa”.

No em negareu que té la seva gràcia que el màxim representant de Planeta, accionista principal de La Razón, el mitjà que, junt amb la COPE i El Mundo, fustiga diàriament l’”opa catalana”, es mostri satisfet de que Rajoy asseguri que l’oposició del PP a la iniciativa de Gas Natural “no és anticatalana”. Clar que si Lara Bosch ha parlat com a accionista de l’Avui no hi ha res a dir...

I continuant a territori comanche, però a Catalunya Ràdio, Don Mariano ha assegurat amb to nostàlgic que amb Jordi Pujol a la Generalitat “aquest show de l’Estatut no s’hauria produït. Tenia les seves coses bones i dolentes, però donava la sensació de serietat. Hi havia un cert sentit comú”. I té raó Rajoy. Amb CiU en el poder, el PP vivia millor. A les Cortes votaven plegats i a Sant Jaume ningú parlava de tocar l’Estatut. Temps eren temps...

No hi ha gas amb olor d'escudella

Avui, en el programa Àgora del Canal 33 han intentat respondre a la següent pregunta: "Què provoca el rebuig espanyol a l'OPA de Gas Natural?". En Ramon Rovira ha tingut com a convidats Casimiro García Abadillo, director adjunt del diari "El Mundo" ; Manel Pérez, redactor en cap de la secció d'economia del diari "La Vanguardia"; Raúl Heras, periodista i analista polític; Agustí Sala, periodista econòmic del diari "El Periódico" i president de l'Associació de Periodistes Econòmics de Catalunya i Joan Carles Girauta, llicenciat en Dret, màster en administració d'empreses per ESADE, columnista de "La Libertad Digital" i comentarista de la COPE.

Com era d’esperar els representants d’El Mundo i de la COPE han atacat la jugular de l’OPA amb els tres arguments que ja hem escoltat aquests darrers dies:

a) Que és una operació impulsada pel tripartit
b) Que reduirà la competència en el sector energètic
c) Que no beneficiarà als usuaris

Assumint que la culpa del que succeeix a Espanya, fins i tot la crisi del Real Madrid, és del tripartit o del ministre Montilla, queden els altres dos arguments que es desfan triturats per la força de la realitat més contundent. Que hi hagi o no competència dins el sector energètic no té cap importància pel ciutadà normal i corrent com tampoc en té pel món econòmic la butxaca dels consumidors. El subsector dels carburants n’és un exemple: els conductors tant quedem fotuts si hi ha el monopoli de Campsa com si el negoci està repartit entre set o vuit marques. Competència? Quina competència? Es pacten a sota ma els preus i problema resolt.

Desenganyem-nos. La única i definitiva preocupació dels actors que representen aquesta OPA és la salut del compte corrent dels seus accionistes, siguin de Barcelona, de Madrid, de Londres o de Nova York. No hi ha res més que això. És la globalització dels beneficis. La mitologia patriòtica amb la que Pujol i companyia va intentar vestir aventures econòmiques com la de Banca Catalana se l’ha endut el vent de la història. No hi ha watts quatribarrats, ni gas amb olor d’escudella i carn d’olla, ni hipoteques més beneficioses pel fet de ser client català o madrileny. I d’això, les caixes, la “nostra” i la de Madrid, en saben molt.

Arriba Elplural.com

La premsa digital en castellà, dominada pels confidencials de dreta, compta per fi amb una publicació que s’autodefineix com a progressista: Elplural.com. El seu director és el veterà Enric Sopena, amb un itinerari professional i ideològic situat a l’òrbita socialista. Elplural.com serà presentat oficialment la setmana que ve, però de moment ja es pot visitar en la seva versió en proves.

Pels mal intencionats apuntarem que la web llueix publicitat de Gas Natural i de La Caixa. Però això no vol dir res: Libertad Digital, la publicació electrònica de Federico Jiménez Losantos en porta d’Endesa. O sigui que queden empatats.

La barretina de l'Aguirre

La Punxa d'En Jap publicada en El Punt


El brillant i incisiu ninotaire d’El Punt Joan Antoni Poch, en Jap, ha posat la barretina a Esperanza Aguirre. La presidenta de la Comunitat de Madrid s’ho mereix després de les seves sorprenents declaracions sobre l’OPA de Gas Natural a Endesa. Respecte al possible trasllat de la seu d’Endesa a Catalunya, Aguirre ha dit textualment que "és una mala notícia per a la Comunitat de Madrid que la seu d'una empresa elèctrica que és multinacional i que és una de les grans empreses espanyoles multinacionals es traslladi fora del territori nacional".

Davant el rebombori provocat per Aguirre amb la seva concessió de la independència a Catalunya, la Comunitat de Madrid s’ha afanyat a fer saber oficialment que tot plegat ha estat un error i que on la presidenta deia “territori nacional” volia dir “territori regional”.

Durant la guerra civil, el territori ocupat pels feixistes era conegut com la “zona nacional”. Més tard, a la Transició, les parets de determinats barris de Madrid per on corrien els grupuscles d’ultradreta també mostraven pintades amb idèntica denominació. Ara, alguns membres del PP tenen el tema tant interioritzat que el subconscient els marca les fronteres del que és o no és “territori nacional” segons si el controlen o no per la força de les urnes.

Però a Esperanza Aguirre no li passa només això. També li dol i molt la possibilitat que la Comunitat de Madrid deixi de rebre els impostos que paga Endesa per tenir la seu a la capital d’Espanya. Segons rumors que circulen pel món econòmic, Gas Natural pretén recuperar l’antic model públic d’Endesa i crear societats a les comunitats on està implantada i on podria acabar pagant els tributs (Catalunya, Canàries, Andalusia, Aragó i Balears).

En tot cas i a l’espera que es concretin aquests plans, el diari La Razón ja ha fet un esforç per tranquilitzar a Aguirre. En una informació publicada dimecres a tota plana s’afirma que “la OPA de Gas Natural sobre Endesa no supondrá un aumento de recursos para la Generalitat de Catalunya, según los expertos consultados por este diario. Un futuro cambio de sede de Endesa a Barcelona apenas supondría una merma de varios millones de euros para las cuentas de la Comunidad de Madrid”.

Per a tant, si ho diu en Luis María Ansón, un dels totems de la dreta, Esperanza pot dormir ben tranquila i pensar que amb barretina o sense, els diners sempre són i seran conservadors.

Prohibit parlar de pobresa

Trobada de Bush i Kofi Annan, previa a l'inici de la cimera. Foto: ONU/Evann Scheneider.


A Gran Bretanya, parlar per televisió de la pobresa és considerat gairebé subversiu. Això és al menys el que es dedueix de la decisió de l’organisme regulador de les comunicacions (Ofcom), que ha prohibit una campanya de televisió en contra de la pobresa, en la qual hi participen actors com Emma Thomson i Brad Pitt i la model Kate Moss. L’Ofcom ha denegat el permís per a la difusió de la campanya Make Poverty History (Relegueu la pobresa a la història) emparant-se en la llei britànica sobre Comunicacions, del 2003, que prohibeix l’emissió per ràdio i televisió de campanyes que tinguin “objectius polítics”. En aquest sentit, la normativa considera com a “objectius polítics” fer campanya a favor que es modifiquin les lleis o intentar influir en la política del Govern de Londres o de governs estrangers.

Naturalment, qualsevol campanya de lluita contra la pobresa té per finalitat aconseguir canvis en les polítiques de comerç, deute extern i ajuda al desenvolupament. I Make Poverty History no pretén precisament vendre donuts o sabó pel rentavaixelles.

La prohibició ha arribat quan és a punt de començar a Nova York la 60 Assemblea General de l’ONU, una cimera que tenia com a objectiu inicial evaluar el progrés portat a terme per les nacions més pobres del món cap als Objectius de Desenvolupament de l’ONU per al Mileni, un llistat de compromisos aprovat l’any 2000 per 189 líders mundials.

Entre els objectius que s’havien de complir abans de 2015 hi havia reduir a la meitat la proporció de persones que viuen en la indigència i pateixen fam, promoure la igualtat de gènere, reduir en dos terços la mortalitat infantil i en tres quarts parts la mortalitat materna, combatre l’expansió de la sida, la malària i altres malalties i garantir la sustenibilitat ambiental.

L’agenda de la cimera ha quedat, però, modificada amb la inclusió d’altres temes com el terrorisme internacional, la proliferació nuclear i la reforma de l’ONU. Fins i tot, l’Administració Bush ha proposat que totes les referències als Objectius de Desenvolupament siguin eliminats de la declaració final de l’assemblea.

Així doncs, Londres prohibeix parlar de pobresa per la televisió britànica i Washington fa més o menys el mateix imposant una agenda a l’ONU. Ni a uns ni als altres els deu interessar que es posi en evidencia l’incompliment dels compromisos signats contra la pobresa, una tendència que, si segueix al ritme actual, farà, com ha denunciat la Coordinadora d’ONG de Desenvolupament d’Espanya (CONGDE), que molts països no puguin assolir els Objectius fins dintre d’un segle.

L’esperança de vida a Àfrica és de 46 anys i el nombre de persones que viuen en extrema pobresa s’ha incrementat en més de 140 milions els darrers 20 anys. Setanta milions de nenes encara no poden anar a l’escola i 230 milions de persones pateixen fam. Cada dia moren al món 30.000 nens a conseqüencia de l'extrema pobresa i una dona mort cada minut per problemes en el part.

