Des de l'estrepitosa derrota del juliol del 2000, quan va disputar la secretaria general del PSOE als també candidats José Luís Rodríguez Zapatero, Matilde Fernández i José Bono, Rosa Díez ha utilitzat el seu escó europeu per oposar-se a les investigacions del desastre del “Prestige” i de l'escàndol de les subvencions de Brussel·les al sector del lli, per criticar la política de l'aigua i per denunciar, en els mitjans de comunicació vinculats a la dreta, qualsevol pas del Govern Zapatero en relació a ETA.
Ara, Rosa Díez assegura que continuarà essent socialista des de fora del PSOE.
Tal vegada ens hem perdut alguna cosa i els eixos bàsics del PP, aquells que proclamen Rajoy, Acebes i Zaplana i que fins ara ha defensat aferrissadament l'eurodiputada basca, són les columnes vertebrals del socialisme.
Caldrà preguntar-ho al company Aznar, a les ments pensants de la FAES i, per descomptat, a la COPE i a El Mundo, els dos guies mediàtics que escriuen el full de ruta del somniat retorn a La Moncloa.
Dos grans interrogants queden oberts:
¿S'acabarà punxant la dreta extrema amb la rosa que ha regat i mimat al seu jardí i que ara lluirà els encants a la llista de Savater?.
¿Esgarraparà també vots Rosa Díez entre els militants i simpatitzants més espanyolistes del PSOE o el preu pagat amb Navarra amortirà l'impacte de la nova força política?
La resposta la tindrem a les eleccions generals del mes març.
Foto: Rosa Díez mostra el seu carnet del PSOE a la roda de premsa de dijous passat. / EFE
- El music player: "Una rosa és una rosa" (Mecano)
1 comentari:
no entenc per què el comentari anterior ens explica EN ANGLÈS el via crucis de l'Èric Bertran i el seu exèrcit del Fènix com si fos una novetat mundial. Serà un parent de la part britànica del teu gos que viu a Austràlia? :-)
Pel que fa a la nova Rosa despaña, aquesta dona és tan flipant que crec que amb molt poc esforç aconseguirà convertir-se en la versió presumptament esquerranosa (si l'esquerra és això facin un favor a la humanitat suïcidant-se) de la neboda burra d'en Jaime Gil de Biedma.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada