Darrerament l'ase català, que fins fa ben poc era a punt de l'extinció, no té massa fortuna.
A finals de l'any passat es va saber que els promotors de la campanya
Planta't el burro –
Jaume Sala i
Àlex Ferreiro, de
Porqueres –i el dissenyador autor de la imatge que tanta gent porta enganxada darrera el cotxe–
Eloi Alegre, de
Sant Cugat–
aniran a judici per la picabaralla que els enfronta pels drets d'explotació del dibuix.
Per la seva part, l'expresident
Jordi Pujol sorprenia recentment als sectors catalanistes
disparant un tret directe entre els dos ulls del guarà de les quatre barres: «
Això del burro català és absurd. No és seriós. Forma part de l'estil de la conya que no du enlloc».
I ara mateix, en el moment d'escriure aquests comentari, unes cinc-centes persones deuen estar paint a la població de
Sort, al
Pallars Sobirà,
un estofat d'ase català cuinat per l'associació gastronòmica
La Xicoia, entitat que aplega al col·lectiu de restauradors de la comarca.
El lema del sopar ha estat el següent: “
Si ets una d'aquelles persones que porta el Ruc Català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”.
Per preparar l'apat s'han sacrificat dos mascles d'una raça de la qual només en queden uns 300 exemplars, cosa que
no ha agradat gens ni mica a mitja dotzena de grups ecologistes que han qualificat el sopar com a “
trist, esperpèntic i lamentable”.
Per la seva part, els representants de l'associació La Xicoia sostenen que no han vulnerat cap llei ja que actualment només estan protegits els burros destinats a la reproducció. Així mateix consideren que la millor manera de garantir la pervivència del ruc català, més enllà de mesures proteccionistes, es promoure el consum de la seva carn, que, segons asseguren, és “
semblant a la del cavall però una mica més dolça”.
Jo, què voleu que us digui, cada vegada que passo pel davant d'una carnisseria equina, de les quals, per cert, en deuen quedar ben poques, arronso el nas. Aquest gest és més o menys el que fan els nord-americans quan algú els proposa degustar un plat de conill. Per ells, és com menjar-se a
Bugs Bunny,
el conill de la sort, i per a mi tastar cavall seria com cruspir-me un dels exemplars de
la Ponderosa. Digueu-me sentimental, però quan el bocí de carn arribés al meu estomac hi sentiria aquell galopar de la sèrie
Bonanza que guardo en algun racó del meu record de televident infantil.
Tampoc em faria gràcia fotre queixalada a un bistec de ruc. De petit, els meus pares em portaven a passejar dalt d'un burro al voltant del llac de
Puigcerdà. Era una experiència plàcida, d'agost tranquil a muntanya, una avantsala del món de l'equitació en el qual, de més gran, només hi baix treure el nas per descobrir que els cavalls eren massa alts i tossuts pel meu gust.
També conservo a la memòria la imatge d'aquells animals de càrrega que a les pel·lis de l'oest acompanyaven amb posat trist la dissortada vida dels cercadors d'or. Tal vegada en algun d'aquells rucs a sou de
Hollywood s'hi conservava el rastre genètic d'un ancestre català dels que van ser exportats fa anys i panys per servir a l'exercit dels Estats Units.
Igualment, recordo el burro ben guarnit que, com una botiga ambulant amb potes, posava a l'abast dels turistes, a
Sant Feliu de Guíxols, tot un reguitzell de peces de suposada artesania. Feia calor, molta calor i sota aquell sol, l'animal i el seu amo, amb el cap cobert amb un barret mexicà, anàvem i venien passeig amunt, passeig avall.
Decididament, tampoc tastaria ase.
L'argument de l'associació La Xicoia -cal menjar ruc català per salvar-lo- m'ha fet pensar amb un de similar que utilitzen els defensors de les curses de braus: si no hi haguessin
corrides, no podrien existir els toros. És un visió econòmica de l'assumpte que ens allunya del terreny estrictament proteccionista i fins i tot de les concessions sentimentals. De fet, els aficionats al
toreo i alguns que no ho són tant, es cruspeixen sense manies la cua de toro preparada amb ceba, tomata, all, safrà i un rajolí de
Moriles o de
Jerez. I els australians sembla ser que no tenen massa problemes en menjar-se l'animal més emblemàtic del seu país, el cangur, una bèstia entranyable que té un gust a mig camí entre el bou i la vedella. Aquest producte s'exporta als
Estats Units i a
Europa com a carn exòtica, seguint els passos del cocodril que, segons diuen, quan un se'l menja no sap exactament si està paladejant peix o pollastre.
A la ciutat cubana d'
Holguín, a 748 quilòmetres de
L'Havana,
hi viu i treballa un burro anomenat
Pancho. És el quart exemplar d'una dinastia de rucs bevedors de cervesa. La seva xifra rècord ha estat consumir en una jornada 19 birres acompanyades de diverses racions de patates fregides i de llardons i, per estranya que sembli aquesta dieta supervisada -això si- per un veterinari, tant ell com els seus avantpassats s'han guanyat la vida servint d' imatge pública d'un balneari.
Algú pot posar-ho en dubte, però estic convençut que en Pancho és més feliç com a membre de la nissaga de burros alcohòlics cubans que els seus dos pobres congèneres de Sort que, malgrat el nom optimista del poble, han vist culminada, en un moment desgraciat, la seva carrera donant gust i consistència a un estofat. Això si, un estofat amb la glòria afegida -diuen- de servir per salvar al ruc català. Així sigui.
Postdata: Després d'haver anunciat el sopar de Sort amb l'eslògan “Si ets una d'aquelles persones que porta el Ruc Català a dins, fes el teu somni realitat: menja-te'l”, ara l'associació organitzadora assegura que els dos burros cruspits pels assistents a l'àpat de dissabte eren catalans -nascuts i criats a Catalunya- però de raça comuna i no pas de l'espècie protegida guarà català.
Entrades