Aquesta situació és una bomba de rellotgeria que genera conflictes i inseguretat mundial, però clar, parlar d’aquests temes és fer política.

L'aigua de l'Esperanza

L'avió Hércules durant les tasques de càrrega dels ajuts espanyols. Foto: Antena 3


La Comunitat de Madrid, governada pel PP, ha estat la primera en participar a la campanya d’ajuts als damnificats pel desastre del Katrina. Concretament el govern presidit per Esperanza Aguirre hi ha enviat 500 quilos de menjar i mantes i...1.500 litres d’aigua potable aportada per el Canal de Isabel II, l’empresa pública que subministra aigua a Madrid. Tot plegat ha estat transportat cap als Estats Units a bord de dos avions Hércules del Ministeri de Defensa, junt amb 6.000 racions de menjar d’emergència i altres productes aportats per organismes estatals, sumant un total de 15 tones d’ajuda valorada en 350.000 euros.

Els avions han aterrat a la base aèria de Little Rock, Arkansas, on han estat rebuts per personal de la Office of U.S. Foreing Disaster Assistance (OFDA).

L’estat d’Arkansas, on han arribat els 1.500 litres d’aigua madrilenya, té 18 fabulosos rius, 15.607 quilòmetres de rieres i rierols i 242.820 hectàrees d’inacabables llacs. Tenen tanta aigua que són els primers productors d’arròs dels Estats Units i les activitats fluvials constitueixen el seu principal atractiu turístic.

Anem a una escala superior. Els nord-americans consumeixen cada dia amb tota mena d'usos 350.000 milions de galons d’aigua dolça (un galó és equivalent a 3,7 litres). El mercat d’aigua envasada va créixer un 81 per cent entre el 1998 i el 2003, any en que les vendes van arribar als 7.400 milions de dòlars. Les dues marques més venudes són Aquafina (Pepsi) i Dasani (Coca-Cola), unes aigües que no són minerals sinó de l’aixeta i purificades, exactament aquelles que no agraden gens ni mica al consumidor espanyol.

A Arkansas doncs hi ha tota l’aigua del món per portar cap a Nova Orleans, però Esperanza Aguirre deu considerar que la del Manzanares, desprès d’un viatge transatlàntic, és miraculosa.

La Comunitat de Madrid havia proposat enviar a Nova Orleans 30.000 litres d’aigua, però per sort alguna ment sensata de l’Agencia Espanyola de Cooperació Internacional els va convèncer que, per fer el gest, n’hi havia prou amb 1.500 litres.

Tots els logistes de les ONG saben que quan es produeix un desastre natural cal recollir donacions econòmiques i intentar comprar els productes d’ajut a la zona o als països propers a la catàstrofe. A la web de la Creu Roja nord-americana ho expliquen ben clar: “Les donacions econòmiques a la Creu Roja són la millor manera d’ajudar a les víctimes del desastre. Les contribucions monetàries permeten a la Creu Roja comprar els productes necessaris més urgents el més a prop possible del desastre. Comprar a prop permet ajudar el més ràpidament possible a les víctimes, sense retards i sense alts costos de transport. Com que les comunitats afectades pel desastre generalment han patit fortes pèrdues econòmiques, comprant allà s’els pot ajudar a estimular l’economia”.

El govern d’Esperanza Aguirre no tant sols ha confós els Estats Units amb Etiòpia o el Sudan, on l’accés a l’aigua dolça és qüestió de vida o mort, sinó que a més, pels costos de transport, ha convertit cada litre d’aigua madrilenya en un producte de luxe.

I mentrestant, el vicepresident de la Comunitat de Madrid i president del Canal de Isabel II , Ignacio González segueix reclamant al Govern estatal noves infrastructures per garantir l’abastament d’aigua a la comunitat. Segons ell, encara que plogués i els pantans estiguessin plens, Madrid continuaria sense tenir l’aigua que necessita. Tot plegat, paradoxes d’una mal entesa solidaritat internacional.

Quin Estatut vol el Barça?

Joan Laporta, president del FC Barcelona. Foto: AP

Diumenge, coincidint amb l’11 de Setembre, la directiva del Barça ha decidit exhibir una pancarta en el Camp Nou a favor del nou Estatut. Segons Laporta, l’acte tindrà un caràcter institucional i no hi participaran els jugadors. “S’ha de respectar la forma de pensar de cada u” ha puntualitzat el president del FC Barcelona.

L’idea, que va sorgir en una conversa recent entre Maragall i Laporta , té un problema evident. Quin estatut reivindicarà el Barça? El del PSC?; el d’ERC?; el d’IC-V?; el de CiU?; el del PP?.

