dissabte, 7 de juny de 2008

Superdissabte a ERC


En motiu del superdissabte d'ERC, els tertulians i columnistes situats dins l'orbita independentista han glosat aquests darrers dies el sistema assembleari del partit com la fórmula més democràtica possible, gairebé el paradís de la participació. No poso en dubte que en teoria ho sigui, però les meves vivències de l'època d'estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona em fan ser profundament escèptic.


Perviuen en el record aquelles inacabables i anàrquiques assemblees de principi dels anys vuitanta quan, a força de discutir i de votar a ma alçada, ens pensàvem que sense anar a classe ens cruspíem el món. Tinc a la memòria el rostre de dos o tres companys que, amb una capacitat dialèctica extraordinàriament desenvolupada i amb uns egos de la mida d'un armari, portaven la veu cantant i, a força d'encesos discursos, dirigien el ramat assembleari cap els camins més inversemblants.


No en vaig ser testimoni i no sé si es tracta d'una llegenda urbana, però hi ha qui explica que en una d'aquelles reunions multitudinàries, els assistents van acabar aprovant una vaga general indefinida fins a la dissolució de la monarquia. Eren paraules majors i gestos revolucionaris d'alta volada però des d'aquell gloriós acord han passat unes dècades i, naturalment, al llarg d'aquest temps han sortit de les facultats milers de llicenciats mentre els Borbons segueixen pasturant per estores vermelles i mars blaves...


La democràcia participativa i l'actual sistema de partits no són ni molt menys cap panacea, però la democràcia directa, amb la base teòrica aportada pels anarquistes i amb el precedent històric d'Atenes -on per poder votar calia tenir reconeguda la categoria de “ciutadà” (dones, pobres, esclaus i estrangers residents eren automàticament exclosos) - tampoc garanteix la construcció d'una societat perfecta. La posta en pràctica d'aquest model exigeix una màxima responsabilitat per part dels seus membres, un tocar de peus a terra amb prou seny per evitar que la rauxa, l'aprovació d'objectius utòpics i inassolibles, faci ingovernable un partit o una societat.


Uns deu mil afiliats d'ERC trien avui de manera directa al president i al secretari general del partit i espero que ho facin amb responsabilitat. Els militants manen. No hi ha intermediaris i el vot és secret, però tenen a les seves mans no només la designació de la nova cúpula republicana sinó també una qüestió que afectarà a la resta de ciutadans: la continuïtat o no del govern d'esquerres i plural.


Els catalans i catalanes que no tenim el carnet d'ERC som avui, en ple segle XXI i per unes hores, com aquelles dones, residents estrangers, pobres i esclaus grecs a qui se'ls barrava el pas a l'assemblea de la ciutat. El full de ruta és només en mans de deu mil persones. Coses del joc polític i paradoxes de la democràcia directa.


Postdata:

La militància d'ERC ha escollit Joan Puigcercós com a nou president del partit i Joan Ridao com a secretari general. Els partidaris de continuar en el govern del tripartit són majoria però el vot ha quedat força fraccionat: una mica més d'un terç dels votants (el 37,22 %) han donat suport a Puigcercós, una quarta part (el 26,66 per cert) a la candidatura d'Ernest Benach afí a Carod-Rovira, mentre que els dos sectors crítics, el de Joan Carretero i el d' Uriel Bertran han aconseguit, respectivament, el 27,56 per cent i el 8,10 per cent. En el congrés del proper cap de setmana, els dos sectors oficialistes hauran de sumar forces per evitar sorpreses. En tot cas, el tàndem Puigcercós-Ridao ha mostrat voluntat integradora i ha promès "un canvi tranquil" dins el partit.


Foto: Paperetes de tots els candidats a la presidència i a la secretaria general d'ERC, al costat d'una urna ahir, a la seu nacional del carrer Calàbria. / Andreu Puig (El Punt)






1 comentari:

moz ha dit...

I compte, que per a poder-se presentar calien les signatures d'un cert percentatge de la militància... Tot el que es fa en grup, sacrifica una certa part de la democràcia en pro de la timocràcia, dels capricis d'aquells que, amb la seva filantropia infinita, guien al poble.