Com que en aquest tema hi ha tants caps com barrets, han fet molt bé els jugadors del Barça de xiular cap un altre costat. Més val que gastin les energies pensant com poden barrinar la porteria del Mallorca i deixin per la directiva el debat sobre quin estatut els agrada més. Laporta, a qui imagino en el futur substituint la llotja presidencial per, com a mínim, un escó, ja s’ha pronunciat avui a favor d’incloure a l’Estatut els drets històrics i el concert econòmic.

Però la resta de la directiva pensa el mateix? Quina opinió sobre el tema deu tenir el directiu i cunyat del president, Alejandro Echevarria, patró de la Fundación Francisco Franco i col·lega en aquesta mateixa entitat de personatges com l'excomandant Ricardo Pardo Zancada, un dels protagonistes del 23-F?.

Seria apassionant saber quin Estatut vol Echevarria i quin contingut estatutari veuria compatible amb els objectius de la fundació que ell impulsa els quals, oficialment, són els següents:

"Difundir el conocimiento de Francisco Franco. Promover y realizar estudios sobre el pensamiento de Franco y sobre las realizaciones de los años de su mandato. Contribuir a la proyección de su ideario sobre el futuro de la vida española.

Des de les seves tombes, el president del Barça Josep Suñol, afusellat pels feixistes el 1936, i el president de la Generalitat Lluís Companys, es farien un bon tip de riure escoltant les dissertacions estatutàries del cunyat de Laporta.

Dues visions del desastre

Un cadaver abandonat a la ciutat de Biloxi. Foto: AFP

En un article publicat en El País, la coneguda periodista i escriptora nordamericana Barbara Probst Solomon dona algunes pistes per entendre el que ha succeït amb l’huracà Katrina:

a) Un 30 per cent de la població del golf de Mèxic sobreviu per sota del llindar de pobresa.

b) El Katrina ha atacat Louisiana en el pitjor moment, quan la majoria de la població pobra, que arriba a final de mes amb les butxaques escurades, s’havia quedat sense diners per fugir.

c) A més de ser pobre, Louisiana és un estat que té un reduït vot electoral (9 vots front, per exemple, als 31 de Florida). El vot electoral importa més que la raça.

d) Al tenir poc pes polític, a Washington, ni els dirigents republicans ni els demòcrates fan cas a les reivindicacions dels delegats de Louisiana, els quals portaven temps reclamant diners per reforçar els dics que ara s’han trencat.

e) Tothom sabia que Nova Orleans era la primera gran ciutat nord-americana amb possibilitats de patir un desastre natural.

f) L’any passat, Bush va retallar dràsticament el pressupost pel control d’inundacions a Louisiana i va invertir els diners a Iraq.

g) Més d’un 40 per cent de la Guàrdia Nacional ha estat enviada a Iraq i per a tant no ha pogut ser mobilitzada immediatament quan era necessària a Nova Orleans.

Per la seva part, en el The New York Times, Nicholas Kristof, columnista polític i guanyador d'un premi Pulitzer pels seus reportatges sobre els fets de Tiananmen, a Xina, ofereix algunes dades sobre el costat fosc dels Estats Units, una situació posada més que mai amb evidencia pel desastre del Katrina:

a) El nombre de nord-americans pobres ha crescut un 17 per cent durant el mandat de Bush.

b) El 2004 hi va haver 1,1 milions més de pobres que el 2003.

c) La taxa de mortalitat infantil durant el mandat Bush ha augmentat, cosa que no passava des del 1958.

d) La taxa de mortalitat infantil a Washington és molt superior a la de Pequin. L’any 2002, a la capital nord-americana van morir, abans de complir el seu primer any de vida, 11,5 nens per cada 1.000 naixements, mentre que a la capital xinesa l’índex de morts va ser de 4,6.

e) Un nen afroamericà de Washington té menys possibilitats de sobreviure en el seu primer any de vida que una criatura nascuda a les zones urbanes de l’estat indi de Kerala.

Són les crues dades del quart món que malviu dins les fronteres de l’imperi, on, com explica Nicholas Kristof alguns nens paguen amb la vida el fet d’haver nascut en famílies pobres.

Les aigües del llac Pontchartrain han trencat en mil trossos no tan sols la postal turística de Nova Orleans i de les terres del Mississipí, sinó també aquella imatge idíl·lica de la superpotencia tantes vegades venuda pels republicans.

La calculadora d'en Bush

Les autoritats encara no han comptabilitzat el nombre de morts. Foto: AP

Hi ha alguns dies que els titulars dels diaris semblen de conya. Avui he obert “El Periódico” per la plana 3 i m’ha aparegut la següent notícia: “EUA demana ajuda humanitària urgent a la UE i a l’OTAN”. El tema, qualificat pel diari com una “històrica demanda de la Casa Blanca” fa referència naturalment als danys humans i materials causats per l’huracà Katrina.

No havíem quedat, segons va assegurar el president Bush poc després del desastre, que els Estats Units podien resoldre la situació pels seus propis mitjans?.

Ara sembla que no. Algú a la Casa blanca ha tret la calculadora i els números no acaben de sortir. Cal trucar a la porta dels aliats. Naturalment l’oferta políticament enverinada de Fidel Castro d’enviar metges i material sanitari a Nova Orleans ha estat descartada des del primer dia, impedint a la Humanitat contemplar l’espectacle impagable de la revolució cubana salvant als ciutadans oblidats de l’imperi, els pobres dels més pobres enfangats pel Katrina i oblidats per la inoperància de Washington.

En tot cas, les agencies amplien avui la notícia assegurant que la superpotencia ja ha començat a gestionar el tema trucant a totes les portes amigues. Al govern espanyol, l’ambaixador nord-americà Eduardo Aguirre li ha demanat petroli, racions alimentaries militars, bateries, equips mèdics i maquinaria per treure fang. Moratinos ha dit que si, que no faltaria més, i Espanya s’ha afegit a la llarga llista d’estats que participaran en aquesta singular operació de solidaritat amb la superpotencia. És una inversió de futur i tothom vol ser-hi. Fins i tot el govern afganès, que no controla gaire més enllà de Kabul i que està completament en mans dels Estats Units, ha anunciat que enviarà a Washington 79.000 euros. Quantes coses es deuen poder fer a Afganistan amb 79.000 euros!!!.

Com que he estat uns dies de vacances, perdut a dalt d’un veler i desconnectat de la rabiosa actualitat, la petició d’ajut de Washington m’omple de dubtes. M’hauré perdut alguna cosa semblant a la caiguda de l’imperi romà?. Haurà canviat de sobte l’equilibri mundial mentre jo m’entretenia fent de grumet?. Ràpidament entro a la web de la CIA, consulto el The World Factbook, la visió del món segons la Central d’Intel·ligència, i veig que res no ha canviat. La renda per càpita d’Espanya és de 23.300 dòlars i la dels Estats Units de 40.100 (encara hi ha classes a la geografia mundial tot i que les estadístiques són tramposes i la renda dels barris pobres de Nova Orleans deu ser baixíssima). Consulto el que diu la CIA sobre l’economia nord-americana i surto de dubtes amb la primera frase: “Els Estats Units són la més gran i la més tecnològicament poderosa economia del món”.

També s’afirma que la resposta als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 va mostrar “una notable elasticitat” de l’economia malgrat les despeses provocades pels conflictes a Iraq i a Afganistan. Miro més avall i cap al final els analistes dels serveis secrets apunten algunes incerteses. Segons ells, es poden produir problemes a llarg termini per una inadequada inversió en infrastructures econòmiques, per un ràpid creixement dels costos mèdics i de les pensions degut a una població envellida i per un estancament dels ingressos familiars de les classes baixes.

Com dèiem, algú a la Casa Blanca ha tret la calculadora i ha vist en els números un gegant amb els peus enfangats no només entre el Tigris i l’Eufrates, sinó també a les aigües brutes i nostrades de Louisiana i Mississipí.

En tot cas, no s’han de confondre els peus enfangats amb els peus de fang. El gegant pot tenir l’autoestima un pèl baixa però segueix essent el més poderós del món i la petició d’ajut li fa el rostre més humà.

Tal vegada tot plegat és una operació d’imatge d’abast mundial per tapar la sobèrbia i la prepotència que tant de mal han fet a l’administració Bush.

Allò que l'aigua s'endugué

"Navegant" pels carrers inundats (Foto Reuters)

“No sé si és un problema del governador o del president...però algú ha d’agafar un avió, asseure’s i trobar una solució a això. Que moguin el cul i que facin alguna cosa”, ha exclamat amb indignació l’alcalde demòcrata de Nova Orleans Ray Nogin.

La superpotencia ha necessitat cinc dies des del tràgic pas de l’huracà Katrina pel Golf de Mèxic per enviar la Guàrdia Nacional i començar a distribuir aigua, aliments i altres productes de primera necessitat a les més de 60.000 persones atrapades a la ciutat de Nova Orleans. Fins ara, les tasques d’evacuació han estat molt lentes i insuficients i la mort, la fam, la set, el pillatge i la violència han transformat la capital del jazz en un escenari propi del futur catastrofista i caòtic mostrat a Mad Max.

La tragèdia de Louisiana, en la qual la immensa majoria de víctimes són pobres i negres, ha convertit en realitat el pitjor malson de Bush per tres raons diferents: perquè ha estat provocada per causes naturals (no hi ha cap enemic exterior a qui acusar), perquè s’ha reaccionat amb lentitud i poca eficàcia i perquè era previsible que pogués passar i no es va fer res anys enrera per a prevenir-ho.

Des de fa temps es sabia que Nova Orleans, en trobar-se en bona part sota el nivell del mar, és vulnerable als efectes de les grans tempestes i de les inundacions. Els experts també havien advertit que els dics que ara s’han trencat estaven preparats per suportar els efectes dels huracans de força 3 però no pas els de categoria 4 o 5. L’any passat, el Cos d’Enginyers de l’Exèrcit va reclamar a l’Administració 11 milions de dòlars per reforçar la muralla de dics, però Bush, més preocupat per les despeses que estan causant les guerres exteriors que per una ciutat on els republicants obtenen pocs vots, només en va demanar 3 al Congrés. Finalment els congressistes van aprovar una partida de 5 milions, una inversió insuficient que va provocar la paralització de bona part del projecte.

La certesa de que aquest desastre es podia produir ho demostra el reportatge de ficció que l’octubre del 2004 va publicar la prestigiosa revista National Geographic. Amb el títol “Allò que l’aigua s’endugué” el periodista Joel K. Bourne Jr. descrivia la inundació i destrucció de Nova Orleans a conseqüència d’una gran tempesta que faria pujar el nivell de les aigües. “Quan va succeir aquesta calamitat?”, es preguntava el periodista. “Encara no ha succeït però a la llista de l’Agencia Federal de Gestió d’Emergències figura un huracà que destruirà Nova Orleans com una de les amenaces més tràgiques a la nació. Molt més que una amenaça de terratrèmol a Califòrnia o un atac terrorista a Nova York”.

En el mateix reportatge, l’enginyer Joe Suhaida, especialista en l’estudi d’aquella costa, feia també un pronòstic profètic: L’assassí per Louisiana és una tempesta de categoria 3, que després de 72 hores es convertirà en categoria 4 i més tard en 5, dirigint-se cap a la pitjor direcció (...). La nostra tecnologia és bona quan funciona. Però quan falla, poden passar coses terribles”.

Suposo que a la Casa Blanca ningú llegeix National Geographic.

Admirant la lletjor

Sam

El gos més lleig del món és diu Sam i és un petit animaló d'aspecte realment horripilant. Es tracta d'un pura raça "Chinese Crested Hairless", té 15 anys i l'edat l'ha fet encara més terrorífic apropant-lo a la imatge dels gremlins, els famosos i entremaliats personatges de la pel·lícula de Joe Dante. Curiosament tanta lletjor ha trobat el seu contrapunt en l'especialista en cosmètica Susie Lockheed, que cuida a Sam com si fos un fill. El ca ha guanyat tres vegades seguides el premi al "Gos més lleig del món" i s'ha convertit en tot un fenomen de popularitat. Té la seva pròpia web on els seus milers d'admiradors poden comprar samarretes i plaques magnètiques per la nevera amb la inquietant imatge de Sam.

És ben curiós aquest món en el qual es passa de rendir un culte desorbitat a la bellesa a admirar la més extrema de les lletjors lluint-la fins i tot damunt el pit.

El festival de la mentida

Uns sis-cents filòsofs, escriptors, periodistes i altra gent de mal viure reunits a Roma han elegit a Bush i a Blair com a guanyadors del premi a la major mentida del segle per la frase “Sadam Husein poseeix armes de destrucció massiva”. Felicitats a l’Aznar per la part que li toca.

Hernando fa marxa enrera

El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, ha rectificat les seves declaracions d’ahir en les quals justificava l’estratègia impulsada pel govern britànic de “tirar a matar” quan es persegueix un sospitós de terrorisme. Hernando ha fet marxa enrera després que les seves paraules fossin durament criticades pel PSOE, IU, ERC, PNB, CiU, associacions de jutges i sindicats policíacs.

En un comunicat, Hernando manifesta la seva oposició a l’ús de qualsevol instrument en la lluita contra el terrorisme que vulneri l’ordre constitucional, les previsions legals i el control judicial.

El president del Suprem diu que les seves polèmiques declaracions fetes en un curs d’estiu a la Universitat Rei Joan Carles de Madrid, no van ser “adientment enteses o tal vegada explicades amb l’oportú encert”.

Serà això o que rectificar és de savis especialment quan ocupes un càrrec a proposta del PP i Mariano Rajoy t’abandona afirmant públicament que en la lluita contra el terrorisme s’han de respectar les regles de l’estat de dret.

La política de "tirar a matar"

El president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Francisco José Hernando, ha justificat les instruccions de “tirar a matar” donades pel govern Blair a la policia britànica en el marc de la lluita antiterrorista. Hernando s’ha pronunciat així poc després de que aquestes ordres provoquessin a Londres la mort d’un brasiler innocent tirotejat a boca de canó per un grup d’agents.

“Estem davant la tercera guerra mundial, que és la guerra contra el terrorisme. Soc contrari com és natural a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major o pot produir la mort d’innocents, l’evitació del risc em sembla oportuna”, ha dit el president del Consell Judicial.

El més sorprenent de tot plegat és que sigui precisament la màxima autoritat judicial espanyola, que té encomanada la defensa de l’estat de dret, qui justifiqui la pena de mort sense judici previ. Deixar al lliure arbitri policial l’aplicació de la justícia no tan sols nega l’estat de dret i el principi de legalitat, sinó que ens transporta directament al salvatge oest, on el tret al cap o l’arbre de la forca fan innecessària l’existència de càrrecs com els que té el conservador Francisco José Hernando.

Hillary s'escandalitza

La senadora demòcrata per Nova York i ex-primera dama dels Estats Units, Hillary Clinton s’ha afegit als grups conservadors republicans en la seva guerra contra el videojoc "Grand Theft Auto: San Andreas" del qual l’any passat es van vendre cinc milions de còpies només en la versió per a PlayStation 2.

El joc és indubtablement violent, com també ho són altres videojocs i tantes i tantes pel·lícules, però resulta irònic que una part important dels sectors polítics i socials que el condemnen siguin els mateixos que defensen a la vida real la lliure circulació i ús de tota mena d’armes. S’escandalitzen per la sang virtual presentant-se com a defensors de la família i simultàniament esgrimeixen com a dret constitucional la utilització indiscriminada d’eines mortíferes.

Hillary Clinton, però, s’escandalitza públicament en aquest cas per una altra cosa: el sexe explícit que apareix en el videojoc gràcies a una modificació que algú ha penjat a la xarxa i que porta per títol Hot Coffee. A hores d’ara encara no està clar si el mod es limita a treure a la llum escenes ocultes dins el joc original, amb la qual cosa l’empresa Rockstar Games hauria vulnerat les normes que obliguen a mostrar a les autoritats tot el contingut del CD, o si, pel contrari, n’hi afegeix de noves.

En tot cas, desprès d’exterioritzar el seu malestar adduint que els videojocs estan “fora de control” i que són utilitzats per menors, Hillary ha reclamat a la Comissió Federal de Comerç (FCC) que “Grand Theft Auto: San Andreas” sigui classificat com un joc “només per a adults” (una mena d’infern comercial que el condemnaria a la seva desaparició de molts punts de venda) i no pas un entreteniment per a jugadors a partir de 17 anys com ho és ara.

Deixant de banda que la majoria dels videojocs són per gent formada i que els pares no poden defugir la seva responsabilitat de supervisar l’oci dels menors (cosa que fan massa sovint), l’entrada en escena de la Clinton fa pensar més aviat en una jugada política consistent en apropar-se a aquella Amèrica profunda, tradicional i casta que li pot donar algun vot quan arribi el dia de presentar-se a les eleccions presidencials.

El perill de ficar coses dins els altres

Tal vegada haureu sentit a parlar d'aquella llegenda urbana sobre una parella que va sortir escaldada posant-se un ratolí a l'anus. Doncs bé, a Mallorca acaba de succeir un fet tan bèstia com el cas del ratolí, protagonitzat aquesta vegada per una parella heterosexual i un consolador que va entrar però que no podia sortir. La notícia, ja prou inquietant, no deixa clar si el joguet portava piles Duracelli, però confirma el que explica amb ironia l'antropòloga i sexòloga Pilar Cristóbal: "Anar ficant coses dins els altres és super perillós".

El dret a cagar-la

El BOE publica avui la reforma del Codi Civil que autoritza els matrimonis entre homosexuals. És la primera llei del món que reconeix la plena igualtat de les parelles homosexuals i les heterosexuals, una igualtat que el Vaticà considera "aberrant" i que el PP creu que és inconstitucional.

Zapatero ha dit que amb passos legals com el donat dijous amb l'aprovació de la reforma pel Congrés dels Diputats és construeix una societat més decent, "perquè no hi ha rés més indecent que privar de drets i marginar a persones per la seva opció sexual".

Unes paraules, les del president del govern espanyol, que han estat una manera elegant de qualificar com a indecent al conglomerat de la dreta política i eclesiàstica, al qual s'hi ha afegit en aquesta qüestió Unió Democràtica.

En tot cas com a heterosexual gens amic de la institució del matrimoni, considero que és bo i legítim que els homosexuals tinguin el dret a equivocar-se com l'han exercit els darrers 25 anys als protagonistes heteros de l'1,7 milions de divorcis i separacions que s'han produït a l'estat espanyol. El dret a cagar-la és també un exercici de llibertat.

Acaba a Galícia l'era del dinosaure

El vot dels emigrants ha estat clar. Fraga ha perdut la majoria absoluta amb la qual cosa Galícia abandona per fi, després de 16 anys, l’era del darrer dinosaure del franquisme. Davant el desastre, el PP de Rajoy té dos somnis: jubilar el més aviat possible l’ex-ministre de la dictadura i esperar que unes futures picabaralles entre els socialistes i els nacionalistes gallecs esfondrin el govern de progrés. Però Fraga ja ha dit que pensa continuar com a cap de l’oposició i tant Emilio Pérez Touriño, líder del PSdG, com Anxo Quintana, cap del BNG, han expressat la seva voluntat de tirar endavant una coalició estable.

En comptes de somniar amb ruptures externes, faria bé Rajoy en controlar amb lupa el que pot succeir dins el PP gallec una vegada perdut el poder. El sector rural de la boina, encapçalat pel president del PP d’Ourense, José Luis Baltar, i el sector del birret (urbans i propers a la direcció del PP de Madrid) ja esmolen les eines per la que pot ser una crua i virulenta batalla per la successió de Fraga.

Una manifestació per impedir els drets dels altres

Dos dels bisbes assistents a la manifestació

La dreta ultrareligiosa i política ha sortit avui al carrer a Madrid per protestar contra la llei que permetrà casar-se als homosexuals. Dinou bisbes i un bon nombre de dirigents del PP han encapçalat una manifestació que ha servit no pas per defensar els drets dels manifestants sinó per intentar impedir que altres persones puguin exercir els seus drets . Darrera les pancartes i els eslògans més o menys cavernaris ha aparegut una vegada més el nul respecte a la llibertat de la gent que té una orientació sexual diferent.

Em permeto aconsellar-vos que llegiu aquest escrit molt interessant publicat per Psicobyte en el seu blog Psicofonias:

Matrimonio y católicos

En línea con la actual relevancia social en torno a la modificación de la legislación española sobre los matrimonios, la postura de los católicos en ella, voy a exponer mi posición aquí, que para eso es mi blog:Estoy completamente a favor del permitir el matrimonio entre católicos.Me parece una injusticia y un error tratar de impedirselo.El catolicismo no es una enfermedad. Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales. (Segueix)

Pinochet com Al Capone

La Cort d’Apel·lacions de Santiago ha anul·lat el processament d’Augusto Pinochet pels crims comesos durant l’operació Còndor. Els jutges han considerat que l’estat de salut de l’exdictador xilè no permet tirar endavant el procés sobre uns fets que als anys 70 i principi dels 80 van comportar l’assassinat de gran nombre d’opositors polítics a les dictadures d’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai.

Tot i això i tal vegada per reduir l’impacte de la decisió davant l’opinió pública, el mateix tribunal ha aprovat el desaforament de Pinochet per poder processar-lo per frau fiscal, corrupció i falsificació de passaports, un afer que inclou l’existència de comptes secrets a l’estranger per valor de com a mínim 10 milions de dòlars.

Eduardo Contreras, l’advocat querellant, s’ha mostrat indignat per la decisió dels jutges, entre els quals hi ha alguns notoris pinochetistes: “Dona la impressió que als jutges no els sembla permissible que Pinochet sigui un lladre, però no els importa que sigui un assassí, és a dir, milions de dòlars valen molt més que la sang de milers de xilens”, ha dit Contreras.

Té raó en indignar-se l’advocat, però en tot cas les dues decisions de la Justicia xilena situen Pinochet a la mateixa alçada que Al Capone. Al famós ganster de Chicago tampoc els vàren poder castigar pels seus assassinats però finalment va passar una bona temporada entre reixes pels seus delictes fiscals.

Ser homosexual i conduir

A un jove sicilià, les autoritats de Tràfic li van retirar el carnet de conduir en saber que s’havia declarat homosexual en un reconeixement mèdic militar. El jove va impugnar la decisió davant el tribunal administratiu de Catania i ara els jutges han suspès de manera cautelar l’ordre de Tràfic a l’espera que s’enllesteixi el procés judicial iniciat pel jove, que reclama una indemnització a l’estat. La situació política italiana és tan complexa i l’episodi tant absurd i patètic que fa dubtar si aquestes autoritats de tràfic apliquen els criteris del Govern Berlusconi o si segueixen directament les directrius moralistes del Vaticà.